miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

Arxiu de la categoria: aquí som i fem països catalans

dret a decidir

“Tant el sí com el no són opcions a favor de la democràcia i en contra la por”.
Així acaba l’article a la contraportada de l’ARA, fora de test, en Toni Soler: Votar per derrotar la por que analitza amb agilitat i contundència la consulta d’avui a partir de tres paràmetres: èxit, deslegitimitzar i sense por. De lectura recomanada.

El mateix diari encapçala la crònica amb el titular: “La consulta se la juga avui: Barcelona i una vintena de pobles tenen la responsabilitat de posar la cirereta al moviment esperonat per Arenys de Munt“Jo crec que passi el que passi la cirereta ja està posada. 7.000 voluntaris que s’hi han deixat la pell durant més de mig any només per Barcelona Decideix, 51 observadors internacionals, més de 300 meses electorals i tots els mitjans parlant de tema des de fa setmanes. La flamarada d’Arenys de Munt no s’ha apagat en aquest any i mig, tot el contrari. Hi ha hagut moments en què el dubte ens ha rondat, especialment per les dificultats al cinturó i amb els índex de participació baixos a Lleida i Tarragona. Badalona ens vam retirar a temps, vam preferir quedar-nos en el Badalona reflexiona, en un acte de maduresa molt més valent que popular. Però aquest final a Barcelona fa pensar que David Miró, sotsdirector de l’ARA, té tota la raó en dir, al seu Bitllet, ai`xo de : “però l’èxit principal és que es podia organitzar una cosa així sense que s’acabés el món, amb normalitat i bon humor. José Maria Aznar diu que no es poden minimitzar les consultes. I jo, en aquest cas, no hi podria estar més d’acord” Igualment dic!

dimitri, (per no dimitir)

Ho fan avui al Zorrilla.
No puc passar per alt la semblança entre Dimitri – el nom de l’espectacle – i el verb dimitir, que és la gran temptació (en alguns casos la gran realitat) per a la majoria de professorat de secundària davant la tasca de fer estimar la llengua catalana als alumnes que no la tenen com a llengua pròpia malgrat haver nascut aquí. O en la de fer-los adquirir com a mínim la capacitat d’ús en igualtat de competència que la castellana. Impossible sense pràctica oral!

El
nucli de la història és un “titella” que li tallen els fils i
s’ha d’enfrontar tot sol al mòn. Una bona metàfora per veure quin
és el camí de l’adolescència al mòn dels adults.
Durant l’espectacle es
rapeja en català
i és una suma
de disciplines properes al llenguatge juvenil.
Pels
professors de català pot ser una proposta interessant per motivar als alumnes i
desprès estirar el fil a classe.

Fitzxa tècnica:

A càrrec de: El Nota, Dive Dibosso, Magmovies, Rudy Alvarado
i Hipnòtik Faktory. Una producció creada per el Festival Món Llibre 2010, amb
l’objectiu d’innovar i investigar amb diferents llenguatges artístics a partir d’un àlbum
il·lustrat.

 Adaptació
en clau hip hop del conte homònim publicat per l’editorial Baula.
Espectacle multidisciplinar que a partir
de la música, el ball hip hop, el rap i l’ audiovisual proposa diferents
lectures d’un àlbum il·lustrat en un sol
escenari.

 Durada: 45 m + Col·loqui amb els artistes.

 Temàtica: Apropar
els llibres amb el llenguatge emprat pels joves

D’on surt això?: L’activitat s’enmarca dins del Projecte Biblioteques Obertes. Un
projecte per promoure l’ús de les Biblioteques Escolar més enllà de
l’horari lectiu per als alumnes i les famílies d’aquests. S’està en la tercera fase del projecte de Biblioteques Obertes que
promou des de fa 4 anys el Pla Educatiu d’Entorn de Badalona. En aquesta
tercera etapa, s’està promovent activitats de dinamització lectora, unes
promogudes pel propi centre i d’altres de complementaries promogudes pel
PEE, com és aquest cas que s’ofereix avui. Enguany,
el Pla d’Entorn de Badalona forma part del Festival Flic (Festival de
Literatura Infantil i Juvenil). Dins el catàleg de propostes, es va triar aquest
espectacle. Al teatre es podrà veure i escoltar al raper El nota, amb la seva proposta
Dimitri on rapeja l’àlbum il·lustrat homònim acompanyat d’una
ballarí de hip hop i d’un artista visual. Acabat l’espectacle,els
alumnes podran preguntar allò que vulguin als components del
grup.


L’activitat forma part d’aquesta voluntat que seguim tenint alguns de “fer conèixer i fer estimar la llengua catalana als joves que no la tenen com a pròpia”. Convençuts que és la única fórmula per assolir autèntica cohesió social, autèntica igualtat d’oportunitats i autèntica fórmula per respectar els drets lingüístics d’un país, d’una llengua que ha resisitit malgrat la persecució contínia a que és sotmesa.

