Descobrir la florida ahir durant la festa som cohesió
va estendre una bella i lluminosa incertesa en algunes converses per
l’esplanada del Parc Aquesta espècie singular – el “canelobre”-   que hi ha al Parc de Can Solei, (la Nolina stricta), ahir estava espectacular. Diferent de com l’havia vist sempre.    (segueix)

Florida, imagino. La que tenim a Badalona diuen que és un exemplar més que centenari, i buscant per la xarxa pots trobar-la
amb aspectes ben diferents; m’ha costat estar segura del seu nom: per
als poc entesos en botànica, com és el meu cas, seguir l’orientació
numèrica i cromàtica de la guia no em dóna prou seguretat i trigo a
identificar-la amb rigor.

Descobrir la florida ahir durant la festa som cohesió
va estendre una bella i lluminosa incertesa en algunes converses per
l’esplanada del Parc: voleu dir que l’havíem vist mai, així? mai, mai!,
asseguraven la majoria; cada quan deu passar això? Estem segurs que no
ho havíem vist mai abans, o només és que no ens hi havíem fixat prou? De
vegades som cecs a molts detalls de la realitat incrustada en la
quotidianitat, fins que de sobte un dia obrim els ulls i fem el
descobriment… La de la florida era una incertesa curiosa, anecdòtica,
que s’afegia a incerteses més vitals i immediates: la que aportaven els núvols (ens havíem llevat amb el cel tapat) i la
pròpia de quan arriba el moment de posar en marxa un gran edeveniment llargament preparat; i s’emmmarcava en un ambient d’incertesa política palpable en cada cara i en cada conversa pel parc.

Ben a prop del canelobre, ahir, s’hi aplegaven en tertúlies improvisades, polítics que venien a la festa. Polítics, membres de la junta d’Òmnium nacional, de la local, representants d’entitats badalonines que venien a mostrar el seu suport a l’acte, socis, periodistes, escriptors, opinadors i altra gent obertament compromesa i preocupada pel futur de cohesió a la nostra ciutat i al país.

Sota la florida de la nolina s’hi estenia una altra incertesa, no tan bella ni tan lluminosa. Una incertesa que s’ha obert a partir del diumenge 22 de maig, quan, més enllà de les promeses electorals d’uns i altres, més enllà de les interpretacions sobre els vots emesos o no emesos per uns i altres, més enllà de l’administració d’aquests vots i de qualsevol anàlisi que es faci (i en tenim per donar i per vendre), i més enllà de tot l’intangible que plana sobre nosaltres, es va obrir l’interrogant més interrogant de la nostra història democràtica: què passarà? què ens passarà? Mirant el cel, de bon matí, jo mateixa ho reflectia tot patint pel pronòstic metereològic del dia, en aquest estat facebookero: “El
dia de la festa som cohesió Badalona es lleva ennuvolat, i malgrat els
núvols i el risc de pluja no ens aturarà ningú, tot segueix endavant.
ARA MÉS QUE MAI. Sembla que el xàfec no el podrem impedir – ja ho
voldríem! – i dol, però sabem seguir construint en situacions adverses” En qualsevol altra situació estaríem parlant d’un relleu, d’una alternança, d’un ritme lògic del joc democràtic. El que justifica tants temors és sens dubte el discurs i les promeses electorals de la llista més votada: un discurs clarament contrari a la cohesió, fracturador, clarament xenòfob. Un discurs que no ha dubtat gens alhora de malmetre la convivència i utilitzar els estralls de la crisi amb benefici propi, electoralista.

Hi ha incerteses que aporten emoció i estímul, desvetllen curiositat i aporten reptes. Hi ha incerteses que inquieten, fan por i desestabilitzen.

