miozz mirades

El disseny l’ha fet  l’Associació de creadors/es Espiral: el mural Xesco Boix fet amb ampolles d’aigua buides. Per fer el mur se’n necessiten 1370!
de 330cl o 500 cl

(continua)

La idea és que les nenes i els nens escriguin o pintin en una tira de paper vegetal un desig per millorar el món  i l’introdueixin en una ampolla d’aigua buida, a manera de missatge del nàufrag. En acabar el mur es pintaran els culs negres per reproduir el dibuix de la cara de l’animador, tal com es veu a la fotografia. A la inauguració del mur s’explicarà que al món hi ha molts murs que separen pobles (Fins fa 10 anys a Berlin, actualment entre el poble palestí i poble jueu,…) , però que aquest mur nostre és totalment diferent, ja que està fet dels millors desitjos dels nens i nenes de Badalona, desitjos molt semblants als desitjos que expressava en Xesco Boix: ser més feliços, gaudir de la vida, evitar les guerres, estimar-se,repartir la riquesa, ser solidaris…

El mural es farà el proper dissabte dia 19 de desembre, a la Plaça de la Vila de Badalona, durant tot el matí, en el marc del CORNADAL, dins els actes MEMORIAL BADALONA XESCO BOIX, impulsats per Soca-rel del Círcol Catòlic i amb la coorganitzaació i col·laboració d’una pila d’entitats.

Més informació als documents adjunts:

Nota de premsa
Tríptic
Cartell Sopa de Pedres
Cartell Taula Rodona
Cartell presentació llibre

Altres apunts del bloc on parlo de Xesco Boix:
– xesco amic meu
– rellegint i rescoltant el missatge de xesco boix

L’article quinzenal per a la revista El Tot parla de la mobilitat a tota la muntanya de Can Ruti, una zona que acumula molts serveis. Accedir al contingut de l’article

Són incomptables les vegades que tots plegats hem de pujar  a la muntanya de Can Ruti, i no precisament per gaudir d’una sortida campestre
(continua)

A més de ser una gran zona natural per on passejar, i que compta amb un berenador que atrau molta concurrència,  allà dalt s’hi acumulen molts serveis imprescindibles: l’Hospital General, el Tanatori, l’Institut Guttmann i la Residència de Disminuïts Profunds. Acumular serveis en una zona mal comunicada no és intel·ligent: l’error especulatiu de convertir els terrenys de Can Ruti en terrenys destinats a serveis ve d’un passat franquista que no podem canviar, però la decisió d’augmentar-hi els equipaments i no resoldre bé els accessos pertany a l’època actual.  Les mancances que acumula aquella zona són majúscules, i afecten a un gran nombre de ciutadans, diàriament.

En tot el conjunt de la muntanya i entre els seus equipaments no hi ha camins segurs, molts trams de la carretera no disposen de vorera i en alguns casos ni tan sols de cuneta. Pujar-hi a peu o desplaçar-s’hi entre un equipament i un altre, és, en general, impossible. La recent millora en l’entorn de l’Institut Guttmann és una excepció, però no pas la norma. Les parades d’autobús – tret de les que hi ha a l’origen i final, ja a l’hospital, i la de davant de la residència – estan ubicades en llocs insegurs, moltes vegades a peu de carretera, sense un mínim d’espai on esperar-se; la de davant del camí que porta a l’Escola de Natura de la masia de Can Miravitges o la que deixa a peu d’escala del Tanatori  són de les que més gent fa servir, amb un nivell de perillositat molt alt. El servei d’autobusos, malgrat les millores, es manté insuficient, complicat i poc operatiu, especialment per arribar al Tanatori i a l’Hospital si es tenen dificultats de mobilitat (de la parada a la porta hi ha més de 200 metres).

