miozz mirades

Preparats, llestos, ja!
Des d’avui ja et pots inscriure al JOC DE BADALONA
Perquè Badalona dóna molt de joc, Badalona torna a jugar.

La segona edició afronta el repte de consolidar l’alt nivell de participació i satisfacció, i de superar-se: augmentar el nombre de participants i fer que TOTA la ciutat es senti el joc com a una cosa pròpia.

Si l’any passat no el vas conèixer, fes-ne un tast llegint alguns dels articles que va generar, i anima’t a provar-ho. Hi guanyaràs quedis com quedis, perquè fer-lo ja és un regal.

Article de l’Oriol Lladó, de Jordi Ballesteros, de l’Andreu Mas

Ahir a la Biblioteca de Lloreda la satisfacció passejava de somriure en somriure i es projectava en la llampada dels ulls (segueix)

El públic dels contes, interessat i participatiu, va xalar. Els contacontes, nois i noies molt joves i la majoria amb poc temps de residència a Badalona, van connectar-hi fàcilment i se’l van fer seu. Segurament van patir aquell punt de neguit que dóna ser el centre de totes les mirades, però van gaudir del moment. Se’n van sortir amb èxit i van rebre elogis sincers. El professorat i les persones que van orientar i treballar els aspectes pedagògics i tècnics de la posada en escena constataven la notable millora – respecte edicions anteriors – del resultat de conjunt, fet d’un millor domini del text, bona gestió dels recursos expressius de l’oralitat, ús àgil dels suports gràfics…
Les persones amb responsabilitat organitzativa sobre el projecte, cofoies en comprovar com les hores i esforços esmerçats en gestions, converses i tecleig catalitzaven en un complet programa inaugurat amb molt bon pronòstic. I els impulsors i promotors de la idea, assaborint l’encert en l’enfocament: ha permès una planificació del projecte que el farà créiexr i probablement consolidar-se amb resultats de futur transformadors.
La presència dels mitjans de comunicació locals (TVB) enriquia aquesta sensació d’estar visquent una cosa important per a la ciutat.

Les bones vibracions, però, no són puerils: tots plegats coneixen la feinada que ha portat aquesta moguda, i tota la que queda per fer. L’èxit i la força del producte són dins del procés. I la gràcia i l’encert es troba d’una banda en haver superat l’esquema de la col·laboració bilateral:treballar en xarxa aporta un grau superior, significa sumar socis i aprendre junts a definir i concretar els projectes reconeixent el paper que hi juga cadascun dels diversos agents; i aporta sostenibilitat perdurable. I de l’altra en tenir una visió i missió definides com a marc de referència: saber què es vol, quin és el “somni” i els procediments coherents per arribar-hi; això va portar, al seu moment, a rebre un assessorament per enfocar el projecte en els termes de la metodologia d’Aprenentatge Servei.

Des de l’any 2005, quan es va començar a treballar en aquesta línia a partir d’una col·laboració bilateral entre la Biblioteca Central Can Casacuberta i l’Espai Jove de Converses Interculturals (una “entitat” basada 100% en voluntariat, llavors poc formalitzada, incipient), la idea ha guanyat en capacitat de dinamitzar la xarxa, en la de d’incorporar socis i en les possibilitats d’esdevenir perdurable. Com a resultat, s’ha materialitzat oferint un producte de més qualitat que vincula a un conjunt de població més nombrosa i amb uns índex de participació més alts.

En aquesta nova edició hi ha implicats:  l’Espai Jove de Converses Interculturals-Òmnium Badalona -impulsor de la idea, assessor inicial del projecte i qui ofereix acompanyament formatiu en oralitat al professorat i alumnat. La vinculació de l’EJCI a Òmnium ha aportat el punt de solidesa que no tenia l’entitat; el Pla educatiu d’entorn de La Pau – qui mitjançant l’assessora LIC i tècnica municipal dinamitza els projectes comuns de les comunitats educatives enxarxades- i concretament els centres que en formen part: insitituts Pau Casals i Ventura Gassol i el centre concertat Jesús Maria -on es formen els contacontes en horari lectiu, dins el marc curricular i acompanyats pel professorat-, les escoles Joan Miró, Miguel Hernández, Joan Coret, Folch i Torres i Pau Picasso – que organitzen sessions de contes als centres, des de les Biblioteques Obertes en horari no lectiu i per a tota la comunitat educativa-; i la Biblioteca de Lloreda, on s’expliquen els contes durant 4 divendres a les 18h, reforçant la seva Hora del Conte.

En total la zona haurà guanyat durant els mesos d’abril, maig i juny, l’oferta de nou sessions de Contacontes (4 sessions que es repeteixen) – amb els beneficis que aporta per al foment de la lectura i l’èxit educatiu en general – que amb el títol “T’explico un conte del meu país” conté uns 4-6 contes per sessió amb uns 10 joves implicats. Les Biblioteques – tant la del barri com les dels centres – hauran enfortit hàbits d’ús del recurs entre la població d’infants, joves i familiars. Tots plegats hauran promogut l’educació intercultural entesa com a sensibilització envers la diversitat, hauran fomentat l’ús de la llengua catalana com a comuna en un marc de respecte per la diversitat lingüística i hauran fet efectiu l’objectiu de continuïtat i coherència educativa entre el marc formal i el no formal, entre l’escola i el fora escola. I, potser, contribuiran a la creació d’una bossa de contacontes amateurs predisposats al compromís cívic.
Paral·lelament, desenes de joves coneixeran més d’aprop les propostes participatives de lleure ciutadà mitjançant les oportunitats que els ofereix l’Espai Jove de Converses Interculturals-Òmnium amb els programes per a la cohesió social d’àmbit ciutat.
Creació de vincle i de sentit de pertinença, cultura participativa…

