Mails per a Hipàtia

Parle de gent que sembla d’un altre món. Vicent Pertegaz, aquesta setmana ha fet setanta-cinc anys d’això, va ser el darrer aviador republicà a abandonar el país. Ens ho va explicar a Bétera, quan, després d’un llarg exili a la Unió Soviètica, va poder tornar al seu poble, que és el meu.

Ho recordaré sempre. Era una vesprada d’estiu prop del mar. L’havíem anat a visitar una colla de joves a un pis que tenia al davant de la platja, al Saler. Els ulls li van brillar d’una forma especial quan li vam preguntar com s’havia exiliat: “Muntat fora d’un avió!”, ens va dir mentre reia. Fora? Com que fora?

Resulta que el tio Pertegaz era el responsable de la darrera unitat de l’aviació republicana i tenia ordres de marxar el darrer de tots, ell i el seu pilot, dins una avioneta biplaça on no cabia ningú més. Però un militant del POUM demanà lloc a l’aparell. El va deixar pujar però, preocupat per la fidelitat del passatger, va optar per la configuració més insòlita: el pilot al davant, el del POUM al darrere i ell fora de l’avió, enganxat a l’ala i amb la pistola apuntant el convidat d’última hora. Així, des d’Albacete fins a Orà, sobrevolant els vaixells de Franco que disparaven contra ells.

És una història més, reconec que un poc rocambolesca, de les moltes tristes i dures històries que la nostra gent va haver de viure arran de la victòria dels feixistes. Setanta-cinc anys després no podem dir, per a vergonya nostra, que tot haja tornat a la normalitat que hi havia abans del cop. Però podem seguir expressant la nostra admiració per aquells valents que no dubtaven davant res, que s’hi van deixar la pell, per la llibertat, i que eren capaços de desafiar el sentit comú, fins i tot volant fora d’un avió.

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt Avui) 

Acabe d’arribar de l’Ateneu. Avui ha estat una nit extraordinària. Antoni Marzo fa seixanta anys i tots els amics ens havíem conjurat per oferir-li una festa que fora la mostra del respecte i l’estima que li tenim. I l’hem feta i ha eixit rodona.

Ens hem juntat una cinquantena llarga de persones que primer hem escoltat una xerrada del gran Joan C. Martin i després hem fet un tast de vi dirigit per ell mateix. Per a escoltar al Joan no cal tenir cap excusa però en aquesta ocasió ell, tan amable com sempre, ha acceptat ser la coartada de l’homenatge. Toni no se n’adonat de res fins que hem tret el gran pastís amb les seixanta espelmes.

No s’ha enterat de res però podria. Perquè després del tast hem sopat i han aparegut el bon amic Gàlim i ni més ni menys que el nostre molt admirat Pep Gimeno Botifarra. Un concert diguem-ne privat era el regal que havíem decidit fer-li. I ha estat un concert inoblidable, absolutament perfecte.

Abans però m’havien encomanat que diguera unes paraules en honor de Toni, cosa que he fet amb molt de gust. Toni és una de les persones fonamentals de la meua vida i tot el que he dit em naixia del cor. Del meu i crec que del de tots els qui estàvem aquesta nit gaudint de la seua amistat a l’amistat.

I com que els amics m’han demanat que el penge, ací està:

‘Tots els grups humans tenen líders. Però hi ha moltes formes de ser líder. N’hi ha qui cerca anul·lar la gent que l’envolta per a ressaltar ell mateix i hi ha qui fa exactament el contrari: envola la gent que està al seu costat, la fa pujar, mentre ell es manté en un discret segon pla. Això, però, no dura per sempre. Aquesta classe de líders un dia o un altre reben el reconeixement sincer i entusiàstic de la seua gent. Perquè són autèntics, reals, humans. Perquè es fan estimar.

Avui molts ens hem juntat ací per a retre homenatge a Antoni Marzo en ocasió dels seus seixanta anys. Les meues paraules, per això, espere que siguen acceptades com la representació de les paraules que tots oferiríem a un gran amic, a una persona fonamental en les vides de molts de nosaltres.

