miozz mirades

De vegades penso que si fos la dansa pròpia d’una altra terra molt provablement ens fascinaria la seva versatilitat inclusiva i el simbolisme propi de tota dansa en rotllana. Potser fins i tot ens interessaria el seu so, el seu ritme.  (segueix)
Segurament si fos pròpia d’una altra cultura trobariem totalment inoportú burlar-se’n i menysprear-la, i ens semblaria normal difondre-la i actualitzar-la: la miraríem amb respecte independentment de trobar-hi més o menys gràcia, més o menys sentit estètic, més o menys complaença en observar-la o ballar-la. Com passa amb moltes altres danses o expressions culturals. Amb gairebé totes, diria. Per això és sovint des dels ulls dels altres – estrangers en gran mesura – que en rebem ímputs positius i de lloança.
Desconec quin és el motiu exacte de la seva manca de popularitat no només en els cercles avantguardistes sinó fins i tot en el món de la cultura popular catalana;  he sentit a dir que en el seu moment, escollir-la com a pròpia de tot el territori obviant altres formes va ser una decisió equivocada i controvertida, també que al llarg dels anys s’han fet moltes coses malament al seu voltant, promovent-la massa lligada a l’oficialitat, potser, i especialment amb el tema dels concursos… però res justifica, crec, l’arraconament que viu actualment la sardana  alhora de promoure, fer conèixer i fer estimar, expressions culturals pròpies del nostre país. Sembla que faci vergonya, que sigui fer el ridícul defensar-la, que simbolitzi una cultura anacrònica… per què? Reconec que ho desconec. Però em dic si no seria preferible saber valorar tot allò positiu que aporta  en comptes de descartar-la o comparar-la amb altres expressions per fer ressaltar aspectes des d’on, competitivament, queda en desavantatge. O si no seria preferible enfatitzar les opcions per actualitzar-la – que n’hi ha –  per fer-la més compatible amb els interessos actuals, popularitzar la seva sonoritat amb gestos que traspassin fronteres de públic, com va fer al seu dia la Dharma…
Si jo li hagués de fer l’article, alhora de fer-la conèixer – la part ballable, en l’aspecte musical no hi entenc prou –  no en destacaria pas els vestits uniformats ni les colles que concursen – sense menyspreu de la seva tasca, lloable – : a mi m’agrada sobretot aquest aspecte popular, de poder-la ballar vestit de qualsevol manera, aquest agafar-se de les mans gent de tota mena i condició, aquest sentit d’inclusió, de posar-se d’acord sota uns acords que poden arribar a emocionar.
He rebut de la meva mare l’estima sensible per aquesta dansa i pel seu simbolisme, i reconec que m’agrada ballar-la. Ho faig ben poc, tot sigui dit. No en sé gaire, ni tinc una gran cultura sardanística, però si vaig a qualsevol lloc on es toquen i ballen sardanes, els peus se m’hi en van,  el cor m’hi porta. I m’hi poso. I hi ha un sentir molt especial en aquest fer moure un cercle tan divers al ritme de la cobla, en aquest seguir el repartiment matemàtic que algú que en sap – generalment un home gran – fa seguir a còpia de singulars crits de tan en tant – dos i fora! – i en aquest sentir vibrar la música que et fa saltar – mans ben enlaire – acompassats, apassionats…
Dissabte, al Cap de Creus, ballant sota la primera llum del dia – i de l’any – comentàvem que això de saber comptar – per repartir – es perd, que ben poca gent sap fer-ho encara. La sardana diuen que és la dansa nacional de la nostra nació, la catalana, però a mi sovint em sembla una dansa clandestina, marginal… reivindicable!