miozz mirades

A Celrà, població del Gironès, han inclòs dins la celebració del Correllengua un àpat popular. Incloure àpats populars a les celebracions és un fet habitual, el que ho és menys és que el menú sigui un plat d’escudella i carn d’olla.
(continua)

Ho he trobat molt encertat. A banda d’oferir un brou molt saborós, i una carn d’olla exquisida, aquest acte gatronòmic posa a l’ordre del dia un plat de la terra, que si bé té la categoria de típic i popular als llibres de cuina i als itineraris turístics, popular de debò a les cuines actuals més aviat no ho és gaire: hi ha famílies que la cuinen per Nadal i encara gràcies, i amb la mania-necessitat de la cuina ràpida, molts joves, singles, grups o parelles, l’han desterrat dels seus menús. Encara que hi ha unes receptes marcque l’estanderitzen, l’escudella té, dins d’uns límits, una àmplia gamma de variants, que la fan prou versàtil com per satisfer necessitats concretes de salut o paladar. I fins i tot, en el marc d’un sopar popular com el d’ahir, pot acompanyar-se de la seva versió totalment vegeteriana  sense fer diferències ostentoses entre comensals. Un bon invent l’escudella i carn d’olla, no sé si els organitzadors del Correllengua de Celrà tenen la intenció de reivindicar-la com a plat popular actual, però si he de fer cas dels comentaris i la satisfacció dels qui vam compartir l’àpat, diria que és un plat que pot guanyar molts punts!

Si us dic que tinc un somni per a la Badalona de la capitalitat de la cultura catalana 2010, potser pensareu que fabulo. Però parlar de somnis no té perquè ser fantasiós.
(continua)

El Departament d’educació, (per parlar d’un exemple seriós), promou – entre d’altres – una metodologia de treball que compromet tota la comunitat educativa d’un centre en l’objectiu d’aconseguir més èxit  per a tothom; és una metodologia reconeguda internacionalment, impulsada per universitats, s’anomena Comunitats d’Aprenentatge (més informació aquí) i s’inicia amb un SOMNI comunitari en què els  membres del centre (famílies, alumnat, professorat, personal no docent…) expressen quina seria l’escola ideal si estes a les seves mans fer-la possible; i concreten prioritats i es posen a fer feina. En molts contextos parlar de somnis alhora de plantejar projectes pot semblar d’un romanticisme una mica il·lús, però en aquest cas sembla ser que el mètode funciona amb eficàcia. I fa ben poc, per parlar d’un altre exemple seriós, Obama va tornar a posar en circulació, en el llenguatge polític, l’expressió tenir un somni. El meu somni és que Badalona, abans de ser excepcional per poder-se mostrar com a Capital de la Cultura Catalana 2010 sigui,  sobretot, culturalment normal. Això vol dir que, essent una ciutat de més de 215.000 habitants, gaudeixi d’una política cultural clara, basada en la participació, la planificació, la promoció de la cultura com a eina bàsica de desenvolupament humà…; ofereixi de forma habitual, i a l’abast de tots els seus ciutadans, una programació cultural estable amb una oferta de qualitat, diversitat i quantitat adients a la qualitat, diversitat i quantitat de la seva població. Això passa per tenir equipaments que ara no hi són (auditori, sales d’assaig per a músics, sales per a arts plàstiques, etc.); per fer-los tots accessibles en tots els sentits (començant pels Centres Cívics i acabant per les seus d’entitats i associacions cíviques) ; per oferir productes que ara no existeixen (programació estable de cinema en català, centres de creació i experimentació, altaveu per als músics i creadors locals, etc.); per oferir una programació d’arts escèniques al teatre municipal normalitzada, molt més àmplia (no només una sessió d’una obra!) en horaris diversos (per què no hi pot haver teatre els diumenges a la tarda?), que arribi al públic de tota la ciutat, i amb una compra d’entrades fàcil per a tothom… També passa per tenir estructures participatives, intergeneracionals, el Consell de Cultura, la  Comissió de Festes, la Taula de Cultura, una agenda de ciutat inclusiva…; i passa per fer un cens d’artistes badalonins de totes les disciplines…

He  somniat que com que serem capital abans de ser normals, ser capital ens ajudarà a ser, en el futur, més normals. 