És lògic, doncs, que ahir a la Biblioteca de Lloreda, en inaugurar el cicle, la satisfacció passegés de somriure en somriure i es projectés en la llampada dels ulls: tots els actors del projecte tastaven un bon aprenentatge: que el resultat de treballar i aprendre en xarxa és molt superior a la suma de les parts (allò de la sinergia)i que la repercusió de planejar accions on els joves no són ususaris sinó actius en la creació és productiva i expansiva i (allò de l’espiral),

Narrar i escoltar històries és un dels plaers humans més universal en tots els sentits: per com n’és d’antic i perquè es practica a tots els racons del planeta on existeixi vida humana. També és una clara mostra de que no som tan diferents en els nostres hàbits culturals i, a més, les narracions ens parlen de que no existeixen cultures estàtiques. Sigui perquè han viatjat des de temps ancestrals o sigui perquè intenten explicar-se els mateixos misteris, sovint els contes d’arreu del món acaben trobant-se en algunes coincidències de referents, de temes, d’estructura, d’intenció… (segueix)

És ben cert que hi ha estils o contextualitzacions que podem referenciar com a propis d’una terra o una tradició cultural. I aquesta és la seva gran riquesa. Les històries expliquen fantasies i realitats ubicades en paisatges concrets i diversos, i expliquen mites i tradicions que parlen i depenen dels processos de subsistència, de les creences, l’organització política i social, els valors, l’oci… Però amb el pas dels anys, en realitat, qui ho sap del cert? Qui pot saber hores d’ara quin és l’origen real i exacte de cada conte que s’explica com a propi d’un país? o de més de dos i tres països? Durant segles les històries han viatjat en el temps i en l’espai cavalcant en l’oralitat. I les històries quan viatgen s’emporten una mica d’equipatge d’aquí i d’allà, es transformen, s’adapten, es reinventen… No pretenc dir que no existeixin llegats culturals propis de terres o cultures concretes. Però no puc evitar fixar-me, cada vegada que escolto contes d’arreu del món, en aquests indicadors. No ho puc evitar o més aviat m’hi fixo expressament, m’agrada adonar-me’n i pensar que aquest aspecte dels contes és un argument més per fer evident que som més iguals que diferents i que compartim molt més del que ens pensem. Seria interessant, suposo, poder seguir el trajecte d’un conte des del seu origen observant tots els manlleus que ha anat incorporant o els rastres que ha deixat al llarg del temps i la geografia per on ha viatjat. O constatar com i perquè neixen històries similars en punts tan allunyats del nostre món: al cap i a la fi la creació d’històries rau en la ment humana…

Avui, a la inauguració del cicle de contes a la Biblioteca de LLoreda dinamitzat en el marc del Pla educatiu d’entorn de La Paua partir de la proposta de l’Espai Jove de Converses Interculturals-Òmnium, quan l’Adnane Boujida, alumne de l’institut Pau Casals i nascut al Marroc ha explicat en un perfecte català el conte de les set ovelles i el llop, idèntic al nostre de les set cabretes, no he pogut evitar pensar en aquest valor afegit, potser poc tangible, però que se suma a tots els altres valors més que positius que aporta aquest projecte. Així doncs potser el nostre conte ens ve dels àrabs? O és a l’inrevés? O ve o va a Xina, on segons diu la Yu Fan, també existeix?

En realitat el llegat d’històries que ens construïm com a referència cultural té a veure amb els contes que escoltem durant la nostra vida, però especialment en la infantesa, amb els que ens fem nostres o ens enllacen afectivament amb els adults més propers. Té a veure amb els contes que ens han agradat o impactat, amb els que ens han commogut, ens han ajudat a projectar-nos i identificar-nos, ens han fet somiar, crear, viatjar, reflexionar…
I això, en realitat, no discrimina procedències.
Quan diem que expliquem contes del nostre país volem dir, de fet, que expliquem contes que portem dins.

SPLAI, QUÈ SPRAY? (accés a l’article)

SPLAI, QUÈ SPRAY?

Quan jo era monitora d’esplai fa una pila d’anys, en el si de la Coordinadora Esplais de Badalona – que va arribar a agrupar més de 30 centres de tota la ciutat, plurals -d’escoltisme, d’esplai,  laics i confessionals-, feiem una mena de joc de paraules per fer broma del fet que la nostra tasca educativa i ciutadana era molt poc coneguda i reconeguda en el gruix de la societat: “splai, què spray?”. Ha passat molt de temps i les coses han canviat, s’ha guanyat força en reconeixement, tant social com de les administracions, n‘és un exemple el document marc dels Plans educatius d’entorn on el Departament d’Educació reconeix explícitament aquestes associacions com a agents educatius clau per a l’èxit educatiu i la cohesió social dels infants i joves. Però la realitat és que bona part de la societat no coneix gaire aquesta tasca.

Els monitors, joves voluntaris que es comprometen i dediquen hores, il·lusió, imaginació i responsabilitat en aquest projecte educatiu de transformació social, desenvolupen una tasca d’acompanyament dels infants al llarg del seu creixement, una tasca que va molt més enllà del que, vist de lluny, podria semblar un mer entreteniment de la canalla.