Tot plegat empeny a agafar el cotxe,  que a part de ser el mitjà més contaminant, és privat i privatiu: ni tothom en té ni hi ha prou espai perquè tothom l’aparqui. Però les queixes ciutadanes sobre l’accessibilitat a Can Ruti es van acabar amb la gratuïtat de l’aparcament, un benefici selectiu que ha fet oblidar gran part de les reivindicacions sobre la zona.  No parlaré del disbarat que ha suposat posar el Tanatori allà dalt, perquè ja ho he fet altres cops i a més ja no té remei, però no vull deixar d’esmentar l’ensarronada que vam patir tots plegats en nom de la reivindicació d’uns usos per al Parc Serentill – que és on havia d’anar ubicat – dels que mai més ningú n’ha tornat a sentir parlar.

Arribant a Badalona des del sud, vora mar, el desconcert és majúscul. Al bell mig d’un carrer públic, el Carrer Eduard Maristany, una barrera barra el pas. Uns metres enllà, venint del nord, es repeteix el mateix nyap. De sobte el carrer públic s’ha convertit en terreny privat, i cal pagar per passar-hi. Com en el temps medieval. Marina Badalona S.A. – empresa pública – en té la concessió per a ús del port. Alguns vehicles passen decidits, d’altres dubten. La barrera que atura el pas dels vehicles i crea tanta  confusió desdibuixa els límits entre el terreny privat i el públic: tota una metàfora. 

(continua) 

Els visitants, turistes, veïns de municipis propers o de la pròpia ciutat no saben com reaccionar. Al plànol no s’hi dibuixa cap barrera, i aquella drecera amb vistes al mar es converteix en un cul de sac. El que no saben, perquè ningú ho informa, és que gràcies a la pressió dels veïns de banda i banda del port i després de moltes negociacions, ara es pot passar sense pagar, gràcies a les arques municipals: cal agafar el tiquet d’entrada i, en sortir, si no s’han exhaurit els minuts de marge que concedeix l’empresa, es pot sortir sense pagar, a costa de l’ajuntament. La falta d’informació fa que molts conductors facin marxa enrera i es privin del dret de pas. O que badin més temps del compte pel tram del port i acabin havent de pagar: no coneixen les normes del joc. 
Qui sembla que sí que coneixia molt bé les normes del joc, del joc brut, i ara està sota sospita, és en Juan Felipe Ruiz. 
La gasiveria de posar peatge a un carrer públic pren una dimensió esperpèntica en el moment en què es destapa l’operació especulativa en què Marina Badalona S.A (de la qual Juan Ruiz és conseller delegat) ha regalat 14 milions d’€ a Badalona Building Waterfront, S.L., (de la qual Juan Ruiz també és conseller). Ahir a la nit ja s’alçaven veus demanant un gest ferm per part de l’alcalde (vegeu apunt de Jordi Ballesteros); del tema n’ha parlat de bon matí en Carles a Bitàcola, i més tard Vilaweb informavade la primera reacció de Jordi Serra, que de moment s’ha limitat a demanar a Juan Felipe la seva renúncia temporal.

Si això s’acava demostrant (hem de respectar la presumpció d’innocència) i resulta cert que s’han “desviat” aquests 14 milions d’€, la contribució municipal a les arques de Marina Badalona S.A resulta del tot injustificada i afegeix més surrealisme a la situació: una empresa que es pot permetre regalar 14 milions d’€ ha de cobrar peatge a l’ajuntament per cada cotxe que passi pel “seu” terreny (que, a més, fins fa poc era públic)? La facilitat amb què l’ajuntment va cedir a aquesta exigència de Marina Badalona S.A també espanta. Espanta, sí.

Molts dies d’estiu, en el meu passeig en bicicleta, aprofitava per avisar els viatgers despistats informant-los dels seu dret a travessar el tram de carrer segrestat pel port, entre barrera i barrera. Em dolia la mala imatge que els donava la nostra ciutat.

Ara, si ho torno a fer,  potser posaré un rètol que digui: Ajudeu a que l’ajuntament tapi un forat de 14 milions d’€: amb el simple gest de passar pel port i sense cap despesa directa! (recordar-los que paguen indirectament perquè els diners de l’ajuntament són públics espatllaria l’eslògan…)

Les roses d’octubre tenen una llum especial. Desafiant el temps en què suposadament toca que tot comenci a endormiscar-se, s’obren amb energia i amb tota la seva gamma de colors.

