miozz mirades

“S’encenen les primeres llums del vespre i em recorden que la vida de Badalona batega fora de l’hospital”. Ho vaig piular dimarts, seguint el ple i l’ocupació de la Plaça de la Vila des de la finestra de l’habitació 421 d’aquest hotelet de la Serralada de Marina que es diu Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, però que tothom s’entesta en anomenar Can Ruti. Des d’allà la ciutat és als peus i te la pots mirar amb perspectiva. La pròpia Serralada t’en priva part de la vista, però la sensació és la mateixa. Uns moments d’enyorament em van fer venir al cap La casa que vull (per ser-hi tot prest si arriba una gesta) i em van imbuir d’aquest sentit de llunyania, que trencaven, en un parlar silenciós, les piulades dels qui hi eren a plaça. Quin invent, això del twitter!
Quan l’especulació en ple franquisme ens va deixar com a terrenys per a serveis la muntanya de Can Ruti va quedar compromesa per sempre més l’accessibilitat a l’entorn, tot i que s’hi han fet moltes millores (d’aquest tema en podeu llegir més a can ruti, mobilitat gens saludable) (segueix)

Mentre estic rumiant de què em disfressaré, animo tothom a fer pinya amb la Comissió de Festes de LLefià que ho organitza, i a aprofitar l’oportunitat d’una Rua per sortir al carrer a fer efectiu el regnat del Rei Carnestoltes. (segueix)

Ahir, quan vaig escriure l’article per al TOT Recuperant el sentit del Carnestoltes encara no es coneixia la informació definitiva sobre la retallada econòmica que patiria aquesta celebració, i jo no la preveia de tanta magnitud tenint en compte la moció aprovada al darrer ple, encara que l’interrogant hi era. El meu esment crític a les prioritats polítiques a l’hora de donar resposta a les necessitats ciutadanes, i al sentit carnavalesc que vaig donar a la pròpia voluntat d’existència i impuls d’aquesta Rua, trobo que és un esment que guanya pes. Hores d’ara el suport municipal amb què es compta és poca cosa més que res. Sens dubte aquest any el Carnaval serà més del poble que mai…

Sembla que ni tan sols la moció aprovada al ple municipal del 27 de gener a favor d’aquesta celebració ciutadana aconsegueix blindar-la contra les retallades… al web oficial del carnestoltes de LLefià, organitzat per la Comissió de Cultura, s’hi pot llegir ben clar que el titular de NI UN EURO PER AL CARNAVAL DE BADALONA afecta directament aquesta celebració que fa mesos que està en marxa gràcies a la participació de desenes de persones de desenes d’entitats…la dita de que pel Carnaval tot s’hi val fa temps que s’ha convertit en  “Per la crisi tot s’hi val” i emparats en aquest pretext s’estan desmantellant els drets socials i culturals bàsics mentre no es rebaixen les despeses “sagrades”, com per exemple les destinades a afers militars, de defensa i de seguretat, o les destinades al rescat de bancs per a beneficis privats, per parlar a l’engròs i anomenar les més llunyanes al món local. A la menuda no puc opinar amb rigor, em caldria tenir ara a mà una llista de les subvencions per a activitats i actes culturals que ha pagat o ha deixat de pagar la casa del comú de la nostra ciutat. O la de les despeses que generen algunes de les actuacions d’aquest govern. I llegir el missatge que aporten sobre l’ordre de prioritats municipals.

En aquest context, la Rua del Carnestoltes hauria de ser més popular que mai…

Jo fa temps que no vaig a rues de Carnaval. Sempre ho havia fet amb comparses ben reivindicatives, per cert, i ara m’han vingut moltes ganes de recuperar aquella essència reivindicativa que estimula aquesta festa…

Mentre estic rumiant de què em disfressaré, animo tothom a fer pinya amb la Comissió de Festes de LLefià que ho organitza, i a aprofitar l’oportunitat d’una Rua per sortir al carrer a fer efectiu el regnat del Rei Carnestoltes.

A secundar la seva proposta:

Tot i la crisi que vosaltres veïns i veïnes no heu provocat, si no aquells que amb les finances s’han enriquit i especulat, i que ara asseguts en un banc novament les butxaques els hi han omplert fins a reventar, us dic:

No defalliu i amb diversió i força, continueu treballant per millorar el barri, la ciutat i les vostres condicions socials!

Ah! i el dissabte 18 de febrer a les 17h al carrer Pérez Galdós, a la trentena rua de carnestoltes, no hi podeu faltar.

Signat: Rei Carnestoltes, un rei que no modera sino que us fa una crida a la festa i a la llibertat!!

La notícia:

“Ni el carnaval no s’escapa de les retallades del govern de Badalona, forçades per la delicada situació econòmica que viu el consistori. El govern municipal del PP ha decidit prescindir completament dels actes festius que el consistori organitzava a la ciutat el cap de setmana de carnaval. L’any passat, amb el govern del PSC, CiU i ERC, el programa ja va quedar reduït a la mínima expressió.

Enguany, i tret de canvis d’última hora, el govern de Badalona no destinarà ni un sol euro a aquesta festivitat. La decisió té una repercussió directa en la rua que des de fa trenta anys organitza la comissió de cultura del barri de Llefià (aglutina una vintena d’entitats). L’any passat van percebre 4.100 euros (entre aportacions directes i infraestructures) i enguany només tenen confirmada una tarima i un equip de so. Han adreçat una instància al govern local però ahir encara esperaven una resposta.

