miozz mirades

Em va començar a apassionar la història quan vaig entendre allò de la història és conèixer el passat per entendre el present i preveure/decidir el futur…
La història es fa i s’escriu cada dia, i l’escrivim amb cada gest, el meu, el teu, el seu, el nostre.
Conèixer el passat per entendre el present.
Entendre el present per preveure/decidir el futur.

(fotografia de l’any 1932 reclamant l’estatut votat pel poble de Catalunya)

Avui, per la ràdio, he escoltat un senyor que deia, amenaçador: aniré a la manifestació, però a la primera estelada que vegi, m’entorno a casa! És la discreta i eficaç intolerància dels qui van de no radicals. (segueix)

Quan es va conèixer la sentència de TC i es va activar la convocatòria que en previsió ja havia anunciat ÒMNIUM, en alguns  cercles independentistes hi va haver uns moments de dubte: si ja  s’havien posicionat en contra un estatut que pretenia perpetuar la via autonomista, quin sentit podria tenir manifestar-se contra la sentència que esmicola aquesta via? Afortunadament la lucidesa independentista, no sectària, va superar ràpid aquest parany, i va veure que el lema SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM és una convocatòria de país, plural i inclusiva. Tothom hi és cridat, sense exclusió. És una resposta contundent, un clam que va molt més enllà de la sentència del Tribunal Constitucional: és la queixa per tota la falta de respecte espanyol al Parlament i al poble català perpetrat en els darreres anys. I als independentistes – titllats sovint d’intolerants i radicals – no ens importarà manifestar-nos en la mateixa riuada de gent que tot i creure en la nació catalana, no opta per la independència.

No podem dir el mateix dels no independentistes, federalistes, autonomistes o espanyolistes directament. Segur que n’hi ha de tota mena, i no voldria generalitzar injustament. Però sobta aquesta negativa explícita a caminar junts, sota el mateix lema. Un lema que, d’altra banda, no hauria d’excloure ningú, ja que el propi estatut aprovat pel Parlament català i referendat pel poble proclamava la nació catalana com a sobirana. Que tenen por que la manifestació es desbordi i es converteixi en un clam per la independència? Doncs què esperaven? Després de quatre anys d’agonia, com diu en TITOT al seu apunt, el cadàver és ben mort.

La mateixa por podrien tenir els independentistes: i si la manifestació es converteix en un clam a favor de l’Estatut ?
La manifestació serà el que vulguem que sigui les persones que hi assistim, I caldrà respectar-ho, no? O és que no hi ha d’haver igualtat de dret d’expressió entre els qui respectin l’amplitud del lema (no l’oblidem SOM NACIÓ I DECIDIM)

Per mi, la manifestació de dissabte és necessària per poder fer sentir el clam d’un poble, per poder fer sentir la queixa per un maltracta, per un atac a la dignitat d’un poble i de les seves institucions. Cal anar-hi tant si es creu en la via estatutària com en la via, independentista, tant si es creu en l’útopic estat espanyol federal, com en un estat propi català: el cas és tenir clar que Catalunya, com a nació, té el lliure dret a decidir sobre les lleis que l’han de governar.
Això sí, aquest mínim hi ha de ser forçosament,sinó seria fer trampa…

EL TOT: MANIFESTACIONS  (segueix)

Fa quinze dies el meu article havia de parlar d’una manifestació, la que convocava Deixem de Ser Invisibles per demanar millores necessàries en el servei porta a porta de taxis adaptats per a persones amb mobilitat reduïda. A darrera hora no se sabia si es desconvocava o mantenia, i vaig preferir reservar el tema per a una millor ocasió. Curiosament avui, quan em disposo a escriure el següent article quinzenal, es fa difícil parlar d’altra cosa que no sigui justament d’una altra manifestació, la que la societat civil catalana, liderada per Òmnium Cultural, va proposar de fer, ja fa temps, si la sentència del Tribunal Constitucional era irrespectuosa amb el Parlament i el poble català. La que es farà aquest dissabte dia 10, a les 6 de la tarda, a Barcelona, per manifestar un clam de protesta i d’afirmació democràtica 

Es fan manifestacions per pressionar una negociació, d’altres per expressar col·lectivament una motivació, per protestar per una actuació, per reivindicar drets, per denunciar injustícies, per afirmar col·lectius… Sempre que es convoquen manifestacions hi ha moltes preguntes a fer-se, especialment sobre la seva necessitat, la seva utilitat, la seva oportunitat i la seva eficàcia.