(continua)

Al jardí de casa, el roser no para de florir. Va florir a l’abril, (vegeu-lo aquí), ho va fer a l’estiu (vegeu-lo aquí) i seguiex florint a l’octubre. 
Són unes roses d’un color dinàmic, que es transforma. Dinamisme, colors (com a metàfora de diversitat) i transformació són les paraules que em defineixen aquest octubre a Badalona.

(disculpeu, l’apunt està temporalment fora de servei !)

Aquest dilluns l’article quinzenal que escric al setmanari EL TOT Badalona va de Cohesió, aplicant a Badalona algunes de les idees que expressava a l’apunt de fa dos dissabtes, cohesionar(accedir a l’article COHESIONAR)

Llegir l’article “Cohesionar BADALONA) 

COHESIONAR BADALONA

Cohesió és l’acció d’adherir-se o d’unir-se les coses entre elles; cohesió social és la vinculació dels membres d’una col·lectivitat entre ells mateixos i com a grup; vinculació és l’acció de vincular i vincular vol dir lligar amb un vincle legal, moral, afectiu, etc;

Així doncs quan parlem de cohesió aplicat a una ciutat estem parlant del fet que tots els seus ciutadans se’n sentin part i que hi hagi espais de referència comú, sigui quin sigui el racó de la ciutat on es visqui. Que sigui fàcil la mobilitat per fer efectiu allò d’unir-se les coses entre elles, i que no hi hagi espais segregats ni grans barreres que la segmentin. Una ciutat cohesionada no pot tenir  grans desigualtats en el nivell de serveis i qualitat de vida dels diferents barris. I la seva població s’ha de sentir identificada amb el sentit de ciutat sencera, sense que això privi de tenir també sentit de barri o districte. En conseqüència, una ciutat cohesionada no pot tenir barris gueto ni barris marginals, ni tampoc pot tenir un conjunt de barris molt cohesionats internament però que visquin d’esquena els uns dels altres.

Quan apliquem el concepte a les persones, llavors ho anomenem cohesió social. I estem parlant de que el sentit de pertinença al gran grup plural i divers sigui tan o més real i valuós que el sentit de pertinença als petits grups socials de referència immediata (nivell socioeconòmic, cultura, origen, creences, edat, gènere, interessos, barri de residència, condició de diversitat funcional…); estem parlant de que les persones ens mirem primerament com a ciutadans iguals en drets i deures, més iguals que diferents, com a iguals en dignitat, sigui quina sigui la condició secundària que adjectivi la nostra vida. I que ens relacionem de forma plural, barrejada, que compartim espais  comuns. També vol dir que  les desigualtats en les oportunitats siguin mínimes, i no condicionades socialment.

Badalona com a ciutat de més de 215.000 habitants i amb una estructura que afavoreix algunes segmentacions, no ho té fàcil per assolir un alt nivell de cohesió de ciutat. Tampoc té fàcil la cohesió social, essent una ciutat on els assentaments massius de la immigració (l’antiga i la nova) no han facilitat la barreja ni els espais comuns. Per això no podem perdre cap oportunitat per promoure explícitament els dos tipus de cohesió. No ens podem permetre cap programa, cap intervenció comunitària, cap política, que no treballi en aquest doble sentit. Per això és molt oportú el camí encetat per la xarxa d’entitats vinculades al manifest per la cohesió Badalona som tots (totes i tots) i us convido a formar-ne part activa.

 Podeu llegir en relació a la cohesió, l’apunt

Que a Badalona la participació no només preocupa sinó que ocupa, ho demostra el fet que, en poques setmanes de diferència, dues entitats han programat dins els seus actes commemoratius del 25è i 30è aniversari respectivament, un acte central dedicat a debatre sobre la participació.

(continua)

Òmnium Badalona (actualment Òmnium Barcelonès Nord) ha complert 25 anys d’existència, i com a mostra de la seva sostinguda coherència i del seu actual estil innovador, ha plantejat la celebració en un paràmetre dialògic sobre temes de rigurosa actualitat. L’acte d’obertura del cicle de diàlegs que ens proposa ha estat precisament el dedicat a la participació.

