Mails per a Hipàtia

He descobert la Minuta Cartogràfica de Bétera, segellada el 1938. Quan l’estat espanyol encara no tenia mapa oficial es va iniciar un treball, que duraria dècades, de documentació per a poder fer-lo. El que es feien eren les anomenades ‘minutes’, que anaven marcant per zones geogràfiques els accidents geogràfics, cascos urbans, cases aïllades o altres elements susceptibles de ser usats posteriorment.

Ara he trobat la minuta de Bétera, datada del 1938 (quin any!). A banda de la preciositat de l’arxiu i el seu evident interès geogràfic i històric el fet que documenta molta toponímia menor, nom de masos, crec que resulta d’un evident interès socio-lingüístic també.

(punxant sobre el mapa el podeu veure ampliat)

Dia llarguíssim avui. A quarts de nou l’he començat a Catalunya Ràdio recordant l’Ovidi. I encara, a quarts d’una de la matinada, estic davant de l’ordinador. Hi ha dies que són més llargs que una novena i avui n’ha estat el cas. Informativament tens, a més, emocionalment cansat.

És sensacional: tothom parla avui de l’Ovidi. La meua major m’ha dit que si no m’estranya. No ho sé. Fa deu anys ella em va acompanyar en aquell espectacle que els de la Torna i Propaganda pel Fet van organitzar al Palau de la Música per reivindicar-lo, per redescobrir-lo. Deu anys després l’Ovidi està en les teles i en les ràdios i tots hem escrit sobre ell. M’estranya? No em pot estranyar. Millor així. Tan de bo el sentírem cada dia. A ell i a l’Estellés. I als altres.

Hem estat mirant per la tele l’Ovidi i quan ha acabat li he obert el ‘Mural del País Valencià’. El tinc marcat per totes les pàgines i li he anat ensenyant aquells versos que conformen de la mà del poeta més gran el país més meu. Al volum II, pàgina 571 hi ha un vers xicotet sobre Bétera, que hem llegit junts, amb un somriure compartit

‘Florires com l’alfàbrega i et pense

entre les mans, delitós de trobar-te.

S’escolten grills tota la nit desperts,

camins perduts’

I he pensat que ja és hora de dormir, apagar la llum i colgar-me entre els llençols. Amb la música sonant encara a l’orella…

En la meua escola de xiquet evidentment pregàvem cada dia. I cantàvem el ‘Cara el Sol’. La creu i el Franco estaven en totes les aules. Els qui vam anar a escola en els primers seixanta del segle passat sabem del calvari que s’hi passava.

En canvi quan vaig arribar a l’institut, ja als setanta, les coses van canviar. Hi havia alguns professors que ens parlaven d’una altra manera, que ens ensenyaven coses noves i fins i tot ens passaven material de la precària oposició al franquisme. En aquest sentit sempre he recordat amb especial agraïment els meus professors de literatura i filosofia del batxillerat. Julián i Francisco, si no recorde malament.

Ells, per exemple, ja no feien la pregària en entrar a classe. Simplement començaven la lliçó. Per això em va impactar de manera notable el dia que ho van fer. Va ser el de l’execució de Carrero Blanco. ETA el va matar al matí i tots nosaltres, joves joveníssims, estàvem absolutament excitats. No havíem viscut mai una cosa com aquella i a primera hora de la vesprada teníem filosofia. Esperàvem ansiosos què ens diria don Julián…

Però ell va entrar molt seriós i ens va dir ‘ja sabeu que jo no pregue mai però em sembla que avui ho hauríem de fer. Això serà molt dur’. La frase va caure literalment com una llosa sobre nosaltres. Especialment perquè la cara del professor ho deia tot: la por era palpable en la la seua mirada i allò, venint del més valent de tots, ens va fer veure de sobte que aquella bomba a Madrid era una cosa gruixuda que més valia no prendre’ns a broma.

Si no ho recorde malament és la darrer vegada en la meua vida que he fet la senyal de la creu. Ja no la feia des d’anys enrere però em vaig deixar dur per la por. Aquell dia.

