miozz mirades

Decidida, sense por, la rata de La Salut es va dirigir als periodistes. Tenia moltes coses per dir-los. No us penseu pas que diuen la veritat, aquest parell. Menteixen. I per si algú no ho sap, aquí estic jo. La rata en realitat s’en fa creus que els periodistes escoltin amb tanta atenció aquell parell. Són de la marca blava, la de les dues pes. Magistrals en l’art de la mentida. Cum laude en la capacitat demagògica. Per això es va decidir a sortir al carrer en ple dia, i entre tanta gent. Sense por, valenta, arriscant la vida… però és que algú els ho havia de dir! I algú va escoltar-la, sí… ho podeu llegir aquí 

Feia fred i molt vent, la nit volia tornar hostil aquell bonic entorn de la rambla Floridablanca (a LLefià, Badalona), però no ho aconseguia. Una música interessant, unes veus molt atractives i una simpàtica connexió amb el públic ens van fer romandre. Un punt i final brillant per a uns Colors de la Tardor brillants (cinquena edició!) L’actuació de Martinny’s, un grup badaloní molt jove que de ben segur es farà escoltar en el futur immediat del panorama musical català, tancava una jornada sencera que és i mostra la vida comunitària als barris de La Salut i Llefià, que és i proclama un cant a la convivència en la diversitat, que és i demostra el valor i el poder de l’associacionisme i la participació ciutadana, i que cada cop més enxarxa els barris amb la ciutat sencera.
Badalona no només som totes i tots sinó que és de totes i tots, i els Colors de la Tardor són un bon reclam perquè qui no té costum de passejar per aquesta part de la geografia badalonina, ho faci. Som somnis, mil vides, som vides mil somnis, deia una de les lletres  (segueix) 

Quan van començar els primers acords de Martinny´s per posar punt i final a una rica programació d’actuacions diverses, protagonitzades per joves i organitzades per la Comissió de Joves en el marc del XIBARRI, vam fer broma amb gent de l’AV Sant Antoni de Llefià lamentant que els focs que havien torrat  les castanyes ja restessin apagats… ens hi hauríem ben arrambat per escalfar-nos, quin fred que feia!

Jo aquest any el gruix de les actuacions de la tarda el  vaig seguir de lluny – i em sap greu, m’agrada molt veure per on van els interessos dels joves i, de passada, m’agrada descobrir-hi alumnes de l’institut – però és que de xivarri en feien força i entre l’estridència del so i el fred que el vent escampava, el meu fidel acompanyant dels dissabtes – el meu germà Dani, a qui sempre li agrada la música i l’espectacle – em va demanar una altra estança. Així que després de fer cua i arreplegar les paperines de castanyes cuites per un nombrós i esforçat grup de veïns del barri, ens vam refugiar primer una llarga estona al bar de més al fons, un paquistanès on a més de kebaps ofereixen pizzes i amanides – en Dani va sopar-hi – i després al local de l’AV Juan Valera (ep!, que en la seva primera planta ja està adaptat i amb la cadira de rodes ens vam poder instal·lar perfectament al bar) on vam fer un canvi d’impressions de política local i actuació policial desencertada, amb alguns veïns coneguts d’altres vegades, tot tastant unes carxofes amb vinagre especialitat de la casa. Allà i aquí els acords ens arribàven esmorteïts, no vèiem l’espectacle de vitalitat i ritme que oferien els joves però ens vam entretenir a parlar de tot i força en una improvisada tertúlia de luxe (gràcies Vicent i Marcel per la companyia).
El taxi adaptat va haver de venir a recollir al meu germà abans de l’hora prevista – ell el fred el sent més que nosaltres – i a partir de llavors ja no ens vam moure del peu d’escenari. Mentre em deixava endur per la sorpresa de les decobertes musicals, repassava què havia donat de si el dia, i mirava les cares dels més implicats en la feina organitzativa, per detectar balaços.

Sense dades objectives a les mans, la meva impressió és que aquesta edició dels Colors de la Tardor ha estat molt participada, més que altres anys diria. Potser només és una impressió, per les hores del matí passades al racó del taller de mots encreüats per conèixer el barri, molt concorregut, i passejant per totes les parades de tallers diversos, animats a totes hores. Gent arreu, i gent d’arreu, les AMPA més visibles que mai amb la samarreta groga de Badalona es mou reclamant els serveis públics de qualitat (segurament a punt per anar a la manifestació de la tarda, tot just acabades les Jornades Gatronòmiques), gent diversa que es barreja i es mou de taller en taller, de parada en parada. Una dada objectiva quantificable: més joves que mai a primera hora del matí per ajudar en el muntatge, la implicació dels joves sempre és un indicador d’èxit, irrefutable. Altres indicadors d’èxit, paral·lels als objectius generals, i parlant només dels que jo personalment vaig viure: més connexions que mai sota les carpes, entre entitats, comentant possibles lligams de projectes – els d’Aprenentatge Servei aquest cop han estat la punta de llança – amb l’Arxiu Històric, amb el CRP, amb la Fundació La Salut Alta, amb l’institut conegut com a SES però que ara es diu SI Badalona… afinant contactes d’alumnes per a entrevistes en treballs de recerca (amb el MIJAC, amb Òmnium), embastant noves propostes amb la Biblioteca i amb els de Màgic Empenta. tancant detalls del Correllengua, amb Termites i amb AV Juan Valera; planificant un futur acte dedicat a Joan Fuster, amb Casal Carme Claramunt, i comentant la constitució de la Comissió de Festes de Badalona aquell mateix matí, amb la gent que en tornava (Comissió de festes de Llefià…) I finalment, la impressió que aquesta vegada hi veia moltes més cares de fora del barri que mai, gent que no es troba la festa a peu de portal o a la cantonada sinó que s’hi ha desplaçat des d’altres punts de la ciutat.

