Ahir va morir Fraga qui mai va demanar perdó per res del que havia fet durant el franquisme, i a qui mai se li va demanar que ho fes. Són pactes de la transició. Ell va seguir al poder amb la Democràcia, com si res. I nosaltres a callar, que pactes són pactes. (segueix)

Però la crosta de “l’atado y bien atado” que permeté la transició política amb l’aparent cura de les ferides de la guerra i la dictadura es comença a esberlar. Els que érem joves llavors ja hem constatat l’engany. Els que han nascut després no se’n senten corresponsables. I els que llavors tenien les regnes de les decisions ja han comprovat que l’ombra del xiprer és realment molt allargada.
Ahir que va morir Fraga la normalitat de les notícies sobre el proper referèndum per la independència d’Escòcia marcava una música de fons ben singular. S’hi afegien com a acompanyament clau els clàxons de la caravana per l’estat propi que va organitzar l’ANC del Maresme. El Dret a Decidir fa temps que ha sortit de l’armari, i només poder parlar seriosament de plantejar la possible independència d’una part de l’actual Estat trencant la indisoluble unidad de la patria española i renegant del caducat i absolutament inservible estat de les autonomies se m’apareix com a una irònica marxa fúnebre per acompanyar les despulles de Fraga, a falta de contrapunts informatius que facin justícia històrica.
Per cert, us recomano llegir a Setmanari Directa aquest article http://www.setmanaridirecta.info/noticia/noticia-fraga

No sé de què ens escandalitzem, jo ja fa molt temps que em trobo amb mossos que no m’atenen en català. I és trist i lamentable que el cos policial català no se senti del país on serveix i que no estimi i usi la llengua pròpia. Com ho és que així mateix altres funcionaris tampoc estimin la llengua del país i no la usin ni defensin (mestres, personal sanitari…). Però el pitjor de com funcionen els mossos no és pas això. No és només l’idioma en què parlen, són les maneres com parlen.  (segueix)

I com actuen, en general.

Fa molts anys, en un petit incident automobilístic sense cap conseqüència rellevant, el meu pare – que n’era la víctima – va ser maltractat pels agents dels mossos a un nivell de degradació que ell mateix diu no haver viscut mai amb cap guàrdia civil en tot el franquisme i post. N’he sentit i vist altres casos, sense parlar de les actuacions per detencions o les càrregues davant concentracions públiques que han trascendit públicament. Un tracte indigne. També he vist mossos correctes o amables fent la seva feina amb respecte, evidentment, però aquest tarannà prepotent i irrespectuós abunda massa.

Crec que el mal d’aquest cos – i reitero que no es pot generalitzar al 100% dels seus membres, que hi ha molts mossos bellísssimes persones i bons professionals – és que funciona en format standart com qualsevol del pitjor cos policial, amb els vicis i perversions de qualsevol cos policial, i que no té res que el faci estimar per ser diferent, per tenir un tret diferencial. Jo tinc prejudicis previs, cert, pel meu antimilitarisme, però entenc i accepto que hi ha d’haver organitzacions que vetllin per la seguretat ciutadana, i vaig creure que la nostra policia podia ser diferent. Però ja fa molt temps que als Mossos no mel’s sento meus, propis, especials. I podrien haver-ho estat. Hauria pogut ser una policia diferent, impregnada de l’esperit dialogant català, impregnada dels valors de l’enraonar, de la solidaritat i sobretot del respecte humà. I del resoldre conflictes per vies no violentes. Entrenats en estratègies conductuals, entrenats en l’honradesa i el saber fer. Hauria pogut marcar un estil, ser capdavantera d’un model de policia exemplar. Hauria pogut ser una policia catalana en tots els sentits. Però no, hem bastit un cos policial a la semblança dels pitjors i hi hem sumats tics franquistes. I tant hi fa si els ha capitanejat un partit d’esquerres com un de dretes. La policia que va governar Saura d’ICV durant el tripartit va causar – en paral·lel a bones actuacions, segur! – el mateix tipus d’estralls i atropellaments als drets ciutadans que la que està causant la de Puig amb CIU.

I és això el que més m’espanta dels mossos. De la policia catalana. El pitjor no és que no parli català, el pitjor és que no comparteix cap dels valors ètics catalans que ens poden fer sentir orgullosos de ser-ho. Comptant que hi ha excepcions individuals, per descomptat, que hi ha una manera de fer professional i ètica de molts agents. Però la mala marca de la casa guanya, dissortadament.

