Com es fan les orelletes
A Bétera en diem ‘orelletes’. Com a tantes poblacions valencianes i de tots els Països Catalans. Els occitans, els cuiners originaris, en diuen ‘aurelhetas’. A la Catalunya Nord les coneixen com ‘bunyetes’ i en algunes poblacions de les Illes en diuen ‘orellanes’. Al nord d’Itàlia, en terres toscanes sobretot, són conegudes com ‘orechie’. Els espanyols en diuen ‘orejuelas’.
Són el dolç que a Bétera acompanya de forma inseparable la festa d’agost. Un dolç senzill però d’arrels profundes ja que apareix en els grans receptaris medievals catalans com El Llibre de Sent Sovi o en el mateix Espill de Jaume Roig.
Dissabte passat l’Ateneu de Bétera, dins l’extraordinària programació que ha posat dempeus aquest agost, va organitzar un taller d’orelletes sota el mestratge d’Amparo Asensi. El vídeo és fet en aquest taller i inclou una descripció ben detallada de com es fan i un tast de com es mengen.
Lamentablement ningú encara no ha trobat la manera de menjar a través d’internet…
Ahir per la vesprada passejant pel parc de Ribadeo (Galícia) estaven de festa i hi havia un grapat de paradetes de menjars. Com era hora de berenar, el Tenoriet i jo pegàrem una fartera impresionant de “Orellas de Entroido” (orelles de carnestoltes). Mentre per la nit discutíem la semblança d’aquest dolç amb les orelletes… hui ens trobem amb aquest post! Una abraçada.
M’ha encantat el video, escoltar les veus de la gent, veure com feia la massa (batejant els ous amb les mans!), i com aixafava la massa amb aquells rotllets (de bambú?) amb tanta fluidesa i experiència, i feia servir aquells pals per donar-li forma a l’oli. Xulíssim!
M’ha fet pensar molt en dues coses. El “fried dough” que fem nosaltres aquí a Massachusetts, una cosa força semblant si un pel més senzilla (i sense anís) i que cobrim amb “maple cream” una cosa dolça que fem a partir de la saba dels arbres de per aquí (però que no és gaire diferent de la mel).
http://www.flickr.com/photos/cookwood/2939458889/
També em feia recordar unes galetes que feia la meva iaia (la seva mare era d’Antequera) amb una massa molt fina també amb anís, i desprès fregides amb el suport d’un motlle de ferro. Difícil d’explicar però el resultat molt semblant a les vostres orelletes.
Com som de semblants i diferents!
molts records,
Liz