Dimarts hi ha reunió de valoració i segur que caldrà escoltar opinions menys entusiastes, però a mi el balanç d’aquesta edició m’ha deixat una sensació de satisfacció i d’avenç molt remarcable. Com a entitat de ciutat que treballa al barri amb diversos projectes, però no hi viu sempre – Òmnium – vam valorar com a molt important implicar-nos en aquesta moguda, i fa uns quants anys que hi som. Fins ara ho fèiem només des de l’àmbit de cohesió, però cada cop ens hi hem implicat d’una forma més general, i aquest any, amb la implicació dels joves hem fet un pas endavant. Aquesta implicació comporta moltes hores de dedicació associativa, voluntàries, moltes. Una inversió que retorna moltes satisfaccions.

Una de les lletres que em van quedar al cap va ser la de som somnis mil vides, som vides mil somnis o alguna cosa semblant. Em va agradar molt. I la vaig trobar il·lustrativa de les vides de les persones que fan possibles coses com els Colors de la Tardor, o la Comissió de Festes o…, vides carregades de somnis per a una Badalona diferent, somnis que necessiten la implicació de moltes persones. Sí, un bon eslògan per a l’associacionisme compromès…

 

 

Avui és un dia històric per Badalona, avui la maduresa de la vida associativa de la ciutat, la maduresa de les seves xarxes, fa possible la constitució d’una comissió de festes anhelada i reivindicada des de fa anys. La complexitat d’organitzar una plataforma participativa d’aquesta magnitud ha estat un repte que cap govern municipal badaloní, fos del color polític que fos, ha volgut afrontar. I al final ho han fet les entitats, el teixit associatiu, anant un pas per davant del consistori, i fent un gran pas endavant. Jo avui no seré present a l’acte constituent però me’n sento partícep.
Abans de marxar cap a Llefià per participar en la V edició dels Colors de la Tardor (un compromís previ que no puc eludir) m’entretinc a passejar pel meu bloc per cercar-hi les petjades que hi ha deixat aquesta reivindicació, n’hi ha un munt. La primera la vaig escriire el 10 de maig de 2009 , fes ta festa; per una comissió participativa de les festes de maig a badalona,  un apunt que us convido a llegir. N’hi ha uns quants més, escampats pel calaix de badalona és i aporta Però la reivindicació vé del 2004 i ha tingut un recorregut molt interessant que va cristalitzar precipitant-se aquest estiu quan l’ajuntament va decidir suspendre la Festa Major d’Agost. (segueix)

Segurament sense aquesta precipitació provocada per la ràpida i competent reacció de la COENBACU TRAPOCA (coordinadora d’entitats badalonines de cultura tradicional i popular catalana) a l’albiolada de torn (ni més ni menys que pretrendre la suspensió de la Festa Major d’Agost) ara ens trobaríem en un altre punt del procés. La constitució d’urgència d‘una comissió per fer possible les festes d’agost 2012, i el gran èxit obtingut a partir d’aquesta, ha estat el detonant de l’actual constitució de la comissió.

Precisament a la darrera reunió de valoració de la Coordinadora Popular de Festes de Maig de Badalona, aquest juliol, es va acordar començar el curs amb unes jornades de reflexió (havien de ser a l’octubre) per valorar com havia de seguir treballant la CPFM i com s’havia de seguir avançant amb la Festa Major Alternativa per assolir la reivindicació que l’havia fet néixer l’any 2004. Reivindicació – tenir una comissió de festes – que havia estat també assumida per la Taula de Cultura (nascuda l’any 2009) i que en la seva explicitació a cada edició de la FMA sumava suports diversos, de moltes entitats de la ciutat, però també de xarxes, com el Consell Local de la Joventut de Badalona,  la Comissió de festes de Llefià, o  Badalona som totes i tots.  

Calia avançar en com organitzar aquesta comissió de festes, fer un pas endavant, i les jornades havien de ser el punt de partida; de ben segur que en el camí de fer-ho molta de la gent que feia anys que hi rumiava s’hauria implicat activament en el procés, un procés que segur que hauria estat més llarg. Poc ens imaginàvem aquell dia, mentre decidíem que calia planificar aquestes jornades, que el pas endavant per aconseguir la comissió estava a punt de ser un pas de gegant, i que ens empenyeria a fer-lo una reacció constructiva d’urgència a una política nefasta.

