“Ens hem reunit aquí, responent a
la crida de la Comissió Ciutadana,
representativa del món cultural, social i polític de la ciutat, per retre un
petit homenatge al Jordi Dauder,  com
referent en la vesant del moviment associatiu al Barri de Sant Crist de Can
Cabanyes de Badalona”. Sense parafernàlies protocolàries, a peu de carrer – de plaça – envoltats de persones d’àmbits diversos connectades pel reconeixement a Dauder, per la complicitat i per les vivències compartides, els representants del moviment veïnal s’han dirigit al públic amb un parlament breu i de missatge clar, abans de descobrir la placa commemorativa que ha quedat instal·lada dignament, donant nom a partir d’avui a aquesta plaça, encara que en un format extraoficial. (segueix)

“Amics, amigues, veïns tots:

Ens hem reunit aquí, responent a
la crida de la Comissió Ciutadana,
representativa del mon cultural, social i polític de la ciutat, per retre un
petit homenatge al Jordi Dauder,  com
referent en la vessant del moviment associatiu al Barri de Sant Crist de Can
Cabanyes de Badalona.

L’empremta que ens va deixar i la seva
aportació com veí compromès amb el territori de la ciutat on va viure durant
uns anys, ens serveix d’estímul, als que seguim treballant per aconseguir mes i
millors equipaments i  un barri mes
digne.

Sobta molt que en la extensa
bibliografia sobre el Jordi, s’hagi silenciat en bona part, la seves inquietuds
veïnals. Ara volem fer justícia , recordant al Jordi, amb una senzilla  placa que avui restarà penjada en aquest lloc
tan proper al  nostre Barri. El Jordi va
participar com membre actiu donant suport a  les reivindicacions promogudes des de la
nostra Associació de Veïns, per aconseguir escoles públiques. Gràcies a la seva
empenta i la de un bon grapat de veïns, ho varen aconseguir. L’escola Llibertat
es un testimoni viu d’aquelles 3 hectàrees 
de terreny del Polígon Montigalà que es reclamaven per fer possible la
construcció dels equipaments escolars.

Res més, recordar-vos que aquest
acte es el pròleg , del que demà dia 24, 
tindrà lloc per la tarda,  a dos
quarts de vuit, a L’Escola Llibertat, al que esteu tots convidats.

Moltes gràcies per la vostra
assistència.”

 L’acte està emmarcat en l’homenatge ciutadà que es fa dilluns 24 a dos quarts de vuit del vespre a l’Escola Llibertat, podeu llegir-ne més aquí.

En la Badalona actual que vivim, en aquesta Badalona on s’ha sembrat
la confrontació social, cultural i xenòfoba, i on hi ha forces (ara al poder) que lluiten
perquè aquesta no sigui una Badalona de totes i tots, recordar
testimoniatges i lluites com aquestes, no tan llunyanes, ens hauria de
servir per recuperar valors i reactivar energies per al compromís i la lluita.
Dauder, compromés políticament amb la classe treballadora, es va posar
al costat dels nouvinguts de llavors, i va reivindicar i treballar per
aconseguir drets igualitaris. Afegir el visionat del seu darrer film crític amb el racisme
polític, a l’homenatge badaloní que se celebra demà, és tot un símbol…

Ens arriba un comunicat d’urgència, l’Acadèmia de
Cinema Català s’ha afegit a l’homenatge a en Jordi
Dauder, que morí el mes passat (l’homenatge social
com l’han anomenat des d’alguns àmbits) i a continuació de l’acte de
dilluns 24 d’octubre (que comença a les 19.30 al pati de l’Escola
Llibertat), a les 22.30h es passarà gratuïtament, al Màgic Badalona la
pel·lícula “Catalunya über alles”. L’homenatge de demà és dels que
surten de dins i es couen a les bases, és una resposta sentida a la seva
mort i una necessitat d’expressar reconeixement i gratitud per tot el
que ell ha lluitat, per la seva aportació no només artística, sinó
veïnal, ciutadana, a la ciutat de Badalona. L’Estela Fernández i
l’Enrique Elejalde descriuen molt bé aquesta aportació a l’article  Jordi Dauder, un dels nostres.

Parlant de l’escola Llibertat on es farà l’homenatge, diuen “I és dels nostres perquè vam compartir la lluita que va impulsar, entre
d’altres, juntament amb la resta de membres de l’Associació de Veïns de
Sant Crist, per aconseguir una escola pública en el barri, l’escola
Llibertat, una escola activa, participativa, laica i socialitzada, una
escola, en definitiva, de qualitat per a tots els nens i nenes del
barri, l’escola que hem pogut anar construït i gaudir com a
professionals i com a pares” I que ben aviat va esdevenir escola catalana. Perquè ho va ser, i va aplicar amb convicció la immersió, molt abans que les lleis la fessin norma.

En la Badalona actual que vivim, en aquesta Badalona on s’ha sembrat
la confrontació social, cultural i xenòfoba, i on hi ha forces (ara al poder) que lluiten
perquè aquesta no sigui una Badalona de totes i tots, recordar
testimoniatges i lluites com aquestes, no tan llunyanes, ens hauria de
servir per recuperar valors i reactivar energies per a la lluita.
Dauder, compromés políticament amb la classe treballadora, es va posar
al costat dels nouvinguts de llavors, i va reivindicar i treballar per
aconseguir drets igualitaris.

