miozz mirades

Em llevo d’hora i treballo com si no fos festiu. Un festiu forçat de vegades aprofita, pèrò aquest s’acostuma a indigestar. (segueix)

He vist plorar i patir moltes més criatures en els vestidors i les banquetes dels camps de bàsquet i de futbol on es juguen aquestes lligues infantils sovint tan cruels i tan generalitzades però que ningú qüestiona, que no pas a la canalla dels castellers. I això sense entrar a parlar del sacrificat món dels i les ballarines i esportistes de competició que comencen la disciplina d’entrenaments i dietes des de la infantesa. (segueix) 

No sé si les queixes contra la suposada vulneració de drets de la canalla castellera que denuncien algunes veus, – en tenim un exemple d’ahir al vespre, ho feia al twitter el Moviment autònom de defensa de la Societat Civil Info Acció, de qui no us en puc dir res més perquè no he aconseguit trobar cap web on informar-me’n-, es deu a aquest linxament generalitzat contra tot el que tingui a veure amb els catalans i amb Catalunya que cada cop està més de moda, o a altres raons. Si el linxament arriba a extrems tant surrealistes com per defensar que els catalans som els responsables de la mort de Jesús de Natzaret (article que publica avui El Mundo), i el joc d’actualitat consisteix en competir per veure qui la diu més grossa per denigrar els catalns, no és estrany que l’excel·lència d’uns castells humans que han aconseguit l’admiració mundial i la consideració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO, desvetllin en els catalanofòbics passions furibundes per denigrar-los. Però seria totalment erroni quedar-se només amb aquesta possibilitat com a causa de les crítiques. 

El tuit d’ahir deia És curiós que els catalans no tinguem coratge per debatre sobre el dilema moral i la vulneració dels drets dels infants dels #Castellers. I en un moment en què tants drets fonamentals dels infants són clarament i tràgicament vulnerats al món, penso en si no és una frivolitat fer aquesta afirmació, però no vull pecar de poc objectiva ni poc coratjosa i m’ho miro amb ganes d’aportar alguna cosa al respecte. En repassar la informació sobre Drets dels Infants em queda clar que és una autèntica frivolitat, però m’estimo més seguir en l’anàlisi, aprofundir en el suposat dilema moral.
D’entrada les crítiques són genèriques, no concreten, i per fer-les creibles, haurien de concretar-se. Es refereixen, segurament, al risc sobre la pròpia seguretat? Una cosa és el que pot semblar i l’altre el que realment passa, i això ja es va demostrar per exemple amb l´índex de lesions i el de gravetat de lesions. L’espectacularitat de l’alçada dels castells i de les caigudes estimula la idea d’alt risc, però amb dades  a la mà resulten molt més arriscades per als infants altres pràctiques esportives (per recòrrer a un exemple clàssic, moren i es lesionen cada any molts infants a les piscines o al mar, i hi ha més lesions i més greus jugant a futbol que no pas fent castells,  on estadísticament l’índex de lesions és molt menor però un accident tràgic té molta més rellevància), però passa com amb els avions i els cotxes. Viatjar en avió és estadísticament molt més segur que fer-ho en cotxe, però la percepció de risc segueix essent molt més alta quan es vola que no pas quan es circula en vehicle per una calçada.

Hi pot haver, però, altres aspectes a valorar, més relacionats amb la pressió o amb les vivències. O amb els sistemes pedagògics aplicats, potser? És clar que si això s’hagués de considerar vulneració de drets caldria analitzar tots els sistemes pedagògics de totes i cadascuna de les activitats que fan les nenes i els nens, escola inclosa… Fa uns vint anys – o potser no tant – vaig tenir una breu conversa al respecte, amb un pedagog català de referència, presenciant un taller de danses del món adreçat a mestres, en una escola d’estiu. Jo li feia una consideració informal al voltant de la necessitat d’incloure manifestacions culturals dels paÏsos catalans dins el paquet de manifestacions culturals diverses que es promouen des del marc escolar – les danses del món d’aquella escola d’estiu no inclouen cap dansa catalana –  i davant l’aversió que ell manifestava a fer-hi entrar la sardana (la considerava molt avorrida al costat de les danses d’altres indrets) jo vaig suggerir-li els castellers, que llavors començaven a sortir de l’ostracisme mediàtic. I l’home es va desfer en crítiques, perquè, entre altres coses, deia que els mètodes que feien servir per estimular i forçar la canalla a pujar els castells eren massa mercantilistes (segons ell els prometien una bicicleta o altres regals). I em vaig quedar amb la mosca al nas. Mai he pogut esbrinar si parlava amb coneixement de causa i realment aquesta pràctica la feien servir algunes colles ara o antigament, o si senzillament s’ho inventava i eren simples suposicions, perquè en la seva imaginació no hi cabia la idea que una criatura volgués fer allò sense estar-hi forçada. Quan anys més tard vaig tenir ocasió de conèixer el món casteller per dins aquella acusació del pedagog de referència se’m va fer del tot inversemblant, perquè la meva experiència personal en el tema, llavors, com a mare i membre d’una colla, no tenia res a veure amb coaccions i promeses de regals per a l’equip de canalla. Si allà hi havia un problema era més aviat per tot el contrari : la majoria voldrien pujar sempre, i n’hi havia – iencara n’hi ha ara – que frisen de debò per tenir la seva oportunitat.

No pretenc aprofundir ara en tot el que comporta per a una criatura formar part de l’equip humà que aixeca un castell, ni què comporta viure aquesta experiència. Tampoc en els mètodes i sistemes, que no conec prou. Però sí que trobo interessant destacar que aquesta és una realitat que es viu molt diferent des de fora que des de dins. Des de fora és molt fàcil criminalitzar als pares que deixen enfilar els seus fills a un castell humà, suposo que és tan fàcil com ho podria ser per mi criminalitzar als qui els deixen competir amb motos o amb bicicletes acrobàtiques. Una altra cosa ben diferent és viure-ho.

Ahir, mentre esperàvem el nostre torn per intentar un castell a l’arena de Tarragona, una mare en ho comentava. Abans que la seva filla insistís fins la desesperació que volia formar part dels Castellers, ella, la mare, era crítica i patia massa. Trobava que era una responsabilitat excessiva per a la canalla, i que el risc era elevat. No era gens empàtica amb els castells. Ara en canvi, després d’uns anys en què la seva filla ha satisfet la seva il·lusió aprenent a pujar castells i gaudint del repte, la mare ho veu i ho viu de manera molt diferent.