Estic segura que fa uns anys hauria estat impossible una reacció com aquesta. La crida de la COENBACU TRAPOCA no hauria obtingut la mateixa resposta sense aquesta maduresa de xarxes badalonines que tossudament es van entrellaçant, ni la decisió de tirar endavant amb la constitució de la Comissió de Festes hauria tingut la mateixa empenta si abans aquest no hagués estat un desig compartit i assumit per tanta diversitat associativa que ja ha après i s’ha acostumat a treballar plegada.

Ens hem de felicitar. Hi siguem avui o no, haguem participat en la redacció dels documents i les esmenes o no, aquesta comissió de festes ha nascut gràcies a l’esforç associatiu i de fer xarxa que la societat badalonina plural que s’organitza participativament fa anys que impulsa, i amb la què avança. Des de la CPFM, des de la Taula de Cultura, des de la Comissió de festes de Llefià, des de la COEMBACU TRAPOCA, des del Consell Local de la Joventut de Badalona, des de Badalona es mou, des dels Colors de la Tardor-teixim barri, des de Badalona som totes i tots i moltes altres xarxes existents (impossible anomenar-les totes).

Com sempre diu en Joan Soler i Amigó, (per cert, assessor en la creació de comissions de festes a municipis com Granollers o Mataró, badaloní actiu a la Taula de Cultura amb moltes coses per aportar) recordant una dita popular, les olles sempre comencen a bullir per sota. 

Avui hem fet un pas que segur que serà l’inici d’un altre recorregut important per a la ciutat.

M’agrada el disseny d’aquest cartell per anunciar els actes de la Diada organitzats en el marc de la Comissió Onze de Setembre de Badalona (els podeu veure aquí) A part de la qüestió estètica, que és atractiva i impacta, dóna molt de joc per fer diverses lectures i interpretacions. D’entrada, el pa en sí mateix, com a símbol de treball, de producte de la terra, de necessitat humana, social… em fa pensar en que no volem un país que es construeixi sense tenir en compte el seu poble, el poble treballador, el que es guanya el pa de cada dia. Ni sense tenir en compte les necssitats comunitàries bàsiques per a oferir qualitat de vida sense exclusions. Em porta a una imatge no elitista, molt social, del sentit de país. I immediatament la diferent tipologia de barres em parla de diversitat, de respecte i d’inclusió de la diversitat. D’un país que no es construeix amb pensament únic ni tampoc amb una única tipologia de població, ni una única tipologia de contextos. (segueix)

Que és sensible amb les diferències, que valora la riquesa de la diversitat que suma i fa pinya. Un país que té en compte les dones i els homes que el formen, els pobles, les vil·les i les ciutats, les idees, les professions, les iniciatives, les organitzacions…que les té en compte i sap gestionar la participació real que aconsegueix cohesió en la diversitat. 
Potser algú hi voldria veure en cada barra una part dels Països Catalans, seria ingeniós, sinó que ens faltarien algunes tornes…  I finalment he sentit algú que l’interpretava dient que és que no volem les molles, que volem tot el pa, i he trobat que també serveix. Quan jo era petita, encara amb la dictadura franquista vigent, cantàvem metafòricament “volem pa amb oli, pa amb oli volem, volem //… i si no ens el donen, si no ens el donen, ens el prendrem! 
Potser em deixo interpretacions, afegiu-hi les vostres! 

 

No acostumo a parlar de llibres que no he llegit. Però aquesta vegada en tinc moltes ganes: 1) per qui l’ha escrit, 2) per la temàtica i 3) perquè es presenta avui, ara d’aquí a una estona, i potser no teníeu previst anar a la presentació i llegir això us en pot fer venir ganes… (segueix)

1. Per qui l’ha escrit
L’ha escrit l’Emili, l’Emili Ferrando. I jo procuro no perdre’m mai cap de les coses que fa aquest historiador infatigable, que ha donat categoria i popularitat a la memòria oral com a font de documentació històrica, i que ha rescatat de l’oblit la memòria obrera badalonina mitjançant publicacions, itineraris i actes d’homenatge. Procuro no perdre’m mai les seves convocatòries perquè m’aporten coneixements, em fan reflexionar i em deixen un regust molt agradable. Amb sensibilitat, gran calidesa humana i el seu tarannà particular, l’Emili sempre impregna les seves presentacions d’una atmòsfera personal que et fa sentir dins les històries, t’hi transporta fins fer-te posar dins la pell dels més humils i els més anònims, dels qui han escrit la història sense saber-ho i sense que se sàpiga. En aquest mateix bloc m’he fet ressò d’algunes de les seves aportacions (una pinzellada mínima al costat de tota la seva obra).

També procuro no faltar-hi mai per un aspecte més personal, vinculat a aquests llaços de fidelitat recíproca que teixeix l’amistat, i en aquest cas enriquida per un valor afegit molt fraternal. Poc temps abans que el meu germà Dani patís l’ictus que li va canviar diametralment la vida, l’Emili i ell es van conèixer i van col·laborar en temes associatius i socials. Vam trigar a descobrir els llaços familiars i d’amistat compartits. Van empatitzar i van valorar-se mútuament per la gran tasca i compromís que desenvolupaven, des de sectors diferents però amb objectius coincidents. Aquella col·laboració i amistat tot just encetada ha estat fidelment nodrida per l’Emili després de l’accident vascular del meu germà. No passa gaire sovint. L’Emili és de les persones que sempre pregunta per ell, s’interessa pel seu estat i em demostra com el satisfà comptar amb la seva companyia. Sempre ens convida en plural, compta amb ell d’una forma normalitzada i normalitzadora, li parla de tu a tu i des d’una connexió que commou; i jo, ja podeu imaginar-vos, faig tots els possibles perquè el meu germà gaudeixi el màxim de les convocatòries d’aquest amic que compartim. 

