miozz mirades

GUARDEU LES FACTURES DELS LLIBRES DE TEXT (segueix)

GUARDEU LES FACTURES DELS LLIBRES DE TEXT

La meva mare feia servir molt la dita “a sants i a minyons no els prometis si no els dons” alertant del perill de fer, a les persones innocents,  promeses que no es poden complir. Amb els anys que portem de democràcia ja ens hem acostumat a suportar un cert marge de flexibilitat entre les promeses electorals i els compliments reals de les formacions polítiques que van fer-les, però ara a Badalona estem vivint un cas molt singular, extrem, amb el nou govern de la ciutat.

Durant molts anys el Sr. Albiol, fins fa poc regidor del PP a l’oposició, ha escrit i dit, per activa i per passiva, i en publicacions i tot tipus de mitjans, que quan ell fos alcalde faria una sèrie de coses molt concretes. Són promeses específiques i reiterades. Ha estat acusat de populista pel fet que moltes de les seves promeses eren impossibles de complir, i que, per tant, estava enganyant a l’electorat amb temes sensibles. Per això, un cop ha aconseguit l’alcaldia, són moltes les persones que estan observant tots els seus moviments, pendents de com s’ho farà l’alcalde per poder satisfer les promeses fetes en campanya.

Una d’aquestes promeses sonades i molt populars és la de la gratuïtat dels llibres de text. El Sr. Albiol va prometre que tots els estudiants de  Badalona tindrien els seus llibres de text gratuïts si ell aconseguia l’alcaldia, i ara és l’hora de la veritat: el curs 2011-2012 no trigarà a començar i és moment d’encarregar les llistes de llibres i començar a pagar-los. Però falten instruccions concretes per saber com es farà efectiva aquesta promesa, i com s’ha d’articular tot l’engranatge de la venda de llibres per tal que es compleixi aquest compromís que va ser formulat en el context actual de crisi econòmica (és a dir que aquesta no pot servir ara d’excusa). Interessant descobrir a aquestes alçades que les AMPA, – que intervenen sovint en el procés de venda dels llibres -, no totes estan a favor d’aquest criteri, i aposten per la reutilització.

En molts cercles ja he sentit a parlar d’un gran desconcert respecte al tema, i de les ganes de fer afrontar l’alcalde amb la seva promesa electoral. Per això,  i a falta d’instruccions oficials clares, la consigna que corre com un rumor és que cal guardar les factures i fer una reclamació després, per recuperar la despesa. Un rumor que té tot l’estiu per escampar-se i créixer. Veurem com segueix el tema al setembre. Bones vacances!

L’article del Marcel Mauri al TOT em saluda de matí (a Can Reguill, la botiga de queviures que encara queda al barrí, es preocupen per tenir-ne un plec, si no fos per ells aquí no arribaria mai cap publicació d’aquestes).
Si no l’heu llegit ho podeu fer aquí: Òmnium, ara més que mai.
I recupero el meu apunt de febrer: vitalitat, pluralitat i obertura associativa. i subscric cada mot, el renovo com a vigent.
Crec que és bo recuperar aquest anàlisi, per no perdre el nord. Ahir, en Jaume Soler i Pastells, l’històric alcalde de la CUP a Arbúcies, hi va fer referència diverses vegades, en la trobada de l’Assemblea Nacional Catalana. Crides a la transversalitat imprescindible. Trasversalitat sinèrgica. Ciutadana. Plural.
No ens podem permetre que les petites esquerdes al voltant del 9J (hi reflexionava a partits i associacions, dos estils, dos mons) trenquin el que es va aconseguir el 10J (a Badalona una fita històrica, la fotografia n’és un record). No s’ho pot permetre ni la ciutat, ni el país. Enfortim els espais cívics plurals, inclusius, transversals. Això no impedeix que, per altra banda, s’enforteixin els diferents espais ideològics recollits dins les sigles d’un partit. Jugant net, són pertinences complementàries que s’enriqueixen mútuament.

La Plaça de la Dona és ideal per passar-hi una calorosa tarda d’estiu: entre la Rambla Floridablanca i el Carrer Juan Valera, l’alçada dels pisos que l’envolten li asseguren l’ombra, però l’espai és prou ampli per no sentir-s’hi enclaustrat. Hi corre l’aire. El terra del parc infantil, amable. I els jocs un atractiu irresistible: la plaça és plena de vida de tots colors, vida que es gronxa, salta i riu. Vitalitat que imanta, naturalitat. Vida que conviu. (continua)
He hagut de córrer vora la carretera per no perdre l’autobús, aquesta tarda, amb el meu farcell embolicant la caçola de calamars farcits ben protegida sota el braç… ja en poden ser d’amples les voreres de davant de casa, vora la NII, sempre són plenes de cotxes, i perquè el conductor et vegi i no passi de llarg, quan no hi ha ningú a la parada, cal córrer per la calçada, ben bé de cara… quin mal pas! Combinació estranya, avui, transbords diversos -quin embolic això de les parades on uns paren però no els altres – per acabar pujant al 31, que hauria pogut esperar-lo des de casa. M’ha passat altres cops: sempre sembla que l’important és sortir del barri per fer alguna combinació, i sovint acabes fent el trajecte amb el mateix que hauries agafat donant-te un temps d’espera i assossec a la parada. Ja se sap, la pressa que enganya… És ben notable com canvia el temps de recorregut, pel trànsit, quan no són hores punta ni hi és calendari escolar. En un moment – 10 minuts? – travesses la ciutat. El 30, (i el 31 però aquest només en dies lectius), són els meus preferits: van de punta a punta.