En un context diferent – més puntual -,  però amb una intenció semblant, l’associació de veïns del barri Manresà planteja per al proper dissabte 24 d’octubre i com a acte central de la celebració del seu 30è aniversari, una tertúlia al voltant de què va significar i quin era fa 30 anys el paper de les entitats veïnals, i què significa i quin és actualment. Per fer-ho comptarà amb Jaume Oliveres i Costa, ex regidor de Cultura en el 1r ajuntament democràtic, Joaquim Olivares, periodista fill del barri i ex membre de la seva associació veïnal, i  Albert Arnau, activista membre de l’AV i Ràdio Pomar. S’hi ha convidat, a més, a representants veïnals del Districte 1r, de manera que el debat pot ser ric i aportar visions interessants sobre la perspectiva actual de la participació i el paper de les entitats veïnals.

El tema m’interessa de sempre, encara que hi vaig rumiant d’una forma quieta, pausada (veure altres apunts). Em motiva ara,especialment, pel moment que estem vivint a Badalona (més info), per la feina que desenvolupo professionalment, basada en el treball i l’aprenetatge en xarxa, i perquè estem en un temps de canvis sociològics significatius a tots nivells (allò que diuen de si estem en una època de canvis o en un canvi d’època).  Però he de reconèixer que aquests debats han remogut i força aquest anar-hi rumiant amb quietud.

Dençà del dimecres passat, en què l’Anna Pruneda, com a presidenta del Círcol però sobretot com a membre de la Taula de Cultura, i en Fernando Pindado, Subdirector general de Participació en l’Àmbit Local de la Direcció General de  Participació Ciutadana, van provocar interrogants en un interessant diàleg dinamitzat per l’Oriol Lladó, president d’Òmnium i propulsor de la Taula de Cultura així com d’interessants debats a la xarxa (des del seu bloc (per exemple des d’aquest apunt)   o també podeu  (veure-ho aquí),  i altres espais -,)  m’he quedat barrinant i madurant interrogants, contradiccions i idees a mig camí.

En el meu cas, vaig gaudir d’una torna particular molt suculenta: el meu pare, assistent a l’acte, em va plantejar, un cop acabat i en privat, una argumentada crítica mordaç sobre els plantejaments de Pindado, en allò que ell va interpretar com una manca de reconeixement a la societat civil organitzada i a l’important  paper de les entitats com a interlocutores. Per la seva experiència en el camp associatiu especialitzat (des dels anys 60 fins fa ben poc en el camp de les associacions i Federació catalana en pro dels drets de les persones amb discapacitat),  el meu pare ha comprovat la importància de les aportacions del món associatiu ben organitzat – participatiu i democràtic – alhora de, per exemple, discutir  amb els parlamentaris el contingut de les lleis, col·laborar en grups de treball per avançar en el contingut de decrets i directrius polítiques… 
I sí, jo també opino com en Pindado que actualment el sistema d’estructures participatives basades en representants d’entitats té molts punts febles pel seu baix valor representatiu, en general, per la poca cultura  democràtica de moltes entitats (poques vegades es discuteixen tots els temes sobre els que es pren posició de manera que allò representi realment l’opinió consensuada de tots els membres de l’entitat representada). Però a diferència del que va defensar ell en el diàleg, on gairebé descartava aquest sistema, jo opino que el que caldria és enfortir la cultura democràtica de les entitats.

El tema dóna per molt, i l’apunt ja és massa llarg. Hi seguiré barrinant i ja en tornarem a parlar!

Cal conèixer l’existència del lloc, saber com arribar-hi i gaudir-lo. Estimar i respectar el territori passa per passar-hi, i normalment allò més proper és el que ens és més desconegut.