El gran filòsof xinés Lao-tsu, considerat al pare del taoisme i contemporani de Confuci, va definir el lideratge més intel·ligent i constructiu dient que un gran líder és aquell que fa que la gent crega que són ells mateixos els qui han estat capaços de fer aquelles grans coses que la seua comunitat ha aconseguit. Lao-tsu ho va expressar això, que crec que defineix a la perfecció el paper que Toni ha jugat en Bétera, a través d’uns preciosos poemes, un llenguatge aquest, el de la poesia, que agrada molt a Toni i que ens va ensenyar i transmetre a molts de nosaltres. Recorde haver llegit a sa casa Salvat Papasseit i Espriu en edicions clandestines, que acaronàvem amb mans àvides de saber. Llibres introbables avui en dia, que espere que ell conserve encara, edicions tan elementals en el seu acabat material com glorioses en el seu impacte emocional. Poemes i poetes que ens arribaren de la seua mà, des de la seua biblioteca, com tantes i tantes coses.

Per a molts de nosaltres durant molts anys la casa de Toni al carrer de Sant Ferran va ser un paradís. Parle de les èpoques fosques del final del franquisme i d’aquella infame transició que vam haver de patir. Aquells anys ca Toni era el refugi, l’espai on quan passaves la porta sabies que podies viure un altre món, culte, honest, excel·lent de mires, generós, tan diferent de l’embrutida Bétera oficial. Desmond Tutú ha fet famós el concepte d’Ubuntu, un concepte de la llengua Xhosa que cada vegada reconeguem per la seua saviesa més gent arreu del món. Pel poble Xhosa una persona té Ubuntu si sap que ell és perquè és ell en els altres. La nostra humanitat, així, no depèn només de nosaltres sinó que es projecta a través dels nostres altres. La humanitat no està en mi sinó que és consubstancial a la relació entre mi i els altres. Nosaltres ens creem per tant de forma col·lectiva i per això el millor de nosaltres no és el que diu ‘jo sóc’ sinó el que sap fer que molts diguem ‘nosaltres som’. I en aquest poble, en aquesta tribu petita però orgullosa que som nosaltres el millor de tots, el que al llarg de més anys ha sabut fer-nos dir ‘som nosaltres’ aquest és Antoni Marzo.

No cal que faça la llista de totes les seues activitats al llarg de tantes i tantes dècades. Les sabeu tots. Des de fer cartells contra el règim, que encara no entenc com no ens van pillar perquè els feiem en paper d’imprimir i ell era l’únic que tenia una impressora en tot Bétera, fins presidir aquesta magnífica obra col·lectiva que és l’Ateneu o participar d’aquest projecte esplenderós que és l’Aljama Toni ha gastat la seua vida completa en fer-nos molts millors a tots. Des d’un rigor intel·lectual inesgotable, des d’una capacitat de treball imparable, des d’una bonhomia joiosa i des d’un esperit positiu que sempre ens ha estat una guia infalible per passar els pitjors moments.

Per això Toni és estimat per tots nosaltres. Per això estem ací. L’hem escoltat cantar al carrer de l’Om i al mateix temps ens ha explicat els secrets més amagats de l’Ocimum Basilicum, la nostra estimada alfàbega. L’hem vist escriure però també l’hem vist ballar, no ben bé amb la mateixa traça val a dir… L’hem vist il·lusionar-se en tot de projectes que sense la seua callada abnegació no haurien arribat mai a ser reals. L’estiu passat, en un acte ací a l’Ateneu, vaig voler proclamar en públic i en veu alta que considere Antoni Marzo un dels meus mestres més importants. I avui, si m’ho permeteu, vull proclamar en nom de tots els que estem ací el nostre reconeixement, la nostra estima i el nostre agraiment perenne cap a ell.

Vos demane per tant un brindis a la seua salut. El meu amic Z. (Coscollar: ja sé que estàs molt intrigat pel bloc…) em va explicar una vegada una anècdota vaticana preciosa que em deixareu que use per a l’ocasió. Conten que un Papa va fer prop de cent anys i li van oferir un sopar com aquest. Bé, supose que seria més luxós però també menys sincer… I el cardenal camarleng a l’hora de fer el brindis es va voler lluir i va proclamar ‘Santedat que siga per cent anys més’. A la qual cosa el papa va respondre amb un sarcàstic i divertit ‘no posem límits a la divina providència’. Així que no posaré límits a la divina providència i em limitaré a demanar que per tant de temps com siga possible Toni ens segueixes acompanyant i seguisques ensenyant, ens seguisques regalant la teua amistat.

Salut i llibertat amic! Salut i llibertat per a tu i per a tots nosaltres! 

