Em perdo per segon cop la reunió de Badalona Decideix, ara convertida en Badalona Reflexiona  -coincideix amb la visita a l’Osteòpta!-, i de tornada del tractament, tard del vespre i força baldada, hi reflexiono jo sola,tot mirant les cares dels meus companys de viatge al tren, imagino un debat improvisat, durant el trajecte… (segueix)

Fa unes setmanes en Jaume Sellarés ens va convocar. A títol personal, amb la seva empenta (gràcies a ell tenim els Castellers de Badalona i altres mogudes, sempre hi ha d’haver qui faci el primer pas…) I sí, per primera vegada ens reuníem per plantejar-nos obertament un tema de construcció nacional a la nostra ciutat. Una dimensió que fins ara no ens atervíem ni a formular. A Badalona???!!! Un èxit, en aquest sentit, i un ampli camí a recòrrer, a poc a poc. Tal com el mateix Jaume em va fer conèixer (això de posar-se malalta i perdre’s l’oportunitat de viure en directe aquests processos hauria d’estar prohibit…!), a la segona reunió es va treballar de valent sobre dos documents distribuïts prèviament, i majoritàriament el d’Òmnium va ser el més acollit, (podeu consultar-lo aquí) i va quedar clara l’opció de no cremar la marca “Badalona decideix” i apostar primer per un “Badalona Reflexiona”.  Potser direu, per què tanta cautela? Doncs perquè a Badalona som 220.000 habitants, és una ciutat del cinturó on dècades enrere hi va fer forat el Lerrouxisme, encara és una ciutat polaritzada, on no ha existit mai un debat plural i obert en termes de consciència nacional catalana. No podem encetar aquest tema amb una carrera contra rellotge. La construcció nacional té moltes eines, moltes maneres, la cohesió social n’és una base imprescindible. Si ens decidim a portar el debat i la reflexió sobre el Dret a l’Autodeterminació dels Pobles i sobre la construcció nacional catalana a Badalona, a tota la ciutat, no podem tenir pressa ni la pressió d’una cita electoral per fer un referèndum, i molt menys per fer-lo dins un calendari preestablert a curt termini. Necessitem temps, fer un procés molt treballat, molt consensuat. I ser conscients de cap a on ens porta. Tenim feina, sí, però ja no podem seguir mirant a una altra banda. En el futur del nostre petit país, el que es cou en ciutats com la nostra és CLAU.
Sé que aviat a LLefià el Casal Carme Claramunt convoca un debat sobre el procés, caminem a poc a poc, però sense marxa enrere… Em miro les persones que baixen del tren a l’estació de Badalona i penso si, en un futur, l’autodeterminació i el posicionamnet sobre la Independència de Catalunya podrien ser un tema de conversa per tenir durant el trajecte…seria fantàstic! 

.

Ahir me’n vaig anar a dormir pensant en l’espectacle de màgia al Zorrila que m’havia perdut, i aquest matí, encara força contracturada , en la Festa del bosc on no podré anar. No tant pels actes que m’he perdut en sí, sinó per una circumstància relacionada amb el seu públic. (segueix)

 A l’espectacle d’ahir hi havia un grup de gent del programa QUEDEM, d’Òmnium, (i, a més, la seva monitora Nuole  va pujar a l’escenari…), i a la festa del bosc d’enguany, seguint la convocatòria de l’ESPAI JOVE DE CONVERSES INTERCULTURALS, s’hi han apropat una quinzena de joves que, altrament, potser haurien trigat anys a conèixer l’entorn i la iniciativa. Les persones que fa poc que viuen a la ciutat, que són nouvingudes, no ho tenen fàcil per participar activament en alguns entorns de ciutat, per més que, en teoria, estiguin oberts a tothom. Són entorns transversals on cal sentir-s’hi convidat, tenir algun vincle que faci de pont…

Fa uns mesos, en un interessant diàleg sobre participació, Fernando Pindado qüestionava que fer d’usuari fos realment participar. A mi m’agrada pensar que hi ha molts nivells de participació, i que, tal com he defensat en altres apunts, participar no és només fer d’usuari, cert, però fer-ne és també un nivell de participació. Potser el nivell zero, però crec que podreu estar d’acord amb mi que entre una ciutadania que es queda tancada a casa ignorant tot el que passa al seu voltant, i una que es mou i acudeix – encara que sigui per fer de públic – a cites ciutadanes, hi ha una gran diferència.

No fa gaire, en una assemblea, una noia nascuda a Badalona feia una observació interessant: “Gràcies a l’Espai Jove de Converses Interculturals he conegut festes i activitats de Badalona que jo, essent d’aquí de tota la vida, no coneixia, o potser no se m’hauria acudit anar-hi mai pel meu compte”. Conèixer és un factor essencial per provocar oportunitats de participació. L’altre és, un cop sabem que uns cosa existeix, què ens posa o no ens posa en marxa per participar-hi.

