miozz mirades

El tot setmana del 11 d’abril: l’espai públic de totes i tots  (segueix)

L’ESPAI PÚBLIC DE TOTES I TOTS

Mirant el calendari segurament molts lectors esperin trobar avui un article que parli de política: de la campanya electoral per a les properes eleccions municipals o del referèndum pel Dret a Decidir sobre la Indepèndencia celebrat diumenge a Barcelona. O potser s’esperen que parli de l’activisme  associatiu i cultural que es viu a Badalona amb l’arribada de la primavera, un activisme que ha rebrotat i floreix amb una energia impressionant que barreja els actes de Sant Jordi amb els de Setmana Santa al mateix temps que desenes d’entitats es posen en marxa per anar preparant les Festes de Maig (tant les oficials com les alternatives, que mitjançant la Coordinadora Popular reclamen una Comissió de festes de maig), i mentre les grans xarxes de ciutat van enfortint la participació (Taula de Cultura i Badalona som totes i tots) i sumant nous nodes per tots els barris i sectors (Colors de la Tardor, Pacte per la Inclusió, Badalona antifeixista, Samarretes Grogues per l’escola pública, Festa de la Solidaritat…), i les festes de gran format prenen el carrer, com és el cas de la Festa Medieval que ho fa amb un canvi trascendent per la suma i el treball en xarxa de multitud d’entitats i iniciatives, inclosa Badalona contra el Càncer, i aviat hi haurà també la Magna Celebratio, i amb tot plegat tenim també en marxa el Blues&Ritmes, el Concurs de Música Jove i les programacions teatrals i musicals diverses, i les activitats contínues de les entitats socioeducatives i culturals… i l’esperat Joc de Badalona que es torna a posar en marxa i ja obre la inscripció……

Però no, tampoc vull parlar d’això avui. Vull parlar de barreres, perquè estem al segle XXI i és una autèntica vergonya que encara avui hi hagi tantes dificultats per accedir a l’espai públic, per desplaçar-se per voreres i parcs, per travessar la via del tren i accedir a la platja, per entrar a un edifici d’una entitat o per anar a un acte públic, si es va en cadira de rodes (o s’empeny un cotxet de criatura). Moltes d’aquestes activitats que fan bullir la ciutat de cultura, festa, participació i reivindicació són inaccessibles a part de la ciutadania,i el pitjor és que sembla que això sigui el més normal, passa sovint desapercebut i es nota certa indiferència social. Una discriminació així hauria d’escandalitzar-nos!. Ara s’ha remodelat Torre Mena i s’ha fet accessible, ja era hora: la llei de supressió de barreres està aprovada des de fa 20 anys! És per això que proposo una major sensibilitat i reivindicació social cap a aquest dret bàsic, i que entre tots minimitzem o suprimim les barreres i, com a mínim, evitem programar actes públics en locals o espais inaccessibles.

El proper dissabte 2, a Badalona, de 21h a 23h, una innovació en el panorama d’actes de cultura popular a la ciutat: què tenen en comú Els Pastorets, Les Caramelles, Els Diables, Els Miquelets, Els Satanasis, El Baró de Maldà, Badaglosa? Què tenen en comú a banda de ser expressions de Cultura Popular?
Que tots incorporen als seus actes cançó amb text inventat. Alguns al moment (la cançó improvisada dels glosadors no s’escriu, es pensa i es canta in situ), d’altres, la majoria, havent-ho preparat abans. I encara hi sumem les Auques, com a text no cantat però sí versat. Sigui com sigui són versos fets a l’ús, efímers, dedicats a algú o a alguna cosa, o que parlen d’algun fet de la ciutat, o fan crítica política, o social, o sàtira, o mofa d’una anècdota… “sàtira feta verset, actualitat ben rimada, Badalona feta cançó amb la lletra inventada”      (segueix)

Reconec que la primera vegada que en Joan Giralt – activista cultural badaloní, innovador en Cultura Popular – em va parlar de vincular les Caramelles amb la Cançó Improvisada vaig dubtar. D’entrada em semblaven dues coses ben diferents, ja que en la Caramella es canta una lletra apresa, s’assaja, no hi ha imporvisació… tot i que és cert que s’inventa una caramella cada any, és cert, que parla de coses actuals de la ciutat, sovint amb sàtira, i també hi ha la dedicatòria personalitzada, a cada casa… no deixa de ser cançó inventada per a un ús efímer. Però no pas improvisada al moment.

La seva idea al voltant d’aglutinar totes els manifestacions de Cultura Popular on s’incorpora la poesia oral cantada per comunicar aspectes dedicats a l’actualitat. i  fer-ne un acte singular, anava guanyant terreny amb prudència quan, casualment, a la novena edició de de la Trobada de Cantadors d’Espolla s’incorporava, enguany, un taller portat pel Carolino on es relacionava la Caramella i la Corranda: increïble! (per mi, es clar).

Doncs sí, a Les Guilleries tenen claríssim que les Corrandes formaven part de les Caramelles, de manera que mentre la lletra de la Caramella pròpiament dita s’aprenia i es cantava de mas a mas durant tota la nit de dissabte a diumenge de Pasqua, amb la temàtica costumista pròpia de caire religiós, primaveral i sobretot festejador- amorós, la cançó que es feia servir per saludar i acomiadar-se a cada casa, i que sovint incorporava missatges personalitzats, aquesta era amb la tonada de les conegudes actualment com a Corrandes del Carolino. La corranda era una alavança o rebuig a la casa on s’anava, i també servia per engrescar a omplir la cistella, com ara
“oidà, oidà, ompliu-nos la cistella  oidà, oidà, per poder fer un berenar”
Hi ha lletres que han quedat per a la memòria popular

Amb la satisfacció de saber que la glosa, la cançó improvisada, no només té a veure amb les Caramelles sinó que fins i tot en algun cas, com el de la Corranda de Les Guilleres, en forma part directament, hem anat acabant de lligar aquest acte que, a Badalona, involucrarà tota aquesta gent:

Els Pastorets (quadre escènic del Círcol): és ben coneguda la melodia dels Cuplets dels Pastorets, i l’afilada i fina sàtira que llancen cada any, des de l’escenari, parlant de l’actualitat de la ciutat, amb elogis i crítiques a la política o parlant de persones concretes…escoltar la lletra dels cuplets dels Pastorets és un al·licient amb força pes, i la seva melodia la portem tots enganxada a la memòria. Segurament si existís la possibilitat de publicar un recull de les lletres dels cuplets dels Pastorets al llarg dels anys, tindríem un bon testimoni del pols de la ciutat recorregut durant els darrers 80 anys, ininterrumpudament…

Els Versots dels Diables de Badalona, versots satírics que es reciten a l’acte sacramental que es fa cada nit de Sant Anastasi, amb aquell tornada de “Diable sóc, diable seré, i ….. “

