miozz mirades

De petita la contemplava des de casa. Llavors encara no hi havia les naus que ara tanquen els darreres ocupant l’espai de la masia, ara enderrocada. Llavors la vista travessava l’autopista i s’enfilava serralada amunt, per les Guixeres. La muntanya, vermella i poc arbrada, era el nostre paisatge de contrast, davant la platja; el teló de fons que ens apropava tots els misteris,  (segueix)
les pors i les fantasies de descoberta. Ara per contemplar-la he de caminar una estona, allunyar-me’n per prendre perspectiva, vorejant les fàbriques i les naus. Quan he sortit el sol encara era prou alt, i m’ha enlluernat jugant entremaliat entre les reixes de les “Maderas Alberch”. És aquella hora de caminar per l’obaga, quan el sol ja no toca enlloc, excepte a l’aigua. L’aigua, com una esponja màgica, absorbeix tota la llum i la retorna intensament brillant, en uns instants de paratge. A l’horitzó les embarcacions reflecteixen un blanc penetrant, espurnejant, a voltes tirant a rosat, a joc amb el cel lilós que va cobrint, des de sota, les platges de Barcelona.

Poca gent sap que tota aquesta zona plena de locals d’oci, bars, discoteques, tallers i fàbriques, pertany al nostre barri, El Manresà. La majoria pensa que pertanny a Canyadó, ignorant que la Cordeleria de Can Ribó és la que marca la fronterra invisible entre els dos barris. Abans tot això eren camps, camps de conreu al voltant de masies que es va emportar l’autopista. El meu pare diu que de petit hi anava a comprar carxofes. Cal Grill, Cal Faver, les puntes, els burots, si n’he sentit de noms per anomenar-ho…

En arribar a la cantonada i tombar, a l’açada de La Carpa, m’adono que com més m’apropo a la muntanya menys veig el sol, i que la perspectiva trobada no acaba de ser l’esperada. Ja passa això, sovint, la visió feta de lluny es descomposa en apropar-se. Caminant entre l’asfalt poc polit i l’entorn deixat del polígon industrial, he recordat com, de petita, mirava la muntanya i pensava que des del seu cim sí que podria tocar el cel. Jo volia tocar el cel, ho anhelava. I veient com era de petita la casa del cim de la muntanya – llumetes que  a la nit ens feien veure patges de reis, homes del sac, cuques de llum i algun àngel de la guàrda – pensava que des d’allà dalt, jo, estirant ben estirat el braç, podria tocar-lo. Però sempre que caminava per apopar-m’hi descobria com la distància entre la casa i el cel creixia proporcionalment i es feia cada cop més inabastable.

Arribant al carrer Occitània m’adono que no aconseguré una fotografia espectacular. Hi ha pocs núvols avui. El BCIN sembla ben bé una mona de pasqua, plantada al bell mig d’aquest desert que volia ser un oasi industrial i financer. Tot un símbol, el BCIN, tot un símbol de la Badalona del “quiero y no puedo”, o del posar abans el carro que els bous, o dels deliris de grandesa d’una política errant…

Poca gent sap que, a peu pla i fora de Parcs, es pot caminar per indrets tan “naturals” al bell mig de Badalona. El carrer Occitània, a l’estiu, ens regala un talus d’autopista ple de verd, ginesta florida, arbres frondosos i herba prou altra per tapar la porqueria que s’acumula inevitablement. Sembla que hi ha menys camions abandonats, i que tot és més net. O sóc jo que encara estic mig enlluernada…L’autopista se sent però no es veu, tan sols els seus fanals. Rere meu el sol comença a dibuixar un focus brillant que potser m’il·lustrarà la foto…

Els falciots xisclen – llàstima que ja no vénen les orenetes cua blanca – i el melodiós cant de les merles i potser d’algun rossinyol em fan sentir abstreta de la realitat ciutadana. Uns treballadors fan petar la xerrada a la porta de “la tinta”, algú passeja un gos, i al llarg del carrer Velázquez sento soroll de feinejar a la cuina vora les finestres. Són cases molt senzilles, cases antigues, algunes de construcció i prestacions precàries, on els llogaters ens van mudant, immigració rere immigració, forasters que amb poc temps ja són de casa.

Al tornar a enfilar la carretera nacional el sol ja no toca ni a l’aigua. Només un avió, en el seu vol baix apropant-se a l’aeroport, ha capturat de sobte tota la llum, recordant-me que el sol, malgrat ja no es veu, encara irràdia.