la crema de sant josep
Aquest any, al meu galliner, el dia de la crema de Sant Josep no ha coincidit amb els ous a la carrera que us comentava l’any passat. Però aquesta no ha estat, en realitat, la causa que un any més fallés en això de fer la crema. Un dia ho he de fer! M’agradaria reproduir els matins de Sant Josep – devia ser festa, llavors, recordo el clima matinal dels festius a casa – amb aquella olor dançant per tota la casa, i la safata gran, la de la vaixella de Nadal, plena d’aquella crema espessa sense cremar, amb la canyella i la llimona com a testimonis, i aquell tel que donava a tot plegat una sensació de suavitat compacte. Com la neu acabada de caure que sap greu trepitjar. Una textura ben allunyada de la de les “natilles”. Més endavant també vam incorporar el cremador, però a mi la crema que em perd és aquella sense cremar, que hi sucàvem un dit, o un secall, i era deliciosa… segueix
A casa no es complia allò dels “Joan Joseps i Ases, n’hi ha a totes les cases”. Ni Joans ni Joseps en la família més propera. Alguns cosins/es i oncles i ties d’avis i pares idiria que prou. El Josep més proper va ser molt més tard, el meu enyorat sogre, i la iaia Pepeta del meu marit, i d’altra banda molts bons amics de joventut, d’infantesa, i de després. I d’ara. I en Pepe del carrer, el nostre fidel indigent, no l’oblidéssim!
És un nom curiós, Josep, per molt que s’hi esforcin mai el relaciono ni amb el sant Josep del Pessebre – i de les escriptures! – ni amb el dia del pare, ni amb els personatges il·lustres que porten aquest nom. Sempre és un ressò càlid, personal, enganxat a les cares dels molts Joseps i Josepes (de nom solt o compost, diminutiu o sencer) que m’ha apropat la vida. No tenir Joseps en l’univers familiar més íntim no ens va allunyar mai de celebrar la diada com pertocava: era un dia molt especial, amb la crema com a protagonista central, i les felicitacions – les entranyables Pepetes… , i ho ha seguit essent d’alguna manera fins ara que la mort dels grans ens ha tornat a deixar gairebé sense…
En els terribles moments de la malaltia de la meva mare, quan la dispersió mental pròpia del seu ictus i la desesperació pel seu estat i el dels seus fills se l’emportaven en un espiral d’aingoixa destructiva, les receptes de cuina eren un recurs. Un recurs d’autoestima i uns estímul cognitiu per fer memòria i endraçar el cervell. Cuinava tan bé ella, amb aquella saviesa senzilla pròpia dels cuiners de debò, dels que marquen terreny propi sense ventar-se’n. Jo m’he copiat molts plats d’ella, i quin elogi quan fills i nebots diuen que això o allò ha quedat “com els de l’àvia”.
Però amb la crema encara no m’hi he posat. I això que dec tenir la recepta escrita desenes de vegades, “va mama, explica’m com es fa la crema, que tan bona com la teva no l’hem menjat mai, i jo vull fer-la com tu!” A l’Hospital, en aquelles hores d’angoixa, a casa, en les tardes de sofà, al Socisanitari de Reus quan es recuperava, qualsevol moment era bo per trencar una dinàmica de pensament dispers i dolorós…
Què ho fa que no m’hi poso? Potser tinc por de no poder reproduir aquest tast sagrat que les neurones dels records emotius guarden amb tant zel?
Avui em comprometo públicament: l’any vinent, per Sant Josep, faré la crema!!!