Però n’hi haurà molt més: Satanasis, Miquelets… fins i tot l’Auca de l’Orfeó… més val que vingueu a veure-ho, que si no aquest article ja passaria de mida, com em passa sempre…

Ahir una persona de La Salut amb qui retrobàvem records de la sociologia badalonina de la nostra adolescència (inevitable parlar dels Correas i de com n’és de curta la memòria de molts immigrants dels 60 i 70) em deia: “com m’ha decebut la classe obrera! Abans es mobilitzava per demanar parcs, i ara ho fa per demanar aparcaments” I és que “tothom s’ha comprat cotxe, i molts, més d’un vehicle!” es queixava ell, que sempre s’ha mogut entre la ideologia àcrata i la comunista, i que va viure en viu i en directe què era ser una família immigrant que nedava en la pobresa.  (segueix)

El culte al vehicle privat és un signe de la nostra època, i cal reconèixer que en molts casos ha pervertit consciències. Sembla que existeixin uns drets dels vehicles que passen per damunt dels drets de les persones. I uns drets de la propietat privada que passen per damunt els drets comunitaris, del dret a fer ús comunitari de l’espai públic. I el pitjor de tot és que això no fa mal als ulls. No provoca queixes ni proclames polítiques. Al contrari, comnivència. Es corre més risc de ser multat aparcant correctament en zona blava que no pas fent-ho en doble filera o ocupant una vorera. I es corre més risc de ser escridessat si es proposa guanyar terreny per a carrils bus o bici, o per a ampliar voreres, que si es demana poder ocupar amb vehicles una plaça pública. En aquest aspectes no existeix civisme que valgui. (Amb tota la complexitat de parlar de civisme,convido a llegir civisme amunt civisme avall).

Aquest dels cotxes és un incivisme callat, enquistat, que ja s’ha fet normalitat acceptada. Perjudica diàriament a moltes persones, però no he vist a cap líder polític obsessionat pel civisme que reparteixi tríptics on digui que els conductors de vehicles que ocupen les voreres i obstrueixen el pas són uns delinqüents.
Inevitable recordar els fets d’abús de poder de la G.U fa uns deu anys, al centre, que va acabar amb la retenció de línies telefòniques dels veïns que denunciaven infraccions d’alts càrrecs. Però aquesta història me la guardo per a una altra entrada, que sinó els articles em surten massa llargs, i cansen 🙂

La pregunta me l’han fet moltes vegades: com a dona implicada en la societat civil activa, com a dona que ha militat en multitud d’experiències i esferes associatives i que ha ocupat diversos llocs de rellevància en aquest associacionisme, t’has sentit discriminada pel fet de ser dona?
I la resposta sempre és NO!.
Però que jo no m’hi hagi sentit no significa que el paper de la dona en l’associacionisme no pateixi cap tipus d’estigmatització o desigualtat d’oportunitats. En l’associacionisme veïnal, per exemple, la situació és força lamentable.
El meu cas – i el de la que va ser la  “meva” AV durant molts anys – és fruit d’un estil no únic però sí clarament minoritari on la dona, igual que l’home en tant que persones, té moltes possibilitats de participar des de qualsevol espai, des de molts nivells de participació, i sempre des de la pluralitat transversal. Un estil que encara no s’ha generalitzat prou.

                                                                                                                (segueix)
Recordo fa molts anys, en un acte vinculat a l’associacionisme veïnal on el públic era majoritàriament femení (crec que tenia a veure amb la presentació d’un curs per a la mediació en violència domèstica), la poc després regidora Paquita Teruel, ara tinent d’alcalde, em va citar públicament com a exemple a seguir en l’apoderament de les dones en el moviment associatiu veïnal, destacant que jo havia aconseguir ser presidenta d’una Associació de Veïns. Ella era membre del secretariat de la FAVB (Federació d’Associació de Veïns de Badalona) i vicepresidenta primera d’aquesta federació. Diria que no vaig saber aprofitar l’oportunitat – em recordo una mica enrojolada i desprevinguda –  i crec que no vaig improvisar un parlament prou adequat. Només vaig sortir del pas. A l’Associació de Veïns del Centre, que una dona fos presidenta no era cap mèrit: allà homes i dones, de sempre, havien compartit protagonisme i responsabilitats, allà l’apoderament de les dones era en igualtat de condicions que el dels homes, en qualitat de persones, veïnes i veïns, ciutadania. El gènere, el sexe, no actuava com a factor discriminatori ni classificador. Els àmbits de treball – urbanisme, ciutat, medi ambient, participació infantil, dinamització carrers, cultura, mobilitat, transport, barreres arquitectòniques, neteja, escola, sanitat, festes … – eren àmbits plurals en tots els sentits.

Ara m’agradaria tornar a ser a aquella sala del Centre Cívic de La Pau plena a vessar de dones implicades en la seva entitat veïnal, però relegades majoritàriament a les vocalies de la Dona. Ara ja he entès la rellevància del missatge de la Paquita Teruel i aprofitaria aquella oportunitat per fer-me escoltar: des de la realitat de la majoria de les associacions de Veïns de la nostra ciutat, que una dona arribés a ser presidenta era realment excepcional, i calia, cal, que sigui la pròpia dona la que amb la seva acció provoqui una transformació en aquestes entitats de base.

Perquè la majoria de les associacions de veïns de la nostra ciutat com a resposta a la voluntat participativa de les dones, van crear – i encara ara mantenen – un espai reservat per a elles. Una Vocalia de la Dona des d’on elles generen activitats de consum propi, la majoria d’entreteniment, i des d’on participen, en el millor dels casos, en accions d’abast més ampli representant al sector “dona”. Però s’ha avançat molt poc en la participació transversal de la dona des de la seva condició de veïna, de ciutadana amb opinió respecte temes del barri i de la ciutat, i s’ha avançat encara menys en la participació de la dona en espais de decisió política, en l’ocupació de llocs rellevants en les estructures i òrgans representatius o “directius” de les entitats. 

La fotografia que il·lustra l’apunt és de la darrera assemblea de la FAVB. Que no hi hagi cap dona no és l’únic detall a comentar, hi hauria altres aspectes relacionats amb la falta de relleu i la falta de presència de gent més jove, o de gent de procedència diversa o de persones amb mobilitat reduïda, que exemplifiquen la poca representativitat que tenen actualment moltes entitats veïnals respecte la realitat de la composició de les veïnes i veïns que habiten els barris que representen. Es podria dir que la fotografia d’un secretariat no és representativa de tot el moviment, però en aquests aspectes crec que, dissortadament, sí que ho és. En tot cas, la falta de dones és una evidència, i que consti que no sóc partidària de la imposició de paritats fictícies. En aquest cas, però, la mancança femenina a la junta posa la cirereta al pastís.