La manifestació reivindicant millores al servei porta a porta finalment va fer sentir la presència indignada  de desenes de persones fins al Ple Municipal. Era la queixa per una necessitat gens ben resolta, i per un conflicte mal gestionat. Una manifestació d’àmbit local i sectorial que de cara endins va satisfer als participants, i que de cara enfora esperem que no calgui repetir:  un ajuntament com el de Badalona no pot permetre que aquest tipus de problemes encara existeixin, i  menys que per tractar-los calgui ocupar la via pública.

La manifestació que dissabte recorrerà el Passeig de Gràcia de Barcelona sota el lema SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM és una convocatòria de país, plural i inclusiva. Tothom hi és cridat, sense exclusió. És una manifestació necessària per poder expressar un clam, per poder fer sentir la queixa per un maltracta, per un atac a la dignitat d’un poble i de les seves institucions. Cal anar-hi tant si es creu en la via estatutària com en la via, independentista, tant si es creu en un estat espanyol federal, com en un estat propi català: el cas és tenir clar que Catalunya, com a nació, té el lliure dret a decidir sobre les lleis que l’han de governar. Sigui quin sigui el seu efecte, i partint de que la feina important caldrà seguir-la fent després de la manifestació, sentir la força de la multitud convocada pot ajudar tant de cara enfora com de cara endins.

EL TOT: REINVENTAR LA CULTURA TRADICIONAL (segueix)

Durant el mes de juny les festes del molts barris badalonins sumades a les recents Festes de Maig i a les de la revetlla de Sant Joan, fan que els actes i actuacions relacionats amb la cultura popular d’arrel tradicional catalana siguin de gran actualitat. Aquesta setmana encara ressona la gralla després de viure una diada castellera històrica a la mateixa plaça on es rep la Flama del Canigó (la que encén les fogueres dels Països Catalans) amb la complicitat dels Diables i les Bèsties de Foc. Castellers, diables i bèsties són, juntament amb geganters, bastoners, dansaires (sardana, esbarts) i cantaires (corals), les manifestacions de cultura popular tradicional més arrelades a Badalona. Però això no sempre ha estat així, i en alguns casos la tradició a la nostra ciutat és relativament recent. És el cas de la colla castellera, que només té 13 anys. Quan va néixer, hi havia qui opinava que Badalona no era terra per promoure aquesta important manifestació de la cultura  popular catalana, o que no tenia sentit fer-ho perquè no ens venia de tradició pròpia. Va passar una cosa semblant l’any 1983 quan un grup de joves dels Esplais de Badalona es va proposar tirar endavant una Colla de Diables. S’ipulsava la recuperació i extensió d’aquest peculiar costum català a nivell de tot el país, i a Badalona s’hi va veure l’oportunitat de sumar-ho a la tradició del foc per la cremada del dimoni de Sant Anastasi. Amb poc temps van néixer,  a més de la pionera Diables de Badalona, diverses colles més., i en aquest entorn es creà el primer drac que seria l’inici de l’actual Badalona Bèsties de Foc. Aquestes iniciatives, actualment consolidades i en creixement constant, demostren que en el terreny dels costums tradicionals es pot innovar, i que a nivell local no cal que tot ens vingui d’antic.

Aquest diumenge passat, dins les festes de Sant Lluís del barri Manresà, s’ha celebrat per primera vegada una actuació i concurs de cançó improvisada. Emmarcat en l’art universal de parlar cantant (el rap/hip-hop n’és la versió més coneguda pels joves), el costum, gairebé extingit, compta a Catalunya amb melodies pròpies, essent potser la més coneguda la corranda i el garrotí. En l’actualitat rep un important impuls popular promogut per gent jove. Potser no hi ha massa memòria d’aquest costum a Badalona, però la força i l’empenta amb què s’ha fet sentir aquest diumenge, de la mà de Badaglosa, en fa preveure un futur dinàmic i emprenedor. Caldrà parar l’orella!

