miozz mirades

LA CATALANITAT COM A EINA   (segueix)

LA CATALANITAT COM A EINA

Tenir accés al coneixement i pràctica de la llengua catalana és clau d’èxit personal i social

Durant el franquisme, quan en només 30 anys la ciutat va sumar 166.000 veïnes i veïns, i la majoria eren vinguts de  fora de Catalunya, (l’any 1950 habitaven Badalona prop de 62.000 persones, i l’any 1982 prop de 230.000) l’impacte d’aquest creixement tan sobtat i la forma com es va integrar a l’entramat urbanístic no van afavorir la interrelació entre la població nouvinguda i l’autòctona, i no va permetre que la immigració entrés en contacte de forma normalitzada amb la llengua i cultura pròpia de Catalunya. L’especulació va propiciar un canvi vertiginós del paisatge badaloní – les masies i els camps de vinyes i horta, i les bòviles desapareixien per donar lloc a un sembrat de blocs de pisos amuntegats en carrers de grans pendents i sense cap tipus de servei-, i també la concentració de veïnat de la mateixa procedència en nuclis tancats en si mateixos.

En aquell context franquista, amb la llengua i cultura catalana prohibida i perseguida, i amb les precàries condicions d’habitatge i serveis amb què es trobaven la majoria d’immigrants, era difícil que les persones arribades de fora establissin ponts lingüístics i culturals en pla d’igualtat amb la població autòctona: la majoria desconeixien que Catalunya era una nació amb llengua, institucions i costums propis, i tenien poques o nul·les oportunitats d’entrar-hi en contacte. D’altra banda, la població catalana que es resistia a perdre la seva llengua i cultura, rebia amb preocupació i recel aquell allau de famílies que usaven la llengua de l’imperi no pas per imposició, sinó perquè els era la pròpia. Però la solidaritat entre iguals va guanyar: tots eren majoritàriament obrers, i van fer front comú en reclamar les llibertats i la dignitat del poble. I van reclamar per als seus fills, poder aprendre la llengua catalana. Apropar-se a la llengua i cultura catalana era per a la majoria un gest de complicitat amb la terra i població d’acollida. I una manera d’estar en igualtat d’oprtunitats. Aquest dissabte en un debat d’Òmnium Jove tres biografies de joves immigrants actius a l’esfera associativa, i amb èxit en els seus projectes formatius – estudis universitaris – proclamaven amb precisió i contundèmcia la importàncis que havia tingut per al seu èxit personal i social l’haver accedit al domini de la llengua catalana. Es constata també una demanda creixent de cursos de català entre població que fa molts anys que viu aquí i encara no el domina, però que ha entès que la cohesió d’aquesta ciutat passa per fer de la llengua catalana una llengua compartida. Tot fa pensar que la validació del sistema d’immersió a les escoles obté un ampli consens social, i que ben poques persones estan disposades a perdre aquest benefici.