Afegir el visionat del seu darrer film crític amb el racisme
polític, a l’homenatge badaloní que se celebra demà, és tot un símbol…

Per cert que, avui com a prèvia, un acte veïnal posant el seu nom a una plaça, amb els veïns com a promotors principals. (ho podeu llegir aquí)

A Badalona la fresca de la tardor s’ha esperat per fer-se sentir, sembla talment com si estés pendent de la cita anual, la referència més important de la tardor badalonina: ELS COLORS DE LA TARDOR és un convit a conèixer la riquesa de la convivència en la diversitat, la riquesa de la cultura entesa com a eina participativa plural, diversa i inclusiva. La cohesió social i la cohesió de ciutat, en un marc ciutadà com el de Badalona, es cou des de cada barri amb consciència de ciutat sencera, cocció on la barreja i la inteacció territorial són també eines imprescindibles.

Consulta el programa adjunt i vine a passejar per Llefià. Avui a la Rambla Floridablanca. No t’ho perdis!

“Sota la florida de la nolina s’hi estenia una altra incertesa,
no tan bella ni tan lluminosa. Una incertesa que s’ha obert a partir del
diumenge 22 de maig, quan, més enllà de les promeses electorals d’uns i
altres, més enllà de les interpretacions sobre els vots emesos o no
emesos per uns i altres, més enllà de l’administració d’aquests vots i
de qualsevol anàlisi que es faci (i en tenim per donar i per vendre), i
més enllà de tot l’intangible que plana sobre nosaltres, es va obrir
l’interrogant més interrogant de la nostra història democràtica: què
passarà? què ens passarà?” (segueix)

Aquest és un fragment d‘incertesa sota el canelobre, un post escrit a principis de juny, amb “un pes
intangible i feixuc” que em va dominar durant moltes setmanes després de les eleccions.

Ara que les actuacions del nostre govern local comencen a neguitejar
seriosament la societat badalonina pel què tenen de discriminatori, de fragmentador i d’aleatori (es parla ja de caciquisme), penso
alguna cosa així com “i doncs què esperàveu/m?” Escric aquest apunt en
suport al Cercle Artístic de Llefià, no m’ha estat possible arribar-m’hi
aquesta tarda. En suport al Cercle Artístic que es queda sense local, a
les JERC que es van quedar sense concert   i a altres entitats que han patit traves per poder desenvolupar accions participatives, començant pels despropòsits de la Diada; als companys d’UNESCOCAT que deixen de desenvolupar els seus programes a la ciutat, interrompent una tasca fonamental a favor del diàleg interreligiós; a totes les entitats “del tercer sector”, a les associacions sense ànim de lucre en general, i d’una forma especial a les compromeses en temes d’acollida, cultura participativa i solidaritat, que
veuen com es tanquen programes vitals per a l’equitat i la cohesió, i com es redeixen subvencions, i etc etc.

Després dels resultats electorals a Badalona, quan encara no es coneixia
com acabarien les negociacions per decidir qui governaria la ciutat,
les converses de carrer i entre la gent del món associatiu anaven i
venien entre dos pols: els qui s’esquinçaven les vestidures només
d’imaginar que un gest com el de CIU (abstenir-se) podia donar el poder a
la llista del PP encapçalada per Albiol, i els qui malgrat estar ideològicament oposats, s’hi conformaven
buscant-li una part positiva: “cal fer neteja i acabar amb el caciquisme
socialista”, deien, i “cal que l’Albiol s’afronti a les seves falses
promeses”. “Millor que governi que no pas que s’enforteixi a l’oposició”,
insistien. “Cal tenir en compte el respecte als prop de 27.000 votants”.
I tot és “mal que mata”, pensava jo, però deixar el govern
de la
ciutat en aquestes mans era, és, ha estat una temeritat de la que tot just comencem a tastar-ne les conseqüències. Només cal
veure tot el que ja
està passant, dia per altre. Sense parar. De què ens estranyem? Quina
tradició democràtica, associativa i participativa té l’actiu humà que
pren les decisions sobre com ha de funcionar Badalona? Els fets parlen. Parlen d’ideologia: per les prioritats, pels procediments i maneres de fer. Badalona té un capital social molt alt, i cap govern pot pretrendre tirar endavant la ciutat sense comptar amb la societat civil compromesa, sense tenir-la en compte. Pels fets es coneix un govern.