Gràcies a la iniciativa d’alguns membres del Grup de Treball de Biblioteques Infantils i Juvenils del Col·legi Oficial de Bibliotecaris Documentalistes de Catalunya m’he assabentat que Tretzevents haurà de tancar. L’infantil, nom que tenia aquesta publicació en els seus inicis, quan la vem començar a rebre a casa gràcies al compromís dels meus pares per la llengua i cultura catalanes (parlo de principis dels 60) va ser una eina fonamental, juntament amb d’altres com Cavall Fort, per al desvetllament de la passió per la lectura i concretament per la lectura en català, una llengua que no s’aprenia a l’escola. La revista segueix tenint un important paper, i el seu tancament és una molt mala notícia. (segueix)

La vaga dels tramvies del 51 sempre ha estat per mi una icona del valor i la força popular demostrada “abans” i que “ara” sembla impossible de trobar. Els actes de desobediència massius requereixen molta complicitat a peu de vorera. Recordo l’emoció amb què me’n parlaven els pares, que ho van viure en primera persona. Eren altres temps. Ara la gent no ho faria… o sí?
La imatge de les places ocupades massivament al principi de les acampades indignades o la massiva participació a la manifestació del 10J poden fer pensar que hi ha capacitat de resposta. Però una cosa és anar a una manifestació o ocupar una plaça, i l’altra és prendre actituds compromeses que modifiquen hàbits qüotidians. Tant de bo! (segueix)

M’agrada que existeixi aquesta convocatòria. Molt. Jo m’hi sumaré, i animo a tothom a fer-ho, i a qui ho faci, a fer-ho amb mitjans autosuficients. Caminar és molt saludable, anar en bicicleta també. I en patinet. Deixem el cotxe com a darrera opció. La presència de gent al carrer desplaçant-se massivament – com va passar el 51 – dóna molta més força a la protesta. I no ens limitem al dia 10. El boicot del 51 va durar dues setmanes. Aquella protesta tot i començar per l’apujada dela preus tenia altres ingredients: el motiu inicial fou l’augment del preu del bitllet i el greuge comparatiu que s’establia amb el preu del mateix servei a Madrid, però la protesta expressava el profund malestar per les duríssimes condicions de vida de la majoria de la població d’ençà de la fi de la guerra civil espanyola, alhora que representà una de les primeres manifestacions massives contra el franquisme.

Ingredients no tant diferents als que vivim ara, si ho pesnem bé. No oblidem que bona part de les retallades que patim a Catalunya són superiors a les que es practiquen a diferents parts de l’estat espanyol, i que el principal motiu d’aquestes retallades, més enllà de la crisi econòmica global, és l’espoli fiscal a què estem sotmesos i la falta de finançament: allò dels nostres impostos que marxen cap a Madrid i no tornen, allò de l’Espanya ens roba i tot el referent a les balances fiscals. D’altra banda, les duríssimes condicions de vida de bona part de la població, al llindar de la pobresa, agreujades per la crisi finançera on els culpables són els únics que no en paguen les conseqüèbcies, i la pèrdua de drets socials per al conjunt de la població són condicions de vida amb cert paral·lelisme, salvant totes les distàncies. I no estem en una dictadura, d’acord, no patim el franquisme, però… no oblidem que, per exemple, la única despesa que Rajoy no ha tocat ni tocarà és la Despesa Militar…

Tal com s’explica a Qui som #TMB51? la força del consumidor és l’arma més potent i pacífica que tenim a l’abast, per això una ‘vaga de consum’. Les vagues de consum, els boicots a certs productes són realment eficaços. Però han de sumar molts seguidors. En som capaços? fem-ho!

Com que en català cap, entre una pila d’acepcions, tant significa Part anterior, per on comença una cosa.com significa Part final per on acaba una cosa hi ha certa confusió respecte al correcte significat de CAP d’ANY. Perquè diem cap de setmana i és al final, sí, però Cap d’Any és el dia primer de l’any, sense cap mena de dubte. Al nostre país sempre s’ha celebrat d’una forma especial el primer dia de l’any, i a aquesta celebració també se l’anomena NINOU (adaptació del terme llatí que significa Any Nou – “Annum Novum”). Per referir-nos a la nit abans, la “nochevieja” , en diem la Nit de Cap d’Any, i també és literalment correcte.