Aquest matí un tast de torró sard ens recordava, a la feina, que els companys que han anat enguany a col·laborar a l’Escola d’Estiu de l’Alguer ja han tornat. Els records de l’estada de l’any passat, quan amb la Dolors, Flamerich vam acomplir aquesta tasca, són intensos com el blau de les aigües de l’illa. Juntes vam compartir, amb el professorat d’algarès (el català parlat a l’Alguer) tècniques i continguts per aplicar la riquesa dels contes en la tasca de fer descobrir una nova llengua, quan no és la pròpia,o en la de consolidar una llengua familiar molt minoritzada; i vam reviure etapes ja superades en la normalització de la llengua al Principat, especialment pel què fa a les hores de classe impartides a la setmana i pel què fa a l’entusiasme i implicació dels ensenyants. (continua)

Amb l’Alguer, d’abans d’anar-hi, mantinc una mena de vincle afectiu per se, incondicional, suposo en part pel què significa per la unitat de la llengua i la seva extensió territorial, en part per l’atracció que sento per les illes, pel respecte que m’infon una societat que manté la seva llengua pròpia, en solitari, al llarg dels segles…
Les coincidències que ens regala la vida van fer que l’any 2002, quan La Festa Nacional dels Països Catalans em va anomenar membre d’honor de  l’entitat, en la categoria local, nomenés, a nivell de Paísos Catalans a Luca Scala, de qui vaig poder comprovar directament, uns anys més tard, en el marc d’aquella Escola d’Estiu 2008, l’alt nivell de compromís, capacitat de treball, tenacitat i vitalitat per fer efectiva la tasca de recuperació i manteniment de l’ús de la llengua.

La vivència d’aquells dies tan intensos a tots nivells em va fer desitjar i imaginar un compromís de continuïtat en la tasca desenvolupada, en els contactes professionals i personals establerts, fins i tot una regularitat en les anades i vingudes a aquesta petita i captivadora ciutat catalana d’Itàlia. Desig i imaginació que mantinc i alimento virtualment, a l’espera de tornar a trepitjar aquells carrers empedrats, tornar a tastar la melmelada i el licor de murtra en un grat ambient de companyonia, i escoltar aquella melòdica sonoritat catalana de l’alguer que em transporta, imaginàriament, a un escenari històric de segles enrere.
Us recomano visitar l’apartat dedicat a l’Alguer, al bloc de Pere Mayans i també
Apunts de l’Alguer, de Margarida Aritzeta i Joan Elies Adell, imprescindible!

Més sobre l’Alguer

(Endreçant la columna transversal per millorar la recerca temàtica d’apunts)

Accedir al  contingut de l’article

La primera vegada que vaig escoltar l’argumentació a favor de l’ús de la llengua catalana que feia una persona de  Veu pròpiase’m van trencar tots els esquemes. Resulta que aquella culpabilitat disfressada de bona educació que “obliga” a molts catalanoparlants a passar-se al castellà així que s’adonen que el seu interlocutor no és català d’origen, sense ni tan sols comprovar si coneix el nostre idioma, està basada en una premissa falsa. I resulta que aquesta actitud protectora és rebuda per molts interessats no pas com un gest amable d’acolliment, sinó tot el contrari, com una agressió i un menyspreu. I com una exclusió. (continua)

És una argument que complementa i enriqueix allò que explicava ahirIsabel Clara-Simó quan parlava del comportament dels catalanoparlants bilingüistes, passius, (molts més dels qui ho admeten) que no dubten en renunciar a la seva llengua i canvien d’idioma amb una facilitat decebedora. Podríem aprofundir aquest aspecte amb els estudis psicològics de Ferran Suay que explica aquest comportament amb fonamentes de condicionament clàssic, comparable al que pateixen les persones víctimes de maltractament. Però per avui no cal. He rebut l’enllaç a un article de Enia Luna, “La vergonya del primer cop”. Una lectura molt refrescant i saludable que us recomano. L’article sencer val la pena, per contextualitzar i entrar en l’essència dels arguments, però, per fer-vos-en un tast, us reprodueixo els consells que Enia Luna ens dóna, sense complexos, a tots els catalanoparlants:

– No us passeu mai al castellà, és molt frustrant quan una persona no catalanoparlant intenta parlar la llengua i l’aborigen  la hi nega.