2. per la temàtica
D’aquest llibre me n’han arribat aquests ressons ” Està basada en fets reals de la immediata postguerra i contribueix des de la literatura a la recuperació de la memòria històrica de les víctimes de la repressió franquista.” (Maria Ojuel) “És una història novel·lada sobre el món rural centrada en el moviment dels maquis i la tragèdia que patiren els masovers del meu poble d’origen –Benassal-  per haver-los donat suport. M’agradaria compartir amb vosaltres  per què l’he escrita, i algunes claus per interpretar-la. També des de la literatura podem contribuir a la recuperació de la memòria històrica i de la dignitat de les víctimes del franquisme.” (Emili Ferrandi) ” La novel·la vol contribuir, a partir de la visió ingènua i innocent d’una xiqueta de dotze anys, a valorar en tota la seua dimensió l’experiència i la saviesa que han aportat a la societat els treballadors del camp i en especial els masovers. Per altra part pretén superar la visió simplista i interessada que el règim franquista donà dels maquis i dels qui els prestaren -de bon grat o per la forçaalgun tipus de suport; a restituir l’honorabilitat dels qui foren injustament reprimits, empresonats i assassinats; i a recordar que la vocació dels humans no és viure des de la por sinó des de la clarividència, la consciència crítica i la llibertat.” (web Saltamartí Llibres)
Només amb tot això ja es vau que val la pena llegir-lo!

i 3. perquè es presenta avui, ara. 
A dos quarts de vuit, a l’Espai Batúlia. L’ Emili ens ha sorprès entrant al gènere literari, estrenant.-se amb una novel·la. Tal com diu ell mateix, “També des de la literatura podem contribuir a la recuperació de la memòria històrica i de la dignitat de les víctimes del franquisme”

 

BADALONA DE TOTES I TOTS, ARA MÉS QUE MAI

 

No cal ser economista per entendre que la crisi la paga sobretot una gran majoria social més o menys anònima, mentre que una minoria privilegiada se segueix enriquint i salvaguardant els seus bens. I no cal ser analista polític per entendre que amb l’excusa de la crisi s’estan prenent decisions amb clares opcions de prioritat motivades per principis ideològics gens transparents. Jo no sóc ni economista ni analista política, però m’adono perfectament de com ens enreden i ens marquen gols, de com ens desmantellen conquestes socials guanyades amb la lluita de molts anys i de com – en uns llocs més que a altres – en conjunt la crisi fa de tapadora a molts governs oportunistes per desenvolupar polítiques regressives, autoritàries i gens democràtiques.  En tenim un bon exemple a casa nostra, a Badalona.

Ara ha fet un any del nostre ajuntament popular, i el més popular entre la ciutadania badalonina és la creixent convicció que estem governats per un ajuntament que actua d’esquena als interessos i principis democràtics, que aplica polítiques de represàlia ideològica i que executa intervencions contràries als valors de la convivència i l’equitat. Ara ha fet un any del nostre ajuntament guanyat a les urnes amb una campanya plena de mentides i encenalls populistes (el propi alcalde va admetre poc temps després de guanyar, que la promesa de llibres de text gratuïts – per posar un exemple – l’havia feta per pura estratègia electoral), i per celebrar-ho la societat civil organitzada, les entitats i xarxes associatives que són les que mantenen el principal actiu dels valors ciutadans, es reuneix convocada per la plataforma Badalona som totes i tots, per debatre i fer propostes al voltant d’aquesta pregunta: “I ara què? La xarxa social davant un context polític advers”. Serà dissabte 16. Una bona oportunitat de pensar estratègies conjuntes per fer front al progressiu desmantellament democràtic de l’espai públic (en sentit real i simbòlic).

Parlant d’estratègies, n’hi ha una precisament relacionada amb aquella promesa electoral incomplerta de donar per sempre més els llibres de text gratuïts, davant la que cal fer front comú: l’alcalde s’ha entossudit ara, en plena crisi, a regalar de forma única per aquest any, sense previsió de sostenibilitat, un xec personal a cada família. Independentment de la seva renda i situació social, independentment de si a la seva escola practiquen mesures de socialització del material escolar, sense flexibilitat alhora de preveure una major rendibilitat d’aquesta inversió de diner públic. Inversió de diner públic que s’està retallant de molts altres programes i serveis educatius, incloses les beques!