Sempre m’ha intrigat el meu primer record. Vull dir la primera cosa que recorde segura de ma vida. Hi ha diversos candidats. Un dia que vaig seure a braç de ma tia Maria mentre cosia i em vaig clavar les tissores. O el primer dia que em van portar a la guarderia de donya Carmen -veig unes escales altíssimes i molts fosques, amb la porta de l’aula a mà dreta. Però em sembla raonable pensar que va ser quan va començar l’obra de casa. Em veig a mi mateix tirat sobre un munt de sorra que hi havia al mig del carrer mentre els obrers alçaven els que anaven a ser els nostres pisos. Un carrer encara sense asfalt ni cotxes, on es jugaven ben diferent…

A Ca Montes fins que vaig nèixer jo tots vivien en el que coneixíem com ‘la caseta’. Quan el bar el van baixar, acabada la guerra, de dalt de l’era, a la vora del castell, on és ara els meus avis van acondicionar la major part del local com a bar i van deixar un racó a dins per a fer de casa de la família. Per entrar-hi havies de passar pel bar, ple del fum de les rabassetes dels clients i a l’hivern del d’una atrotinada estufa que arribaves a pensar si no feia més fum que no calor.

Quan jo vaig nèixer, supose que preveient que vindrien els meus germans aviat, van decidir fer al damunt de la caseta dos pisos, el de baix per a ma güela i ma tia i el de dalt per a nosaltres. I són aquelles obres les que veig com un dels meus primers records, si nó el primer.

El pis era molt xicotet perquè de fet no hi feiem la vida que se suposa que fan les families als pisos. La caseta, ara ja sense habitacions per a dormir, va continuar sent durant molts anys l’espai on víviem, on sopàvem, on dinàvem, on jugàvem… al pis pràcticament només pujàvem a dormir i prou. Després, passats els anys, els pares van ampliar el pis ajuntant-li una cambra on mon tio Paco guardava dotzenes de coloms cridaners, cambra on entrar era per a un xiquet una mena d’aventura selvàtica.

Els anys han passat i Ca Montes és tancat, el carrer Colom és un espai on només caben cotxes i del qual han desaparegut bona part desl escenaris de la meua memòria, a la cantonada la casa del carter, a davant el que va ser magatzem de taronja dels morenos… Queden dempeus però, i espere que per molts anys, les dues cases més boniques, la dels de Sueca i la del tio Manolo, les dues que encara tenen eixides generoses, que puc veure des de la finestra de casa. Són en definitiva el record conservat del primer que recorde.

Dissabte el grup L’Aljama de Bétera va organitzar una jornada de cultura amb la participació de l’Esbart Dansaire de Catalunya i de l’associació El Carrascal d’Alcoi, que va escenificar, per primer vegada, la famosa cavalcada de reis sobre un escenari.

Els tres grups van actuar a un nivell molt alt amb moments realment inoblidables. Però tot al llarg del recital no vaig poder evitar pensar en la normalitat amb la qual tot fluia. L’Esbart Dansaire explicava amb el seu accent oriental el que anava a ballar i ens portava des de l’Aran occità fins les terres de l’Ebre on replegava el testimoni L’Aljama que després la passavà al sud, als amics de l’Alcoià. Tot suaument, amablement.

Fins i tot el batlle German Cotanda, del PP, va posar de relleu aquesta sensació tant esperada durant tants anys. I la gent aplaudí, aplaudia de valent, amb el palauet ple de gent. D’alguna manera tots dansàvem com si fórem normals. 

Això és confeti biològic. Com sona. O siga no de paper sinó fet créixer com una planta. Vaja, deu ser una planta…

A les festes del poble ens inundem els uns als altres de confeti. Abans, abans vull dir fa dècades, moltes abans de neixer nosaltres, s’usava la colònia. Com es fa encara a Arenys i en altres pobles que celebren Sant Roc amb alfàbrega.

Ara, però, em puc imaginar la discussió al patí de l’Ateneu. Hem de renunciar al confeti de paper per anti-ecològic? Apa, que dius? Toni m’imagine que ho trobarà atractiu… I l’Albert? L’Albert me l’imagine dient Xa! d’aquella manera seua tan expansiva mentre Conxa fa cara de dir que això és una discussió de bufanúvols i Rosa repassa llibrots a veure si ho pot documentar tot plegat. 

