miozz mirades

Per sort l’atac va durar poc, però va venir d’un pèl que no s’activés l’espiral compulsiu. Va ser dijous passat en relació al meu fill instal·lat a London, i estic sorpresa per la seva intensitat: sempre em penso que ja ho tinc superat i que mai més tornaré a caure en aquesta roda engolidora. (segueix)

Inevitablement
recordo la frase lapidària del Josep, aquell psicòleg escolar amb qui
vaig compartir tasca laboral quan jo era mare primerenca i ja apuntava maneres patidores:
“benvingudes siguin les obsessions, elles ens recorden que encara no
estem
bé, que encara tenim molt treball interior per fer”. Segons ell cada
persona ha de fer un llarg camí d’esforç i autosuperació per arribar al
màxim
equilibri mental, al màxim nivell de llibertat personal, superant neures
i
altres dependències. I jo estic satisfeta del camí recorregut per deixar
de ser
“patidora de mena”, per confiar més en el bon discòrrer  de les coses, i i per evitar que aquest “vici de
patir” s’encomani i faci patir als del meu voltant. Però es veu que no
n’hi ha prou…

De tan en tant, com una alerta, torna
la tendència a penjar-se de la preocupació excessiva, la capacitat exhaustiva
d’imaginar desgràcies i infortunis per explicar el retard d’una trucada, un mòbil
desconnectat, un facebook inactiu, o per afrontar  qualsevol anada solitària (de l’altre, es
clar), la conducció nocturna, o un viatge qualsevol. I la impossibilitat per calmar l’angoixa voraç desenfrenada… Quan els meus fills eren  jovenets vaig trigar molt a poder-los deixar estar sols a casa, i  no els permetia dutxar-se si no hi havia un adult. No crec que això els ajudés gens a fer-se més segurs i confiats, però jo ho considerava una obligació per vetllar per la seva integritat. De
fet la por a “no ser-hi a temps”, el pànic a un accident en què la
solitud impedeix actuar és el màxim motor de l’angoixa patidora. Almenys de la meva. El fantasma
dels incendis amb criatures deixades al pis, dels segrestos al parc, dels ofegaments sense ningú per
socòrrel’s  a temps, o de les mil-i-una vicissituds en què no s’és al lloc
adequat en el moment adequat, m’han perseguit intermitentment amb la mateixa força que el
fantasma dels rituals familiars al voltant de la meva iaia paterna i filles, patidores fins vorejar la
malaltia. Tenia clar que no volia fer ni ser com elles ni, això sobre tot , irradiar
al meu voltant l’espiral d’angoixa que encomanen els patidors compulsius. Aconseguir-ho i trobar
l’equilibri entre el poc i el massa, entre la salvaguarda i la sobreprotecció, ha format part dels objectius del meu
creixement personal.

D’ençà que ha començat l’estiu no han parat de seccejar-nos morts accidentals de nois i noies joves que es disposaven a passar una bona estona d’oci, i en cap cas el patir dels seus pares ho hauria pogut evitar. Com  a molt els consells exhaustius i educació d’hàbits en el cas de Castelldefels, potser inútils en un moment de moviment de masses.

S’arriba a aprendre que el risc zero no existeix, i que no es pot  controlar tot. Però que el que sí que és imprescindible controlar és l’angoixa patidora que pot amargar la vida pròpia i la dels del voltant.

Uns quants exercicis que serveixen per prevenir i desactivar atacs:

– parlar de possibles eventualitats i acordar els criteris a seguir en cas de (per exemple si es viatja amb menors, tenir acordats procediments clars en cas de pèrdua; si es queda a un lloc tenir previst un pla B per si no hi ha trobada o per si no es poden fer trucades …/ …)

– reforçar a consciència tots els mecanismes de PREVENCIÓ i la capacitat
de fer front a adversitats (molt més útil que els consells d’evitació)

– acordar sistemes de comunicació flexibles i factibles (en comptes de quedar d’acord en un ritme fix de trucades o misstges, acordar un periòde màxim sense notícies a partir del qual cal patir i actuar…/…)

– fer-se conscient que els desgràcies passen absolutament al marge del nivell de patiment, que una cosa no té res a veure amb l’altra. Patir és inútil com a sistema preventiu.

– visualitzar les mil-i-una causes objectives que poden ocasionar la falta de notícies puntual si s’havia acordat que n’hi hauria (quedar sense bateria, no tenir cobertura, haver perdut el mòbil, haver-se despitat degut a la bona desconnexió…)

– valorar objectivament la utilitat o inutilitat del patiment, si realment es pot actuar per fer alguna cosa que eviti la desgràcia que es té por que succeeixi.

– fer-se conscient de fins a quin punt el motiu del patiment està en la realitat o en el món intern del patidor, si exieteixen causes objectives o es tracta del propi mecanisme de l’angoixa.

– i com deia un bon company de feina, i amic: de res serveix preocupar-se, en tot cas cal, si cal, ocupar-se de….

Ahir, parlant amb pares de monitors i nanos que tornaven de campaments i colònies el tema del patir era motiu de conversa.

Avui valoràvem amb la meva filla l’acció d’un esplai, que ha penjat notícies regularment, al faceebook, per fer saber als pares que tot anava bé. Mal fet opinàvem. Saber desconnectar, saber passar sense notícies i confiar, és un bon exercici per superar les crisis.

Potser l’excés de connexió, actualment, ens fa patir menys en molts casos, però també ens fa menys capaços de suportar la falta de notícies i de, senzillament, desconnectar i confiar.