– No corregiu tot el que diem malament, una llengua no s’aprèn d’un dia per l’altre i tranquils, que escoltant-vos a vosaltres aprendrem quins són els nostres errors.

– No us desfeu en elogis, arribar a un lloc nou i aprendre la llengua és un fet normal i heu de comportar-vos de forma normal, que és contestar en català i no fer cap mena de comentari de si ho fem bé o malament, o de si ens haurien de penjar una medalla.

– No doneu les gràcies per que parlem en català, no som un messies que ha vingut de l’altra punta del món a salvar la llengua, aprenem el català pel nostre propi interès, som prou intel•ligents i amb prou cultura com per aprendre i gaudir de la llengua i cultura del país que hem triat per viure-hi.

– No cal que mentiu o us disculpeu quan no enteneu el que diem, sabem que comencem i que segurament no ho fem bé. Si us plau actueu amb naturalitat “no t’he entès del tot, m’ho pots repetir?” potser el primer cop no ens en sortirem i ens haurem de recolzar en el castellà o fer gestos… però sobretot, el que necessitem es una actitud racional per part del nostre interlocutor, actueu amb naturalitat que és el que ens donarà seguretat per continuar endavant amb el nostre petit gran repte de començar a parlar català.

– I sobretot, ESTIMEU-VOS LA VOSTRA LLENGUA, ESTIMEU-VOS EL CATALÀ.

Crec que no cal afegir-hi res… o sí. La noia de Veu Pròpia que vaig conèixer insistia molt en  el sentiment d’exclusió que li provocava que ens guardem la llengua per a nosaltres, com si fóssim un club privat en el què no s’hi deixa entrar a tothom.

http://www.youtube.com/watch?v=rUDDDubW7J0

Un regal intel·ligent i estimulant per encetar els actes de la Diada. Plasmar en un apunt de bloc l’acte d’aquest vespre és quelcom semblant a voler capturar dins un pot de vidre l’aroma d’un brou que bull. La conferència de la Isabel Clara-Simó, sobre “El català avui”, no mereix retallades. Ella sola ja justificava tot l’acte. Però hi ha hagut més ingredients, i cap de sobrer.  (continua)

Començant per la presentació de Mateu Chalmeta, en el seu primer acte públic substituïnt a Jaume Vives, el nostre regidor absent, després de la seva mort. Les seves paraules  per emmarcar l’acte, per fer present Jaume Vives i per relacionar-lo amb la pròpia Isabel Clara-Simó, amb qui compartien la menció de membres d’honor de l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans, han estat encertades, convincents i d’un entranyable gens enfarfagós. La presentació d’Oriol Lladó, president d’Òmnium Cultural Barcelonès Nord (abans Òmnium Badalona) impecable i suggerent, ha recordat el Jaume Vives ciutadà compromès, ha relacionat el contingut dels actes precedents per obrir oficialment la Diada ( 2007 Isidor Marí parlant de multiculturalitat i multilingüisme, 2008 Vicent Sanchís parlant de la indústria cultural i 2009 Isabel Clara-Simó parlant de llengua i reivindicació), ha comentat el simbolisme del vistós cartell – la força seductora del taronja optimista entre el fosc pessimisme – i el contingut del programa, i ha donat l’entrada a la intervenció de l’escriptora citant un lúcid i impactant text d’ella mateixa, que acaba amb el contundent: “et diuen fanàtic perquè els és menys dolorós que dir-se a sí mateixos covards” L’autora, abans d’entrar en el què ha estat la conferència en si, ha condimentat  la sala amb al·lusions al seu nom, Espai Betúlia, vinculat a Maria Aurèlia Campmany, a l’exposiió que s’hi exhibeix actualment , “Tirant Lo blanc inicia la gesta, 600 anys de Joanot Martorell” (veure arxiu pdf adjunt), i ha fet al·lusió al seu record viu i sincerament valorat de la nit dels solstici en què va rebre el reconeixement de l’entitat badalonina que explicita l’existència dels Paísos Catalans, fent esment de la solitud en què viuen els escriptors en llengua catalana (exclusivament) i de la importància dels actes com aquell per combatre-la.
I tot això abans d’entrar en la pròpia conferència, que mereix un apunt a banda. Una molt bona manera de començar la diada. Una diada que hauria de ser diferent, diuen. En què caldria començar a canviar el negre del pessimisme pel dinàmic taronja que pretén, amb realisme i intel·ligència, amb creativitat i una mica de provocació, transformar per avançar. I avançar per transformar. Per anar més enllà de la resistència. Com ha fet sempre Òmnium. I ara més que mai. Encomanem el taronja. És una bona inversió de present i de futur.

