miozz mirades

El tot setmana del 10 d’octubre, usar el nom de l’escola en va (segueix)

USAR EL NOM DE L’ESCOLA EN VA

Sempre m’ha impressionat la facilitat amb què algunes persones opinen sobre els problemes relacionats amb el sistema educatiu, sense tenir cap rigor científic i sense documentar-se mínimament. És com si jo em posés a pontificar sobre com s’ha de fer una intervenció quirúrgica o com ha de ser el tractament mèdic d’una malaltia complicada. I és que  en el terreny educatiu sempre surten els típics savis que amb quatre simplicitats pretenen explicar realitats complexes tot inventant  solucions que ben poca cosa hi tenen a veure. És com si a un malalt de càncer de ronyó en procés de metàstasi, a qui se li trenca un dit de la mà, decidissin enguixar-li tot el cos, argumentant que el guix que necessita per immobilitzar el dit trencat li pot frenar el càncer i la metàstasi. Una absurditat com aquesta no l’acceptaria ningú, perquè no té cap lògica ni respon a un mínim sentit comú.. En canvi, quan es defensen disbarats del mateix nivell però per a temes educatius, sovint s’hi dóna credibilitat.

Com en el cas de les darrerres declaracions de Duran i Lleida on simplifica la complexitat dels problemes de l’educació i els redueix a un únic pol, per acabar donant la culpa de tot als joves estudiants que s’incorporen al sistema educatiu tard i procedents d’altres plans d’estudis (tan absurd com acusar la fractura d’un dit de ser la causant del càncer) Si de debò volgués fer una anàlisi dels problemes que afronta el sistema educatiu, o una anàlisi de quin és el model de societat a què aquest respon i contribueix, li caldria basar-se rigurosament amb dades, En canvi es limita a aplicar barroerament la tècnica del rumor, per afiançar l’interessat rumor que vol desqualificar el sistema públic i presentar el sistema privat com a única alternativa vàlida i fiable. En el més pur estil de propaganda empresarial. La selecció econòmica-social que exerceix l’escola privada i part de la concertada, evitant la barreja equilibrada dels joves de diferents classes i procedències, és una selecció aplaudida per els qui volen i poden superar aquesta barrera, desconeixedors com són dels valors que aporta en la formació acadèmica i humana global l’escolarització en i per a la convivència en la diversitat. L’errònia convicció que escolaritzar a la pública “és per als pobres” i és una opció de “mala qualitat”, i que en canvi fer-ho a la privada és símbol de “progrés social” i de “voler el millor per als fills”, és una errònia convicció tristament arrelada, i promoguda per polítiques educatives socialment segregadores, que no aposten decididament per la qualitat de l’escola pública i la cohesió social. Els prejudicis xenòfobs i el classisme que desprenen les declaracions del senyor Duran i Lleida, així com l’acceptació popular que obtenen, ens haurien de posar en alerta, i fer reaccionar.

(article relacionat, a la barrejada qui no desbarri para? (I)…l’escola)

,

PER UN PAÍS DE TOTS, L’ESCOLA EN CATALÀ

PER UN PAÍS DE TOTS, L’ESCOLA EN CATALÀ

Aquest dilluns ha començat el curs a les escoles de tot el país, i a Badalona, com en altres ciutats, la comunitat educativa ha sortit al carrer a manifestar-se. La Plaça de la Vila era plena de gom a gom, diuen si érem més de 1.000 o 1.500 persones, però el més important és la diversitat de persones que es manifestaven sota un mateix clam, promogut per Somescola.cat: per un país de tots, l’escola en català.