Sempre vaig estar en contra de tenir una Vocalia de la Dona a la nostra associació. Això, que en alguna entitat es podia llegir com un avenç – era/és la porta d’entrada de moltes dones a les entitats, i a una certa cultura participativa veïnal – es convertia a la vegada en una sala d’espera segregada des d’on es frena l’accés de les dones a altres àmbits participatius. Així és com jo ho veig, puc equivocar-me. En el nostre cas crec que al final la vam haver de crear, buida de contingut, per poder tenir accés a ajuts de l’administració per al foment de la participació de les dones. L’administració no era permeable al nostre discurs transversal.

I encara ara, em debato en aquesta pregunta: Hi ha d’haver Grups de Dones? Espais de treball en clau gènere? Caldria també que hi hagués Grups d’Homes? i Grups en clau d’orientació sexual diversa? Cal segregar-ho tot tant?
Potser cal, si n’hi ha tants i tanta gent els defensa, però no és l’espai on jo em senti còmode. Jo sóc d’espais transversals, plurals. En tots els sentits.

Segur que cal, i d’això no en tinc cap dubte, que hi hagi la mirada “dona” com a objectiu, que hi hagi estratègies concretes per avançar contra les seqüeles de la discriminació, contra la petjada del masclisme, el patriarcat. Però això ha de ser feina només de les dones? Un error, crec!

Segur que cal, i d’això també n’estic segura, espais d’apoderament de les dones, espais d’aprenentatge participatiu per pal·liar i compensar desigualtats de partida, amb acompanyament. I segurament que sí que en alguns casos aquests espais requereixen de forma temporal, exclusivitat de gènere, especialment si la cultura de la dona ha estat d’extrema submisió. Però no perdem de vista quina és la seva autèntica funció, i fem que reverteixin aviat amb actius a les estructures normalitzades. Sinó, què estem fent?

Segurament calen espais, també, d’afinitat de mirades, espais que avancin en treure a la llum la mirada des del punt de vista “dona”, aquesta feminitat com a caràcter, com a model de pensament sobre el món. Com hi hauria d’haver grups d’homes – de fet n’hi ha – que debaten i fan recerca sobre la “nova masculinitat”. O com hi ha grups d’afinitats més íntimes on la gent crea discurs, se sent a gust, practica afeccions. Però això és un altre univers de coses, compatible i compaginable.

En l’àmbit participatiu de la dona crec que s’està barrejant tot, i ens estem equivocant. Les revolucions les hem de fer plegats, homes i dones, veïnes i veïns. I si segreguem les lluites, la transformació no arribarà mai.

Us presento uns micacos que regalimen participació per totes bandes. O almenys així és com els veig jo. Els vaig conèixer a Sant Roc la setmana passada, encara en construcció. Opino sovint sobre què és participació (podeu obrir des d’aquí el calaix que hi tinc dedicat, al bloc). És un aspecte de la vida tant personal,individual, com col·lectiva que trobo fascinant. I per als canvis i transformacions, sé imprescindible.  No sé si es pot dir que aquests siguin micacos revolucionaris, però una mica, sí… (segueix)

La participació
es mou des de molts nivells alhora, i quan es tracta de Cultura
Popular, és essencial que surti de “baix”, que l’empenyi el poble.Però també que trobi camins de projecció per sortir del cercle. Per extendre’s i guanyar adhesions.

Fins fa
poc, que micaco  era una paraula singular identificada com a referent
badaloní ho sabien quatre gats, la gent més arrelada o més llegida. I
encara no tothom coneixia tot el com i el per què. Ha estat en els
darrers anys que la paraula ha superat algunes barreres significatives
(us recomano que llegiu micacos del micaquer, i micacos del micaquer per El TOT on s’analitza com s’ha fet popular entre la gent més jove i  entre la gent
que coneix menys les arrels “de tota la vida”, i com hi han contribuït
decisivament la Coordinadora Popular de Festes de Maig que organitzala Festa Major Alternativa, que va apostar des d’un
principi per convertir el micaco en un personatge clarament popular, o la decisió dels Castellers de Badalona d’escollir una camisa color micaco.

Ahir es va
fer un pas en la consolidació d’aquest símbol, estrenant uns
capgrossos que passen a ser patrimoni festiu de la ciutat, i que, a diferència dels d’altres anys, ara seran més
sòlids i perdurables sense perdre la gràcia dels pioners.

I la gràcia, per arrodonir l’equació participativa, és que
han estat confeccionats per joves des d’un taller d’una entitat, a l’Ateneu de Sant
Roc. Micacos que regalimen participació transformadora per totes bandes!De fet, fer capgrossos (els NANS, en llenguatge més clàssic) ja és, en el món de la cultura dels Gegants, una aposta per a la participació del públic. Així com per fer ballar els gegants cal entrenament i tècnica, i és difícil convidar a persones inexpertes a fer-ho, portar un “nan” al damunt és assequible per a la majoria de persones, criatures incloses. Així mateix, les colles de nans i gegants tenen més fàcil augmentar la família amb capgrossos que no pas amb gegants sencers, i aconsegueixen amb més facilitat reproduir rostres i figures reconeixibles que van poblant les festes de pluralitat popular. I finalment, en els Cercaviles, malgrat la figura dels gegants és molt més atractiva i vistosa, són els nans i nanes, els capgrossos, els qui poden interactuar amb més proximitat amb el públic.

Però a més aquests micacos es guanyen l’adjectiu de revolucionaris:

• perquè surten d’una voluntat col·lectiva impulsada per l’associacionisme plural de la ciutat que configura i tira endavant la Festa Major Alternativa, amb una clara aposta per reivindicar participació tot aportant en positiu i amb un missatge en clau ciutat.

• perquè no s’encarreguen a una “empresa” que els porti fets sinó que es confeccionen en uns tallers per a joves en el marc de les activitats d’una entitat clarament compromesa amb la feina del barri (en aquest cas Sant Roc)

• perquè vinculen simbologia de pertinença a la ciutat i al país i l’apropen als nous joves badalonins i badalonines perquè sel’s sentin propis.

• perquè molta gent sel’s sent propis, encara que no hagin tingut res a veure amb la decisió de fer-los

Els capgrossos micacos (Mikaqus) no porten escrita al front tota la història que els vincula amb els badius del Maresme ni amb Pompeu Fabra, ni amb la tradició dels Nans i els balls de Gegants, però ajuden a que, algun dia, potser això arribi a ser significatiu per tot un conjunt de població que ara com ara viu d’esquena o  ignora molts dels referents de ciutat i de país que ens fan sentir una societat sencera. Tampoc porten escrita al front tota aquesta càrrega revolucionària que jo els adjudico, però estic segura que la transmeten.