Font: El Punt, S.M”

Catalunya über alles és una mirada directa a la intolerància i la immigració. És una película sincera i directa, de denúncia social.

(segueix)

El dissabte 28 de gener a partir de les 7 de la tarda, el teatre del Círcol acollirà la projecció d’aquesta pel·lícula. A més a més, al final de la projecció hi haurà un col·loqui amb el director de l’obra, Ramon Térmens. amb Anna Vicente de Badalona som totes i tots, i amb Abdelkrim Latifi  de l’Associació AMICS.

La iniciativa d’aquesta convocatòria va sorgir després dels actes d’homenatge a Jordi Dauder. Després de la projecció especial i debat al Màgic, una sèrie d’entitats van veure la importància de tornar a oferir aquesta oportunitat a la població badalonina. Un encert molt oportú, tenint en compte la deriva que està fent la cohesió a la nostra ciutat gràcies a la política de confrontació que provoca la pròpia acció de govern local.

La història gira al voltant de tres personatges que en la lluita per la supervivència topen amb grans contradiccions morals. Personatges que ens fan adonar de comportaments individuals i col·lectius, d’espirals  en els que és fàcil i possible que una col·lectivitat pugui caure…

Un expresidiari, un inmigrant a l’atur i un empresari d’èxit són els tres protagonistes d’aquest retrat de la Catalunya interior. Catalunya über alles posa de manifest el repte de la integració dels nouvinguts i de la tolerància de la gent del país, sota l’ombra de l’amenaça dels extremistes demagògics.

El film va rebre el guardó de millor pel·lícula de caire social al Festival de Cinema de Donosti del passat 2011.

Provocadora de debat sí o sí, aquesta és una bona oportunitat per tornar a omplir el Círcol aquest vespre, i reflexionar entorn quina ciutat i quin país volem construir.

Badalona ja parla d’independència amb normalitat, cal que també parli de racisme i xenofòbia sense complexos. Entre altres coses, per poder afrontar millor els reptes que tenim plantejats en aquesta ciutat, aquest país que volem de totes i tots.

Recordo quan, en plena crisi per la mobilitat al barri de Baix a Mar, al centre de Badalona, em vaig dedicar a pensar abastament sobre un dubte que cal considerar existencial des del punt de vista urbanístic comunitari: de qui és el carrer? ( i, en conseqüència, hi ha res que es pugui privar de fer-s’hi? Qui ho decideix? Com es regula?)

Indignada amb els qui consideraven lícit i lògic que el carrer fos ocupat per emmagatzemar-hi els seus vehicles privats per damunt d’altres necessitats – com la de tenir espai per caminar o per entrar i sortir amb comoditat de la porta de casa – jo em demanava coses com què passaria si a l’espai que jo no ocupava amb el vehicle que jo no aparcava al carrer hi posés una taula de ping pong, per exemple, o unes butaques per prendre la fresca… Per què s’ha de considerar correcte guardar espai a la via publica per als vehicles, i no fer-ho per a altres ocupacions privades? O ni tan sols per a algunes ocupacions públiuqes? El debat, mai resolt, dormia silenciosament al fons del meu estómac, però l’alcalde Albiol me l’ha ben despertat, i no pas per un assumpte de cotxes: es tracta ni més ni menys que per l’assumpte de pregar al carrer, assumpte que ja va provocar força enrenou quan vam tenir la visita del Sant Pare en la santificació de la Sagrada Família. Llavors els arguments laicistes que qüestionaven que hi hagués ocupació de via pública per a un acte religiós van rebre contundents respostes i argumentacions… doncs sí, ja la tenim armada!

La desvetllada fa que amb els sucs gàstrics ben revoltats se m’amunteguin imatges i records de debats apassionats i tensions viscudes amb l’ai al cor i la pell encetada: la batalla de les plantes al carrer va ser èpica, i la dels comerciants criticant als veïns – i alhora clients – per uns canvis que els acabarien afavorint de totes totes (només cal observar en quin eix comercial no s’ha convertit el tram nord del Carrer d’en Cueta) encara em cou i em fa passar de llarg d’alguns establiments. I em vénen a la ment totes aquelles nits d’insomni recompensades per l’exuberant presa dels carrers feta pels veïnats amb el Dia sense Cotxes – un dia per viure el carrer – i altres celebracions on l’ocupació popular del carrer feia imprescindible buidar-lo de vehicles.

Les grans qüestons existencials ressonen ben alt i llampant, il·luminades amb llums de neó:

De qui és el carrer? Què s’hi pot fer? Què no? Qui ho decideix?

A part de caminar-hi, xerrar-hi, córrer, circular, menjar, beure, saludar-se, esternudar, pensar, llegir, cantar, jugar, badallar, abraçar-se, petonejar-se, passejar, arrossegar, escombrar… al carrer s’hi fa esport, curses, concerts, sopars, espectacles, exposicions, cercavil·les, correfocs, rues, fires, discursos, rutes guiades, i també s’hi fan manifestacions, concentracions, processons…

Recordo com, en el primer any que la Confraria de Sant Anastasi, en el seu esforç per recuperar la passada del sant, per les Festes de Maig, va convocar entitats i veïnat buscant col·laboració, es va obrir un altre debat existencial: essent una activitat marcada religiosament, era lícit que des de l’entitat veïnal – laica – es cridés a la col·laboració? Aquell cercavil·la amb entitats de cultura popular però també amb el sant i els pendons, no era massa semblant a una processó? Una altra bateria de rètols de neó s’encén amb estridència:

On és el límit entre acte/manifestació cultural que incorpora elements populars d’origen religiós, i acte purament religiós?