Sentir-se convidat a formar part d’una acció ciutadana, a respondre a una crida, una convocatòria, sigui del caràcter que sigui, comporta dos factors essencials: o bé estar motivat per aquell tema, o bé tenir algun vincle amb qui ho organitza o amb algú que hi assisteix (per interès o per vincle). Difícilment ens aventurem a participar en actes que ens són llunyans, i menys si hi hem d’assistir en solitud. Tret que tinguem una expectativa molt concreta respecte a qui hi podrem trobar o a què ens aportarà l’experiència que hi viurem. I difícilment trepitjarem espais si desconeixem la seva existència (us en parlava fa poc després d’una caminada…)

Per això és tan important qualsevol tasca orientada a FER CONÈIXER la ciutat, les seves propostes culturals, lúdiques, els seus espais, el seu teixit associatiu…perquè en la mesura en què la població acudeix a aquests espais i cites, i s’hi barreja, s’ho fa seu, està construint referents comuns i enfortint sentit de ciutadania, de PERTINENÇA. Però tant important com fer conèixer és la manera COM ho fem conèixer. Les dues iniciatives esmentades, QUEDEM i ESPAIJOVE DE CONVERSES INTERCULTURALS, posen en pràctica una metodologia inclusiva que facilita la interrelació personal entre la diversitat ciutadana, de diverses procedències, inclosa l’autòctona. Defugint qualsevol model unidireccional, incorporant en cada acció aspectes formatius i informatius recíprocs, conversa, diàleg. Una és multigeneracional i posa més l’accent en la mirada sobre la ciutat – conèixer Badalona amb uns altres ulls -, i em fa pensar en com sovint nosaltres mateixos redescobrim i revalorem els tresors més propers quan hem d’ensenyar-los a algú que ve de fora. L’altra s’adreça al públic jove, i posa més l’accent en obrir oportunitats de participació futura i autònoma, d’integració al teixit associatiu transversal. Ambdues aposten per la llengua catalana com a llengua de cohesió, pel  trencament de barreres i prejudicis, i són, en definitiva,  una escola de futurs usuaris de la vida pública de la ciutat.

Perquè conèixer les oportunitats on poder exercir de públic, on “ser usuari” de les propostes culturals, lúdiques, esportives i veïnals, és, en realitat condició indispensable per exercir un aspecte de la ciutadania. I condició indispensable per reduir desigualtats, per construir cohesió social. Jo crec que això també és una aposta seriosa en pro de la participació! 

 el tot:2a. q. de febrer: badalona i el mar, accés i ús sense exclusions (segueix)

Quan jo era petita accedir al mar significava saltar balles i caminar damunt les vies, i, en alguns trams, salvar roques i muralles.Trepitjar platja demanava estar alerta amb el quitrà i amb les clavegueres obertes que tenyien la sorra de fangs putrefactes. I banyar-se comportava barallar-se amb els abocaments industrials que pintaven l’aigua d’olioses capes d’olor sintètica.  Badalona vivia d’esquena al mar, convertit en abocador de l’etapa més ferotge del desarrollisme franquista.  A la dècada dels setanta, els moviments de reivindicació d’una platja neta i per al poble van formar part de les lluites veïnals i polítiques característiques dels finals de la dictadura i principis de la democràcia. La Festa a Baix a Mar és un record vivent d’aquesta lluita, impulsada per la llavors incipient Associació de Veïns del Centre, que va saber afegir-hi un element de recuperació cultural innovador.

Vist amb ulls d’ara es fa impensable un mar o platja bruts i sense serveis, ja que impossibilitarien complir la seva funció democràtica: la de bé comú i social, la d’espai ciutadà públic òptim per a la salut i per a l’esbarjo, escenari de múltiples pràctiques esportives i culturals.

Igualment s’hauria de fer impensable una platja, un mar i uns serveis inaccessibles, ja que impossibiliten la igualtat d’oportunitats. Però aquest factor no rep ni el mateix nivell de reivindicació social ni el d’esforç municipal. No hi ha planificació de la mobilitat ni cura per l’ accessibilitat (ni tan sols al nou passeig i mirador del port).

Aquest referent identitari de Badalona i el mar, que ens lliga amb la història i que es recupera i nodreix amb múltiples iniciatives lúdiques i culturals, – fins i tot ara amb la Capitalitat de la Cultura Catalana – no pot seguir essent inaccessible a bona part de la ciutadania. Cal planificar  nous accessos,  i adaptar els existents, i calen mesures decidides per fer accessibles serveis i activitats. S’han fet avenços, cert, però no són suficients.  Badalona no es pot permetre tenir un espai públic marítim de les dimensions, qualitat i simbolisme del seu mar, platja, passeig i activitats relacionades, i privar-ne l’ús a una nombrosa part de la ciutadania.

Esperem que Badalona i el mar, en el marc de la CCC, sigui un estímul  per posar fi as aquesta desigualtat d’oportunitats, fet que hauria de comportar la resolució d’altres nyaps, com ara les barreres del port, la connectivitat amb la platja de Montgat  o  la reposició del material gimnàstic per als practicants del saludable esport de córrer i caminar vora mar, que, posats a fer, bé es podria adaptar o completar amb aparells adaptats per a un ús plural… Badalona i el mar, sí, però un mar sense exclusions!