A la festa preparada per acomiadar la Núria, dins els locals de l’Associació de Veïns Juan Valera, l’ambient és molt amigable. La connexió directa amb la Plaça de la Dona per un costat i amb Juan Valera per l’altra confereix a aquest local un cert sentit de lloc central i obert, de pas, que li dóna un moviment inncessant, i el fa ser centre neuràlgic. Les especialitats cuinades per cadascú a casa fan patxoca i ajuden a crear un clima de molta proximitat. Retrobo cares conegudes, de quan preparàvem el Sant Jordi a La Salut, de les reunions i trobades dels Colors de la Tardor, de les obres de teatre Anti Rumors, de Badalona som totes i tots… cares i paraules, diferents procedències, diferents trajectòries, diferents àmbits d’intervenció. Tècnics, programes, projectes, associacions, grups de dones, l’entitat ja és el de menys, ara ja compta més la persona, els llaços que es van teixint, les barreres que es van trencant. I el motiu de la trobada.

El sol ha anat tombant, i per Foridablanca se n’ha vist el rastre. Fer una foto de grup ha estat divertit, i els xisclets infantils i el collage veïnal, un marc immillorable. Inevitable comentar “això ho hauria de veure tothom, veure com la diversitat conviu al carrer en harmonia, veure com els barris tenen un urbanisme fantàstic, racons envejables” Aquesta és la normalitat de Badalona, les barreges, les xarxes, veïns ben diferents que comparteixen banc i jocs dels infants. Normalitat que no ven titulars, i que es fa transparent massa vegades.

Em volia escapar per anar a l’Assemblea de Llefià (des d’allà fa poc vaig seguir una altra posta, es pot llegir aquí) a escoltar el Delgado. Però un cop dins la festa. les converses t’atrapen i es connecteb històries parlant amb l’un i amb l’altre. Receptes dels menjars, ingredients, la gràcia del cuinar. Comissió de Reflexió i Debat, d’Itinerari, de Festa Central. Lectura de dedicatòries, anècdotes d’activitats compartides, comentari de notícies, idees que s’enfilen, noves propostes, noves sinergies…

Costa marxar, i encara xerrem en el trajecte de tornada. Ja és massa tard per passar per la reunió del Correllengua, i estic massa esgotada per afegir-me a l’assaig. M’hauré de plantejar tornar a blindar els dijous com a data sagrada si vull seguir a Sentits amb responsabilitat.

Avui la posta em parla d’una ciutat que s’escolta i s’enxarxa, que conviu per fora i per dins, que transforma i construeix dinàmiques… encara que a molts els interessi fer invisible aquesta realitat. I negar-la.

La Plaça Trafalgar és una referència de Badalona, d’aquelles que tothom hauria d’haver visitat com a mínim alguna vegada. Sempre em recorda els Carnestoltes dels Esplais de Badalona, i moltes mogudes ciutadanes. Té alguns inconvenients d’accessibilitat – és accessible però costa trobar per on – i la trobo poc permeable,  massa segregada de l’entorn Torre Mena. Però és un espai ciutadà dels pocs que tothom ubica sense por a equivocar-se. Agradablement verda, fa les funcions de fita d’entrada, ben a prop de la cruïlla amb Santa Coloma i Sant Adrià, i al barri fa d’àgora. Un bon lloc on passar aquesta xafogosa tarda, i esperar i veure com s’acaba.    (segueix)
He sortit aviat, avui, i la xafogor de la tarda m’ha fet pensar en far una mica de trampa: de Pompeu Fabra a Llefià amb Metro, bicicleta inclosa, i després ja faré la tornada. Però no, una avaria al transport m’ha obligat a bicicletejar una bona estona – menys del que sembla – travessant Pompeu Fabra i pedelant tota la carretera amb prudència pel Carril Bus fins arribar a la Carretera Antiga de València. Deunidó els edificis i espais referents que es passen: Regidoria de la Dona, Institut B7, Alberg, Pavelló Olímpic, Barri Congrés, Túnel del Passeig de La Salut, Torres de la Cros, pas sota l’ Autopista, l’edifici “mambo” i l’original escultura  del projecte “Primeres Pedres” a la cruïlla dels 4 barris,  tot en pocs minuts!

La Carretera Antiga de València s’ha convertit en un passeig viu i acolorit, la ubicació dels bancs concentra punts de trobada i conversa molt concorreguts, i s’hi respira un ambient molt ciutadà, molt cosmopolita. Per estalviar-me pujades passo com puc els trams de vorera estreta del final, – poc, però n’hi ha – i en arribar-hi, passat l’institut Barres i Ones i el Centre de Salut, enfilo les escales pel costat d’aquest singular camp de petanca-bar-club social on sempre hi ha tanta gent jugant a cartes. De baix estant, amb tants murs i escales, costa imaginar l’amplada i la verdor de la plaça, i la Torre Mena saluda l’arribada, amb la seva façana estrenada de nou, ben rehabilitada.