He escrit sovint sobre el paper que juga el PLAER en tot aquest procés. Han estat massa anys sense intervenir en aquest aspecte, massa anys sense que la política de normalització lingüística abordés aquest terreny amb valentia (només cal comprovar encara ara què costa accedir a productes per fer Karaoke en català, o quin tipus de música no sona mai en qualsevol activitat al carrer…), massa anys sense normalitzar l’ús lúdic de la llengua, i ara sembla que tot està perdut. Però no toca dimitir. Toca entrar en aquest terreny, encara que sembli definitivament tard per fer-ho. És la darerra oportunitat?

Us convido a llegir: el plaer, motivació d’ús lingüístic. I en aquest calaix trobareu altres articles, també, sobre el fet de rapejar en català, començant per aquest que us recomano… rapejar en català? sí, gràcies!

 


la crema de sant josep

Aquest any, al meu galliner, el dia de la crema de Sant Josep no ha coincidit amb els ous a la carrera que us comentava l’any passat. Però aquesta no ha estat, en realitat, la causa que un any més fallés en això de fer la crema. Un dia ho he de fer! M’agradaria reproduir els matins de Sant Josep – devia ser festa, llavors, recordo el clima matinal dels festius a casa – amb aquella olor dançant per tota la casa, i la safata gran, la de la vaixella de Nadal, plena d’aquella crema espessa sense cremar, amb la canyella i la llimona com a testimonis, i aquell tel que donava a tot plegat una sensació de suavitat compacte. Com la neu acabada de caure que sap greu trepitjar. Una textura ben allunyada de la de les “natilles”. Més endavant també vam incorporar el cremador, però a mi la crema que em perd és aquella sense cremar, que hi sucàvem un dit, o un secall, i era deliciosa… segueix


A casa no es complia allò dels “Joan Joseps i Ases, n’hi ha a totes les cases”. Ni Joans ni Joseps en la família més propera. Alguns cosins/es i oncles i ties d’avis i pares idiria que prou. El Josep més proper va ser molt més tard, el meu enyorat sogre,  i la iaia Pepeta del meu marit, i d’altra banda molts bons amics de joventut, d’infantesa, i de després. I d’ara. I en Pepe del carrer, el nostre fidel indigent, no l’oblidéssim!

És un nom curiós, Josep, per molt que s’hi esforcin mai el relaciono ni amb el sant Josep del Pessebre – i de les escriptures! – ni amb el dia del pare, ni amb els personatges il·lustres que porten aquest nom. Sempre és un ressò càlid, personal, enganxat a les cares dels molts Joseps i Josepes (de nom solt o compost, diminutiu o sencer) que m’ha apropat la vida. No tenir Joseps en l’univers familiar més íntim no ens va allunyar mai de celebrar la diada com pertocava: era un dia molt especial, amb la crema com a protagonista central, i les felicitacions – les entranyables Pepetes… ,  i ho ha seguit essent d’alguna manera fins ara que la mort dels grans ens ha tornat a deixar gairebé sense…

En els terribles moments de la malaltia de la meva mare, quan la dispersió mental pròpia del seu ictus i la desesperació pel seu estat i el dels seus fills se l’emportaven en un espiral d’aingoixa destructiva, les receptes de cuina eren un recurs. Un recurs d’autoestima i uns estímul cognitiu per fer memòria i endraçar el cervell. Cuinava tan bé ella, amb aquella saviesa senzilla pròpia dels cuiners de debò, dels que marquen terreny propi sense ventar-se’n. Jo m’he copiat molts plats d’ella, i quin elogi quan fills i nebots diuen que això o allò ha quedat “com els de l’àvia”.
Però amb la crema encara no m’hi he posat. I això que dec tenir la recepta escrita desenes de vegades, “va mama, explica’m com es fa la crema, que tan bona com la teva no l’hem menjat mai, i jo vull fer-la com tu!” A l’Hospital, en aquelles hores d’angoixa, a casa, en les tardes de sofà, al Socisanitari de Reus quan es recuperava, qualsevol moment era bo per trencar una dinàmica de pensament dispers i dolorós…
Què ho fa que no m’hi poso? Potser tinc por de no poder reproduir aquest tast sagrat que les neurones dels records emotius guarden amb tant zel?
Avui em comprometo públicament: l’any vinent, per Sant Josep, faré la crema!!!

adoptar el català, excepcional?