La fotografia pertany al fons de l’Associació de Veïns del Centre de Badalona i és de l’actuació de Xesco Boix al Parc de Can Solei, a la Festa del Badiu de 1979. Avui l’homenatge que se li fa en el marc del BarnaSants torna  a portar el nom de Xesco Boix a ls planes de l’actualitat. He volgut fer un breu recordatori de la seva vinculació amb Badalona i de tots als articles relacionats amb ell que tinc publicats al bloc.
(segueix)

Són moltes les activitats i vinculacions de Xesco Boix amb Badalona, n’hi ha de documentades, d’altres no les hem pogut recopilar. Unes són més públiques i conegudes que d’altres. Moltes es refereixen a actuacions i col·laboracions en el món infantil, però també hi ha la vinculació amb en Joan de Déu Soler i Amigó en el marc del Grup de Folk (en vam parlar a la taula rodona). Hi ha fotos històriques, com la de l’actuació del Xesco a “Fem de Badalona un gran badiu” a la Rambla, el  desembre del 1976; o la de l’actuació a la Festa del Badiu del 6 de maig de 1979; però d’actuacions d’aquestes n’hi va haver moltes més! Actuació també a les Festes de Sant Josep a la Plaça Doctor Rifé, organitzat per Rialles el 18 de març de 1983; Però amb Rialles va venir-hi una pila de vegades. I va ser el mestre de música de l’escola Gitanjali durant dos cursos, i va gravar amb les veus infantils d’alumnes d’aquesta escola alguna cançó del disc El Gripau Blau (també en vam parlar extensament a la taula rodona i ha quedat recollit). Accions al col·legi Badalonès, i a moltes més escoles, sinó que no en tenim recollida la documentació gràfica… I una espectacular i memorable sessió  de formació als monitors dels esplais organitzat per la coordinadora “Esplais de Badalona” al llavors Casal de Joves de Dalt de la Vila, l’any 1983; També la Núria Comas al seu bloc ens parla de la seva època d’estudiant i dels treballs que feien amb algunes companyes de Badalona (ho podeu llegir aquí) …
Des del bloc he publicat aquests apunts, gairebé tots dins  el 2009, any en què hem commemorat els 25 anys de la seva mort i que a Badalona s’ha celebrat el MEMORIAL XESCO BOIX. Inclou el resum de la taula rodona, poemes i escrits d’alumnes, el resum del memorial de desembre, reflexions sobre l’actualitat del seu missatge…

– xesco amic meu (juliol 2009)

– rellegint i rescoltant el misstge de xesco boix

– un mural participatiu per recordar xesco boix (accés docs del memorial BDN)

– xesco, un vell amic  (carregat de frases i dites)

– la guitarra i les cançons són les armes

– escalfant la tarda més freda

– a xesco boix amb ulls d’infant (d’una alumna) 

– vint-i-cinc anys després, xesco viu en el record 

– un mural a can solei, avui desaparegut

– xesco a badalona, xesco al bloc (febrer 2010)

Que vagi de gust!

L’any 1985 l’Associació de Veïns del Centre de Badalona va encarregar a la Maria TeresaCapeta la realització d’una placa de ceràmica dedicada al Xesco Boix amb una al·legoria  del conte que explicava sovint:la flor romanial, encapçalat per un fragment del del poema   de la Montserrat Costa, que llavors era una nena. Aquesta placa es va col·locar a l’era del Parc de Can Solei com a dedicatòria, ja que en aquell espai l’animador hi havia fet diverses actuacions, en el marc de la Festa del Badiu. Tot fa pensar que en fer-se les obres de remodelació del parc, la placa va desaparèixer i no se’n va saber res mai més. Ningú es va preocupar de reclamar la seva recuperació i el fet gairebé no es recorda. Però la seva autora en conserva fotografies… . (segueix)

Vist amb ulls d’ara, es fa estranya la deixadesa de tots aquests anys, si bé va en consonància amb el poc reconeixement que s’ha donat a aquesta figura en el marc cultural oficial. Vam poder escoltar aquesta queixa durant la taula rodona en què vam parlar d’ell.

Ara, les entitats que han impulsat el memorial Xesco Boix a Badalona, volen reproduir i restituir la placa. I demanen també que es posi el nom de l’artita a un espai o equipament de la ciutat. Per recuperar memòria cultural de la ciutat, on Xesco Boix hi va desenvolupat força activitats i on va deixar molta petja

Començar  a fer les coses d’una altra manera per no repetir cercles tancats: xarxa de ciutat, transversal. Amb una mirada global, no segmentada, i una visió participativa i participada: la participació com a objectiu i com a procediment.
La Taula de Cultura de Badalona, que justament ara fa un any que va començar a caminar, avança prou a poc a poc perquè s’hi pugui anar afegint tothom i perquè els passos siguin ferms, i prou ràpid perquè es comencin a moure coses i es retroalimenti la vitalitat inicial. Com en la trobada d’avui, al Casal de Joves de La Salut. Una trobada de treball que mira enfora per reinventar el dins: conèixer processos participatius d’altres ciutats – com és el cas de Granollers, amb completa complicitat entre participació ciutadana i administració – o els arguments dels experts – com és el cas de  Fernando Pindado –; Tot plegat permet discutir i compartir significats, aprendre i desaprendre.
Superant el discurs victimista que adjudica a l’administració totes les pífies, i reforçant la confiança en el moviment ciutadà, en la força del poble. En la capacitat de la societat civil organitzada per portar la iniciativa i el lideratge cultural a la ciutat. Queda molta feina; enpoderar la societat civil organitzada n’és una. Obrir la mentalitat de la política municipal n’és una altra.
Bona feina i endavant!