Convindria doncs que abans de criticar pel broc gros es conegués bé tot el món que envolta la canalla castellera, el que cal realment és conèixer una mica més d’aprop aquest món, i escoltar als qui el protagonitzen, canalla inclosa. Sobretot canalla actual i també joves o adults que han estat canalla. Segur que si resultés que es fa alguna cosa malament els castellers serien els primers en voler esmenar-ho. La manera com s’ha incorporat el casc n’és una prova.

Apropar-se i conèixer millor aquest món és el que pretén, també, el documental enxaneta, Encara no l’he vist però procuraré no perdre-me’l. 

Feia unes hores que l’havíem penjat quan ens hem adonat que ja no hi era. A ple dia, sense complexos. Almenys aquesta vegada no l’han intentat cremar a la finestra estant. No sabem si ho ha fet algú desesperat perquè s’ha quedat sense estalada i ja sap que fa dies que s’han exhaurit totes les existències, o si ha estat fruit d’aquesta intolerància que gasten alguns. Intolerància  que els impulsa a cometre actes de vandalisme ideològic sense cap mena de pudor. Perquè cremar una bandera és un acte simbòlic amb càrrega ideològica (al cap i a la fi una bandera és només un tros de roba, però carregat de simbolisme) i es pot considerar que forma part d’aquella llibertat d’expressió als límits amb el respecte per la llibertat de l’altre. Un límit diàfan si la bandera pertany a qui la crema per executar l’acte simbòlic, i més complex si la bandera pertany a les institucions, però altre cop diàfan si pertany a l’expressió lliure d’una altra persona. (segueix)

La nostra finestra és a peu de carrer, no és pas com els balcons de la fotografia, que he manllevat d’un bloc d’un senyor nacionalista espanyol que troba intolerant qualsevol altre expressió de nacionalisme que no sigui el seu, l’espanyol, que evidentment ell creu que és l’únic autèntici i amb dret a existir. I és que aquest senyor del bloc d’on he robat la foto (del partit ciudadanos que diu estar en contra dels nacionalismes però volen dir de tots menys de l’espanyol) és de la mateixa corda que aquells policies (i dels qui els donen les ordres) que també van robar impunement i a mà armada, una estelada però, a més, i per més greuge, van atracar al qui la portava multant-lo amb una quantiosa suma de diners. 
Amb aquests exemples, més d’un es deu creure en el deure patriòtic d’esborrar-les de la vista, del mapa, una tasca més estesa del que pensem, si recordeu el curiós cas del Gerónimo Stilton, perpetrar per l’Editorial Destino, i això que aquelles eren senzillament senyeres. El cas de la policia al Bernabéu és un clar atemptat a la llibertat d’expressió democràtica, i el cas de qui ha robat la meva estelada també, potser, o no, potser és un robatori per a usar-la…
Per cert, que si ara resultés que portar una estelada o penjar-la es pogués multar – impensable en un estat de dret democràtic, però possible en un estat com l’espanyol que en canvi no multa les rojigualbas anticonstitucionals – aquests dies els assaltadors de camins amb uniforme es farien d’or…

Vergonya, un article de Savalls que cal llegir. No cal estar-hi d’acord 100%, però canalitza i enarbora la ràbia que sentim, i exemplifica la perillosa desconfiança en els polítics que s’està instal·lant cada cop més endins. Ell l’acaba dient   “Espero que el dia 12 de setembre la vergonya es converteixi en acció política i ciutadana. Perquè Catalunya no es mereix el que va passar ahir, (per abans d’ahir) ni la vergonya que sentim” Però en acció política de qui? Com? Quan? Sé segur que som capaços de sortir al carrer i omplir-lo, la manifestació serà un èxit – ja ho vam fer el 10 de juliol de 2010, s’ha fet amb les consultes, amb les marxes de l’ANC – però de què ens serveix tanta potència manifestativa si després no la sabem convertir en acció política real? Qui, què, ens portarà al segünt pas endavant?  

Vergonya, un article de Savalls que cal llegir. Però un cop llegit, mengem-nos la vergonya, digerim-la i metabolitzem-la per convertir-la en reacció de força i seny perdurable. Al carrer ja hi hem sortit molts cops, i ens cal alguna cosa més. Sortim al carrer, sí, i quedem-nos-hi. I no tornem a casa fins aconseguir-ho.

Divendres escoltava el discurs d’Isona Passola fet en nom dels distingits amb la  Creu de Sant Jordi 2012, i em vaig sentir gratament identificada amb la força motor inclusora de la societat civil catalana que la directora glossava. Acabar el parlament amb els versos d’Espriu va ser un detall de doble simbolisme que arrodonia el contingut. Perquè la manera de ser fidel al país a que incita L’inici de càntic en el temple es pot expressar amb molts llenguatges, sí, però amb el poètic la síntesi d’implícits i explícits és precisa, i circula directament per les venes fins arribar al cap i al cor. (segueix)

Les paraules de la productora de Pa Negre pronunciades en l’altaveu de l’acte, davant les personalitats rellevants i els mitjans, van anar degotant en els meus sentits com un bàlsam encoratjador. Les sentia com si me les adrecés a mi, particularment, com si les adrecés amb complicitat a la gent de Badalona i molt concretament a Badalona som totes i tots, i a cadascuna de les entitats que la formen. Era com si ens digués, sí, vosaltres teniu raó, aquest és el país inclusiu que ens cal i volem, per ara i pel futur. El seu reconeixement a la ciutadania i a l’associacionisme cultural i social, a la construcció d’una societat catalana tant fidel als seus orígens com oberta a la diversitat i l’anhel d’una autèntica cohesió social, era un reconeixement dit des del convenciment i dit de forma convincent. Sense escletxes. Sentia el seu discurs com si l’adrecés a les milers d’associacions i entitats participatives que fan país cada dia, des de cada racó del territori, com si les adrecés molt especialment a Òmnium, referent del binomi cúbic llengua, país, cultura i cohesió. Dites elegantment des d’aquell altaveu mediàtic, a tota veu, sense necessitat de cridar.