(continua)

Un cel molt net allarga l’abast de la mirada fins la guspirejant Barcelona,  més enllà dels límits habituals. El sol i l’esforç han fos el fred de primera hora, i entre les reconeixibles masies retrobo els murs de la riera de Pomar que fa anys recorria amb el meu  pare i el meu germà. Hi ha camins que deixen de fer-se. Com alguns costums populars.
El d’anar a berenar a les fonts de la muntanya més propera es va acabar amb l’arribada del sis-cents, que va permetre anar a buscar paisatges més enllà,  i des de llavors anar al costat de casa ha perdut progressivament la gràcia. Fins i tot per a les escoles i els esplais. Amb excepcions lloables. Sempre s’ha mantingut un cert interès – minoritari, discret, – per recuperar les caminades al voltant del patrimoni perdut (terrible l’estat actual de la Font de les Monges!), la vegetació, les fonts, les mines d’aigua i les masies que tenim a tocar de les vies interurbanes que seccionen el territori. Ja siguin puntuals o cícliques, obertes al públic o de grups particulars, són iniciatives que han permès mantenir la memòrioa topogràfica, i l’accés  a camins i paisatges als que donem majoritàriament l’esquena.

L’olor de fonoll és intensa en algunes zones, les atzavares i les figues de moro sovintegen, però aquesta vegada no caminem per l’obaga, i ni rastre dels cirerers d’arboç.

La d’avui és la quinzena que organitza la Festa Nacional dels Països Catalans, i hem caminat quinze quilòmetres per la Serralada de Marina, sense allunyar-nos gairebé gens dels nuclis urbans de Badalona, Montgat i Tiana. Un itinerari arriscat per poc frondós i pel contínu contacte visual amb els nuclis urbans. Però potser aquesta ha estat, precisament, la seva gràcia: descobrir l’esquena dels barris i els pobles llindants, solcada de camins i paisatges tan propers i tan desconeguts. El punt geodèsic del Turó d’en Seriol o les xemeieïes del Parc de la Mediterrània, construït damunt l’abocador, i tota la seva història (n’hi deien la muntanya de foc per les flames que la solcaven, sortides d’algunes esquedes, en cremar els gasos acumulats sota l’abocador), són alguns dels elements importants que més persones desconeixien.
Comptar amb informació guiada, amb les documentades explicacions, sobre paper però també en viu i en directe gràcies al Jaume Sallarès, és un dels valors afegits que diferencia aquesta tradicional caminada d’algunes altres que s’organitzen amb caràcter més esportiu.

La mateixa associació organitzadora convoca un acte el proper dijous 22 d’octubre a les 8 del vespre a l’AV del Centre (C/Magatzem,37, 08911 Badalona) per fer conèixer la proposta d’àmbit Països Catalans, EL CAMÍ. Una iniciativa interessant que proposa fer una ruta cultural i social, a peu pels països de parla catalana. Més informació aquí.

Cohesió: acció d’adherir-se o d’unir-se les coses entre elles; Cohesió social: vinculació dels membres d’una col·lectivitat entre ells mateixos i com a grup; vinculació: acció de vincular; vincular: lligar amb un vincle legal, moral, afectiu, etc;

(continua)

Cada època, cada context, té la seva paraula identitària, la seva paraula de moda. Identifica un valor que de sobte esdevé imprescindible. I s’usa correctament però també incorrectament. Cohesió social ,ara i aquí, és la nostra paraula necesària. I l’expressió d’un concepte que cal no devaluar.
La cohesió d’un grup reduït es pot mesurar amb tècniques com el sociograma, mesurar-la en grans col·lectivitats és objecte d’estudis sociològics que encara no poden oferir clars indicadors objectius. Però hi ha indicis: l’escolarització es fa barrejant la pluralitat o per sectors segregats?;   l’assentament urbanístic és diversificat o es concentren condicions socials determinades en territoris concrets?; hi ha casaments interculturals? la distribució dels llocs de treball, de la riquesa, de la pobresa…és una distribució transversal o es concentra en col·lectius específics?; les relacions a l’espai públic, les expressions culturals populars, els hàbits d’oci i els entreteniments… barregen i vinculen la població diversa, o configuren un mosaic de múltiples peces amb límits clarament definits?  hi ha igualtat d’oportunitats per a la vinculació a les estructures, serveis, organitzacions? igualtat d’oportunitats en drets de participació?