(Ara sembla que l’animal del Wert vol que les criatures tornen a senyar-se. Veges tu…)

Dimecres vaig quedar pinçat de l’esquena. Ja m’ha passat alguna altra vegada. Des de dijous no he pogut eixir de casa. He hagut d’anul·lar dos actes, un a Tarragona i un a Navarcles, cosa que sempre em sap molt greu fer. La feina de VilaWeb més o menys la puc fer de casa estant però pràcticament no he fet res més que recuperar-me, que recuperar el meu cos.

I en algun moment de tot això m’he trobat explicant-me a mi mateix que tinc cinquanta quatre anys. Com volent dir, com volent dir-me, que hi ha coses que el cos ja no m’accepta. Com per exemple que treballe tant com arribe a treballar, supose. El meu cunyat, metge, diu que el cos és savi i quan veu que vas per mal camí troba una malaltia amb la qual deixar-te en el dic sec durant uns dies. Supose que això és el que m’ha passat però m’atabala. Pel futur, especialment. Pel que m’espera.

És ridícul el que explicaré ara però per a mi els seixanta anys era l’edat de morir-se. I me’n queden cinc. A Bétera, quan jo era un xiquet, Tono avisava dels morts i invariablement tenien seixanta anys, si eren homes. Ara ho recorde rient, ja ho sé que l’esperança de vida ha canviat barbaritats en aquests quasi cinquanta anys ja que deu fer que escoltava el bando. Per sort tinc els meus pares amb mi i em recorden cada dia que la barrera s’ha posat molt més lluny. Però en un racó del meu cervell, allà, m’ha quedat això dels seixanta anys i em retorna.

Les molèsties físiques són sempre pesades, una pèrdua de temps immensa que no sé assumir amb calma. M’enrabien. Però de tant en tant he de reconèixer que prenen sentit. Aquesta matinada, segurament desconcertat pel meu canvi de vida i hàbits dels darrers dies, no podia dormir-me i he recuperat un llibre de memòries d’Hubert Revees que porta per títol Je n’aurai pas le temps. En ell el gran astrofísic quebequès recorda la seua vida al temps que proclama que ja sap que no tindrà temps per a algunes coses que voldria fer, i que atesa la complexitat dels seus estudis és evident que reclama alguna cosa més que ganes, voluntat i diners. El que ell fa no és tan fàcil…

He passat una estona molt bona llegint-lo i imaginant al mateix temps si jo no tinguera tampoc temps, si no tinguera ja temps, en què hauria de concentrar-me. Del llibre em fascinen els relats que fa dels seus viatges i concretament el de la seua llarga visita a la URSS. Hi he trobat imatges que jo també vaig viure, de la vida quotidiana en aquella superpotència que es va dissoldre com el sucre, i m’he preguntat si no hauria de narrar el meu passat jo també. Algun dia. He notat que em faria gràcia però ho he vist com una tasca gegantina, que de cap manera no puc fer ara. D’on trauria jo les hores necessàries? Però el cas és que els records s’esborren. Reeves conta una anècdota en un restaurant que jo la vaig viure també. Però no sé recordar on. Tinc al cap la imatge de la llum que hi havia i del tracte dels cambrers, el mateix que va patir ell. Però no seria capaç de recordar si era Moscou, o Tallin, Riga potser? I en eixes condicions què hauria d’escriure? El que recorde com ho recorde, a risc de recordar coses que no són ben bé les que em van passar. Reeves en parla abundantment del tema. Del pes de la memòria, fins i tot per damunt de la vida. I tornem al mateix lloc: als anys, al pas del temps, a la consciència que et fas definitivament gran.

Entre l’esquena i el llibre és ben cert que he quedat sorprès per l’ambivalència sentimental que provoca el pas del temps. Però al final supose que tots som això, no? Animals que recordem sempre cap enrere, quan érem més joves…

El meu bon amic Frederic m’envia un retall d’una revisteta que fèien a Nàquera l’any 1978 i que ell guarda a casa: ‘Nova Terra Forta’. Hi ha un article meu que tots dos estem d’acord en que deu ser dels primers que jo dec haver publicat en ma vida: ‘Visca el País Valencià alfabetitzat’. Que certament no és cap mala consigna.