La imatge és del vídeo de l’Oriol Lladó

Quan es van obrir els carrers per canviar el clavegueram – fa més de deu anys! –  vam proposar i reclamar, ja aleshores, que s’hi instal·lessin contenidors soterrats. No ens en vam sortir, però vam obtenir un compromís: l’ajuntament començaria a provar aquest sistema en zones on fos més fàcil d’instal·lar (l’amplada de la majoria de carrers de Baix a Mar sembla ser que no ho permetia), amb la intenció de col·locar-ne, quan fos possible, a la Rambla i altres vies amples. I mentrestant es començava la recollida porta a porta de l’orgànic i el rebuig, i s’instal·laven contenidors petits de selectiva pel barri. Un sistema que mai ha acabat de funcionar com cal. Els contenidors de prova es van posar a la zona del port, a Francesc Layret, i posteriorment se n’han anat instal·lant a altres zones de la ciutat. Els contenidors soterrats són més nets, no ocupen gaire espai en superfície, i cada vegada són més els municipis que van optant per aquest sistema, que, entre d’altres coses, esponja el paisatge urbà. Veient com anaven proliferant noves instal·lacions d’aquest sistema arreu, tot feia pensar que així que hi hagués l’oportunitat, se’n col·locaria alguna unitat a la zona de la Rambla, tal com sempre s’havia parlat. M’informen, però, que en les actuals obres de remodelació no s’ha previst fer-ho. I el més trist és que el motiu no sembla ser un canvi de plantejament perquè s’hagi trobat una solució millor, sinó simplement, per falta de pressupost. Seria del tot imperdonable no aprofitar la inversió i el trasbals que comporta aixecar el passeig, per col·locar-hi contenidors necessaris per donar servei a l’àmplia zona de Baix a Mar. Si no es fa ara, quants anys més caldrà esperar? I com queda justificada una obra com aquesta sinó aporta una millora en aquets tipus de prestació? Ja ho diu la dita, sovint els estalvis  es mengen les estovalles!

Potser us pot semblar que començar l’any parlant d’escombraries no és gaire simpàtic, i possiblement pensareu que hi ha temes molt més importants en aquest moment. I sí que n’hi ha molts, i fins i tot algunes persones que llegiu aquest article me n’heu proposats; no patiu, hi haurà temps de parlar de tot. Però avui és urgent treure la brossa al carrer, no fos cas que féssim tard. (continua accedint a la resta de l’article)

A Badalona, els qui apostem per la COHESIÓ i la CONVIVÈNCIA ens hem unit.
Trencant tòpics.
Perquè no és cert que defensar els DRETS de les persones immigrades signifiqui voler que tinguin drets i no DEURES. O que tinguin privilegis. No és cert. Igualtat en DRETS I DEURES.

Perquè no és cert que considerar que la diversitat aporta en positiu signifiqui estar acceptant una invasió o defensant una submisió. No és cert. En aquest futur de cohesió és necessari compartir els valors, la llengua, els principis democràtics i unes pautes de comportament.  (continua)

Per això les persones promotores del manifest BADALONA SOM TOTS, (TOTES I TOTS!), som molt PLURALS: plurals en creences  i conviccions religioses, plurals en ideologia política…
Si, també en ideologia política. Tots els colors polítics democràtics de la ciutat que creuen en la convivència i la cohesió, s’han sumat al MANIFEST, malgrat som les entitats NO PARTIDISTES, les entitats del teixit associatiu no vinculades a cap ideologia de partit, les que l’hem promogut i expandit.

Aquest manifest, per exemple, no es posiciona sobre la LLei d’Estrangeria.  Ja hi ha altres fòrums, altres espais des d’on cadascú pot treballar des del seu posicionament. Uns més obert, uns més tancat, divers, plural. El  Manifest és una argumentació consensuada que sintetitza una voluntat col·lectiva per assolir una millor Badalona, amb el 100% de la seva ciutadania, sigui com sigui, sigui d’on sigui.

Perquè aclareixo aquestes coses?

– Perquè avui sortim al carrer a recollir adhesions al manifest, i en la darrera reunió van debatre fins a quin punt ens convenia o no,  era correcte o incorrecte, que persones significades políticament (de partits adherits al manifest) estéssin amb les entitats recollint signatures. Estem tan escaldats amb la instrumentalització política, que correm el risc d’estigmatitzar les persones militants…

– Perquè la data coincideix, de forma imprevista, amb el debat sobre la Llei d’Estrangeria que ha suscitat la decisió de VIC, i el posicionament del nostre ajuntament al respecte.