Tots vivim, alhora, diferents nivells de cohesió amb els diferents grups en els entorns socials on ens relacionem (família, amics, grups al centre educatiu, companys de feina si es treballa, veïnat més proper, veïnat del barri, equip del club esportiu si es practica esport,  juntes o plataformes d’associacions on es milita, entitats on es participa…) i tots necessitem que alguna d’aquestes experiències de cohesió sigui potent, ens faci sentir autèntics membres de. El sentit de pertinença és clau per a l’estabilitat personal i per al creixement col·lectiu. Com totes les coses, aquest preutat valor social es pot pervertir:  hi ha el perill que s’orienti una excessiva cohesió i un estricte sentit de pertinença  en clau excloent, fet que tanca el grup i el fa de difícil cohesió en un segon nivell. És el que acaba configurant una societat “a topos”: peces d’un mosaic sense fer, amb molta cohesió interna, clarament definides i tancades en si mateixes. I que viuen totalment al marge les unes de les altres.

Alhora de pensar en la cohesió d’una ciutat gran sencera, o en la cohesió d’un país, s’ha de tenir molt clar l’equilibri entre les diferents capes de cohesió que cal treballar. Enfortir la cohesió d’una part (barri) és positiu i necessari, però s’ha de vincular necessariament amb el sentit de pertinença al marc més gran de la ciutat plural, del país, per evitar que s’acabi convertint en un enfortiment del gueto. I aquí cal estar molt alerta amb certes polítiques “interculturals”, que amb l’excusa de respectar la diversitat poden acabar alimentant el racisme cultural: destaquen més els trets distintius i ens mostren les cultures amb entitat pròpia i en format tancat, enfortint el misstge de la dificultat d’entesa per les diferències.

Avui a Can Cabanyes hem fet un pas més cap a l’assoliment d’una autèntica cohesió social. No només perquè s’ha aprofundit en el missatge i l’estratègia de treball del manifest Badalona som tots (totes i tots), 
sinó perquè s’ha guanyat en coneixement i confiança entre les entitats que l’impulsen.

Som moltes les entitats i agents que treballem amb objectius semblants. Podem escollir entre dos estils de treball ben diferents: A) l’especialització aïllada complementària, on cadascú fa la seva feina en la seva parcel·la delimitada (d’àmbit d’actuació conceptual i territorial), i on com a màxim ens coordinem i cooperem; o B) el treball i aprenentatge en xarxa – xarxa inclusiva, plural -, on l’especialització és manté i s’optimitza, però es posa al servei d’una complementarietat oberta, sense fronteres predeterminades (ni conceptuals ni territorials) i on el coneixement i el motor de la transformació social es troba precisament en la xarxa.

L’esperit i el nivell de treball aconseguit aquest lluminós matí a la masia de Can Cabanyes és, tal com ha ressaltat en Ricard Vilaragut, de l’IGOP, en fer la cloenda, molt remarcable. Una trobada de treball totalment autogestionada per les pròpies entitats (gairebé 30, d’àmbits molt diversos) amb una dinamització que ha assegurat la participació activa de totes i cadascuna de les persones reunides i que ha aconseguit expandir i concretar el contingut del manifest en clau de REPTES, OPORTUNITATS i PRIORITATS. Un contingut que cal continuar treballant, per la cohesió, sí, però amb coshesió.
Crec que si avancem en la cohesió de la xarxa d’entitats promotores i signants del manifest tindrem molta més força i estratègia per avançar en la cohesió social als barris i a tota la ciutat.

Cohesionem-nos cohesionant. Cohesionant, cohesionem-nos!

Podeu llegir també l’article, relacionat amb aquest, COHESIONAR BADALONA,
article on aplico a Badalona algunes de les idees  expressades aquí. 

Accedir al contingut de l’article

La campanya SALVEM LA PLACETA ha recollit 170 al·legacions dels veïns del barri Manresà de Badalona, que volen impedir que es suprimeixi l’únic espai públic de centralitat ciutadana de què disposa, tal com es preveu en la nova modificació UA1 del PERI del barri.