Benvinguts doncs els capgrossos micacos, i que per molts anys els poguem fer ballar des del carrer i les places. Per molts anys per la iniciativa, per com de bé han quedat, i per la contribució que puguin fer a que tots plegats sentim que tota Badalona, tota sencera, és la nostra ciutat.

No els vaig veure ballar, però me’ls imagino en plena Rua per Llefià clamant: Volem una Comissió de Festes participativa, per a l’Organització de les Festes de Maig (per cert, sobre això també us convido a llegir “fes ta festa, per una comissió participativa de les festes de maig a badalona, del maig de 2009″

(Dissabte 5 de març) Torno de Montigalà pensant en l’incivisme dels antics responsables de Via Pública que van permetre que en aquella zona tan concorreguda els itineraris per als vianants no siguin adaptats i estiguin carregats de barreres, i en l’incivisme dels responsables de Via Pública actuals que no han estat capaços de posar-hi remei, després de tants anys.                                                                                                                                             (segueix)
Penso també en l’incivisme dels qui planifiquen els itineraris del Transport Públic, que han deixat una zona carregada de residències per a persones dependents totalment desproveïda de línies i freqüències eficients, incivisme que augmenta substancialment els caps de setmana, que és quan, precisament, s’incrementa el volum de persones que es mou per la zona per anar-hi a fer visites.
Incivismes que m’esguerren la tarda de dissabte. Ja asseguda a l’interior del 22, mentre intento païr el disgust pel que serà una falta de puntualitat que ara ja és irremissible, enquadro el que podria ser una fotografia genial que no m’atreviré a fer – a l’esquerra, el rètol amb les normes i prohibicions, inclosa l’ús del mòbil, i al centre el mirall retrovisor que em mostra la cara del xofer parlant animadament pel mòbil mentre condueix -, i deixo que el meu pensament passegi d’una cosa a l’altra com el paisatge urbà que passa ràpid pels finestrals – no legalització de SORTU, esgarips xenòfobs del PP capitenejats per l’Albiol …/…- ; inevitablement penso en la relativitat de les paraules norma, llei i civisme, en com és de fàcil manipular-les i tragiversar-les, i en com en som d’hipòcrites, en el fons, tots plegats. Certament, com diuen alguns, de vegades es pot parlar del cinisme del civisme…                                      

Sens dubte aquest civisme que està en boca de tothom té moltes cares i molts matisos, i és alguna cosa més o alguna cosa diferent que el “ Zel pels interessos i les institucions de la pàtria” que defineixen els diccionaris generals, o, en tot cas, atenent a la definició de pàtria: Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part, entenem normalment de forma generalitzada que els interessos i les institucions de la pàtria són els de la comunitat, amb tot el marge que això aporta. El DÍDAC, diccionari especialitzat en infants, ho explica amb aquests exemples : “Una persona té civisme o es comporta amb civisme quan respecta les lleis i contribueix al benestar dels altres ciutadans. Els qui destrossen les coses de tots, com les cabines de telèfons, les papereres o els parcs, no tenen gens de civisme” ; i hem de recòrrer als grans autors i filòsofs per trobar definicions que ens apropin molt més al concepte que posa ènfasi en aquest “benestar dels altres ciutadans”. (Imprescindible Francesc Torralba, Director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull i autor d’àmplia bibliografia)

La paraula civisme, sovint representada amb una imatge entre infantil i propera a la qüotidianitat – com la simpàtica fotografia de la campanya a Lliçà d’Amunt – , i sovint meditzada i mutilada per l’encutillament sancionador a què la sotmeten les ordenances,  – motiu a què fa al·lusió la imatge que acompanya l’apunt, treta d’aquest bloc civisme o cinisme a MATARÓ – és tan equívoca i manipulable com els discursos dels polítics en campanya electoral, i trobar la seva justa mesura és més difícil que trobar el punt de sal perfecte per a tots els paladars alhora. Què és més incívic, aparcar en doble filera o deixar brossa fora dels contenidors? Mantenir obstacles a la via pública  o no fer públic el pressupost municipal? Boicotejar una conferència o impedir una Comissió de Festes? Fer soroll nocturn fora d’horari o no pagar l’impost per gaudir d’un gual? Aprofitar-se de l’estatuts un càrrec públic per enriquir-se o estafar hisenda? Insultar i criminalitzar un grup de persones pel seu origen o fer-ho per la seva inclinació sexual? Usar la Llei per privar drets democràtics a part del poble o tenir bones relacions amb dictadors? Omplir la platja de papers, vidres i burilles o arrencar arbres i trencar retrovisors?No es pot posar tot al mateix sac, direu. Hi ha categories, accions que atempten més contra la convivència i els Drets Humans que altres. Però en el fons tot és el mateix: som o no som comunitat? tenim o no tenim totes i tots, sense exclusió, els mateixos drets fonamentals? Calen o no calen unes normes de funcionament per garantir aquests drets?

Fa un parell de dissabtes, a l’assemblea de Badalona som totes i tots es va aprovar un comunicat alertant la població sobre el perill de l’ús demagògic d’aspectes que atempten contra la convivènvia, i es van fer alguns aclariments sobre el civisme, civisme entès com a valor de ciutadania com a tal (participació, drets i deures, sentit comunitari no excloent)i no com a estricte compliment d’una ordenença; i l’escrit, que podeu trobar aquí, acaba dient:

“La persecució dels delictes és un mecanisme essencial per garantir la defensa dels drets humans i la convivència i s’ha d’aplicar sobre la població sense cap tipus de distinció, sense favoritismes però tampoc amb discriminacions. Amb eficàcia, determinació i equitat.”

Que quedi clar doncs que defensar la dignitat humana sense exclusions significa impedir i evitar que s’estigmatitzi i criminalitzi qualsevol persona per les seves característiques i sense tenir en compte les seves accions, ja que això és una vulneració dels drets fonamentals. Però no significa que no es reclami el compliment d’unes normes de convivència per garantir precisament aquests drets fonamentals.