A banda de ciutadania en general, càrrecs i organitzacions polítiques, i organitzacions sindicals i socials, el gruix de la concentració el formaven famílies, criatures, professorat i serveis educatius, és a dir comunitat educativa. Comunitat educativa diversa: de centres concertats, d’escola pública, de primària, de secundària, i el més important, de tota la ciutat. Algú es podria pensar, erròniament, que això de defensar el model actual d’escola catalana i de negar-se a complir la interlocutòria que obliga a canviar-lo, és una dèria de quatre polítics. Però observant la Plaça de la Vila es veia ben clar  que és tota una altra cosa. El moviment Badalona es mou, en defensa d’una escola pública i de qualitat, contra les retallades, també s’hi ha sumat, i és un moviment integrat per molts centres i associacions de famílies de Badalona que es troben en zones de la ciutat on la majoria de la població no és catalanoparlant d’origen. Centres i AMPAS que defensen el model d’escola catalana actual perquè saben que aquest és un sistema que ha funcionat correctament i ha capacitat a totes les nenes i nens del país perquè quan acabin el seu pas pel sistema educatiu obligatori dominin correctament les dues llengües oficials a Catalunya, a més de, com a mínim, una d’estrangera.

Els resultats obtinguts demostren que els joves escolaritzats a Catalunya aconsegueixen uns nivells de castellà iguals o superiors que els de altres zones de l’Estat Espanyol,  amb l’avantatge que dominen, a més, la llengua catalana, i que gaudeixen dels beneficis de deixar de ser monolingües. Però el més important de tot és que amb aquest sistema es garanteix la igualtat de condicions i oportunitats, impedint que la llengua d’origen sigui motiu de segregació, d’exclusió o discriminació. I garantint que qualsevol persona que arriba al país pot, mitjançant l’escola, accedir a la llengua pròpia d’aquest. La societat catalana no separa els seus joves per raons de llengua, els barreja i els capacita a tots per igual. I aquest és un patrimoni, un dret, un valor com a país, que no podem perdre. Amb el català a l’escola, cap pas enrere!

Ho podem dir tot o no cal dir res. El model de societat catalana que no segrega les persones per raons de llengua es forja a l’escola. Això no ens ho poden fer canviar. Prou persecussió!! Més informació: ÒMNIUM, PLATAFORMA PER LA LLENGUA, CAL, VEU PRÒPIA,
Podeu consultar els articles del calaix llengua pròpia, comuna, i avui us recomano especialment el bloc del Pere Mayans, El pols de la llengua als Països Catalans, que ha parlat sovint de la sentència i segur que ho tornarà a fer aviat.

El dia 8 d’agost de l’any passat vaig escriure aquest apunt que sota el títol 3D o català  parlava en temps real de la discriminació que pateix l’oferta cinemetogràfica en llengua catalana, citant i incloent altres articles de referència sobre el tema. Ahir ho vam tornar a comprovar, fil per randa, amb la projecció dels Barrufets. Si la principal gràcia de la pel·lícula és el seu format en 3D, associar la projecció en català = al NO 3D és un càstig proactiu de gran eficàcia. Després que no ens vinguin amb estudis d’audiència. Tot és una trampa feta a mida.

ps. al Lauren Gràcia l’atenció als usuaris amb mobilitat reduïda, és a dir, amb cadira de rodes, excel·lent.