Un tema delicat, aquest, en vaig parlar força en un altre article – on trec a tema el curiós fenòmen de les processons laiques… (per cert que la Passada s’ha consolidat com a acte festiu popular i la societat laica troba normal i accepta aquest paper del sant com a element radicional)

L’alcalde Albiol diu que a Badalona ara estarà prohibit resar al carrer. Mmmm. Significa això que la nostra Processó del Silenci quedarà prohibida? (per cert una de les més antigues de Catalunya, vegeu PDF) I totes les altres? ( com per exemple la de Llefuà on per cert Garcia Albiol hi participa cada any?) I les benediccions de Rams? Costa de creure!

No, tots sabem el que vol dir l’alcalde Albiol és que estarà prohibit que al carrer s’hi faci pregàries de segons quines confessions religioses, i molt concretament es refereix a la pregària musulmana que es fa a la Plaça Camarón de la Isla. Si aquesta Plaça estés ocupada històricament per fer-hi celebracions evangelistes per part del veïnat del barri que professa aquesta religió, sel’s faria fora igual? Costa d’imaginar.

 Ara, el que és aberrant és que d’una banda es digui que els creïents musulmans cal que es busquin i paguin un local per resar en condicions fora de l’espai públic, i que al mateix temps es negui l’obertura d’un oratori en un local privat que ja compleix totes les condicions… (ho podeu llegir a moratòria aturada)

És com si es prohibís estrictament l’aparcament d’un tipus de vehicles concret als carrers de tota la ciutat i al mateix moment s’impedís l’obertura de qualsevol aparcament que oferís places per a aquests vehicles concrets…

Als defensors dels cotxes privats sempre els he sentit dir: el cotxe és una realitat i una necessitat, no es pot negar que existeix, i si no es vol que s’aparqui al carrer cal fer aparcaments soterrats… Doncs això, les religions existeixen i si no volem que la gent resi massivament al carrer caldrà deixar que ho facin en els seus temples.

I pel que fa a prohibir que es pregui al carrer, veurem quin joc de mans s’inventa aquest govern per prohibir-ho només a algunes confessions. En són capaços, com si ignoréssin que existeix un dret al culte religiós!

No ens hi podem quedar, però entrem a saludar. Que hi hagi un CD a la venda ens permet emportar-nos-en MONE a casa, i mentre em deixo endur per aquesta veu suggerentment plena de matisos penso que el debut en solitari d’aquesta actriu i cantant potser sí que és un regal com diu el títol del CD. I el que també és un bon regal és que el Musica’t torni a ser aquí, a Badalona. La programació del Musica’t 2012 confirma el que ja us comentava l’any passat, en el torna musica’t. Només la forma com s’ha plantejat aquest festival de música en català explica per què no es veu afectat per les retallades. Al contrari, en la seva quarta edició dobla l’oferta de concerts. Gràcies!

A poc a poc s’acosta la nit de reis. Ja fa dies, abans de nadal, a algunes biblioteques, amb en Joan i la seva guitarra, vam explicar el conte. El conte d’en Tasi i del fanalet, amb les cançons de cridar els reis i les cirerers d’arboç. Les cireres de pastor que la canalla va poder degustar. I també vam parlar del fanalet gegant, i vam posar el nostre gra de sorra per fer conèixer aquestes tradicions genuïnes que ajuden a enfortir el sentit de pertinença. Fer-les conèixer perquè encara en són moltes les persones i famílies senceres que no tenen prou informació i no han viscut mai aquest costum pròpiament badaloní. També fa dies que al bloc els articles sobre aquetes tradicions s’han activat, i força. Aquí us els poso tots junts per facilitar-vos-en l’accés, si hi entreu, llegiu també els comentaris, són molt interessants:  (segueix)

• el tot setmana del 13 de desembre 2010: costums, tradicions i referències de ciutat
  
• nit de reis a badalona I: cridar els reis a casa els avis/… 

• nit de reis a badalona II: cridem els reis al carrer del carme
• nit de reis a badalona III: el fanalet gegant

• nit de reis a badalona IV: el fanalet d’en tasi

• nit de reis a badalona V: bombes o fanalets?

  
  

Ja em perdonareu per la simplesa de la meva anàlisi, però l’actual crisi que viu Badalona Comunicació i la incertesa sobre el futur d’aquesta icona del dinamisme de la nostra ciutat a mi se’m dibuixen com a conseqüència del típic gest prepotent de qui gasta maneres gens democràtiques: o és meu o no és de ningú.
Era d’esperar que qui ha demostrat servir-se abastament dels mitjans de comunicació per accedir al poder intentés un major control polític dels mitjans locals (que, no ens enganyéssim, mai han estat lliures de control polític). La jugada és barroera – pur xantatge – però ha aconseguit posar en joc el futur d’una empresa que ha demostrat, al llarg dels anys, que la feina ben feta obté bons resultats. I la feina ben feta de Badalona Comunicació ha significat un compromís professional i social de desenes de persones que han cregut en l’important paper que juga la comunicació local en la vertebració i cohesió d’una ciutat. I encara més en la d’una ciutat com la nostra. Amb els matisos que calgui, i amb totes les millores necessàries pendents que es vulgui (especialment en el cas de la revista Bétulo, massa institucional), però la importància dels nostres mitjans en el fer ciutat és indiscutible. (segueix)