Quan parlen en públic hi ha qui es soprèn: són casos excepcionals, diuen. No és el méshabitual ni majoritari. Per què? Perquè parlen en català amb normalitat, mostren afinitat a parlar aquesta llengua, i no neguen que han sumat a la seva identitat d’origen la identitat catalana, amb un discurs inclusiu. És a dir, en un context sociocultural de diversitat on la llengua catalana i la pertinença a la catalanitat són molt poc presents, han optat per fer-se-la pròpia amb naturalitat La llengua catalana l’han adoptat com a llengua d’ús habitual, encara que no tenen cap problema per fer servir, quan calgui, la castellana. O la seva llengua pròpia, urdú, xinès, siri. I encara l’anglés si s’escau: quan més llengües es dominen més fàcil és dominar-ne de  noves. De vegades això de les llengües depèn més de l’actitud que no pas de la capacitat.                                                                                                          (segueix)

Sorprèn a molts, però seria erroni considerar que es tracta de casos excepcionalment privilegiats: són joves
que han arribat aquí durant l’adolescència i han hagut de tirar endavant els
estudis en una llengua que han après començant de zero, i en un context d’adaptació a una societat molt diferent a la d’origen. No s’han estalviat els problemes inherents al fet d’emigrar. D’altra banda són joves que viuen en barris on hi ha molt poca mixtura amb la llengua i la cultura catalana, i fins i tot en alguns àmbits on s’hi respira un cert rebuig. Ens van explicar la seva experiència dissabte (ho podeu veure aquí)

Les claus per al
domini de l’idioma han estat, doncs, no només l’aprenentatge reglat, sinó,
sobretot, les oportunitats d’ús en contextos reals de relació on hi hagués presència de llengua catalana com a factor natural. I
participant en aquests contextos reals, han empatitzat amb
la realitat de la ciutat i del país d’acollida. Ells manifesten, sense avergonyir-se’n, que es consideren catalans. No és res fictici, no és res forçat. Comparats amb altres joves de la mateixa situació – origen, barri de socialització – la seva és una opció que sorprèn. I porta a alguns a pensar si no es tracta de casos excepcionals, de privilegiats. Però, quin seria el privilegi? Haver tingut l’oportunitat d’apropar-se des de la participació a contextos relacionals oberts i plurals que incloguin la llengua catalana com a llengua comuna de referència? Haver tingut l’oportunitat de sentir-se part de la societat catalana plural, barrejada, que no exclou els referents culturals propis del país? En tot cas, si aquest és el privilegi, és un privilegi que podria estar a l’abast de tothom. Només cal tenir clar que aquesta és una línia de treball que cal empènyer. Una línia de treball que cal incloure a la molta feina que ja es fa. I cal incloure-la perquè els farà més lliures, perquè els donarà més oportunitats per escollir: escollir idioma de socialització requereix domini dels diferents idiomes i oportunitats de sentir-se formar part dels contextos d’ús; escollir identificacions requereix conèixer diferents models, diferents realitats. I conèixer la realitat del país on s’ha vingut a viure passa per entrar en contacte amb la catalanitat des de la relació personal, des de les oportunitats de participació. I conèixer la realitat del país on s’ha nascut passa per entrar en contacte amb la diversitat i pluralitat cultural de la població.

Negar la vivència de la llengua o la cultura catalana en els contextos on no hi és present de forma natural no és, des del meu punt de vista, una decisió cohesionadora. Com tampoc ho és privar del contacte amb les aportacions culturals diverses a les persones que es socialitzen en un context de catalanitat excloent. Conec molts joves nascuts aquí però socialitzats en contextos amb poca o gens mixtura,  per a qui els referents més visibles de la cultura catalana – música, tradicions populars, llengua  – són elements a rebutjar, i joves per als qui els elements a rebutjar poden ser els que senten com a forans. La barreja és imprescindible per construir un sentiment de pertinença que permeti apropar mirades i trencar aquests murs de desconeixement. Sembla ser que, a aquestes alçades, no s’ha aconseguit encara – almenys a Badalona – la suficient cohesió entre els joves de diferents arrels familiars. Entenc que uns i altres no han tingut oportunitats per relacionar-se en aquests contextos de barreja que trequen prejudicis, en un pla de normalitat lligat a les vivències; o que la influència dels missatges d’anticatalanitat que esbomben algunes cadenes de televisió els serveixen de model per a identificar-se, o de model per contraposar-se.

Sigui com sigui, tots plegats són els joves de la nostra societat, els badalonins i badalonines, els catalans i catalanes del present i del futur, i si es vol una societat cohesionada, respectuosa amb la seva diversitat però identificada en un marc comú de referència,  i no una societat feta de guetos tancats i d’esquena uns als altres, caldrà treballar en la línia del coneixement mutu, els llaços vivencials i  les pertinences múltiples que inclouen les comunes. 