A TEODOR LLÓRENTE, EN SON CINQUANTENARI

Cinquanta anys ‘vuy cumpleixen que ta primer’ poesía
en valencia escrigueres, la llengua del teu cor,
y expléndida corona Valencia avuy t’ envía
per festejar, oh poeta, las tevas nupcias d’ or.

Ta Vicenteta ‘t guanya la Flor tan desitjada;
te posa la corona dama d’ estirpe Real;
y el Rat Penat celebra, com may 1′ ha celebrada,
de sas hermosas festas la Festa principal.

Si en ella no m’ hi trobo, si en ma gentil Valencia,
la ciutat del meu pare, no escolto avuy ta veu;
si no puch abrassarthi després de llarga ausencia,
t’ envío aquestos versos que surten del cor meu.

¡Quánts pochs quedan ja en ella d’ aquells que m’ estimaval
¡Ferrer, Querol, Pizcueta, per sempre fa anys perguí;
y aquella fragant Rosa qu’ en Bétera esclatava
al bó de la florida se mustigá y moríl

Mes ‘vuy ta Vicenteta me porta d’ aytals días
la visió deleytosa que ompla de goig mon cor,
y ‘m f a oure las albades y ‘m du á las alquerías
hont el parral ombreja y 1 gesmiler trau flor;

y ‘m mostra la Valencia del temps de ma infantesa,
la de las altas torres, la deis preuhats jardins,
ahont hi perpetúan la gracia y la bellesa
sas fillas enciseras
que ‘m semblan serafins.

Recort d’ edat llunyana d’ aquells que no s’ esborran
es el que mon cor guarda de quan te coneguí;
y en va ‘ls días s’ empenyen y els mesos y els anys corren
que aquell recort, oh poeta, may morirá per mí.

F. Bartrina 

Aquest és un poema que es va publicar el 1908 a l’Esquella de la Torratxa. Hi figura Bétera perquè a la Caseta Blanca s’hi trobaven els poetes valencians i catalans de l’època. 

La geografia, no sé si hauria de dir la toponímia, és una excusa fantàstica, una clau que t’obre la porta de les imatges, que te les endreça. Dic les Mallaetes i la Vall de Lullen, allà on delerava els textos dels clàssics mentre les campanes de la cartoixa sonaven amb mandra. I Bufilla. I el camí Paterna els dies de Pasqua i les fonts, el Verro, el Marge, el Llentiscle… Dic el carrer Major a l’hivern, amb aquella llarguíssima bufanda, caminant contra el vent. I el suggerent calvari amb aquella boira que semblava fabricada per imposar misteri. Com treta dels films americans que véiem a Ca Martin en sessió doble i repe encara. Dic el cel engrisat aquell, tan especial, de la Pastoreta. Quan la pluja que era a punt de vindre l’oloraves primer, abans de caure. I els grills, pesats i persistents. I la calor de la migdiada.

I el tren del que baixàvem en la corba per agafar unes taronges mentre el comboi, lentíssim, enfilava la pujada de les Masies. Tan lent, tan a poc a poc que podíem tornar. I els pins al voltant del panteó dels marquesos de dos-aigües, els senyors!, on ens refugiàvem per a esquivar les canyes, primitives, de qualsevol castell. Focs que baixaven del cel, contra la nit: ‘fixat! fixat que hi ha molt de morat; serà que aquestes clavarieses tenen molt diner!’… 

Sovint em pregunte com podem guardar tants rècords guardant a través seu tanta felicitat. Per les coses més simples i intrascendents. Aquelles que no saps per quin motiu s’han quedat posada aquí dins. Un dia que amb mon tio Frederic anàvem per les vinyes del poble i vam veure com xocaven dos cotxes, aparatosament. I aquella paret on vaig fer la primera pintada al poliesportiu, amb crema de sabates -jo què sabia del quitrà i encara menys dels sprais. I la casa vella. Mari un dia em va marmolar irada de tant fort com tocava la bateria tantes hores, sol i rabiós, enamorat segurament. Per tanta malícsia com deixava anar a través de les baquetes. Ella fa molts anys que és morta però jo la vaig encara i l’escolte, amb aquells aguts que ningú no podia superar…

Em passa cada any, la última de les nits. Que arrosegue els peus, com si no vulguera que el passeig acabara mai, com si no volguera que l’espardenya es separara de la terra. Com si estimara més la geografia del país més meu, que fins i tot a mi mateix.