M’agrada veure incorporat el terme NINOU al calendari de tota la vida, breument modificat pel fill i successor d’Enric Gelpí l’ermità escultor de Samalús que fa més de quanta anys que feia el calendari i que morí el març de 2011.
Recuperar paraules pròpies ens ajuda en termes d’identificació i identitat. També fa més significativa la data i ajuda a parar atenció en aquesta forma especial de celebrar-se.
Nosaltres aquest any no hem tret el cap a l’aplec del cap de creus, però hem aplegat gent estimada al voltant d’una taula molt ben parada – i cuinada! – tot significant la data… comença un any nou, esperem que no sigui tan terrible com ens el pinten…

No m’etretindré ara a analitzar els motius de la pèrdua de contingut significatiu de la celebració del dia dels innocents, el 28 de desembre: cada cop hi ha menys innocentades, menys burles i menys llufes. És una reminiscència absurda a la que no s’hi troba cap sentit. La tradició va a la deriva i encara que alguns romàntics la mantinguem ni que sigui simbòlicament, és comprovat que ja no té valor de referència pública i compartida. És d’aquelles tradicions cridades a desaparèixer del tot, tret que… tret que s’adapti o es reinventi. (segueix)

Aquest any l’Assemblea de Badalona Indignada  en va fer un ús crític, ideològic, actualitzat, i crec que aquest és el camí. Com fan encara a alguns llocs, especialment al País Valencià, on a molts pobles les burles al voltant del dia dels innocents es canalitzen cap a la crítica política i local. Per exemple tenim la Festa dels Folls, amb els seus ajuntament de farsa .Potser a Badalona seria molt oportú copiar i adaptar la Festa dels Folls, fer-la nostra. Però és que a nivell país també tindria molt sentit, el suc que se’n podria treure podria ser espectacular. Amb la situació política actual, amb les relacions amb l’Estat Espanyol, amb l’expoli i el frau fiscal. amb la crisi econòmica i les retallades, .. un dia dels Innocents que escampés arreu Festes de Folls, amb un govern de farsa, popular, per 24 hores… podria ser més que divertit… “Les festes van començar a la Sala d’Actes de la Casa Consistorial, amb la dimissió del Consell Municipal i la proclamació de les noves autoritats populars que, al balcó de l’Ajuntament, van realitzar la primera llegenda del pregó que anunciava les noves disposicions generals que regien la tradició popular. Tot seguit, l’agutzil, damunt d’un ruquet, va fer públiques per a tots els habitants del poble, les noves regles, parant-se en determinats llocs” (més aquí)

Segur que hi trobareu a tot plegat moltes semblances amb l’esperit del Carnestoltes, i és que tot surt d’allà mateix, dels saturnals romans.

Trobo que ara que encara sabem retallar llufes i encara podem connectar amb part del sentit d’aquesta tradició – quan jo era petita la vivíem amb molta intensitat, i suposo que com jo, la majoria de la meva generació – planejar-ne una reinvenció que posés la força burlesca en la crítica social i política no seria gaire difícil, i gens mala idea. El moviment Indignat de Badalona ha sabut treure la pols a aquesta llufa de paper retallat, segur que s’hi ens hi posem, a més de treure-li la pols podem omplir-la de significat i pot ser útil per a l’engrescament de participació política i social, de forma divertida, lúdica… aquí deixo la idea, penjada com una llufa més!

El rumor que els catalans som garrepes és dels tòpics més universals. És present en acudits, en publicacions i en l’imaginari de mig món, no només a Espanya. D’on ve no ho sé, potser és una tragiversació del sentit del treball i de l’estalvi que s’atribuieix al poble català (el bon català de les pedres en fa pa) i que crec que parla més aviat de l’esperit emprenedor. Vingui d’on vingui, el rumor es transmet de generació en generació i és un més dels qualificatius pejoratius cap al nostre poble. Fins i tot  hi ha molts catalans que se’l creuen i el difonen, sense haver-se aturat mai a rumiar si aquest prejudici té cap fonament. (segueix)

Una de les grans aportacions de tota la feina que s’està fent des de Badalona som totes i tots és la relacionada amb els rumors, amb la força que tenen per mantenir prejudicis, per fer que algunes mentides s’instaurin en el pensament i la mirada de molta gent de tal manera que deformen la realitat inexorablement. I amb com desactivar-los, com eliminar-los del conjunt de creences que manega la societat. No és un invent de Badalona, els tallers i cursos per crear agents anti rumors (sobretot vinculats a la immigració) es fan arreu, Tàrrega mateix va ser premiada per la Fundació Carulla (Premis Francesc Candel 2011) per la campanya Desmuntem Rumors, a Barcelona està ben consolidada la xarxa anti rumors i a l’Anoïa la campanya Tots som de casa impulsada pr Òmnium ha assolit un èxit remarcable.
Però desmuntar rumors no és tan fàcil, Miquel Essomba ens ho va explicar el juliol passat, a les Jornades organitzades per la Secretaria de la Immigració, dedicades exclusivament al tema. Miquel Essomba va analitzar les raons científiques que fan que una mentida es converteixi en un rumor acceptat de forma inqüestionable per milers de persones. Hi ha una base que fa possible que el rumor arreli, i és una base que cal conèixer per pensar estratègies que fassin possible la seva desactivació. Però també pot servir per fer néixer un nou rumor (per exemple, el rumor que els catalans som generosos i solidaris), escampar-lo i aconseguir que, si més no, plantegi, amb la contradicció que aportaria, un dubte raonable. En realitat no es tractaria d’un fals rumor, ja que a la vista dels resultats de la #maratotv3. i no només del € recollits en plena crisi sinó de la mobilització ciutadana que comporta, i a la vista de que ja anem per la 20ª i això cada vegada ha estat més participat i més exitós, potser tocaria començar a pensar que dir que els catalans són generosos i solidaris (o que a Catalunya moltes persones són generoses i solidàries) és una veritat com una casa de pagès.