Feia temps, ara, que un tema badaloní no esdevenia tan popular – popular de carrer, no només de xarxes 2.0 – com el del desproporcionat arbre blau que han plantat a la Plaça de la Vila. La gent que jo he sentit opinar troba l’arbre lleig, horrible. M’hi incloc. Sobretot les llargues hores del dia en què els seus “estels” de llum estan apagats. L’impacte visual d’aquell gran con d’un blau elèctric, desestabilitza l’harmonia d’una Plaça de la Vila que per Nadal més aviat semblava una delicada capsa de bombons: menuda, tancada, polida. Però el que més escandalitza a molta gent és que sigui blau – ho han fet perquè és el color del PP?! – i que hagi desplaçat el típic pessebre. Això enceta converses a l’autobús, al mercat i al carrer, improvisant tertúlies entre opinadors que no sempre es coneixen d’abans. Aquí segueixen quatre idees al respecte: (segueix)

– Opinar des de baix: Me n’han parlat a l’autobús persones que no conec de res, i en sento parlar a les botigues on la gent, mentre espera, la fa petar. N’he sentit parlar a gent gran i a gent petita, a gent que viu a una punta de la ciutat i a la que viu a l’altra, a persones que han nascut aquí i a persones que hi han vingut a viure…sembla que realment aquest tema ha motivat. Fa uns dies aquesta capacitat de “no deixar indiferent” que té l’arbre la va recollir El Punt -Avui. Una bullida des de sota que soprèn. Potser a molta gent els és més fàcil prendre partit i fer-se fort en arguments de valoració davant coses tangibles i en certa manera funcionals i qüotidianes, i és a partir d’aquí que es pot fer el pont a temes de més profunditat política i social. Un aspecte a tenir en compte alhora de treballar per una conscienciació i participació política d’ampli abast social. 

– Innovar, i innovar en temps de crisi: suposo que els calia per marcar terreny, però no em sembla una bona lliçó d’austeritat. No és un bon exemple en temps de retallades de drets bàsics, almenys en aparença. D’altra banda innovar sempre és arriscat, hi ha gent refrectària als canvis per sistema. No em vull apuntar al carro de la crítica per la crítica, però sí al carro de la crítica als canvis que no donen resposta a cap necessitat. I a la que em suggereix una anàlisi feta segons les meves percepcions i les que he captat.

– La Plaça de la Vila: posats a fer un canvi radical en els costums de la ciutat pel que fa a l’ambientació de Nadal, sobta que el cop d’efecte es limiti a la Plaça de la Vila, es perd l’oportunitat de simbolitzar un canvi de prioritats en la mirada territorial (podrien haver florit uns quants arbres iguals a tota la ciutat, per exemple a tots els eixos comercials). Com a acció única, i que per tant vol reforçar el valor simbòlic comú de la Plaça de la Vila, el canvi radical fa perdre qualitat interactiva i intergeneracional, i trenca un costum que ja era referència per a tota la ciutat: venir a veure el pessebre gegant, admirar-ne les figures i comentar els detalls era un dels rituals que fan ciutat. Si almenys fos un arbre on poder penjar desitjos…

– El pessebre: superats els prejudicis laicistes sobre un costum de clar origen religiós i buidat d’aquest contingut – està clar que per als cristians catòlics el pessebre té aquest valor, però per a persones d’altres creences aquest costum ja forma part d’un llegat tradicional referent – no deixa de ser sorprenent que sigui precisament un govern del PP – declaradament catòlic – el qui desterri el pessebre que, en canvi, van recolçar els governs declaradament laics. Si més no sorprèn.

– La desmesura: Potser en una superfície gran i oberta l’arbre tindria una repercussió estètita adequada. En les petites i encaixonades dimensions de la Plaça de la Vila és un atemptat al bon gust i al sentit comú. Gairebé una agressió. L’arbre ens parla de l’alcalde més del que sembla. Tenim un alcalde amant de les desmesures, de fer-la sonada, d’acaparar càmeres i provocar crides d’atenció. Un alcalde que basa la seva política en magnificar les petites accions i en matar mosques a canonades. Per ell les proporcions no compten. Sempre escull el broc gros.

– L’Arbre de Nadal, un avet nòrdic: sé que aquest símbol està integrat en la cultura familiar i social de la majoria, des de fa temps, que ja es considera “nostre”, però jo no me l’he fet mai meu. Per mi és com el Pare Noël. La seva vinculació al consumisme mel’s tenyeixen de negatitivitat, i tot i que sé que tenen un rerefons ple de valors i significats, com passa amb tots els referents culturals – especialment l’arbre, que té una literatura preciosa – no els incorporo. Em sorprèn  la facilitat amb què la majoria de gent els ha acceptat, malgrat ser foranis. Sobretot tenint en compte com els costa a alguns tolerar tot el que ve d’altres cultures. Aquest canvi radical on un costum nòrdic fa fora un costum llatí en l’espai simbòlic de la plaça comuna, perpetrat per un govern que estima poc la diversitat cultural, posa en evidència que els punts cardinals marquen diferències. No és el mateix que el costum forani arribi del Sud que del Nord, de l’Est que de l’Oest…

– El blau del PP: una discreta forma d’encetar conversa política amb desconeguts. En el comentari a aquest detall hi ha tempteig del terreny per obrir el camí a les ganes de dir altres coses, expressar què se sent per viure en una ciutat governada pel PP, per l’Albiol, com es veu l’onada blava que pretén tenyir-ho tot del mateix color. Gent que potser mai havia parlat obertament de política, i menys amb desconeguts. I com a fet en si, és un detall que alerta, malgrat també és blau el color de les agrupacions de comerciants. Intencionat o no, és evident que a la majoria ens transmet una falta de capteniment que fa tuf de prepotència.