També a tota veu, i sense necessitat de cridar, l’endemà, en els Jardinets de l’Alguer, en Salem Zénia, autor de Sol cec, recitava un poema propi que glossa la nostra i ara també seva llengua, en un català impecable mentre la Montserrat el llegia en l’amazig que havia après d’ell. Ser una cultura inclusora és valorar i fer visibles totes les peces del mosaic i fer un tot amb elles, però també és no difuminar-se en aquesta pluralitat fins desaparèixer; és mantenir el paper que pertoca a la llengua pròpia del país sense menystenir les altres llengües que conviuen al país; és valorar les aportacions d’altres autors, altres accents, altres mirades, valorar i sumar sense perdre el valor dels autors, els accents i les mirades que han conformat el país i la cultura que tenim i compartim. En Salem Zénia parlava a tota veu, sense necessitat de cridar, i com a escriptor refugiat sap el valor d’aquest acte.

I altra vegada a tota veu, i sense cridar, en Kewal Singh, després de recitar en català un poema sikh escollit per a l’acte, s’adreçà al públic amb un prec: sisplau, als catalans que fa poc que ho som, que hem vingut d’arreu, no ens negueu la vostra llengua, adreceu-vos en català als que hem arribat de fora, perquè ara vivim aquí i hem aprés la vostra llengua perquè també sigui la nostra. Per cert que el poema escollit era sobre la llengua materna, i la seva parella l’Elisabet Pedrosa autora d’“El meu amor sikh”

A tota veu és una expressió de significat múltiple al voltant del parlar i el dir, i del com dir-ho. Amb quina força i amb quantes veus, amb quina convicció i amb quants accents, amb quantes llengües… Escollit per donar nom a un acte literari singular que s’estrenà tímidament a Badalona, l’abril de 2008, ara genera desenes d’entrades al google (podeu comprovar-ho des d’aquí mateix: A tota veu) Ahir se’n va fer també una edició a Barcelona, per primera vegada, als Jardinets de l’Alguer, però han estat 7 les convocatòries arreu del país d’aquest acte popular i plurilingüe que Òmnium organitza al voltant de Sant Jordi. I com passa amb la feina ben feta, que diuen que té futur, com a bona idea aquesta també en té, de futur. Perquè és una idea bona i ben feta: una forma poètica, participativa i dinàmica de posar en escena molts dels elements que identifiquen la societat catalana i que Isona Passola remarcava en el seu discurs d’agraïment en nom de tots els guardonats amb la Creu de Sant Jordi.

A tota veu…
– És trobada interpersonal, és compartir des del més vivencial  llengua i cultura, és conèixer i fer conèixer paraules i autors, significats i emocions. És doncs tela teixida amb sòlida filatura.
– És proclamar que tenim una llengua, la catalana, que la defensem i fem créixer, que oferim i compartim i la fem sentir i estimar als nous parlants; i que valorem el tresor que són totes les llengües, tenim respecte, estima i desig de conèixer l’univers que aporten i que obrim bé les nostres oïdes per escoltar-les ben endins, sons i significats. 
– És demostrar que tenim una cultura, la catalana, que no ha de tenir por d’obrir-se a les aportacions nouvingudes, que ha de saber trobar el seu lloc per defensar-se i reivindicar-se sense caure en essencialismes ni exclusions.

A tota veu  és llengua, és cultura, és país, és cohesió. 

I és una idea que creix.

Una idea que em satisfà reconèixer que va néixer a Badalona, de la col·laboració entre inquietuds ciutadanes trobades, de l’obertura d’una entitat consolidada i arrelada com és Òmnium a una entitat novella com era l’Espai Jove de Converses Interculturals. De l’obertura d’Òmnium, una entitat amb projectes seriosos, a propostes per estrenar, innovadores però amb cert punt d’atreviment i risc. 

De la meteixa manera que divendres el discurs de l’Isona Passola va anar degotant mot a mot, com si la directora em parlés a mi, dissabte, a l’A tota veu dels Jardins de l’Alguer, la satisfacció “pel fill que creix” va anar degotant a cada gest, i em va omplir d’una emocionant sensació. L’Oriol Lladó i en Marcel Mauri van encertar-la obrint-nos la porta als promotors de l’Espai Jove de Converses Interculturals donat sortida a un acte com aquest, l’A TOTA VEU LLETRES DEL MÓN. Tots hi hem guanyat molt!

Gràcies!

(*) Aquí podeu llegir els meus articles al bloc sobre A TOTA VEU a Badalona, des d’on podeu accedir també a articles de l’Oriol Lladó) 

Edició 2009 Badalona tota sencera és teva amb accés al vídeo del 2008

Edició 2010 Intercanviant lletres del món

Edició 2010 La força de la llengua pròpia comuna, compartida

 

Alícia Sánchez Camacho també s’ha sumat a aquest joc demagògic populista – jo en parlava a indignats amb la cultura?! m m m 🙁 – de qüestionar certes despeses destinades a activitats culturals contraposant-les directament a les retallades en primeres necessitats socials (en aquest cas la sanitat), sense, en canvi, qüestionar-ne d’altres de molt més quantioses o sense plantejar-se quina és realment la mare dels ous del dèficit en el finançament català. I és clar, la jugada fa figa d’entrada, però a més venint d’una representant del PP, acaba no aguantant-se per enlloc… (segueix)