Dissabte passat i aquest proper, alguns esplais de la ciutat participen activament en una proposta de l’associació de Veïns del Centre, que ha obert l’organització de la Festa del Badiu a diverses entitats.

Aquesta associació, com a signant del manifest Badalona som totes i tots, dedica la festa a aquest lema, i per decorar el parc ha organitzat, amb el suport de l’associació de creador/es Espiral, uns tallers de banderoles gegants on les nenes i els nens dels esplais, per grups col·laboratius i jugant amb la imatge del cos i amb materials reciclats, plasma en divertides composicions l’essència del missatge del manifest: tots som diferents, tots som iguals. La diversitat és divertida, som variats, diversos, i junts fem un tot, un tot en què som més iguals que diferents.

S’ha comprovat que formar part d’una associació d’educació en el lleure promou valors i actituds que perduren al llarg de la vida, de manera que el sentit de pertinença, l‘empatia, la capacitat d’organització, la participació i el sentit crític que infants i joves aprenen mentre gaudeixen en el seu temps de lleure probablement els acompanyi en el futur. Amb activitats com les d’aquests dissabtes, a més, monitors i infants practiquen el comprimís cívic i la consciència social, i fan  xarxa entre entitats. Una tasca tan valuosa com aquesta hauria de ser molt més coneguda i reconeguda, sens dubte.

L’espiral, com a línia que creix en circular partint d’un punt central del que se n’allunya a la vegada que hi gira al seu voltant, és un dels símbols més antics  amb càrrega simbòlica vinculada a l’aspecte cíclic de la vida i de les idees, i que es refereix a tot allò que es retroalimenta passant pels mateixos vectors una i altra vegada en forma creixent. (segueix)

Retroalimentar-se i créixer cíclicament, un paràmetre aplicable a molts aspectes de la vida. L’Associació Espiral l’aplica en un doble sentit: aplicat a la creació participativa com a eina d’interpel·lació vital, i aplicat al procés de reciclatge i reutilització dels residus generats pel consum humà. És a dir, és una associació que fa creació artística a partir de material de rebuig amb una clara consciència de la incidència d’aquest procés de reciclatge en el cicle vital del planeta, i que en el seu plantejament creatiu inclou la participació activa amb una clara consciència de la incidència del procés creatiu comunitari en el cicle vital de les idees socials. 
Ahir en vaig poder viure un exemple pràctic. L’Associació de Veïns del Centre de Badalona, compromesa en la participació ciutadana, va decidir dedicar el lema de la Festa del Badiu d’enguany al manifest Badalona som totes i tots. Com a entitat signant va creure que era una bona manera de fer patent el seu suport. Per decidir com plasmar el lema en la decoració del parc va demanar ajut a ESPIRAL, Associació de Creadors/es que treballa amb materials reciclats, i aquests van materialitzar la proposta en un Taller de cració col·lectiva adreçat a infants. Les entitats ESPLAI XIRUSPLAi i  DIPLODOCUS  (associacions d’educació en el lleure,  ocupades en promoure el sentit crític i la transformació social a partir de l’oci infantil i juvenil), implicades en l’organització de la Festa del Badiu, participen d’aquests tallers dins el seu horari d’activitat de dissabte a la tarda, desplaçant-se a la seu de l’Associació de Veïns que acull el taller dinamitzat per Espiral. Al taller hi participen també altres entitats, com   l’Associació Deixem de Ser Invisbles (que promou una ciutat sense barreres) i l’Espai Jove de Converses Interculturals (que promou la participació de joves nouvinguts en àmbits inclusius).

El taller tracta el lema BADALONA SOM TOTES I TOTS d’una forma vivenciada, i produeix un producte que plasma l’essència del missatge tots som diversos, diversos i iguals.
El producte, uns vistosos murals fets amb material reutilitzat, a mode de banderoles gegants, servirà per decorar el parc replicant el missatge, i es podrà reutilitzar en futures accions a l’espai públic.

La canalla – i els seus monitors – ahir van reflexionar creativament partint de l’experiència sobre què significa la igualtat en ciutadania per sobre les diferències circumstancials; ho van fer en un marc de col·laboració entre la seva associació de lleure i la de veïns en l’organització d’una gran activitat futura, de referència a la ciutat, (la Festa del Badiu); en sintonia amb la consigna de cohesió social que promou la xarxa ciutadana de referència (Badalona som totes i tots) i, alhora, amb la consigna de l’ús responsable dels recursos del planeta; i ho van fer partint de la vivència personal en construcció col·laborativa i comunitària (acció-reflexió-acció en petits grups). Són uns infants i joves que molt probablement, en la seva construcció identitària de ciutadania, incorporaran aquests vectors d’alguna manera i els multiplicaran en les seves accions de futur: com a monitors, com a ciutadans actius, participatius, crítics… Serà més probable que això passi si poden fer créixer aquesta interiorització amb noves oportunitats, de manera que la seva incidència retroalimenti en espiral tots aquests vectors fins incorporar-los de forma intrínsica. 

Així mateix, el petit cercle col·laboratiu entre les entitats, pot créixer i retroalimentar-se en espiral, i formar part intrínsica d’un plantejament inequívoc: en els paràmetres del segle XXI construir un espiral de treball i aprenentatge en xarxa amb visió comunitària no és una opció, és una necessitat.

Tot plegat, una garantia de no dissociar el procés del producte.

