(Endreçant la columna transversal per millorar la recerca temàtica d’apunts)
Accedir al contingut de l’article
(Endreçant la columna transversal per millorar la recerca temàtica d’apunts)
Fa poc vaig acompanyar quatre joves pakistaneses a una reunió amb el personal tècnic de l’Espai Dona del Consorci Badalona Sud. Totes quatre participen activamet a l’Espai Jove de Converses Interculturals de Badalona, i aquell dia representaven formalment a l’entitat en una primera trobada de col·laboració en pro de la participació de la dona, al barri de Sant Roc. Quan es presentaven, una rera l’altra, la Sahrish, la Benish, l’Arsala i la Sashra, exhibien un currículum estudiantil d’expectatives molt altes. Malgrat fer entre 2 i 5 anys que viuen aquí, dominen el català amb fluïdesa i la conversa amb elles és rica en matisos (continua)
Com a dones joves, la seva actitud és madura i oberta, i, ja sigui per la via del batxillerat o per la dels cicles formatius, caminen amb èxit cap a la universitat. No són les úniques nouvingudes amb èxit en els estudis que conec, al contrari. De fet molts dels nois i noies que participen a l’Espai Jove de Converses Interculturals són d’aquest tarannà. Un tarannà obert, participatiu, i amb expectatives formatives altes. A la reunió, l’actitud i les interessants aportacions de les noies, van fer pal·les que no existeix un únic perfil de dona pakistanesa. Com no existeix un únic perfil de dona de cap procedència, en realitat. Però les idees pre establertes sobre els qui provenen d’altres indrets pesen, i sovint ens marquen una manera tancada de mirar la realitat. A mida que avançava la reunió se’m va fer molt present el discurs d’Eunice Romero i la seva tesi sobre l’excepcionalitat. Eunice Romero, (qui parla ,a la fotografia), politòloga i assessora a la vicepresidència del govern català, és mexicana, i va participar, fa ja uns mesos, al cicle “Immigració: el capital social i cultural”, al CCCB, i concretament com a persona immigrada a Catalunya, al debat :Immigrants o nous ciutadans? Integració i/o exclusió? En aquella taula es va encetar un interessant debat sobre la interculturalitat, amb postures totalment oposades entre els ponents. Eunice defensava, en certa manera, el dret a la indiferència, el dret a no portar l’etiqueta d’estranger, a poder ser i fer una vida absolutament normalitzada fora dels circuits guettitzats per la càrrega cultural sovint estigmatitzada per la mateixa política d’interculturalitat que, suposadament, hauria d’evitar-la. Lamin Cham, en canvi, defensava el dret a seguir essent i identificant-se com a immigrant tota la vida: en definitiva, un debat que aporta matèria per omplir molts i interessants apunts a aquest i a altres fòrums. Però vull centrar-me en les tesis d’Eunice sobre l’excepcionalitat, que és en el què em van fer pensar les quatre pakistaneses el dia de la reunió. Es tractava d’analitzar si el fet de conèixer biografies concretes d’immigrants amb una trajectòria d’èxit social pot fer canviar, en la societat d’acollida, els prejudicis i la sensació de risc i amenaça davant la immigració. De fet moltes entitats com la nostra basen part de la seva feina en aquesta premissa. Eunice, però, considera que no, que els casos com el seu, i en general tots els casos d’èxit formatiu, laboral i social de persones estrangeres, són vistos per la societat d’acollida com a fets excepcionals, que no es poden generalitzar, i que, per tant, no modifiquen els esquemes de pensament previs. La creença interioritzada és que la immigració és un porblema, que les persones immigrades que viuen al nostre país responen a un perfil problemàtic i de fracàs, i que la convivència és difícil o impossible, per incompatibilitat cultural. L’existència de perfils individuals o col·lectius que no encaixen en aquesta creença (socialització positiva de molts immigrants, èxit educatiu i laboral, etc), i podrien qüestionar-la facilitant un canvi de mentalitat en la societat d’acollida, sembla ser que no ho aconsegueixen perquè se’ls adjudica la categoria d’excepció. Fa poc vaig escoltar una altra experta, Fathia Benhammou, mestra i membre de la Fundació Bofill, esgrimint el mateix argument. Una tesi decebedora que ens recorda la dificultat i la magnitud dels reptes que afrontem. Tenir-la en compte ens ha de servir per amplificar la feina que fem, per ampliar els espais d’interrelació directa entre persones de procedències diverses, entre autòctons i nouvinguts; per projectar molt més les biografies i experiències comunitàries positives, donar-hi més espai i més veu… Però també per repensar el treball directament enfocat a la societat d’acollida. Fins que aconseguim que en la creença general aquestes realitats ja no siguin considerades excepcions, sinó part de la normalitat, part d’una nombrosa realitat. I trenquin esquemes.