La líder del PP de Catalunya i nova presidenta del comitè electoral del partit podia haver escollit exemples molt més potents i actuals, – en comptes de centrar-se en una entitat cívica catalana com Òmnium – per escenificar aquesta falsa preocupació per les necessitats socials i per l’ordre de prioritats en la despesa pública. S’hauria pogut referir per exemple a la subvenció que l’Estat atorga al cinema espanyol i als premis Goya acabats de celebrar. I hauria estat coherent amb la línia del seu partit, que ha qüestionat aquesta despesa – amb cert caràcter ideològic diuen – durant l’anterior legislatura. Però segurament s’ha estimat més no fer enfadar l’Academia, ni posar l’electorat en la tessitura d’haver de posicionar-se en contra que hi hagi bon cinema espanyol que triomfa. O senzillament no ha volgut posar cap exemple en clau estatal. Però és que alhora de buscar exemples catalans, també hauria pogut escollir com a paradigma de la despesa criticable, les subvencions públiques a la Feria de Abril, que malgrat la crisi l’any passat i malgrat les crítiques i de níncies de veus autoritzades com “els altres andalusos”, van seguir augmentant, i força. No cal demanar-se perquè no ho ha fet. A ningú se li pot escapar que en escollir l’exemple d’Òmnium  Alícia Sánchez Camacho no està pensant només en la tasca cultural que aquesta entitat desenvolupa, sinó en el el seu paper de referent de la societat civil organitzada al voltant d’un sentiment i d’una idea de llengua, cultura i país. És la capacitat de mobilització que va saber articular Òmnium al voltant del Dret a Decidir, o les seves propostes de Full de Ruta Nacional, el que la fan percebre com a revitalitzada i molt legitimada popularment, la que la fan ser un bon exemple per escarnir davant l’electorat anticatalà o potencialment anticatalà que viu a Catalunya (no oblidem que ho ha dit en declaracions a els matins de Tv3).
Però precisament per aquest matís encara és més maquievèlic que això ho digui obertament algú del PP justament en aquest moment. Òmnium és una entitat legal i democràtica, que va desenvolupar una àmplia tasca en la clandestinitat, durant el franquisme. La seva transversalitat política i el seu compromís democràtic no deixen cap escletxa oberta a dubtes, i és precisament aquesta conjunció el que ha donat a l’entitat la solidesa social, plural i oberta, que l’han permès mantenir-se malgrat l’embat de les diferents tempestes polítiques del context país, al llarg de diferents etapes i moments. La mateixa solidesa social plural i oberta que l’han permès créixer i actualitzar-se, assumint nous reptes al voltant de la cohesió social i del futur del país. I tant en aquells orígens clandestins del franquisme com en les posteriors etapes, entre les personalitats  i la base social associada que ha impulsat i donat suport a l’organització cívica, social, i associativa (no partidista) hi ha hagut també militants i simpatitzants de CIU. Com n’hi ha hagut i n’hi ha de molts altres partits, i de moltes altres “no afiliacions”. Però la transversalitat i obertura de l’entitat (que es financia en un 67% amb fons propis) acull també votants i militants de CIU, el partit que va guanyar les eleccions prometent lluitar pel pacte fiscal i mostrant perfil sobiranista, i que ara governa pactant amb un PP empoderat i ambiciós que marca perfil predemocràtic. Potser vaig molt errada, però hi llegeixo, en el gest de la Camacho, una provocació directa, un tibar molt més la corda… fins que peti per alguna banda?

Fa pensar.

I finalment no puc passar per alt recordar que aquest – el PP – és el partit parlamentari que més ha defensat que l’estat subvencioni una fundació privada destinada a difondre una ideologia política antidemocràtica, la Fundació Francisco Franco. No ho oblidéssim pas. Mai.

(I encara no puc acabar l’article, sense abans felicitar la ràpida resposta d’Òmnium reclamant al PP que prediqui amb l’exemple, ho podeu llegir aquí tot i que jo proposaria a Canacho que reclami directament els diners que ens deu l’estat per evitar les retallades de sanitat)

Els romanços poden semblar un gènere antic, fossilitzat, però en Jaume Arnella segueix demostrant que aquest pot ser, i és, un gènere viu i de rigorosa actualitat. Podeu comprovar-ho escoltant el Romanç d’en Gustinet, acabat de crear poc després que ocorreguessin els fets que relata, i estrenat en el programa La Primera Pedra de RAC1, en l’emissió del cap de setmana passat.

Aquí podeu escoltar-lo en directe, aquí podeu llegir-lo, aquí també podeu descarregar-vos la lletra (arxiu adjunt), i aquí podeu tornar a llegir la història que l’ha inspirat (segur que som al 2012?): podreu comprovar com el romanç compleix fil per randa la seva funció de narrar i ser crònica, amb quartetes que rimen, d’un fet que ha passat de veritat. Visca els romanços!

Romanço d’en Gustinet

Gustinet has begut oli,

és que no hi ha un pam de net

Has caigut a la ratera

sense fer res Gustinet

 

Que no es pas aigua passada

perquè això s’esdevingué

Aquest any el 2012

dimarts 17 de gener

 

Venies de la Jonquera

crec que per feina està clar

I tornaves cap a Espolla

que això era abans de dinar

 

Amb això que ja t’aturen

els de la guàrdia civil

I et fan arraconar al marge

amb aquell tan ranci estil

 

Els civils a Catalunya

tenen com obligació

Contrabando, terrorisme

i no estan per més raons

 

Però nosaltres a lo nostre

i estem que t’han aturat

Com que t’han dit que baixessis

tu baixes i s’ha acabat

 

Preguntes amb cortesia

Senyors meus què és el que hi ha?

I ells que sí que se t’emprenyen

per que parles català

 

Que si falta de respecte,

que si naps i que si cols

Si hi ha un únic idioma

per a tots els espanyols

 

I van remenant-te el cotxe

i la documentació

Veure on poden agafar-se

per clavar-te una sanció

 

Si es busca molt sempre es troba

i això don per resultat

Que enganxat a la matrícula

hi han descobert un CAT

 

Ja tenim el que es buscava

això és manipulació

De documentació nano

i això és el “sanseacabó”

 

Després et diu que la falta

és d’una gran gravetat

Que és com pintar uns bigotis

al carnet d’identitat

 

“Que saque uste el adhesivo”

i tu que no ho penso fer

I ell que et caurà una multa

de 3000 euros o més

 

Ell segueix que si Espanya

que si la Constitució

Que si falta de respecte

que si tens l’obligació

 

I un dels altres que t’etziba

“pues tendremos que esperar

que un traductor jurado

se persone a este lugar”

 

Aquesta noi si que és bona

i no faltaria més

Ara veus de forma clara

que estan perdent els papers

“O sacas el adhesivo

o te vamos a llevar

Detenido al calabozo,

dos días te vas a estar”

 

Ja se’n treu unes manilles,

çap al cotxe t’hi fa anar

Un d’ells diu “estas seguro?”

amb cara de naufragar

 

Comencen a discutir-se

que si val la pena o no

Un d’ells agafa el telèfon

i acaba en la discussió

 

I fa veure com qui parla

amb un seu superior

Diu que marxen de seguida

van cap un altre cantó

 

La documentació et tornen,

s’ha acabat  tot el sarau

Ells se’n van a la francesa

sense dir ni Adéu siau!

 

La moral d’aquesta història

de seguida l’has après

Poden fer de tu el que vulguin

i a ells no els passarà res

 

No sé ara com en diuen

d’això ,si té nom o no

Però sé com abans en dèiem

era l’estat d’excepció

 

Gustinet has begut oli,

és que no hi ha un pam de net

Has caigut a la ratera

sense fer res Gustinet

Sense fer res Gustinet,

sense fer res Gustinet.

