miozz mirades

La posta d’avui ens ha trobat reunits a la sala gran de l’Ateneu Popular de Sant Roc, i no m’he pogut escapar per contemplar-la. Jo portava la càmera i estava convençuda que un moment o altre hi hauria per captar l’instant, ni que fos en una escapada per anar al lavabo. Però era una reunió intensa, com totes les de Badalona som tots. Un plenari, el primer després de les eleccions municipals, amb moltes entitats i amb moltes coses per compartir. La sala on fem el plenari és d’aquelles polivalents on hi ha escenari i mobiliari de posar i treure: tan aviat serveix per fer tallers, conferències, exposicions, festes, trobades, cursos i jocs, com per fer-hi un assaig de castellers, un campionat de ping pong o una mostra de danses. És una sala que connecta amb el pati, a peu pla, i que encara que té finestrals alts, de vidre gravat, sovint ofereix el mateix aspecte sigui l’hora que sigui. O així m’ho sembla a mi: un cop dins em costa adonar-me dels canvis en la claror del dia… (segueix)

Amb les cadires en rotllana – una gran rotllana – permetent veure bé la pantalla i la projecció, he quedat d’esquena a la porta, i al meu davant, i al meu costat, gent compromesa d’entitats compromeses, ben diferents i d’àmbits territorials ben diferents – dins la ciutat – hem començat a posar en comú i a fer bullir l’olla.

M’ha vingut al cap una pregunta que em varen fer fa temps, en una entrevista, respecte a l’altruisme badaloní. Què ho fa que la gent dediqui tantes hores del seu temps a fer coses com aquesta? Sense tenir-ne cap obligació, sense rebre cap remuneració, cap compensació directa… només per…, per amor a l’art de fer una ciutat millor? Hi ha persones a qui els costa creure-s’ho, però és ben bé així: dedicació d’hores, energia, coneixement, habilitats, competències, treball… per altruisme generós i compromés a favor de transformar la realitat, la ciutat, i fer-la millor.

Ja fosquejava quan hem acabat. La presència a la reunió d’un regidor del nou govern municipal – del PP, el mateix partit que ha actuat obertament en contra dels nostres objectius – ha aportat un punt d’incomoditat, curiositat i desconcert que de totes maneres, no ha afectat al desenvolupament de la trobada: ni ha coartat l’expressió lliure dels participants ni ha provocat cap canvi de guió.

Fora, al pati, una mica d’aire s’emporta la xafogor, i a fora, als bancs, moltes veïnes i veïns aprofiten per prendre la fresca. M’empipo en adonar-me que ja és massa tard per veure i viure la posta des de Sant Roc, però penso que, al cap i a la fi, el sol s’ha post igual mentre nosaltres sumàvem sinergies per construir una ciutat millor. De vegades passa, que les coses passen encara que les ignorem…