Aquest matí, malgrat la calorada, la plaga d’aranya, el pugó, i la falta de reg per l’hàbit d’estalvi adquirit l’estiu de la sequera, a l’esquàlid roser que tinc al terraplè hi ha tret el nas una rosa vermella, tota eixerida. M’ha fet pensar en la força de la vida davant les adversitats; i també m’ha recordat un apunt que vaig publicar en estrenar el bloc, en clau badalonina, abril, cada lletra, cada gest, val per mil…. Me l’he rellegit, i ha estat com una entrada d’aire fresc en aquestes hores xafogoses. Recomano rellegir-lo, especialment als qui us moveu per la política participativa badalonina: el pronòstic s’ha complert gairebé fil per randa, com podreu comprovar amb els enllaços que hi he anat inserint per actualitzar-lo. (continua)
Encara que a l’agost tot sembli paralitzat o, si més no, ensopit, l’evidència de la vitalitat que ha adquirit la xarxa participativa d’entitats a Badalona és com la saba del meu roser, que hi és de debò i ens ho recorda fent florir alguna rosa. En aquest cas la rosa podria ser la notícia que em fa arribar una entitat, dient que els consta que és molta la gent que està fent valer, durant aquestes vacances, la força del seu traç per donar suport al manifest Badalona som totes i tots; o el rastre dels correus electrònics que certifica que tots plegats no hem desconnectat fins tenir ben lligada l’agenda de setembre pel què fa a Taula de cultura, Badalona 2010, Xarxa d’acollida i coordinació d’activitats. La dita es compleix, i tot gest s’ha multiplicat per mil. Ja sé que hi ha el contrapès de l’altra dita, la que diu que una flor no fa estiu… però mantinc la sensació de frescor i energia que m’ha aportat la lectura suggerida per aquesta rosa d’agost!
Amnistia Internacional ho explica contundentment amb aquestes imatges, que cal veure. I és que és una contribució senzilla però molt poderosa: signa, és el valor del teu traç. (continua)
Dissabte passat, a la sobretaula del sopar de festes del carrer del Carme de Badalona, es feia córrer un manifest i es recollien signatures. El mateix manifest el fan córrer diferents entitats a tots els barris, buscant el consens ciutadà per millorar la cohesió social. Ahir, a la seu de l’associació de veïns del barri Manresà, s’hi feia cua per signar les al·legacions a la modificació del PERI que es troba en període d’exposició pública; i tot sovint vivim una certa competició en la recerca de signatures per recolzar mocions de censura o faccions dins dels partits polítics, o per la presidència de clubs esportius; i de tan en tant grans mobilitzacions per fer propostes legislatives populars…
La signatura és una rúbrica personal que ens identifica moral i legalment, i que té un valor ètic i jurídic inqüestionable.
Signar significa dir que allò ho has fet o dit tu, que és teu (escrit, cració artística, targeta de crèdit, …), o que ho subscrius, que hi estàs totalment d’acord. Signem per autoritzar pagaments o gestions, per contractar, per comunicar i legalitzar voluntats i decisions, per fer conèixer opinions, sentiments i desitjos. Hi ha condicions de signatura específiques per atorgar diferents nivells de força i legalitat a la rúbrica. Necessitem signar davant notari per a segons què o disposar, per a algunes coses, de la signatura de segons qui. I necessitem signar col·lectivament per donar al nostre traç personal la dimensió d’eina de lluita. Quan una idea escrita és subscrita per un nombre “x” de signatures pren la força del consens col·lectiu. I trenca aïllaments i silencis. En alguns països i estats és una eina valuosa dins el joc democràtic. En d’altres, una eina imprescindible per evitar greus vulneracions de drets humans.
Fins l’any que vé. Despengem la senyera i el domàs, desem les cadires i entrem les plantes. Els paperets que els deixin uns mesos, que fan estiu, i amb la marinada, un so de molt bon escoltar. Encara caldrà anar a despenjar l’exposició de fotografia dels vidres de l’aparador, que ja s’ha acabat el tern¡ni per optar al premi: calia fer parelles entre les imatges recents i les passades, de tota la canalla del veïnat. Una exposició entretinguda, sí.
Enguany la portalada no es desmuntarà al mateix temps que l’entarimat, de fet no priva el trànsit. Quan ho fem, guardarem les fustes més bones per a la propera, i la tristesa per la mort d’en Bultó, el veí autor i constructor de totes les portalades fins l’any passat (14!), vestirà cada gest de trascendència. (continua)
El pensament se’n va cap a en Pep del Carme, que ja no es deixa veure, i és que a can Peguera estan de dol, ha mort l’avi, el constructor del gegantó.
S’han acabat les festes sí, però cada tarda hi seguirà havent cadires de gent que pren la fresca, rotllanes, tertúlies, i nenes i nens jugant al mig del carrer, obligant al tràsit a respectar la prioritat per a vianants. La vida al carrer del Carme és especial, tot l’any. Hi ha coses que un cop s’han transformat ja duren per sempre.