El vaig conèixer l’any passat a la presentació de la nova edició en català – crioll del Martín Fierro que vam fer a Badalona, i sé que avui ofereix un saborós recital que no em voldria perdre. Però no puc ser a dos llocs alhora! Valgui aquest breu apunt per expressar les ganes que hi hagi més oportunitats d’escoltar-lo. Sergi o Sergio Dantí (té les dues identitats assumides amb naturalitat), es defineix com un trobador modern que troba en l’antiga
forma de trobar una eina de comunicació entre països i  entre generacions.
Us  faig un tast de les seves motivacions, vinculades a l’enyor dels exiliats catalans: (continua)


Els catalans que varen haver de deixar la seva terra, cantaven als seus fills per deixar-los-hi l’empremta del seu país llunyà, de la seva terra.Aquestes son les cançons que em cantaven els meus pares, els meus avis, i que tots cantàvem a casa.
Ell ja m’ho deia:

Fill, un dia has de tornar
i els hauràs de explicar
com mata l’enyorança

Jo sóc l’únic que ha tornat a on no havia nascut.

Que per anys t’he estat cantant
Cançons del Comtat Gran
Per si el dia arribava
Que tu arribessis allí,
no fossis un estrany
En la terra enyorada

I em vaig trobar que aquelles cançons que per a mi “eren” Catalunya, molts catalans no les coneixien…
Ja no es cantaven.
Jo, a canvi, no coneixia las del Dúo Dinámico.
Ves per on

Avui el podeu escoltar a la Bibliomusicineteca del C/ Vila Vilà, 76, a Barcelona, a les 20h. Si no podeu assistir-hi, no deixeu d’obrir l’enllaç que hi ha més amunt.

Seguint en la línia argumental expressada a Tots som el color blanc ,
he trobat un exemple que crec que pot ser útil per al nostre argumentari en relació als beneficis del domini dels idiomes i en especial del propi del nostre país: no tenir el domini d’un idioma concret és un dèficit que es convertirà o no en discapacitat en funció del lloc on es visqui i de les necessitats d’ús d’aquest idioma. Així, el meu dèficit d’ alemany seria  una discapacitat evident si decidís anar a viure i treballar a  Berlín, però mentre no ho faci, estant-me a Catalunya, aquest dèficit d’alemany només em provoca discapacitat quan vull seguir l’actualitat  artística del  meu amic  Joan Sallas  i quan intento llegir alguns dels seus llibres publicats allà, en la versió original. Em passaria el mateix si decidís anar a escoltar una conferència del Jurij Koch a Barcelona – cas que es programés – però segurament hi hauria traducció simultània i la meva discapacitat ja hauria desaparegut, per bé que persistiria el meu dèficit. (continua)

Aquest exemple idiomàtic el vaig fer servir per primera vegada dimarts passat  en una xerrada sobre l’Autodeterminació,  amb pares de joves amb retard mental  convocats per la Fundació COINRE. Es tractava de parlar de com cal fer-ho per ajudar a aquests joves a ser més autònoms en la seva vida diària, i va resultar que el dèfict en comprensió de l’idioma català que tenen alguns dels pares que varen assistir a la xerrada es va convertir en tema de debat quan jo vaig pretendre dinamitzar la sessió expressant-me en català.

Val a dir que l’entorn real i qüotodià  de COINRE mai ha estat un entorn gaire favorable a l’ús del català i que amb aquell absurd argument paternalista que per pretrendre fer  més fàcils les coses als qui tenen dificultats el que acaba fent és augmentar la  seva desigualtat d’oportunitats respecte als altres, aquesta institució no ha tingut mai una política  positiva en aquest sentit. Per això no vaig voler desaprofitar l’oportunitat -davant les mateixes persones que a cada reunió o assemblea exigeixen que tothom s’expressi en castellà- per  posar damunt la taula aquesta comparació i encetar una reflexió col·lectiva.
La conclusió és ben clara: si vius a Catalunya  no tenir domini de la llengua catalana és una mancança que provoca una discapacitat important; provoca discapacitat i, per tant, dificulta l’autonomia personal i social i comporta desigualtat d’oportunitats. Un dèficit discapacitant, per dir-ho clar i català.