Ahir, malgrat haver-nos llevat amb el cel tapat, la tarda va ser càlida,
lluminosa i molt serena. L’esforç i la dedicació de tantes setmanes de
reunions, gestions i preparatius va eclosionar sota aquella frescor
perfumada que regala el Parc de Can Solei. Quan els participants anaven
tornant de fer els Itineraris – més de 400 persones repartides en 13
grups passejant, fotografiant, resolent enigmes, interaccionant amb
actors convertits en personatges històrics i, en definitiva, descobrint
Badalona… -,  i ocupaven els seus llocs per berenar i fer la tertúlia,
tot eren enhorabones i felicitacions. Per l’organització, pel
contingut, pels detalls. La implicació i compromís de tanta gent des de
l’associacionisme altruista de vegades té aquestes compensacions. Que
l’esforç i la bona feina tingui recompensa és bona notícia. No sempre
passa.

Reconec, però, que malgrat l’èxit evident, i tot i captar aquell entusiasme
capaç de confegir quartetes a ritme de garrotins i d’unir en una sola
tornada veus de tantes procedències i poblacions, tot i escoltar la
fermesa i profunditat dels missatges a favor de la cohesió i la
convivència pronunciats amb tota la gamma d’accents que enriqueixen la
nostra llengua, i tot i sentir sintetitzats els meus sentiments en la
bellesa i contundència dels discursos pronunciats…, un pes
intangible i feixuc m’impedia sentir-me plenament satisfeta, i em feia eludir les rotllanes de conversa amb monotema inevitable: se’m feia més fàcil cantar-ho a ritme de garrotín, amb la nitidesa de la paraula plana.

Ahir allà vam viure una realitat intensament positiva, que fa creible la feina feta i que ens parla de quin és el camí a seguir per fer una ciutat més socialment justa i cohesionada, en un país més lliure. No hi ha espai per al desànim ni el dubte, malgrat la incertesa.

Però sí que n’hi ha d’haver, i molt, per a la mirada intel·ligent sobre la nova realitat descoberta.

Sense por, sense prejudicis. Les àgores, els fòrums oberts, les speakers’corner
o les assemblees lliures són espais de diàleg, atractius i poden ser, també, constructius.  (segueix)

Com les acampades a la plaça pública ocupada pels indignats que reclamen
democràcia real ja. La qüestió és ser-hi, formar part d’aquest espai
plural que s’obre com una escletxa des d’on començar alguna cosa nova.
Ser-hi per escoltar, per aprendre, per dir-hi alguna cosa, per aportar,
per acompanyar, compartir aquesta construcció. Per nodrir aquest procés
de creixement democràtic en format nou, entre àcrata i alguna altra cosa
per definir-se. Buit de banderes partidistes almenys explícites, amb
referències teòriques al voltant dels postulats de Stéphane Hessel, o
d’algunes de les enraonades tesis d’Arcadi Oliveras. No s’hi val
jutjar-ho des de la llunyania que pot imposar l’edat, l’estil, la
sorpresa o el discurs que queda curt. No s’hi val a criticar les
mancances del discurs sense haver intentat, com a mínim, escoltar-lo a
fons i incloure-hi algunes propostes. Ahir vaig tornar a ser-hi, aquesta
vegada per explicar i debatre amb el públic el contingut del manifest
Badalona som totes i tots. Per explicar el model català de cohesió, el
de la plaça pública. Asseguts a la plaça pública, plegats, vam fer
autèntica plaça pública