Però també pels fets es coneix un poble, una societat civil organitzada i compromesa. Fa dies que la Comissió Reactiva de Badalona som totes i tots  treballa amb propostes per reaccionar eficaçment a tants atacs a la cohesió social i a la Badalona de totes i tots. Durant l’estiu la Plataforma ha estat present als mitjans (fins i tot a TV3) donant resposta als fets més greus (com l’intent de restringir les ajudes socials amb criteris que res tenen a veure amb la situació de precarietat) i s’està treballant per difondre i reivindicar el missatge d’alerta que a  finals de setembre, aprofitant la Fira de la Solidaritat, es va començar a fer públic. El proper Plenari de la Plataforma, previst per al 15 de novembre, serà un moment important per veure si aquesta organització en xarxa pot articular part de la resposta que el moviment associatiu ha de donar al govern actual.
D’altra banda la Taula de Cultura, més enfortida que mai, s’organitza en àmbits de treball diversos, i es toquen directament aspectes que s’han convertit en el problema principal de moltes entitats badalonines (pla d’equipaments…), i la Coordinadora de d’Entitats per a la Festa Major Alternativa ja fa setmanes que ha començat a treballar.

Així mateix divendres es convocava una reunió específica per donar resposta a l’agravi patit pel Cercle Artístic de LLefià, i tot corre molt ràpid. El manifest de suport a l’entitat, que va més enllà en les seves reivindicacions, ha reunit en pocs dies un nombre molt significatiu i creixent de suports. Em quedo amb el comentari afegit per Oriol Lladó: ” Les entitats que treballen per la ciutat -com el Cercle- ja paguen el
lloguer de l’espai del qual fan ús. No el paguen en diners. El paguen
amb hores, dedicació, compromís, valentia i ganes de futur. El balanç,
n’estic convençut, està encara a la banda de la societat civil. És molt preocupant el que està passant a Llefià i gens menor. És el
símptoma, (un símmptoma més, vull dir: concert JERC, denúncia de
lloguers de locals, Diada…), del trencament d’una complicitat
necessària, vital. El reconeixement mutu (i també crític, si cal… que
cal) entre tots els actors que participen en aquesta gran obra
col.lectiva que en diem ciutat.“

Pels fets coneixem quin és l’estil del nou govern, i pels fets també es coneixerà quin és l’estil de l’associacionisme organitzat.

Aquest curs sento que Gospel Sentits comença amb una energia comunitària molt renovada. Sentit de grup, més que mai. Participació, participació i participació. Les bones vibracions es noten. L’esforç de totes i tots perquè així sigui, també. O sóc jo que m’ho miro amb mirada “hiperactiva”? Potser. Però diria que l’oportunitat de crear plegats alguna cosa interessant per celebrar el desè aniversari ens ha reactivat l’energia associativa, més enllà de la coral en si. Les comissions bullen d’idees i de capacitat organitzativa!
Jo no em vaig vestir de blanc per a l’últim concert de la temporada estiuenca (no us en perdeu la crònica, llegiu-la aquí) però sí que ho vaig fer de negre dijous passat al Centre Cívic Les Corts, que celebrava 15 anys de trajectòria. Un concert molt gaudit que em vaig prendre, íntimament, com a regal del meu aniversari amb el nombre invertit. Una bona manera d’acabar la nit!

De totes les sortides que ofereix el QUEDEM? per descobrir Badalona amb uns altres ulls procuro no perdre’m les que ens porten a passejar pels barris de la ciutat amb guies del territori. La contribució d’aquestes caminades d’aparença modesta a la construcció de ciutat és molt remarcable. Tothom s’hi involucra, tothom hi aprèn, i juntes, persones de diferents procedències i biografies socials, comparteixen un nou relat, un nou imaginari sobre la ciutat. La de Llefià, la que vam fer sota la pluja i guiats per la gent de l’Arxiu Històric el passat 24 de setembre, va ser de les que deixen petjada i s’assaboreixen dies i dies. Allò que s’en diu deixar el llistó molt alt. Per l’itinerari, per com estava preparat i documentat, per les intervencions de guies i testimonis, pel suport gràfic… i per la interacció vivencial durant la intensa tertúlia (segueix)

Un dels primers debats glosats en què vaig participar quan vaig entrar en contacte amb el món de la cançó improvisada, amb la gent de les VOPB, va ser al voltant de si Badalona pertanyia o no al Pla de Barcelona, i si era o no (i per què no ho era) una vila ocupada. Amb el simpàtic estil provocador que caracteritza la glosa, els companys de l’equip de les Viles Ocupades del Pla de Barcelona em van rebre en aquell bar de Gràcia, un primer dimarts de mes de fa un parell d’anys, posant a prova el meu enginy en termes que van molt més enllà d’una simple qüestió geogràfica.  (segueix)

Hi penso aquests dies en què el debat latent – més o menys irònic – al voltant de l’avantatge que comportaria per als badalonins deixar de ser una ciutat independent i convertir-se en Districte de Barcelona, ha pres una vigència singular després del lamentable circ mediàtic en què ens hem convertit els darrers mesos gràcies als resultats electorals de les darreres municipals (i a la campanya per obtenir-los). Vigència en la que l’ocurrència del qualificatiu de “vila pre ocupada” en relació a possible ocupació-annexió per part de Barcelona ens aporta un joc de paraules que descriu amb precisió l’estat d’ànim de bona part de la ciutadania compromesa. En el sentit literal del verb preocupar, en la primera acepció, “ocupar, absorbir l’ànim d’algú un temor, una sospita, etc., que dóna ànsia, turment, etc”. I sí, per damunt de molts altres estats, estem preocupats, som una ciutat preocupada.