“Les persones que reivindiquem la recuperació pacífica de la sobirania sovint som qualificades d’utòpiques. Tanmateix, penso que la veritable utopia és creure que Espanya pot arribar a canviar”. Santiago Cucurella, historiador.

Fa setmanes que està programada, però avui sembla feta expressament, oportunament escollida com a reacció a l’atac contra la sobirania del poble català. No l’he llegit ni me n’he documentat encara, però sens dubte el títol expressa un desig molt present en la ment de moltes ciutadanes i ciutadans des d’ahir al vespre.  La presentació del llibre DECLARACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA a l’espai Betúlia de Badalona, avui a 2/4 de 8 del vespre, estava programada des de fa moltes setmanes, com es podía veure al tríptic dels actes del Solstici d’Estiu.
Amb la col·laboració de la llibreria EL FULL, l’acte l’organitza l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans, amb seu a Badalona, dIns la programació anual de la FESTA NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS, al voltant de Sant Joan. Enguany, la 31ª. (aquí, altres actes ja celebrats)
La presentació d’avui será a càrrec  de Miquel Mas.

El va aprovar el Parlament.
El va refrandar el poble.
El volem sencer.
O no en volem cap: independència directa, estat propi, i deixem-nos d’estatuts restrictius.
Però SUMEM!!!
La utopia ens marca el camí.
A l’espera de convocatòria de la Plataforma pel Dret a Decidir,
em faig ressò de la convocatòria d’Acció per la Sobirania d’un brindis per la independència demà,
i recordo la convocatòria unitària d’Òmnium Cultural per al 10 de juliol
I deixo l’enllaç de vilaweb i el de crònica.cat per actualitzar altres reaccions

A El TOT de la segona setmana de juny, en la meva col·laboració quinzenal, parlo dels perills de JUGAR AMB FOC. Us pot interessar llegir aquest altre article al bloc que parla del mateix tema però d’una altra manera.

L’article a El TOT de la 1a q. de juny: jugar amb foc (segueix)

JUGAR AMB FOC

Fa pocs dies, la Patum de Berga ha tornat a fer evident la importància que tenen les festes de foc als Països Catalans. I no és pas la Patum sola: des de fa força anys cada cop són més esteses les colles de diables i de dracs a tot el país – Badalona en som una bona mostra! –  si bé cal reconèixer  el valor propi de la Patum avalat pel seu nomenament com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, per la UNESCO, el 2005. Precisament la regulació de les festes de foc, tan importants en la tradició festiva popular catalana, ha estat motiu de polèmica darrerament, en pretendre Europa  obligar els estats membres a complir unes normatives de seguretat que haurien impedit el funcionament actual dels Correfocs i altres manifestacions festives amb material pirotècnic. La pressió del suport popular, fonamental, i la mediació política, han aconseguit  que aquesta normativa europea no s’apliqui, de moment, fil per randa a Catalunya. Justament fa un mes , quan encetàvem les nostres festes de maig, el Consell de Ministres espanyol va aprovar l’adaptació de la normativa europea sobre pirotècnia perquè les festes de foc catalanes no perillessin. Es podran fer pràcticament com fins ara, tot i que caldrà introduir alguna novetat, com ho serà la introducció de la figura d’un expert en pirotècnia.

