miozz mirades

He vist plorar i patir moltes més criatures en els vestidors i les banquetes dels camps de bàsquet i de futbol on es juguen aquestes lligues infantils sovint tan cruels i tan generalitzades però que ningú qüestiona, que no pas a la canalla dels castellers. I això sense entrar a parlar del sacrificat món dels i les ballarines i esportistes de competició que comencen la disciplina d’entrenaments i dietes des de la infantesa. (segueix) 

No sé si les queixes contra la suposada vulneració de drets de la canalla castellera que denuncien algunes veus, – en tenim un exemple d’ahir al vespre, ho feia al twitter el Moviment autònom de defensa de la Societat Civil Info Acció, de qui no us en puc dir res més perquè no he aconseguit trobar cap web on informar-me’n-, es deu a aquest linxament generalitzat contra tot el que tingui a veure amb els catalans i amb Catalunya que cada cop està més de moda, o a altres raons. Si el linxament arriba a extrems tant surrealistes com per defensar que els catalans som els responsables de la mort de Jesús de Natzaret (article que publica avui El Mundo), i el joc d’actualitat consisteix en competir per veure qui la diu més grossa per denigrar els catalns, no és estrany que l’excel·lència d’uns castells humans que han aconseguit l’admiració mundial i la consideració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO, desvetllin en els catalanofòbics passions furibundes per denigrar-los. Però seria totalment erroni quedar-se només amb aquesta possibilitat com a causa de les crítiques. 

El tuit d’ahir deia És curiós que els catalans no tinguem coratge per debatre sobre el dilema moral i la vulneració dels drets dels infants dels #Castellers. I en un moment en què tants drets fonamentals dels infants són clarament i tràgicament vulnerats al món, penso en si no és una frivolitat fer aquesta afirmació, però no vull pecar de poc objectiva ni poc coratjosa i m’ho miro amb ganes d’aportar alguna cosa al respecte. En repassar la informació sobre Drets dels Infants em queda clar que és una autèntica frivolitat, però m’estimo més seguir en l’anàlisi, aprofundir en el suposat dilema moral.
D’entrada les crítiques són genèriques, no concreten, i per fer-les creibles, haurien de concretar-se. Es refereixen, segurament, al risc sobre la pròpia seguretat? Una cosa és el que pot semblar i l’altre el que realment passa, i això ja es va demostrar per exemple amb l´índex de lesions i el de gravetat de lesions. L’espectacularitat de l’alçada dels castells i de les caigudes estimula la idea d’alt risc, però amb dades  a la mà resulten molt més arriscades per als infants altres pràctiques esportives (per recòrrer a un exemple clàssic, moren i es lesionen cada any molts infants a les piscines o al mar, i hi ha més lesions i més greus jugant a futbol que no pas fent castells,  on estadísticament l’índex de lesions és molt menor però un accident tràgic té molta més rellevància), però passa com amb els avions i els cotxes. Viatjar en avió és estadísticament molt més segur que fer-ho en cotxe, però la percepció de risc segueix essent molt més alta quan es vola que no pas quan es circula en vehicle per una calçada.

Hi pot haver, però, altres aspectes a valorar, més relacionats amb la pressió o amb les vivències. O amb els sistemes pedagògics aplicats, potser? És clar que si això s’hagués de considerar vulneració de drets caldria analitzar tots els sistemes pedagògics de totes i cadascuna de les activitats que fan les nenes i els nens, escola inclosa… Fa uns vint anys – o potser no tant – vaig tenir una breu conversa al respecte, amb un pedagog català de referència, presenciant un taller de danses del món adreçat a mestres, en una escola d’estiu. Jo li feia una consideració informal al voltant de la necessitat d’incloure manifestacions culturals dels paÏsos catalans dins el paquet de manifestacions culturals diverses que es promouen des del marc escolar – les danses del món d’aquella escola d’estiu no inclouen cap dansa catalana –  i davant l’aversió que ell manifestava a fer-hi entrar la sardana (la considerava molt avorrida al costat de les danses d’altres indrets) jo vaig suggerir-li els castellers, que llavors començaven a sortir de l’ostracisme mediàtic. I l’home es va desfer en crítiques, perquè, entre altres coses, deia que els mètodes que feien servir per estimular i forçar la canalla a pujar els castells eren massa mercantilistes (segons ell els prometien una bicicleta o altres regals). I em vaig quedar amb la mosca al nas. Mai he pogut esbrinar si parlava amb coneixement de causa i realment aquesta pràctica la feien servir algunes colles ara o antigament, o si senzillament s’ho inventava i eren simples suposicions, perquè en la seva imaginació no hi cabia la idea que una criatura volgués fer allò sense estar-hi forçada. Quan anys més tard vaig tenir ocasió de conèixer el món casteller per dins aquella acusació del pedagog de referència se’m va fer del tot inversemblant, perquè la meva experiència personal en el tema, llavors, com a mare i membre d’una colla, no tenia res a veure amb coaccions i promeses de regals per a l’equip de canalla. Si allà hi havia un problema era més aviat per tot el contrari : la majoria voldrien pujar sempre, i n’hi havia – iencara n’hi ha ara – que frisen de debò per tenir la seva oportunitat.

No pretenc aprofundir ara en tot el que comporta per a una criatura formar part de l’equip humà que aixeca un castell, ni què comporta viure aquesta experiència. Tampoc en els mètodes i sistemes, que no conec prou. Però sí que trobo interessant destacar que aquesta és una realitat que es viu molt diferent des de fora que des de dins. Des de fora és molt fàcil criminalitzar als pares que deixen enfilar els seus fills a un castell humà, suposo que és tan fàcil com ho podria ser per mi criminalitzar als qui els deixen competir amb motos o amb bicicletes acrobàtiques. Una altra cosa ben diferent és viure-ho.

Ahir, mentre esperàvem el nostre torn per intentar un castell a l’arena de Tarragona, una mare en ho comentava. Abans que la seva filla insistís fins la desesperació que volia formar part dels Castellers, ella, la mare, era crítica i patia massa. Trobava que era una responsabilitat excessiva per a la canalla, i que el risc era elevat. No era gens empàtica amb els castells. Ara en canvi, després d’uns anys en què la seva filla ha satisfet la seva il·lusió aprenent a pujar castells i gaudint del repte, la mare ho veu i ho viu de manera molt diferent.

Convindria doncs que abans de criticar pel broc gros es conegués bé tot el món que envolta la canalla castellera, el que cal realment és conèixer una mica més d’aprop aquest món, i escoltar als qui el protagonitzen, canalla inclosa. Sobretot canalla actual i també joves o adults que han estat canalla. Segur que si resultés que es fa alguna cosa malament els castellers serien els primers en voler esmenar-ho. La manera com s’ha incorporat el casc n’és una prova.

Apropar-se i conèixer millor aquest món és el que pretén, també, el documental enxaneta, Encara no l’he vist però procuraré no perdre-me’l.