Tot plegat només és una presentació dels Cursos Carles Salvador. Quan va acabar el franquisme des del Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, una entitat precursora del que després seria Acció Cultural del País Valencià, es va fer una campanya massiva d’alfabetització en català que va arribar de forma miraculosa a pràcticament a cada poble. El problema logístic de al campanya era que de fet pràcticament ningú no havíem rebut cap ensenyament en la nostra llengua mai. A l’escola on jo i els meus vam anar tot era en castellà. No només això sinó que tot estava preparat per a instaurar l’autodi a la nostra llengua: fins i tot ens pegaven, a mi ho van fer diverses vegades i em negue a oblidar-ho, pel simple fet de que se’ns escapara alguna paraula valenciana. Al pati.

Des del Secretariat es van dedicar per això a rastrejar el país sencer buscant gent que pels nostres coneixements poguérem fer unes classes mínimes de lectura i escriptura. Aquell any jo vaig entrar a la Universitat, on per primer vegada vaig fer un curset de català però no estic massa segur de quanta llengua sabia abans, apresa com autodidacta a base de llibres i d’estudiar-me, precisament, la Gramàtica de Carles Salvador. Però com que jo era de Bétera supose que em van demanar si podria pujar a Nàquera a fer les classes i ho vaig acceptar.

Així que cada dimarts i cada dijous jo pujava a Nàquera al Centre Cultura i feia una horeta de classe, m’imagine que molt i molt rudimentària. La sort enorme és que allà, en aquelles classes, vaig conèixer grans amics, especialment Fede i Rosa que encara avui ho són. I evidentment entre tots ens vam dedicar a escampar no només la gramàtica sinó també les idees de progrés i dignitat nacional que ja aleshores ens semblaven imprescindibles.

Per l’amistat que va crear aquelles classes sempre han estat per a mi un record agradable però la veritat és que jo no recordava que s’haguera publicat aquest article. Així que ha estat un goig retrobar-lo.

Frederic, per cert, afirma que això és una mostra de protoperiodisme i que resulta molt interessant que el meu primer article apareguera en una publicació de Nàquera. Per a ell qualsevol excusa és bona per a continuar el debat localista, Nàquera contra Bétera, Bétera contra Nàquera, que per sort fa com trenta cinc anys ja que sostenim.

Hi ha moments i dies on em sap especialment greu ser lluny del poble, no poder-me acostar ràpidament a abraçar els meus, anar d’una revolada a fer-los costat en moments especialment difícils. Només ser allà, al seu costat. En silenci.

Sempre maleisc el tren, aquesta trampa impossible que separa València de Barcelona. Perquè podríem estar a una hora i mitja de distància i seguim a tres hores llargues, si hi ha sort. Sis d’anar i tornar. El dia sencer només per recórrer la meua geografia i recordar, simplement, l’estima, l’apreci, la solidaritat amb l’amic. Però sóc lluny del poble.

[Àudio: El Pau Alabajos em va fer recitar al Palau de la Música aquest poema on l’Estellés homenatja precisament els seus pares. Em vaig esborronar mentre el llegia, especialment mentre recitava aquell ‘lluny del meu poble…’]

Divendres em cridà l’Albert per a dir-me que havia mort Juli. Un càncer se l’ha emportat a una velocitat que ens deixa sense alè. Avui, però, la sort ha fet que poguérem dinar tots dos, sols, i que junts poguérem passar una estona recordant el nostre amic.

Amic d’infància. D’infància real. De quan teníem deu anys o alguna cosa així. Juli, aleshores, ja era un personatge especial. Ara fa una estona llegia un article dels seus amics de l’Eliana que el descrivien com el director de música que els ha estat durant tants anys, al Cor. M’ha sobtat veure’l amb barba, i amb barba blanca! Perquè per a mi encara la imatge del Juli és en pantalons curts, en aquells pantalons curts de criatures de pam i mig que enfilàvem còmplices el carrer amunt, tantes vegades junts, ell, Albert i jo.