De lluny ja veig que la plaça és ocupada per fer-hi jocs, m’agrada. La cistella de korfbal em dóna la pista que això és cosa de La Rotllana, i aviat ho confirmo. La taula de pim pom, la xarxa del bólei, la taula on es juga a escacs, tot és ple de joves, alguns alumnes!, monitors, cares conegudes, cares saludades. Parlem de com és d’important ocupar l’espai públic amb jocs al carrer, i de com ho és jugar, jugar físicament, col·lectivament. La Rotllana ofereix aquesta oportunitat amb els jocs d’estiu a la plaça.

Busco la caçolada indignada, però avui no sona, i estic ben despistada, la xerrada de Manuel Delgado no és avui, que és la propera setmana, però sí que hi ha l’assemblea, com cada dijous a les 20h. Recordo que al plenari de Badalona som totes i tots es va comentar de fer-los una proposta, i decideixo quedar-m’hi. Per la Rambla de la Solidaritat baixa una llum immensa que fa brillar les bugambílies de la pèrgola, i el verd de les seves fulles em recorda aquella cançó de ” i és així el verd que m’agrada a mi”.

El sol, entre les palmeres, pinta colors i ombres, l’ambient és distès, jovial, aprofito per entrevistar la Hanan, i xerro amb alumnes, que trobar-me al portal de casa seva els fa gràcia . Gaudeixo la tarda. Unes quantes fotografies de racons singulars, del sol rere la Torre, els colors dels blocs de pisos, i m’assec amb els indignats per escoltar, i per fer-los arribar la proposta de BDNXTOTS. D’ençà que vaig fer aquell taller a l’acampada de la Plaça de la Vila, (fem plaça pública a la plaça pública)  i d’assistir a alguna assemblea més, hi he perdut força el contacte. Però avui l’assemblea tracta punts de logística operativa immediata i després d’una hora veig que potser no és el millor dia per prendre la paraula. La companyia és grata, s’hi està bé, però es fa tard i enfilo el camí de tornada.

El camí és gairebé, fil per randa, el que vaig descriure a ciclant la ciutat, sinó que en arribar a la Rambla els acords d’en Lluís Platero m’han fet seure a la fresca i retardar l’arribada a casa. L’aire de mar ens abraça. De sota palmeres a sota palmeres, de Llefià a Baix a Mar, de jocs al carrer i assemblea a l’aplec ciutadà al Racó d’en Gual, convocats pels acords d’aquest infatigable cantautor local.

Quin plaer de ciutat, per totes bandes!

M’agrada més quan les taules rodones tenen un sentit de diàleg, quan hi ha una qüestió a debatre sota diferents punts de vista, i es pot discutir. Però s’estilen més aquestes taules rodones que són com un aparador, i sota un tema, un títol, s’exposen diferents experiències que fan de mostraris. La d’avui ho era. És imoportant que la Secretaria d’Immigració del nou govern organitzi un acte dedicat a la desactivació dels rumors en la Immigració. I és important per Badalona ser convidats a la taula. Com a bona pràctica de la societat civil.

.

Desmuntar rumors des de la participació veïnal (segueix) 

DESMUNTAR RUMORS DES DE LA PARTICIPACIÓ VEÏNAL

Dijous passat al Centre Cívic Torre Mena, a Llefià, es va celebrar la cloenda dels cursos formatius d’agents anti-rumors, i es va poder veure el resultat dels tallers de teatre que van formar-se per treballar aquests temes des de l’expressió corporal i la reflexió vivencial. Sempre que participo en aquest tipus d’actes m’agrada adonar-me de la quantitat de cares noves que hi descobreixo. També m’agrada trobar-hi cares conegudes, però sobretot m’agrada aquesta barreja. Som 220.000 veïnes i veïns, i tot i amb això massa vegades tenim la sensació que sempre som els mateixos els que ens trobem en segons quin tipus d’actes. I veure com es va ampliant la xarxa, i com s’hi van incorporant perfils diferents, més plurals, més transversals, intergeneracionals… això anima i demostra que la feina s’està fent ben feta. I posa en dubte aquell rumor sobre una mala convivència generalitzada a Badalona.

A la sala d’actes de Torre Mena vam poder gaudir i emocionar-nos amb el treball de veïns i veïnes d’ EUREKA (Grup de Gent Gran de Salut-Llefià), de Sant Roc i de La Colina, i també vam conèixer el treball fet per un grup d’AMICS (La Pau) i un de la Fundació La Salut-Alta. Sempre commou el poder del teatre quan es tracta de treballar emocions, i l’eficàcia de fer-ho amb persones que potser mai havien fet teatre. D’això es tracta el teatre social, d’apropar-lo a nous sectors com a eina expressiva i interpretativa per cosir fractures.

L’acte de dijous passat, on es va cloure el primer cicle dels cursos que han donat a 135 persones d’arreu de la ciutat, eines de reflexió i acció per desactivar els rumors que atempten contra la convivència en la diversitat, va tenir un caire molt veïnal. D’aquest tipus de participació veïnal que va molt més enllà de les organitzacions veïnals pròpiament dites, i que dóna la paraula a perfils diversos que conviuen gràcies a un objectiu dinamitzador. És el mateix que passa en certa mesura en les trobades on s’està preparant el contingut de la propera edició d’Els Colors de la tardor, i el mateix que hapassat  als carrers de Baix a Mar, al celebrar-hi el “Dia Sense Cotxes, un dia per viure el carrer”: es pot comprovar que quan es posen les condicions, són desenes, centenars, els veïns i veïnes de totes les edats i condicions que independentment de la seva cultura associativa veïnal, són capaços d’articular una participació organitzada, altruista i molt comunitària, que transforma actituds de convivència.