Jaume Arnella

 

El deute que l’Estat Espanyol té amb Catalunya, el desequilibri de les balances fiscals que fa que els catalans saldem en molt negatiu l’aportació solidària que fem  i repercuteix en diferents comunitats de l’estat i que aquestes aprofiten no només per no patir tantes retallades sinó fins i tot per augmentar el pressupost de 2012, (com és el cas d’Andalusía) aquest deute que ha propiciat que fes fortuna l’expressió #espanyaensroba, i que experts com Ramon Tramosa parlin obertament d’autèntica espoliació, aquest és un deute que agreuja les conseqüències que té a Catalunya la crisi financera mundial, afectant greument els sectors socials més vulnerables, i és per tant un deute de maltractament. És una situació tan aparatosament injusta, tan abusiva contra els drets i l’equitat de la ciutadania catalana, que veure al President Mas col·laborar activament en aquest maltractement, veure’l ara i aquí (després d’haver centrat la campanya electoral en el tema del pacte fiscal) defensant 100% les etallades i aprovant el pressupost de 2012 que certifica la devaluació dels serveis públics, (també i molt els  d’Educació), i veure’l fer-ho gràcies a un acord amb el PP, em repulsa.
No puc deixar de pensar-hi en aquest dimecres 15 de febrer, l’endemà de les tancades a diversos centres, aquest dimecres groc a l’ensenyament , en què Badalona també es mou.

Després d’una càlida celebració dels 60 anys d’un amic, dissabte al vespre ens vam endinsar en la gèlida nit barcelonina tot seguint el rastre de llum que ens proposava la programació de la Festa Major d’hivern, la de Santa Eulàlia. Tota l’estona vaig estar a l’aguait, esperant que en algun dels punts de l’itinerari hi hagués alguna protesta indignada per la despesa de “pa i circ” que se suposa que comporta qualsevol activitat cultural, i concretament la que comportava aquell muntatge audiovisual, espectacle de gran format. I de gran pressupost, sens dubte. Però no hi va haver cap protesta. (segueix)

De fet, a mi em semblava que les despeses en cultura havien quedat fora de l’objectiu diana contra el què protestar davant les retallades de drets socials, ja que la cultura és també un dret social. Per això m’ha sorprès molt que algunes activitats culturals – i no precisament les més sofisticades – hagin començat a rebre l’airada indignació del moviment indignat. És força desconcertant. És una indignació que no comparteixo, i crec que és un error estratègic començar a indignar-se per despeses socials-culturals en comptes de fer-ho de forma ostensible per despeses clarament indignants com les que genera la monarquia, el militarisme, els sous i pensions del món bancari i financer que ha estat resctat amb fons públics, la corrupció política, etc. Invertir energia del moviment indignat contra una manifestació de cultura popular, com es va fer  contra el tradicional ball de la imatgeria festiva de Barcelona, que servia d’inici a la festa major d’hivern de Santa Eulàlia, en comptes d’invertir l’energia contra abusos clarament relacionats amb la crisi és, al meu entendre, equivocar-se totalment d’ordre de prioritats.

I, si filem prim, encara hauria entès molt més una protesta contra l’Il·lumina Barcelona – una proposta innovadora i avantguardista però que no deixa de ser de cultura/espectacle – que no pas contra un ball d’elements de cultura popular catalana. Aquest, a banda de ser un error estratègic de cara a la credibilitat del moviment Indignat (per allò de l’ordre de prioritats) ho és molt més a Catalunya en clau de cohesió interna. Si les dificultats que hi va haver per poder discutir el Dret a l’Autodeterminació – un Dret Humà Universal – ja va despertar suspicàcies en molta població catalana, augmentades per la poca fortuna que té dins del moviment la idea de relacionar les coneqüències de la crisi i retallades a Catalunya amb el dèficit per l’espoli fiscal espanyol, ara aquesta acció contra el ball del bestiari popular augmenta la desconfiança, i, el que és pitjor, dóna raons als qui volen desacreditar aquest moviment.

Per mi l’acció de protesta obre un debat de fons respecte a si la cultura es considera o no una prioritat social, i em sembla perillós caure en la demagògia de considerar-la a l’engròs una despesa supèrflua. Aquest sembla l’argumentari d’alguns “Algú em dirà incult, però la gana apreta moltes panxes.” conclou algú que contesta comentaris a la xarxa, defensant que l’acció era contra les despeses innecessàries, i és un argument fàcilment creïble, amb cert sentit comú, però molt enganyós. On es posa el límit? Qui el posa? I amb l’esport, què farem? Es considera des del moviment d’¡indignats que cal suspendre totes les despeses públiques destinades a festes, celebracions i esports, totes les despeses destinades a art i espectacles? I a participació ciutadana? Diria que no és pas la línia…i si ho fos, per què carregar-se un ball de bestiari popular i no dir res davant altres actes culturals molt més costosos? És un terreny molt rellioscós!

En totes les societats – començant per les organitzacions familiars – la vida de les relacions personals i socials està nodrida de celebracions i rituals festius, d’art i de cultura, celebracions, rituals, manifestacions i pràctiques que construiexen espais comuns, participatius, construeixen referències, vincles, pertinença…i eliminar-los seria eliminar part de l’essència de la condició humana i de la vida comunitària. Fins i tot en moments de crisi i penùries econòmiques o humanitàries, els grups humans segueixen realitzant celebracions i actes culturals, per senzills que siguin. Pensar que perquè estem en crisi hem de deixar de valorar el patrimoni cultural és i significa una gran pobresa de mires. I més encara quan es tracta de patrimoni cultural participatiu i popular.

Hi ha desenes de definicions de què és cultura, però hi ha un cert acord en  donar-hi- tres sentits bàsics. I un d’aquests tres és el que fa referència al conjunt d’actituds, valors, objectius i pràctiques que caracteritzen a una institució, organització, grup o societat.

Dins la societat catalana els balls amb gegants i amb bestiari popular forma part d’aquest conjunt de pràctiques  festives que la caracteritzen. Arremetre contra això no és qüestionar cap administració pública o estament polític. És arremetre contra la pròpia societat. I estic segura que aquesta no és la voluntat del moviment Indignat.