Juli era especialment creatiu ja aleshores. Al seu pis de la part de baix del meu carrer vam inventar junts, insistisc que teníem deu, dotze anys, les coses més inversemblants. Una temporada vam crear una penya del Bétera de futbol. Ell tenia com una impremta de joguina i l’usàvem per a fer els carnets. Vam fabricar banderes verd-i-blanques i anàvem al camp, el poliesportiu tot just l’havien estrenat, a animar a un equip que ves a saber en quina categoria regional devia jugar.

Després vam inventar i vam fer la falla, la primera falla del poble. Ho he explicat en algun altre apunt: vam fer una falleta menuda, en suro i cartró, i la vam baixar al carrer València, per cremar-la. En eixes aparegué Andreu que ens va comprar una traca i començà el ritual de fer-ne una de veres cada anys, allà en el corral que tenia rere la bàscula. Avui dinant l’Albert m’explicava que se’n recordava de vindre a buscar-nos els dissabtes, que Juli i jo ens els passàvem pintant, serrant, enganxant paper encolat per a poder tenir aquell monument que definia ‘La barraca’.

Parlar-ne m’ha vingut bé. És estrany però pense, crec, que ens ha vingut bé als dos. La mort és sempre una traïció molt ínitima al que eres i amb el qui se’n va se’n va una part de tu també, que mai més no es podrà reconstruir. Així que els dos que quedem vius hem brindat pel nostre amic que se n’ha anat i ha estat com si d’alguna manera poguérem dir-li adéu, encara amb pantalons curts, encara amb tota la vida esperant-nos allà al davant.

Ha faltat el tio Manolo, el Morquero. El tio Manolo va ser l’home que va fer de les alfàbregues això que són avui a Bétera, aquest senyal potent d’orgull col·lectiu. Per això el reconeixerem sempre. Però vull afegir que per a mi va ser sobretot un veí entranyable i molt estimat, dues cases més amunt de la meua.

De fet fins ahir el tio Manolo habitava una de les dues úniques cases que queden al meu carrer i que són encara com eren quan jo era un xiquet. És una casa amb un patí generós al darrere ple de plantes i ombratges. Ara quan veig la casa se’m fa incomprensible entendre-ho però quan érem xiquets aquella casa del tio Manolo, i la casa veïna dels de Sueca, idèntica i bessona, a nosaltres ens semblaven literalment un immens espai, un privilegi per a passar les hores. Amb la seua filla Anna, amb Ricardo, amb Jose Manuel el de l’estanc, ens banyàvem en aquella basseta i miràvem créixer embadalits aquelles plantes que només ell sabia fer pujar tan amunt. Amb una paciència i un esforç impressionants.

Manolo el Morquero va perfeccionar l’art tradicional de fer créixer l’alfàbrega a Bétera. Més o menys en totes les cases en fèiem però ell va trobar la manera, la tècnica, de pujar-les fins les alçades espectaculars que tenen avui. Per això, encara que fa anys que ja no les podia cuidar per raons evidents, cada any, fins aquest, el quinze d’agost quan les alfàbregues passaven pel nostre carrer sempre, sempre, feien una parada a sa casa. Era l’ocasió anual de mostrar-li el respecte i l’agraïment que Bétera li deu i que per sort crec que ell va saber en vida que tots li teníem.

Als qui el vam conèixer ens quedarà sempre en la memòria la seua alegria explosiva. Aquell to de veu agut i rotund, tan particular. La naturalitat amb la qual et feia sentir sempre quan estaves al seu costat. ‘Xé Vicent! passa! entra home!’. Acostar-te a sa casa era rebre una invitació sempre sincera d’ell o de la tia Anita. Real i directa, sense cap formalitat. No recorde haver-lo vist enfadat ni una vegada en la meua vida.