Aquest és el camí, discret i laboriós: fer-ho des de la transformació d’actituds personals per incidir en les col·lectives, i per desmentir rumors basats en mentides. El de que a Badalona hi ha mala convivència generalitzada comença a ser ben difícil de creure.

El dia 2 de juny del 1996 ho vam celebrar per primera vegada, ja fa 15 anys. La d’avui ha estat la setzena edició d’una iniciativa innovadora que va canviar moltes coses en la vida veïnal de les persones que habiten una zona de la ciutat que, pel fet de ser-ne l’anomenat “centre”, semblava que no tenien el dret a prendre el carrer i les places com a espai de trobada. (segueix)

Però no només va canviar això. Sota el paraigües d’aquesta proposta es
van crear nodes de col·laboració i intercanvi entre entitats de tota la
ciutat que no tenien experiència en treballar plegades, i es van teixir
complicitats per al present i per al futur. I d’altra banda, es va obrir
un important focus d’atenció, com a espai de reflexió, entorn la
humanització de la ciutat.

Quan es va començar a celebrar, per
iniciativa de l’Associació de Veïns, els carrers del centre –
especialment de la zona de Baix a Mar – eren un constant obstacle per a
la mobilitat, i l’ús que en feien els vehicles de motor els invalidaven
com a espai de veïnatge, trobada i convivència. Era abans de les obres
de remodelació del clavegueram, abans que es pavimentés a un sol nivell i
que s’instaurés la prioritat per als vianants. Era un temps en què les
voreres feien 50 cm, estaven en mal estat, i als carrers s’hi circulava i
aparcava sense cap restricció ni control. Era gairebé impossible
caminar-hi, i en molts casos l’abús i les situacions de perill eren un
impacte molt significatiu sobre la vida diària del veïnat de la zona.

La
idea s’inspirava d’una banda en la iniciativa de Fano (Itàlia) on el
Parlament Infantil havia aconseguit que un dia a l’any es tallés el
tràsit rodat de la ciutat i els carreres servissin com a espai de joc, i
de l’altra en la idea de recuperar el clima de les celebracions
estivals festives pròpies, tradicionals, dedicades al sant del carrer
(com havien començat a recuperar els carrers Sant Rafel, Sant Jaume,
Sant Pau, Carme…) o al voltant de les revetlles de finals de juny.

El dia sense cotxes, un dia per viure el carrer, demostra
que quan el cotxe no és el protagonista principal d’un espai ciutadà,
la vida veïnal, ciutadana, pot adquirir unes dimensions totalment
transformadores. (Recomano llegir carrrer del carme, transformacions que perduren). Hi passen coses que és impossible que passin quan el
carrer és dominat per la circulació o estacionament dels cotxes. La
majoria d’aquestes coses no passen soles (tret de la de sortir a prendre
la fresca i fer-la petar, o sortir-hi a jugar), perquè passin més coses
cal dinamització veïnal i empoderament del veïnat per activar iniciatives de
conivència, comunicació, de recuperació de memòria històrica del carrer, confecció
col·lectiva de decoració, organització de sopars, jocs, exposicions i
altres actuacions interactives i intergeneracionals. Amb tot l’aprenentatge participatiu, convivencial i de presa de decisions que això comporta…

Però perquè passin cal, primer, que la gent pugui
sortir al portal i aturar-se a xerrar amb les veïnes, els veins, cal que la
canalla pugui caminar i jugar sense anar arrambada a la paret, i cal que
tothom se senti part d’una col·lectivitat que es mira als ulls, se saluda i es parla a la cara. Una col·lectivitat amb dret a ocupar el carrer com a espai públic i propi que és, que senti que li pertany en aquest àmbit comunitari; i que té dret a fer-ne un ús
lúdic, cultural, convivencial. Col·lectiu. Encara que sigui de forma esporàdica.

Actualment es discuteix que com que molts d’aquests carrers són d’un sol nivell i
amb menys circulació, ja no cal que es digui dia sense cotxes, que n’hi
ha prou en conservar “un dia per viure el carrer”.

Però jo crec que
està bé no perdre aquest missatge de reivindicació, per recordar de què
estem parlant. I per mantenir viva una expressió que fa uns anys adquiria un caire oficial, si bé més enfocat a temes de medi ambient – el dia sense cotxes europeu – i va semblar 
que es convertiria en una oportunitat per estendre aquesta experiència
indiscutiblement positiva, a altres zones de la ciutat. L’aposta no ha
reeixit, i potser per això m’agrada recordar que són deures pendents i
que algun dia caldrà posar-s’hi.

En parlava a l’article “l’espai condiciona la trobada” fent referència a les reivindicacions a la Salut Alta.

Al voltant d’aquesta celebració, del seu potencial, dels seus arguments, dels qüestionaments que planteja i de les transformacions que comporta, hi ha tant a dir i tant a fer, que sap greu que acabi passant desapercebuda i valorada només com si fos una festa típica i tòpica de quatre veïns de carrer. Hi ha un alt valor afegit en tota aquesta feina que és – podria ser – una important aportació a una manera de fer les coses a la ciutat.

Gràcies a l’Associació de Veïns del Centre, i als veïnats implicats, per mantenir-la viva!