Una de les bases que fan possible que un rumor fals arreli és que confirma un pensament previ (jo ja ho deia, ho veus com a mi ja m’ho semblava?) Segurament moltes persones espanyoles que pateixen una intoxicació informativa tendenciosa contra el poble català no tindran accés a la informació sobre un fet tan potent com és el de la Marató de TV3, i per això no els arribarà aquest ímput que podria plantejar-los un qüestionament del seu prejudici. Però potser entre totes i tots, i fent ús de les xarxes socials o altres mitjans informatius que trenquin els murs imposats pels grans mitjans, podem contribuir a fer córrer aquesta informació, aquest missatge, i ajudar a que la idea que els catalans som un poble generós i solidari agafi prou força per arribar a desactivar i, si és posisble, eliminar, l’etiqueta de garrepes. De fet, la millor estratègia és que en qualsevol lloc o moment que algú posi en joc aquesta etiqueta, sense entrar en discussió aportem aquest interrogant: però això de que som garrepes ja saps que és un tòpic totalment fals, oi? precisamnet és al contrari, coneixes això que es fa cada any? saps que…

Ahir la majoria de missatges referents a la #maratotv3. eren d’orgull de país. Està bé que afiancem la nostra autoestima i que aprenguem a valorar-nos per la nostra capacitat de ser i fer coses com aquesta. Però no oblidem que aquest també és el país que està aplicant les pitjors retallades socials abans de fer-se valdre reclamant el que li deu l’estat, o abans de retallar les fortunes i sous dels privilegiats. És el mateix país!!

Si fa vint anys algú ens hagués dit que organitzar un Karaoke en català a 2011 (per cert, no us el perdeu, és aquest diumenge!) seria una innovació i gairebé una proesa, no ens ho hauríem cregut. Perquè en aquell moment la suposada normalitat lingüística havia fet sorgir el Rock Català, i pensàvem que cantar en la llengua amb què vivíem i somiàvem començava a ser natural. Amb la força amb què el Rock Català va començar a trepitjar llavors el panorama musical  vivencial de masses – per cert, si encara no ho heu fet, aneu a veure Cop de Rock – era fàcil de suposar, a vint anys vista, un escenari de normalitat on la cançó catalana formés part de l’imaginari i els referents col·lectius de generacions diverses, i molt més enllà dels estils i àmbits acotats en què es movia fins llavors. I sí, en aquests vint anys han passat moltes coses, però malgrat la seva contrastada qualitat, la cançó catalana no ha aconseguit passatge per viatjar en igualtat de condicions pels potents circuits on la música funciona com a força cohesionadora. Parlo essencialment dels circuits de l’oci i la diversió on la música i la cançó aconsegueixen diluir barreres culturals i lingüístiques convertint-se en referent compartit per persones de procedències i tradicions diverses. (segueix)

Normalitat seria que de la mateixa manera que els joves de tradició catalana incorporen Estopa o Jarabe de Palo en el seu repertori de cançó cantada o escoltada per plaer – per posar un exemple – els joves de tradició no catalana incorporéssin amb naturalitat, en el seu univers de referents propis, lletres de Sau, d’Els Pets, de la Plateria, dels Manel o dels Amics de les Arts. O els acords accelerants de la Dharma. Per posar alguns exemples. I no parlo ara de les lletres de Llach, Raimon, Serrat, Esquirols, o de les de tradició popular o pròpies d’animació infantil, o de tants i tants altres autors, perquè aquí la circulació intergenaracional, interprocedències i intercercles d’interessos té molts altres paràmetres a tenir en compte, i ara del que vull parlar és de per què la música i lletra que triomfa en l’actualitat, o que ha triumfat, quan és en català no arriba a aquests circuits d’oci on s’aconsegueix diluir barreres culturals i lingüístiques tot fent gresca. Cantant, ballant, o escoltant.