Fa anys que en la nostra cisi identitària local, i en l’afany de sortir-nos-en en tot – socialment, econòmicament, urbanísticament, culturalment… – es generen debats diversos on els aspectes de pertinença geogràfica i administrativa tenen el seu pes. El debat comarcal, i sobretot aquell de si ens aportaria més avantatges ser un districte barceloní que no pas la ciutat que som, no són debats centrals, cert. Però hi són. Més latents o menys, amb veus de més o menys lideratge al davant; però es van sentint. I ara, en el pitjor moment de l’autoestima badalonina, quan dir que ets de Badalona genera tot tipus de comentaris i sarcasmes per part del món mundial, ara tornen a aflorar en alguns entorns i tertúlies.

L’invent de la subcomarca del Barcelonès Nord, amb Badalona com a capital, ha endreçat d’alguna manera un desajust que genera, també, el seu debat. Sense entrar en detall en els arguments i contra arguments que porten a defensar que Badalona pertany al Maresme i no pas al Barcelonès, o que el Barcelonès hauria d’incloure Montgat i Tiana, (alguns hi afegeixen fins i tot Alella i El Masnou), i admetent que tampoc se’n fa un gran cavall de batalla,  és destacable l’existència d’aguns estudis de camp, i opinió en tertúlies de format intern on es crida l’atenció sobre aquest debat de pertinença comarcal (i que la solució subcomarcal en alguna mesura ha apaivagat).
Tots sabem que la proximitat amb Barcelona i el seu pol d’atracció inscriu uns condicionants irreversibles – per a bé i per a mal -, i potser per això l’esforç identitari i de cohesió interna de molta ciutadania de Badalona són titànics. Hi ha qui diu que ningú com els badalonins pregona fins a l’esgotament la seva pertinença local, arreu on vagi, i vetlla els referents d’identificació i les singularitats amb èmfasi sorpressiu.

Però al mateix temps, el desànim polític i la desconfiança en la governança de la ciutat es consolida com un tret identitari més, com la profecia acomplerta sense possibilitats de remei. I és llavors quan la possibilitat de formar part de Barcelona amb plenitud de drets malgrat el preu que comportaria, torna a estar present en algunes converses. De fet fins ara ja n’hem format part sovint, però només com a via de servei. Aquesta és una possibilitat que els nostres avantpassats van valorar al seu moment, i la van descartar. Una opció que només es planteja en un pla imaginari, fictici, i que obertament, públicament, poca gent defensa: seria una claudicació! Una altra cosa és en cercles privats. Per mi, la revifalla del “debat” és només un símptoma de l’estat d’ànim ciutadà. Un estat d’ànim desconcertat i a l’espera.

És cert que l’esforç compromés de la ciutadania mitjançant un associacionisme divers que amb participació i imaginació construeix ponts i xarxes, s’erigeix com a alternativa constructiva eficaç per vertebrar la ciutat. Si bé també és cert que aquest bullidor tasta amb realisme els seus topalls, i davant la complexitat d’una ciutat com la nostra la societat civil és clau, però no suficient. Diuen que és en els mals moments, quan cal afrontar dificultats greus, que es posa a prova tot. Els valors, el compromís, el saber respondre. Badalona fa molt temps que té oberts grans reptes, però potser mai com ara cal un sentit de ciutat lúcid i eficient. Sentit de ciutat sense perdre de vista el sentit de país.

Un antic company de feina sempre que algú expressava preocupació responia que el que cal no és estar preocupats per una cosa, sinó ocupar-nos-en. Afrontar-la, treballar-hi i resoldre-la. I és el que ens toca a totes i tots plegats, sense cap distracció. Les crisis són oportunitats. Badalona afronta una crisi profunda, i hem de saber aprofitar l’oportunitat que ens brinda per reeixir amb noves i profundes transformacions. De com ho maneguem en sortirà una població enfortida i cohesionada, o una trencadissa amb escampall de fragments irreparables.

Ocupem-nos-en. Totes i tots per a totes i tots. Lamentar-nos no ens porta enlloc. L’oportunitat és ara.

Avui el darrer gest repressiu del govern badaloní m’ha fet recordar per una banda les absurditats castrenses, (aquelles d’arrestar una piscina, per exemple, per castigar-la si s’hi ha ofegat un soldat), i per l’altra la discriminació als autobusos abans dels drets conquerits per Martin Luther King, quan els negres no tenien dret a seure als seïents reservats per als blancs.
(segueix)
Potser demà l’ajuntament decidirà eliminar les papereres ja que acumulen brutícia i fan pudor, els arbres dels carrers perquè tiren fulles a terra (i no les recullen), els “xiringuitos” de la platja perquè el públic que hi sopa xerra i fa soroll, i els autobusos de la ciutat perquè ocupen molt d’espai i contaminen. El grau d’absurditats a què ens està portant aquest alcalde no té límit. Eliminar els bancs de seure en una ciutat mediterrània on, a més, el 30% de la població és o menor de 15 anys o major de 65, és un prejudici general contra el benestar ciutadà que no s’aguanta per enlloc. Però és que, a més, fer-ho per evitar que en facin ús determinats ciutadans concrets, a qui es vol privar d’aquest dret per raons d’origen cultural, això ratlla el racisme pur.