– L’excusa del cavall regalat: Un dels primers aprenentatges que ha de fet qualsevol que pren decisions en el terreny públic és estar-ne convençut abans de prendre-les, i saber valorar i encaixar les crítiques sense precipitació. Saber defensar les decisions amb criteri, o admetre els errors, si n’hi ha. En tot cas, escoltar sense perdre la calma i assumir responsabilitats. I no oblidar mai que es faci el que es faci sempre hi haurà crítica per molts costats, i que la crítica cal saber-la posar al seu lloc i valorar-la ponderadament . Això val per a tot i per a tothom. Però el que no es pot fer és amagar-se sota l’estratègia de donar la culpa a un altre, excusar-se passant la responsabilitat a un tercer. De totes maneres, que la decisió sobre un fet comunitari hagi estat a les mans d’un privat no deixa de tenir un punt alarmant…

He dit quatre i en són vuit. Potser la meva anàlisi també pateix de desmesura!

Tot avui que penso en l’Andreu Mas. M’hauria agradat que fos aquí, per portar-lo a passejar una bona estona. Fa unes setmanes l’Andreu publicava un article (la ciutat deserta) pintant una Badalona irreconeixible. “Badalona sembla immersa en una letargia que fa imperar la mediocritat”. “L’apatia que es pateix a Badalona és demolidora per a l’esperit d’ella mateixa” “Badalona s’ha desactivat, se li han fos els ploms” . Segur que, tal com ell mateix alertava en començar l’article, la distància li va jugar una mala passada, o potser és que molt del que passa trascendeix poc. Per això avui hauria estat un bon dia per acompanyar-lo a conèixer no només el que es cou en el subsòl, sinó també el que es trepitja a peu pla i el que s’enfila pel primer pis.  (segueix)

Al petit passeig hi hauria convidat també altres persones, periodistes i opninadors. De dins estant tenim la sensació que es coneix molt poc del que passa realment a la ciutat. Que sovint es parla una mica d’oïda.

De bon matí els hauria portat a l’Ateneu Popular de 9 barris, a les jornades construint alternatives, de la xarxa 9barris acull. Hi haurien trobat una sala plena de gom a gom de públic disposat a escoltar l‘experiència de Badalona som totes i tots. Encara que al programa s’anunciés que a la taula de ponència m’hi trobarien a mi, com a referent de la Plataforma, en realitat jo no prendria la paraula (per allò de que la conciliació familiar-laboral-associativa/cominitària m’ha “obligat” a fer lloc), i sí que hauria pogut escoltar la Gladis de La Rotllana (Llefià-La Salut), en Juange de l’Ateneu de Sant Roc, l’Abdelkrim  d’AMICS (La Pau) i en Ricard, veí, de la Comissió Logística, parlant de la resposta de Badalona “Les entitats davant el discurs polític. El cas de Badalona”. Moderats per l’Encarna Molina. Ser convidats a unes jornades d’aquesta magnitud significa que la feina que es fa és potent, i que traspassa les fronteres de la nostra vil·la (aquí podeu trobar més informació de què és i què fa aquesta plataforma, i encara us podeu sumar a la moguda…aviat s’arribarà a les 120 entitats!). També us en podeu fer una idea ràpida si teniu l’oportuinitat de veure el documental MOVIMENTS GLOCALS, que, per cert, es va projectar a la secció de films locals al Festival Filmets. I de films locals n’hi havia una bona colla.

Després els hauria portat a l’Escorxador, aquest edifici tan significatiu de la ciutat per la seva torre d’aigua, recuperat com a espai públic (per cert, que encara no se sap ben bé quin ús tindrà, es troba immers en el petit caos que és actualment la política referent als usos dels equipaments públics socio-culturals en parlo a locals del comú, locals pel comú) i allà els hauria sorprès trobar-hi tanta gent reunida discutint i fent propostes per millorar els seus barris. A l’Escorxador s’hi va fer ahir el darrer acte d‘ELS COLORS DE LA TARDOR, la Jornada de Debat i Reflexió. Segurament el que els hauria cridat l’atenció, a primer cop d’ull, és que entre la nombrosa quantitat de persones presents, la majoria eren cares poc conegudes per a ells, cares d’homes i dones del veïnat que hi eren com a això, com a veïns, i molts d’altres com a membres actius de diferents associacions i entitats. Entitats i associacions dels barris La Salut i Llefià, (com ara la Fundació Salut Alta, Amics de la Salut, La Rotllana, Màgic Empenta, BoliviaManta, A de Veïns, grups de dones i moltes moltes més) o altres que participen amb accions però són d’àmbit ciutat (com Òmnium) . També els hauria sorprès, segurament, l’alt nivell d’organització, les dinàmiques de treball, el grau d’implicació i d’aprofundiment, les propostes i reflexions que sorgeixen. I finalment haurien descobert que dins la mateixa ciutat serveixen d’exemple bones pràctiques d’uns barris als altres, i per això en aquestes jornades hi havia gent de la Plataforma Bufalà i gent de Dones de Sant Roc explicant i compartint la seva experiència.