I ara què Badalona? és el títol d’un post que vaig escriure fa un any, just després de les eleccions, motivat per un encertat debat post electoral organitzat per Òmnium, amb Enric Julian i Iu Forn de convidats principals. Va ser en un diàleg (magníficament dinamitzat per Jordi Ballesteros) que aportà interessants claus per llegir els resultats badalonins i els diferents escenaris llavors encara possibles.
I ara què? I ara què? ens tornem a preguntar després d’aquesta paralitzant ofuscació i desconcert en què sembla que ens ha deixat la nova situació política a la nostra ciutat.
I ara què? és una oportunitat de reflexionar plegats, el proper dissabte 16 de juny al matí, convocats per Badalona som totes i tots. Associacions enxarxades, ciutadania activa i ocupada en no deixar que la inèrcia del desconcert deixi guanyar terreny a una política regressiva que massa sovint ens mostra l’antítesi de la democràcia (segueix)

BITLLES CATALANES I ALTRES JOCS DE CIUTAT

 

En qüestions tradicionals, aconseguir modernitzar i popularitzar de debò alguna cosa que està lligada a la història i als costums d’arrel, és una proesa de resultants imprevistos. El Maig Major ja s’ha acabat, i la intensitat de les festes viscudes a Badalona té un gust durador que genera desig de perllongar-se, un gust i un desig que se’m representa amb el buit que deixa el Joc de Badalona a la majoria dels més de 1.500 jugadors quan arriba la darrera pregunta.

 

Del programa de festes, més enllà de les convocatòries tradicionals, i de les que ja he comentat en altres articles, avui voldria destacar una innovació amb futur. Es tracta del torneig que es va oferir dins el dia “Micaco” a Llefià, en el marc de la Festa Major Alternativa, un dia sencer que per si mateix ja té elements innovadors amb possibilitats d’esdevenir, en el futur, referència. Dins tot el que va donar de si la jornada, destacava l’activitat que va ocupar tota la tarda, el1r Torneig de Bitlles Catalanes per a ENTITATS i AMICS, de Badalona, impulsat per l’entitat Club Termites de Llefià.

Aquest esport tradicional català està arrelant a Badalona gràcies a la vitalitat i la bona feina feta pels dos clubs badalonins que l’impulsen i el practiquen, i el dissabte 19 de maig va aconseguir reunir més de 25 equips de tota la ciutat – equips en molts casos formats per a l’ocasió des de les associacions – en una jornada molt animada, en un ambient festiu i esportiu impecable, i en un marc organitzatiu molt participatiu i agradable. Aquesta conjunció es va produir a Llefià, rere la Torre Mena, infonent a l’espai aquell toc d’àgora inclusiva tant important per al ser de la ciutat. Allà hi havia una notable barreja de persones, de diferents edats, procedències, entorns associatius o escolars, ideologies o filiacions, de diferents barris de la ciutat… I el clima, l’ambient, era d’una gran complicitat, era aquell clima de pertinença comuna que fa sentir-se poc estrany entre els desconeguts i molt proper entre els llunyans.

Era un ambient saludable i festiu, un ambient de joc que es gaudia. Això mateix es pot dir deI Joc de Badalona, que  està a punt de tancar, amb gran èxit, la seva quarta edició. I és que Jugar plegats és molt saludable. I cohesionador. Tenim la sort de comptar amb organitzacions altruistes que ens fan jugar per la ciutat I ja sigui convocats per La Sargantana o per Les Termites (o per ambdues entitats) l’important és prendre part del joc per sentir-se part d’una ciutat sencera i comuna. El Joc de Badalona va ser una innovació fa tres anys, i ha arrelat i es consolida. El Torneig de Bitlles Catalanes té totes les condicions per arrelar i consolidar-se també. I és que Badalona dóna, i necessita, molt de joc…

 

 

Sonen els acords de cançons conegudes i els joc de veus d’Els Amics de les Arts es perden pel Turó d’en Caritg i no se’en pot apreciar el matís. Mai he entès com pot ser que l’esforç de portar un grup excel·lent no s’acompanyi amb l’exigència dùn control del sò que també busqui l’excel·lència. I passa tan sovint…! Però aquesta no és pas la principal incomprensió de la nit, (segueix) 

No, no ho és ni tan sols la sorpresa pel canvi de programa que ens ha fet perdre bona part del concert: han canviat l’ordre dels grups i per tant, s’ha avançat molt l’horari, sort que algú ens ha avisat al darrer moment, però tot i així hem arribat massa tard. És normal un canvi d’ordre de grups en una programació tant difosa dins i fora de la comarca? Costa molt d’entendre, però ja dic que tampoc és aquesta la principal incomprensió de la nit.  

Arribo a la Plaça del Centenari quan canten “Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc” i penso que “vull entendre-ho però no puc” és realment la frase de la nit,

La frase que jo escolliria seguint instruccions de la meva filla, sinó fos que ella em demanava que escollís una frase del darrer disc. Si ho hagués fet a temps m’hauria pintat una samarreta per lluir al concert, com va fer a son pare, però ell tampoc va poder lluïr-la, ves. que amb el canvi d’horari no va tenir temps ni tan sols de passar a buscar-la. La cantimplora sí, que la portàvem, per sort, la cantimplora plena d’aigua.

La cantimplora plena d’aigua, això sí! 