Però sí que recorde que poques vegades en la meua vida dec haver rigut més que amb el famós, i mil vegades explicat, ‘ungüent de canonet’.

Això era que uns forasters, crec que japonesos si no em falla la memòria, van arribar-se fins a Bétera, admirats i alertats per l’alçada de les nostres alfàbregues. Aquells senyors volien comprar al preu que fora el que ells pensaven que devia ser un remei miraculós que potenciava tant l’alçada de la planta. Ja he dit que és una qüestió de mètode, no de màgia. No el diré quin és el mètode, això quedarà a casa, però sí que explicaré que al final, fart de que no l’entengueren es va inventar que les plantes creixien tant gràcies a l”ungüent de canonet’, una fabricació de la seua ment riallera que va portar de bòlit els científics orientals durant una bona temporada. Perquè òbviament els va dir que era un secret local, que ell no estava autoritzat a vendre a cap preu. I que no podia explicar quins elements contenia…

El tio Manolo era així. Un gran home, molt treballador. Va haver un temps que em despertava sempre amb el motor de la seua furgoneta, el primer motor que s’engegava al matí en el carrer. L’escoltaves i des del llit, enmig d’aquell silenci de poble que la modernitat ha fet desaparèixer per sempre, ja sabies que s’acostava l’hora d’alçar-te perquè n’hi havia qui ja feia hores que estava alçat.

Fa anys els veïns del carrer li vam dedicar un senzill homenatge per a mostra-li el nostre afecte i vam demanar a l’ajuntament el canvi de nom. En aquell moment ens van respondre que com que era viu això no podia ser. Avui crec, per tant, que és el moment de recuperar aquella vella proposta i demanar al consistori de Bétera que el nostre carrer passe a dir-se ‘Carrer de Manolo Campos, Manolo el Morquero’. I si pot ser i no contravé cap regla a mi m’agradaria molt que a la placa es poguera afegir una definició senzilla però que va omplir de goig la seua vida i la de tots nosaltres: ‘Alfabeguer’. L’alfabeguer major.

-Vos recomane aquesta descripció de la faena de Manolo, feta pel seu gran deixeble Ramon Asensí

-i el vídeo de l’homenatge del poble, que inclou un magnífic vídeo d’Esperança la Xeringa

https://www.youtube.com/watch?v=sP7tVhDe_0g

Hi ha dies que, de sobte, passa alguna cosa que et frena. I aleshores el cervell es posa a ballar sol, aliè als qui t’envolten.

M’ha passat avui. Estava convidat a la presentació del Llibre Blanc de la Transició Nacional i he fet cap al Palau de la Generalitat amb el temps massa just. A la plaça he començat a trobar-me tot de gent coneguda i quan he arribat al saló on es feia l’acte m’he assegut al costat de la Tere i el Ruben. I hem començat a xerrar.

De sobte ha entrat el president de la Generalitat i com mana el protocol tothom s’ha posat dempeus. Jo estava assegut al darrere d’una columna sense visió directa de la presidència de la sala així que he concentrat la mirada en un gran televisor que mostrava les imatges.

I aleshores m’han vingut al cap tantes imatges de cop que he hagut de tancar els ulls, atordit. El president del Consell Assessor de la Transició Nacional parlava de com aquelles 1.400 pàgines dibuixaven la forma i la manera en que el Principat havia d’esdevenir un estat independent. I el meu cap s’ha envolat a l’albereda de Bétera quan jo era una criatura i vaig comprar un adhesiu amb l’estelada que venia el Roget en una paradeta del PSPV, pre-PSOE. Era el 77? era el 78? no ho sé ni ho puc recordar. Però m’hi he vist a mi mateix allà, ignorant i curiós de què volia dir aquell estel i he pensat, mentre obria de nou els ulls, que la vida és molt agraïda.

Hi ha moments màgics, molt de tant en tant. Aquesta nit, al bell mig d’una esplèndida coetà amb els nostres amics, la meua filla menuda i jo ens hem posat a ballar ‘The Way You Look Tonight’, la vella i bella cançó de Fred Astaire que és una de que ens agrada més a tots dos.