He viscut 23 anys a aquets carrer, i en els primers 11 gairebé ni coneixia el vëïnat. Un mur de cotxes aparcats a 40cm del portal de casa i un trànsit propi de carretera ens aillava dins les cases. Però van venir les obres del clavagueram, el carrer va quedar tancat i ocupat pel tragí de la maquinària i les inclemències d’unes obres de gran format. Quan les màquines paraven la vida començava de portes enfora, i es va teixir un veïnatge de cap a peus: seguiment d’obres, resoldre aïllaments de gent gran, opinar sobre el format final del carrer (a un sol nivell? amb voreres com a Gràcia?) Visites, parlades, trobades, sentades, i una idea: fer una gran celebració, un sopar, un cop s’acabés aquell calvari (més d’un any sencer d’obres!)
En aquella època vaig conèixer, en unes jornades a Granollers, l’experiència del parlament infantil de Fano i les idees de Tonucci sobre les ciutats i els infants. La transformació al Carrer del Carme ja es gestava. Ja no ens comformàvem amb un sopar, vam recuperar l’antiga celebració per la Verge del Carme, que s’havia deixat de fer feia més de 50 anys, i s’hi van incorporar elements significatius: la majoria dels jocs, la xocolatada amb la tassa i la cullera portades de casa, els càntirs negres, les carreres de bicicleta lentes (guanya qui arriba l’últim, sense posar el peu a terra,…/…!! Tot organitzat amb 100% de participació veïnal, totalment inclusiva. Encara que aquesta transformació sigui en format micro, els canvis que ha provocat en les relacions entre les persones, en la consciència del sentit comunitari i en la vida personal de cadascú – especialment dels més joves i dels més grans -, és visible.
L’altre dissabte vaig escriure aquest estatus al fecebook: l’olor del carrer del carme guarnint-se per festes m’ha submergit en un bany de veïnatge actiu i càlid, col·laboratiu, juganer, expansiu…mmmmm respiro fons per retenir l’olor del meu enyorat carrer i emportar-me’n una mica cap a casa. Em sembla una bona manera d’acabar aquest apunt, quan encara conservo els mil sabors del sopar, i l’escalf de la retrobada.
Ahir, a la feina, un company va deixar sobre la meva taula una imatge del passat. La seva parella, amb qui he compartit molts anys de professió a centres educatius de Montornès del Vallès, havia fet neteja de l’estudi, i entre els retalls de premsa que hi guardava, de l’era pre digital, n’hi havia un d’El Punt de Badalona on m’hi entrevistava Rosa Díaz. “Es nota que han passat anys” bromejava ell referint-se al meu canvi d’imatge; han passat anys sí…, molts o pocs? La relativitat del temps és una evidència explícita: ja fa deu anys? o només fa deu anys? M’he rellegit. M’he rellegit amb tota la distància que comporta el llarg parèntesi d’inactivitat en alguns dels processos que hi anomeno, degut als trasvalsos familiars que he viscut en aquesta dècada. Rellegint-me he fet també una relectura de Badalona: (continua)
des de la transformació urbanística del centre fins a la nova immigració, passant pels castellers, les barreres arquitectòniques, la mobilitat i el dia sense cotxes. Per a segons què, han passat molt anys, per a segons què, tot és d’ara mateix. Si ens fixem en temes de participació i relacions amb l’Ajuntament, sembla que parlem de l’actualitat. Llàstima que El Punt diari no té disponibles a la xarxa els continguts de l’edició de 1999, perquè podríeu comprovar a què em refereixo. “Sembla que l’Ajuntament quan et convoca ja t’inclou en la comissió organitzadora. Però només ens van cridar, com a altres entitats, com a receptors de la seva proposta” Podria ser el comentari actual sobre Badalona Capital de la Cultura Catalana 2010. Però és sobre el primer dia sense cotxes europeu, de l’abril del 1999 … diferents regidories, diferents colors polítics, però la mateixa mala política participativa. Això, només com a mostra. De vegades va bé rellegir-se, rellegir; ubica i ajuda a seguir alguns fils que, amb tants canvis de personal dins el consistori, de vegades es perden.
El mes passat, en plenes festes de maig, a Badalona es va parlar molt de cadires. L’èxit desbordant del concert de Manel va posar en evidència el poc encert organitzatiu en la tria de l’espai i en la decisió de posar-hi cadires, com ressenya el bloc de música indiespot, com comenta Oriol Lladó, qui va aprofitar les cadires per parlar de participació a Badalona, o com es va poder seguir al facebook on fins i tot Gina de Tera va crear el grup “no volem més cadires!!!” .
Aquesta nit a Tiana el concert s’ha fet dins la carpa de circ inatal·lada a les piscines (al costat de la deixalleria i de l’escola), en el marc del “un, dos, tres pallassos”. La carpa, d’un format mitjà, oferia el punt d’intimat idoni ; essent de pagament i fent-se tard, en una nit entre dies feiners, era previsible que el públic no es desbordés, si bé omplia de gom a gom les grades i ocupava la pista davant l’escenari. Asseguts a terra i a les grades, segur que més d’un ha trobat a faltar unes bones cadires. (continua)
I és que potser la gràcia està en saber escollir els espais i els formats, segons horaris, condicions i expectatives; el públic necessita implicar-se amb el cos, per això ha acabat ballant a la pista i enfilat a les grades, i durant tot el concert s’ha gronxat tímidament boi assegut. Res a veure amb un concert massiu a l’aire lliure, on les cadires només fan nosa. En fi, no deixa de ser simpàtic que tota aquesta polèmica de les cadires esclatés amb Manel, que les han escollit com a marca i ja n’han fet el motiu de les seves samarretes.