Durant molts anys, Òmnium va ser per mi una cosa dels meus pares que pertanyia a l’univers familiar de les coses importants, com el Tele Estel, Serra d’Or i totes les col·leccions de llibres editats en català que apassionaven al meu pare i a la meva mare. Però així com el Tretzevents, el Patufet, el Faristol i la Nova Cançó mel’s vaig fer meus, allò d’Òmnium em semblava que era més cosa dels grans. (segueix)
Quan Òmnium va néixer jo tenia 9 mesos, i va entrar a casa immediatament. Més tard vaig entendre el valor d’aquella iniciativa en certa forma plural, i clandestina, per salvar els mots. En créixer, la canalització dels afanys nacionals i democràtics la vaig fer des d’entorns cívics diversos – esplais, l’Assemblea de Catalunya, seguiment de la Nova Cançó, campanya pro Xirinachs al Senat –  i no va ser fins als 20 anys que em vaig comprometre més seriosament amb temes de llengua i país, movent-me al voltant de La Crida. Llavors per mi Òmnium era un referent clau de la resistència durant el franquisme i de la trasnsmissió d’un llegat cultural, però que ja havia complert part de la seva feina i es dedicava tan sols a promoure classes de català i actes emblemàtics de cultura catalana. No hi relacionava el batec reivindicatiu que aglutinava les aspiracions de molts joves del país. Era com si s’hagués anat envellint al mateix temps que els seus fundadors.
Per això em satisfà tant, ara que jo també en tinc 50, descobrir un Òmnium que arriba a aquesta edat havent aconseguit reactivar-se i regenarar-se sense perdre el seu fil històric, i tenir un paper clau en l’actualitat. En parlo avui a Vilaweb i en parlava a l’article sobre “llengua, cultura, país i cohesió” al voltant de la festa del programa Quedem?, l’emblema de l’aposta per la cohesió, la porta per on, per cert, jo he trobat sentit a implicar-m’he amb l’entitat. Jo avui, a l’acte dels 50 anys hi vaig amb el meu pare. Això per mi omple la celebració d’encara més significat.

De la indignació que va cristalitzar enfront la sentència del Tribunal Constitucional  produint una manifestació com la del 10J, i de l’ocupació de la Plaça Catalunya pel moviment del 15M amb les acampades-assemblees d’Indignats, en trec un denominador comú: el poble parla al carrer per dir unes coses, i el món polític que es decideix a les urnes parla per dir-ne unes altres. (segueix)
És com si hi hagués dos sistemes paral·lels que no acaben de trobar-se.
Però és que a la vegada el clam del carrer també ha funcionat com dues indignacions paral·leles, que tampoc acaben de trobar-se. La indignació per la crisi no vol relacionar-hi el sistema de finançament de l’Estat ni l’espoli fiscal que pateix Catalunya, i la indignació per la sentència de l’Estatut no aconsegueix sumar sensibilitats dels catalans que se’n senten poc o gens, ni aconsegueix incloure com a clarament llegible el discurs dels drets socials. I estic segura que fins que no es puguin sumar les dues indignacions no hi haurà forma de plantejar l’equació que pertoca. Equació que només es podrà resoldre quan la veu del poble indignat es tradueixi al llenguatge que filtren les urnes, i la traducció sigui fidel.

Que el nostre arc de triomf sigui fals – és a dir, no commemora cap victòria bèl·lica ni cap altre tipus de victòria -, sempre m’ha semblat un detall simbòlic. Avui el passeig de Sant Joan amb l’arc de triomf a contra llum era un bon lloc des d’on esperar la posta, al final de la manifestació.

Aquesta tarda, per ser dijous, a Òmnium hi havia Xerrem, com sempre, però avui amb un berenar de “final de curs”. El XERREM és un programa que promou la CAL per ajudar als nous parlants de català a perdre la por a parlar-lo i a guanyar fluïdesa verbal, tot consolidant l’aprenentatge de l’idioma. Necessita voluntariat, local, i algú que se’n responsabilitzi, i a Badalona d’aquest aspecte se’n responsabilitza Òmnium, dins els plans que per a Llengua i Acollida s’han dut a terme impulsats per la Regidora de Convivència de l’anterior legislatura. (segueix)

Fa dos anys vaig escriure l’article “dèficit i discapacitat (II), el cas dels idiomes”.  Us convido a llegir-lo i a pensar uns minuts sobre el seu contingut. No diu res de nou, però ho diu d’una manera que pot ser útil per fer entendre allò que sembla que a tantes persones els costa d’entendre. Parla de la relació entre l’accés a la competència en llengua catalana, i la igualtat d’oportunitats, aquest binomi imprescindible que alguns veïem tant clar i d’altres, en canvi, obvien. Hi penso molt, darrerament, quan observo tants agents educatius al meu voltant que desaprofiten diàriament l’oportunitat de posar el seu gra de sorra per construir una societat menys excloent pel que fa a facilitar l’accés a les eines lingüístiques per desenvolupar-se en una societat com la nostra. (segueix)