En el senyor Albiol, que exigeix tanta duresa en la persecució de petits delictes lligats a la pobresa i l’exclusió, no se li sent cap exigència per a la persecució dels grans delictes comesos per gent com Millet o Camps. Només per posar un exemple

Tots són joves i viuen a Badalona. Tenen inquietuds, personals i comunitàries. Es mouen i es comprometen. I aporten. En Roger, la Mariona, l’Abdou, la Nuole, l’Umair i en Marc, des de la seva diversitat, comparteixen l’estima i el sentit de pertinença a la ciutat i al país, són joves associats i participatius,   (segueix)
que troben temps per seguir els seus estudis o exercir les seves responsabilitats laborals i alhora treballar per iniciatives ciutadanes altruistes. Com ho fan centenars de joves badalonins, cada dia, des de la feina sovint invisible de l’associacionisme juvenil, o des de l’associacionisme cultural, polític, de cooperació… o des d’aportacions més improvisades. Ells sis ahir al matí  encetaven la xerrada. De biografia i d’ideologia plural, amb creences i conviccions ben diferents, viuen a diferents punts de la ciutat i tenen xarxes de relacions socials variades. La seva situació econòmica també és diversa, i coneixen amb diferents graus de proximitat la duresa del desarrelament i els estralls de la crisi econòmica. Estan d’acord en que cal treballar fort per vèncer les adversitats, i per trencar prejudicis i construir una societat respectuosa amb la pluralitat. Constaten que per afavorir la bona convivència entre persones diverses calen oportunitats per conèixer-se i compartir plegats, per perdre pors, desfer tòpics i descobrir en primera persona que uns i altres som nosaltres. Se senten badalonins i catalans, i a aquesta identitat n’hi sumen moltes altres. Sense problema. Consideren que accedir a la llengua catalana és una clau d’èxit ja que a molts els ha estat un factor fonamental per sentir-se formar part de la societat d’acollida, per entendre-la, per obrir-se camí en les relacions personals i per sentir-se en igualtat d’oportunitats. Igualtat que, pel que fa als drets, mai arriba del tot: en Marc, la Mariona i en Roger, aquest mes de maig podran votar per escollir qui governarà la ciutat els propers quatre anys. L’Umair, la Nuole i l’Abdou no podran fer-ho. Tots sis han coincidit en un acte per compartir i reflexionar sobre la construcció de la identitat, i el tema dels drets no era central en el debat, però no es perd de vista. No pretenien ser cap mostra represetativa, es representen a ells mateixos, al seu procés personal, però en cadascun d’ells hi ha milers de joves. I n’hi ha altres milers més amb altres biografies, altres trajectòries i conclusions, i tots plegats formen la societat badalonina, catalana, del present i del futur. Una societat plural, complexa, i on uns podran votar, i els altres no podran fer-ho. Són veïns i veïnes de la ciutat però aquest dret bàsic de participació democràtica no el tenen. Només perquè van néixer a una altra terra. De tots dependrà que aquesta injusta desigualtat, emparada per l’actual estat de dret, es modifiqui en un futur proper. Un futur que no hauria de trigar gaire!

No t’ho perdis!!!!  (especialment si ets jove, o tens molta relació amb joves)

Dissabte 26, avui, a dos quarts de dotze (11.30h) del matí, a l’ESMORZAR JOVE, a ÒMNIUM (DALT DE LA VILA) badalonins i badalonines joves encetaran un debat obert sobre la construcció i l’encaix de la identitat en una societat plural i canviant:

“Construint identitats: l’encaix
dels joves en una societat diversa”.

(segueix)

Tothom construeix gradualment la seva identitat durant la joventut.
Aquesta construcció està condicionada per molts factors i sobretot pel
context més immediat.En una societat canviant i tan diversa com l’actual
la construcció sovint és complexa, i els joves que han arribat a
Catalunya en ple procés, tenen una dificultat afegida: que aquest procés
el viuen paral·lelament a l’encaix en la nova societat d’acollida.
S’han de vèncer estreortips, es poden trobar xocs d’identitats,
contradiccions.Com es resol? És possible sumar identitats? La
catalanitat és un factor d’èxit en la construcció d’aquesta identitat? O
una dificultat afegida?

Joves badalonins
d’arreu compartirem i compararem experiències, adonant-nos que
part d’aquest procés és comú. Els joves
participants en la taula rodona seran Nuolè Zhu, Umair Dar, Abdou Hadou, i la Mariona Massip, però es veurà enriquida per les aportacions de tants
participants com s’hi afegeixin. La conversa estarà moderarada pel
periodista Marc
Ustrell i durant la xerrada els assitents podran anar intervenint tot
explicant les seves experiències. S’oferirà esmorzar.

Una aportació des de la transversalitat, que dóna veu als joves des d’un espai comú de complicitat, que busca trencar prejudicis, desfer tòpics i esborrar la ratlla mental que separa el “nosaltres” i “els altres”: un jove, abans que res, és jove. Un badaloní, és badaloní si vol i té oportunitats de sentir-se’n. Independentment del seu origen i del temps que fa que viu a la ciutat: les identitats sumen. O poden sumar.

Una aposta des d’Òmnium per incorporar l’espai de participació juvenil aportat per l”Espai Jove de Converses Interculturals” a la dinàmica pròpia de l’entitat, en encetar l’ÒMNIUM JOVE. Reptes d’encaix, apostes de present i de futur.

Temps de xarxes que traspassen barreres. El franquisme ens va deixar una ciutat fracturada urbanísticament i socialment, una ciutat carregada de barreres físiques però també simbòliques. S’ha fet molta feina durant aquests anys, però hi ha barreres que costa trencar. L’assemblea de Badalona som totes i tots dissabte passat a La Salut i la jornada de treball de la Taula de Cultura demà (dissabte 26) a Sant Roc ens parlen d’una nova manera de fer a Badalona que es dibuixa i pren forma amb traç segur.                   (segueix)

No és una forma nova, però ho és a la vegada. Reinventada i revitalitzada: es tracta de xarxes transversals en tots els sentits, amb voluntat de consolidar-se. i promogudes i dinamitzades per la societat civil. Cal remuntar-se en alguns sentits a les Taules d’abans dels ajuntaments democràtics, per trobar precedents, i els Consells i Patronats dels primers ajuntaments democràtics, però és en la Coordinadora Esplais de Badalona on hi trobo més semblances. Sense menystenir el paper del Consell Local de La Joventut que fa 30 anys vertebrava l’associacionisme juvenil amb eficàcia. Aquesta és una part de la història de la ciutat que caldrà escriure algun dia per deixar-ne constància, perquè la seva aportació importa i ens parla. Esplais de Badalona, a més de coordinar totes les entitats de lleure educatiu sense excepció (d’escoltisme, d’esplai, confessionals i laiques, adscrites  a una entitat sòlida o penjades del fil de l’organització espontània), a més de reflexionar sobre les necessitats dels joves a la ciutat i el paper de l’associacionisme juvenil, era una plataforma de joves molt diversos compromesos fins al moll amb el present i el futur de la ciutat. I quan dic diversos em refereixo a que érem nois i noies plurals en ideologia, procedència social, arrels, territori ocupat a la ciutat, formació, ús de la llengua, creences… però ens unia un objectiu: volíem una ciutat molt millor del que ens l’havíem trobat i creiem en el poder transformador dels joves. Érem, sense conèixer potser la paraula, un exemple viu de cohesió, en nosaltres mateixos, i en les accions que desenvolupàvem. Ens movíem per la ciutat sencera sense fer-ne cabal, sense estranyar-nos-en. Buscàvem integrar aquell territori desmanegat desdibuixant fronteres internes, sentint-nos propi cada racó des del Manresà fins Artigas, des de Pomar fins La Colina, des de Llefià a Sant Roc, des de Sant Crist al Centre (no els diré tots els barris, que en són més de 30 :). D’allà en van sortir aportacions sòlides que han perdurat (una de les més visibles és portar el Ball de Diables i la cultura del foc – dracs, etc – a la ciutat, amb el naixement de Diables de Badalona, Drac Trempat i les colles que han anat venint al darrere (només per posar un exemple) De fet un alt percentatge dels qui llavors vam viure aquesta experiència organitzativa en xarxa seguim vinculats al batec de la ciutat des d’entitats que d’una o altra manera busquen, sempre, establir nodes i enxarxar-se. I és que ja fa anys que hi ha xarxes sectorials – per àmbits d’intervenció o per territori – , xarxes promogudes per programes de l’administració (Pladecos, Plans d’entorn, Llei de barris, Consells de Districte i etc) o  nascudes per iniciativa cívica entre entitats d’objectius semblants ( la Comissió de Cultura de Llefià, i la Coordinadora d’entitats de Cultura Popular,  en són bons exemples). També darrerament, i amb un objectiu acotat a nivell ciutat, però no pas exempta de reflexió sobre aquesta ciutat, ha nascut amb força la coordinació per a la Festa Major Alternativa, que ja aglutina entitats ben diverses. I aquest és el camí.