A la darrera reunió dels signants del manifest BADALONA SOM TOTS, dijous 25 de març, el primer punt de l’ordre del dia era debatre el tema del títol del manifest, que va néixer com a Badalona som tots, va incorporar l’aclariment entre parèntesi (totes i tots) per fer entenent que aquest TOTS és el genèric català no marcat per sexe, i ha generat diferents models lèxics en els seus materials de difusió (el mural de la fotografia incorpora la modalitat TOTS/ES), amb gran diversitat d’opinions i propostes al respecte. (segueix)

Sense voler-hi dedicar més temps del necessari, tenint en compte la urgència dels altres temes que ens apressen, sí que ens semblà important  fer explícit aquest debat i compartir-lo obertament entre les més de 80 entitats convocades. Per això formava part visiblement de l’ordre del dia, i alguna persona que no hi va poder assistir va fer arribar, fins i tot, la seva opinió per correu electrònic. El grup de discussió era menor al dels convocats – ja és habitual que la implicació dels signants no sigui del 100% en tots els casos -, però era molt plural, i va permetre una interessant roda d’intervencions per poder prendre posició democràtica. Però no vam assolir el consens. 
Entre totes les opcions proposades, el “vot” dels signants del manifest presents a la reunió es repartí gairebé aconseguint un empat aritmètic entre totes elles… De fet i de fons hi ha els mateixos dubtes i la mateixa ínseguretat respecte un tema que és de rigorosa actualitat a nivell de país. Precisament pocs dies abans s’havia celebrat una trobada d’experts per debatre’l, sota el títol “Visibilitzar o marcar: Repensar el gènere en la llengua catalana”. (podeu veure el programa aquí) i que encara ara manté un viu debat en el seu fòrum virtual. La necessitat de visibilitzar el sexe famení com a part de la societat minoritzada durant molts segles i arreu del món, la necessitat de fer explícita la voluntat de no discriminació per raó de, ha portat a una resposta lingüística, en el cas de l’idioma català, no absent de discussions i força canviant al llarg dels darrers anys. “En una societat encara tan masclista, l’emprempta en el llenguatge deixada pel passat patriarcal és com una ferida oberta que supura” deia Albert Pla Nualar en el seu article “Els ciutadans i les ciutadanes”, l’any 2005. No existeix un consens i sí molts arguments que fan, si més no, reflexionar, uns cops des d’una perspectiva més lingüística, d’altres des d’una perspectiva més social (veure per exemple el treball d’Eulàlia Lledó, sobre llengua i context).
L’article que va publicar al suplement CULTURA del diari Avui en Joan Solà, “Anirem a veure els avis” el dia 1 d’abril de 2010 resumeix amb molta claredat l’estat de la qüestió.
En el nostre cas les propoestes eren molt clares:
Badalona som tots (entès com a genèric inclusiu), una frase amb molta força
Badalona som tots (totes i tots) per fer evident que el tots és genèric i no deixar cap dubte davant una societat encara molt marcada pel masclisme.
Badalona som totes i tots, expressió políticament correcte en la línia del que s’ha anat fent en els darrers temps
Badalona som tots/es, ídem
Badalona som tots@s, una solució imaginativa força usada en àmbits més informals, alternatius, explícita encara que lingüísticament no formal.
L’interessant debat – entre persones no lingüistes – ens va fer concloure que com que el missatge del manifest és inequívoc i la voluntat dels signants també, de moment seguirem usant totes les fórmules indistintament, aprofitant, sense complexos, tot el material ja editat. Sense perjudici que, més endavant, poguem consensuar alguna altra cosa…

Avui el diari El Punt publica una notícia sobre la Nit de les Guineuetes  celebrada dissabte al Teatre Zorrilla de Badalona. La fotografia que l’acompanya correspon, precisament, al moment en què recollia el guardó GOSPEL SENTITS, un dels nominats. (us en parlava aquí) .

Conèixer i entendre la llengua i els costums del país on s’ha anat a viure és molt important. Aquest llibre, petit, senzill, però bàsic i atractiu, és una eina per facilitar-ho tant als infants i joves acabats d’arribar com a les seves famílies. I permet, també, a l’alumnat i professorat català (i a qualsevol altra persona) apropar-se a la llengua i costums xinesos. Sense pressa, assaborint el camí a poc a poc (segueix)  