– Agradi o no, BADALONA SOM TOTS és una aposta COMÚ per fer una Badalona millor, liderada per les entitats cíviques. Ens cal la suma de tothom qui cregui en la convivència i la cohesió, en l’estat de dret. I aquí és lògic sumar-hi partits polítics. Malgrat entre ells tinguin discrepàncies, ens movem en el cosens, en voluntats definides a priori!. I són aquestes, això és el que tenim, el que diu el manifest, llegiu-lo!

Sobre la Llei d’estrangeria, aviat s’organitzaran xerrades informatives per poder conèixer la lletra petita de les seves conseqüències en el dia a dia de les persones nouvingudes  i en el de les entitats. Però tenim tanta feina per fer en el camp social, en el del dia a dia de la convivència a l’escala, al portal, a la plaça, al carrer i a les entitats i activitats ciutadanes, que no ens podem permetre perdre aliats positius. A Badalona el Pla d’Acollida impulsat per la regidoria de Convivència és encertat i compta amb les entitats de la xarxa d’acollida. Que els partits polítics que governen votéssin a l’Estat majoritàriament a favor de la llei d’estrangeria no ens ha d’enrarir aquest sinergia local. Penso.

(La fotografia correspòn a una sortida de joves de Badalona d’origens diversos – també d’autòctons -, organitzada per l’Espai Jove de Converses Interculturals per enfortir la cohesió i la igualtat d’oportunitats i  conèixer i fer conèixer el país – La Seu d’Urgell, desembre 2009 )

Intensifiquem la campanya.
Sumem adhesions: d’entitats, de persones individuals.
Signa, necessitem el teu posicionament!

Pots llegir el manifest a : http://bdnsomtots.wordpress.com/2009/04/29/badalona-som-tots/

i fer arribar la teva adhesió a badalonasomtots@gmail.com

Ens trobaràs també a diferents punts de la ciutat, al carrer i a entitats.

Apunts relacionats:

– la força d’un traç
– badalona som tots, totes i tots, tothom
– cohesionar
– cohesionar badalona

Hi ha conjuncions que fan real la màgia. Innovacions nascudes amb voluntat de sumar. D’engrandir petites gestes. El fanalet gegant es va inventar per a l’edició de la crida als reis al carrer, del 2001. Era l’aportació de l’entitat XARXA, dinamitzada per Joan Giralt, com a continuïtat de la tasca en pro del fanalet (mostra, concurs, tallers…). Aquesta vegada en complicitat amb diversos artistes de la ciutat. S’hi estrenava l’escultor Dionís Òrrit. La idea era inaugurar un fanalet gegant cada any, i nodrir la ciutat d’aquest emblemàtic element fins convertir-lo en un referent significatiu. Amb la intenció que s’anéssin instal·lant a les diverses biblioteques, centres cívics, o fins i tot al carrer, en parcs i jardins públics, o en centres educatius. Una proposta lluminosa que ha quedat, però, arraconada. No pas per falta de creativitat. (continua)

Des del 2001 es va anar estrenant, cada 5 de gener, un nou fanalet gegant. En la foscor de la freda nit de reis, envoltats d’una cantada d’aquelles que mouen per dins i enmig d’una pluja d’estrepitosos caramels i fruits secs que rajaven del cel, al pati de l’associació de Veïns del Centre, anomenat Pati de la Llibertat, ocupat literalment per la ciutadania més menuda, s’encenia, misteriosament, el fanalet gegant. Cada any un de nou, fruit de l’enginy i les hores de treball d’un o una artista local.

Sovint em pregunto quina és la maledicció que plana sobre la vida cultural de la nostra ciutat, que no permet que iniciatives com aquesta tinguin projecció i continuïtat. Els fanalets gegants acumulats fins ara dormen a les instal·lacions de la Biblioteca de Can Casacuberta, on es poden veure a certa distància. Quedarien bé instal·lats al passadís interior que porta a l’Espai Betúlia. O instal·lats un a cada Biblioteca, o a cada Centre Cívic… em repeteixo, ja ho sé, però és que em costa acceptar-ho.

No sé quina és la quantitat d’euros que ha costat renovar les carrosses de la Cavalcada de Reis, o contractar serveis professionals per fer el que abans feien voluntaris. No crec que fos una necessitat imprescindible. Ni sé quin és el rèdit que se’n pot treure. Ara ens omplim la boca de que per TV3 s’ha explicat que a Badalona tenim una tradició especial (per cert, que se’n diu CRIDAR ELS REIS, no fer-los cagar!), com a un guany important de tota aquesta inversió. Però, en canvi, desaprofitem l’oportunitat de donar projecció a aquesta tradició en clau interna. La majoria de nenes i nens de Badalona no saben què és això de cridar els reis, i a casa seva no es practica. Instal·lar els fanalets gegants arreu de la ciutat, com a símbol d’aquesta referència que ens identifica, és, des del meu punt de vista, molt més rendible en vistes a la cohesió de ciutat,que no pas que un dia TV3 en parli. I més si aquesta iniciativa neix de la societat civil i implica artistes locals. O potser aquest és el problema? Potser al nostre ajuntament no li agraden les idees que no es gesten dins els seus despatxos? No vull creure que sigui aquesta la causa, per més que de vegades em tempta sospitar-ho.