Els ulls, com a mínim els meus, ho miren sempre amb una barreja de tristor i entusiasme, difícil de definir. És matinada ja llarga i obric el portaló de casa mentre faig un darrer cop d’ull al carrer. Fantasmagòric. Canuts de coet pertot, una llum com fluixa que s’escola conforme el matí es va alçant i algunes figures que caminem ja cansades. Colgats sota els cascos, botes, monos, guants… La coetà s’ha acabat per aquest any, un de més. I costa dir-li adéu.

Vaig eixir a tirar coets la primera vegada quan només tenia dotze anys. Els coets eren uns altres i nosaltres també ho érem. Em van cremar l’esquena només començar, a prop del castell, allà on Carmen tenia la centraleta del rudimentari servei telefònic local. I des d’aleshores només he fallat un sol any. Enguany m’han tornat a cremar i no recorde que m’haguera passat des dels dotze anys. Potser algun colp i alguna rascadeta però no aquest rotgle de pell negra a l’esquena, de nou i a la cama.

He estat molt feliç, però. Sé que a la gent que no li agrada el coet li costarà d’entendre. Però només demane comprensió. A la gent del país més meu eixir la nit de Sant Roc a omplir el poble de pòlvora ens fa ser uns. Hi ha els qui els tirem i els qui els aguanten. La solidaritat d’aquells que saben que les seues cases patiran inconvenients pel foc que ens és un símbol col·lectiu. I hi ha la meravellosa sensació d’ensenyar als nostres xiquets. De transmetre-los lentament allò que hem estat i que som. De fer-los sentir poble entre el poble i reclamar-los que continuen la història quan nosaltres la deixarem. Enguany la meua menuda ha eixit per primer volta i jo mirava embadalit com sostenia dos coetons, com encenia i fèia rodar una femelleta. ‘La xica, mira la xica…’ anaven dient-se els fills dels meus amics. ‘La meua xica!’ anava repetint jo dins meu.

La coetà és una cerimònia perfecta des del ritual de la vestimenta, després de la cordà, fins que arribem al llit, dolorits, amb l’esquena trencada -que ja notem l’edat. Eixim als carrers nus del poble, buidats de cotxes i plens de gent, i encenem foc per totes les cantonades. Un foc amb el qual juguem, riem, apostem, però sobretot amb el qual ens conjurem. Amb aquella gent que veiem poques vegades i que tanmateix ara ens abracen o ens solten un coet amable; amb els amics als quals saludem amb efusió entre grans rialles, amb els ulls ben oberts.

Fa anys que defense que aquesta coetà és el senyal del nostre domini ple de la terra i  també de la solidaritat de la seua gent. Per això ni que siga per aquesta raó i ni que siga només per unes hores la coetà del quinze d’agost és un gran revulsiu. La coetà de Bétera és un esclat, literal, de la història: el bram poderós del que fórem, el senyal insigne i revoltat de la batalla per seguir sent…

Hi ha un segon a l’any que em fa estar en pau amb mi i el món. És sempre el quinze d’agost. Enguany, ho he apuntat per a explicar-ho, exactament a les 13.38. Un poc d’hora per al meu gust però ja sé sap…

És aquell segon en que des de l’escassa ombra de la Placeta del Sol observem desfilar les alfàbegues cap a l’església mentre els majorals l’omplen de confeti roig i els músics refilen qualsevol cosa que faça ballar a la gent. És aleshores que esclaten les campanes. El campanar adornat amb els domassos de festa i totes les campanes sonant alhora, alegres, barrejades entre els colors, l’olor d’alfabrega, les camises de flors, les músiques i els crits de la gent ‘els majorals / no tiren confeti…’, ‘els majorals / no tiren confeti…’

Aquelles campanes m’humitegen sempre els ulls. Allà sé el que sóc, profundament. En aquell moment sé que pertany a aquella gent i a aquella llum, sé que sóc jo en aquells colors i aquella olor, entre aquella alegria espontània, popular, plural i sincera. I per un segon no hi ha món. Durant un sol segon no hi ha el món, sinó una plaça única, les orelles ben obertes i els ulls farcits de color, la camisa de majoral del 92 omplint-se del confeti que cau, les mirades dels amics, les abraçades, els somriures còmplices i aquella calor redemptora, poderosa, rotunda.