Cal mirar-s’ho des de dins, des del que comporta per a milers de persones que fins ara no s’havien indignat prou com per mobilitzar-se i començar a transformar.
És cert que n’hi ha molts que ja fa anys que treballen en aquesta tasca d’empényer el canvi, des de partits polítics, des de les ONGs, des de l’associacionisme compromès… hi ha centenars de línies d’acció, milers de voluntats implicades. Però ara s’hi ha sumat un sector nou, un sector que estava adormit. I ha focalitzat la lluita, la mirada, en el complex entramat finançer que hipoteca l’economia mundial. I ha fet adonar al món, en un toc d’alerta contundent, que és massa important el que ens hi juguem com per permetre que el propi sistema democràtic hagi caigut a les urpes del sietma injust i pervers que castiga i flagela més del 80% de la humanitat. Un toc d’alerta per fer adonar als motors principals de l’actual sistema democràtic , governs i partits, que les coses no es fan bé. Un toc d’alerta per desvetllar les ments adormides dels qui haurien de ser els motors reals de la democràcia, el poble, la ciutadania, per evitar que aquest món mal repartit es perpetui i no arribi mai el canvi esperat.
És cert que el discurs oblida aspectes fonamentals de qualsevol procés
de transformació total. És cert que no inclou moltes sensibilitats madurades en altres processos participatius. Però precisment per això cal sumar-s’hi en
comptes d’excloure-se’n.
Ahir, un cop més, en l’interessant i viscut debat sobre el contingut de Badalona som totes i tots (no oblidem que els processos de construcció d’opinió són individuals i necessiten fer el seu procés personal) va tornar a sortir, com en la darerra assemblea on vaig ser present, la queixa d’algunes persones (de partits polítics o no) que s’indignen pel fet de veure que els indignats de l’acampada no volen discutir res referent als resultats electorals a la nostra ciutat. El “cordó sanitari” contra la inclusió de cap idea partidista o de cap tema relacionat amb partits polítics és una prevenció útil per evitar que això es converteixi en una rèplica del de sempre. Els partits han d’aprendre que també hi ha vida política fora d’ells.

Però un dia o altre tota aquesta indignació haurà de concretar-se en posicionaments i accions que, sens dubte, seran política i afectaran la política…

Amb gran encert, Òmnium Badalona va programar anticipadament (el cicle “Badalona en construcció, les eleccions del 22 de maig a la ciutat” es va encetar el 2 de maig) un diàleg pertinent i oportú que desbordà la seva seu de Dalt de la VIla ahir al vespre. Amb el títol  ANÀLISI: “Després del 22M. I ara què, Badalona?, Enric Juliana“, periodista i director adjunt de La Vanguardia i el periodista Iu Forn, moderats per Jordi Ballesteros, reflexionaren sobre la situació de Badalona després de les eleccions a l’Ajuntament. Unes reflexions aquestes, i ara què? que són el centre de totes les converses a la nostra ciutat, i el centre de l’atenció mediàtica a tot el país.  (segueix)

Més enllà de totes les anàlisis, consideracions i valoracions, hi ha una cosa clara: es faci el que es faci hi haurà risc, i hi haurà percepció de decisió incorrecta. Només es pot parlar en termes de mal menor, i aquest mal menor canvia de color segons els paràmetres sota els que es miri. La políitica ficció del futur és això: ficció. Previsible? Relativament. Ningú té la veritat, ningú té la certesa que la seva aposta es desenvolupi pels camins imaginats. Les eleccions són un símptoma que evidencia una malura greu. Podem estabilitzar la malaltia i convertir-la en crònica, podem agreujar-la amb tractaments incerts o podem afrontar-la d’arrel amb medecines alternatives de les que curen per dins (com ara la homeopatia, que transforma). Es faci el que es faci hi ha la possibilitat dels efectes inesperats, que poden ser beneficiosos o perversos: podem accelerar l’agreujament i la mort amb tractaments erronis o constatar millores impensables fora de pronòstic. Però si malgrat els incerts el que es vol és actuar amb certa seguretat, cal diagnosticar amb intel·ligència. I amb serenor. En medicina i en ciències humanes cada vegada es treballa més des de la visió sistèmica, i no tant estudiant al “malalt” com un cas aïllat, individual.

Badalona no és qualsevol ciutat. A més de ser la tercera ciutat catalana en població, és la primera ciutat catalana on, des de fa anys i com a raresa absoluta, el PP ha guanyat vots. Només cal imaginar quin significat té sota la mirada dels qui tenen com a principal obsessió desmentallar el catalanisme emergent. La xenofòbia aquí ha estat instrument i no tant finalitat en sí mateixa.