Si es mira fredament, es pot entendre aquesta preocupació europea: jugar amb foc sempre ha estat molt perillós. Si es mira més d’aprop, s’observa que ja s’apliquen normes de seguretat preventives importants, i que la proporció d’incidents i accidents que provoquen aquestes celebracions no és alarmant. Semblaria lògic, en aquest ordre de coses, que quan es produís un accident durant un acte com la Patum, durant un Correfoc o durant la Cremada del Dimoni, per posar exemples propers, els organitzadors s’esmeressin procurant les atencions mèdiques i jurídiques necessàries a qui en resultés afectat. Perquè hi ha l’obligació legal de contractar assegurances de responsabilitat civil, i hi hauria d’haver l’obligació moral de fer costat al públic d’aquestes festes, especialment si resulta ferit de gravetat:: el reconeixement i la complicitat, a més de valors humanitaris, són també elements preventius importants. Per això sobta que l’Ajuntament de Badalona, organitzador del Correfoc, eludeixi la seva responsabilitat  desestimant la denúncia presentada per la família d’un ferit greu al Correfoc de l’any passat, el 16 de maig del 2009. I sobta que l’informe de la colla afectada tiri pilotes fora. Tenint en compte el moment que vivim en relació a la norma europea, una reacció com la mostrada en la recent i definitiva resposta municipal és molt perillosa; és jugar amb foc!

Ho reprodueixo tal com ho he rebut.

Sense comentaris…

ATAC INFORMÀTIC CONTRA LA PDD
Des d’aquesta matinada estem patint un atac informàtic dirigit contra els servidors de la Plataforma pel Dret de Decidir.
Aquest atac vol boicotejar la manifestació de demà dissabte. S’ha enviat un missatge fals, anunciant que la manifestació s’endarrereix fins el proper dissabte.
Preguem a tothom que rebi aquest correu electrònic que el reenviï i contribueixi a desfer la mentida.
Aquest migdia enviarem un nou comunicat.

DISSABTE 12 DE JUNY La mobilització a Barcelona amb el lema:
‘Autodeterminació és democràcia’
És el dia 12 de juny a les 6 de la tarda, a la plaça Urquinaona
Qualsevol correu electrònic que rebeu dient una altra data és una campanya d’intoxicació per fer fracassar la mobilització EL DIA 12 OMPLIM BARCELONA!

Junta de la Plataforma pel Dret de Decidir

Sens dubte els actes de foc són dels més atractius de les Festes de maig de Badalona. I no només de Badalona, ara fa quatre dies s’ha celebrat l’espectacular Patum, insígnia de la importància de les festes de foc en la cultura tradicional i popular catalana. Aquest any, gràcies a la col·laboració de l’Espai Jove de Converses Interculturals amb el projecte Xino Xano, he tingut l’oportunitat de compartir amb un grup de nenes i nens d’origen xinès i marroquí, la seva primera experiència al Correfoc infantil que organitza Badalona Bèsties de Foc. Acompanyar infants a perdre la por a aquest tipus d’acte festiu és de les coses que encara m’emociona i em posa en tensió: és una cosa que vol una gran dosi d’atreviment responsable: encomanar-los el respecte i alhora la capacitat de gaudir, de saber fins on es pot temptar el límit del perill.
(segueix)

És bàsic complir totes les prèvies: roba de cotó millor vella, cap tapat, calçat òptim; i és bàsic saber valorar el perill potencial de cada cosa: una guspira no fa mal sinó ens toca la pell, i encara pot resultar totalment inofensiva, però cal protegir especialment els ulls!; ballar i saltar davant els dracs i els diables, no massa aprop seu, i només quan estan aturats, per evitar caigudes i entrebancades; estar alerta quan es disparen els petards, per no rebre’n l’acció directa… Amb tot, val a dir que sempre que he portat infants al Correfoc Infantil, i també quan he anat als d’adults, ho he fet convençuda que les Colles són molt responsables amb el que ténen entre mans, i que els organitzadors han previst totes les mesures, entre elles una assegurança de responsabilitat civil. Aquell dissabte no ens va passar res, al contrari, vam aconseguir que la majoria de canalla deixés el seu lloc d’observador estàtic a la vorera i es llancés al centre de la festa, gaudint-ne alegrament. No van córrer perill, els adults controlàvem. Però la possibilitat d’un accident hi és sempre, per més que es compleixin les mesures. M’agradaria pensar que si hagués passat alguna cosa l’organització hauria respòs. Ara, després de conèixer la resposta de l’Ajuntament de Badalona a l’accident ocurregut al Correfoc de 2009, ja no ho tinc tan clar. Ho trobo desconcertant. N’he fet tema a l’article d’aquesta setmana a El TOT. Jugar amb foc és perillós, sí, però ho és menys si es respecten les normes. I jugar amb els accidents quan Europa ens mira amb tant recel és com jugar amb foc sense cap protecció, sense complir les normes. Un tema que està enrarint la màgica atmòsfera del foc en el cel badaloní, i que, com un petard escapat de les mans, segueix una trajectòria perillosa. En molts sentits!

