miozz mirades

Hi ha un regar silent que cavalca la pols i la sadolla; de clar a fosc el terra polsós fumeja i fixa l’arena amb humida frescor: sense fangueig, com una brisa tímida,com un barnís suau que pinta el camí i el pati sencer canviant el matís, tornant fosc el clar, tornant marró el gris.
Hi ha un regar copiós que empapa la terra llaurada que engola l’aigua voraç, assedegada.
Hi ha un regar plujós que esquitxa les fulles en un bany sonor i escampa olor calenta en mullar els contorns. (segueix)
El regar silent, el que pinta el terra tan suaument, és el que em relaxa. Vaig aprendre a fer-ho ja d’adolescent: en Frederic  passava hores al pati, i terrejava  estones amb afany distret. Omplia pilotes, gerres, formigoneres i camionss “bolquet”. Calia una sorra que fos manejable, que no fos fangosa i que no fos polsosa, que fos apilable, bolcable, i calia que sempre l’ambient fos  fresc. Fresc i net, aquesta era una altra, calia perseguir els rastres d’ocells i gatets. Regàvem al vespre, al matí,  a la tarda: quan convingués. La mida ben presa: ni massa per sobre, ni fer xipolleig. Empapar la terra sense enfangar-la, no regar-la massa, però traspassar-la. Un regar plusquamperfet.

El regar copiós que empapa la terra llaurada és el de les tardes que dedico a l’hort. Amb aigua corrent o reciclada, però abundosa, per fer enfangada. Que s’hi ensorri el peu i permeti esponjar-la.

El reagar plujós que fa un bany sonor a fulles i branques em recorda el pare, i la seva gràcia en muntar esparçors