És l’únic camí per deixar de parlar dels uns i dels altres i parlar d’un nosaltres. D’un nosaltres plural, però nosaltres al cap i a la fi.

el tot setmana del dia 1 de març: la catalanitat com a eina

LA CATALANITAT COM A EINA   (segueix)

LA CATALANITAT COM A EINA

Tenir accés al coneixement i pràctica de la llengua catalana és clau d’èxit personal i social

Durant el franquisme, quan en només 30 anys la ciutat va sumar 166.000 veïnes i veïns, i la majoria eren vinguts de  fora de Catalunya, (l’any 1950 habitaven Badalona prop de 62.000 persones, i l’any 1982 prop de 230.000) l’impacte d’aquest creixement tan sobtat i la forma com es va integrar a l’entramat urbanístic no van afavorir la interrelació entre la població nouvinguda i l’autòctona, i no va permetre que la immigració entrés en contacte de forma normalitzada amb la llengua i cultura pròpia de Catalunya. L’especulació va propiciar un canvi vertiginós del paisatge badaloní – les masies i els camps de vinyes i horta, i les bòviles desapareixien per donar lloc a un sembrat de blocs de pisos amuntegats en carrers de grans pendents i sense cap tipus de servei-, i també la concentració de veïnat de la mateixa procedència en nuclis tancats en si mateixos.

En aquell context franquista, amb la llengua i cultura catalana prohibida i perseguida, i amb les precàries condicions d’habitatge i serveis amb què es trobaven la majoria d’immigrants, era difícil que les persones arribades de fora establissin ponts lingüístics i culturals en pla d’igualtat amb la població autòctona: la majoria desconeixien que Catalunya era una nació amb llengua, institucions i costums propis, i tenien poques o nul·les oportunitats d’entrar-hi en contacte. D’altra banda, la població catalana que es resistia a perdre la seva llengua i cultura, rebia amb preocupació i recel aquell allau de famílies que usaven la llengua de l’imperi no pas per imposició, sinó perquè els era la pròpia. Però la solidaritat entre iguals va guanyar: tots eren majoritàriament obrers, i van fer front comú en reclamar les llibertats i la dignitat del poble. I van reclamar per als seus fills, poder aprendre la llengua catalana. Apropar-se a la llengua i cultura catalana era per a la majoria un gest de complicitat amb la terra i població d’acollida. I una manera d’estar en igualtat d’oprtunitats. Aquest dissabte en un debat d’Òmnium Jove tres biografies de joves immigrants actius a l’esfera associativa, i amb èxit en els seus projectes formatius – estudis universitaris – proclamaven amb precisió i contundèmcia la importàncis que havia tingut per al seu èxit personal i social l’haver accedit al domini de la llengua catalana. Es constata també una demanda creixent de cursos de català entre població que fa molts anys que viu aquí i encara no el domina, però que ha entès que la cohesió d’aquesta ciutat passa per fer de la llengua catalana una llengua compartida. Tot fa pensar que la validació del sistema d’immersió a les escoles obté un ampli consens social, i que ben poques persones estan disposades a perdre aquest benefici.

 

24 hores després, hi ha senyal

La resposta al tancament de TV3 al País Valencià ha estat impressionant (ho podeu veure aquí)

Com diu Carme Laura Gil al seu Cóc Ràpid d’avui, “Volen destruir el senyal que explica al món que érem, som i serem ací. No ho aconseguiren, tampoc ara ni demà.Som aquí i hi seguirem. La llengua, el senyal comú, és forta i viva.
Hi ha senyal!” I com diu Vicent Partal a l’editorial de Vilaweb, tots som senyal.

I sí, en aquestes 24 hores hem emès senyal, hem sigut senyal!

cap de creus

La terra catalana peninsular més a l’orient atrau molts visitants la nit de Cap d’Any: esperar veure la primera claror de l’any nou des d’allà fa pensar ben bé en que l’any no ve sinó que l’anem a buscar  (segueix)

(la Mariona va penjar aquest estat al facebook, tornant del Cap de Creus el dia 1, al mur del diari ARA, per la relació que té amb la seva falca promocional;l’he trobat una frase molt oportuna, suggerent). L’aire fred de la matinada es barreja amb l’escalf humà i amb el fum de la xocolata calenta que generosament es va repartint, sense pressa ni soroll. La quietud del paisatge embolcalla, i ni tan sols l’enrenou de la massificació de cotxes que van ocupant els vorals de l’estreta carretera, cada cop des de més avall, és estrident: sembla que tothom té paciència, aquí dalt. L’any vinent m’agradaria fer tot el camí a peu, oblidar el cotxe a Cadaqués o rodalies, i caminar, caminar, caminar tota la nit, per arribar amb prou temps a la feréstega costa del Cap de Creus, bella i salvatge.

Després hi ha la Cobla, i la ballada de sardanes, sota el Far, sense pressa. Tot va passant de forma pausada, natural, sense estridències. A joc amb el paisatge. Damunt els estreps dels Pirineus, amb l’aigua al fons, els grups de visitants s’escampen i s’asseuen entre les singulars formes geològiques esculpides per la Tramuntana, per observar l’arribada de la llum i la sortida del sol, a tocar de l’horitzó. No hi ha normes dictades per a aquest ritual. Tornant, quan la claror ja és notòria, parlem de com n’és d’especial la geologia i la vegetació d’aquesta petita península, de com plau caminar-hi, de com n’és de variada la riquesa paisagística del nostre petit país (de fet Cap de Creus és Parc Natural, i ben proper a l’altre gran Parc Natural de l’Empordà, L’Albera).