Faig un inventari ràpid de les principals concentracions festives amb concerts, i no en trobo cap ni una (Badalona a banda) on concerts i barraques/xiringuitus on consumir menjar i beure no vagin estrictament lligats. Des de la Festa del Treball de la “meva època” a les Fires de Girona, passant per tots i cadacun dels esdeveniments festius de totes les ciutats del món mundial, sempre un acte que concentra gent genera l’organització d’una xarxa de punts de consum de menjar i beure, i en els esdeveniments festius populars (festes majors i etc) la majoria d’aquestes barraques o xiringutos o quioscs o com se n’hi vulgui dir, són organitzats per entitats. Arreu. Arreu del món, excepte a Badalona.

Per sort, a Badalona l’associacionisme és viu, compromès i proactiu, i d’uns anys ençà algunes entitats havien subsanat en part aquest greu mancança badalonina. El Casal de Cuba i els Consell de Joves amb Can Txiringu donaven una mica de color a l’espai de concerts, color, olors i el que és més important: saciaven les ganes de menjar i beure mentre durava la festa. Una opció lloable que hauria hagut d’anar a més, ampliar el ventall d’entitats i d’oferta…

No sé si arribarem a treure mai l’entrellat de què ha passat, de per què ho han fet, per què han impedit que aquest any les entitats féssin aquest servei, per què han dit tantes mentides, i per què, al final, no ha calgut ni tan sols boicot, perquè no hi havia res a boicotejar. No sé si la caravana-bar privat establerta a la plaça estava avisada, ni si hi hauria estat igualment en cas que les altres parades fóssin associatives, no sé si van fer l’agost o van deixar de fer-lo per manca de previsió, si algú hi tenia comissió, si…

Només sé que si la nit dels concerts la Plaça del Centenari  s’omplís amb una llarga filera de barraques on degustar de tot i força, i que si aquestes barraques i txiringus les dinamitzéssin les entitats, les ganes de quedar-se allà a viure la festa serien grans. Fins i tot estèticament potser s’aconseguiria trencar aquell desangelament que té l’espai.

Però com que anem de mal a pitjor, sense barraques d’entitats oferint caliu d’olors que obren la gana, tan bon punt es va acabar l’eufòria del BRED AND BREAKFAST vam marxar travessant el ciment inhòspit. No puc entendre per què en això hem de ser diferents de la resta del món mundial. I per què l’Ajuntament ha impedit que  es portés  a terme una cosa que ja estava prevista, que l’organitzaven voluntàriament els propis joves i que, a més, els reportava un petit benefici per paliar la falta de subvencions a l’associacionisme juvenil, , deixant la ciutat sense un servei.

Ho intento, ho vull entendre, però no puc.

Encara que nasqués abans que existís com a Parc (els Jardins cedits per a la festa no eren públics), la Festa del Badiu i el Parc de Can Solei (ara Can Solei-Ca l’Arnús) fan una simbiosi perfecta.
(segueix)

ENS FALTEN LES NINES I LA COMISSIÓ

 

El Maig Major ja torna a ser aquí, i la vitalitat associativa de Badalona l’ha farcit d’oportunitats de cultura participativa. Sant Jordi, com un preludi, ja ens en va oferir un bon tast. La crisi i la seva gestió política no para d’atacar-nos augmentant les víctimes de l’atur i de les retallades, però en comptes d’arraulir-se desvalguda, la societat civil s’enforteix i no s’atura, s’organitza, s’enxarxa, i no només reivindica i defensa els drets socials que no ens podem deixar prendre, sinó que fa possible una vivència  cultural i festiva rica i comunitària. Som el què som capaços de fer, i les retallades ataquen moltes de les conquestes democràtiques bàsiques, afebleixen la cohesió i l’equitat, augmenten el risc d’exclusió i la precarietat…però no aconsegueixen desactivar-nos, tot el contrari. La població sap fer pinya i sap donar resposta on les administracions fan fallida, encara que, dissortadament, es topi amb barreres insalvables

 

Maig ja és aquí, i de tota la programació oferta per a les festes, voldria destacar una presència i dues absències. La presència que vull destacar és tota la programació de la Festa Major Alternativa, que cada vegada aglutina a més teixit associatiu, i d’una forma especial la xerrada de dimecres “Seguim construint la història” perquè posa en valor tres aniversaris simbòlics que representen moltes altres entitats de la ciutat. La Festa del Badiu (50 anys), l’Ateneu de Sant Roc (30 anys) i el Carnestoltes de Llefià (30 anys) són – com altres associacions, xarxes i celebracions – el fruit  d’un associacionisme nascut en el post franquisme, amb compromís i visió de ciutat, i que ben lluny de ser un model caducat  és un model dinàmic que dóna resposta a l’actualitat.

Enllaçant amb la Festa Major Alternativa, enceto les absències: 1) seguim sense una Comissió de Festes, reivindicació que dóna sentit a Coordinadora Popular de Festes de maig.

I 2), Ens han pres les NINES RUSSES. L’ ERO de Badalona Comunicació s’ha carregat un programa consolidat, d’una alta qualitat periodística i humana, un programa premiat i molt escoltat. NINES RUSSES ha estat una porta oberta al pols humà i associatiu de la nostra ciutat, una oportunitat de fer i sentir la Ràdio ( i també darrament la TV) locals com uns mitjans qüotidianament propers, sensibles, oberts, critics, cohesionadors. És una gran pèrdua per Badalona i per a les teles locals en conjunt, una pèrdua lamentable i injusta. Una d’aquelles barreres infranquejables per a la societat civil.