El concert bé, com sempre. Potser amb menys xispa, menys connexió… potser perquè el públic de la zona ja comença a estar prou servit de Manel, potser perquè Manel comença a estar prou servit d’oferir sempre el mateix? Esperem que no, queden molts mesos de “bolos”! Però bé, tot ha quedat compensat per la proximitat física entre músics i públic – a tocar – i la sonorització més aviat forta (quin contrast amb el concert de Badalona, on des d’alguns racons de la pròpia plaça no es podia sentir res…) i el públic seguint les lletres…una bona vetllada, si! pom pom pom pom pom…
Aquest cap de setmana s’ha celebrat als carrers de Baix a Mar la 14ena edició del dia sense cotxes, un dia per viure el carrer. Sempre és agradable passejar per carrers amb poca circulació i aturar-se a fer la xerradeta; poder-los tenir tallats al trànsit unes hores per gaudir a fons de la convivència i la participació veïnal, intergeneracional, és tot un luxe. De vegades penso en com canvia la vida d’un barri pel fet de tenir els carrers estrets o amples, per la mida de les voreres, per ser amb pendent o sense, amb més o menys circulació, amb aparcament de superfície o lliures de cotxes… L’expressió viure el carrer , que no és el mateix que viure al carrer, aporta un matís lèxic que m’agrada: converteix el carrer en una cosa vivible i l’infon de valor simbòlic, comunitari, atribuint-li les virtuts de l’espai ciutadà per excel·lència: la plaça pública, lloc de trobada plural que permet la participació i la convivència (continua)
Fer dels carrers o les places un espai vivible passa per convertir-los en un lloc confortable, segur, que permeti el caminar tranquil, la trobada, el veïnatge, la comunicació, l’intercanvi…I això significa, en molts casos, prioritzar les persones per damunt dels cotxes, guanyar la superfície d’alguns carrers, i la de totes les voreres i places: a molts barris s’han anat conquerint espais, Llefià n’és un bon exemple. Quan redactàvem el manifest per a la cohesió social Badalona som totes i tots, els companys de La Salut Alta ens varen fer adonar de la influència que té l’urbanisme en la convivència del barri. Allà, una zona d’orografia difícil pels forts pendents dels carrers, i d’un gran densitat de població – 19.000 habitants – allà no hi ha pràcticament cap plaça que ofereixi espais de trobada. Tan sols la d’Antonio Machado, i encara compartida amb la circulació de vehicles. Parlar de convivència a La Salut Alta és replantejar la planificació urbanística, i convertir en plaça el tram de Richard Strauss entre Autonomia i Circumvalació, per exemple, o guanyar espai públic amb l’ordenació de les quatre parcel·les que queden a Richard Strauss. Ho reclamen les entiatats i molts veïns que treballen pel barri, i cal que l’ajuntament escolti seriosament aquestes propostes.
Tonucci, el pedagog italià autor de “La ciutat dels infants” que va inspirar el dia sense cotxes badaloní, defensa que la mala planificació urbanística i l’hegemonia del cotxe han convertit les ciutats en espais perillosos i hostils i que cal amb urgència fer-hi un gir humanitzador. I és que la gent, per conviure, necessita espai. Espai per trobar-se i barrejar-se. Espai on seure i fer petar la xerrada, espai on compartir els jocs dels infants o una conversa llarga tot berenant, espais on organitzar celebracions comunitàries… Espais vitals pel batec de la ciutadania. A la Salut Alta, on a diferència de Baix a Mar els carrers no són plans, és fonamental guanyar places. És una necessitat primordial.
Per mirar la realitat em puc posar ulleres ben variades. Cadascuna em ressalta o fins i tot em desfigura aspectes que les altres m’amaguen o em mostren de forma ben diferent. Són ulleres mentideres? Depèn. (continua)
Algunes deformen tant la realitat que puc pensar que sí, que realment enganyen. D’altres m’ensenyen que la realitat no és unívoca. Potser és a còpia de treure i posar, i comparar, i pensar en el què veig, que em puc fer una idea aproximada de com és la realitat. Per sort puc escollir amb quines ulleres miro i amb quines hi veig millor, i puc també decidir amb quines sóc més coherent amb els meus principis, amb quines més honesta i més justa.Per exemple, per mirar la convivència entre persones de procedències diferents, de països, costums, idiomes i creences diverses, hi ha moltes ulleres per triar; en destaquen dues amb prestacions oposades: les que ressalten les coses en què més ens assemblem, siguem d’on siguem, i siguem com siguem, i les que ressalten tot el contrari, allò en què més ens diferenciem. Jo, no me n’amago, porto posades les que em mostren en què som més iguals que no pas diferents. I faig descobriments molt interessants. Quan miro gent que professa religions aparentment distanciades m’adono que en realitat, com a creïents religiosos, tenen entre ells molt en comú. Per això passen coses com que a l’ofici de Santa Maria hi vagin representants de moltes religions no catòliques, que els pakistanesos islàmics facin una ofrena a la verge de Montserrat, o que les trobades del programa interreligiós de UNESCOCAT tinguin tant d’èxit a Badalona.