La feblesa de l’excusa – el mal comportament – fa encara més patètica la mesura. No és el primer cop que ho sento. De vegades, en algunes remodelacions urbanístiques, la veu veïnal s’ha fet sentir per reclamar que no posin bancs, i així evitar que s’hi asseguin joves, que són potencialment sorollosos en les caloroses nits d’estiu. En conec uns que van treure les porteries del camp de futbol per evitar que un grup de joves les fes servir per jugar-hi. 

A alguns caldria recordar-los que no estem parlant del “patio de mi casa que es particular”, això no és el terreny on s’han fet la segona residència, ni el que envolta la casa pairal que ténen al poble (o en un barri car). Això és una ciutat. I estem parlant de l’espai públic. Així que, sis-plau, aixequin aquest absurd arrest i torni-ns els nostres bancs. Són de tots i ens fan falta.

Donar espai perquè els més joves es facin seva i significativa la Diada Nacional i trobin un espai propi entre els actes institucionals, els polítics, els de cultura popular i els de les ofrenes florals, ha comportat una innovació en el programa d’actes del dia 10, vigília de la Diada Nacional,  que ens fa arribar Inspira a la platja de Badalona. Són aquelles aportacions que els “adults” potser no hauríem programat mai, i que un cop organitzades, amb tants joves diversos implicats, es mostren com a encertades en si mateixes, més enllà del resultat final. Inspira com a cap de cartell d’un concert que, a més, s’han fet seu, també, dos grups locals, Tita Merche i Angry Turtle. (segueix)
El concert, com a cloenda del “Trencant setges”, ja estava previst abans que, a mitjans de juliol, es convoqués un espai col·lectiu des d’on treballar una programació unitària a la ciutat, i que, segurament a causa del poc temps per endavant i de la complexitat en fer encaixar les ganes de construir de zero i les d’adaptar-se al ja existent, ha acabat sumant programacions paral·leles, en diferents espais de la ciutat. Programacions que comparteixen esperit i franja horària i que, tot i que a més d’un li generaran el contratemps propi de quan voldries ser a dos llocs a l’hora, també és possible que  cridin a la participació de públics diversos, i al final sumin un major nombre i diversitat de participants. L’important és l’apropiació popular, participativa i reivindicativa de la Diada. El concert, organitzat per Joves d’Òmnium,s’ha volgut adaptar – preveïent una breu aturada – per fer possible que Òmnium se sumi també a l’acte conjunt de la Comissió 11S que es farà a les dotze de la nit a La Plana (lectura del manifest, ofrena, etc).

Inspira, que al juliol va ser una de les bandes més elogiades del PopArb i ja es troba entre els grans en aquest gènere tant exitós, qualitatiu i simpàticament normalitzat del Pop català, arriba així, de la mà de la iniciativa associativa juvenil, a Badalona.

I com pertoca a les innovacions joves, la programació d’enguany no deixa de ser una aposta de risc. Una aposta de risc que a l’hora ens fa teixir complicitats entre les entitats i un grup de joves molt heterogeni, entre ells alguns que segurament mai haurien participat en cap dels actes convencionals de la Diada. Des de la mobilització de voluntariat per a la barra, fins a l’aposta per grups locals passant per la preparació del guió per a l’Speaker amb consignes reivindicatives. Òmnium a Badalona ha obert decididament el seu ventall de referències, i a banda de ser referent en Cohesió, ho comença a ser ara també per tenir  un grup de joves actiu amb ganes de fer coses per a la ciutat. Joves, per cert, ben diversos. Joves qua fan el país.

Un país que, per cert, perquè sigui de tots, ha de tornar a reivindicar l’escola en català.

De vegades hi ha bones idees que d’entrada poden passar desapercebudes, o que poden ser menysvalorades si només es miren de lluny. Que Badalona va tenir el seu paper en el suport a la resistència, fent-se a la mar en condicions inhòspites per trencar el setge a Barcelona, és un fet històric poc conegut. (segueix)