Em costa d’entendre que l’exigència professional en la seva intervenció
social o educativa no inclogui aquest instrument fonamental per a la
igualtat d’oportunitats. Però no vull creure que ho facin per mala
voluntat, o per l’exercici d’un conscient paternalisme protector i
limitador (guettizant, al cap i a la fi). I arribo a la conclusió que,
simplement, no hi creuen. Per desconeixement o per convicció, però no hi
creuen. No són conscients del poder del binomi llengua i cohesió. Ni
del poder dels contextos d’ús pràctic com a elements imprescindibles per
a l’aprenentatge d’una llengua. I no s’adonen de com el seu gest
qüotidià està determinant proactivament la trajectòria d’accessibilitat i
inclusió del present i el futur d’aquestes persones.

Si un idioma no es practica no s’àprèn, no es consolida. Un no s’hi fa competent.
En alguns contextos del nostre país, els joves que no tenen el català com a llengua familiar i viuen en zones on el català no és present ni tan sols en els serveis públics (inclosos els centres educatius, especialment de secundària, on en molts casos la presència de la llengua catalana és un simple reducte testimonial) on se suposa que han d’adquirir-ne la competència?

Obviar la llengua catalana en la relació i intervenció amb joves i població general que no la té com a pròpia és negar-los l’oportunitat d’accedir-hi. Negar-los l’oportunitat de fer-se-la seva, d’incorporar-la com a un patrimoni personal i col·lectiu que juga a favor. Perquè negar-los-la, indiscutiblement, hi juga en contra.

I això, quan ho entens t’ho creus, i si t’ho creus ja no pots deixar de defensar-ho… (tret que estiguis en contra de la inclusió i de la igualtat de drets i deures)

Ahir al vespre quatre visitants encuriosits – i molt amables – em van demanar que els n’expliqués el significat; i la simbologia. Al pati de la Rectoria de Santa Maria, davant aquella font guarnida de cireres i flors (en Carreras ja havia fet la seva feina de cada any) i en la quietud fresqueta del vespre, vaig improvisar una petita expedició guiada cap a l’origen d’un costum curiós, discret, misteriós, i extremadament bell.
En sabem poc de l’ou com balla, , però havent-hi l’ou pel mig no costa gaire especular una mica. L’hi trobes la gràcia, i el sentit, sobretot si et deixes endur per aquest joc d’aixecar-se i caure, caure i aixecar-se. M’hi podria passar hores deixant anar la ment, sota el xiuxiueig del brollador.
Els visitants han agrait l’explicació, i s’han fotografiat sota la font, meravellats. Marxo abans no surti la multitud de l’església, que el concert de corals ja es va acabant. Corpus sempre em pessiga la galta i em porta als tirabuixons i el vestit blanc de primera comunió. Tot això és tan lluny, ara. Gairebé ni recordem el seu sentit religiós.
L’ou com balla, en canvi, parla a tothom, cregui el que cregui. El trobo preciós.

El tot setmana del 6 de juny: garrotins a Badalona (segueix)

GAORROTINS A BADALONA

És força estesa la creença que el garrotí nasqué de la convivència musical entre paios i gitanos de la Lleida dels anys 40 i 50 del segle XX. Un fet que li confereix un alt valor simbòlic afegit. El garrotín és un tipus de cançó improvisada que va combinant quartetes de lletra creada sobre la marxa, amb la tornada que fa “Al garrotín, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan; al garrotin, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan.” Dissabte passat, a Can Solei, els més de 400 participants a la festa “Ara més que mai som cohesió”, van anar escampant a ritme de garrotin – amb l’ajut del grup de rumba Naraina – el seu missatge per tot el Parc, i avui des d’aquí l’escamparem per tota la ciutat. No hi caben tots, aquí en teniu una petita mostra:    