Però no només és en el tema de les creences. Aquestes ulleres em fan descobrir coses tan simpàtiques com la que celebrarem aquest divendres a l’Espai Jove de Converses Interculturals: una trobada de nois i noies badalonins, estudiants d’ESO, cicles i batxillerat, que han fet de contacontes i han explicat històries precioses dels seus països a la Biblioteca de Lloreda. Ho han fet adoptant la llengua catalana com a llengua comuna, amb el valor afegit d’explicar perquè l’han escollit o com l’han après i amb la gràcia d’aportar-hi alguna paraula o expressió en llengua d’origen. Narracions afganeses, catalanes, sudamericanes, xineses, hindús, panjabis, pakistaneses i marroquines que demostren que a tot el món i a totes les cultures existeix la narració de transmissió oral i el gust per escoltar-la; el vincle màgic entre adults i infants a l’hora d’explicar-se les històries; temes d’inspiració universal que prenen diferents formes; i referents sorprenentment comuns… les emocions dels infants davant dels contes no enganyen… de quines diferències parlàvem?
Un amic que passejava per Badalona ha aturat els seus ulls en un cartell d’aquells que hi ha penjats al vidre d’un forn de pa. Podria haver-li passat per alt, però alguna cosa l’ha retingut i així ha estat com ara jo sé que dissabte fan una cosa que m’interessa. I que la fan a la meva ciutat. . (continua)
Recordo quan vivia al centre i em queixava que, per estar al dia de les coses que es feien, calia sortir de casa amb l’agenda i un bolígraf a la mà. I caminar atenta a parets, portes i vestíbols: la informació, desendreçada i anàrquica esquitxava aquí i allà convocatòries de tot tipus – som una ciutat molt activa! – al moment més inesperat. Aquesta ja l’he vist? No, això és nou? Però, no és el mateix dia? I a la mateixa hora? Ostres, quina llàstima! I això? Va ser ahir! Si ho hagués sabut!. Em queixava, sí, però llavors vivia al centre que, com ja sospitava però ara he ben comprovat, és el lloc amb més densitat de cartells penjats per metre quadratAra que ja no hi visc i que passejo poc pels encantadors carrers de Baix a Mar, ara no m’assabento de gairebé res! Encara sort del TOT, – que no sempre trobo a la tendeta del barri, però que puc consultar en format digital – del facebook, i dels butlletins de les entitats on estic associada – unes quantes! -, però sempre juguem amb parcials, i no és això. No hauria de ser això. La reivindicació d’una agenda de ciutat és històrica a Badalona. Trist però cert: no en tenim, i és que la municipal digital, no és completa ni és gens funcional…Ara que estem a la societat de la infomació, a l’era de les xarxes això s’hauria de resoldre… no només per informar sinó fins i tot per planificar. I sembla que, potser, la societat civil serà qui farà el primer pas…almenys així ho diu el document de la Taula de Cultura que s’esta posant en marxa, i que, per cert, dissabte celebra una nova trobada.
Amic Josep, gràcies per fer-me saber de la trobada de cantadors de dissabte a Bufalà, i no perdis el costum de badar mentre passeges; és entranyable! Però els 215.000 habitants de Badalona no es poden refiar d’això, ni tampoc del suport informàtic en exclusiva, que tenim molt analfabetisme i inaccessibilitat digital encara, i si volem alguna cosa més que una cultura de capelletes auto suficients crec que una agenda de ciutat amb criteris actuals seria una molt bona eina.