NOTA DE PREMSA

Sis candidatures que es presenten a les eleccions municipals donen
suport a la carta oberta per a la cohesió i la convivència de
‘Badalona som totes i tots’

PSC, CiU, ICV-EUiA, ERC-Accent-Reagrupament-JERC, Els Verds i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP),
NOTA DE PREMSA

Sis candidatures que es presenten a les eleccions municipals donen
suport a la carta oberta per a la cohesió i la convivència de
‘Badalona som totes i tots’

PSC, CiU, ICV-EUiA, ERC-Accent-RCat-JERC, Els Verds i CUP han fet arribar
la seva adhesió
La carta insta els partits que es presenten als comicis a exercir lideratge i
coherència en les qüestions relacionades amb la convivència a la ciutat

Sis candidatures que concorren a les eleccions municipals a Badalona d’aquest diumenge, el
 han donat suport a la carta presentada per ‘Badalona som totes i tots’ on es
demanava responsabilitat als partits polítics en la gestió de la convivència. Aquesta carta,que es va fer pública en un acte celebrat dos dies abans de l’inici de la campanya electoral, compromet els partits polítics a actuar amb coherència i responsabilitat en les qüestions relacionades amb la cohesió social.

El document assumit per aquestes sis formacions denuncia la demagògia i l’oportunisme electoral que relaciona de forma indiscriminada incivisme i immigració, ja que no fa res més que incrementar la fractura social. Per tal d’evitar aquesta fractura, la plataforma demana als partits polítics un compromís estable amb els programes d’intervenció socioeducativa i per a joves.

La portaveu de ‘Badalona som totes i tots’, Dolors Sabater, valora positivament el suport públic d’aquestes formacions i recorda que “la plataforma farà seguiment del compliment d’aquests compromisos” alhora que “vetllarà perquè es compti amb les entitats a l’hora de treballar per la cohesió social a la nostra ciutat”. La portaveu de la plataforma afegeix que “és molt positiu que aquests partits polítics es comprometin a excercir responsabilitat davant de dinàmiques que fan trontollar la convivència” tot i que lamenta que no totes les formacions locals hagin assumit aquesta carta. Finalment, Sabater subratlla que “sigui quin sigui el govern que es formi a partir d’aquestes eleccions, la plataforma seguirà treballant per la cohesió i exigint responsabilitat política”.

El moviment ‘Badalona som totes i tots’ agrupa més de 100 entitats i 5000 persones a títol individual. Va néixer ara fa 2 anys quan un grup d’entitats van promoure un manifest a favor de la cohesió i la convivència a la ciutat de Badalona. El text va ser impulsat per la Fundació Ateneu de Sant Roc, Òmnium Cultural, l’associació La Rotllana, la Fundació Salut Alta, l’associació La Mussara, Camí de la pau  o l’associació AMICS, entre d’altres.

Més informació
Bloc: bdnsomtots.wordpress.com
badalonasomtots@gmail.com
Grup al facebook: badalonasomtots
Contacte premsa: Pilar Vallès 678 98 18 45

Carta oberta a totes les formacions polítiques que es presenten a les eleccions
municipals del 2011 a Badalona.

La Plataforma Badalona Som totes i tots davant de la imminent campanya electoral ens dirigim a les formacions polítiques que concorren a les eleccions municipals per manifestar que:

1. Demanem que exerceixin un lideratge polític que no posi en perill la convivència i els recordem que totes les formacions polítiques amb representació local van prendre un compromís públic el 24 de febrer de 2007 en signar el Pacte local per a la Convivència i el Civisme, aprovat pel Consell de Ciutat, i ratificant-lo en el Ple Municipal del 27 d’abril de 2010. Amb aquest Pacte les formacions assumien el compromís que recull el manifest ‘Badalona som totes i tots’ d’exercir el seu lideratge polític de forma responsable per tal de garantir que els seus interessos particulars no posin en perill la construcció d’una ciutat democràtica i plural en què tothom sigui respectat.