Ara és hora de les xarxes transversals, que són molt més que coordinar-se; és hora de les xarxes que trenquen barreres territorials i barreres d’àmbit. Les que busquen, a més de fer coses, reflexionar i crear: aprendre!. I es miren la ciutat tota sencera. És una nova manera de fer que parla de l’apoderament i optimització de la societat civil. I que s’ofereix com a la millor eina transformadora que ens queda per provar de reeixir en la construcció d’una autèntica cohesió de ciutat que aporti sentit de pertinença amb equitat, i que no giri l’esquena al país.
És el repte d’ara, i no hi ha altra camí que fer-lo en xarxa; la xarxa crea ponts, trenca barreres, cohesiona, i aprèn d’ella mateixa.

Badalona és al punt de mira d’analistes polítics, de sociòlegs, de periodistes de fons. Badalona està sota observació de moltes ongs i observatoris. La gent que no coneix la ciutat no té elements per mesurar si hi ha incendis i calen bombers o si uns pretesos bombers provoquen els incendis. Però nosaltres, la gent qe treballem dia a dia a la ciutat, als barris, des d’entitats i xarxes, tenim una altra percepció de la realitat. Una de molt més contrastada. Avui fem l’assemblea de Badalona som totes i tots. Amb les eleccions aprop tot és més difícil, desdibuixat. Però per sort el pal de paller de la plataforma és independent. Nosaltres no estem en campanya electoral, la nostra campanya dura sempre. No ens agrada que ens marquin l’agenda, (segueix)
Badalona som totes i tots no és una Plataforma
ocasional per aturar un partit polític, o per fer una feina circumstancial. És una plataforma de llarg
recorregut, ideològica i pragmàtica per aturar i minimitzar la intolerància i la
desigualtat, i per construir la Badalona cohesionada amb igualtat de drets i
deures per a tothom. No és feina que es faci en quatre dies.

No hi ha cap més xarxa ciutadana actualment que
aglutini en un mateix
espai de treball tantes entitats i de tant diferent tipologia i àmbit
d’acció:
polítiques, religioses, de serveis, associatives, culturals, esportives,
veinals, d’ambit barri, d’àmbit ciutat. En falten moltes encara,  però el creixement no s’atura. Aquesta és una plataforma des d’on teixir discurs i estat d’opinió. I des d’on teixir accions coherents amb les idees: perquè de res serveix signar manifestos carregats de bones intencions si després, al dia dia, al carrer i a les entitats, no som capaços d’actuar en conseqüència amb allò que hem signat. També és una Plataforma per activar respostes creatives als problemes més emergents. Tot plegat, una feinada. Una feinada que s’ha de fer sí o sí, no hi ha  altra manera.

Avui a l’assemblea:

• aprovem (presentem a aprovació) un organigrama de funcionament plantejat com una eina per garantir la participació plural i el treball de fons, i alhora l’agilitat executiva i la capacitat per articular respostes amb eficàcia. 
• posem a valoració de l’assemblea l’estil de treball de la Plataforma i la gestió feta des de l’abril de 2009 fins ara, i sotmetem a aprovació declaracions i propostes d’acció amb les forces polítiques durant la campanya electoral.
• presentem una estratègia d’intervenció proactiva: la formació per la creació d’agents antirumors
• i obrim un espai de treball per àmbits d’intervenció, segons les entitats que assisteixin a l’assemblea, per avançar en propostes concretes en cada sector

Segurament hi ha coses que no poden fer-se des d’aquest àmbit de treball, però el que és segur és que hi ha coses que només poden fer-se des d’ell: un àmbit de treball obert i plural, que parteix de la realitat diària i la reflexió de fons, que busca solucions als problemes, que aporta discurs i pretén crear estat d’opinió, i que apunta a ser durable.

Som totes i tots: més de 220.000 veïns i veïnes

Som totes i tots: més de 220.000 veïns i veïnes
SOM TOTES I TOTS: MÉS DE 220.000 VEÏNS I VEÏNES

Som més de 220.00 veïns i veïnes que malgrat desitjar igualtat de drets, no els tenen: Perquè n’hi ha que no es poden desplaçar per la ciutat ni entrar a molts edificis públics, per culpa de les barreres arquitectòniques que els ho impedeixen. Perquè n’hi ha que no poden escollir escola perquè els segreguen per culpa d’una diversitat funcional. Perquè n’hi ha que no poden gaudir del dret a un habitatge digne, o del dret al treball: perquè molts estan a l’atur o tenen una situació econòmica que els deixa en desigualtat d’oportunitats. I n’hi ha que no poden circular amb seguretat, perquè la ciutat no té una xarxa de carrils bici. I que no poden caminar amb tranquil·litat, perquè molts conductors incívics ocupen les voreres. N’hi ha que han d’esperar el doble a la parada de l’autobús, perquè el seu barri està pitjor servit. I uns que vieuen en un carrer ampla on toca el sol, i altres en un de fosc i humit. I uns que habiten zones planes i d’altres en desnivells… Són 220.000 veïns i veïnes badalonins que desitgen i reclamen igualtat de drets, però saben que és difícil aquesta igualtat per a tothom: perquè hi ha qui té el contenidor massa aprop i qui el té massa lluny, hi ha qui ha obtingut plaça a l’escola desitjada i qui no ho ha aconseguit, qui l’operen ràpid i qui es consumeix a la llista d’espera, i qui es recuperarà en un sociosanitari i qui haurà de pagar servei a casa. I hi ha gent amb sous molt més alts que els altres, amb patrimoni o sense, qui té dos cotxes i qui no en té cap, qui aparca ocupant espai públic i qui paga garatge. I qui té suport familiar i qui està sol, qui fa trampes a hisenda i qui no en fa, qui aconsegueix ajudes i qui no n’obté mai.