Avui a Badalona celebrem la Festa a Baix a Mar, i jo, quan he penjat al facebook l’esdeveniment “participem a la sardinada des de dins”publicat per l’Espai Jove de Converses Interculturals, he escrit: “Interculturalitat no significa anar amb l’etiqueta de la procedència sempre penjada, ni dedicar-se a compartir elements folklòrics. Interculturalitat és que em miro als altres com a mi mateix”. La frase ha generat un petit debat. (continua)
A qui no conegui la festa potser li costarà copsar la importància que té per Badalona i per a molts badalonins, aixi doncs recomano que es llegeixi l’article de l’enllaç, que també pot interessar als qui ja la coneixen. Aquesta és una festa que mai s’ha catalogat d’intercultural, malgrat que les havaneres són un gènere mestís, així que potser hores d’ara no esteu entenent el perquè del meu comentari…
Quan fa quatre anys un parell de profes de secundària que ateníem l’acollida de nouvinguts des dels antics TAE vam decidir crear un espai ciutadà que facilités oportunitats d’integració i d’ús significatiu de la llengua catalana, l’espai de relació que ens oferia l’Associació de Veïns del Centre ens va semblar un marc immillorable. Aquella primera sardinada en què nois i noies de l’Espai Jove de Converses Interculturals es van barrejar amb la gent de l’entitat per sucar pa amb tomàquet, coure sardines i remenar graelles, va marcar una línia de treball que ja no podria fer marxa enrere. L’Abdou Hadoud, un dels joves del grup, quan vam escriure un resum de les activitats de l’any al butlletí de de l’AVCentre, El Badiu,va destacar que el que més li havia agradat havia estat el tracte de la gent, igualitari, s’havia sentit com si fos d’allà de tota la vida. I és que als nois i noïes nouvinguts sovint els cansa haver d’actuar permanentment com a tals, en comptes de com a joves, i haver de parlar sempre de la “seva cultura”, com si la cultura fos un paquet estrictament definit que s’arrossega immutable, arreu. Sí que els agrada parlar del seu país, i tant! a uns més que als altres, a alguns potser gens… i de l’enyor, i de les dificultats i motivacions per fer la seva vida aquí, i de la seva experiència heroica com a estudiants i com a moltes coses, i dels costums familiars i de la seva gent…com a tothom, depèn del moment. Sobretot al principi, quan arriben, perquè sentir-se reconegut és essencial per reconèixer, i copsar l’ interès de l’altra per la llengua i cultura propis és senyal d’acollida, ajuda a establir ponts amb els altres i a valorar allò que s’ofereix des del país d’acollida. Però no n’hi ha prou, cal anar més enllà, i de res serveix aquest valorar el que els és propi sinó els oferim un tracte d’igualtat, oportunitats d’exercir ciutadania. La interculturalitat es confón sovint amb el fet de promoure els intercanvis folklòrics. Que també convenen, si són font d’apropament i no guettitzen.Però no ens confonguem. Tatuar-nos de henna i menjar cuscús no ens compromet a tractar als veïns musulmans com a ciutadans de dret, cal doncs superar aquest concepte fàcil, vistós i massa sovint enganyós. Per això des d’aquesta entitat quan s’ha ofert un taller d’interculturalitat com ara a la trobada d’Escoles en Xarxa se l’ha titulat “Més iguals que diferents”i s’hi ha parlat de sentiments, i per això avui a la sardinada potser no podreu reconèixer a moltes de les persones com a pakistaneses, marroquines, xineses, ucraïneses, afganeses, russes, índies, armènies o equatorianes sinó és que elles mateixes us ho expliquen o que ho descobriu per algun tret, potser de vestuari, potser físic. Quina importància té? Perquè totes elles parlaran, treballaran, riuran i patiran com tots els altres, perquè junts som nosaltres. I això és interculturalitat. Com molt bé diu l’Oriol Lladó al petit debat del facebook, No es tracta d’abandonar la cultura d’on venim (què pobres seríem, no et sembla?), sinó d’entendre el que és qualsevol cultura, un material valuosíssim en transformació continuada, que cada cop és (i ha de ser) més rica. Treballar per una cultura és, en realitat, treballar per totes les cultures. Començant per la teva per acabar amb la del veí del costat de casa, o el veí que viu a 3.000 quilòmetres del teu portal.Visca doncs la sardinada intercultural!
Els urbanistes consideren que una ciutat conserva l’escala humana quan no sobrepassa els 50.000 habitants. L’escala humana és una mida raonable per mantenir un equilibri òptim entre necessitats i serveis, que possibilita una vida centrada en el desenvolupament humà, relacional, cultural, en un marc abastable; pren la dimensió persona com a mesura primordial… Badalona quadruplica aquesta mesura, i l’opció d’enfortir els vincles i els serveis per zones reduïdes (tenim 35 barris, organitzats en 8 Districtes) és una opció que si bé té les seves virtuts en qüestions de funcionament, reforça la fragmentació i no afavoreix la cohesió; i d’això no ens en sobra: Badalona és una ciutat que encara no ha pogut digerir el desproporcionat creixement sofert ens menys de 50 anys (de 20.000 a més de 200.000 habitants) ni ha pogut superar la gran barrera física que la secciona longitudinalment (l’autopista Maresme-Barcelona). Per tot això és interessant parlar d’identitat i participació, perquè l’ única manera de cohesionar els ciutadans i d’enfortir un sentit de pertinença comú és promovent la participació, plantejant estratègies participatives adequades per a aconseguir-ho. I la gent de la festa major alternativa ens va servir l’oportunitat de parlar-ne ahir al vespre, a Can Canyadó, en el marc d’una xerrada realment interessant.
(continua)
La xerrada va començar apujant el llistó conceptual, quan Joan de Déu Soler i Amigó va plantejar la diferència entre identitat i identificació citant Terricabras, va qüestionar la pertinença de Badalona al Barcelonès quan sempre havia a estat del Maresme (amb el què comporta en relació a Barcelona) i va apostar per parlar de llavors més que d’arrels, de projecte més que de memòria, i de futur més que de passat; va reivindicar les associacions de ciutadans i pro la ciutadania com a superació de les de veïns i va mostrar-se esperançat amb la generació que actualment té entre 16 i 35 anys per ser motor de canvi i trasnformació d’una ciutat envellida.