Al barri de La Pau, a Badalona, han batejat amb aquest nom, XINO XANO, un projecte d’intervenció comunitària (impulsat des del Pla educatiu d’entorn i el Pla de desenvolupament comunitari) en què els protagonistes són, majoritàriament, ciutadanes i ciutadans xinesos. El projecte és obert a tot el veïnat, plural, però parteix de la col·laboració amb una associació cultural xinesa-catalana que s’ocupa principalment d’atendre el centenar d’infants que cada dissabte s’apleguen a l’edifici de l’escola pública Miguel Hernández per passar-hi el dia, mentre els pares treballen. Aprenen xinès mandarí, tradicions pròpies del seu país i, també, tradicions i costums del país d’acollida. És en el marc d’aquest projecte, i amb motiu de la col·laboració que hi fa l’Espai Jove de Converses Interculturals, que uns dissabtes enrere vaig tenir l’oportunitat de comprovar, en directe, la utilitat entre els adults d’aquest petit llibre que fa cinc anys ens va fer tanta il·lusió i ens va portar tanta feina tirar endavant. El portava a sobre, i em va servir de molt, però el que més em va cridar l’atenció és que a les dones xineses que hi havia a l’escola els va interessar moltíssim.
Amb infants i joves escolaritzats ja gairebé no és necessari, doncs la majoria aprenen català amb facilitat a les escoles, i superen aviat el nivell bàsic d’aquest lèxic inicial.  Però amb els adults la cosa és ben diferent, i l’apartat de frases i expressions d’ús freqüent ajuda a resoldre algunes situacions d’urgència i a establir una comunicació segura. D’altra banda, l’apartat dedicat a les tradicions és adequat en el marc d’aquest projecte, que pretén apropar referents i facilitar la vinculació de la comunitat xinesa a la societat badalonina.
Em va fer il·lusió seguir trobant utilitat a aquest petit llibre, que vam fer l’any 2005 amb la Dolors Permanyer (llavors ella era assessora LIC i jo professora de TAE), i amb la Liao Yanping, il·lustrat per Ma Lu i editat a Xina per  Maguregui Ediciones. Aquesta editorial feia temps que editava en bilingüe, castellà xinès, i la meva companya va aconseguir convèncer-los de  la utilitat d’editar en català-xinès. Treballar-hi va ser una aventura, una font de sorpreses i un aprenentatge sens fi.
Una de les coses que permet aquest llibre és poder pronunciar paraules en xinès amb certa facilitat, ja que es troben escrites també en piyin. Evidentment hi ha la dificultat de l’entonació, però el sol fet d’apropar-se a la pronúncia correcta del mot és un gest que ajuda a crear un clima de proximitat.
Té més de 600 paraules, la majoria il·lustrades, presentades en 20 temes, seguint el marc comú europeu de les llengües per al nivell inicial; hi ha més de 40 frases i expressions d’us corrent, moltes d’elles contextualitzades en el món escolar i de les necessitats bàsiques, un glosari, i un apartat dedicat a les tradicions catalanes i xineses.

Hi ha un imaginari col·lectiu estereotipat que encotilla la societat xinesa afincada a les nostres ciutats com una societat tancada que viu d’esquena a la nostra. Però això és només un imaginari estereotipat. Si s’estableixen ponts de comunicació de seguida es decobreix que hi ha moltes possibilitats d’interacció i vinculació. Xino xano, per anar trobant el to, la mesura, per donar temps; una expressió escollida pels promotors del projecte per significar, precisament, aquest aspecte de donar-se temps, mútuament.
Aquest llibre és molt bàsic i senzill, però si serveix poc o molt per facilitar algun d’aquests ponts, les autores ens sentirem molt satisfetes!

Espai públic més accessible, ciutadania menys invisible (segueix)

ESPAI PÚBLIC MÉS ACCESSIBLE, CIUTADANIA MENYS INVISIBLE

La Llei 20/1991, de 25 de novembre, de promoció de l’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques, modificada pel Decret legislatiu 6/1994, de 13 de juliol, disposava que el Govern de la Generalitat havia d’aprovar un Codi d’accessibilitat que refongués totes les normes dictades en la matèria i, alhora, facultés el mateix Govern i els consellers competents per efectuar el desplegament reglamentari. I així es va fer. El codi s’aprovà l’any 1995. Fa quinze anys. Però encara no s’aplica ni en la seva totalitat ni correctament, i cal estar contínuament a l’aguait per reclamar que l’espai públic no sigui motiu d’exclusió i discriminació. En Lluís Alern, des de la seva cadira de rodes, va dedicar molt temps i esforços a aplicar coneixements normatius i tècnics per denunciar incompliments i proposar solucions,  i va assolir moltes millores per a molts altres ciutadans que lluiten per no convertir-se en invisibles, invisibles pels impediments constants per accedir a l’espai i als serveis públics. Un espai i uns serveis públics que si es fan accessibles a les persones amb mobilitat reduïda, milloren la mobilitat ciutadana en general (persones amb cotxets de criatura, amb carretons, bicicletes, patinets…)

La inesperada i recent mort d’en Lluís Alern, a qui dedico aquest article com a reconeixement de la seva tasca, ha fet que aquests dies es parli més de la feina feta per l’associació que ell va presidir fins fa ben poc, “Deixem de Ser Invisibles”, i de la plataforma d’entitats prèvia que, amb el mateix nom, va fer-se present d’una forma remarcable en el dia a dia de la ciutat des de principis dels 2000. Malgrat les fites assolides -.es va aconseguir  fer canviar alguns projectes municipals, aplicar mesures d’accessibilitat en alguns equipaments i serveis i fer-se un lloc en el Consell de Mobilitat -, la realitat és que la vigilància sobre l’aplicació del Codi d’accessibilitat continua recaient, dissortadament,  i de forma majoritària, en el voluntarisme de les persones directament afectades. Un fet políticament inadmissible.

La feina de conscienciació i exigència és imprescindible i cal fer-la no només de cara a l’administració, sinó també entre les entitats ciutadanes, veïnals, sindicals, polítiques, culturals, socials, esportives…:

fa pocs dies a Badalona mateix se celebrava un acte amb el suggerent títol de “Ciutadania i Espai Públic”… però es feia en un local inaccessible…!

El dia 1 de maig de 1890, la que fou la primera celebració d’aquesta diada a tot Europa, a Badalona es van manifestar 4.000 persones. Quatre mil de d’una població total que s’estima en 16.000 habitants. Fou la 3a manifestació més nombrosa a tot Catalunya, en una proporció que ara significaria, a Badalona,  una manifestació de més de 50.000 persones…Les mobilitzacions i la vida obrera a la nostra ciutat és una altra cara de la història, una història poc escrita, poc contada. Gens visible. Una identitat badalonina que l’historiador Emili Ferrando ens ajuda a descobrir (seguiex)

Revisar les reivindicacions – i el seu argumentari-, del moviment obrer mundial de finals del segle XIX és un element essencial per entendre la vida de la nostra societat predecessora, i ens ubica en una Badalona que cal fer present per no esbiaixar les lectures històriques.