En tot cas caldria trobar ben aviat la solució tècnica adequada per aprofitar aquesta conjunció màgica que pot donar llum a la ciutat: que pot il·luminar el sentit de pertinença i de cohesió territorial, que pot nodrir un valor identitari senzill, assequible, emblemàtic, factible.

( Em resta, per acabar, llistar-vos els artistes que han contribuït any rere any a enriquir aquest patrimoni, i el nom i estil del seu fanalet gegant. Ho faré més endavant, nos disposo, ara, de totes les dades)

Una altra nit – i ja en fa quinze! – s’ha apagat l’enllumenat públic del Carrer del Carme, s’ha controlat com s’ha pogut la circulació de vehicles i el carrer ha estat ocupat, de cap a cap, per criatures, les seves famílies i acompanyants, amb fanalets encesos, ganes de cantar i molta il·lusió.   (continua)

Entre els anys 1994 i 1995 aquest carrer va estar sotmès a unes obres que van transformar-lo per sempre. No només perquè el col·lector va evitar – per fi! – les inundacions i el sobreeiximent de les clavegueres, no només perquè al quedar d’un sol nivell i sense aparcament permès es guanyava mobilitat i espai ciutadà, no només perquè la prevista prioritat dels vianants i la posterior correcció del pla de trànsit reduiria la circulació i velocitat dels vehicles; per tot això i perquè en el dia a dia del trasbals i l’impacte de les obres, es va teixir una complicitat veïnal i un procediment participatiu molt potent. Us en parlava a l’apunt carrer del carme, transformacions que perduren.
Doncs va ser en aquest clima de complicitat, participació i ganes d’ocupar el carrer com a espai de vida comunitària, que el gener del 1996 el veïnat va estrenar un experiment: portar a la via pública allò que bona part del veïnat celebrava de portes endins amb les famílies i amics propis. Fer, de forma col·lectiva, la crida als reis.          

Una crida que ben aviat va ser seguida per un nombre impressionant de gent d’arreu, que s’hi afegien un cop acabada la cavalcada. La massificació obligava a tenir cura de molts aspectes d’organització, de seguretat, d’informació… i així va anar creixent una iniciativa “d’estar per casa”. El principal escull, aconseguir la foscor del carrer, es va salvar des del principi, gràcies a la complicitat municipal. La resta ja va ser cosa de la implicació i organització del veïnat, que més endavant va comptar amb una bona suma de suports d’entitats que van ajudar  afer créixer en qualitat el resultat de la crida: edició de tríptics explicatius de la tradició i amb les lletres de les cançons- que molts badalonins desconeixen -; equips de persones dinamitzadors de la cantada distribuïts al llarg de tot el carrer (amb guitarres i instruments d’arrel tradicional); equips veïnals de control del trànsit de vehicles (en això sí que el suport municipal sovint era precari);planificació de la rajada per assegurar que tots els infants podrien viure en un moment o altre la misteriosa experiència de sentir caure damunt seu la pluja de caramels i fruits secs – per cert, durant unes entranyables i enyorades edicions, embolicats un per un en paper de seda… -; instruccions -mai prou secundades!-, per evitar trencar la màgia del moment, com era el cas de veïnat sol·lícit que volent ajudar als reis tornant a llençar els caramels acumulats als balcons, o collits de terra,  el que feia era visualitzar una imatge del tot reprovable aquella nit, imatge que cap nen hauria hagut de veure; reunions, intendència, planificació, valoració, correcció i tornem-h!i, tot coordinat des de l’entitat veïnal, l’Associació de Veïns del Centre de Badalona.
La vivència, en general, és molt intensa: la foscor, els fanalets, la multitud avançant a les palpentes, la cantada col·lectiva, l’espetec dels caramels i fruits secs caiguts del cel…
L’any 2001 s’hi va incorporar l’encesa del Fanalet gegant, i a partir d’aquell any l’explicada del conte “El fanalet d’en Tasi” al pati de l’Associació de Veïns del Centre, punt final de trajecte, d’esprés d’haver incorporat al recorregut el Carrer Magatzem. Era un final apoteòsic, molt vibrant.

Aquest any, com l’any passat, dissortadament amb menys acompanyament musical que altres vegades, sense tríptics, sense els mítics papers de seda embolicant els fruits secs i sense l’esclat final al pati de l’associació.
Però ha estat un any d’abundosa rajada i s’han sentit grups nombrosos cantant amb força la cançó. El més important, segurament, és que no es deixi de fer, i en aquest sentit és d’grair l’esforç i la voluntat d’organitzar-ho. Però cal tenir cura també de la qualitat de l’experiència i, vetllar per la implicació i la participació del veïnat i les entitats en la seva organització i planificació, doncs ara com ara és la única mostra pública d’aquesta tradició que tenim a tota la ciutat. Una mostra pública que cal mantenir i tan de bo es pugui, a la llarga, ampliar.