“Bona tarda, em dic Abdou, fa set anys que vaig arribar a Badalona, sóc de Síria, i participar a l’Espai Jove m’ha obert les portes a la societat catalana”No ho portava preparat, la sessió l’havia de fer jo. (segueix)

 Havia de presentar ÒMNIUM – QUEDEM, i l’Espai Jove de Converses Interculturals. Uns moments abans de començar ell em va dir: vols que jo expliqui l’Espai Jove? Fantàstic! L’Abdou m’acompanyava circumstancialment, ja que després anàvem al sopar d’Amics de la Unesco. A la sessió d’acollida havíem convidat les noies xineses que participen habitualment a les activitats del QUEDEM i de l’Espai Jove, perquè parléssin en primera persona i si calia en xinès. Però no van poder venir. 
En  un català impecable – que la traductora convertia en comprensible per a l’auditori – el jove badaloní d’origen sirià va explicar als badalonins d’origen xinès acabats d’arribar, la importància de practicar el català i de conèixer i participar a la societat catalana, una societat que construïm plegats. La importància d’aprendre a conviure en la diversitat, trencant barreres i prejudicis mutus. I la de conèixer el país, més enllà de la ciutat. Escoltar el discurs que elaboren pel seu compte els joves que participen d’aquesta iniciativa  fa prendre consciència de la feina feta; sense indicadors contrastables, però amb evidències.

Encara que el domini de la llengua pròpia del país i la suma  de relacions personals a què convida una tasca participativa oberta i plural com la que es fa des de l’Espai Jove de Converses Interculturals i des del Quedem, no salvi dels problemes vitals (i menys ara amb la crisi), ni els eviti, ajuda a palpar la igualtat d’oportunitats, i, si més no, a portar els problemes amb més dignitat i suports.

Ahir em va costar déu i ajuda arribar a temps i al lloc on es feia la sessió d’acollida, i em va comportar un encaix complicat, d’aquells que de vegades ens fan viure amb cert esgotament la sobredosi d’altruisme i comproimís social adquirit. Però la sessió de l’Abdou davant els nous ciutadans xinesos i el gran interés mostrat per ells en el que es presentava, va dissoldre tot l’estres.

Caminant després cap  a Pep Ventura, per agafar el metro, pensava sí, això que fem pot semblar poc, i és costós, però és construcció real, lenta i constant, d’un futur de cohesió. Construcció social, ciutadana: de país!

Com una música de fons monòtona, que cansa i exaspera, sentim les veus antigues, ancorades en un passat totalitari, imperialista, que pugnen per retallar els drets lingüístics – i els no lingüístics – d’un poble, d’una nació. (segueix)

L’espectacle del Tribunal Constitucional puja de to i arriba a categoria esparpèntica; i gastades veus criden sense  gaire ecos davant una Llei d’Acollida sensata i consensuada. Per què els fa tanta por la llengua? La llengua! Quina arma potent és que aixeca tantes defenses? Se la van voler carregar des dels reis catòlics i successivament; no se la va estimar la república espanyola, la va perseguir amb atrocitat el franquisme i se la vol carregar ara, amb subterfugis, la monarquia democràtica.