“De Manresa i de Girona, de Reus, Barcelona i Vic//hem vingut a Badalona//Ai! Quin país més bonic! (Al garrotín, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan; al garrotin, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan) Avui estem tots units//amb teca d’allò més bona//passant-ho la mar de bé//acollits per Badalona (…)Quedem per anar a berenar//a veure qui vol venir//que parlarem català//per sentir-nos més d’aquí(…)Un país acollidor//amb llengua i cohesió//l’alegria i la disbauxa//són claus de l’integració(…) El garrotín és de Lleida//s’ha escampat per tot el món//el canta gent ben diversa//com diversos aquí som(…)Hem vingut de totes bandes//de Reus, Lleida i Girona//Santa Cristina, Igualada//Vic, Torelló i Badalona (…)Tots tenim arrels diverses//l’Argentina, Senegal//la Bretanya, el Sahàra//Madrid i Ciudad Real(…)Agraïts a Badalona//moltes gràcies al Quedem//hem passat molt bona tarda//algun dia tornarem(…) Ens ha agradat molt la Venus//i el teatre Principal//la platja, el patí de vela//i els actors fent l’animal(…)El Quedem som una colla//que tots junts participem//benvingutsi amb il·lusió//junts el país millorem (…)Avui som a Badalona//per conèixer la ciutat//molta gent, moltes cultures//Gràcies Òmnium Cultural(…)Amb gent de la més diversa//avui aquí ens hem trobat//I hem tingut una conversa//que a tots ena ha agermanat(…)Hem vingut amb il·lusió//i ens n’anem amb cohesió//i al veure gent tant diversa//ens fa sentir molt millor(…) Quedem és llengua i trobada//és cultura i diversió//participa al Quedem//farem un país millor(…) Per conèixer bé el país//la terra i les persones//res millor com el Quedem//aquí segur que enraones//Benvinguts a Badalona//Òmnium fa els 50 anys// Òmnium és llengua i cultura// i Països Catalans (…) Heu conegut Badalona//en teniu bona opinió//que ningú no us enganyi://Badalona és cohesió!

De petita, quan m’apropava als detalls de la Història de Catalunya al compàs dels acords vibrats per la veu de Guillermina Motta, m’empipava i disgustava amb la decisió que van prendre els nostres avantpassats al Compromís de Casp. Per què van haver de donar el poder i els honors a qui jugava al bàndol contrari? Perquè permetre aquest gest que marcaria el futur per sempre més?    (segueix)

Aquest any, quan vam treballar aquesta etapa de la història amb l’alumnat de 2n d’ESO, alguns van fer-se la mateixa pregunta des de la simplificació del relat. Com es poden cometre aquests errors estratègics? Com es pot ser tan vulnerable als cavalls de Troïa que porten les intencions invasores ben esmolades i a punt d’assalt?

Avui el Compromís de Casp m’ha vingut al pensament. I aprofundint en tot el que el va precedir, penso en la complexitat de causes i intrigues que acaben fent que un fet concret, històricament rellevant, es produeixi.

Des del deconcert badaloní dono voltes i més voltes a totes les anàlisis i opinions fetes del dret i del revés, (l’Oriol Lladó en fa un bon recull aquí) i de moment segueixo encallada en aquesta valoració. Com en el Compromís de Casp, la meva sensació és que per sempre més lamentarem aquest curs que ha fet la nostra història. I no només a nivell local…

Que és conseqüència d’un problema de fons, manifest, i d’un problema de fons menys manifest? evident; i que es converteix alhora en causa de problemes majors? també.