Dilluns passat, al local de la FAVB, l’Emili Ferrando feia un repàs, en quinze aturades, a la història tràgica de les obreres i obreres badalonins, i a la resposta solidària de gran cooperació (moments de glòria) que es generava envers les famílies de les víctimes (d’empresonaments, execucions, morts per accidents laborals…).

Una classe d’història molt documentada, amb projecció de fotografies i lectures de fragments que aportaven una gran dosi de realisme, emotivitat i consiciència.

Tot plegat em va reactivar uns fils de pensament que no m’han deixat de festejar d’ençà que fa un any, en les discussions sobre el sentit de la Capitalitat de la Cultura Catalana per Badalona, en el marc de la llavors incipient Taula de Cultura, es parlava de la necessitat d’enfortir la identitat de la ciutat. I s’apuntava aquesta realitat, la realitat obrera històrica i actual, com una identitat que calia rescatar de l’oblit. Els meus fils de pensament tenen a veure doncs amb idees molt perceptives que parlen de: 

– la realitat obrerar badalonina, en clau catalana. El lerrouxisme i altres interessos polítics actuals han creat un imaginari col·lectiu totalment fictici que simplifica la realitat en una polarització de la població per raó d’origen. Simplificació en  pobres i rics, obreres i empresaris, en què  s’ubica als catalans en el bloc dels rics empresaris, i als no catalans (castellans, estrangers) en el bloc dels pobres obreres. Aquesta falsa polarització té encara una gran vigència en la societat badalonina. Recuperar la memòria històrica obrera pot ajudar a trencar aquests falsos i nefastos tòpics.

– la gran capacitat organitzativa, participativa i mobilitzadora de la nostra ciutat, que té la seva part fosca, però, en la dificultat històrica per als amplis consensos i lideratges estables.

– la història associativa obrera com a actiu de referència a sumar en la nodrida història associativa cultural badalonina, vinculada en molts casos a aquesta. Sembla que l’any 1855, en què hi hagué els 9 dies de vaga secundant la primera Vaga General a l’Estat, ja existia una “Societat de Teixidors”.

– la necessitat de recuperar la memòria de la repressió franquista, de fer-la visible i concretar-la, per evitar un altre imaginari fals, molt perillós, que minimitza els efectes de la dictadura, la banalitza i gairebé l’elimina. És una necessitat per a la dignificació de la vida de les víctimes i famílies, i una necessitat per a l’imaginari col·lectiu del futur. Els joves actuals han de conèixer l’horror del que va comportar la política del franquisme per poder refusar discursos seductors dels líders actuals que s’hi aproximen. Les imatges i el relat del cas Téllez, ubicat ja en el postfranquisme immediat (1975) en són una mostra.

– la invisibilitat que té tota aquesta història en la nostra ciutat. Cert que hi ha excepcions, que tenim alguns carrers dedicats a sindicalistes  (Joan Peiró). Però no és prou.  El nom de Carme Claramunt, per exemple, única dona badalonina executada al Camp de la Bóta, ha estat rescatat per una associació recent.

L’acte de dilluns a la FAVB potser va passar desapercebut en moltes esferes, perquè com passa amb tantes coses que es fan a Badalona, el fet que no tinguem una agenda de ciutat ni una xarxa ciutadana encara prou àmplia dificulta l’accés a la informació d’una forma universalitzada. Però va ser un acte que caldria repetir en molts més àmbits, tal com es comentava entre el petit cercle de tertúlia que s’improvisà, un cop a acabat, al mig del Torrent d’en Valls.

La nominació de GOSPEL SENTITS a les Guineuetes 2009 per part dels Amics del Zorrilla ha estat una molt bona notícia per al grup, (constituït ja en entitat), doncs l’esforç col·lectiu i la millora en les fites musicals de la coral badalonina han estat una constant en el darrer any. Ben aviat serà a l’abast del públic el primer àlbum enregistrat per aquesta innovadora coral de gospel, un projecte ambiciós per a una formació de cantaires amateurs dirigits per un gran profesisonal, Julià Monje. (Segueix)