2. Exigim als partits responsabilitat i coherència en el seus discursos i comportament polític, i que evitin propostes que generin i enfrontin la ciutadania, esquerdin la convivència a la ciutat i afavoreixin la fractura social

3. Demanem una major responsabilitat i coherència als partits que governen o que poden entrar al consistori de la ciutat i són membres de la Plataforma Badalona som totes i tots, per tal que en el moment de decidir sobre qüestions que afecten temes de cohesió i convivència siguin conseqüents amb la signatura del manifest. Així mateix demanem que tinguin en compte l’experiència i coneixement de la Plataforma Badalona som totes i tots.

4. Denunciem la desinformació oportunista i demagògica que relaciona, de forma indiscriminada, incivisme i immigració i demanem que s’eviti qualsevol mesura que l’afavaoreixi.

5. Demanem mesures per combatre de forma correcta i eficaç els comportaments que vagin contra la convivència, sigui qui sigui qui els realitzi, ja que no fer-ho incrementa el malestar i consolida els imaginaris basats en prejudicis i estigmatitzacions.

6. Demanem que es doni continuïtat als programes d’intervenció socieducativa que s’han mostrat eficaços, i que les mesures derivades de la crisi econòmica no s’apliquin sobre aquests aspectes prioritaris. Agents cívics, Plans educatius d’entorn, promoció de l’associacionisme juvenil i altres programes per a joves són algunes de accions proactives que lluny de desaparèixer, han d’augmentar.

7. Oferim el nostre compromís i corresponsabilitat de continuar treballant en desfer estereotips i prejudicis, en promoure el coneixement, el respecte i el diàleg, i en treballar a favor d’actituds i comportaments socials positius i constructius

No ens deixem enganyar per les mentides electoralistes

rebost. Provisió de comestibles que hom guarda en una casa, una nau, etc.

I per extensió, lloc on es guarden provisions, que en el cas dels esplais ens fa pensar en un aliment simbòlic: recursos, eines d’animació, reflexions…

REBOST és una revista viva i molt participada que es va editar a Badalona, el butlletí de la Coordinadora Esplais de Badalona de la dècada dels 80 del segle passat i que ha estat notícia de sobte, en formar part d’una pregunta del Joc de Badalona. De vegades aquestes preguntes serveixen per copsar la temperatura de la memòria col·lectiva, dels referents compartits, i en aquest cas el diagnòstic és pessimista: hi ha molt poca memòria d’aquesta etapa tan important de la vida associativa badalonina. Poca memòria i poc rastre. El llegat s’ha quedat en molts casos tancat en els records personals, i és un llegat que ni tan sos han heretat els actuals esplais de la ciutat. Diuen que ni a ESPLAC sabien respondre la pregunta. Ara REBOST és un document anacrònic, però en el seu moment va ser una eina vital que va ajudar a articular una xarxa ciutadana formada per joves amb moltes ganes de transformar la realitat. Un document testimonial d’una època històrica on la construcció de ciutat – transició, inici de la democràcia…) passava per l’associacionisme participatiu i compromès, per la visió i consciència de ciutat sencera i, sobretot, pel paper dels JOVES.

Aquest migdia el maldecap m’ha fet sortir de l’institut, no hi ha gaire temps per dinar, però m’anirà bé una mica d’aire. I camino. Segurament no m’hauria d’haver quedat a escoltar l’Àgora, que acaba massa tard i les cervicals ahir em punxaven.  Ja era el segon debat, en una mateixa nit, i vaig cansada. L’espectacle buida l’ànima: quin poder que té el cinisme posat al servei del populisme. No és estrany que em llevi emmigranyada, però em resisteixo a absentar-me: massa fils que es trenquen quan es falta. I m’escapo una estona en aquesta hora entre migdia i tarda, i camino a poc a poc: escolto l’aire. Escolto les veus que porta, converses retallades. I miro el meu entorn, aparadors, portals, finestres, bancs i racons, jardins i places. Avingudes i carrerons, blocs enormes i cases baixes. I descobreixo, com ja m’ha passat altres cops – no és pas la primera vegada, us en parlava a  badalona ens agrada – descobreixo carrers tranquils, sense cap estridència, sense cap baralla. Pares que porten infants a l’escola, pares i mares. Nenes i nens, joves, adolescents, uns juguen, uns callen, uns parlen. Molts riuen. Carregats amb les seves motxilles, uns apressats, d’altres no gaire. De totes mides, de tots colors, de totes parles. Dones vestides amb texans i brusa ajustada, dones amb túnica ampla. Cabells al vent o mocador que els tapa. Dones primes, dones grasses, altes, baixes, serioses o enriolades. Mares amb fills, barrejades. Unes se saluden, d’altres ja venien parlant-se. O no diuen res. Camino i sembla que l’aire fresc que em ressegeix la cara alleuja una miqueta aquest coi de punxada. Homes asseguts, homes que en creuar-se fan una parlada. Botigues obertes, botigues tancades, venedores, venedors, clients de tots colors, barreja ben normalitzada. Una pilota que s’escapa, un nen que juga al portal i fa somriure de cor la botiguera que observa al llindar, desenfeinada.

