miozz mirades

Perquè no he fet mai desobediència civil real i efectiva a aquesta imposició documental. Només vaig desobeir, fa temps, el jurament dels funcionaris (jurar obediència al rei? no, gràcies!) però no en vaig patir cap conseqüència. De vegades hi penso en això. Per independentista que se sigui, renunciar als drets legals a què dóna accés ser dins l’ estat – encara que s’hi estigui de forma forçada – ens comportaria problemes molt greus de funcionament i dret ciutadà, però el cas és que mai (que jo ho conegui) s’ha orquestrat, mai s’ha plantejat, des de cap opció política ni cívica, per independentista que sigui, una campanya d’ampli abast de desobediència civil al marc que dóna suport documental i administratiu a la nostra vida, el marc que ho suporta  i que ens permet viatjar pel món, conduir vehicles, tenir serveis i funcionar com a ciutadans de dret. Exercir, en definitiva, drets que ens reconeix una constitució que patim, critiquem, no volem reconèixer… però acatem encara que sigui per imperatiu legal. Hi penso en això, i sé que és un terreny molt complicat. Fa poc la sola idea d’aplicar l’Objecció Fiscal com a eina de lluita contra l’expoli fiscal a què ens té sotmesos l’estat ja va generar molta controvèrsia, pensant en com n’és de difícil tirar endavant opcions que comportin sacrificis reals, opcions que perjudiquin a la curta els drets o les economies familiars. Però no deixa de ser un fil de pensament que vull tenir obert. Pel punt de contradicció ideològica que em comporta, per com parla dels riscos que no estem disposats afrontar i per com se’m converteix en un repte alhora de defensar la desobediència civil com a eina de lluita realment eficaç i factible (jo que sempre la defenso, quina alternativa m’ofereix, realment en aquest cas? puc formular propostes que ho concretin o es queda tot en un núvol dispers que no s’arriba a dibuixar?)

Avui en aquestes hores laborals que faré des de casa, m’afrontaré com altres dies a les estratègies didàctiques que intenten desvetllar en 120 adolescents el gust per aprendre, el desig de conèixer, la capacitat de ser crític i tenir opinió. I de donar-los eines per fer créixer les seves competències per entendre i relacionar-se amb el món, per vincular-se a l’entorn immediat i desenvolupar sentit de pertinença al barri, a la ciutat, al país. És una feina apassionant que de vegades topa amb problemes pràctics. Suposo que com deu passar a molts altres indrets del Principat, però almenys aquí segur que passa, els meus alumnes (de Badalona) no han sentit a parlar mai de cap altra explicació geogràfica-política que no sigui la de que Espanya és un país, una nació, dividida administrativament en Comunitats Autònomes i que Catalunya (on viuen ells) és una Comunitat Autònoma com tantes altres. I ni molt menys cap idea de vinculació històrica o de sentiment de poble amb altres Comunidades Autònomas…i del concepte Païasos Catalans ni tan sols la imatge del mapa del temps. Ni en el marc familiar, ni en l’escolar ni en l’univers social i  televisiu que viuen i freqüenten ha existit fins ara cap altre missatge que aquest. Per no tenir, no tenen ni tan sols estima per la llengua pròpia d’aquestes terres, que se senten molt poc seva. Parlo de majories, no de totalitat. Però de majoria significativa. Una realitat fruit de l’ambigüetat constitucional reflectida als marcs curriculars promoguts cada cop més per editorials que en nom de la neutralitat  obvien informació bàsica. Cada cop són menys les interpretacions constitucionals que informen que existeixen nacions sense estat, i que l’estat espanyol inclou nacions que no són l’espanyola. I si això no s’aprèn com un fet natural, vestit de normalitat constitucional, s’està educant ciutadans que difícilment podran elaborar un discurs propi que no comporti sentiment d’intolerància i de confrontació.

I respecte la Constitució Espanyola, que fa temps que ha caducat sense que s’admeti, que serveix quan cal de suport als plantejaments espanyolistes més anacrònics i propers al franquisme i es defensa inamovible, però que quan convé com ha passat ara per imperatiu europeu és modificada sense ni tan sols consultar al poble, considero que arriba l’hora de modificar-la totalment, i que encara que no sigui la nostra constitució, ens involucra aquest canvi. No només perquè mentre estiguem dins l’estat els seus efectes interfereixen la nostra vida i desenvolupament com a poble que vol ser lliure, sinó també per respecte a la ciutadania espanyola que mereix una Constitució millor, i sobretot mereix educar-se en l’acceptació del dret a decidir del pobles, i en l’acceptació d’una lectura de la història i la realitat més ajustades a la veritat.

El marc constitucional que suporta (aguanta) Espanya és insuportable (no es pot acceptar de cap manera). L’estat espanyol necessita una nova constitució que no es fonamenti en “la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” i  ha de ser en aquest nou marc on tingui cabuda el Dret Universal d’Autodeterminació dels Pobles, i on es defineixin les coses pel seu autèntic nom. Segurament que reconèixer aquest dret no serà el que ha de permetre als Països Catalans o al País Basc fer la seva via i caminar i assolir si es vol, i sense cap impediment, la total independència, ho sabem. Possiblement això passarà abans, i per altres fets,  sense necessitat d’esperar el canvi constitucional. Però que el canvi constitucional cal és ineludible.

Per això aquesta Constitució no em mereix cap respecte, malgrat com a marc legal vigent que garanteix drets ciutadans, la tinc com a referència alhora de reivindicar drets. I d’exercir-los. Pot semblar contradictori, però no hi sé trobar, ara com ara, un altre camí: per molt que em pesi,  si me’l roben, corro a renovar-me el DNI, i per molt que em resulti insuportable, quan viatjo i cal, porto amb mi el passaport…