Tornem amb una càlida i lluminosa escalfor interna talment com si la xocolata desfeta hagués fet reaccionar tot l’organisme, però sabem que l’escalf no es deu només a la dolça ingesta. Ens hem nodrit de la trobada inesperada amb amics llunyans en el temps, de l’energia ballada sota compassos i tirades, de la complicitat amb tants desconeguts amb qui ens hem donat les mans per enlairar-les plegats seguint la veu dels nostrats instruments de la cobla…
És l’escalf d’haver-nos deixat endur horitzó enllà per la màgia de la llum ixent, tot enfilant reflexions i propòsits per a aquest any que comença.
El Cap de Creus sempre és un lloc interessant de trepitjar i respirar, però en ple hivern i en el marc d’aquest ritual de principi d’any, la visita afegeix un valor infinit.

de totes les danses que es fan i es desfan

De vegades penso que si fos la dansa pròpia d’una altra terra molt provablement ens fascinaria la seva versatilitat inclusiva i el simbolisme propi de tota dansa en rotllana. Potser fins i tot ens interessaria el seu so, el seu ritme.  (segueix)
Segurament si fos pròpia d’una altra cultura trobariem totalment inoportú burlar-se’n i menysprear-la, i ens semblaria normal difondre-la i actualitzar-la: la miraríem amb respecte independentment de trobar-hi més o menys gràcia, més o menys sentit estètic, més o menys complaença en observar-la o ballar-la. Com passa amb moltes altres danses o expressions culturals. Amb gairebé totes, diria. Per això és sovint des dels ulls dels altres – estrangers en gran mesura – que en rebem ímputs positius i de lloança.
Desconec quin és el motiu exacte de la seva manca de popularitat no només en els cercles avantguardistes sinó fins i tot en el món de la cultura popular catalana;  he sentit a dir que en el seu moment, escollir-la com a pròpia de tot el territori obviant altres formes va ser una decisió equivocada i controvertida, també que al llarg dels anys s’han fet moltes coses malament al seu voltant, promovent-la massa lligada a l’oficialitat, potser, i especialment amb el tema dels concursos… però res justifica, crec, l’arraconament que viu actualment la sardana  alhora de promoure, fer conèixer i fer estimar, expressions culturals pròpies del nostre país. Sembla que faci vergonya, que sigui fer el ridícul defensar-la, que simbolitzi una cultura anacrònica… per què? Reconec que ho desconec. Però em dic si no seria preferible saber valorar tot allò positiu que aporta  en comptes de descartar-la o comparar-la amb altres expressions per fer ressaltar aspectes des d’on, competitivament, queda en desavantatge. O si no seria preferible enfatitzar les opcions per actualitzar-la – que n’hi ha –  per fer-la més compatible amb els interessos actuals, popularitzar la seva sonoritat amb gestos que traspassin fronteres de públic, com va fer al seu dia la Dharma…
Si jo li hagués de fer l’article, alhora de fer-la conèixer – la part ballable, en l’aspecte musical no hi entenc prou –  no en destacaria pas els vestits uniformats ni les colles que concursen – sense menyspreu de la seva tasca, lloable – : a mi m’agrada sobretot aquest aspecte popular, de poder-la ballar vestit de qualsevol manera, aquest agafar-se de les mans gent de tota mena i condició, aquest sentit d’inclusió, de posar-se d’acord sota uns acords que poden arribar a emocionar.
He rebut de la meva mare l’estima sensible per aquesta dansa i pel seu simbolisme, i reconec que m’agrada ballar-la. Ho faig ben poc, tot sigui dit. No en sé gaire, ni tinc una gran cultura sardanística, però si vaig a qualsevol lloc on es toquen i ballen sardanes, els peus se m’hi en van,  el cor m’hi porta. I m’hi poso. I hi ha un sentir molt especial en aquest fer moure un cercle tan divers al ritme de la cobla, en aquest seguir el repartiment matemàtic que algú que en sap – generalment un home gran – fa seguir a còpia de singulars crits de tan en tant – dos i fora! – i en aquest sentir vibrar la música que et fa saltar – mans ben enlaire – acompassats, apassionats…
Dissabte, al Cap de Creus, ballant sota la primera llum del dia – i de l’any – comentàvem que això de saber comptar – per repartir – es perd, que ben poca gent sap fer-ho encara. La sardana diuen que és la dansa nacional de la nostra nació, la catalana, però a mi sovint em sembla una dansa clandestina, marginal… reivindicable!

la veu de les “víctimes” de la immersió

M’arriba el comunicat de VEU PRÒPIA sobre la sentència del Tribunal Suprem.
Un comunicat que cal llegir tenint molt clar el seu valor afegit: els qui l’escriuen són majoritàriament castellanoparlants d’origen que han fet seva la llengua catalana, sumant-la. Ells, igual com jo mateixa expressava en l’anterior apunt, “la immersió la millor decisió”, tampoc creuen que la sentència sigui un atac menor. (segueix)