Tombo ara aquest carrer, ara aquest altre, i busco, busco aquest merder, aquest malestar insuportable que diu que es cou en aquests carrers… però no el trobo enlloc, deuen ser uns altres? Avui a LLefià camino, miro, escolto, i només veig i sento una agradable i variopinta calma, una calma que no és tensa, sinó molt càlida.

Aquest podria ser perfectament qualsevol dels dimonis que la canalla de Badalona fa a la seva escola durant el mes de maig, per portar-lo a la platja i que cremi la nit del 10, la nit de la vigília de Sant Anastasi . O un dels que ha fet qualsevol escola d’arts plàstiques per posar en un aparador comercial durant les Festes de Maig. Hores d’ara ja és força conegut que a Badalona tenim la peculiar Cremada del Dimoni, i que el dimoni és un referent simbòlic del que ens servim per enfortir sentit de pertinença i identificació amb la ciutat. Però no, aquest dimoni només és badaloní d’adopció. El vam portar amb nosaltres dins la maleta, en el viatge de tornada de Mèxic. Aquest dimoni, com centenars d’altres que inundaven els “puestos” o s’exposaven en aparadors i museus, és un “judas” i es crema per Pasqua. El vam comprar a Xochimilco. Allà és un vestigi vivent de mixtura entre les creences pròpies i l’herència del colonialisme catòlic, és la voluntat de cremar tot el que simbolitzi traïció i mal. En el fons quan cremem dimonis, amb més o menys convicció, el referent de fons és ben semblant… (segueix)

L’Itinerari pels llocs més emblemàtics de la
història obrera de Badalona que ha recopilat i explicarà
l’historiador Emili
Ferrando, membre de l’Equip de Pastoral Obrera de
Badalona i Sant Adrià, és d’aquelles cites que m’hauria agradat veure incloses dins el programa de la Festa Major Alternativa o fins i tot dins el programa oficial de les Festes de Maig. És d’aquelles activitats que voldria sentir com sumen interés per part de tota la societat civil, per part dels agents culturals actius de la ciutat, i que el fet que no estigui en cap d’aquests programes em fa adonar del potencial de creixement que encara tenen les xarxes actuals.

Aquesta
passejada, que començarà avui a les 5 de la tarda a la porta del Museu Municipal, ajudarà a descobrir  la història, el sentit i les
repercussions històriques, socials, polítiques i també religioses d’una època
que alguns hem viscut en part, i que es remunta a finals del segle XIX i principis del XX, fins arribar a l’actualitat. A tots els
assistents s’entregarà un dossier detallat, i serà una forma didàctica i amena d’entrar en contacte amb una realitat històrica i identitària de la ciutat tant important com poc coneguda. (segueix)