Margarida Abras, qui va deixar clar que parlava a títol personal i va lamentar que la crisi d’identitat badalonina ja s’hagi convertit en un tret identitari propi, va resumir en quatre paraules els trets realment identitaris de Badalona: BADALONA I EL MAR, amb les seves diferents funcions en el decurs de la història de la ciutat; BADALONA OBRERA, destacant la força del moviment obrer i la realitat social badalonina des dels inicis de la insdustrialització; BADALONA I LA LLENGUA CATALANA, pel compromís històric de la ciutat amb la defensa de la llengua i on destaca la figura de Pompeu Fabra ; BADALONA I L’ESPORT, amb la reivindicació d’un compromís amb el bàsquet molt més enllà del referent de la Penya, i d’altres esports propis com el Patí de Vela o la natació; BADALONA I EL TEATRE (i doblatge), tant amateur com professional; LA VIDA ASSOCIATIVA, realment rica i vital però fragmentada; EL PATRIMONI NATURAL, d’on destaca la privilegiada i poc valorada situació geogràfica de la ciutat ,i finalment va saludar i felicitar el Joc de Badalona com a un exemple identitari popular.
Quim Boix ens va apropar a la realitat rural que aporta Canyet i a la significació d’una expressió folklòrica genuïna com és el seu ball de bastons, que té gairebé 90 anys i és referent al país, fet gairebé desconegut a Badalona. L’incorporació de nova gent jove ha assegurat el relleu i continuïtat d’aquesta organització.
Va tancar la la roda d’intervencions de la taula Anna Pruneda, presidenta del Cícol, qui va fer una interessant aportació partint del paper obert i adaptable a les necessitats de la societat del moment que ha tingut la seva entitat en els més de 130 anys d’història. l’Anna va parlar de la necessitat que fos la societat civil qui assumís, sense prejudicis, la iniciativa d’anar un pas per endavant de l’administració, de portar el ritme, de no dependre d’aquesta;
Les aportacions del públic i posteriors de la taula van anar posant i lligant més elements en el debat: sentit de pertinença, concepte d’interculturalitat, necessitat de no tenir una ciutat “a topos”, paper de la cultura i llengua catalana en la cohesió i cosntrucció d’un espai comú; necessitat de propostes transversals que superin la divisió territorial; paper de l’administració com a facilitador o entorpidor d’iniciatives participatives; debat entre centralitat de ciutat i descentralització relacionat amb els referents d’identitat ciutadana; necessitat de crear noves centralitats en altres zones de la ciutat; la manca d’equipaments bàsics com un auditori i piscines; la desastrosa gestió d’equipaments esportius i la nu·la reutilització dels educatius; el poc reconeixement a algunes potencialitat, el diferent tracte i reconeixement rebut per part de l’ajuntament si s’és voluntari “normal” d’una entitat o voluntari “oficial”de samarreta groga…
el debat va anar apropant irremissiblement la identificcaió amb la participació i es va reivindicar Comissió de festes, es va valorar molt positivament el procés de creació de la Taula de Cultura, amb el necessari debat sobre la capitalitat de la cultura el 2010 i es va acabar amb aquells metàfora de què les olles sempre comencen a bullir pel cul i amb la sentència: LA CULTURA NO ÉS UNS DESPESA, ÉS UNA INVERSIÓ. Realment alguna cosa ha començat a bullir, i sembla que farà bon brou!
En tinc un record viu, velat en els detalls però significatiu d’una època. Jo tenia gairebé catorze anys, s’apropava la crisi i l’agitació obrera del final del franquisme era molt present en una ciutat, Badalona, que començava a tancar fàbriques a ritme galopant. L’incendi de la tèxtil Haissa va ser fulminant, va destruir per complert les instal·lacions i el contingut, va ferir desenes de treballadores i treballadors i el que fou més tràgic, n’hi moriren sis:cinc dones i un home. (continua)
Es va parlar molt de la possible intencionalitat de l’incendi. Per cobrar l’assegurança, deien. Però mai se’n va treure l’entrellat.
Avui fa trenta-cinc anys d’aquells fets, i amb l’excusa de l’aniversari Emili Ferrando i Puig, historiador -doctor en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona- i professor de l’IES Barres i Ones, va presentar dijous el seu darrer llibre, Haissa, història d’una tragèdia obrera en el tardo-franquisme. (continua)
La pssresentació ha servit també per homenatjar les víctimes i els seus familiars, que han restat tots aquests anys en l’oblit. Partint de la poca documentació escrita sobre la tragèdia (la premsa del moment) i desenvolupant una acurada investigació basada en les fonts orals, l’autor ha aconseguit refer amb tot detall les seqüències d’aquella història.