Les campanes, això ja ho sé, diuen Glòria! Glòria! a la marededéu gitadeta. Però en el meu cap ressona el Glòria! a Bétera, el Glòria! a la terra, el Glòria! a la gent del país més meu.

Sopem junts al pati de ca Sari. Dues taules llargues plenes d’embotits, amanides, formatges i tota mena de delícies. Un ritual estiuenc que ens recorda que ha passat un any més.  Vicent insisiteix en que fa calor però a mi el pati em sembla un espai més que confortable. Les plantes són poderoses, eternes en el meu cap. La calor cadascú la sent com vol o com el cos li dóna a entendre.

Repasse les cares de la meua gent. A poc a poc. Durant l’any els veig menys del que voldria i aquestes nits són un tresor per a mi. Vicent tanca els ulls de cansat que va –és un altre Vicent, que ací tots som Vicent… Riem amb ganes. S’alça a les sis per treballar el camp abans que el sol aprete. Però per més que dissimulem ens anem fent grans i quan la son ens atrapa la resistència és futil.

Només de veure a Conxa el somriure se m’escapa. Tots som molt feliços de veure-la tan bé. Fins i tot li dóna la raó a Toni, cosa que sembla que siga com un fenòmen paranormal. Toni somriu amb aquella bonhomia que tant ens ha ajudat a tots durant tants anys. Pau arriba tot mascarat de fer una paella i s’abraça a sa mare. La fotografia és per a emmarcar. Pau renega i renega; és l’edat. Sembla que la paella no ha estat l’èxit que esperava. Jo calle. Només n’he feta una en ma vida i ma güela em donà un savi consell: ‘fes-la tan tard com pugues i amb tant poc arròs com pugues, que la fam la farà bona’.

La fam, al corral de Sari, va passant a poc a poc entre mossos i begudes. Els de Nàquera ens han baixat un cava dels xurros que provoca comentaris sardònics, fins que cau a la panxa. Frederic replega els gots amb una prestància que només els anys de professió justifica. D’Olocau ens ha vingut un braç de gitano sublim i unes arracades de garrofera. Olocau tenia els millors forns del meu país. Ara ja no en queda cap però encara saben treballar el dolç i retenen la seua proverbial generositat.

Propose una fotografia per a la posteritat. El Blesa i Paco discuteixen de política. M’hi sume, content de veure’ls contents. I després amb l’Assumpció repassem les darreres novetats de l’Ateneu, en rotgle amb Mari, Rosa, Sari i Toni. Els dos Vicents altres i l’Albert encara discuteixen sobre les mesures de la motxilla de sulfatar i la matèria que ha de contenir. I arriba l’Emili, fet un roure i el Carles que replega el que ha sobrat i sopa, tanmateix, ben de gust. A cada entrada abraçades i besos, que al meu país els homes besem els homes perquè el límit del que és família el posem nosaltres i no els cognoms. Faig una darrera abraçada a Conxa, intensa i sense paraules, i comencem a passar cap a casa. Que les xiquetes nostres han passat el dia a Benitatxell amb sa tia i acaben de tornar, ben tard…

Supose que el país més meu no podria ser així de memorable si fora el de cada dia. Si tinguérem tant de temps per a riure, per a xerrar, per a menjar junts i brindar dempeus, ‘per nosaltres!’ mentre les gosses de la casa corren entre les nostres cames cercant a veure si cau alguna de les moltes llepolies que hem parat a la taula. A la gran taula del corral de Ca Sari.

L’amic Joan M. Pons Campos continua amb la seua persistent tasca de descobrir-nos de forma minuciosa detalls del nostre passat. Ara acaba de publicar ‘Bétera 1525-1635. Moriscos, repoblació i crisi‘, un cúmul més que notable de dades i interpretacions sobre un dels períodes més difícils de la nostra història. El llibre, tan ben documentat com els seus treballs anteriors, ens presenta la convivència gens fàcil entre moriscos i cristians vells, en un escenari que acabaria tràgicament amb l’expulsió dels primers.

Joan fa anys que se submergeix en tot d’arxius per a trobar les dades que ens puguen il·luminar sobre el nostre passat. És una feina lenta i treballosa que, emperò, resulta impagable. La claredat que tenim sobre el nostre passat col·lectiu, gràcies a ell i a altres historiadors com ell, és una bastida consistent per a arribar a tenir una interpretació global del que som.

