Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

He passat per Burjassot, escoltant Borja i Tomàs

Deixa un comentari

He agafat el trenet i he passat per Burjassot. En les orelles, una vegada i una altra, com un eco inacabable, ‘No puc dir el teu nom’, l’impressionant poema de Vicent Andrés Estellés.

I una pàtria lliure, lluminosa i alta
No puc dir el teu nom

Mentre desfilava l’Horta, Massarojos enllà, he intentat descobrir-ne el ritme. Sospite que hi ha dues bateries. Una amb les escombretes i l’altra timbals amunt, amb tanta força… Mirava els camps i intuïa les baquetes. Allà lluny el perfil de Montcada i un groove discret, barrejats en el meu cervell somnolent de bon matí.

No puc dir el teu nom
Tinc el desig de tu

A l’estació de Burjassot he vist un retrat de Lenin, mascarat, sobre una columna. Sol. Amb traços vermells ben marcats que algú ha volgut esborrar. Lluny queden aquells dies que l’Estellés no podia dormir, escoltant com afusellaven els rojos al camp de Paterna, com passaven els camions plens de joves que respiraven per última volta.

No és un desig tan sols sexual
No és un desig tan sols conjugal

He baixat en el trenet i he recordat dies, vells. Molt antics. Quan vaig descobrir jo també aquells primitius aparells que et posaven la música a les orelles. Parle de finals dels setanta potser. M’he vist a mi mateix a la corba de Masies plorant amb una cançó de desamor mentre el trenet pujava lent cap a Bétera, tant lent, aquell inacabable camí.

Desig del cel i del cànter,
del pitxer i de l’argila

Les veus sonen fortes, rotundes, repeteixen el final com un batec descontrolat, pam, pam, pam, pam. La bateria marca la desesperació però el matí es ple de sol a Burjassot i jo mire el camí de l’estació, que es perd entre les finques grogues, anònimes, engendradores de poesia.

Terriblement esbelta
dempeus com una pàtria

He mirat els terrats de Burjassot i he imaginat la mirada del poeta, l’Isabel, els llençols blancs, pulcres, estesos sobre la terrassa i el trenet, el meu trenet, xiulant camí de Benicalap mentre el sol puja fort i les ombres es fan escasses, privilegiades, dignes dels silencis.

 

 

 

(Ací trobareu, i podeu comprar, la cançó de Tomàs de los Santos i Borja Penalba)

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera, Músiques el 8 d'agost de 2014 per vicent

  1. Gràcies Vicent per parlar de la música de Borja i Tomàs! Avui, aquest vespre, els podré gaudir en directe a Camallera Cançó d’Autor-La República de les paraules d’estiu. Serà meravellós! No us els perdeu!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.