miozz mirades

Tornant de Reus de veure el pare, ens toca deixar en Dani a La Batllòria, un gest que ja s’ha normalitzat però mai podré acabar de païr. La Batllòria és una residència assistida per a persones amb discapacitats físiques, al C/ Camí de Sant Jeroni de la Murtra, més avall del Sociosanitari El Carme, entre pisos de protecció oficial. La mateixa entitat a la que pertany “La Batllòria”, ACAM, té una altra residència assistida uns portals més amunt, “Montigalà”,  aquesta per a persones amb retard mental. Montigalà Batllòria, un binomi que per a mi conserva encara un fort gust de lluita i joc polític, amb olor de fracàs, tot i que la memòria històrica d’aquesta intensa lluita popular dels vuitanta (Montigalà per al poble, Montigalà Parc Natural, etc) està ben adormida, gairebé oblidada. Algú l’hauria d’escriure ben aviat. (segueix)

És cert que s’hi conserva verd – només faltaria! – entre les abundoses edificacions comercials, els habitatges, les vies de trànsit i els parcs. Però res comparable al que hauria d’haver estat. La submissió a les Olimpíades Barcelona 92 va fer callar moltes boques i renunciar a fermes promeses electorals, i tota aquella mobilització reivindicativa es va acabar quan les forces d’esquerra compromeses amb les decisions consistorials van deixar de recolzar els plantejaments ecologistes més lògics i plausibles, tractant-los de massa agosarats, conformant-se tan sols en que allò no fos el projecte urbà inicialment privat. El mateix mercantilisme ideològic que més endavant va deixar tapar tot vestigi de les transcendents troballes romanes sota la B-20, eliminant el que hauria pogut ser el complement perfecte al patrimoni històric de la ciutat, i una bona font per comprendre la impotància de la Baetulo romana molt més enllà del nucli urbà. Personalment, per a mi, la pèrdua del Montigalà Batllòria va ser la pèrdua definitiva de la inocència política: hi havia confiat!

En arribar a la rotonda des d’on s’accedeix a l?institut Gaudí de la Construcció, les abundoses oliveres podades amb formes que ratllen el ridícul són, als meus ulls, una mostra del que ha acabat sent aquesta zona de la ciutat: un híbrid amb molt poca gràcia. Per bé que té algunes zones amb encant. I la vessant dreta (baixant) del Camí de Sant Jeroni fins al C/Olof Palme és de les que en té, d’encant. I desprèn olor mig muntanyenca.

El rastre de la posta, en baixar en Dani i acompanyar-lo fins la porta, empenyent la cadira de rodes per una pendent que es fa notar, és un rastre bonic però de massa d’hora: és aviat encara, el sol va avall però encara llueix força. És curiós com, en evitar el rastre d’edificis, la fotografia sembla d’un lloc realment frondós. I està feta a peu de carrer, al costat de l’incessant trànsit de cotxes.

No entenc com no s’aprofita el que ja hi ha per fer una zona realment accessible i amb bons acabats: incomprensiblement la mobilitat a peu – encara més en cadira de rodes – és d’una dificultat extrema, els itineraris s’han pensat per ser fets en vehicles de motor particulars, i al vianant se’l deixa contínuament a l’estacada. Segurament és una de les zones que actuen com a clara referència de Badalona fora de la ciutat, per la presència d’establiments comercials que són puntera, i és de les zones més trepitjades, també, per gent de tots els barris de la ciutat… un potencial de cohesió ciutadana que caldria no deixar perdre, i que, en canvi, es malmet en va.

Seguint la ruta per retornar els altres familiars a ca seva, em miro la masia restaurada, Can Bofi Vell, que abans eren unes restes tristament abandonades enmig del camp. Ara la masia fa goig i permet ampliar el Patrimoni, i segurament farà un servei a la ciutadania. Però del camp ja no en queda res.