Mentre als carrers es desmunten les grues, generadors i camions de TV3, la gent espera atapaïda a que es normalitzi el servei d’autobús i els darrers comerços van abaixant les persianes, observo les families que tornen apressades, fanalet en mà, potser cap a casa els avis. El Carrer del Carme fosc com la gola del llop delata la singular crida als reis que organitza el veïnat des de fa una quants anys, per treure al carrer un costum que perviu entre moltes famílies (continua)

“Els reis vénen les cirerers cauen, cauen de pastor per nostre senyor”
Cireres de pastor és com n’hi diem per Badalona (i a molts altres indrets!) a les cireres d’arboç, i conta el conte que aquesta aportació badalonina a la cantarella dels reis vénen es deu a un fet ocorregut fa molts anys; és una història actual, inventada, que intenta explicar i fer conèixer una tradició que es conserva de generació en generació però que no ha transcendit encara a la gran majoria de famílies vingudes de fora, ni tan sols a les que fa més de 40 anys que hi viuen. És un costum secret? Potser sí, de màgia en té molta…
Confesso que no m’agraden les cavalcades, no m’han agradat mai. M’hi sobra opulència. La meva vivència de la nit de reis connecta amb una altra òrbita on els savis mags d’orient se’m fan propers en una essència més volàtil, més austera; sense tants llums i motors i sense tanta estridència. Sé que no és un sentir gens compartit, però tampoc vull amagar-me’n. Aquest any ni tan sols l’he vista – que malament, direu! -, no podré ni opinar amb criteri propi quan demà a la sobretaula es discuteixi si ha estat bé o no, si ha valgut la pena l’enrenou i la despesa.
Intento connectar amb les meves vivències infantils davant les cavalcades i no en trobo, no les recordo. En canvi, recordo perfectament com anàvem a ca l’avi, a Montgat, i tota la cosinada voltàvem passadís amunt, passadís avall, amb els fanalets encesos i cantant, cridant, les cantarelles, totes les estrofes de les cançons. Amb els llums apagats esperàvem el moment en què l’espetec sonés al sostre, talment com un tro, i comencéssin a ploure fruits secs i caramels. La pluja espetegava als nostres caps i esquenes, dins dels fanalets i a les rajoles. Paravem per recollir, tot a la pila comú, i algunes vegades, a plena llum, descobríem un grapat de confits, cacahuets de xocolata, paraigües o altres llaminadures típiques. I tornàvem a començar. El sostre no semblava tenir cap esquerda, cap escletxa, i en canvi, en el punt àlgid dels nostres cants col·lectius, entre les ombres tremoloses projectades per les “bombes” (una manera d’anomenar els fanalets), tornàvem a escoltar aquell catacrac i el sostre deixava anar altra vegada un estrepitós raig de sorpreses. 
Aquesta és una de les vivències més vibrants i un dels records més màgics i perdurables de la nit de reis. Qui l’ha tastada la vol fer tastar: es transmet, doncs, de generació en generació. Amb variants: la casa comú pot ser la d’uns amics, tiets, veïns… la tradició es reunir la família, però el concepte de família és ampli i flexible, el cas és ser colla i enfortir llaços de pertinença.

La imatge que il·lustra aquest apunt és una il·lustració d’Anna Riera Fonollà, que vam projectar a l’explicada del conte “El fanalet d’en Tasi” fa unes setmanes a la Biblioteca Can Casacuberta.

(No deixeu de llegir el comentari de la Teresa, de fet és part d’un missatge que ha enviat ella a unes amigues que deien no sentir, a aquestes alçades, emoció per la nit de reis… un missatge que complementa perfectament aquest apunt i l’hem converit doncs en comentari)

“Les cançons ens han d’ajudar a unir coses ben desaparellades: les classes socials, les diferents cultures i races, els diferents pobles”

Que algú s’aixequi enmig d’una sala atapaïda de públic, en ple desenvolupament d’una taula rodona, i amb l’ukelele a la mà enceti una cançó que tota l’audiència segueix amb entusiasme, només pot passar, possiblement, en un acte dedicat a un personatge singular, amb estil i esperit propi, que en el seu moment va connectar amb el poble essent força políticament incorrecte. 

Això ho vam viure fa unes setmanes, a la sala Betúlia de Badalona.(continua)

“No serem moguts” i altres cançons que Xesco Boix va apropar-nos van ser l’himne dels estudiants i dels obrers en les lluites de finals del franquisme, sense l’ajut dels mitjans de comunicació. Les cançons viatjàven ràpidament através de la gent compromesa, que trobava reflectits en moltes d’aquelles lletres els seus ideals, i canalitzava amb elles la força contracorrent del moment. En un temps en què cantar col·lectivament encara era patrimoni del poble.