Com en les baralles entre adolescents, cal analitzar totes les prèvies que han portat a l’esclat del conflicte, i evitar sentencies de culpabilitat absoluta que tranquilitzen consciències però no resolen res. El repartiment i l’alternança en els papers de víctima o culpable s’inscriu en un entramat de causes i conseqüències de relat complex, que cal afrontar amb criteris sistèmics per poder sanar. I per poder evitar que la bola de neu segueixi creixent i arrossegant-nos cap a un futur de trencadissa irreparable.

Fa unes setmanes, quan al matí de Catalunya Ràdio en Rafa Crespo i jo explicàvem les accions de formació dels agents Antirumors desenvolupades en el marc de la Plataforma Badalona som totes i tots  (ho podeu escoltar aquí), en Manel Fuentes va posar en valor el fet que qui actuava de portaveu d’aquesta sinergia ciutadana a favor de la convivència en la diversitat fos, alhora, algú amb responsabilitat dins d’Òmnium Badalona.  (segueix)

Segurament, tal com ell va voler destacar, hi ha un valor simbòlic afegit al valor immediat, intrínsec a la tasca desenvolupada i sumada a la de tantes altres entitats – moltes d’elles amb un històric de compromís per la cohesió més conegut i reconegut que no pas el d’Òmnium -, un valor simbòlic que trenca uns quants esquemes. El ferm compromís d’Òmnium per a la cohesió no és nou, però segurament encara és poc conegut. Aquest dissabte a Badalona tindrem l’oportunitat d’acollir la festa anual del programa QUEDEM? sota el lema ARA MÉS QUE MAI SOM COHESIÓ. I m’adono que per a algunes persones el Quedem? ja és una marca reconeguda, però que per a moltes altres només és un curiós interrogant

Tot i que la contribució d’Òmnium a la cohesió durant el franquisme i postfranquisme és innegable per íntrínseca al seu compromís per la llengua, cultura i país, aquesta contribució ha estat fins fa pocs anys especialment tangible en el pilar de la llengua, que és on s’ha marcat més la seva referència. Llengua i cohesió han estat sempre unides, malgrat en els seus inicis no es fes esment al mot cohesió (La defensa i contribució al model educatiu d’immersió catalana, evitant una fractura que hauria estat irreparable, i totes les aportacions al seu voltant, són un llegat perdurable i vigent. Més endavant la posada en marxa del voluntariat lingüístic en format parelles de persones que a més de compartit la llengua comencen a trencar barreres interpersonals constaten que cohesió lligat a la llengua fan una parella indissoluble)

Però no n’hi havia prou. L’ampliació del ventall de procedències de la nova ciutadania i la constatació del fracàs d’algunes polítiques culturals post transició (que blinden cultures pròpies sense promoure cap interacció amb la del país d’acollida),  incrementava els reptes: la major distància lingüística i cultural i la necessitat de convidar a conèixer el país i la cultura defugint plantejaments estrets i essencialistes obligaven a posar en pràctica nous models d’intervenció.

I va sorgir el Quedem?

El Quedem? aposta per una fórmula agosarada: la de posar en situació d’igualtat a les persones nascudes al país i a les que hi han vingut a viure havent nascut en altres terres. No es tracta d’estimular l’acollida protectora que marca una diferència entre amfitrions i nouvinguts, ni de promoure cap forma estereotipada d’intercanvis suposadament “interculturals”, com si la cultura fos un paquet tangible i manejable. Tampoc es tracta d’un exercici d’assimilació ni de juxtaposició cultural.

Es tracta de buscar una raó que aglutini en un mateix espai vivencial i amb un objectiu comú, persones diverses, assegurant la barreja de procedències entre els participants. I es tracta que junts descobreixin referents geogràfics, culturals i socials que els facin construir sentit de pertinença fent comunitat, convivència en la diversitat. També es tracta de que, en aquest espai comú plurilingüe, entre la multitud de llengües presents se’n comparteixi una com a referent. Una pràctica lliure i funcional del català oral, que ajudarà a alguns a consolidar-lo en ús, a d’altres a saber-lo fer servir per comunicar-se amb persones que no la tenen com a llengua primera.