Maig ja és aquí. Gaudim la festa, però no oblidem tot el que ens queda per conquerir ( o reconquerir!)

 

 

T’ho miris com t’ho miris que pleguin les Nines Russes fot molt! Fot i és una gran pèrdua per Badalona i per les televisions locals en conjunt. És una injustícia i un indicador de en què es pot convertir la televisió i ràdio local sota la batuta d’un govern que no té cap escrúpul a l’hora de privar la ciutat d’un prestigiós i qualificat altaveu a favor de la cultura participativa, la cohesió i la convivència en la diversitat. De la mateixa manera que no té cap escrúpul per plantar-se a davant la porta de les escoles a repartir xupa xups per vendre el sistema policial que està prenent el control de la nostra vida ciutadana. Són decisions polítiques que dibuixen un model de ciutat. Un model de ciutat que no m’agrada gens ni mica. 
(segueix) 

Potser em direu que no hi té res a veure. Que una cosa és lamentar el tancament de Nines Russes, un fet derivat suposadament de la crisi, i l’altre, aquesta obsessió del nou govern per anar exibint la Guàrdia Urbana, per augmentar la seva presència i la seva popularitat.

Però per mi és un clar indicador ideològic.

Què significaven les Nines Russes, què eren?

A més de ser un programa consolidat, de gran qualitat periodística i humana, un programa premiat i reconegut, era un programa molt escoltat, molt participat. Qui no coneixia el “nines”? NINES RUSSES ha estat una porta oberta al pols humà i associatiu de la nostra ciutat, una oportunitat de fer i sentir Ràdio (i darrerament també tele) locals com uns mitjans qüotidianament propers, sensibles, oberts, crítics, de totes i tots i de tot arreu, amb sentit de ciutat sencera. Ens retornaven uns mitjans molt cohesionadors tant des del punt de viata territorial com des del punt de vista de la diversitat cultural. 
I eren programes molt concorreguts! Diàriament circulaven pels estudis una gran pluralitat de persones i entitats, es projectaven una gran diversitat d’iniciatives i exeperiències.

Les Nines Russes tenien l’orella ben parada i els ulls ben oberts, tenien una lent d’augment que detectava les mogudes interessants al més petit moviment, fossin de gran o de petit format, fossin tradicionals o innovadores. Fossin més comunitàries  o més personals, sempre hi sabien treure el suc humà i comunitari, el suc transformador i el missatge a favor de la convivència.
Precisament ara havíem encetat una colaboració que havia de portar als estudis joves alumnes de diferents centres i barris que practiquen compromís cívic a partir de l’Aprenentatge Servei. Qui els tornarà a donar la paraula, ara, qui? Qui serà sensible al poder transformador d’una pedagogia que mou els joves a comprometre’s amb el seu entorn?

Estic de dol, em costa acceptar aquesta pèrdua. Durant els darrers anys, la Cristina Pitarque i la Carlota Santos han format part del meu univers d’una forma regular, continuada, ja fos escoltant-les, ja fos trobant la seva unitat mòbil perseguint actualitat diversa, ja fos compartint estudi o línia telefònica.
I m’han infós una gran confiança en el paper inclusor i cohesionador dels mitjans de comunicació locals. No puc creure que el seu silenciament es degui a una coincidència neutre de factors. En absolut.

De la mateixa manera que no és cap coincidència neutre de factors que a partir d’ara a qualsevol concentració ciutadana hi aparegui un gran estan des d’on la Guàrdia Urbana es fa estimar pels infants, exhibint el seu poder i les seves armes, regalant dolços i xapes amb fotografies dels nens disfressats amb la gorra.

No són coincidències neutres. Hi ha una ideologia darrere de tot això. Fer callar uns altaveus i potenciar-ne uns altres.

T’ho miris com t’ho miris que pleguin les Nines Russes és una gran pèrdua per la ciutat. I fot!

JO TAMBÉ SÓC BADALONA COMUNICACIÓ

 

Treballar a partir de notícies d’actualitat és motivador i instructiu, i en àrees de coneixement com són les Ciències Socials, els mitjans de comunicació són una font inesgotable de material pedagògic, viu i molt útil per als aprenentatges significatius i l’estímul de l’esperit crític.

Ara que els ordinadors ja són una eina quotidiana i imprescindible, i el domini digital i el tractament de la informació formen part de les competències bàsiques que totes les noies i els nois han d’assolir en acabar l’ensenyament obligatori, les persones que ens dediquem a l’educació ens fem un tip de navegar per aquest univers cibernètic  carregat de tot tipus de documents fàcilment aplicables a les finalitats pedagògiques.

És el paradís de l’era audiovisual. No cal ni gravar. N’hi ha prou de buscar els documents, les notícies, els reportatges o els videoclips a la xarxa,  valorar-los i posar-los a l’abast mitjançant un màgic enllaç. I en aquest univers, els portals digitals de les televisions, de les ràdios i de la premsa escrita són una font inesgotable de matèria prima: s’hi ha de fer força feina extra abans de servir el producte a l’alumnat,  perquè pugui treballar-hi i treure’n profit, però a mi aquesta és una feina que m’apassiona.