Algú deia, fa uns dies, en el marc de la xerrada “una badalona o moltes badalones?” que
vaig fer a La Morera, organitzada per l’ Associació de Veïns, que ja
estava bé això de recuperar el passat romà, però… que ens queda molt
lluny, i en canvi, el passat més recent i que tant necessari és rellegir
per retrobar-nos a nosaltres mateixos com a poble i per entendre com
som i per què som com som, doncs que aquest passat necessita tanta o més
atenció que el romà.
I és cert que per poder reconciliar-nos amb aquesta
ciutat que ho va ser oficialment quan el poble que era va arribar a
20.000 habitants, en fa poc més de cent, i que en 60 anys va multiplicar
la seva població onze vegades per si mateixa, i que va transformar les
vinyes i els sembrats, les bòbiles i els aiguamolls en assentaments de
població, en barris d’habitatges, aquesta ciutat que ja es va significar activament en rl moviment obrer català de finals del segle XIX.

Sempre dic, i ja ho he escrit altres vegades, que aquest fil ens pot ajudar a cohesionar passat i present. No fa gaire el propi Emili Ferrando va fer un acte a la FAVB sobre el tema, ho podeu llegir aquí.

A la Plaça Ovidi Montllor no hi havia estat mai. Si us he de dir la veritat, no era conscient que existís, se’m devia passar per alt el dia que l’inauguraren – fa poc més de mig any – i encara que hi passo ben aprop, quan ciclo badalona, no m’hi havia aturat. Se’m fa estrany, portant un nom que em commou, i se’m fa estrany estant, com intento estar, connectada al pols de la ciutat. Però és la veritat: no sabia – o no recordava – que teníem aquesta plaça, dedicada a l’Ovidi i amb vestigis de la indústria vidriera de Badalona. Avui El Joc de Badalona m’ha posat al dia. (segueix)
Aquest joc és molt més que un joc. És un marevellosa forma d’ajudar als
badalonins i badalonines a conèixer la ciutat, a estimar-la i sentir-la
com a pròpia. Jo és el primer any que hi jugo, perquè fins ara hi havia
aportat preguntes, formant equip amb una bona colla de gent – convocats per La Sargantana – que inclou
de forma dinàmica i diversa diferents experteses i mirades sobre la
ciutat. Aquest any he fet entrar el joc a l’aula, i he constat la seva
eficàcia i la seva necessitat per apropar als joves els referents que
ajuden a conèixer i estimar la ciutat, la seva vida associativa i
cultural, la seva història, la seva riquesa humana, les seves anècdotes i
sigularitats. Pensat des de moltes mirades per ajudar als jugadors a tenir una mirada rica i oberta.

Noves mirades també és el que aporta el programa
QUEDEM, d’Òmnium, que setmana rera setmana, cada mes, posa a l’abast de
tota la població itineraris i visites arreu, de forma gratuïta i amb la
cohesió com a objectiu cabdal.

I encara de tan en tant aplaudides
propostes esporàdiques com la de l’itinerari per la Badalona obrera que
ofereix avui l’Equip de Pastoral Obrera de Badalona i Sant Adrià, o el
que vam viure fa poc per reconèixer la relacio de Pompeu Fabra amb
Badalona, i les Caminades per la serralada… , les caminades -visites de la Comissió de Cultura de Llefià, les propostes de la Montserrat Rectoret (Naufragi, badius…) i segurament que algunes altres que ara no em vénen al cap…

Sense oblidar les
propostes del propi Museu per fer conèixer el Patrimoni.

Trepitjar la ciutat i viure les seves petjades. De punta a punta, de sud a nord, d’oest a est. Escoltar el seu batec. Buscar rastres. Descobrir racons i poder dir, m’agrada!
Conèixer és estimar. Per estimar cal conèixer.

I en una ciutat com la nostra, tan poblada, amb una demografia tan diversa i tan dinàmica, enfortir vincles amb el territori, vincles que fan comunitat, és una inversió de primera necessitat.

Comença el joc. (segueix)

COMENÇA EL JOC

Amb pocs dies de diferència, en encetar el mes de maig, han començat dos grans jocs a la ciutat: un ens és molt genuí i aconsegueix motivar un bon grapat de badalonins i badalonines que jugaran al ritme que marqui El Burot; l’altre és el joc que arbitra la democràcia. Un és el joc de moda a la nostra ciutat cada mes de maig, El Joc de Badalona que escampa repte, intriga, emoció, distracció i agilitat al voltant dels coneixements sobre la nostra localitat; l’altre és el joc de la cursa electoral que cada quatre anys obre l’oportunitat per canviar el govern municipal. 