(continua)

Aquest any, precisament, l’associació de veïns celebra els 30 anys de la seva fundació, i en el disseny del programa d’actes ha inclòs aspectes d’interès ciutadà més enllà dels seus límits territorials, conscient que és un barri encara desconegut per a moltes persones. Històricament aquest tros de ciutat s’ha sentit oblidat de les administracions, i l’associació va encetar i continuar una tasca fonamental.  El barri es troba al límit entre Badalona i Montgat, entre l’autopista i la platja, i separada de la resta del Districte 1r per una zona  d’edificacions industrials i d’oci nocturn. Aquesta ubicació fa que sovint se l’esborri del mapa – fins fa poc el propi alcalde considerava que la porta Nord de Badalona era Canyadó , errada que ja ha estat rectificada –, i que hi hagi deixadesa a l’hora de resoldre certs aspectes de via pública, urbanisme, neteja i serveis en general (només cal veure, per citar alguns exemples, la falta de jocs infantils al mini parc, tot el tram sense vorera a la Carretera de Tiana o el pas sota la via, impracticable amb cadira de rodes i incòmode per a tothom)

El PERI del barri és important perquè ha de resoldre el nyap que comporta, actualment, el destí industrial de bona part de la superfície que llinda amb la Carretera de Tiana, ha d’endreçar el lateral de l’autopista i ha d’augmentar substancialment l’habitatge disponible, per revitalitzar la zona. El nombre d’habitants es triplicarà, i lògicament caldrà destinar espai per a serveis, i caldrà vetllar per la cohesió entre la part antiga i la nova. Sobta que la proposta UA1 esmicoli la zona verda de tal manera que el barri perd l’únic espai públic que actualment té per a la trobada i per a la vida comunitària: la placeta-camp de futbol, ubicat en un extrem que, amb la nova construcció d’habitatge, es convertirà en central. Ara que els criteris  urbanístics de les ciutats aposten per fer-les a escala humana i per promoure la convivència facilitant espais d’ús comú, és del tot incomprensible que una remodelació d’aquesta magnitud esborri del mapa la placeta. Tal com ja vaig comentar a principis de juliol, parlant de les necessitats d’espai a La Salut Alta, els espais urbans públics i oberts són necessitat vital d’una ciutat, i condicionen la seva convivència. Salvem, doncs, la placeta del Manresà!

Quan en acomiadar-nos, parlàvem divertidament de les mútues experiències calçant tacons,  en veure les botes noves que  s’ha comprat la Nuole, pensava en totes les converses vivenciades que ha donat de sí aquesta tarda, fetes sense guió i sense tema cultural explícit; i em preguntava si això algú ho consideraria converses interculturals, pel sol fet que som dones de procedències tan diverses: Afganistan, Catalunya, Pakistan, Xina…,  quan en realitat  aqeust detall, al meu entendre, no hi té res a veure.
Això de la interculturalitat és confús, equívoc…i apassionant!
(continua)

Parlem de compres, de moda, d’horaris, de com classificar els llibres, de qui anirà a la ràdio i de qui s’inscriu a la jornada de Badalona som tots. Parlem, parlem i riem, ens preguntem mil coses, feia temps que no ens vèiem! I parlem.
Parlem dels problemes tècnics de l’ordinador de la Nadia, de les pràctiques de dissecció i anatomia de la Nuole, de les peripècies de la Mariona i sa cosina en una botiga, de les desorbitades despeses que fan les famílies d’arreu alhora de celebrar bodes, dels continguts d’història que la Shazra no sap com ordenar mentalment, de les excursions  que farem, de les entrades per veure jugar a la Penya,  i de quin text escrivim als díptics per difondre l’espai de suport a l’estudi. Parlem de tot mentre movem mobles, canviem l’alçada de les prestatgeries i juguem a trobar la millor forma d’endreçar el material. Enviem correus, escrivim estats al facebook, comentem com n’és d’agradable aquest local.
Intercultural és un mot equívoc, i molt gastat. Plurisemàntic. Converses interculturals (vegeu més informació sobre l’entitat Espai Jove de Converses Interculturals) volia significar que hi hauria paraula: pràctica lingüística i diàleg; que el diàleg seria plural: parlants d’orígens diversos, obertura de mires i debats entorn l’univers de la convivència en la diversitat cultural. L’àmbit a definir era molt més ampli:  participació, comprimís cívic, sentit de pertinença, amistat, acollida, descoberta de la ciutat i del país,i vivenciant-los com a propis.. La finalitat era concreta: facilitar als joves nouvinguts i als  autòctons espais de relació més enllà dels límits de l’educació formal, pràctica  d’ús social i significatiu de la llengua catalana, oportunitats de participació activa en la vida de la ciutat i reflexió activa entorn la convivència en la diversitat cultural. I tot amb una intenció a mig i llarg termini: evitar els ghettos i les desigualtats, prevenir el racisme i la xenofòbia:  promoure la igualtat d’oportunitats, la cohesió social. Eines? Les ganes, les idees clares, organització, treball en xarxa i moltes hores de dedicació voluntària…

