miozz mirades

Aquests dies de núvols i pluja és fàcil que, a la posta, el cel dibuixi i pinti formes. Avui predomina un rosa groguenc. L’esperava aquesta posta, volia comprovar-ne el contrast. Les piles de runa i els edificis derruint-se sempre tenen un no sé què fantasmagòric que m’atrau. Mig se m’emporta a les fantasies novel·lades per les meves lectures d’adolescent, plenes de misteris i aventures. Mig em transporta a la cuina dels pensaments metafísics més interns. (segueix)

En aquest solitari dissabte de juliol en Dani i jo ens hem passejat per un Montgat tancat i barrat – només quatre comerços oberts en tot el barri de Les Mallorquines – i hem fet temps esperant que fos l’hora. Ens hem mirat amb atenció quieta en què s’ha convertit l’edifici de la Bomba Prat, i com de mica en mica retorna el paisatge de quan érem nens, a mida que es destapa “El camp”. Aquell nostre camp d’aprenentatge. Un cel bonic i suau ha resseguit la posta al Nord de Badalona, damunt de l’antic i airejat camp de Can Regalat.

La Bomba Prat la vam veure néixer, i vam patir com els encofrats per als seus fonaments s’emportaven el nostre terreny d’aventura i la nostra drecera perfecta. La darrera foguera de Sant Joan que vam cremar-hi ara encendria tot el barri. Un cop expropiat al pagès -Can Regalat va quedar relegat al tram més proper a l’Autopista, on ara hi ha aparcats els Autocars Capricornio i unes quantes tugses – i fins que no van començar les obres l’extens camp va quedar obert al lliure ús del poble. Era el nostre skate-bici park paticular, el nostre terreny per a tot.
L’espectacle de les obres va durar temps, el recordo amb detall precís, hi pasàvem borejant-lo quatre vegades cada dia,  per fer camí cap  a l’escola. I els acabats van ser espectaculars, un edifici modern per a l’època, enorme, que va esdevenir punt de referència durant molts anys per a l’entrada Nord de Badalona. El meu pare m’ha explicat molts cops per què més endavant tot va fer fallida, però ara seria massa llarg.

Els darrers banyistes ja han tret els cotxes que a mitja tarda omplien voreres i esplanades, els vigilants de les obres ens observen amb actitud pausada, i nosaltres bevem glops d’aquest aire amb gust de nostàlgia. Fa un dia una mica buit, avui, i en tornar a casa truquem al pare per connectar-nos al focus vital de la família enxarxada. l’Hospital queda lluny, i ell encara no ha pogut visitar-lo. Per telèfon parlen, i en Dani treu veu i posa llum a la mirada.

Com si féssim un salt des del temps en què jugàvem al camp al temps en què el camp torna a destapar-se. Passat i present es fan un tot, de vegades.