miozz mirades

La Plaça de la Dona és ideal per passar-hi una calorosa tarda d’estiu: entre la Rambla Floridablanca i el Carrer Juan Valera, l’alçada dels pisos que l’envolten li asseguren l’ombra, però l’espai és prou ampli per no sentir-s’hi enclaustrat. Hi corre l’aire. El terra del parc infantil, amable. I els jocs un atractiu irresistible: la plaça és plena de vida de tots colors, vida que es gronxa, salta i riu. Vitalitat que imanta, naturalitat. Vida que conviu. (continua)
He hagut de córrer vora la carretera per no perdre l’autobús, aquesta tarda, amb el meu farcell embolicant la caçola de calamars farcits ben protegida sota el braç… ja en poden ser d’amples les voreres de davant de casa, vora la NII, sempre són plenes de cotxes, i perquè el conductor et vegi i no passi de llarg, quan no hi ha ningú a la parada, cal córrer per la calçada, ben bé de cara… quin mal pas! Combinació estranya, avui, transbords diversos -quin embolic això de les parades on uns paren però no els altres – per acabar pujant al 31, que hauria pogut esperar-lo des de casa. M’ha passat altres cops: sempre sembla que l’important és sortir del barri per fer alguna combinació, i sovint acabes fent el trajecte amb el mateix que hauries agafat donant-te un temps d’espera i assossec a la parada. Ja se sap, la pressa que enganya… És ben notable com canvia el temps de recorregut, pel trànsit, quan no són hores punta ni hi és calendari escolar. En un moment – 10 minuts? – travesses la ciutat. El 30, (i el 31 però aquest només en dies lectius), són els meus preferits: van de punta a punta.

A la festa preparada per acomiadar la Núria, dins els locals de l’Associació de Veïns Juan Valera, l’ambient és molt amigable. La connexió directa amb la Plaça de la Dona per un costat i amb Juan Valera per l’altra confereix a aquest local un cert sentit de lloc central i obert, de pas, que li dóna un moviment inncessant, i el fa ser centre neuràlgic. Les especialitats cuinades per cadascú a casa fan patxoca i ajuden a crear un clima de molta proximitat. Retrobo cares conegudes, de quan preparàvem el Sant Jordi a La Salut, de les reunions i trobades dels Colors de la Tardor, de les obres de teatre Anti Rumors, de Badalona som totes i tots… cares i paraules, diferents procedències, diferents trajectòries, diferents àmbits d’intervenció. Tècnics, programes, projectes, associacions, grups de dones, l’entitat ja és el de menys, ara ja compta més la persona, els llaços que es van teixint, les barreres que es van trencant. I el motiu de la trobada.

El sol ha anat tombant, i per Foridablanca se n’ha vist el rastre. Fer una foto de grup ha estat divertit, i els xisclets infantils i el collage veïnal, un marc immillorable. Inevitable comentar “això ho hauria de veure tothom, veure com la diversitat conviu al carrer en harmonia, veure com els barris tenen un urbanisme fantàstic, racons envejables” Aquesta és la normalitat de Badalona, les barreges, les xarxes, veïns ben diferents que comparteixen banc i jocs dels infants. Normalitat que no ven titulars, i que es fa transparent massa vegades.

Em volia escapar per anar a l’Assemblea de Llefià (des d’allà fa poc vaig seguir una altra posta, es pot llegir aquí) a escoltar el Delgado. Però un cop dins la festa. les converses t’atrapen i es connecteb històries parlant amb l’un i amb l’altre. Receptes dels menjars, ingredients, la gràcia del cuinar. Comissió de Reflexió i Debat, d’Itinerari, de Festa Central. Lectura de dedicatòries, anècdotes d’activitats compartides, comentari de notícies, idees que s’enfilen, noves propostes, noves sinergies…

Costa marxar, i encara xerrem en el trajecte de tornada. Ja és massa tard per passar per la reunió del Correllengua, i estic massa esgotada per afegir-me a l’assaig. M’hauré de plantejar tornar a blindar els dijous com a data sagrada si vull seguir a Sentits amb responsabilitat.

Avui la posta em parla d’una ciutat que s’escolta i s’enxarxa, que conviu per fora i per dins, que transforma i construeix dinàmiques… encara que a molts els interessi fer invisible aquesta realitat. I negar-la.