En Lluís Gavaldà, al llibre Rock&Cat de Jordi Roigé i Sira Abenoza diu, referint-se al moment de normalitat que va viure el país entre 1988 i 1992, en relació a la producció de Rock català: Potser a aquest moviment el que li va faltar va ser un públic objectiu. És a dir, que hi havia gent que l’adorava pel sol fet que estava fet en català, i hi havia qui l’imfamava pel mateix motiu.
Encara ara, i immersos com estem en el dolç moment que viu la música catalana i en català des del punt de vista de producció, vendes i concerts (i no només en el pop folk o pop rock, on l’èxit és indiscutible; al bloc n’he parlat poc i molt per sobre, però en podeu trobar petjades a de vegades ens en soprtim , a torna MUSICA’T, i a Inspira i a la iaia ), aquest fenòmen segueix sense normalitzar-se en molts circuits, perquè no hi ha hagut mai una acció decidida per entrar en els terrenys on la gent es barreja per viure la música i la cançó des d’un consum col·lectiu i 100% vivencial. Fins i tot alhora de programar concerts de Festa Major encara ara es programa música en català pensant que només interessa al públic català!

Essent com n’és de poderosa la música, sempre em demano per què no s’ha utilitzat estratègicament per a la contribució de la normalització d’una cultura i una llengua, (la catalana, minoritzada) a la cohesió social, a l’arrelament i a la construcció de país en una societat tan diversa i fragmentada. I la realitat és que no s’ha fet.

El llistat de greuges és extens, començant pel repertori en català ballable per incorporar a les orquestres i disc-mòbils que amenitzen les festes majors i aplecs: en tots aquests llargs anys d’acció política a favor de la Normalització Lingüística no s’ha actuat – o s’ha fet amb molt poca repercussió –  per afavorir una major visibilitat i popularització de peces catalanes ballables, que n’hi ha i moltes. Com a mítiques excepcions tenim un “Boig per tu” que ha aconseguit penetrar en els repertoris de festes de casament o d’embalats d’estiu, i alguns acords de la Dharma en poupurris de final de festa, on sí que es recuperen les típiques cançons populars que perecedeixen el passiubé fins l’any que vé… i  ben poca cosa més. I si entrem en el terreny dels Karaoke llavors el panorama ja és desolador. Només la feinada gairebé arqueològica que han hagut de fer els Joves d’Òmnium per aconseguir un repertori de 70 cançons de karaoke en català – incloent temes actuals – per al Badacanta que se celebrarà diumenge, ja ho il·lustra amb contundència.
Un altre terreny que sempre m’ha semblat molt escandalós és el de la música que sona a l’ambient, a les festes al carrer, a les places i als camps d’esports, en els esdeveniments diversos. O en els entreactes d’un concert. La música que porten els tècnics de so per fer proves o per omplir els llargs moments d’espera, o la que programen per amenitzar actes, exclou sempre la música en català. I ja no cal dir a les discoteques o sales de ball. I aquesta falta de presència, aquest no ser-hi, és un buit constant que impedeix que els temes es converteixin en part del paisatge, en part de la plaça pública. Impedeix que la cançó catalana o en català es conegui i es visqui com a quelcom normal. I ja se sap que conèixer és un pas previ per pdoer estimar… 

No fa tant, l’estiu de 2006, quan TV3 va produir el CANTAMANIA, cridava l’atenció que en cada població que s’anava, fos de l’interior, del sud o del nord, o de l’àrea metropolitana, sempre, sempre, la proporció de cançons escollides per ser cantades en català era molt inferior a les escollides per cantar en castellà, o en anglès. Segurament que molta gent va atribuir aquest fet a la normalitat lingüística del país, però es tractava un cop més d’aquesta normalitat imposada. Com la del cinema…. Aprofitant que van venir a Badalona i que la meva filla hi va concursar, vaig investigar-ho per mi mateixa, demanant el llistat total de temes que els concursants podien escollir: més de mil. D’un conjunt de més de mil temes, les opcions per cantar en català eren 8, o 10, no ho recordo exactament perquè no tinc a mà la carta de queixa pública que vaig escriure llavors. Llavors vaig veure clarament que mentre la Normalització Lingüística no entrés en el  terreny de l’oci on la gent s’apropia de les coses per convertir-les en populars, sempre estarem estancats allà mateix i no aconseguirem mai l’autèntica normalitat.

Normalitat com la que vaig viure la setmana passada a Gràcia, quan els novells canaris El Faro, en la seva curta gira pel Principat català, (portats per dimelorápido, aquí tota la informació del grup)  van incloure al seu repertori el tema “Magradria ser un Lemur” de l’Estanislau Verdet, cantant-la en català amb tota naturalitat.