Ens la cantàvem des de dins dels cascos l’un a l’altre mentre els coets anaven petant al voltant, amb l’Albert encenent tot el que trobava que se li poguera pegar foc.

Aquest matí hem decidit que li podíem posar la música, en aquest cas en una versió moderna de Michael Bublé, i penjar-la. Com un record bonic per a tots dos.

Lovely … Never, never change
Keep that breathless charm
Won’t you please arrange it? ‘Cause I love you
Just the way you look tonight

El vídeo ha estat filmat per Conxa. Gràcies.

En la programació d’enguany de l’Ateneu vam decidir convidar mon pare a que explicara com es fa la llet gelà. Ca Montes era llegendària entre altres coses per la seua llet així que l’anunci va alçar expectació. Es tractava de fer una geladora davant de la gent i explicant-la pas a pas.

La cosa finalment es va convertir en un dia sencer de feina. A les nou del matí ja estàvem mon pare i jo a la vaqueria del seu gran amic Morla per a carregar quaranta litres de llet. De llet de vaca sense tractar, a l’antiga. Directa de l’animal. La granja certament és una organització modèlica i espectacular que em va fer molt de goig de visitar.

Tenint en compte que hi ha dues operacions diferents a l’hora de fer la llet (bullir i gelar) i que ambdues requereixen molt temps havíem decidit que la meitat de la llet la bulliríem al matí per a que d’aquesta manera, amb la llet ja refredada de nou, poder començar a gelar mentre bullíem l’altra meitat. Així els assistents al curset tenien la visió completa del procés en poques hores.

De manera que abans de dinar ja havíem bullit la meitat de la llet. Amb una olor que pujava! Bullit i posat els ingredients ja que la gràcia, a banda la forma de gelar que és mot important, està en la forma i el procés de bullir.

Concretament els ingredients i la seqüència són:

• quan poses a bullir la llet cal afegir corfa de llimona, ratllada prèviament. (Corfa només o el sabor tant fort de la llima podria asclar-ho tot)
• després també s’hi posa canella en rama
• i es bat amb una part de la llet flam Potax. Quan la llet comença a bullir se li tira el flam, que talla el bull
• afegeixes el sucre
• s’apaga el foc i es deixa reposar

Mentrestant, amb el pati de l’Ateneu ple de gent i tot de llibretes apuntant la recepta començàvem també a gelar.

Per a gelar cal tenir un bidó gros amb una eixida al peu per on treure l’aigua. I el cilindre de gelar. Un cilindre que es posa al mig de la geladora i al qual cal fer voltes, manualment, durant una bona estona.

L’espai entre el cilindre amb la llet a dins i el bidó s’omple, curull, de gel i de sal. I es tracta d’anar buidant aigua i afegint gel. A poc a poc el bidó es va congelant, moment en el qual la llet es fa ràpidament. Només cal vigilar quan la llet de les parets ja qualla per remoure-la i deixar que la líquida toque les parets.

Resultat? Espectacular. Com va dir un dels assistents ‘sabor d’antic’, un sabor poderós a llet de veritat i aquesta textura única de la llet merengada que, per acabar-ho de rematar, Llorenç va glosar en directe des d’Irlanda, amb el seu inspirat discurs.

Mon pare pagat. Nosaltres orgullosos d’ell. I la gent més que contenta de recuperar un sabor que el poble, clarament, no ha oblidat.

Vos deixe unes quantes fotografies del curs de llet gelà que ha fet mon pare a l’Ateneu de Bétera.

Matxote era un dels cambrers de ca Montes. Enorme. Gran. Fadrinot. Es casà i només va durar un mes ajuntat. La dona es va treure un dia la sabata i li clavà el tacó al cap. Allò va ser prou i massa. Ell era un home de conviccions elementals però fermes. Per això quan eixia a la conversa que el món era rodó Matxote afirmava que no, que això no podia ser. De cap manera. Tal va ser el debat que un dia se’l van endur a la platja. Havia eixit de quintes i mai no havia vist el mar, tot i que Bétera és només a vint quilòmetres.