De fet tot el que fa referència a com es vivia a la nostra vila la
convulsa etapa que acabà amb la capitulació de Barcelona l’onze de
setembre del 1714 és com un misteri que es va desvetllant a poc a poc,
de la mà dels historiadors locals que any rere any, d’ençà que Òmnium
inicià aquesta particular forma d’encetar els actes de la Diada,
acompanyen i deleiten desenes de persones ben diverses que recorren els
indrets amb interés. Per allò de que conèixer és estimar, i que per
sentir-se d’un lloc i fer-hi vincles, cal trepitjar el seu passat. Com a
clau per entendre el present i per nodrir sentit de pertinença. Per
això les concorregudes conferències i itineraris del l’historiador Joan
Rosàs, el gran coneixedor i comunicador, s’han obert al màxim de
persones mitjançant el programa Quedem?, que per a aquesta data té una
demanda sobredimensionada. L’activitat ja és un referent a la ciutat.
Però
la gràcia d’entrar en el passat és vincular-lo al present i al futur. I
no es pot menystenir l’opotunitat que comporta parlar de trencar setges
en un moment em què el nostre país, els nostres drets nacionals,
socials i culturals, es troben assetjats com mai d’ençà de la
democràcia.
Trencant setges serà una recració històrica interessant,
però sobretot molt simbòlica. Perquè de la mateixa manera que la
societat civil badalonina del 1713-1714, amb desobediència activa i
compromís, trencava el setge borbònic a
la ciutat de Barcelona, la societat civil badalonina del 2011 té molts
altres setges per trencar. En clau local i en clau país.
Dissabte dia 10 es desenvoluparà aquesta bona idea, aquí en podeu trobar més detalls.
És una idea que ha il·lusionat i compromès moltes persones i entitats, i
que fa temps que es prepara. Una acció oportuna pels temps que vivim a
nivell local i nacional. Una bona idea que calia tirar endavant. Malgrat
les dificultats que suposa nevegar en mars inhòspits.

MANIFEST CONJUNT de la Comissió Onze de Setembre de Badalona, signat per més de trenta entitats i partits, que es llegirà a les 00.00 del dia 11 (o les 24h del dia 10) a La Plana, a Badalona: (segueix)

Manifest 2011 i accés al web

VEÏNS I VEÏNES DE BADALONA, SETEMBRE ÉS AQUÍ

(segueix)

VEÏNS I VEÏNES DE BADALONA, SETEMBRE ÉS AQUÍ

El mes de setembre és un mes especial, perquè després del relatiu parèntesi del mes d’agost, tot torna a posar-se en marxa. L’activisme associatiu característic de la nostra ciutat ja està escalfant motors, i setembre apareixarà més vital i participatiu que mai.

És un mes especial també econòmicament, sobretot per a les famílies amb membres en edat escolar, ja que els preparatius de l’inici de curs van acompanyats d’una despesa important en llibres i material escolar. Aquest any els veïns i veïnes de Badalona estaven contents, perquè esperaven veure complerta la promesa de l’actual alcalde, i rebre un Xec-Llibre per poder fer front a les despeses. Però el Sr. Garcia Albiol ha donat la raó els qui l’acusaven de fer falses promeses electorals, i a l’hora de la veritat s’ha fet enrere: no complirà allò que havia dit, i no hi haurà llibres gratuïts per als estudiants de Badalona. Tampoc se sap encara com quedarà el tema dels ajuts socials per a les economies més desafavorides, ja que la idea de restringir-les només als veïns amb més antiguetat no és una idea afortunada: a Badalona hem lluitat molt perquè no existeixin privilegis en funció dels anys que fa que es viu a la ciutat, i perquè allò dels BTV sigui només una anècdota en clau humorística. Badalonins ho som tots, totes i tots, tant si hem nascut aquí com si hem vingut a viure-hi des d’Andalusia, des de Rússia o des de Mataró. Supeditar les ajudes alimentàries, que són per paliar situacions greus d’emergència, a l’antiguetat com a veins, no és una solució justa, ni pràctica. Confiem que el govern s’adoni del seu error.

I setembre també és el mes en què celebrem la Diada Nacional Catalana. Una festa important que cal aprofitar per reafirmar el sentit de pertinença al país i per a la construcció nacional des d’una perspectiva socialment inclusiva i políticament lliure. Aquest any hi haurà sorpreses teixides des de la societat civil, estigueu alerta. Jo us en recomano una que no us podeu perdre: l’oportunitat de fer l’itinerari històric amb el programa QUEDEM? per tal de conèixer què passava a Badalona el 1714, itinerari que enguany acabarà a la platja amb una teatralització del trencament del setge. Perquè la societat civil trencava el setge. La societat civil té un gran poder per poder trencar setges de tot tipus. Cal no oblidar aquest esperit constructiu de lluita ciutadana: ens pot ser molt útil per afrontar els setges actuals que amenacen els drets ciutadans en la Badalona del segle XXI.

S’acaba l’estiu i aviat començarà el curs escolar, un nou curs en què totes les famílies de Badalona haurien de gaudir de la gratuïtat dels llibres de text, gràcies al “Xec-llibre” segons la promesa electoral feta pel Sr. Garcia Albiol, que es va passar tota la campanya compremetent-se a accions molt directes i concretes, enfocades a tocar les emocions neuràlgiques dels votants en temps de crisi.  (segueix)
Les seves promeses electorals s’afronten  ara a la realitat, deixant al descobert que, tal com alguns denunciàvem, allò eren realment mentides dins d’una campanya totalment demagògica. I fins i tot populista, malgrat tractar-se d’un partit tradicional i elitista. Setembre és a la cantonada i toca fer una gran despesa en llbres mentre l’alcalde no diu com els pensa pagar, i comença a buscar excuses, tal com va informar a principis de juliol  el diari El Punt . L’expectativa davant aquesta promesa es pot girar en contra l’actual govern, i deu ser per això que s’afanya tant a fer força soroll mediàtic per cada dit que mou, i talment com si tirés  carnassa a les feres afamades, es dedicaa a distreure el públic amb trucs d’il·lusionisme .