De l’Escorxador ens hauríem arribat l’AV Sant Antoni de Llefià, on s’hi reunia un grapat d’entitats de tota la ciutat al voltant de la CPFM (coordinadora popular festes de maig), per anar acordant de forma participativa el programa d’actes de la Festa Major Alternativa de 2012. Jo aquí no hi hauria pogut entrar: en el supòsit que hagués pogut realitzar aquest passeig l’hauria fet acompanyada del meu germà, que va en cadira de rodes, i l’edifici de l’AV no és accessible. Aquest és un altre dels problemes que tenen la majoria d’entitats que ocupen locals públics o sufragats amb fons públics, problema que hauria de resoldre’s en un autèntic pla d’equipaments. Tots els locals dedicats a l’associacionisme hauríen de complir les normes d’accessibilitat per no ser discriminatoris, i encara estem molt lluny d’aconseguir-ho. Tampoc en això som un desert. Hi ha molta feina feta i Deixem de Ser Invisibles segueix treballant-hi (aquí una mica d’informació sobre el tema), i per tot el que fa referència als locals en general s’ha creat una comissió de Pla d’equipaments a la Taula de Cultura.
A la reunió de la CPFM els visitants haurien comprovat com es posa en pràctica el que es reivindica, una Comissió Participativa per preparar les Festes de Maig (important destacar que és una reivindicació que s’ha mantingut al llarg dels canvis de color polític de la regidoria de cultura), i haurien descobert les ganes de coordinar-se i de participar que tenen tot de persones – la majoria joves – que es mouen en associacions i entitats de tots els punts de la ciutat i la seva habilitat per enfortir el sentit de pertinença a una Badalona sencera. (recomano llegir micacos participatius)

Fins aquí un recorregut per accions de nivell xarxa, i de contingut polític (no de política de partits, ja s’entén que parlo de la política en el sentit més ampli, general i genuí de la paraula).

Però podriem seguir, encara sense sobrepassar l’horari de matí: ens podríem colar a l’esmorzar dels Joves d’Òmnium, per parlar d’independència, a Dalt de la Vila. Un èxit d’acte on veuríem com es ratifiquen dues línies ascendents: la normalitat que ha pres plantejar debats sobre independència en una ciutat com la nostra – i en la línia del Badalona Reflexiona -, i l’oportunitat d’aquest espai transversal que mobilitza i barreja joves sota l’ampara dels eixos llengua, cultura, país i cohesió.

A la tarda l’itinerari recorreria actes menys polítics i menys de xarxa, però amb la seva importància associativa: cloenda del 90è aniversari de l’Orfeó Badaloní a l’edifici de l’Escola Jungfrau, sopar de canalla castellera en el 10è aniversari de la colla micacu, al seu nou local del Raval, o dels 30 anys de l’Esplai Cra-crac, dins l’església dels Carmelitas, com a exemples d’accions continuades d’una forma de fer i educar cultura participada des de “baix”. Actes que en si mateixos potser són poc rellevants des d’un punt de vista cultural i polític, però que ho són pel que signifiquen com a trajectòria de les entitats.

Això tot en un sol dia.

Potser Andreu Mas es volia referir a un altre tipus d’accions – o reaccions – a la política municipal més mediàtiques? Aquelles que tantes vegades ens han portat a ser el centre d’atenció de tots els mitjans? Potser no estem al top de primera pàgina tan sovint com algú voldria però hi hem estat, força, i no fa tant: la resposta associativa a l’onze de setembre va ser contundent i massiva, va trascendir a tots els mitjans nacionals i estatals. També la capacitat de mobilització, més discreta, és present (les concentracions per les retallades cada dijous van creixent i transcendint, la reacció per les cacicades culturals,  el mateix homenatge a Dauder, organitzat amb rapidesa però encert, gust i contingut reivindicatiu…) però és que una ciutat no s’activa a cop de titular, sinó a cop de ciutadania compromesa. Jo ho veig aixì, amb tots els respectes.

I sobre la paraula mediocritat, no sé exactament en quin sentit es fa servir aquí, però només cal passejar per Price i cia – per posar un exemple –  per descartar-la totalment com a paraula relacionada amb les propostes culturals que la societat civil badalonina, des de l’altruisme compromés, és capaç d’inventar, produir i oferir a la ciutat.

La fotografia és d’un moment de l’acte en suport al Cercle Artístic de LLefià, el passat 5 de novembre, acte del que vaig parlar-ne en l’apunt cantant amb desaCORd

5es Jornades de la Xarxa 9 Barris Acull. Construint alternatives. La taula rodona en la qual es presenta l’experiència de Badalona tindrà lloc el dissabte 26 de novembre a les 9:30 h., i porta per títol ‘Les entitats davant el discurs polític. El cas de Badalona’. (segueix)

Ll’objectiu general de les Jornades és mostrar com ha contribuït la immigració al nostre sistema de benestar, i quins són en realitat els agents responsables de la crisi, amb la idea de contribuir a desmentir les falses idees que relacionen immigració i desmantellament de drets socials. Dins d’aquest marc general, la taula rodona en la que participa Badalona som totes i tots  té com a objectiu explicar l’experiència de Badalona: com i perquè va sorgir aquesta iniciativa, quins són els objectius generals que es proposa, i com es viu tot el procés per part de les entitats que en formen part, sempre tenint en compte que parlem de discursos polítics i immigració.