Quico el Tordo, Jordi i mon pare el van carregar en un cotxe i el van portar a davant l’enorme extensió d’aigua. Allà Matxote, certament impressionat, es va quedar mirant un instant i va exclamar amb contundència: ‘pues pa aguantar tota eixa aigua a l’atra banda té que haver un mur molt gran!’. Impossible. No va haver manera d’explicar-li que la terra era rodona. Ni el tio Colbi, pacient de mena i explicador de coses en la gran sala de ca Montes va ser capaç de convèncer-lo. El mur a l’altra banda, definitivament, havia de ser molt gran…

—

El tio Colea s’adormia sempre davant l’estufa del bar. L’estufa era un notable artefacte de llenya que omplia de fum el cafè. Jo la recorde com una boira inacabable quan arribava l’hivern. El tio Colea era un jubilat vell que estava sempre al nostre bar. Es prenia un cafè, raonava, feia rotgle per a jugar a baralla o mirar com jugaven. I amb això passava tota la vesprada amb uns pocs cèntims de despesa i tornava després de sopar. Com tants hòmens feien aleshores.

Quico el Tordo, que era terrible, va proposar un dia que quan s’haguera adormit apagaren totes les llums del cafè i la gent seguira comportant-se amb normalitat, jugant a la baralla, com si estigueren enceses. Era cosa de veure què passaria quan el tio Colea obrís els ulls. Dit i fet, Apaguen les llums i segueixen jugant com si res. Truc! retruc! i de sobte el tio Colea que obre els ulls i no veu res de res, només una foscor sorprenent. Conjugats, els hòmens del bar havien tancat fins i tot els portons de fusta de les finestres per a que no entrara ni la llum del carrer.

Pobre Colea. Va ser despertar-se i comencar a cridar ‘m’he tornat cego! no veig res!, xe que no veig!, que no veig!’ i tot el cafè seguint la broma jugant a baralla com si res i preguntant-li de què parlava, que com era que no veia res si tots els llums eren encesos.

El tio Colea es va espantar tant que finalment algú va decidir obrir les llums i que se li passara la por. Passar-se-li se li passà però després de moltes hores. Conten que renegava pel carrer, camí de casa, mentre amenaçava de no tornar mai més a parlar amb cap d’aquells animals ni posar el peus al cafè de Montes.

—

Ximet venia d’Oliva a collir taronja i sempre li eixia debades el cafè. A la nit, quan havien acabat la faena, la seua colla dormia en un corral del poble però abans sempre passaven pel cafè. I l’home feia una profia a veure qui era capaç de cremar-li el cul. Literalment.

Perquè Ximet es posava un diari a la part de darrere dels pantalons, com si portara cua, i desafiava els hòmens a perseguir-lo per tot el cafè intentant pegar-li foc. Tenia una forma de ballar impossible, de tant desconcertant i estranya, que feia que per més que tots anaven darrere seu amb els metxeros encesos ningú mai no aconseguí mai de cremar-lo.

I el cas és que els hòmens discutien les maneres de fer-ho i preparaven estratègies. Esmolaven els metxeros per intentar-ho una vegada i una altra. Però el ben cert és que ningú no era capaç de preveure els moviments d’aquell cul inquiet de Ximet, que sempre acabava cansant els perseguidors, farts d’intentar endevinar en quina direcció anava a moure la cua.

Amb la qual cosa a ell el cafè li eixia debades. Cada nit mentre va vindre.

—

Als anys seixanta, per cap d’any, sense televisors encara, ca Montes era una festa. Mig poble entrava al cafè a celebrar el canvi del calendari. Tots els altres bars tancaven i nosaltres érem, en definitiva, els únics que teníem obert, el refugi segur. I això va ser fins l’any que Leandre va cremar el pi que decorava el local, un pi esplendorós que cada any baixava un dels llenyataires que portaven fusta a Manises.