No entro a valorar ara i aquí el dret o la conveniència de la gratuïtat dels llibres de text, el negoci de les editorials, ni les mesures de socialització emprades per molts centres educatius. Aquest pot ser tema per a un altre apunt.

El que valoro ara és que molts vots obtinguts per Garcia Albiol són en resposta al seu estil de campanya farcit de promeses contundents, entre elles, com a destacables per la seva repercussió en l’economia de les famílies:

– llibres gratuïts,
– places de llar d’infants per a tots els veïns de Badalona
– privilegis per als veïns de Badalona (dit així en genèric, se suposa que són tots els veïns, ja que veí és:  2 1 m. i f. [LC] [AD] Persona que habita en un mateix municipi, barri o casa que una altra. 2 2 m. i f. [LC] [AD] [DR] Persona que té domicili en un municipi., però ja s’ha vist que parlava d’uns veïns per sobre dels qui ell considera “no veïns”, i que li cal una maniobra per poder posar aquesta línia divisòria)

Promeses impossibles, unes per raons legals, d’altres per raons econòmiques. Però ell les va fer, es va passar mesos, anys, dient que quan ell fos alcalde faria això i allò. I una bona part del poble votant se’l va creure. I ara davant la impossibilitat d’acontentar aquestes expectatives sembla que hagi posat en marxa un sistemàtic pla per distreure l’atenció “fent veure que”, fent ús, com va fer en campanya, del seu poder de convocatòria mediàtica. I ho fa en dues línies d’acció:

– donant categoria d’accions innovadores i contundents a mesures habituals que fan tots els ajuntaments i han fet també els governs anteriors (en Marc Ustrell en parlava a principis de juliol, en aquest article a Público, “L’estil d’aparador de Garcia Albiol”)

– inventant propostes desaforades, que no podrà tirar endavant per la seva complexitat administrativa i perquè difícilment obtindrà suport de cap força política per fer-ho. Un bon exemple, la darrera, que té a veure amb la seva promesa de “prioritzar els veïns de Badalona alhora de donar ajuts socials”. Com que veïns ho som totes i tots, ara s’ha hagut d’inventar un subterfugi per marcar la diferència entre els veïns “de sempre” i “els altres”, els que sembla que fan nosa al PP. La proposta en concret és:

– dividir els veïns de Badalona en dues categories, segons els anys que fa que viuen a la ciutat. Ara s’ho ha inventat per poder escatimar les beques de menjador a les famílies que, encara que passin fam, faci menys de 5 anys que s’han instal·lat a Badalona. No ha dit res de si aquesta categoria de “veí de menys de 5 anys” impedirà accedir a altres serveis públics. Tampoc de com s’articula una mesura d’aquest tipus en relació a la legislació vigent. Més enllà del que comporta, èticament, jugar amb el menjar dels més desfavorits i posar traves a l’acollida de les famílies que decideixin traslladar-se a viure a la nostra ciutat, i més enllà de com és de lamentable que entrat ja en el govern el Sr. Garcia Albiol segueixi amb el mateix estil demagògic i amb llast xenòfob, aquesta és una mesura que es desacredita per si sola.

I mentrestant la llista dels llibres per al nou curs escolar és damunt la taula de cada família. Damunt la taula de cadascun dels  prop de 22.000 escolars d’educació primària i secundària de Badalona, que esperen la implantantació d’ aquesta mesura a partir del curs 2011-2012, tal com ell va prometre que faria si sortia escollit alcalde.

Qui els pagarà? (guardeu les factures!)

Tornant de Reus de veure el pare, ens toca deixar en Dani a La Batllòria, un gest que ja s’ha normalitzat però mai podré acabar de païr. La Batllòria és una residència assistida per a persones amb discapacitats físiques, al C/ Camí de Sant Jeroni de la Murtra, més avall del Sociosanitari El Carme, entre pisos de protecció oficial. La mateixa entitat a la que pertany “La Batllòria”, ACAM, té una altra residència assistida uns portals més amunt, “Montigalà”,  aquesta per a persones amb retard mental. Montigalà Batllòria, un binomi que per a mi conserva encara un fort gust de lluita i joc polític, amb olor de fracàs, tot i que la memòria històrica d’aquesta intensa lluita popular dels vuitanta (Montigalà per al poble, Montigalà Parc Natural, etc) està ben adormida, gairebé oblidada. Algú l’hauria d’escriure ben aviat. (segueix)

És cert que s’hi conserva verd – només faltaria! – entre les abundoses edificacions comercials, els habitatges, les vies de trànsit i els parcs. Però res comparable al que hauria d’haver estat. La submissió a les Olimpíades Barcelona 92 va fer callar moltes boques i renunciar a fermes promeses electorals, i tota aquella mobilització reivindicativa es va acabar quan les forces d’esquerra compromeses amb les decisions consistorials van deixar de recolzar els plantejaments ecologistes més lògics i plausibles, tractant-los de massa agosarats, conformant-se tan sols en que allò no fos el projecte urbà inicialment privat. El mateix mercantilisme ideològic que més endavant va deixar tapar tot vestigi de les transcendents troballes romanes sota la B-20, eliminant el que hauria pogut ser el complement perfecte al patrimoni històric de la ciutat, i una bona font per comprendre la impotància de la Baetulo romana molt més enllà del nucli urbà. Personalment, per a mi, la pèrdua del Montigalà Batllòria va ser la pèrdua definitiva de la inocència política: hi havia confiat!