Sortint de Torre Mena, després de gaudir trencant rumors amb enginy teatral i moltes històries viscudes, no m’he pogut estar d’enfilar fins el Passeig de la Circunvalació, el punt més al nord oest de Llefià, tocant a Santa Coloma de Gramanet. Sempre que passo per la plaça de la Torre de L’Ou (que no sé si és exactament el lloc on era la Torre o només rep el nom en honor seu, per proximitat) penso, mirant cap a l’edifici antic de l’Hospital de L’Esperit Sant, que aquella zona en el seu temps devia semblar el paisatge d’una pel·lícula d’època, amb un toc de misteri majestuós. (segueix)

M’agradaria poder fer un salt enrere en el temps, i poder trepitjar el Llefià de les bòviles, els camps de conreu i les masies. Veure el mar des de les pinedes – encara queden quatre pins al pati de l’escola Pere de Tera – i fer la carena observant totes les valls. Ara la carena és plena de cases, places, voreres, cotxes…gairebé no t’adones que ets a la carena, si no fos que a banda i banda el terreny és ple de carrers de forta pendent, en baixada. Muntanya pura.

Buscava una imatge singular, però no he aconseguit que la càmera en captés l’essència. M’agrada passejar per aqusta zona de LLefià, tocant el cel, respirant aires d’alçada. És una zona tranquil·la que destil·la veïnatge. El carrer és viu, ple de gent que s’hi mou, s’hi atura, hi enraona. Gent ben diversa, alguns no fa molts anys que hi han arribat, d’altres hi porten mitja vida. O tota.

Potser no és tan estrany que molts dels joves que viuen en aquesta zona s’inclinin a mirar cap a Barcelona, Santa Coloma i Sant Adrià – cap al Besòs – més que no pas cap a Badalona. La muntanya t’hi decanta.

És tard. No m’hi entretinc avui, però sé que aquest serà el paisatge de futures passejades.

.

M’agradava més quan s’hi veia la masia, el Sèu, l’antic Cal Muts. Però el “progrés” ens arrabassa, sovint, imatges i espais que voldríem per sempre. Farà vint-i-tres anys que van enderrocar-la, i que els plans urbanístics de l’ajuntament van seguir el seu camí. Per això ara el paisatge de rere casa és 100% industrial (les naus són tan altes que ni tan sols puc veure la muntanya), i la posta, vista de casa estant, té ben poca gràcia. Ara bé, la llum, la llum de la tarda, llum de posta, aquesta llum que tot ho banya d’un to daurat tirant a taronja, i es filtra fins ben endins de la casa, aquesta llum que m’enamora no l’atura – de moment – cap pla urbanístic, ni cap nau. Aquesta encara m’arriba boi estant dins de casa. (que es troba al barri Manresà, podeu llegir postes d’estiu(3), el manresà, badalona, 27 de juny,

La posta d’avui ens ha trobat reunits a la sala gran de l’Ateneu Popular de Sant Roc, i no m’he pogut escapar per contemplar-la. Jo portava la càmera i estava convençuda que un moment o altre hi hauria per captar l’instant, ni que fos en una escapada per anar al lavabo. Però era una reunió intensa, com totes les de Badalona som tots. Un plenari, el primer després de les eleccions municipals, amb moltes entitats i amb moltes coses per compartir. La sala on fem el plenari és d’aquelles polivalents on hi ha escenari i mobiliari de posar i treure: tan aviat serveix per fer tallers, conferències, exposicions, festes, trobades, cursos i jocs, com per fer-hi un assaig de castellers, un campionat de ping pong o una mostra de danses. És una sala que connecta amb el pati, a peu pla, i que encara que té finestrals alts, de vidre gravat, sovint ofereix el mateix aspecte sigui l’hora que sigui. O així m’ho sembla a mi: un cop dins em costa adonar-me dels canvis en la claror del dia… (segueix)

Amb les cadires en rotllana – una gran rotllana – permetent veure bé la pantalla i la projecció, he quedat d’esquena a la porta, i al meu davant, i al meu costat, gent compromesa d’entitats compromeses, ben diferents i d’àmbits territorials ben diferents – dins la ciutat – hem començat a posar en comú i a fer bullir l’olla.

M’ha vingut al cap una pregunta que em varen fer fa temps, en una entrevista, respecte a l’altruisme badaloní. Què ho fa que la gent dediqui tantes hores del seu temps a fer coses com aquesta? Sense tenir-ne cap obligació, sense rebre cap remuneració, cap compensació directa… només per…, per amor a l’art de fer una ciutat millor? Hi ha persones a qui els costa creure-s’ho, però és ben bé així: dedicació d’hores, energia, coneixement, habilitats, competències, treball… per altruisme generós i compromés a favor de transformar la realitat, la ciutat, i fer-la millor.

Ja fosquejava quan hem acabat. La presència a la reunió d’un regidor del nou govern municipal – del PP, el mateix partit que ha actuat obertament en contra dels nostres objectius – ha aportat un punt d’incomoditat, curiositat i desconcert que de totes maneres, no ha afectat al desenvolupament de la trobada: ni ha coartat l’expressió lliure dels participants ni ha provocat cap canvi de guió.