Però va resistir, i resisteix. I viu i creix. Sempre en perill, sempre en alerta. La seva debilitat, que espanta als propis, s’escolta estranyament amenaçadora. Fa por? David i Goliat, l’elefant i la formiga. La força d’una voluntat compartida s’intueix irreductible: això és el que els espanta. La força d’una llengua que no s’imposa, sinó que es guanya els parlants amb la càlida acollida que aporta: amb la identitat sumatòria a què convida; una llengua que no es vol imposar sinó que vol seduir, però que, per fer-se accessible, necessita marcs legals que la facin factible. Una llengua que no té por de conviure i respectar les altres llengües – com d’absurds i empobridors són els prejudicis monolingüístics – perquè sap que el plurilingüisme suma, suma valors i suma parlants. Suma en un conjunt on la llengua que ens és comuna, la que ens ofereix un marc de referència i pertinença al nostre país, és la catalana.

I això pot sonar així de bé, vegeu aquest vídeo, de la tercera edició de l’A tota veu, lletres del món, (aquí hi trobareu tota la informació de què és, d’altres edicions i de la lectura del poema multilingüe del dia mundial de la poesia)

Escoltar el so d’emocions lliscant per paraules, i escoltar-lo en doble format:

(segueix)

l’original, el de la llengua pròpia, potser incomprensible per a alguns, però suggerent. I el traduït, o interpretat, en la llengua comuna, la pròpia del país adoptat. Incomprensible, també per a alguns, i suggerent igualment.

Conèixer poetes sense fronteres, i conèixer-los en doble format: els que són d’altres terres, potser desconeguts, i els que són d’aquí, referents d’una cultura que ens podria identificar en conjunt. Amb autors i textos escollits amb mirada pròpia, sense estereotips forçats.

Escoltar com sonen els accents de les llengües, de totes les llengües, en llavis que les prenen, i que les aprenen. En viatge d’anada i tornada, de reciprocitat: d’alteritats alternades.

Això és A TOTA VEU.

Aquí podeu veure edicions anteriors ,informació i enregistraments audiovisuals.

Aquí podeu trobar més informació de l’acte de demà.

Aquí podeu accedir al poema multilingüe dedicat al dia Mundial de la Poesia, que es llegirà al final del recital, per donar pas al concert que farà un grup de La Rotllana.

Aquesta és d’aquelles presentacions que una no es voldria perdre i que confia en que sigui repetible arreu dels Països Catalans. O,si més no, que hi hagi una segona vegada… (segueix)

Vaig rebre la invitació i ho he llegit a diversos mitjans digitals. .Avui es presentava al CIEMEN un llibre esrit per gent que fa bandera de la seva condició identitària i aposta per la catalanitat sense renunciar als seus orígens.. Xavier Elias, membre de Veu Pròpia, i Diego Arcos, president del casal Argentí de Barcelona i promotor de diverses iniciatives de foment entre la població immigrada, de la reflexió sobiranista, antiimperialista, marcadament a favor de la independència de Catalunya, han escrit un llibre. Un llibre que, tot ho fa pensar, pot ser molt potent.

Desconec si algun mitjà ens aproparà a l’acte, i si, com deia al principi, n’hi haurà més. Sens dubte pot ser un bon motiu per fer present el debat sobiranista en terrenys amb alts índex de nova ciutadania.

Es tracta del llibre IMMIGRACIÓ I SOBIRANIA
Fonaments polítics per a la participació dels migrants en la Independència dels Països Catalans.

Transcric el que he rebut:
 
Anàlisi i propostes per a la incorporació dels immigrants al procés d’Independència de Catalunya.
Coautors:  Sr. Xavier Elias, coautor i membre de l’Associació Veu Pròpia.
Sr. Diego Arcos, coautor i president del Casal Argentí a Barcelona.
 