Personalment treballs com el seu em confirmen cada dia més la meua vella hipòtesi segons la qual el tret característic central de Bétera és la seua geografia, la seua posició geogràfica, o si ho voleu l’entrecreuament de la geografia amb la història. Igual alguna volta trobaré temps per a explicar-ho millor.  

Magnífica la realització televisiva ahir de la renúncia de Benet XVI al papat. Digna de la insuperable pompa vaticana. Mirant la tele, però, la visió d’alguna gent a les teulades de Roma saludant-lo em va tornar a un record del passat i a un altre papa passant pel cel.

És un dels meus primers records. Jo era molt xiquet. Havia deixat la guarderia de donya Carmen i m’havien enviat a les monges. A Bétera primer anaves a les monges, que ocupaven el castell, i només desprès passaves a les escoles que en dèien nacionals. Allà a les monges ens feien eixir al patí en un espai elevat que encara avui és al davant de la torre principal. Quan el veig avui no puc entendre com és que tants xiquets cabíem en aquell espai tan minúscul. Però ho fèiem. Mai no ens deixaven eixir al carrer, a la plaça de davant. Fins que un dia vam anar a veure el papa.

A veure’l és una manera de dir-ho, és clar. El papa, Pau VI, viatjava a Fàtima, lògicament en avió, però les monges van tenir l’ocurrència que tots els xiquets omplírem la plaça amb mocadors, per a saludar-ho just en passar per damunt de Bétera. 

No tinc cap idea de com a algú se li va ocórrer allò però el resultat va ser tot un matí al carrer mirant cap al cel. Crec recordar que en un moment donat una monja va dir que aquell era l’avió del papa i vam saludar abans de tornar corrent al castell. Ves a saber si n’hi havia ni tan sols avió. En aquella època, parle dels primers anys seixanta, sobre Bétera se’n veien molts pocs d’avions i és possibles que les monges ignoraren que el papa ni mirant atentament per la finestra ens podria veure si volava cap a Fàtima, a una notable alçada doncs. Com a mínim ahir a Roma l’helicòpter insinuava millor on era.

El matí de Reis a ma casa de Bétera sempre és especial. Per aquelles coses de la construcció en al·luvió bona part de la família, pares, germans, cosins, vivim en dues finques unides a través d’un ascensor comú. Això fa que puguem passar d’un pis a l’altre de forma fàcil i en un entorn, a més, en el quals tots ‘som de casa’.

Així que el matí de Reis esdevé un festival de rialles, anant tota la parentela pis a pis a obrir obsequis i especialment a gaudir del somriure i les emocions dels més menuts, de les més menudes en el nostre cas.

Un bon esmorzar a ca la meua germana, que sempre fa un pastís especial, és el col·lofó d’un dia que esperem una mica tota la resta de l’any i que sempre, ai, passa més ràpid que no voldríem.

Conferència de Joan C. Martín a l’Ateneu de Bétera i desgustació de vins, una cita que comença a semblar fixa. Com sempre la xerrada, dedicada a la unitat dels vins de l’arc mediterrani, és un pou de dades i relacions que sorprèn. Joan insisteix una vegada i una altra en la potència de la realitat històrica. En la petjada que el passat comú ha deixat en nosaltres i en com aquesta petjada supera la pressió dels estats recents. 

Ho fa amb exemples que van de cellers d’Alacant a cellers de Montpeller, amb comentaris xerrats i viscuts, amb detalls sorprenents -com fan vins iguals en territoris separats per quilòmetres i fronteres artificials. Ens retorna el paper dels almogàvers en la implantació de determiants vins del nostre país i ens assenyala al peu del Montgó el primer indret de la mediterrània occidental on es va plantar una vinya. Ens ensenya massos que segueixen sent cases romanes. I camins que van obrir les legions i que disfressats de rutes modernes perviuen i segueixen definint la nostra existència.

Jo no sóc persona massa de vins. Però escoltar el Joan és sempre apassionant. Especialment per a gent com jo que apreciem tant el passat llunyà, la petjada de Roma, aquella edat mitjana gloriosa. Que Patraix ho siga per Patras, que el castell de Bétera i el d’Atenes tingueren el mateix rei i senyor, que una ampolla del millor vi valencià siga un record del nostre passat a Sicília…

A voltes el present aquest que vivim tant intens no ens deixa veure el passat que reclama repòs. Per això és sempre tan agradable passar-hi una bona estona. En el passat, vull dir.

(Ací hi ha la crònica de l’Albert)