Fora, al pati, una mica d’aire s’emporta la xafogor, i a fora, als bancs, moltes veïnes i veïns aprofiten per prendre la fresca. M’empipo en adonar-me que ja és massa tard per veure i viure la posta des de Sant Roc, però penso que, al cap i a la fi, el sol s’ha post igual mentre nosaltres sumàvem sinergies per construir una ciutat millor. De vegades passa, que les coses passen encara que les ignorem…

De petita la contemplava des de casa. Llavors encara no hi havia les naus que ara tanquen els darreres ocupant l’espai de la masia, ara enderrocada. Llavors la vista travessava l’autopista i s’enfilava serralada amunt, per les Guixeres. La muntanya, vermella i poc arbrada, era el nostre paisatge de contrast, davant la platja; el teló de fons que ens apropava tots els misteris,  (segueix)
les pors i les fantasies de descoberta. Ara per contemplar-la he de caminar una estona, allunyar-me’n per prendre perspectiva, vorejant les fàbriques i les naus. Quan he sortit el sol encara era prou alt, i m’ha enlluernat jugant entremaliat entre les reixes de les “Maderas Alberch”. És aquella hora de caminar per l’obaga, quan el sol ja no toca enlloc, excepte a l’aigua. L’aigua, com una esponja màgica, absorbeix tota la llum i la retorna intensament brillant, en uns instants de paratge. A l’horitzó les embarcacions reflecteixen un blanc penetrant, espurnejant, a voltes tirant a rosat, a joc amb el cel lilós que va cobrint, des de sota, les platges de Barcelona.

Poca gent sap que tota aquesta zona plena de locals d’oci, bars, discoteques, tallers i fàbriques, pertany al nostre barri, El Manresà. La majoria pensa que pertanny a Canyadó, ignorant que la Cordeleria de Can Ribó és la que marca la fronterra invisible entre els dos barris. Abans tot això eren camps, camps de conreu al voltant de masies que es va emportar l’autopista. El meu pare diu que de petit hi anava a comprar carxofes. Cal Grill, Cal Faver, les puntes, els burots, si n’he sentit de noms per anomenar-ho…

En arribar a la cantonada i tombar, a l’açada de La Carpa, m’adono que com més m’apropo a la muntanya menys veig el sol, i que la perspectiva trobada no acaba de ser l’esperada. Ja passa això, sovint, la visió feta de lluny es descomposa en apropar-se. Caminant entre l’asfalt poc polit i l’entorn deixat del polígon industrial, he recordat com, de petita, mirava la muntanya i pensava que des del seu cim sí que podria tocar el cel. Jo volia tocar el cel, ho anhelava. I veient com era de petita la casa del cim de la muntanya – llumetes que  a la nit ens feien veure patges de reis, homes del sac, cuques de llum i algun àngel de la guàrda – pensava que des d’allà dalt, jo, estirant ben estirat el braç, podria tocar-lo. Però sempre que caminava per apopar-m’hi descobria com la distància entre la casa i el cel creixia proporcionalment i es feia cada cop més inabastable.

Arribant al carrer Occitània m’adono que no aconseguré una fotografia espectacular. Hi ha pocs núvols avui. El BCIN sembla ben bé una mona de pasqua, plantada al bell mig d’aquest desert que volia ser un oasi industrial i financer. Tot un símbol, el BCIN, tot un símbol de la Badalona del “quiero y no puedo”, o del posar abans el carro que els bous, o dels deliris de grandesa d’una política errant…

Poca gent sap que, a peu pla i fora de Parcs, es pot caminar per indrets tan “naturals” al bell mig de Badalona. El carrer Occitània, a l’estiu, ens regala un talus d’autopista ple de verd, ginesta florida, arbres frondosos i herba prou altra per tapar la porqueria que s’acumula inevitablement. Sembla que hi ha menys camions abandonats, i que tot és més net. O sóc jo que encara estic mig enlluernada…L’autopista se sent però no es veu, tan sols els seus fanals. Rere meu el sol comença a dibuixar un focus brillant que potser m’il·lustrarà la foto…

Els falciots xisclen – llàstima que ja no vénen les orenetes cua blanca – i el melodiós cant de les merles i potser d’algun rossinyol em fan sentir abstreta de la realitat ciutadana. Uns treballadors fan petar la xerrada a la porta de “la tinta”, algú passeja un gos, i al llarg del carrer Velázquez sento soroll de feinejar a la cuina vora les finestres. Són cases molt senzilles, cases antigues, algunes de construcció i prestacions precàries, on els llogaters ens van mudant, immigració rere immigració, forasters que amb poc temps ja són de casa.

Al tornar a enfilar la carretera nacional el sol ja no toca ni a l’aigua. Només un avió, en el seu vol baix apropant-se a l’aeroport, ha capturat de sobte tota la llum, recordant-me que el sol, malgrat ja no es veu, encara irràdia.

El tot setmana del 20 de juny, quantes badalones?  (segueix)

QUANTES BADALONES?