El 21 d’abril, a les 19 hores es presentarà el llibre d’assaig polític IMMIGRACIÓ I SOBIRANIA de Diego Arcos, president del Casal Argentí a Barcelona i Xavier Elias, de l’associació Veu Pròpia.
Aquest treball analitza el marc polític general de la immigració estrangera present al Principat, analitzant des de la situació internacional fins les característiques culturals i psicològiques de la població immigrada.
L’objectiu, segons els autors, és provocar un debat del tot necessari per la participació de les persones immigrades en l’actual procés de consultes per la independència de Catalunya.
El llibre combina l’anàlisi històrica i de política internacional amb observacions pràctiques que els autors consideren d’utilitat per superar l’actual aïllament entre els dos grups socials oprimits per l’Estat espanyol:
•              els catalans, sota el jou de la constitució monàrquica, hereva de la dictadura i continuadora del Decret de Nova planta de Felip V.
•              i per l’altre costat, la població immigrada, oprimida i marginada per la legislació d’estrangeria.
Edita: VeuNova Comunicació SCCL
 
Parlaran a la presentació:
Sr. Saoka Kingolo, de la Comunitat Congolenya de Catalunya.
Sr Mawa Ndyaye, autor del pròleg i Secretari de la Coordinadora d’Entitats Senegaleses de Catalunya.
Sr. Xavier Elias, coautor i membre de l’Associació Veu Pròpia.
Sr. Diego Arcos, coautor i president del Casal Argentí a Barcelona. 
 

Per la candelera ous a la carrera és una expressió impossible de comprendre sense contextualitzar. I equívoca malgrat tot. Tenir gallines a casa ens ha permès aprendre que hi ha uns ritmes naturals de posta, cíclics, uns temps de més abundància i uns altres de menys. Uns ritmes que tenen a veure amb la temperatura i la llum, (a més de tenir a veure amb l’edat de les gallines)  i que les actuals tècniques productives a gran escala no respecten. Per això tenim abundància d’ous sempre i ignorem l’existència d’aquests cicles temporals (segueix) .

És una cosa semblant al que ens passa amb la fruita, que cada vegada ens em queda menys de temporada.
En tot cas, la primavera és un moment de producció a l’alça, i si bé la Candelera és a principis de febrer i no està clar que sigui una data exactament d’inici de l’augment de producció, el cert és que el costumari està ple de refranys que en parlen, indicant que el mes de febrer ja és un mes bo per a la posta de l’aviram (PARÉS, Nú, 1.364).  Anna Parés i Puntas, recull una pila d’aquestes expressions populars que relacionen la Candelera amb la posta d’ous, a “Tots el refranys catalans ” , entre els  25.000 refranys d’arreu de les terres catalanes que composen el repertori més complet de parèmies, proverbis i refranys existent en català, publicat per Edicions 62 el  1999. I a aquesta revista de Folklore d’àmbit estatal en podeu trobar unes quantes més.

A mi m’agrada relacionar els costums tradicionals amb un motiu que en justifiqui, d’una manera més o menys lògica, la seva existència. I això és el que em passa amb la crema se Sant Josep, que entenc que és un producte degut a la sobreproducció ovípara de la temporada. I el mateix es podria dir dels ous de pasqua, que si bé poden tenir altres significats més mitològics i ancestrals (l’ou com a símbol de l’origen de la vida, la fertilitat…), la seva abundància els hi conferia el valor d’obsequi més o menys lúdic (decorable, per fer-hi jocs…) com passava abans amb tots els productes naturals, que eren matèria primera per als jocs i objectes de decoració.

En la informació sobre l’origen de la Mona de Pasqua que corre per la xarxa hi podem trobar explicacions com aquesta:

“Amb tota probabilitat, la presència d’ous en el costumari pasqual s’explica pel fet que antigament, quan les gallines no estaven en grans superfícies sempre a la mateixa temperatura, si no que estaven sota la influència de les estacions i el temps, hi havia excedents d’ous. En arribar la primavera, les gallines ponien més ous i els excedents eren utilitzats per a posar-los en els regals, per fer-ne obres d’art i decorar-los, etc “

Sembla ser que hi va haver uns segles en què la quaresma cristiana privava també de menjar ous i que l’acumulació d’excedents era més que notable en arribar Pasqua. Però això ja seria tema d’un altre apunt. Ara me’n vaig a preparar un bon sopar a base de truites, per donar sortida a l’acumulació d’ous frescos que han fet les gallines del nostre galliner!