Avui, si no estés amb la salut tocada,hauria passat tot el dissabte engospelada. 
Gospel Sentits celebra la trobada-taller trimestral a Can Canyadó, i l’assemblea anual. Aquestes són d’aquelles cites a les que si es pot, més val no faltar-hi. Cantar en un grup, en una coral, és una experiència personal i col·lectiva molt sinèrgica. Però els assaigs setmanals, tard del vespre i en dia feiner, no faciliten la “sobretaula”. Per això aquests tallers on l’intens treball tècnic i la convivència van plegats, són claus per al clima de grup. Un clima que, de totes maneres, té tendència a ser positiu i cohesionat: si cantar plegats sempre uneix, cantar gospel hi afegeix una bona torna d’espiritualitat i empatia. Sovint he dit que per esgotada o malament que em trobés no em perdia mai un assaig: en sortia nova. L’efecte terapèutic de cantar aquest tipus de cant, que és expressió molt sentida, i de ballar-lo amb ritmes diversos, sovint enfàtics, és un efecte que he comprovat directament. De vegades, però – com ara – la salut priva fins i tot de provar-ho. Però tot tornarà, no cal patir-hi. La gent que ens apleguem els vespres-nit dels dijous, prop de l'”hort de les monges”, som gent molt diversa, d’edats, d’interessos, de creences i ideologies. I passi el que passi, tots plegats procurem no faltar mai a la cita. La demostració de que el que fem, no ho fem només per a nosaltres, la trobem en aquesta nominació al màxim premi teatral(o de l’espectacle) badaloní. Una mostra, també, de com el fet d’haver-nos constiuït entitat ens compromet a algunes accions de ciutadania activa en clau local.
No sabem si al final aconseguirem la guineueta, però haver estat nominats ja és un reconeixement que s’agraeix.
Als de Sentits ens trobareu en actes populars i solidaris, en actes reivindicatius, en actuacions festives familiars i en actuacions d’espectacle popular de qualitat. Una clara mostra de que “el llegir no ens fa perdre l’escriure” o el que seria el mateix, que gravar un CD, vestir-nos de gala i apujar el “catxé” no ens priva seguir sent un grup de persones sentides, sensibles, empàtiques i compromeses a les que, per sobre de tot, ens uneix cantar i el sentit del missatge universal del nostre cant.

El tot 2a q. de març: sinergia a Bufalà, sinergia a Badalona (segueix)

SINERGIA A BUFALÀ, SINERGIA A BADALONA

Hi ha una paraula molt interessant, sinergia, que es per definir com el tot pot ser superior a la suma de les parts. Prové del grec   syn, (simultaietat), i ergon, (obra): és la integració de sistemes que configuren un objecte nou; la coordinació de causes amb un efecte superior a la suma dels efectes individuals. A Bufalà parlar de sinergia és parlar de la “Plataforma per un equipament sociocultural, Can Barriga pel barri” Un moviment nascut de la inquietud de quatre joves que van saber sumar complicitats des de l’altruisme, el compromís i l’apartidisme, fent xarxa entre entitats i veïnat i dinamitzant participació ciutadana, a partir d’un estudi de necessitats i el consens per un objectiu comú: aconseguir un equipament sociocultural per pal·liar la manca d’espais comuns i per enfortir el teixit social i el sentit identitari i de pertinença al barri.  Després de deu anys, els fruits d’aquesta entitat sinèrgica són també sinèrgics, els projectes són intergeneracionals, comunitaris, convoquen la pluralitat del barri i es basen en l’aportació i l’intercanvi interpersonal. El darrer projecte, la realització del DVD “El refugi i la memòria”, és una col·laboració entre joves dels instituts i gent gran per recuperar la història del barri mitjançant la creació d’un vídeo artístic. És una important aportació, des de Bufalài, a la història de tota la ciutat.

A Badalona ens calen coordinacions que permetin sumar aquestes cultures participatives, posar-les en comú amb les d’altres barris i entitats i enfortir el sentit de ciutat. El sentit de pertànyer mitjançant els projectes sectorials, a un mateix projecte col·lectiu que ha de ser més que la suma  de les parts. Badalona no hauria de ser un puzzle de peces deslligades que encaixen superficialment per dibuixar un mosaic segmentat, La ciutat és molt més, hauria de ser molt més. La coordinació hauria de permetre una complicitat,  un sentit de ciutat sencera.

Per això són tan importants les xarxes que han nascut ara fa un any  amb voluntat de sumar sinergies des de tots els racons de la ciutat i des de la pluralitat generacional, ideològica, discursiva, d’acció; des de la reflexió política apartidista, i des del compromís comunitari, de base.

Són importants perquè són totalment transversals, perquè sumen i perquè permeten aquesta coordinació i integració de sistemes. Parlo del Badalona som totes i tots, i de la Taula de Cultura.  Encara falta que s’hi sumin moltes més parts, i cal superar les traves que hi aporta la manca de cultura participativa i de visió global. Però cal fer-ho: Badalona necessita aquesta sinergia!

” Aquest llibre és un gran avenç per a l’obtenció d’informacions valuosíssimes sobre la història de la màgia a Catalunya (Barcelona especialment). L’autor, Alain Denies – Alain Montilla i Castelleseguer – ha hagut de buscar, llegir, condensar dades i dades. Admiro sobretot la informació dels primers temps de la màgia a Catalunya, emmarcats, a més, en una història de la màgia europea explícita i documentada”  Juan Tamariz (segueix)

Juan Tamariz, que ahir va fer una completa i entretinguda presentació del llibre, amb actuació inclosa, ja va dir que aquesta obra serà de referència per a futurs estudis. Tal com explica Enric Magoo,  ” la idea de fer aquest llibre sorgí d’una conversa, l’any 2008,entre Jaume Vives, aleshores regidor de Cultura i Patrimoni Cultural de la ciutat; Joan Mayné, Director del Museu de Badalona, i el mag Juan Tamariz, qui els va fer notar que seria molt interessant podre publicar una història de la màgia a Catalunya, ja que ho seria també de tot Espanya, atès el paper capdavanter que ha tingut el nostre país en el camp de l’il·lusionisme”

Tot plegat, una nova contribució de Badalona a la història de la màgia, que s’escriu des de Badalona i en català: des del 2003 hi ha el Memoria Li Chang, de referència Internacional, i la publicació, el 2004, també des del Museu, de la biografia de Jona Forns, Li Chang, el mag badaloní de fama internacional que inspira i dóna nom al memorial.