Converses Interculturals esdevé doncs el nom genèric, ampli, que defineix l’entitat, i també el d’una activitat molt concreta que es fa periòdicament: les converses organitzades, per tractar temes universals (drets de la dona, com es viu el Nadal d’aquí des de diferents creences i religions, com se celebra el culte als morts en diferents cultures,…), són converses amb guió previ de preguntes, per ajudar a organitzar la informació, per treballar-hi una mica la part lingüística, per anticipar la informació per poder donar resposta a possibles preguntes sorgides dels contertulians…

Per això, en parlar de tacons al final de la tarda, m’he fet la pregunta que us he plantejat al començament. S’accepten comentaris! 

No va necessitar cartells ni va comptar amb cap suport institucional; tan sols la xarxa de familiars i amics, la xarxa social del facebook, el correu electrònic  i el boca orella: més de 150 persones i un ambient immillorable. (continua)

No va necessitar cap restaurant ni cap càtering, només la seu que l’Associació de Veïns del Centre de Badalona posa a dispoosició dels seus socis, i uns quants col·laboradors per organitzar la moguda.
La Nàdia volia recaptar fons per ajudar unes famílies que passen un moment difícil, ho volia fer des d’aquí – que és on ella viu ara – per enviar-ho allà – l’Afganistan – i va pensar que podia organitzar un sopar benèfic. Ella mateixa va cuinar el menú, amb l’ajut de la seva xarxa (amics, familiars) i va vendre els tiquets a 12€, un preu raonablement assequible. Un èxit aclaparador.

Del sopar de la Nàdia, el sopar afganès, hi ha unes quantes coses que em ve de gust destacar:

– la naturalitat amb què va discórrer tot, l’ambient de cordialitat i cooperació a l’estil d’una celebració familiar.

– la capacitat d’organització i distribució dels processos d’elaboració d’una gran quantitat d’aliments tractats a la menuda, amb la mateixa delicadesa que si formessin part d’un plat per a un àpat  reduït.

– la bona entesa entre els col·laboradors i col·laboradores, – alguns acabats de conèixer-, de procedències i biografies ben diverses, lligats per l’afecte a la  Nàdia

– la curiositat que sempre reporta conèixer noves formes de cuinar els mateixos aliments combinats de forma diferent a la què tenim per costum.

– l’assistència massiva de gent jove, d’entre 20 i 30 anys

– el bon funcionament de l’idioma català com a llengua vehicular i de comunicació, d’una forma generalitzada i natural, entre els participants (de diverses procedències i llengües d’origen), compaginada ocasionalment amb altres llengües com l’anglès, l’àrab o el castellà.

– la coincidència de l’àpat amb la celebracaió del final del Ramadà, viscut en la més estricta intimat dels comensals que segueixen aquest precepte religiós.

– la presència d’alcohol entre les begudes ofertes, sense que això escandalitzés als qui per motius religiosos no en prenen.

– l’interés de la Nàdia en què tot fos perfecte per causar una bona impressió del seu país: com a ambaixadora de l’Afganistan, un país dissortadament carregat d’adjectius tràgics i pejoratius, la Nàdia volia transmetre una bona imatge de la seva estimada terra.

M’allargaria. Va ser un plaer tenir l’oportunitat de participar-hi.

(Endreçant la columna transversal per millorar la recerca temàtica d’apunts)

Veure el contingut de l’article

(Endreçant la columna transversal per millorar la recerca temàtica d’apunts)

Accedir al contingut de l’article