He de dir-vos que em cansa molt tornar a escoltar aquest discurs de les “dues badalones” que tant els agrada fer servir a algunes persones, i que a mi em sembla desajustat, superat, i totalment passat de moda. És evident que hi ha diverses sensibilitats i realitats dins la mateixa ciutat, però d’això no se’n pot fer un dibuix territorial: aquest és un error demagògic i perillós. I és que agafis la variable que agafis, és impossible trobar un dibuix que marqui sobre el territori local dues badalones ben delimitades. És evident que hi ha una (o moltes) Badalona que coneix la realitat de tots els barris i una (o moltes) que no, i una(o moltes) que els coneix a mitges; que hi ha una Badalona (o moltes) amb demografia amb alt percentatge de població d’arribada recent i una (o moltes) amb demografia de més anys d’assentament, i una (o moltes) amb alt percentatge de població assentada als anys 60-70; que hi ha una (o moltes) Badalona benestant i una (o moltes) Badalona que viu en la pobresa, i una (o moltes) que es troba entremig;  una (o moltes) que conviu bé en la diversitat i una (o moltes) que no hi conviu bé; una (o moltes) que es comunica socialment en català i una o moltes que no ho fa… i una diversa distribució de l’índex d’atur, de l’èxit educatiu, de la creativitat artística, del comportament ciutadà, de l’envelliment de la població, de les condicions urbanístiques, dels serveis  i…/…  fins a tants aspectes rellevants en la sociologia i urbanisme de la ciutat com es vulgui. Però el dibuix territorial d’aquesta diversitat és impossible de traçar, excepte per definir la Badalona d’orografia plana i la Badalona d’orografia  desnivellada. No existeix aquesta suposada nitidesa per a una divisió tangible de les “dues badalones” damunt del mapa. No tenim un ou ferrat amb un rovell al centre que concentra una Badalona específica (suposadament amb la polarització positiva) i una clara i una closca compactes i uniformes que en concentren una altra (suposadament negativa). No ho tenim per molt que repetim aquesta mentida fins a creure-la.  
És molt més ajustat a la realitat el que va expressar en Karim Latifi a la taula de debat del Museu Municipal el dia de la presentació de Moviments Glocals: “quan es parla de les dues badalones i es diu que les separa l’autopista, jo dic que hi ha moltes autopistes, i n’hi ha per tot arreu. A cada barri, a cada organització, a cada associació de veïns, arreu hi ha representades les barreres que separen dues badalones”. Dues badalones o vuit, o deu, hi afegeixo jo, que no tenen a veure amb un suposat rovell de l’ou/centre (un sol barri) en contraposició a una clara i closca/resta de la ciutat (34 barris).

És important trencar aquest equívoc!

Fa poc contestava amb el títol “som clara i closca”, uns quants articles més avall, a un comentari d’una seguidora del bloc que sense voler-ho em va posar a la defensiva: hi vaig entendre la mateixa crítica sobre l’ADN de Badalona som tots que fa poc s’escoltava per antena (segueix)

en unes disteses declaracions del Sr. Falcó a RAC1, segurament en una patinada lèxica (es volia referir al “m’agrada Badalona” ho podeu escoltar al minut 8 + –). Una altra patinada, aquest cop en la versió digital del diari EL Punt,
que per un error de compaginació del text atribuïa les declaracions al
Sr. Albiol, (fet que no passa en la versió impresa), ha simulat l’inici
d’una campanya de descrèdit basada no tant en la feina real feta per la
plataforma – opinable com tot, millorable sense cap dubte – sinó en una
desqualificació “per se” que alimenta un imaginari ja força estès,
talment com passa amb els rumors. Insinuar o dir de forma clara i
contundent, que la gent (i les entitats d’on surt aquesta gent) que han
(hem) impulsat Badalona som tots no coneix la realitat dels barris és
una falsedat de magnitud comparable a dir, per exemple, que a Badalona
ningú coneix i ningú juga un esport anomenat bàsquet, i que quan els
badalonins veuen l’enorme pilota que fa de cúpula al centre comercial
Màgic, es pensen que es tracta de la reproducció abstracta d’un micaco
gegant. El problema és que l’argument funciona, qüalla. És evident que
aquestes entitats no representen totes les sensibilitats que hi ha en un
barri, però no es pot negar que en formen part, hi treballen en xarxa, i
configuren part de la seva realitat.

Badalona som tots va néixer fa poc més de 2 anys, no és cap entitat, és un ideari i un espai de
treball de moltes entitats de tota la ciutat, que, conjuntes i
coordinades, intenten fer créixer el discurs i les accions a favor de la cohesió a
Badalona. Amb una mirada de ciutat sencera, des de la base del
coneixement del territori i una projecció transversal.
Des del seu
naixement, aquesta plataforma va voler ser participativa, democràtica i
transparent, i es va obrir a tota la ciutat. Dinamitzada per entitats de
la Xarxa d’Acollida, aviat va fer sinergia amb moltes altres
associacions diverses: veïnals, culturals, esportives, religioses,
educatives… (si bé no ha aconseguit encara la complicitat del gruix d’associacions veïnals de la majoria dels barris), i es va dotar d’eines participatives per començar a fer
feina conjunta, més enllà de la que cada entitat, cada associació,
segueix fent en el seu àmbit.  L’objectiu, el somni, és la construcció d’una Badalona cohesionada, única i plural, diversa i
conjuntada. Una Badalona model de convivència en la diversitat, arrelada
i oberta, que no defuig els problemes sinó que hi busca solucions inclusives. Un repte complex però ineludible.

La gent que s’ha involucrat en aquesta tasca és gent que ja fa anys que hi està involucrada. La novetat és la xarxa.

La gent que s’ha involucrat en aquesta tasca és gent que ja fa anys que trepitja, viu, treballa a/en/per diferents barris de la ciutat, amb diferents recorreguts tots ells reconeguts. La novetat és la xarxa.