El llibre, que compta amb una gran participació badalonina, ha estat dissenyat i maquetat per Albert Navarro.

El seu contingut s’estructura en els capítols:
– 1. L’il·lusionisme fins al segle XVII
– 2. El segle XIX: el naixement de la màgia moderna
– 3. Inicis del segle XX: les noves il·lusions
– 4. La màgia fins als anys setanta
– 5. El renaixement dels anys vuitanta
i s’il·lustra amb una quantitat remarcable de fotografiesi reproduccions.

És un document històric atractiu, amè, fàcil de llegir, i que aporta coneixement inèdit – almenys per a la majoria de ciutadans nepofits del tema – realment interessant.

(veure referència a EL Punt)

No hi vaig poder entrar per la meva posició de desobediència, contra els actes públics en locals inaccessibles, però això no em va impedir contactar i conversar força estona amb la fantàstica gent que forma i dinamitza la “Plataforma per un equipament sociocultural al barri de Bufalà”. Ser-hi en un dia significatiu com ho era la inauguració del local – fita a mig camí mentre no aconsegueixin Can Barriga – em venia molt de gust. Aquesta moguda és de les que m’agraden i m’interessen en molts sentits: participació ciutadana nascuda des de la base, no instrumentalitzada partidistament, amb vísió global i comunitària basada en el treball en xarxa, intergeneracional amb un actiu de gent jove compromesa serisament, conscients de les necessitats i els processos per resoldre-les, amb finalitat autogestionària i amb  propostes  culturals innovadores… (segueix)

El detall negatiu de no haver previst l’accessibilitat es resoldrà ràpid: és una constatació d’allò que jo mateixa he comentat tantes vegades, sovint pot semblar que no hi ha barreres… Ahir mateix, reconeixent l’errada, van assegurar amb entusiasme que es posen mans a la feina: tant el graó del carrer com els tres que hi ha a l’interior, són subsanables, potser, amb alguna mesura provisional o definitiva que caldrà estudiar amb rapidesa.  Amb alguna rampa metàl·lica o de fusta que ells mateixos trobaran la forma d’adaptar: com han fet amb tots els arranjaments del local: pintura, instal·lacions, restauració de l’escenari…tothom hi posa el seu coneixement, el seu saber fer, les seves hores, altruistament, per bé del projecte comúnitari. Moltes de les seves accions i projectes són autogestionats, no tot (aquest local els el cedeix l’ajuntament), però l’esperit és aquest: per això impulsen coses com el BANC DEL TEMPS, basat en l’intercanvi voluntari de temps i coneixement.
Seria interessant veure com es pot vincular tota aquesta feina d’identitat i cohesió de barri, imprescindible, amb la pertinença i identitat global de ciutat, de Badalona sencera. Una aportació necessària per a la sinergia que necessita la nostra ciutat per construir teixit social amb visió de cohesió no segmentada.
En parlo de tot plegat a l’article d’aquesta quinzena a EL TOT

Estava anunciat de fa temps. Dins el BarnaSants, el cantautor badaloní Albert Fibla actuava – i enregistrava nou disc  – al Zorrilla (vegeu-ho a EL Punt) aquest divendres. Ell mateix ho avançava al seu bloc, destacant la importància dels arranjaments i acompanyament musical. Excel·lent. Al llistat ja anunciat tant per ell com al programa del Zorrilla, cal afegir-hi – que no hi consta – en Martí Serra al saxo i clarinet. (segueix)

Anar de concert dels de seure un divendres al vespre, després d’una esgotadora setmana al “meu” ritme, és com deixar-se fer una massatge. Deixar-se anar en l’ambient, la sonoritat, la poètica de les paraules. En alguns temes m’hi vaig gronxar amb els ulls tancats deixant que els mots recorressin el límit de la vigília activa. En començar el concert li vaig descobrir un deix  semblant al de Serrat, per la poètica del qüotidià íntim i per algun tema semi dialogat, però amb melodia i estil jazzístic. El clima al Zorilla era càlid, amb bona comunicació, i el concert va anar nodrint aquesta sintonia i complicitat entre l’escenari i la platea. Hauria volgut poder retenir totes les frases i sintagmes que broden una idea sintetitzant un missatge… n’hi havia algunes amb molta força, des de l’aparença dolça i melòdica. Variat i variable, fent un conjunt harmònic amb marca pròpia. Amb incursions a l’estil quarteta de rodolí àgil, un mix de llenguatges simbòlic, poètic i directe de vivència prosaica, sense abusar d’aquest darrer, segons el meu gust.

Una certesa més sobre la bona salut de la canço catalana feta des de la normalitat. En parlava fa gairebé un any, com un descobriment. Ara, després de les oportunitats que ens han ofert a tocar de casa entre el MUSICA’T, La Sargantana i l’Ajuntament, no en queda dubte. I posats a fer badalonisme, l’Albert Fibla introdueix Badalona en alguns dels seus temes, s’ha rodejat de músics badalonins i ha gravat el seu nou àlbum al Zorrilla…, però es mou i té ressò en circuïts supra locals. Crec que va ser en un dels darrers temes que l’Albert cantava en una tornada “El viatge som nosaltres ” (tant és on viatgem), i vaig pensar en la força d’aquestes paraules, en clau personal, en clau col·lectiva. I en clau local!!!!

Un concert molt agradable, d’aquells en què surts pensant que voldràs tornar a escoltar a aquest cantautor, i seguir-li la pista.