El Joc de Badalona és un joc que es juga amb una bona dosi de badalonisme participatiu que construeix identitat col·lectiva, que il·lusiona, fidelitza i anima a la cooperació. I en una ciutat com la nostra, tan poblada, amb una demografia tan diversa i tan dinàmica, enfortir vincles amb el territori, vincles que fan comunitat, és una inversió de primera necessitat.

El joc electoral, en canvi, és un joc que sovint produeix un gran desgast, posa en joc elements de cohesió de ciutat, i especialment posa en joc la convivència. Per què? Perquè la cursa electoral és molt competitiva i anima a estratègies no sempre lícites, incentiva la demagògia i acaba alimentant sovint la desafecció. No totes les formacions que corren aquesta cursa són igual de demagògiques i ni usen proclames il·lícites, però cal reconèixer que l’electoralisme ja porta en si mateix una tendència a la picabaralla estrident, a les promeses, a la “compra” del vot a qualsevol preu, i que alguns fan aquesta compra a base de falsos rumors i de tragiversacions i mentides.

A diferència del que passa amb el Joc de Badalona, que quants més jugadors hi ha més s’ajuden entre sí els concursants, en el joc electoral en què aquest any hi juguen 18 formacions aspirants, la competència incentiva les males arts, i per això el poble, la ciutadania, ha hagut d’intervenir més que mai.  Forma part del joc que la societat civil presenti als candidats les seves demandes, i que s`organitzin debats i actes de pressió, però aquest any a més cal, des de la ciutadania, posar límits a l’electoralisme feroç. En Democràcia no tot s’hi val. I les proclames xenòfobes o racistes, les que intenten dividir i enfrontar el veïnat segons el seu origen, i les que prometen solucions màgiques impossibles i fins i tot il·legals, aquestes haurien de trobar com a resposta del poble badaloní un rebuig explícit. Hem d’exigir a totes les formacions i candidats, abans que res, joc net.

El principal debat és com s’han de plantejar els debats. Amb qui, amb quants. Amb quins arguments per dir tu sí, tu no. Criteris d’afinitat? de qui? De representativitat? de qui? D’operativitat? No és fàcil. Quan l’associacionisme cívic entra en el repte d’organitzar debats polítics, la polèmica està servida. No tant pel què es dirà al debat, sinó per com s’ha organitzat. S’hi ha convidat tothom? Amb les mateixes oportunitats? Serà un debat feixuc i superficial? Inacabable? S’ha exclòs algú? Amb quin criteri? Complex. Moltes formacions aspirants: a Badalona, aquesta vegada en són 18. Sí, divuit. La majoria sense representació actual al consistori (només 5 són dins l’ajuntament). La majoria sense possibilitats d’obtenir-ne.  És just o injust que els que ja hi són surtin sempre amb avantatge? És just o injust donar el mateix tracte a qui no ha tingut mai cap responsabilitat de govern que a qui en té? És ètic donar veu indiscriminadament a partits que defensen idees contràries als Drets Humans malgrat ser “legals”?  Hi estem obligats a convidar formacions ideològicament molt allunyades de l’ideari de l’entitat convocant? Un peatge excessiu, però necessari? Un peatge necessari però carragós de gestionar? Un peatge incòmode de totes totes, només assumible des del rigor disciplinat de l’òptica de la pluralitat democràtica…
Costa tant, que per a molts el més còmode és seguir criteris estàndart, per poder tenir arguments de resposta objectiva davant qui qüestioni la tria. O tirar pel dret i convidar només a algunes formacions, sense mirar-s’hi. Cal seguir-hi pensant, per trobar fórmules… Un debat interessant, un repte difícil. Sí, el debat és, realment, com fem el debat.