I anormalitat que no hauríem de permetre que es convertís en normalitat, com la que vaig viure a la classe de secundària, en un institut de Badalona, on un bon nombre d’alumnes van expressar escandalitzats el seu rebuig explícit en proposar-los que escoltéssin “Si hagés nascut a Roma”, dels Manel, per una tasca de Ciències Socials. Segons expliquen no suporten escoltar música en català, els fa fàstic només pensar-ho (tot i que no n’escolten mai).

Tenim molta, molta i molta feina si volem de debò construir una societat inclusiva arrelada al país, amb referents compartits. I en aquesta feinada tenir material per poder incorporar cançons catalanes a la pràctica del Karaoke és un gran què. Cal felicitar Joves d’Òmnium per la iniciativa i pel treball de recopilació de materials. Espero que l’activitat no quedi com un fet puntual, sinó que serveixi per crear adeptes.

Donar suport, ser el suport, suportar o ser insuportable, vet aquí un joc d’expressions derivades del significat polièdric del verb suportar:Rebre (el pes, l’esforç, d’una cosa) sense cedir, sense ésser-ne damnejat. Tenir
(una cosa) damunt seu impedint que caigui o s’enfonsi. I en sentit figurat, tolerar, sofrir amb resignació.
Avui per mi serà un dels dies més laborables d’aquesta setmana, no he d’anar a treballar però dedicarè unes 10 hores a la feina: ja se sap, els mestres tenim un compromís laboral que ens obliga a fer una part de les hores al centre educatiu i una altra part a casa, combinades com ens convingui. En tinc necessitat per la proximitat de les avaluacions, i em ve molt de gust: no hi ha res millor que tenir una bona excusa per no haver de gaudir de l’avantatge d’un festiu estatal que celebra un marc legal que tant ens fot i ens perjudica. Perquè està més que demostrat que el marc constitucional que suporta (aguanta, impedeix que s’enfonsi…) Espanya és insuportable (ja no es pot tolerar més). L’estat espanyol necessita una nova constitució on tingui cabuda el Dret Universal d’Autodeterminació dels Pobles, perquè cap Constitució autènticament democràtica hauria d’obviar aquest dret. (segueix)

Així que avui treballo, no reconec aquesta festa, però no vull enganyar ningú, altres vegades l’he aprofitat com a festiu, quan m’ha convingut, com aprofito – i no sóc pas sola – els documemts administratius estatals que em permeten funcionar: més enllà d’alternatives simbòliques entrenyables però inefectives, viatjo amb un passaport, circulo amb un permís i voto o trec diners amb un DNI que són obligatoris i imprescindibles dins aquest estat on la meva nació no és reconeguda ni respectada, i on el meu poble no té dret d’autodeterminació,  pateix maltractament fiscal i un tracte discriminatori. Són imprescindibles i jo…ho accepto?

Perquè no he fet mai desobediència civil real i efectiva a aquesta imposició documental. Només vaig desobeir, fa temps, el jurament dels funcionaris (jurar obediència al rei? no, gràcies!) però no en vaig patir cap conseqüència. De vegades hi penso en això. Per independentista que se sigui, renunciar als drets legals a què dóna accés ser dins l’ estat – encara que s’hi estigui de forma forçada – ens comportaria problemes molt greus de funcionament i dret ciutadà, però el cas és que mai (que jo ho conegui) s’ha orquestrat, mai s’ha plantejat, des de cap opció política ni cívica, per independentista que sigui, una campanya d’ampli abast de desobediència civil al marc que dóna suport documental i administratiu a la nostra vida, el marc que ho suporta  i que ens permet viatjar pel món, conduir vehicles, tenir serveis i funcionar com a ciutadans de dret. Exercir, en definitiva, drets que ens reconeix una constitució que patim, critiquem, no volem reconèixer… però acatem encara que sigui per imperatiu legal. Hi penso en això, i sé que és un terreny molt complicat. Fa poc la sola idea d’aplicar l’Objecció Fiscal com a eina de lluita contra l’expoli fiscal a què ens té sotmesos l’estat ja va generar molta controvèrsia, pensant en com n’és de difícil tirar endavant opcions que comportin sacrificis reals, opcions que perjudiquin a la curta els drets o les economies familiars. Però no deixa de ser un fil de pensament que vull tenir obert. Pel punt de contradicció ideològica que em comporta, per com parla dels riscos que no estem disposats afrontar i per com se’m converteix en un repte alhora de defensar la desobediència civil com a eina de lluita realment eficaç i factible (jo que sempre la defenso, quina alternativa m’ofereix, realment en aquest cas? puc formular propostes que ho concretin o es queda tot en un núvol dispers que no s’arriba a dibuixar?)