Esborrant part del paisatge català, deformant la realiat, l’Editoral Destino què pretén? És una estratègia comercial per no patir les conseqüències de la catalanofòbia? Això no és fer-li el joc? Em ve al cap allò de l’Edmund Burke, “tot el que cal per al triomf del mal és que els homes de bé no facin res”
(continua)

Fa uns quants anys, quan tot just s’estrenava, el canal cuatro va venir a Badalona per gravar un documental sobre la vida i procés d'”integració” d’un xicot xinès que era alumne meu. Ens havíem de trobar per anar a veure un partit de La Penya, dins els programa de participació en la vida ciutadana i ús social de la llengua catalana que impulsàvem des de l’Espai Jove de Converses Interculturals. Als guionistes del reportatge els interessava molt l’escena de com ell arribava, ens trobàvem i jo li lliurava les entrades. La nostra trobada sota les escales del pavelló Olímpic, va ser gravada per les càmeres, i en adonar-se que el xicot xinès i jo parlàvem en català amb tota naturalitat els periodistes em vam demanar que ho repetíssim i parléssim en castellà, ja que el Canal quatro s’emetia a l’estat espanyol.
No m’ho podia creure!

No es tractava d’un reportatge? No havien de captar com vivia i es relacionava aquest jove en la seva realitat real? Doncs en la seva realitat real ell vivia a Badalona, una ciutat catalana, i en alguns entorns el xicot es relacionava en català. Especialment en el context de l’Espai Jove. Com podien, des d’un criteri periodístic, voler falsejar aquesta realitat? Em van amaneçar que si no ho tornava a fer en castellà ho ometrien, i mai he sabut què van arribar a fer. Em vaig perdre l’emissió del reportatge. Jo, per descomptat, no vaig repetir i falsejar l’escena. L’incident m’ha vingut a la memòria avui quan he llegit el cas de l’editorial Destino amb el simpàtic Stiltton…ho podeu llegir  en aquest article 

Realment la notícia sobre com l’Editorial Destino ha manipulat la il·lustració i el títol de la traducció al castellà de l’especial Sant Jordi del famós ratolií Stiltton per tal d’evitar que hi surti la senyera és absolutament patètic. És portar al surrealisme més extrem l’ànsia d’esborrar-nos del mapa.

L’Estat Espanyol juga a sentenciar que Catalunya és Espanya, a voler obligar que Catalunya sigui Espanya, alhora que nega Catalunya. Qualsevol informació que tingui a veure amb la realitat cultural i pròpia catalana s’omet, s’esborra dins les fronteres d’aquest suposat estat plurinacional. Hi ha productes que s’escapen de la crema, i Pa Negre n’és un exemple. Però la capacitat que té l’aparell mediàtic espanyol per obviar qualsevol signe de catalanitat reconeixible en els seus productes culturals – o comercials – d’èxit és imparable, i és molt més que destructiva. Encara que per a molts sectors catalanistes, cada cop més, aquest buit sistemàtic s’aprova i defensa com a signe evident de desvinculació entre el nostre país i l’estat, l’argument fa les seves aigües en el moment en què aquesta desvinculació desitjada no és en l’ara mateix una realitat ni políticament ni administrativament.

I així, cada vegada que a l’Estat Espanyol una ràdio, una tele o un diari òbvia i desaprofita l’oportunitat de fer visible la pluralitat lingüística, cultural i nacional que coexisteix damunt aquesta catifa retallada entre el Mediterrani, l’Atlàntic i el Cantàbric, i sota l’equívoc dibuix de les seves fronteres polítiques i administratives actuals, cada vegada, dic, es contribueix un punt més a formar ciutadans incultes i, a part d’incultes, intolerants. O dit d’altra manera, es perd l’oportunitat d’ajudar a formar ciutadans del món, oberts a la pluralitat.

Que el món editorial entri també en aquest joc és demencial. I que ho faci una marca de suposat progressime i compromís per la llengua catalana, com és Destino (Destino-Grup 62…!!!) això ja ho supera tot.

El tot setmana del 7 de febrer: RECUPERANT L’ESPERIT DEL CARNESTOLTES  (segueix)

RECUPERANT L’ESPERIT DEL CARNESTOLTES

 

Fa un parell de setmanes, en una important trobada de cultura popular a Reus al voltant de la cançó improvisada, es discutia si promoure la cultura popular a l’escola és un gran encert o si pot tenir el risc d’infantilitzar certes tradicions. I s’hi va citar com a exemple el Carnestoltes. Potser sí que l’escola ha ajudat a infantilitzar la celebració, però crec que en aquesta transformació hi juguen altres factors tan importants com el fet que les prohibicions de caràcter religiós que dominaven el període de la Quaresma antigament, fa anys que no són vigents de forma generalitzada en una societat laica amb pluralitat de creences i amb llibertat religiosa. I encara que és cert que la festa es viu en molts àmbits com a essencialment infantil, també ho és que es manté com a comunitària en moltes ciutats, on té un sentit bàsicament lúdic i festiu, participatiu, cohesionador i popular.

Segurament ha perdut part del seu sentit, i tot i que en el regnat del Rei Carnestoltes es mantenen alguns plantejaments de provocació i canvi de rols, crec que caldria rescatar amb més contundència alguns d’aquests plantejaments que impliquen una certa crítica de l’ordre social,  com els que es poden intuir en l’origen ancestral de la celebració. Ja sé que és anar molt enrere, i filar molt prim, però està bé conèixer que tot plegat deriva dels SATURNALS romans, que han donat peu a molts costums que perviuen transformats per les posteriors creences cristianes, i més endavant per les laïcistes. Durant els saturnals es feia èmfasi en aspectes de llibertats públiques, i per exemple començar una guerra o castigar un culpable es considerava una impietat, i els esclaus gaudien d’algunes llicències i podien vestir com persones lliures, tenien llibertat de paraula i podien menjar en igualtat amb els seus amos.

Aquest any, a l’espera de poder participar a la Trentena Rua de Carnestoltes de LLefià-Badalona, i satisfeta per com la Comissió de Cultura de Llefià ha aconseguit tirar endavant amb molta dignitat participativa aquesta emblemàtica celebració, he pensat que d’alguna manera la voluntat de seguir organitzant aquesta Rua associativa i veïnal fent gala de la força de la cultura de base, participativa, en un moment en què les polítiques socials i culturals de l’administració tendeixen a les retallades,  ja és en si mateixa una demostració d’aquest aspecte de l’esperit carnavalesc.