M’he mirat per sobre el llibre, n’he llegit alguns relats, i de moment m’ha semblat que no hi ha dades concloents sobre les causes de l’incendi, més aviat una tendència a creure que no, que l’incendi no va ser provocat. El que sí que hi ha és una clara descripció de les causes de la tragèdia: l’incendi hauria pogut desenvolupar-se sense víctimes mortals, però les condicions de l’edifici, les nul·les mesures preventives i la falta de reacció davant la necessitat de protegir les obreres van precipitar la desgràcia. A l’acte de presentació Maria Jesús Bono, Directora General de la Memòria democràtica va recordar-nos que la democràcia no és cap regal, sinó fruit de l’àrdua lluita col·lectiva; les millores en les condicions de treball també, vaig pensar jo. Aquest llibre és també un record i una condemna a les condicions de vida i de treball de la classe obrera en el franquisme; i jo vaig pensar en les condicions de vida i de treball de tants milers de persones, en l’actualitat, en plena democràcia, en l’estat del benestar que genera bosses de pobresa creixents. Emili Ferrando va reclamar més presència pública, a Badalona, de la realitat obrera i més visibilització de les dones, obreres del tèxtil per exel·lència. Tot plegat, un interessant llibre per rescatar de l’oblit un passat que ens parla d’ahir, sí, però també, i molt, d’avui. I de demà.
Jordi Albadalejo, historiador i presentador de l’acte, també ha fet una entrada al seu bloc sobre aquest tema.
Sense que ningú n’hagi donat la consigna, cada vegada són més les persones que, en arribar les festes, decoren els balcons amb els mocadors de les edicions passades. La generalització d’aquest acte espontani indica que la gent té ganes de fer-se seva la festa, de fer-hi aportacions, i que el mocador n’és un element simbòlic de pes, malgrat ser una novetat d’aquesta dècada. El mocador ha generat des del primer dia una gran expectació i polèmica, tant pel que fa al seu cost, a la forma de distribució com a la seva procedència, (acord 2005 perquè fos de Comerç Just , polèmica 2009), i tot plegat no ha fet més que enfortir aquest element que buscava – i en certa manera ha aconseguit – dotar les festes de maig de Badalona d’un sentit més unitari i amb una millor vivència participativa. Però participar té molts nivells de definició. (continua)
Cal tenir present que la correcció feta en aquesta dècada per evitar que l’accent posat inicialment en la participació territorial i la descentralització, degenerés en una absoluta disgregació i configurés només una ciutat en festes segmentades, ha estat una aposta forta i positiva, però no acabada. És cert que s’han enfortit alguns referents essencials i se n’han afegit de nous per millorar aquest sentit unitari i per aconseguir una millor participació a nivell d’usuari. També és cert que la implicació de les entitats de tot el territori ciutat, especialment les de cultura popular, ha teixit una xarxa activa i propositiva. Però queda encara molta feina per aconseguir que des de qualsevol racó de la ciutat la festa se senti com a pròpia, falten espais de reflexió sobre el què i el com i el perquè, cal un dibuix conjunt en què més gent hi pugui dir la seva. Ens falta una Comissió de Festes en què societat civil i ajuntament treballin plegats en l’organització i en la presa de decisions conceptuals i en el disseny del programa. L’Ajuntament, malgrat saber que necessita comptar i compta amb la complicitat voluntariosa de desenes d’entitats i centenars de voluntaris que són els que fan realment possible la materialització de les festes, segueix reticent, legislatura rere legislatura – i sigui quin sigui el color polític de la regidoria de Cultura – a dotar-se d’un òrgan estable i realment participatiu a l’hora d’organitzar-les. La participació sovint fa por, és una eina molt potent que comporta un alt nivell d’exercici de la ciutadania, i pot aportar importants innovacions, plantejar canvis.Requereix saber-hi treballar i estar disposat al què comporta. L’any 2004 va néixer la festa Major Alternativa, un lliçó ciutadana de participació i sentit de ciutat. Lluny de ser una rebequeria juvenil passatgera, aquesta festa no només s’ha consolidat i enfortit, sinó que configura una part important de la programació amb la què tothom ja hi compta, i aporta alguns elements innovadors – com els debats -, referencials – com la samarreta amb els populars mikakos -, i comunicatius que poden superar amb molt menys recursos, algunes propostes municipals, (com tan bé ens comenta l’Oriol al seu àlbum de retalls. ) L’exemple d’aquesta xarxa participativa interterritorial i l’experiència de moltes altres ciutats hauria de fer perdre la por a l’ajunatment i ajudar-lo a fer el pas que li falta per convertir les Festes de Maig en unes autèntiques festes de referència. Participar no és només fer d’usuari ni de peó de l’engrenatge: és sentir-se part activa real, és exercir l’esperit crític, l’estat d’opinió, saber valorar el què aporten els altres, discutir, proposar, acordar… Segur que la festa, que ja té molt de guanyat, guanyaria encara més, com guanyen els balcons plens de mocadors al vent, una idea que algun ciutadà anònim va tirar endavant pel seu compte. Perquè la gent es fa seva la festa, i té ganes d’aportar.