En la segona taula rodona, la de les 11:30 h. ‘Crisi, discurs polític i immigració’, la idea és abordar el tema des d’un punt de vista més teòric, intentant posant en evidència les raons per les quals els partits polítics fomenten l’enfrontament entre col·lectius socials vulnerables, a qui pot interessar tal enfrontament, quin paper juguen en tot això els mitjans de comunicació, i quins són els veritables agents responsables de la crisi. 

Les Jornades tindran lloc a l’ Ateneu Popular de 9 Barris (c/ Portillgat 11-15, Barcelona).

Plantejament: 

Que estem en crisi, això ja ho sabem prou. Però com hem arribat fins aquí i qui ens ha portat? Qui són els veritables responsables d’aquesta situació? Som nosaltres, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats? Són els nostres veïns i veïnes? Són els mercats? Però, com funcionen els mercats? Tenen vida pròpia, o hi ha persones que els dirigeixen al darrera? I per què la immigració apareix sovint en el discurs polític i els mitjans de comunicació com a responsable del malestar social del nostre temps? A qui interessa…?

 

Amb les 5es Jornades de la Xarxa 9 Barris Acull volem posar sobre la taula algunes d’aquestes complexes qüestions. Per fer-ho, comptarem amb la presència de José Martí Gómez, José Maria Ridao, Carmen Sarasúa i Ricard Zapata. Analitzarem en profunditat l’experiència de Badalona en tant que exemple de reacció conjunta i coordinada de les entitats socials davant un discurs polític que busca la segregació i la confrontació.

 

En un context com l’actual, amb importants retallades en els drets socials que afecten al conjunt de la ciutadania, és més important que mai que des de les entitats construïm alternatives als discursos i les pràctiques predominants. Hem de ser capdavanteres, i per això ens hem d’equipar com cal, i actuar de forma conjunta.

 

Escoltarem, reflexionarem, debatrem i intentarem trobar les claus per anar construint aquestes alternatives, camins més complexos però sens dubte més profitosos per a la cohesió social dels nostres barris.

Les Jornades tindran lloc el 25 i 26 de novembre, a l’Ateneu Popular de 9 Barris (c/Portlligat 11-15)

Més informació a www.9bacull.org

 

La veritat és que parlar del Comú fa més visible el caràcter comunitari i d’interessos comuns de l’Ajuntament, que és també la Casa de la Vila, la casa de totes i tots. Són termes que cal recuperar i tenir ben presents, sobretot quan s’arriba a paradoxes com les que plantegen molts Ajuntaments a l’hora de regular els usos dels “seus” locals…uns locals que són de totes i tots, precisament per això són de l’ajuntament, perquè són del i per al poble. Un recordatori molt oportú de fer a Badalona… (segueix)

La fotografia no és de l’ocupació d’un local tancat per tal de recuperar-lo per al poble, però podria ser-ho. La Torre Mena de Badalona (Llefià) restava així d’abandonada i es va usar per a un acte reivindicatiu a favor de la INSUBMISSIÓ antimilitarista, a principis dels 90 del segle XX. A finals dels 70 els joves havíem hagut d’assaltar edificis per tal de recuperar-los per al seu ús comunitari, com va ser el cas de l’antiga OJE, actual Centre Cívic de Dalt de la Vila. Precisament la Torre Mena ha acabat remodelada com a Centre Cívic, però el nou govern n’ha rstringit significativament l’ús públic. La lluita per aconseguir espais públics per a l’ús comú no ha acabat encara, potser caldrà recuperar l’esperit de la transició…

Potser moltes persones ho desconeixen, o potser no. Comú és una mot que té moltes accepcions, i una de les més interessants és la que la fa sinònim d’Ajuntament. Ajuntament, municipi, conjunt de veïns d’un territori… Com a adjectiu ja és molt potent, compartit per dos o més a la vegada, i tot el que s’en deriva parla en el mateix sentit: de comú acord (acord pres conjuntament); en comú (plegats), fer causa comuna (amb els mateixos objectius); fer vida comuna, en comú. Hi ha territoris on es conserva l’ús de la paraula Comú a nivell administratiu (a Andorra i també a alguns municipis catalans) i d’altres on es conserva ideològicament, reivindicat per alguna organització o moviment pel seu valor simbòlic.