Perquè les ajudes – beques, pensions, subsidis, places subvencionades – estan regulades i s’apliquen per uns barems, estrictes i universals. Uns barems que tenen en compte condicions especialment econòmiques però que mai [1arriben per a tothom qui ho necessita. I alguna cosa fa pensar que és un sistema injust o que s’hi fa trampa. Circulen molts falsos rumors sobre els favoritismes a alguns ciutadans, rumors que generen recels i empitjoren la convivència entre veïns i veïnes diversos. De rumors en parlarem a la propera assemblea de Badalona som Totes i Tots, dissabte dia 19, buscant com sempre el màxim compliment de la igualtat de drets i deures de tots els badalonins, sense discriminacions ni privilegis. Perquè veïns ho som tots, tant si hem nascut a Badalona com si hi hem vingut a viure-hi des de Barcelona, Múrcia, Pequín, Nador, Bucarest, Londres, Casablanca, Islamabad o Madrid.

Febrer és mes d’assemblees. De vegades les assemblees són de pur tràmit, i de vegades són transcendents. De vegades són tenses, de vegades tranquil·les; serioses o informals, concorregudes o amb quatre gats a la sala. Avui hem començat la setmana amb l’assemblea d’Òmniun Badalona, i la paraula que em ve als llavis per definir-la és, primer, vitalitat. Vitalitat entre els socis, vitalitat a la junta, vitalitat en el discurs, en les maneres. La segona paraula, que ve als llavis tan seguida de l’altra que gairebé s’atropellen, és pluralitat. Generacional i biogràfica, ideològica i de procedència : la junta d’Òmnium encaixa un equip divers per assegurar una mirada polièdrica sobre els referents essencials de l’entitat – llengua, cultura, país – amb la cohesió com a eix central que les relliga. Busca, expressament, pluralitat que enriqueixi, pluralitat que obri horitzons. I obertura és la tercera paraula que empeny les dues primeres: lluny de sectarismes, lluny de dependències partidistes.

És l’obertura el que permet a Òmnium incorporar mirades, reptes i discurs, i el que li permet créixer i sumar sinergies. Tot això no es fa del no res, ni es fa d’una sola vegada: és el bagatge d’un camí traçat amb intel·ligència i encert, un camí orientat bàsicament pels dos darrers presidents: Carles Amat i Oriol Lladó, amb la complicitat i cooperació de moltes persones. Al primer se li reconeix la seva gran capacitat per conduir, fa una dècada, la transició de l’entitat, amb un relleu generacional que es produí – contra pronòstic – sense ruptures ni estralls. A l’Oriol se li reconeix la seva gran capacitat per portar l’entitat fins on és ara, enfortida internament, connectada a la ciutat, tinguda en compte per la seva feina i per la seva aportació innovadora en un terreny que podria semblar prou trillat. És trencar esquemes i encotillaments culturals, és l’aportació de discurs des de la mirada metropolitana a la construcció nacional.

Òmnium, a nivell nacional i local, s’ha fet sentir com a espai cívic que aglutina la societat civil més enllà de les limitacions parcel·lades que representen els diferents espais i partits polítics. S’ha fet sentir com a espai que aglutina i articula la resposta ciutadana del poble català en temes tan clau com ha estat la defensa del Dret a Decidir. Òmnium és un espai obert, plural, independent, i això es nota, es respira. És d’aquest tipus d’entitats que de la seva independència política contrastada en fan un marc de treball sinèrgic. De les que permeten espais de treball on persones no afiliade o d’afiliació diversa comparteixen objectius i fan feina sense posar per davant cap plantejament partidista.

De vegades hi ha assembles que fan mandra; avui l’assemblea ha estat revitalitzant. Amb la felicitació de Muriel Casals i una sala plena de gom a gom, s’ha aprovat la memòria, el programa, la nova junta, i s’han presentat els àmbits participatius. S’ha agrait la feina dels qui marxen, i s’han recollit vibracions molt positives. 

Bona feina i endavant!

Silenci a la sala, estrenem un invent… (segueix)

La gran aportació que el programa QUEDEM? d’Òmnium
ha fet a la cohesió social és indiscutible: de forma continuada,
imparable, i amb una visió orientada a l’essencial, el programa a
Badalona  ofereix cada setmana l’oportunitat de descobrir la ciutat amb
uns altres ulls, i l’oportunitat d’interelacionar-se, en un pla
d’igualtat, veïnes i veïns diversos. Diversos en anys de viure a la
ciutat, en orígens i procedència, en zona habitada, en ocupacions, en
formació, en llengua d’ús habitual, en edat… plegats practiquen
descoberta de la ciutat i de la ciutadania, sentit de pertinença,
capacitat de dialogar, ús de la llengua catalana…
Quedem? ofereix
l’oportunitat de descobrir la ciutat ampliant els paràmetres turístics
habituals trepitjant territori de tots els barris, i visitant no només
llocs sinó també esdeveniments. Ofereix també l’oportunitat de
descobrir-se com a ciutadanes i ciutadanes, veïnes i veïns; i també
ofereix l’oportunitat d’explicar-se (els guies són, sovint, persones
d’entitats o veïns que coneixen a fons el seu barri) i de posar en valor
el fet de compartir tots plegats una llengua que suma, una llengua
comuna pròpia del país on es viu.
Després de dos anys de bona
implamentació, s’obre amb caràcter experimental una nova via per ampliar
l’oferta de forma específica als joves: aprofitant l’experiència de l’Espai Jove de
Converses Interculturals, i el seu treball conjunt, darrerament, amb
Òmnium Badalona, s’experimenta un nou invent: el Quedem? Jove. En
periode de proves, demà s’estrena anant a veure com fan teatre uns
joves, els del grup EN VEU ALTA G.T.
Aquest grup ha posat en escena “El soldat Famfarró, i avui i demà el representen per darrera vegada, dedicant la recaptació a finalitats solidàries.

Després de l’obra, els
joves espectadors i els actors (joves i adults), compartiran  una bona estona de tertúlia
sobre l’experiència de fer teatre. I l’invent seguirà provant-se
diumenge vinent, anant a la Festa del Bosc, activitat que cada any es feia amb l’Espai Jove.

S’estrena un invent que té bona pinta: la formalitat organitzativa que aportarà ser part d’un programa d’Òmnium pot donar a les activitats de l’Espai Jove de Converses Interculturals la regularitat i consolidació funcional que mancava, alhora que l’èxperiència de sis anys de programació i l’actiu de joves formats en la participació aportarà, sense dubte, una textura rica que ajudarà a fer sòlid l’invent.