I estant com estem immersos en una crisi on els més culpables de provocar-la són els qui menys en paguen les conseqüències, i a l’inrevés, trobo que reivindicar aquest fil originari de l’esperit carnavalesc té més sentit que mai.

 

Hi ha qui comença a passar a l’acció. El primer cop que vaig sentir parlar d’insubmissió fiscal contra la relació d’abús de l’estat espanyol amb Catalunya va ser quan Marial Casals va explicar el Full de Ruta d’Òmnium, a l’acte dels 50 anys. Són propostes agosarades que entusiasmen o fan arrufar el nas, que amb els diners costa jugar-se-la!
D’allò, que jo conegui,  encara no hi ha res articulat, i molt menys de cara a una acció massiva- Però mentrestant hi ha qui comença a fer passos amb compromís personal: (segueix)

L’Andreu i la Maria ho expliquen tot aquí i conviden entitats i ciutadania en general a donar-los suport i/o a seguir el seu exemple. Podeu avançar el vostre suport a títol personal o d’entitat a info@diemprou.cat o bé directament a www.diemprou.cat

Us seguirem!

BADALONA PARLA D’INDEPENDÈNCIA AMB NORMALITAT

 

Encara que el gest tingui les seves restriccions, el fet que el primer ministre britànic David Cameron hagi ofert al primer ministre escocès, Alex Salmond, la convocatòria d’un referèndum sobre la independència d’Escòcia situa aquesta possibilitat en un pla de normalitat i plena legalitat, i això posa en evidència i dóna una lliçó a l’Estat Espanyol. El Dret d’Autodeterminació dels pobles és un principi fonamental dels drets humans que forma part de les normes que constitueixen el nivell més alt de les lleis internacionals que han d’ésser obeïdes sempre. Però a l’Estat Espanyol aquest principi sempre s’ha criminalitzat i vetat. Encara ara són molts els moviments polítics i socials que conserven prejudicis propis de l’època franquista contra aquest dret fonamental d’autodeterminació. Paral·lelament, però, la societat va avançant, la democràcia va madurant, i cada vegada és més fàcil parlar d’aquests temes obertament i sense sentir-se estigmatitzat per fer-ho.

Parlar avui, per exemple, de la Independència de Catalunya com a una possibilitat a tenir en compte en un pla real, forma part de la normalitat del país, cosa que fa uns anys era impensable. Igual com passa amb la reivindicació del Dret a Decidir.

I la normalitat del país inclou Badalona, una ciutat plural i complexa. Aquí cal molt debat sensibilitzador com ja es va dir en temps del Badalona Reflexiona i cal fer arribar aquest debat a tota la ciutat per anar creant opinió, per anar perdent la por a parlar-ne participativament, i a anar fent construcció nacional des de la inclusió diversa.

I aquesta és una bona setmana de mostra. El divendres 27 hi haurà la  presentació pública del nucli local de l’Assemblea Nacional Catalana, Badalona per la Independència, un moviment ampli i plural que a partir d’aquest punt de sortida farà una tasca de sensibilització i conscienciació per a difondre els beneficis econòmics, socials i democràtics que ha d’aportar la Independència de la Nació catalana a la majoria de la població. L’actor Toni Albà hi serà per mostrar suport.

Mentrestant segueixen els diàlegs del Full de ruta nacional  organitzats per Òmnium, que aporten arguments de contrast i debats a fons, i dissabte en el cicle Nosaltres decidim, els joves d’Òmnium projecten el documental Adéu Espanya?

Oportunitats fa poc temps impensables, de parlar i debatre les possibilitats d’independència des de la normalitat oberta i dialogant.

No és una llegenda urbana. És real. Li va passar ahir al meu amic Gustinet (Josep Maria Tegido) a l’Alt Empordà. Llegiu el seu relat i valoreu. (segueix)

Dimarts 17 de gener del 2012, dos quarts d’una del migdia.

La feina em porta fins a la Jonquera i els pobles del voltant. El recorregut per la carretera Nacioanl és l’habitual: els giratoris amb dones amb poca roba per ser l’hivern i els trailers van i venen d’una manera aparatosa.

Però avui hi ha una presència policial notable. A la rotonda que dona accés al camp de futbol de la població els Mossos aturen cotxes que, pel que sembla, han estat delatats per un radar. I anant cap a Agullana, a mig camí, dues furgonetes i un vehicle de la Policia Nacional miren indiferents el trànsit.

Finalment encaro la carretera cap a Cantallops on he d’acabar el recorregut abans de tornar a Espolla per dinar: ja són dos quarts d’una.

Quan enfilo el recorregut veig, a l’alçada del camí que duu al mas Moretó, un cotxe de la Guàrdia Civil. El que faltava per la col·lecció.

Aquest cop em fan parar. Vaja quina murga. Però, en fi, ja se sap; és el preu que s’ha de pagar per… Per?

En tot cas, no em preocupa. Per experiència sé que en veure que sóc veí de la zona i confirmin amb la documentació que la meva edat no es correspon al perfil de facinerós fronterer, la cosa s’acabarà amb una salutació i un “puede usted continuar”.

El que m’agafa la documentació és jove. De fet els tres són molt joves. Potser em poden veure com el seu pare. Però hi ha alguna cosa que m’intranquilitza…

Un d’ells, vestit amb un forre polar sense res identificatiu, m’obliga a arraconar el cotxe al marge. Jo, innocentment, pregunto si passa alguna cosa i es limita a informar-me de que és un control de fronteres per tema de drogues i armes. I, tot seguit, m’exigeix que parli en espanyol. Que no m’entén.

-Ja hi som!, penso.

Intento fer-me una composició del lloc. La imaginació se m’accelera: m’arribo a imaginar que no són guàrdies de veritat: dos amb una armilla reflectant i l’altre amb un folre, sense res que els identifiqui… En una carretera poc transitada… El vehicle em treu de dubtes: un Megane, amb una bona colla d’anys, però guarnit d’una forma inconfusible.

Jo encara dins del cotxe. Se m’acosta un dels dos que porten l’armilla reflectant i, acostant-se a la finestra, m’exigeix que surti del vehicle. Sense moure’s ell, quan obro la porta gairebé el toco i ell reacciona amb cara irada:

 -Que me quieres dar?