Ningú no sap ben bé perquè va començar la cosa. Però de sobte Trivi i uns quants corrien per dins del local, perseguint-se els uns als altres i tirant taules. Jugant. Eren habituals de la casa. Que anys després, quan va arribar la tele, esperaven sempre a veure els grans combats de Cassius Clay, que els feien en directe de matinada. Tancaven la porta del carrer i convencien ma güela de no posar gots: ‘dus la casola de la llet que ja beurem d’ella’, deien, tot afirmant que Rita, a ells, els consentia de tot.

Aquell cap d’any, però, la cosa es va complicar. Leandre, ves a saber per què i ves a saber en quina condició etílica que estava, va i li pega foc al pi. Al pi que plantàvem al mig del bar.

A la que la gent se’n va adonar, el pi estava encès i les pinyes i la pinotxa volaven com projectils en totes direccions, enceses. Al mig del bar Leandre reia i reia, com un titot, mentre tota la resta el volia matar. ‘Bandoler! que em cremes la casa!’ cridava ma güela espantada mentre ell li responia a grans crits ‘Rita; treu la calça que ho pintarem tot!’. ‘Treu la calça’ és una expressió preciosa per a parlar de diners però que enmig d’aquell infern no despertava cap simpatia. El cas és que després d’aquella borumballa mai més vam tornar a obrir per cap d’any i a Leandre no el van deixar ja acostar-se al pi. Ni a ple dia.

He agafat el trenet i he passat per Burjassot. En les orelles, una vegada i una altra, com un eco inacabable, ‘No puc dir el teu nom’, l’impressionant poema de Vicent Andrés Estellés.

I una pàtria lliure, lluminosa i alta
No puc dir el teu nom

Mentre desfilava l’Horta, Massarojos enllà, he intentat descobrir-ne el ritme. Sospite que hi ha dues bateries. Una amb les escombretes i l’altra timbals amunt, amb tanta força… Mirava els camps i intuïa les baquetes. Allà lluny el perfil de Montcada i un groove discret, barrejats en el meu cervell somnolent de bon matí.

No puc dir el teu nom
Tinc el desig de tu

A l’estació de Burjassot he vist un retrat de Lenin, mascarat, sobre una columna. Sol. Amb traços vermells ben marcats que algú ha volgut esborrar. Lluny queden aquells dies que l’Estellés no podia dormir, escoltant com afusellaven els rojos al camp de Paterna, com passaven els camions plens de joves que respiraven per última volta.

No és un desig tan sols sexual
No és un desig tan sols conjugal

He baixat en el trenet i he recordat dies, vells. Molt antics. Quan vaig descobrir jo també aquells primitius aparells que et posaven la música a les orelles. Parle de finals dels setanta potser. M’he vist a mi mateix a la corba de Masies plorant amb una cançó de desamor mentre el trenet pujava lent cap a Bétera, tant lent, aquell inacabable camí.

Desig del cel i del cànter,
del pitxer i de l’argila

Les veus sonen fortes, rotundes, repeteixen el final com un batec descontrolat, pam, pam, pam, pam. La bateria marca la desesperació però el matí es ple de sol a Burjassot i jo mire el camí de l’estació, que es perd entre les finques grogues, anònimes, engendradores de poesia.

Terriblement esbelta
dempeus com una pàtria

He mirat els terrats de Burjassot i he imaginat la mirada del poeta, l’Isabel, els llençols blancs, pulcres, estesos sobre la terrassa i el trenet, el meu trenet, xiulant camí de Benicalap mentre el sol puja fort i les ombres es fan escasses, privilegiades, dignes dels silencis.

(Ací trobareu, i podeu comprar, la cançó de Tomàs de los Santos i Borja Penalba)

Coscollar, com sempre tant atent, em fa arribar aquest vídeo de la Falla La Barraca del 1976. En aquest apunt ja vaig fer l’explicació pertinent sobre la mateixa i el meu paper de fundador i primer president. En el vídeo se’ns veu primer de tot en el taller de l’Andreu, on fabricàvem nosaltres mateixos la falleta. Jo sóc el prim de les ulleres enormes. Què voleu que hi faça?