I jo per on passo? va ser la marca d’una campanya per l’accessibilitat fa molts anys, la teníem escrita en uns adhesius i l’enganxàvem als obstacles, sovint a cotxes que ocupaven les voreres. Fa anys. D’aquest contenidor que hi ha a la fotografia no en fa cap d’any, ni tan sols mesos. (segueix)
Fa quatre dies el van venir a instal·lar els de l’Ajuntament. Del mateix Ajuntament – el de Badalona – que el dia que va presentar les bases del Pla d’Accessibilitat va explicar que una de les prioritats seria reubicar elements del mobiliari urbà per eliminar obstacles de la via pública. Eliminar-ne. Però aquí l’han posat de cap i de nou. Aquesta vorera és al costat de la Carretera de Mataró, al seu pas pel barri Manresà. És la Nacional II, vorera mar. Aquesta vorera comunica l’únic semàfor que  permet travessar la carretera a l’alçada dels habitatges – l’altre és a tocar de Canyadó, a la zona de les discoteques, gairebé 1km més enllà – amb la parada de l’autobús, l’aparcament – amb les seves places reservades a minusvàlids – i el pas sota la via del tren – per cert, un pas aparentment accessible però que en realitat no ho és (ho podeu veure aquí). Una errada amb conseqüències greus – privació de mobilitat sense alternativa posisble – que l’Ajuntament no hauria d’haver comès mai, però que, un cop comesa, s’hauria d’apressar en esmenar ja!

La classe política que es mou en l’àmbit partidista – dins i fora del govern – està preocupada, però no acaba d’actuar amb encert: unes formacions més que altres, per oportunitats i estratègia, sí, però totes plegades, amb traça variable. La sensació és que es fa tard.
Potser tampoc se sap ben bé com fer-ho. Caldria un front comú ben articulat, ampli i inclusor, fort i eficaç, per  frenar l’avenç de l’inflamant discurs populista que recull vots amb la mateixa facilitat que s’omple un pavelló on es promet menjar gratis. Però no és fàcil fer-ho amb les eines de sempre, el temut efecte BUMERANG d’algunes estratègies frena iniciatives clàssiques: cal una saviesa estratègica nova, cal inventar. Hi serem a temps?

Les entitats i associacions compromeses amb la ciutat també fa molt temps que estan en alerta: no pas perquè vinguin eleccions, la seva tasca és de llarg recorregut i l’objectiu sobrepassa sigles partidistes;  saben que calen molts efectius disposats a comprometre’s  per fer feina de porta a porta dia a dia colze a colze amb la realitat directa dels barris més desafavorits per guanyar equitat, i que encara en cal fer més, de feina, en els barris que són objecte de la campanya distorsionadora que fa créixer l’odi i el malestar, odi i malestar instrumentalitzat perquè es concreti en vot, en el vot de la por i les solucions falses. Les entitats també saben que calen i reclamen i apliquen quan poden, polítiques d’intervenció i de prevenció per transformar i minimitzar les desigualtats i l’exclusió social, i polítiques complementàries per evitar que algunes realitats conflictives siguin camp adobat que justifica l’injustificable. També es busquen  estratègies noves, per donar respostes contundents a les provocacions inflamants però sense caure en l’espiral de l’acció reacció que activa el bumerang. I tampoc no acaben de trobar el punt: és feina lenta a llarg termini, assaig i error, és David contra Goliat.

I el panorama no està per perdre temps, gens ni mica. Fa temps que es fa tard, fa temps que urgeix posar totes les intel·lgències i les mans al servei de la causa, per  innovar estratègies, per treballar molt i molt de cara a assolir un canvi en l’estat d’opinió dels qui – potser des del silenci – es van fent còmplices del  discurs xenòfob, excloent, fracturador, d’extrema dreta (i molts no se n’adonen de com els enganyen!) No n’hi ha prou de fer manifestos i proclames, ni serveix de res la cursa per veure qui la diu més forta davant dels mitjans. Es tracta de convèncer de debò a les persones, de trasnformar realitats i de generar un estat d’opinió. I això porta molta molta feina!

Per això em neguiteja i em fa enfadar captar l’ambient pree lectoral que ja es fa sentir i ho contamina tot, i enrareix les relacions i les dinàmiques, i el llenguatge i els gestos més senzills. Tinc la sensació que a molts sel’s ha desenfocat l’objectiu. Tiren a tocar i derrocar, a desgastar fins a l’esgotament…però contra les forces xenòfobes? Nooo! Contra les altres persones que, com elles, volen aportar la seva visió política, les seves idees i el seu treball a favor d’una Badalona amb un futur d’equitat i cohesió. I fins i tot contra els espais de treball compartit que havíem bastit amb tanta traça, contra aquesta xarxa plural que és Badalona som totes i tots.
Quin malbaratament!
No és hora de disidències ni de batalletes i desqualificacions absurdes, no és hora de gastar energia amb la vigilància i les curses de protagonisme que s’obté en fotos i actes, no és hora de carregar contra els independents que s’incorporen a les llistes o sobre cada altra moviment que es diu o fa,  amb la intenció de disparar a la més mínima relliscada o discrepància; no és hora de dividir esforços amb crítica ferotge entre partits o a xarxes d’entitats que juguen a bàndols semblants: portar al límit la competència entre les diferents forces polítiques que juguen al bàndol de la cohesió inclusiva és equivocar-se totlment d’objectiu, desenfocar-lo. I desestimar un espai de treball tant sòlid com el de Badalona som totes i tots per raons electoralistes seria un desenfocament tan erroni com perillós.

És hora de jugar tots a favor de Badalona – d’una Badalona sencera i cohesionada, de totes i tots – i de frenar l’avenç ideològic – i les seves causes –  que afavoreix el desig d’una Badalona excloent i exclusiva, i segregada del país.
Cadescú des del seu projecte polític, partidista o transversal, cadescú amb les seves propostes pròpies, amb les seves aportacions i les seves eines. Però fent front comú amb confiança, apostant fort per les estratègies compartides, i sense confondre’s d’adversaris.
Sense distreure’s ni perdre el temps amb absurdes baralles de pati d’escola.

Ens hi juguem massa tots plegats com perquè els candidats a governar la ciutat i col·laboradors s’entretinguin tant buscant tres peus al gat i posant pals a les rodes als que en el fons tenen molt en comú, mentre queda el camí lliure perquè avanci la complicitat amb el discurs que pot donar vots a una força que defensa una Badalona racista, anticatalana, i contrària a moltes de les conquestes socials comunitàries pròpies d’una ciutat obrera plena de desigualats com és la nostra.
Enfoquin l’objectiu, sisplau, ens necessitem lúcids!