Escoltar la seva veu il·lustra el que ningú hauria de posar en dubte:
les suposades víctimes de la immersió són les principals beneficiàries
d’aquesta política educativa. El seu comunicat acaba així ” Per tot això, des del col•lectiu de nous
catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no
ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en
contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les
autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a
desobeir-la.”,

Els missatges de Veu Pròpia aporten esperança
en un panorama que no convida gens a l’optimisme: els qui treballem dia
a dia als centres de secundària sabem de primera mà que no ens n’hem
sortit prou en això de “fer estimar una nova llengua”, sobretot amb
molts joves nascuts al país, fills o néts de famílies immigrades
provinents d’altres indrets de l’estat espanyol i que malgrat viuen aquí
no se’n senten. Correm el risc, davant d’aquesta realitat, de fer
generalitzacions catastrofistes: afortunadament Veu Pròpia també forma
part de la realitat!

Aprofito la rebuda del missatge per recuperar la lectura d’altres apunts escrits sobre el tema, del calaix “llengua pròpia, comuna
i m’atreveixo a recomanar-vos que hi feu una passejada tranquil·la:
n’hi ha que us poden interessar. La fotografia la vaig fer expressament
per il·lustrar “dèficit i discapacitat (II), el cas dels idiomes“, aquest us el recomano especialment.

la immersió, la millor decisió

Malgrat ja no s’aplica en el ple sentit que comporta aquesta metodologia, o si es fa ja no és amb el rigor dels primers anys, malgrat a secundària no s’ha arribat a aplicar mai del tot – i menys ara – ,malgrat tots els malgrats, aquesta va ser una de les decisions de maduresa política més rellevants de la democràcia catalana i que més ha contribuït a la cohesió del país. Amb l’acord de TOTS ELS PARTITS POLÍTICS, inclòs el propi PP. (segueix)

Aquest article del Joan Badia a la revista d’Òmnium  en fa una anàlisi  
clara que avui ens serveix per refrescar arguments alhora de discutir i
defensar l’oposició a la sentència del TS; i aquest bloc (accés al bloc de Pere Mayans)
conté anàlisis d’alta qualitat i precisió  respecte la sociolingüística
a casa nostra, la immersió i la realitat a les aules… va bé rellegir
els seus articles escrits poc abans de la sentència. Especialment oportú
i molt recomenable de llegir l’article del 12 de desembre, “La sentència del Constitucional i la llengua catalana/2. La llengua al sistema educatiu no universitari”

N’hi
ha que hi volen treure ferro: no canviarà massa res, diuen, a la
pràctica; de fet ara, i des de ja fa molts anys, la immersió com a tal
ja no s’aplica 100%, o s’aplica a molts centres amb una flexibilitat
laxa que deixa espai per a tota mena de traduccions en les comunicacions
i reunions i entrevistes amb famílies, molts cops fetes en castellà,
relació del personal no docent i del propi professorat en castellà dins i
fora de l’aula, impartició de classes en castellà o en català però
sense que aquesta en sigui la llengua vehicular durant la classe…
però
no ens equivoquéssim: aquesta sentència és l’aplicació pràctica de la
deslegitimització de la consideració del català com a llengua pròpia i
llengua primera al país. A l’administració i a l’ensenyament.

Si
fins ara dèiem “és que no s’està complint prou bé la llei, és que no és
veritat que la llengua vehicular segui la catalana a tots els àmbits, a
tots els centres…” ara, ara cap on anem és a que puguin dir: és que
la llei ja no permet que ho sigui…

el tot setmana del 13 de desembre: costums, tradicions i referències de ciutat

COSTUMS, TRADICIONS I REFERÈNCIES DE CIUTAT  (segueix)