Estem parlant de gent que passa moltes hores al barri, que parla i actua amb moltes persones, entitats i serveis del barri, que el trepitja, l’olora, el sent.

Que també hi ha altres associacions i entitats als barris que encara no s’hi han sumat? Cert, això és innegable. De les 11 entitats que van promoure el manifest s’ha passat a 120 adherides en ferm, unes més involucrades que altres (diferents nivells de participació en comissions i grups de treball, plenaris, etc). Però això no s’atura aquí, créixer i arribar a tots els sectors, a totes les associacions i entitats de la ciutat, aquest és un dels reptes clau per aconseguir que Badalona som tots sigui realment de totes i tots.

Tant la patinada radiofònica com el comentari de la lectora del meu bloc destil·len un missatge que ja es va fer sentir  – i molt – després del “M’agrada Badalona”. En aquell cas, el fet de reunir
“personalitats” del món mediàtic (periodistes, escriptors, actors) va
tenir un bon efecte de cara enfora i també en certa manera de cara
endins, però va provocar un cert efecte rebot en alguns sectors veïnals, efecte aprofitat i alimentat
estratègicament pels populistes.
És la crítica fàcil i perillosa, la simplificació de la complexitat
en polaritats estètiques: rics/ pobres, benestants/marginals,
coneixedors dels barris/aïllats al centre, closca i clara/rovell de
l’ou…

Seria molt laboriós – i no ho faré ara – exposar aquí el currículum de les més de 120 entitats que s’han vinculat entorn aquest projecte, peròi fer-ho il·lustraria la realitat i demostraria fins a quin punt Badalona Som tots (totes i tots) és clara i closca molt més que rovell, i alhora rovell, perquè l’ou el volem sencer.

Cal
defugir polaritzacions populistes que intenten fer-nos creure que hi ha
una Badalona del rovell de l’ou i una altra de clara/closca i que això
s’inscriu al territori.

És evident que hi ha diverses sensibilitats dins la mateixa ciutat, però d’això no se’n pot fer un dibuix territorial: aquest és un error demagògic i perillós.
És evident que hi ha una (o moltes) Badalona que coneix els
barris i una (o moltes) que no, i una(o moltes) que els coneix a mitges; que hi ha una Badalona (o moltes) amb demografia amb alt percentatge de població d’arribada recent i una (o moltes) amb demografia de més anys d’assentament, i una (o moltes) amb alt percentatge de població assentada als anys 60-70; que hi ha una (o moltes) Badalona benestant i una (o moltes) Badalona
pobra, i una (o moltes) que es troba entremig;  una (o moltes) que conviu bé en la
diversitat i una (o moltes) que no hi conviu bé, una (o moltes) que pateix conflictes xenòfobs i una (o moltes)que no els pateix, i una (o moltes) cívica o incívica o a mitges, i l’índex d’atur, i l’envelliment d ela població, i…/…  fins a tants aspectes rellevants en la sociologia i urbanisme de la ciutat com es vulgui.
Però el seu dibuix territorial
és impossible de traçar, excepte per definir la Badalona d’orografia plana i la Badalona d’orografia  desnivellada. No existeix aquesta suposada nitidesa per a una divisió tangible de les “dues badalones” damunt del mapa. No tenim un ou ferrat amb un rovell al centre que concentra una Badalona específica, i una clara i una closca compactes i uniformes que en concentren una altra. No ho tenim per molt que ens entastem a repetir-ho i repetir-ho.

Jo crec que és molt més ajustat a la realitat el que va expressar en Karim
Latifi a la taula de debat el dia de la presentació de Moviments Glocals:
“quan es parla de les dues badalones i es diu que les separa
l’autopista, jo dic que hi ha moltes autopistes, i n’hi ha per tot
arreu. A cada barri, a cada organització, a cada associació de veïns,
arreu hi ha representades les dues badalones”, dues badalones (o vuit)
que no tenen a veure amb un suposat rovell de l’ou/centre en
contraposició a una clara i closca/resta de la ciutat-barris.

I fins que no entenguem això serà difícil avançar plegats per transformar la realitat!

Hem perdut la veu clamant que l’origen i la procedència d’una personsa no determinen la seva relació amb les normatives i les lleis d’un país, que de persones amb comportament incívics o persones que delinqueixen n’hi ha de tota mena i a tot arreu, amb delictes explícits i delictes implícits, també dins el món de les personalitats il·lustres, dins el món polític, i a tot el planeta.  (segueix)
Autòctons o no, que això de no tenir gaire o gens en compte les normes
de convivència comunitària els passa a individus de tot el món, també
quan viuen allà on han nascut, i que això de robar i matar s’ha fet al
llarg de tota la història de la humanitat, i cap país es salva de
malfectors entre la seva gent. Ho hem dit per activa i per passiva, però
el nostre altaveu no era gaire alt. S’han fet sentir més i millor els
que deien el contrari: que quan es neix a un determinat país per sempre
més el destí aboca a ser irremisiblement un delinqünt, com si es tractés
d’una condició genètica. Mentien, però han aconseguit credibilitat.
Mantia, però ha aconseguit una alcaldia. Diuen que les mentides tenen
les cames curtes, i un dia o altre s’atrapen, esperem no haver de trigar
gaire.

Avui ens podeu ajudar a fer sentir una mica més aquesta veu que segueix clamant, encara que de vegades sembli que clama al desert.

“http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/199317E