 “Una cançó per mi és com una forma de vida, per mi és una cosa estimada, per mi és una cosa que m’ajuda a viure, per mi és una arma, una arma que serveix per unir la gent.”
Aquesta manera d’entendre la cançó i la seva tasca d’investigació i difusió el van portar a mitjans seixanta a l’Hogar del Libro, on tot fent cançoners es van conèixer i col·laborar una colla que serien la gènesi del Grup de Folk, entre ells sobretot Jaume Arnella, encara en actiu, i amb qui van compartir molta feina i vivències, i Joan de Déu Soler i Amigó, que treballava “a l’ombra”. El Grup de Folk pretenia retornar a la cançó popular i fer participar activament a l’auditori. A diferència dels Setze Jutges, que eren més seriosos i s’influenciàven de la cançó francesa, el Grup de Folk pretenia recuperar la cançó catalana i deixar-se influenciar pel folk nord-americà en aquells moments en efervescència amb Pete Seeger, Bob Dylan, Joan Baez, PP&M…al capdavant. Joan Soler i Amigó adaptava i traduïa cançons, i també escrivia lletres. Segons ell, a Xesco Boix se l’ha encasellat d’una manera equivocada, limitant-lo a la seva faceta de folklorista i d’animador infantil, i esborrant la seva dimensió política (no partidista, tanmateix), que era ben clara i avui queda oblidada.

“Cantar és bo per a la salut, encoratja, engresca, apaivaga, esponja el cor, ajuda a estimar, desemboira, alegra, distreu, fa arrelar, agermana i sensibilitza…” 
Als setanta, amb tota una colla de gent, entre ells la Núria Ventura, van fundar el grup d’animació Ara Va de Bo, que va fer història. De fet a Xesco Boix se’l considera el precursor i el model de l’estil d’animació català, encara vigent. Com va recordar-nos Núria Ventura aquesta tasca anava molt lligada al compromís de lluita social, als barris, al costat dels més desafavorits, defensant el  model democràtic, la cohesió i la igualtat d’oportunitats.

“La mainada necessita, al meu entendre,cançons que els situïn al món, que els facin comprendre, que els espongin el cor, que els facin xalar, que els facin crear, conèixer el seu cos, agafar bon gust per viure, que pot ésser una cosa molt bonica”
D’en Xesco com a pedagog i mestre de música ens en va parlar una mica en Joan de Déu en relació a l’escola Thau, però sobretot la Teresa Giné, una de les tres fundadores de l’Escola Gitanjali i que era directora quan ell va treballar-hi, època en què es va gravar el disc El Gripau Blau, amb la participació d’alumnes de l’escola.  Part de la seva intervenció ha quedat reflectida als apunts vint-i-cinc anys després xesco viu en el record, ixesco boix amb ulls d’infant (d’una alumna).

” Un dit per si sol no pot fer gairebé res, però dins de la mà, amb tots els dits, les seves possibilitats són il·limitades” Vam comptar amb Noé Rivasper parlar d’aquesta etapa final de la carrera de Xesco Boix, de la tasca dels 5 dits d’una mà, encara en actiu, i per reflexionar sobre molts aspectes de la personalitat i obra de l’animador.

Va ser un plaer coordinar una taula rodona com aquesta, impressionant com han destacat diversos assistents. Vam parlar del vell amic Xesco, tant de la seva personalitat, atreviment, estil, vivèncis compartides i aportacions a la cultura del país, com de la petjada que ha deixat en totes les persones que l’han conegut en alguna de les seves facetes. El públic, participatiu, va enriquir la part vivencial i de la relació de la ciutat amb el cantant (per Rialles-Òmnium, AVCentre-Festa del Badiu, Coordinadora Esplais de Badalona-sessió de formació als monitors…), però això forma part d’un altre apunt,  el pas de xesco boix per badalona.

Per acabar, Jaume Arnella ens va deixar amb una interessant reflexió damunt la taula: el paper de la cançó cantada col·lectivament pel poble en el seu oci i esbarjo, en el treball i en la festa, de forma lliure i espontània, per gaudir, cohesionar…un paper que sembla que ha desaparegut…

(Qui va iniciar i animar la sentida i aplaudida cantada enmig de l’acte fou Joan Giralt i Salvadó, ànima del Memorial Xesco Badalona i autor del mural de retalls, efímer, que decorava la sala)

Vam aconseguir fer pujar els termòmetres de la tarda més freda de l’any : el caliu humà, els missatges positius, el mur dels desitjos, els valors de la sopa de pedres, l’olor i el gust del brou calent, la participació entusiasta, el públic multitudinari, la bona música i animació, i sobretot moltes cançons. Cançons per esponjar el cor, per espantar els mals, per connectar amb l’ànima de la vida. Per difondre idees de solidaritat, complicitat, fraternitat. De reivindicació i força per lluitar per un món millor. Va ser un autèntic plaer, i un èxit de participació remarcable.
Gràcies i felicitats a totes les persones i entitats que ho vau/vam fer possible!

La foto és del mur dels desitjos, us en parlava fa uns dies: podeu trobar tota la informació del Memorial Xesco Boix a Badalona als apunts “Un mural participatiu  per recordar Xesco Boix” i “Xesco un vell amic“