Combatre aquesta discapacitat té dos camins, dues línies d’intervenció: una de propositiva i una d’impositiva. La propositiva és la  superació del dèficit, l’accés universal al coneixement de l’idioma; com a mínim a la comprensió: es tracta de  facilitar l’assistència a cursos de llengua catalana, promoure parelles lingüistiques i fer possible espais d’ús per practicar-lo, començant per l’escolta activa; i, en darrer cas, plantejar-se opcions de traducció simultània.  

L’altre, el camí impositiu comporta fer canviar d’idioma i obligar a tothom a parlar en castellà. És el que s’ha fet fins ara, un any rere l’altre, i és el que ha portat a la situació actual: a una situació que vulnera els drets dels catalanoparlants, no és coherent amb la idiosincràsia del país  i no ajuda a canviar el dèfict de partida: perpetua la condició de desigualtat.

Crec que l’experiència de dimarts, les reflexions i conclusions de tot plegat són aplicables en general al conflicte que tenim a Catalunya amb les persones que no volen accedir a la comprensió de la llengua catalana, i podrien esdevenir un bon argument per ajudar-les a fer un canvi d’actitud.

Vaig conèixer aquestes dues germanes pakistaneses gràcies a la Nàdia, que les va convidar a venir a l’Espai Jove de Converses Interculturals, , totes estudien pos-tobligatòria i fa tot just dos anys  que viuen a Catalunya. M’impressiona la seva habilitat per aprendre i parlar correctament català i la seva capacitat per adquirir coneixements amb i en  aquesta llengua nostra que acaben d’adoptar. A la seu de l’associació, un local humil decorat amb unes impressionants fotografies que recomano visitar, s’ha presentat un llibre per facilitar l’aprenentatge de la llengua catalana, un lèxic urdú – català escrit pel jove Naqash Javed, el germà d’elles.La taula era plena d’autoritats, però l’ambient era distès, poc protocol·lari, i a banda i banda de la taula s’han sentit moltes veus. Felicitacions per la iniciativa i per l’empenta de l’associació i un discurs  comú: parlar català és important per ser ciutadà de Catalunya, no només per a les relacions i per a les oportunitats laborals, també per accedir a la seva cultura, al patrimoni i bagatge literari… Mentre degustàvem el pica pica pakistanès, deliciosament  picant el naaan, pakora al punt, comentàvem amb les poques dones pakistanenses presents a l’acte, la necessitat de promoure que les dones pakistaneses surtin de casa, aprenguin la llengua i participin de la vida ciutadan. Fa pocs dies vem fer la mateixa observació a Badalona, a la sessió d’acollida: entre les 100 persones pakistaneses del públic, de dona no n’hi havia ni una. Tenim molta feina,tenim una feinada! En això pensava mentre l’aire de vespre de maig, aquest que impregna les coses de trascendència, em portava olor de taronger entre les parets de pedra, als jardins de la Biblioteca. Anant cap al carrer del Carme en passar per davant la porta de l’Institut d’Estudis Catalans un somriure d’aquells que pugen ben bé de dins m’ha envaït la cara, mentre prenia altre cop el llibre entre les mans. El camí està traçat, no hi ha marxa enrere. El futur és la nostra llengua parlada amb nous accents, i parlada per tots, i parlada per totes…  I sí, tenim una feinada!

Hi ha costums que s’arrapen  fort i costa treure-se’ls de sobre, fins i tot quan ja han quedat buits de contingut: aquest divendres sant a casa no es va cuinar carn, i la falta d’internet a la masia em va connectar amb la paraula abstinència; I tot plegat feia joc amb l’enyor del gust de mantega de les mones d’abans, amb l’emoció d’uns amics agnòstics per veure la desfilada de manaies i amb les preguntes que em feia el meu nebot mentre remenava la llar de foc: Què té a veure la mona amb la Pasqua? i Per què hi ha gent creient si Déu no existeix?Inevitablement  penso en les xifres de venda de les pastisseries, i en les de participants als espectacles religiosos d’aquests dies – actuants i públic – i em pregunto si uns i altres s’ho deuen plantejar com un acte coherent amb les seves creences o, senzillament, com un costum, una referència de pertinença o com un simple acte cultural més. (continua)