Avui en aquestes hores laborals que faré des de casa, m’afrontaré com altres dies a les estratègies didàctiques que intenten desvetllar en 120 adolescents el gust per aprendre, el desig de conèixer, la capacitat de ser crític i tenir opinió. I de donar-los eines per fer créixer les seves competències per entendre i relacionar-se amb el món, per vincular-se a l’entorn immediat i desenvolupar sentit de pertinença al barri, a la ciutat, al país. És una feina apassionant que de vegades topa amb problemes pràctics. Suposo que com deu passar a molts altres indrets del Principat, però almenys aquí segur que passa, els meus alumnes (de Badalona) no han sentit a parlar mai de cap altra explicació geogràfica-política que no sigui la de que Espanya és un país, una nació, dividida administrativament en Comunitats Autònomes i que Catalunya (on viuen ells) és una Comunitat Autònoma com tantes altres. I ni molt menys cap idea de vinculació històrica o de sentiment de poble amb altres Comunidades Autònomas…i del concepte Païasos Catalans ni tan sols la imatge del mapa del temps. Ni en el marc familiar, ni en l’escolar ni en l’univers social i  televisiu que viuen i freqüenten ha existit fins ara cap altre missatge que aquest. Per no tenir, no tenen ni tan sols estima per la llengua pròpia d’aquestes terres, que se senten molt poc seva. Parlo de majories, no de totalitat. Però de majoria significativa. Una realitat fruit de l’ambigüetat constitucional reflectida als marcs curriculars promoguts cada cop més per editorials que en nom de la neutralitat  obvien informació bàsica. Cada cop són menys les interpretacions constitucionals que informen que existeixen nacions sense estat, i que l’estat espanyol inclou nacions que no són l’espanyola. I si això no s’aprèn com un fet natural, vestit de normalitat constitucional, s’està educant ciutadans que difícilment podran elaborar un discurs propi que no comporti sentiment d’intolerància i de confrontació.

I respecte la Constitució Espanyola, que fa temps que ha caducat sense que s’admeti, que serveix quan cal de suport als plantejaments espanyolistes més anacrònics i propers al franquisme i es defensa inamovible, però que quan convé com ha passat ara per imperatiu europeu és modificada sense ni tan sols consultar al poble, considero que arriba l’hora de modificar-la totalment, i que encara que no sigui la nostra constitució, ens involucra aquest canvi. No només perquè mentre estiguem dins l’estat els seus efectes interfereixen la nostra vida i desenvolupament com a poble que vol ser lliure, sinó també per respecte a la ciutadania espanyola que mereix una Constitució millor, i sobretot mereix educar-se en l’acceptació del dret a decidir del pobles, i en l’acceptació d’una lectura de la història i la realitat més ajustades a la veritat.

El marc constitucional que suporta (aguanta) Espanya és insuportable (no es pot acceptar de cap manera). L’estat espanyol necessita una nova constitució que no es fonamenti en “la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” i  ha de ser en aquest nou marc on tingui cabuda el Dret Universal d’Autodeterminació dels Pobles, i on es defineixin les coses pel seu autèntic nom. Segurament que reconèixer aquest dret no serà el que ha de permetre als Països Catalans o al País Basc fer la seva via i caminar i assolir si es vol, i sense cap impediment, la total independència, ho sabem. Possiblement això passarà abans, i per altres fets,  sense necessitat d’esperar el canvi constitucional. Però que el canvi constitucional cal és ineludible.

Per això aquesta Constitució no em mereix cap respecte, malgrat com a marc legal vigent que garanteix drets ciutadans, la tinc com a referència alhora de reivindicar drets. I d’exercir-los. Pot semblar contradictori, però no hi sé trobar, ara com ara, un altre camí: per molt que em pesi,  si me’l roben, corro a renovar-me el DNI, i per molt que em resulti insuportable, quan viatjo i cal, porto amb mi el passaport…

En som uns quants que demà al matí voldríem ser joves per poder-nos colar a l’esmorzar i veure la projecció de “Pròxima estació independència”… o per escoltar el debat dels qui creixen en el futur polític del nostre país amb la independència com una autèntica possibilitat propera. Auí podeu trobar la nota de premsa i tota la informació de l’acte.

Joves d’Òmnium enceta el  cicle d’esmorzars joves “Nosaltres decidim” que posa a debat entre els joves el futur de Catalunya
Durant el cicle es projectaran els documentals “Pròxima estació independència”, “Adéu Espanya?” i la pel·lícula “Cataluña – Espanya”.
El proper dissabte s’enceta amb Francesc Giró, estudiant de Batxillerat i autor del documental “Pròxima estació independència”. (segueix)

Joves d’Òmnium, àmbit juvenil d’Òmnium Cultural Barcelonès Nord, comença aquest dissabte 26 de novembre a les 11 hores el cicle d’esmorzars ‘Nosaltres decidim’ amb l’objectiu de posar a debat entre les persones joves de Badalona el futur de Catalunya. El cicle, que se celebrarà al llarg de tres dissabtes, constarà de la projecció d’un documental i un col·loqui posterior.