Els Quedem? són un bon invent. Són una manera de descobrir i fer país amb una nova mirada, amb uns altres ulls. I de posar-hi un valor afegit. Les rutes i activitats del Quedem? són gratuïtes però requereixen inscripció. I cuiden l’aspecte comunicatiu, el clima i la relació interpersonal, la tertúlia, el diàleg… Però són sobretot una fórmula pràctica per trenacar barreres i prejudicis entre persones aparentment diferents, per fer-nos descobrir que darrere qualsevol estereotip hi ha un nom propi, una veu, una mirada, una ment, una personalitat. Són tantes coses que, per això, aquest any a Badalona estem contents de tenir-lo en marxa, i de ser amfitrions de la festa de cloenda. Atenció doncs:

Aquest proper dissabte 4 de juny a la tarda, Òmnium Cultural celebra a Badalona la festa ‘Som cohesió’. Més de 400 persones d’arreu de Catalunya i d’orígens molt diversos participaran en aquesta activitat que serveix per cloure els programes de cohesió social (principalment el Quedem? i el Voluntariat Lingüístic) que l’entitat fa arreu de Catalunya.

El tot setmana del 25 d’abril: caramelles també a Badalona (segueix)

CARAMELLES TAMBÉ A BADALONA

Aquesta setmana que ha començat amb el Dilluns de Pasqua Florida, – una festa pròpiament catalana – vull parlar de les Caramelles, i concretament de les Caramelles a Baix a Mar de Badalona que un any més, han omplert els carrers de cançons i han fet sortir la gent als balcons. Hi ha qui no troba oportú rescatar o re inventar tradicions antigues que ara pot semblar que han perdut tot el seu sentit, i hi ha qui, en canvi, considera que és vital per a qualsevol poble conèixer els costums antics i refer-ne el fil que els lliga amb l’actualitat. En qualsevol cas, i potser influïda pel meu recent contacte a Coyoacán amb la tasca duta a terme per Frida Kahlo i Diego de Rivera de recuperació del passat precolombí i de posada en valor de les diverses tradicions i elements culturals populars mexicans, en una època en què tant aquest passat com aquest patrimoni del poble eren majoritàriament ignorats, considero que sí que cal donar rellevància a aquesta tasca de recuperació d’elements que ens ajudin a conèixer qui som i d’on venim, sobretot quan se n’ha perdut la pista per causes impositives, com són les guerres o ocupacions. No oblidem que el poder autoritari d’un govern – o d’una ideologia – s’exerceix controlant les expressions culturals del seu poble, i que és en aquestes expressions on sovint el poble preserva la seva força.

Es desconeix la incidència d’aquest costum tan arrelat i prolífer a tot Catalunya, a l’entorn rural badaloní, però sí que sabem que va ser en l’entorn obrer de la Badalona industrial de finals del segle XIX quan es fan presents a la ciutat gràcies a la tasca dels Cors de Clavé fins a mitjans del segle passat. Nascudes com a suma de ritus propis de la celebració de l’arribada de la primavera amb costums religiosos vinculats a la Pasqua, van ser reconvertides sota el principal valor que tenien: la formació dels cors i la creació d’un espai festiu participat pel poble. Les Caramelles badalonines actuals, recuperades per diverses entitats sota el lideratge de Soca.rel,  aporten elements propis que promouen la màxima participació, com ara l’edició de la Caramella de l’any, un text satíric sobre l’actualitat a la ciutat que es canta i es regala en format de punt de llibre. Lluny de quedar com un apunt folklòric entranyable però sectorial i minoritari, crec que les Caramelles tenen en si mateixes elements d’articulació i participació que les podrien convertir en una d’aquelles referències que tanta falta ens fan a la ciutat. Només caldria un cop de mà a la tasca de les voluntarioses entitats per tal de fer-ho possible…