Quan surto, m’obliga a allunyar-me del meu cotxe i quedo arraconat. Mentre un comprova tota la documentació, un altre comença a regirar tot el contingut del Txara i el tercer el tinc davant meu, en prou feines a un metre de distància. No goso mirar-lo als ulls. Noto que en canvi, ell em fita. Com si intentés coaccionar-me. I ho aconsegueix.

La cosa es complica. L’expressió dels tres “uniformats” res té a veure amb la rutina dels controls de carretera. Trobo a faltar entre ells aquell personatge amb més edat que l’experiència l’hi aconsella evitar segons quines dinàmiques. Pel contrari, aquests se’ls hi endevina ganes de gresca. Fins i tot em fixo de que duen la pistolera descordada, a punt per extreure l’arma. Els hi deu donar seguretat.

El meu cos comença a reaccionar i delata el nerviosisme, la meva por: les cames em tremolen. Feia anys que no tenia aquesta sensació: és el que té una rutina de pare amb  dues criatures, cinquanta anys a sobre i més feines de les que puc fer.

Intento començar a reaccionar. El mòbil! No goso fer una trucada, però el manipulo i en veure que no es queixen, faig un missatge a una bona amiga que, si el llegeix, potser em pot donar un cop de mà. Els dits no responen i em costa escriure, però me’n surto. Amb faltes incloses: Em tenen la guardia civil a la ctra Cantallops, sortint la joquera.

El que no aconsegueixo és recordar com dimonis va la funció de gravadora. Seria un bon document, potser. Tantes coses que té l’aparell de telefonia i que quan les necessites no sàpigues com trobar-les.

Insisteixen amb el tema de l’espanyol i de la falta de respecte per continuar parlant en català. De primer representava que no l’entenien cap d’ells. Ara, resulta que és un que acaba d’arribar i no agafa res.

El del folre polar, amb el cap rapat, és el que porta la veu cantant. El que representa que no entén res és el que està pendent de mi. I l’altre, més alt, continua remenant el cotxe: pobre, el més substanciós és el darrer llibre d’en Jaume Cabré. Però no crec que ho sàpiga valorar.

Finalment troben el que necessiten per justificar la seva actuació. Manipulació de documentació: el CAT sobre les plaques de la matrícula. Per ser precisos, sobre la placa del davant. L’adhesiu de darrera fa temps que va caure.

El del folre polar m’alliçona sobre la gravetat del fet amb to de veu que no goso ni utilitzar amb els meus fills: mai he pensat que tractar-los d’imbècils fos gaire educatiu. Però ell insisteix: afirma que és com si jo hagués dibuixat un bigoti sobre la meva foto del carnet. Un bigoti? Perquè voldria dibuixar un bigoti, si jo no en duc?, penso.

Procuro callar. No tinc cap interès en complicar més les coses. Però l’home insisteix i m’interpel·la:

-Tiene que sacar el adhesivo con el CAT de la placa.

-Doncs no penso fer-ho, l’hi dic.

Ja m’ha notificat que em denunciava i que em caurien 3.500€ de multa. I ha pres fotografies de la placa del cotxe. Penso, innocent, que arribats aquí les coses no es poden complicar gaire més.

Van passant els minuts sense desencallar-se la situació. El que xerra em refrega Espanya i la Constitució i la meva falta de respecte pel qui no entén el català. El qui remenava el cotxe fa una aportació:

-Pués tendremos que esperar aquí dos horas a que llegue un traductor jurado.

Arribats en aquest punt tinc la sensació de que perden els papers: el tema de la placa, passi. Però no vull creure que siguin capaços de posar-se en evidència fent venir un traductor jurat. Repasso mentalment el programa que m’havia fet del dia: voldria anar a podar la vinya, però això sempre pot esperar.

Evito caure en les seves provocacions. Però tan insistir per part seva, finalment no puc deixar de tornar-m’hi i deixo anar:

-Si és cert que estic obligat a parlar espanyol, m’ho digui per escrit.

-No tiene bastante con mi palabra?, em diu el que no calla.

-No, l’hi etzibo.

De sobte intervé el que representa que no entenia res. I jo que m’animo:

-No havíem quedat que no comprenia el català?, dic.

El de “mi palabra”, s’adona que la cosa no només està encallada sinó que ells comencen a fer un trist paper i ho vol enllestir pel dret:

-Bueno, o sacas el adhesivo o te llevamos detenido. Te vas a pasar dos días en el calabozo…  

Ara si que veig que han perdut els papers. Les cames ja no tremolen i valoro les conseqüències familiars davant les noves expectatives que s’obren: res que no es pugui assumir.

-Hauria de fer una trucada, dic.

-La llamada la haremos nosotros cuando estemos en el cuartel, contesta. Al mateix temps es treu les manilles i m’encara cap el cotxe patrulla. És increïble, com a les pel·lícules.

De sobte, el que no entenia res de català intervé:

-Espera, estas seguro?

Comencen una discussió sobre si val la pena o no, entre ells. El tercer, des de la distància fa una cara d’incrèdul.

El debat s’acaba de sobte amb una conversa estranya per telèfon. Al meu costat, com si ell tingués interès de que escoltés el que parlava, el cap pelat amb folre polar, de qui jo posava en dubte la seva paraula, fa veure que parla amb un superior que demana la seva posició i que els reclama en un altre lloc.

En qüestió de segons, tot s’acaba. Em tornen la documentació i desapareixen. Sense acomiadar-se…

Jo, a un racó de la carretera que puja de la Jonquera a Cantallops, dins del cotxe, intento posar ordre a les imatges viscudes. És dimarts 17 de gener del 2012. Ara ja són quarts de dues. La feina que em quedava pendent ja no la puc fer.

Decideixo tornar cap a casa i aprofitar per fer-li una reflexió al meu nano que tot just ha acabat l’ESO. M’escolta entre sorneguer i preocupat, però no sembla que l’impressioni. Més tard, quan el porto a Figueres, em comenta els consells que corren entre els seus col·legues per situacions con la meva: demanar la identificació del policia, gravar, fer fotos amb els mòbils…

De tornada no puc evitar la reflexió: en Fraga s’acaba de morir amb un panegíric gairebé general, els Mossos utilitzen l’espanyol i el meu fill m’explica com sobreviure a una trobada amb els cossos de seguretat. Segur que som al 2012?

 

Josep Maria Tegido-Mallart.

“Gustinet”