El documental escollit per iniciar el cicle és ‘Pròxima estació: independència’, dirigit per Francesc Giró, un estudiant de Batxillerat que ha aprofitat el treball de recerca per tal d’analitzar els motius de la independència de Catalunya en forma de documental. El resultat final és una producció d’uns 45 minuts de durada que ha comptat amb el suport de la Fundació Catalunya – Estat.

En el documental s’entrevisten diversos representants del món polític i social del país com la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, la periodista Patrícia Gabancho, l’escriptor Mattew Tree, els diputats Uriel Bertran o Alfons López Tena o l’europdiputat Ramon Tremosa.

Francesc Giró, de 17 anys, va començar el projecte durant la manifestació de l’11 de setembre de 2010, just abans que es celebrés la primera consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt. El documental ha volgut posar damunt la taula el perquè de l’augment de l’independentisme durant els darrers anys i també analitzar quins serien els avantatges polítics, socials, econòmics, culturals o esportius de la independència de Catalunya.

Aquest cicle d’esmorzars joves, que està patrocinat per la Pastisseria Catalunya, tindrà continuïtat en propers dissabtes amb la projecció del documental ‘Adéu Espanya? ’produït per TV3 i dirigit per Dolors Genovès i la pel·lícula ‘Cataluña-Espanya’, d’Issona Passola.

Amb aquestes activitats, Òmnium Badalona referma el seu compromís en la difusió a tots els segments socials de la ciutat del dret a decidir com a principi democràtic. Recordem que durant el juliol de 2010 Òmnium Badalona va aplegar darrera la pancarta de “Som una nació, nosaltres decidim” les principals entitats de la ciutat.

Joves d’Òmnium és un àmbit de la seu territorial de Badalona – Barcelonès Nord que aplega persones d’entre 16 i 29 anys amb ganes de treballar pels valors que defensa l’entitat com la llengua, la cultura, el país i la cohesió social.

CICLE “NOSALTRES DECIDIM”

Presentació del documental “Pròxima estació: independència” i tertúlia oberta

Dissabte 26 de novembre a les 11 hores.

Seu d’Òmnium Badalona, carrer de la costa número 13

Un representant de Joves d’Òmnium presentarà el cicle als mitjans de comunicació i Francesc Giró atendrà als mitjans de comunicació a les 10:50 h.

M’ha vingut al cap la pel·lícula del Rei Lleó, i la cruel tirania del regnat de l’Scar. No hi puc fer més. La data del 20n aporta una ombra sinistra. A les xarxes ja s’han vist mencions a la ressurrecció del dictador, sigui broma o no. Després vénen els pal·liatius. Mirat en clau país, es pot fer algun matís. AMAIUR – la bona notícia – a l’horitzó. Una lliçó!

Si més no sobta que una federació catalana crítica amb el colonialisme
espanyol no reconegui la llengua pròpia del país i no l’usi d’entrada, en
la seva carta de presentació. Sobta i fa arrufar el nas, perquè no és un
detall menor. Que la FIC esculli precisament com a llengua comuna la llengua de colonització, en un país víctima de colonització és sorprenentment incoherent i insòlit. En la resistència del poble català la
defensa de la llengua ha estat un tret fonamental. Qui pot passar per
alt això en el moment de presentar-se en societat com a referent d’un
espai de lluita pels drets ciutadans, vinculat-ho precisament a l’anti colonialisme espanyol? Obviar la llengua pròpia del país en tots els documents, cartells, etc, i a més escriure CatanyÑa amb Ñ …és o
un signe de desconeixement absolut de la realitat, o un signe de posicionament… i no
precisament a favor del Dret a l’Autodeterminació dels Pobles (dret reconegut a Europa…).

D’entrada una iniciativa associativa de defena dels drets ciutadans, un espai de treball i lluita, és una bona notícia, s’ha de veure amb bons ulls. Cal donar marge, veure què hi ha darrere el cartell, i veure quina reflexió se’n fa de la crítica. Seria una llàstima que una federació així acabada de néixer no tingués en compte en el mateix pla que els drets socials i ciutadans els drets nacionals del país on s’ha circumscrit.

(Pel que fa a les traves municipals, això ja forma part d’un conjunt d’accions restrictives que com a societat badalonina ja hem començat a detectar des de molts nivells (tancament de locals, de projectes, manca de suport en infraestructura en l’organització d’activitats…) i a les que caldrà respondre, de fet ja s’ha començat a posar fil a l’agulla).