COSTUMS, TRADICIONS I REFERÈNCIES DE CIUTAT

La gràcia de les tradicions populars lligades al cicle de l’any és que sempre tornen. I és en aquest fer-se presents i allunyar-se, en aquest esperar-les i rememorar-les sabent segur que les tornarem a viure, que a mida que passen els anys anem construint la consciència del pas del temps i unes mínimes seguretats al voltant dels costums de la nostra comunitat social. Construïm referències i pertinences. I tant si les tradicions es viuen amb una mirada més o menys estreta, estricta, i tancada, com si la mirada és oberta, flexible, i de contaminació d’uns costums amb els altres, el que és clar és que aquests juguen un paper cabdal en la construcció de la identitat personal i de la identitat social de les persones. La nostra celebració de Nadal – tant si és des del laïcisme com des de la religiositat – ens serveix d’exemple ben il·lustratiu: al carrer i a les cases hi ha una barreja constant de referents culturals d’altres terres que convertits sovint en reclams comercials i consumibles pinten el paisatge d’estètiques diverses, sovint importades, que sumen encara que sigui per esdevenir simple ornament. I és en aquest context globalitzat i força impersonal que els costums propis i identificatius d’una població, d’un territori, d’un país, prenen major importància. A Badalona tenim dues referències que aporten un gran esperit de solidaritat i de vivència col·lectiva de les festes, més enllà de les creences i ideologies diverses. Són dues iniciatives que aporten bons elements d’identitat col·lectiva. Una és el Cor Nadal, amb el conte i materialització de la Sopa de Pedres solidària, i la cantada popular: enguany és dissabte 18, i a la tradicional degustació de la Sopa de Pedres s’hi suma la de les Sopes del Món, coincidint amb el Dia del Migrant. L’altra és un potencial de gran valor vivencial ple de màgia i simbolisme que segueix essent patrimoni d’una minoria de badalonins, perquè la majoria de població de la ciutat ho desconeix totalment; parlo de la nostra nit de cantar i cridar els reis amb els fanalets, dins les cases, aquest invent badaloní que la Capitalitat de la Cultura Catalana va fer conèixer a tot el país mitjançant TV3, però del que ¾ parts dels 220.000 habitants de la ciutat no n’han sentit a parlar mai. Per cert, que com cada any, a la Biblioteca de Can Casacuberta explicarem l’origen i els detalls d’aquest costum.

Crec que cal recolzar les iniciatives ciutadanes que aprofiten les festes nadalenques per enfortir el sentit solidari i col·lectiu de la nostra comunitat i cal també una aposta de la política cultural de la ciutat per enfortir la vivència d’aquests costums que ajuden a sentir-se arrelat al lloc on es viu i promouen sentit de pertinença. Que tingueu unes bones festes!

i ara què?

Estava programat d’abans. D’abans de les eleccions. Fos quin fos el resultat tenia sentit. Però havent estat el que ha estat, la motivació per participar-hi creix. Analitzar els resultats de les eleccions amb  Vicenç Sanchis i Ferran Espada.Jo no m’ho penso perdre! :  
                       (segueix aquí)

Forma part d’un cicle que sota el títol EN CONSTRUCCIÓ ha plantejat diàlegs en clau de construcció nacional (veure el programa)

Òmnium Cultural organitza una xerrada per analitzar els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest diumenge passat. Els ponents seran els periodistes Vicenç Sanchis i Ferran Espada

L’acte serà aquest dimecres, dia 1 de desembre, a dos quarts de vuit del vespre, al local d’Òmnium Cultural, carrer de la costa, 13, Badalona.

 

El títol de la xerrada d’anàlisi és:  “Després de les eleccions, i ara què?. Vicent Sanchis és analista polític i vicepresident d’Òmnium Cultural. I Ferran Espada és el director del diari El Punt-Barcelona. Tots dos reflexionaran sobre la situació del país després de les eleccions al Parlament.

 

L’anàlisi de les eleccions al Parlament de Catalunya, s’emmarca en el cicle de converses de tardor organitzat per Òmnium Cultural al Barcelonès Nord, que porta per nom “En construcció. Fent país”. Davant del moment vital que viu el país, es presenta aquest cicle de tres xerrades: un context, un debat i un anàlisi, a l’entorn de les eleccions al Parlament de Catalunya.

 

Òmnium Cultural va convocar i encapçalar la històrica manifestació del passat 10 de juliol, que va tenir com a lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. A Badalona, aquesta manifestació va comptar amb el suport, també històric, d’una cinquantena de partits polítics, sindicats i entitats. Després d’aquell èxit, Òmnium presenta aquest cicle amb la voluntat d’estirar aquell fil. “Des d’Òmnium Cultural tenim ganes de mantenir viu l’esperit unitari i de reivindicació amb que ens vam aplegar entitats de moltes diverses sensibilitats sota la mateixa afirmació” considera el president d’Òmnium Cultural al Barcelonès Nord.

 

El cicle va començar el 3 de novembre (a l’entorn del context) amb la presentació “Diagnosi de percepcions Catalunya-Espanya” i va seguir el dia 16 amb el debat entre els candidats locals a les eleccions al Parlament.

votar el dret a decidir

Montilla va dir, demagògicament, que a cada elecció s’exerceix el dret a decidir, quan en realitat no totes les propostes polítiques que opten al Parlament són favorables al dret del poble català a poder decidir lliurement sobre el seu futur.
Avui al meu institut s’ha celebrat un simulacre d’Eleccions al Parlament, de Catalunya seguint el programa “Aprenem a votar”, que ha involucrat amb gran èxit alumnes de 4t d’ESO i de Batxillerat. El tema també es treballa com a centre d’interès des de l’Aula d’Acollida,  (fotografia). Vull pensar que aquest tipus d’activitats són un antídot contra l’abstensió, el gran fantasma que ens parla dels qui no volen exercir el dret a votar, ja sigui per indiferència, ja sigui com a protesta o pel desencís del poc relacionat que està votar amb decidir.
De moment per mi han estat l’excusa per decidir-me, finalment, – gairebé fora de temps- a escriure un apunt sobre les properes eleccions.  (segueix)