En arribar a la rotonda des d’on s’accedeix a l?institut Gaudí de la Construcció, les abundoses oliveres podades amb formes que ratllen el ridícul són, als meus ulls, una mostra del que ha acabat sent aquesta zona de la ciutat: un híbrid amb molt poca gràcia. Per bé que té algunes zones amb encant. I la vessant dreta (baixant) del Camí de Sant Jeroni fins al C/Olof Palme és de les que en té, d’encant. I desprèn olor mig muntanyenca.

El rastre de la posta, en baixar en Dani i acompanyar-lo fins la porta, empenyent la cadira de rodes per una pendent que es fa notar, és un rastre bonic però de massa d’hora: és aviat encara, el sol va avall però encara llueix força. És curiós com, en evitar el rastre d’edificis, la fotografia sembla d’un lloc realment frondós. I està feta a peu de carrer, al costat de l’incessant trànsit de cotxes.

No entenc com no s’aprofita el que ja hi ha per fer una zona realment accessible i amb bons acabats: incomprensiblement la mobilitat a peu – encara més en cadira de rodes – és d’una dificultat extrema, els itineraris s’han pensat per ser fets en vehicles de motor particulars, i al vianant se’l deixa contínuament a l’estacada. Segurament és una de les zones que actuen com a clara referència de Badalona fora de la ciutat, per la presència d’establiments comercials que són puntera, i és de les zones més trepitjades, també, per gent de tots els barris de la ciutat… un potencial de cohesió ciutadana que caldria no deixar perdre, i que, en canvi, es malmet en va.

Seguint la ruta per retornar els altres familiars a ca seva, em miro la masia restaurada, Can Bofi Vell, que abans eren unes restes tristament abandonades enmig del camp. Ara la masia fa goig i permet ampliar el Patrimoni, i segurament farà un servei a la ciutadania. Però del camp ja no en queda res.

Aquests dies de núvols i pluja és fàcil que, a la posta, el cel dibuixi i pinti formes. Avui predomina un rosa groguenc. L’esperava aquesta posta, volia comprovar-ne el contrast. Les piles de runa i els edificis derruint-se sempre tenen un no sé què fantasmagòric que m’atrau. Mig se m’emporta a les fantasies novel·lades per les meves lectures d’adolescent, plenes de misteris i aventures. Mig em transporta a la cuina dels pensaments metafísics més interns. (segueix)

En aquest solitari dissabte de juliol en Dani i jo ens hem passejat per un Montgat tancat i barrat – només quatre comerços oberts en tot el barri de Les Mallorquines – i hem fet temps esperant que fos l’hora. Ens hem mirat amb atenció quieta en què s’ha convertit l’edifici de la Bomba Prat, i com de mica en mica retorna el paisatge de quan érem nens, a mida que es destapa “El camp”. Aquell nostre camp d’aprenentatge. Un cel bonic i suau ha resseguit la posta al Nord de Badalona, damunt de l’antic i airejat camp de Can Regalat.

La Bomba Prat la vam veure néixer, i vam patir com els encofrats per als seus fonaments s’emportaven el nostre terreny d’aventura i la nostra drecera perfecta. La darrera foguera de Sant Joan que vam cremar-hi ara encendria tot el barri. Un cop expropiat al pagès -Can Regalat va quedar relegat al tram més proper a l’Autopista, on ara hi ha aparcats els Autocars Capricornio i unes quantes tugses – i fins que no van començar les obres l’extens camp va quedar obert al lliure ús del poble. Era el nostre skate-bici park paticular, el nostre terreny per a tot.
L’espectacle de les obres va durar temps, el recordo amb detall precís, hi pasàvem borejant-lo quatre vegades cada dia,  per fer camí cap  a l’escola. I els acabats van ser espectaculars, un edifici modern per a l’època, enorme, que va esdevenir punt de referència durant molts anys per a l’entrada Nord de Badalona. El meu pare m’ha explicat molts cops per què més endavant tot va fer fallida, però ara seria massa llarg.

Els darrers banyistes ja han tret els cotxes que a mitja tarda omplien voreres i esplanades, els vigilants de les obres ens observen amb actitud pausada, i nosaltres bevem glops d’aquest aire amb gust de nostàlgia. Fa un dia una mica buit, avui, i en tornar a casa truquem al pare per connectar-nos al focus vital de la família enxarxada. l’Hospital queda lluny, i ell encara no ha pogut visitar-lo. Per telèfon parlen, i en Dani treu veu i posa llum a la mirada.

Com si féssim un salt des del temps en què jugàvem al camp al temps en què el camp torna a destapar-se. Passat i present es fan un tot, de vegades.