Fa poc em van explicar que a La Salut, una associació de veïns va negar l’entrada als “seus” locals a unes veïnes que volien participar a la castanyada. Els van dir que només podien entrar-hi persones que fossin sòcies, malgrat l’acte s’havia venut com a Castanyada popular. Després es va saber que l’entrada es negava o no segons l’aspecte i vestimenta de les persones… buf! Tampoc són desconegudes les notícies sobre grups de joves, de veïns o d’entitats que demanan fer ús de locals d’associacions de veïns i obtenen un no per resposta. Quan passen coses com aquestes pren sentit la polèmica i inoportuna crítica que Jaume Oliveras va publicar a barra lliure locals a doll, fa unes setmanes. Té raó en dir que cal control sobre l’ús privatiu i fins i tot lucratiu que algunes entitats – vull pensar que són una minoria – fan aprofitant-se de subvencions i locals públics; però la falta d’oportunitat li fa perdre credibilitat, í no té gens de raó d’haver-se esperat per dir-ho justament ara, essent una cosa que fa tants anys que passa, i encara menys d’haver-ho fet coincidir, i relacionar-ho, amb el moment àlgid d’una queixa per la política municipal restrictiva ,que està deixant sense locals a diverses activitats i entitats. Com si una cosa tingués res a veure amb l’altra!
Les anomenades “cacicades” de l’actual govern municipal que deixen sense local a entitats com el Cercle Artístic de Llefià o restringeixen l’ús del Centre Cívic Torre Mena o posen taxes per a l’ús del Centre Cívic la Salut, no tenen per objectiu evitar mals usos com els que Jaume Oliveras denuncia al seu article (lucratius, privatius) ni com els que esmento jo de la Castanyada i altres exclusions per dret d’admissió. No estem davant un pla de revisió en profunditat dels criteris que fan subvencionable o no una activitat o una entitat, ni davant un seriós pla d’equipaments que optimitzi els locals municipals i regularitzi les condicions d’ús de locals pagats amb fons públics per garantir-ne un ús subjecte a dret i no discriminatori. No estem davant de res de tot això, sinó  d’un seguit d’actuacions restrictives arbitràries, que porten a l’extrem una política iniciada per l’anterior ajuntament (haver de pagar taxes elevades per a l’ús d’equipaments públics, com passava ja amb els teatres), i encenten una nova manera de fer pel que fa a la cessió de locals – propietat del comú o llogats amb diner públic – , posant en marxa desnonaments i drets d’admissió totalment aleatoris (o no?), fins ara mai vistos. Només el fet que per a poder-ser reunir en una sala d’un Centre Cívic fins i tot puntualment, la sol·licitud prèvia ja no la pugui gestionar amb marge de maniobra el director, sinó que el propi regidor sigui qui decideix (per cert, en funció de què?) el sí o el no, demostra cap a on estan anant les coses.

Amb tot això acaba passant que és la saviesa i la cultura realment comunitària d’algunes entitats la que està al servei de l’associacionisme, de manera que quan el poble necessita locals per fer activitats o per a reunir-se, utilitza molts cops i preferentment locals de propietat privada però d’ús públic (seus d’entitats que en són propietàries i l’obren a l’ús comunitari), o locals finançats amb fons públics però gestionats per associacions i entitats que no en fan un ús privatiu sinó que, contràriament, el cedeixen tant com poden per a usos d’altres associacions, entitats o grups de veïns. I acaba passant, també, que tenim durant moltes hores del dia sales i més sales, recintes, camps d’esports i tot tipus d’equipaments públics tancats i barrats a l’ús dels seus reals propietaris, que som totes i tots, perquè si són locals del comú o finançats pel comú, no ho oblidem, són locals del i per al poble… són els nostres locals!

Recordo amb sincera nostàlgia aquella època en què els joves, després d’haver ocupat els antics locals de la OJE per fer-ne ús i convertir-los en un Casal de Joves – una innovacio transformadora en aquells anys de la transició democràtica – gestionavem el seu ús, amb el vist-i.plau municipal. Teníem les claus i ens en responsabilitzàvem, l’ocupàvem per a trobades, reunions i activitats durant les hores que calgués, sense altres límits que els que imposava el sentit comú, la responsabilitat i el bon exercici del sentit de ciutadania. Gestionar un equipament de forma comuna és un molt bon aprenentatge. Que siguin les associacions i entitats les que autogestionin equipaments comuns és una reivindicació que en algunes ciutats és una autèntica realitat – no cal anar massa lluny, a Barcelona s’està fent en alguns equipaments, Sants n’és un exemple) i aconsegueix unes condicions basades molt més en el sentit comú i la racionalitat que no pas les que s’apliquen en la gestió d’alguns equipaments, almenys de Badalona.

Sempre he trobat escandalós que els edificis i equipaments públics ho siguin tant poc (de públics) per motiu de restriccions horàries. Hi ha complexitats a resoldre – evidentment – per a flexibilitzar-ho, però no són complexitats insalvables, ni molt menys. I a més, l’ús comú i compartit d’equipaments i locals és molt educatiu. No hi ha res més lamentable que veure la porta d’un local públic o finançat amb fons públics tancada hores i hores (i no parlo només d’equipaments, també la seu d’entitats que s’obren puntualment)

Sempre he trobat escandalós que els edificis i equipaments públics ho siguin tant poc (de públics) per motiu de condicions econòmiques. Puc valorar la lògica de fer pagar una taxa mínima, molt popular i assequible, per a la contribució a les despeses d’ús, però en alguns casos fins i tot això em sembla excessiu: si parlem de ciutadania voluntariosa i voluntària que aporta altruistament la seva activitats al bé comú, sense cap ànim de lucre, ha de pagar per fer-ho? És el cas que ha destapat ara la imposició d’una taxa al SI Badalona per actuar al C.Cívic La Salut, (ho podeu llegir aquí)

Ara he d’afegir que trobo escandalós que edificis i equipaments públics ho siguin tant poc (de públics) per restriccions arbitràries que poden arribar a ser de favoritisme o discriminació ideològica.

Sens dubte, a Badalona, això de l’ús comunitari dels edificis del Comú és un problema comú que necessita un comú acord ben aviat. I que de moment està mobilitzant la xarxa ciutadana comuna. Bona feina!