No he estat mai partidària de fer pública la meva intenció de vot, i menys de fer-ne prosselitisme, tret de quan participava activament a la campanya Xirinacs al Senat, OTAN NO, o per les consultes del Deute Extern. I segueixo mantenint una certa resistència o pudor a fer-ho, de tant com vull deixar clara la meva no militància ni fidelitat sectària a cap sigla política, i de tant respecte com vull demostrar a les opcions polítiques dels qui m’envolten.  I més quan la frontera entre els postulats d’unes i altres opcion són tan confuses. M’agrada defensar idees força, i analitzar quines propostes s’hi apropen més; potser anys enrere les associava amb més facilitat als projectes polítics dels partits…però no pas ara. Ara costa decidir quina llista pot defensar millor la totalitat de les idees força que hom valora, o bona part, o algunes… El meu nebot, que s’estrena a votar aquest any i ha seguit amb atenció la campanya i el debat em deia encara ahir, “és que no sé a qui votar, si pogués escollir lo bo de cadascun…”
Aquests dies he rebut misstges de la XBS, que suggerien fer una campanya oberta per demanar que no es perdi cap vot sobiranista, en previsió de la possible desmotivació de vot que pot haver ocasionat la fragmentació de l’univers independentista. I del poc nítida que és la política d’esquerres. A mi em segueix preocupant molt l’abstenció i el vot en blanc – que finalment afavoreix als partits majoritars-, perquè és un fracàs de la Democràcia i perquè ara com ara la lectura d’aquest vot en blanc o de l’abstenció no està servint per transformar el sistema polític. Ja en forma part i s’instrumentalitza.
Em sumo aquesta vegada, obertament, als qui demanen als abstencionistes o votants en blanc que s’ho repensin i aquest cop votin.

I reprodueixo el misstge que he rebut, a través de la Xarxa de Blocs Sobiranistes (www.xbs.cat) han enviat el següent comunicat referent a les properes eleccions. Qui hi tingui el seu blog adherit ja l’haurà rebut.
Seria interesant fer-ne el màxim de difusió posible per tal de motivar el màxim de votants.

Que no es perdi cap vot sobiranista!

Benvolguts i benvolgudes blocaires,

Ens trobem al mig de la campanya electoral d’unes eleccions que se celebren en un moment delicat per al nostre país. Hi ha una greu crisi econòmica, les perspectives no són gaire optimistes i qui més qui menys ha arribat a la conclusió que cal replantejar-se la relació entre Catalunya i Espanya. Els comicis de la setmana vinent són una bona oportunitat per a mostrar la força de l’independentisme.

Des de la XBS no us donarem cap recomanació de vot per a cap partit en concret. No és la nostra tasca i sabem que les sensibilitats dels nostres adherits són diverses però unides pel comú desig d’independència. Així doncs només us demanem que voteu en conseqüència.

Però sí que us demanem que hi participeu. Penseu que el vot espanyolista està mobilitzat com mai i cal que no es perdi cap vot sobiranista. Voteu el partit que considereu millor. O menys dolent. I si cap no us fa el pes feu-ho a sorts entre els partits “votables”.
I a banda del vot, participeu activament a la campanya. Convenceu quanta més gent millor per a que voti i que ho faci per una opció independentista. Feu que aquestes opcions siguin visibles: Col·laboreu-hi econòmicament o amb el vostre temps (Us en podeu informar als webs dels partits que us atendran encantats).

Cal votar i rendibilitzar al màxim els vots. I de cara al futur tenir ben clar quin és el nostre objectiu i quin és el nostre adversari i amb qui hem de compartir camí. Hem assistit a vergonyoses discussions estèrils que no han aportat res llevat d’un afebliment propi. Culpa de tothom, no cal dir-ho. Reflexionem-hi si us plau:
 

Al segle XV a l’Imperi Bizantí la gent va prendre el costum de discutir apassionadament sobre qüestions teologals com per exemple si els àngels tenien sexe i en cas afirmatiu quin era. Mentrestant els turcs avençaven.

 

Al segle XVIII un escriptor canari va explicar una faula en que dues llebres al camp van sentir lladrucs. Una de les llebres va dir que els gossos que sentien eren llebrers mentre que l’altra era de l’opinió que la raça dels cans era la dels conillers.  Mentre discutien, els gossos s’apropaven.

 

Al segle XXI, els catalans preparaven l’estratègia de la independència del seu país. Mentre discutien i es dividien en bàndols que defensaven conceptes socials del segle XIX  les seves butxaques es buidaven, la seva llengua desapareixia i la justícia els humiliava.

 

Els turcs van acabar prenent Constantinoble que va passar a dir-se Istambul. Les llebres no van poder fugir i van ser caçades.

 

Ara ens toca a nosaltres decidir.