I això em connecta amb la conversa que vam tenir al  sopar de la comissió d’experts del El Joc de Badalona parlant dels referents que compartim, dels que ens són significatius entre generacions,  i  dels que han deixat de ser-ho. Constatàvem en aquella sobretaula,com a curiositat, el fet que, per explicar als joves badalonins d’ara què és la Quaresma , ens calgui recórrer a un referent religiós i cultural importat recentment, però potser més conegut, com és el Ramadà. Hem considerat signe d’acollida conèixer i entendre aquest precepte religiós en un paisatge en què s’havien eliminat els conceptes religiosos del marc general de coneixement, i en una difícil tria entre què és expressió cultural i què és estrictament religió.
Llegint el reportatge del diari, ahir, on es presentava com a novetat la manera com molts centres educatius eliminen el lèxic religiós de les festes i  han passat a anomenar les vacances de Setmana Santa vacances de Primavera per no ofendre als alumnes d’altres religions, recordo que això ja ho havíem viscut anys enrere, i m’animo a estirar el fil d’aquesta troca. El progressisme cristià dels setanta i vuitanta va prioritzar el contingut i els valors per damunt de les formes  i va eliminar la simbologia  supèrflua, la fastuositat dels sagraments i molts dels preceptes , esborrant algunes referències seculars, com les processons i les estrictes prohibicions de la Quaresma. La llibertat individual en la vivència de la religiositat semblava una fita conquerida, perfectament amollada a la nova laïcitat de la societat postfranquista. Però alguna cosa no va  funcionar com devia estar previst quan, trencant tots els esquemes i ratllant el surrealisme, alguns ajuntaments van haver d’organitzar processons laiques, i quan, ara i aquí, la fastuositat religiosa ha tornat amb força a omplir part de les agendes culturals, encara que sigui circumstancialment. Ja sigui com a referent de cultura popular, com a part de l’engranatge comercial o com a expressió d’una creença concreta, certa simbologia religiosa és més acceptada ara que fa trenta anys si bé segueix essent un tema que incomoda.Els arguments més radicals del laïcisme post franquista que pretenia eradicar qualsevol simbologia d’origen religiós van donar cabuda en les darreres dècades a una certa i velada flexibilitat culturalista, admetent,més en els fets que en les paraules,que algunes expressions arrelades,  – entre elles els pessebres, les mones i les representacions,- formen part del patrimoni cultural comú, independentment de si s’és agnòstic o es professa alguna o altra religió.  A la tímida  defensa d’aquestes expressions i costums com a referents,s’hi han sumat, darrerament, arguments en pro del sentit de pertinença i d’identitat col·lectiva. Però com que encara no tenim un consens prou sòlid al respecte de tot això, davant la globalització i l’arribada de la nova immigració en aquest país, el nostre, en permanent  crisi d’identitat, el buit s’ha començat a fer sentir. Els arguments que des del laïcisme estricte portaven a ser intolerants amb la simbologia catòlica ara trontollen davant la necessitat de respectar la simbologia d’altres religions – i fins i tot de la catòlica que arriba d’altres terres amb processos diferents– perquè  aquesta ve de bracet de l’expressió cultural de les persones immigrades, i especialment de les classes més populars.  I els arguments del laïcisme culturalista que admet expressions d’origen religiós com a referent cultural topen amb la dificultat de discernir  quins caldria escollir com a referents davant la diversitat religiosa i cultural de la nova societat catalana.  Mentre segueixo enyorant el gust de les mones de mantega – enguany a casa totes eren de nata, trufa i crema cremada – penso que encara no he contestat al meu nebot,i que comença a ser urgent  consensuar un marc d’interpretació que doni resposta i endreci aquest univers, si volem bastir aquest espai comú, aquesta plaça pública des d’on hem de nodrir el sentit de pertinença i la identitat comuna, tot garantint que el dret a les llibertat religiosa no vulneri el dret a la llibertat personal per sobre la col·lectiva.
I m’adono, també que segueixo escrivint les entrades al bloc en format columna, i que possiblement he perdut els lectors a mig camí…Bona Pasqua, signifiqui el que signifiqui per a cadascú!