miozz mirades

“Sota la florida de la nolina s’hi estenia una altra incertesa,
no tan bella ni tan lluminosa. Una incertesa que s’ha obert a partir del
diumenge 22 de maig, quan, més enllà de les promeses electorals d’uns i
altres, més enllà de les interpretacions sobre els vots emesos o no
emesos per uns i altres, més enllà de l’administració d’aquests vots i
de qualsevol anàlisi que es faci (i en tenim per donar i per vendre), i
més enllà de tot l’intangible que plana sobre nosaltres, es va obrir
l’interrogant més interrogant de la nostra història democràtica: què
passarà? què ens passarà?” (segueix)

Aquest és un fragment d‘incertesa sota el canelobre, un post escrit a principis de juny, amb “un pes
intangible i feixuc” que em va dominar durant moltes setmanes després de les eleccions.

Ara que les actuacions del nostre govern local comencen a neguitejar
seriosament la societat badalonina pel què tenen de discriminatori, de fragmentador i d’aleatori (es parla ja de caciquisme), penso
alguna cosa així com “i doncs què esperàveu/m?” Escric aquest apunt en
suport al Cercle Artístic de Llefià, no m’ha estat possible arribar-m’hi
aquesta tarda. En suport al Cercle Artístic que es queda sense local, a
les JERC que es van quedar sense concert   i a altres entitats que han patit traves per poder desenvolupar accions participatives, començant pels despropòsits de la Diada; als companys d’UNESCOCAT que deixen de desenvolupar els seus programes a la ciutat, interrompent una tasca fonamental a favor del diàleg interreligiós; a totes les entitats “del tercer sector”, a les associacions sense ànim de lucre en general, i d’una forma especial a les compromeses en temes d’acollida, cultura participativa i solidaritat, que
veuen com es tanquen programes vitals per a l’equitat i la cohesió, i com es redeixen subvencions, i etc etc.

Després dels resultats electorals a Badalona, quan encara no es coneixia
com acabarien les negociacions per decidir qui governaria la ciutat,
les converses de carrer i entre la gent del món associatiu anaven i
venien entre dos pols: els qui s’esquinçaven les vestidures només
d’imaginar que un gest com el de CIU (abstenir-se) podia donar el poder a
la llista del PP encapçalada per Albiol, i els qui malgrat estar ideològicament oposats, s’hi conformaven
buscant-li una part positiva: “cal fer neteja i acabar amb el caciquisme
socialista”, deien, i “cal que l’Albiol s’afronti a les seves falses
promeses”. “Millor que governi que no pas que s’enforteixi a l’oposició”,
insistien. “Cal tenir en compte el respecte als prop de 27.000 votants”.
I tot és “mal que mata”, pensava jo, però deixar el govern
de la
ciutat en aquestes mans era, és, ha estat una temeritat de la que tot just comencem a tastar-ne les conseqüències. Només cal
veure tot el que ja
està passant, dia per altre. Sense parar. De què ens estranyem? Quina
tradició democràtica, associativa i participativa té l’actiu humà que
pren les decisions sobre com ha de funcionar Badalona? Els fets parlen. Parlen d’ideologia: per les prioritats, pels procediments i maneres de fer. Badalona té un capital social molt alt, i cap govern pot pretrendre tirar endavant la ciutat sense comptar amb la societat civil compromesa, sense tenir-la en compte. Pels fets es coneix un govern.

Però també pels fets es coneix un poble, una societat civil organitzada i compromesa. Fa dies que la Comissió Reactiva de Badalona som totes i tots  treballa amb propostes per reaccionar eficaçment a tants atacs a la cohesió social i a la Badalona de totes i tots. Durant l’estiu la Plataforma ha estat present als mitjans (fins i tot a TV3) donant resposta als fets més greus (com l’intent de restringir les ajudes socials amb criteris que res tenen a veure amb la situació de precarietat) i s’està treballant per difondre i reivindicar el missatge d’alerta que a  finals de setembre, aprofitant la Fira de la Solidaritat, es va començar a fer públic. El proper Plenari de la Plataforma, previst per al 15 de novembre, serà un moment important per veure si aquesta organització en xarxa pot articular part de la resposta que el moviment associatiu ha de donar al govern actual.
D’altra banda la Taula de Cultura, més enfortida que mai, s’organitza en àmbits de treball diversos, i es toquen directament aspectes que s’han convertit en el problema principal de moltes entitats badalonines (pla d’equipaments…), i la Coordinadora de d’Entitats per a la Festa Major Alternativa ja fa setmanes que ha començat a treballar.

Així mateix divendres es convocava una reunió específica per donar resposta a l’agravi patit pel Cercle Artístic de LLefià, i tot corre molt ràpid. El manifest de suport a l’entitat, que va més enllà en les seves reivindicacions, ha reunit en pocs dies un nombre molt significatiu i creixent de suports. Em quedo amb el comentari afegit per Oriol Lladó: ” Les entitats que treballen per la ciutat -com el Cercle- ja paguen el
lloguer de l’espai del qual fan ús. No el paguen en diners. El paguen
amb hores, dedicació, compromís, valentia i ganes de futur. El balanç,
n’estic convençut, està encara a la banda de la societat civil. És molt preocupant el que està passant a Llefià i gens menor. És el
símptoma, (un símmptoma més, vull dir: concert JERC, denúncia de
lloguers de locals, Diada…), del trencament d’una complicitat
necessària, vital. El reconeixement mutu (i també crític, si cal… que
cal) entre tots els actors que participen en aquesta gran obra
col.lectiva que en diem ciutat.“

Pels fets coneixem quin és l’estil del nou govern, i pels fets també es coneixerà quin és l’estil de l’associacionisme organitzat.