Ara que estic acabant de preparar activitats didàctiques per al Crèdit de Síntesi sobre Badalona que treballaran els meus alumnes després de tornar de vacances, remeno contínuament el portal digital de Badalona Comunicació. La qualitat dels seus programes i informatius m’ofereix una bona gamma de material que puc convertir en didàctic. De la tele, de la ràdio, del “paper”… Tota la ciutat es fa present a la pantalla, i a cavall del ratolí, viatjo per cada barri, per cada festa, per cada lluita. Petites i grans històries humanes, petites i grans històries de participació, de sensibilitats diverses, de motivacions socials, culturals, esportives, urbanístiques, mediambientals… Petites i grans històries que fan Badalona, aquesta Badalona rica i plural que és de totes i tots, diversos com som.

La història de la ràdio – la RCB – és la nostra història,  la història de la Tele – la TVB – és la nostra història. I la revista Bétulo, tot i ser massa institucional i poc rendible, també ha aportat material didàctic i ha contribuit a crear  sentit de ciutat. Al llarg dels anys m’he fet tips de portar alumnes a visitar els estudis dels nostres mitjans de comunicació, i he participat a desenes de programes, programes que donen veu a l’actualitat i a la vida associativa i participativa de la ciutat. Que donen veu a la pluralitat i ajuden a construir debat. He comprovat la força d’alguns nivells d’audiència, la força dels mitjans locals com a referència cohesionadora.

 

He vist créixer aquesta casa, i els seus voluntariosos professionals. He tastat els seus productes, i he comprovat les seves virtuts explícites. També he intuït alguns defectes implícits, sovint lligats al control polític, però malgrat aquests, me la sento meva, la sento de tota la ciutat. I la sento viva, exigent, professional, lluitadora, oberta a superar els seus punts febles. Em sento orgullosa de tenir-la, i de la seva qualitat. No em puc creure que el propi Ajuntament estigui a punt de desmantellar-la. I encara menys que no es pugui fer res per evitar-ho.   

BADALONA ES MOU, NO S’ATURA

 

L’actual context de crisi econòmica porta a primera pàgina de la vida ciutadana les reflexions i mobilitzacions al voltant del nou sistema econòmic que caldria impulsar, de la queixa i proacció per les retallades i pèrdua de drets socials, i de la reivindicació d’un ordre de prioritats on les condicions de pobresa i penúries de la ciutadania han d’activar necessàriament reaccions en primera línia. I en aquest ordre de coses, per sort, la maduresa ciutadana en termes democràtics està evitant que quallin discursos populistes que pretenen criminalitzar les despeses per a accions socio culturals i de participació ciutadana. O per a Comunicació (ràdio, tele…), per posar un exemple tristament actual a Badalona. Afortunadament la ciutadania pot dir com a l’anunci “jo no sóc tonto”, i no es deixa enganyar quan algú, fins i tot quan és algú amb rellevància política, diu coses tan demagògiques com que mentre hi hagi gent que passa gana no es poden destinar diners a subvencionar entitats culturals (certes entitats culturals) o projectes de dinamització juvenil (i certes polítiques d’educació social). Com si la cultura, en el sentit ampli de la paraula, no fos de primera necessitat, i com si no hi hagués una immensa llista de despeses prescindibles i perfectament retallables molt abans d’arribar a les retallades de drets bàsics. Que cal contenir el malbaratament de diner públic, i tant! Que cal aturar la inversió milionària en infraestructures innecessàries com la que ha estat fent l’Estat durant aquests anys, sens dubte! Que cal recuperar els diners que l’Estat deu als contribuents catalans i resoldre d’una vegada l’espoli fiscal i el greu desequilibri entre el que s’aporta i el que es rep? evidentment! I evitar el frau fiscal, i els sous abusius, i les malversacions i … però, retallar la despesa en serveis bàsics – sanitat, educació, joventut, cultura.. ? – no, gràcies!  

 

I dic que Badalona es mou perquè a banda de que aquest és el lema de l’activa plataforma en defensa d’una escola pública i de qualitat, Badalona, malgrat la pressió per les retallades, no s’ha aturat ni un moment, i no només com a reacció a les retallades, que també, sinó fent el que sap fer la ciutadania organitzada, associada: treballar molt, i treballar en xarxa, i produir accions culturals, dinamització, participació, reflexió… Primeres jornades de Cultura Tradicional i Popular de Badalona, Rua de Llefià. Teatre anti rumors, Conferència Indignada d’Arcadi Oliveras, Plenari de Badalona som totes i tots, Taula de Cultura, Aniversari d’AMICS, Arrelarreu Contes, Calçotada Popular a Llefià i La Salut, Festa Medieval, Festa Major Alternativa, Casals de Joves en lluita… per només citar-ne unes quantes de la llista inacabable… Badalona no s’ha de deixar de moure, perquè més enllà de les polítiques que la governen, qui té la força per fer canviar les coses és el poble organitzat.