El mal seguia castigant la humanitat, viatjava per l’aire sense distingir-ne els hostes, els més dèbils i menesterosos emmalaltien i morien, també el poderós que se sentia segur. I els metges i científics analitzaven o descrivien símptomes, prescrivien guariments i donaven nom a les dures epidèmies. A finals del segle XVI als quarters militars
La malaltia de la grip tenia nom al que avui és Itàlia, “influenza”, derivada de la locució llatina clàssica “ab occulto influentia caeli”, i durant segles hi romangué confinada. Testimonis escrits ens han transmès noms que a d’altres contrades rebia mentre atacava les gents. Al segle XVI molts episodis de grip hagué a Europa
Ben segur que els virus han fet de l’ésser humà un hoste des que aquest aparegué i que fou epidèmic, contagiant a través de l’aire, quan aquell domesticà plantes i animals, deixà d’ésser nòmada i adoptà la convivència sedentària. Expliquen els estudiosos que la malaltia que anomenen grip aparegué primer en els ocells fa
20 d’octubre de 1919. La pandèmia de la grip a Itàlia. El MInistre d’Interior Vittorio Emanuele Orlando escriu al Prefecte del Regne, acaba la missiva amb aquesta patriòtica proclama que transcrivim: “Dell’animo eroico del popolo nostro, di fronte alla nuova prova che ha dovuto subire proprio mentre gli appare la meta radiosa dei lunghi
Èxode,16:13 En veure-ho, els israelites es digueren els uns als altres: “Man-Hu?” (“Què és això?”)
En Josep Pla comença així a “El quadern gris” el seu dietari: 1918. 8 de març. Com que hi ha tanta grip han hagut de clausurar la Universitat. (El 8 de març de 1918 és el dia que en Pla fa vint-i-un anys i és el dia en què decideix de començar el dietari).
Mai no ens en parlaren, com tampoc no ens parlaren de la guerra. El papa tenia 13 anys i la mama 10 quan l’any 1918 els primers atacs de la grip se sentiren, ella al petit poble de la Ribera que el riu voreja i ell a ciutat, a Barcelona, al vell barri portuari.
Col·lectiu de risc. “65 anys” s’ha convertit en l’etiqueta amenaçadora amb què una persona adquireix una nova qualificació que l’obliga a formar part d’un nou col·lectiu anomenat “de risc”. Una servidora fa gairebé 20 anys que hi pertany. 20 anys gloriosos com tots els viscuts amb anterioritat. Per molt anys!. Confinada (que no vol
M’agradava llegir els articles (no de fútbol) que publicava Lluís Racionero. És així com el coneixia, com l’escriptor que en unes línies comptades narrava un retall d’història, ple de saviesa enciclopèdica i de detalls suggeridors. Escrivia enllaçant mots i frases de tal manera que l’interès de la lectura creixia fins a un final mai
Les escenes han estat desconcertants. Compra impulsiva de rotllos i rotllos de paper de vàter en saber que part de la població caldria confinar-se al domicili durant un mínim de dues setmanes. Quin atractiu té el paper de vàter?, el blanc immaculat potser?, el seu pes raonable?, la por incontrolable a necessitar-ne i no
Enric Casasses Figueres (1951) Refrany Al pot petit hi ha poca confitura
“Virus” és el mot que ara tothom té inclòs al seu vocabulari particular i que hi ha entrat juntament amb “pandèmia”. I de retruc hem après que només amb solidaritat i responsabilitat l’hem de vèncer. Mots amenaçadors. Coneixíem el mot “virus”, l’empràvem sense por per a parlar dels mals informàtics quan l’ordinador o el
Gabriel Rufián fou, en un temps, una aposta de la direcció d’ERC. Un diputat que s’autodefinia com a “xarnego” (mot caigut en desús des de fa anys a Catalunya), que emprava subsidiàriament la llengua catalana malgrat haver-la après perfectament ( com ho han fet tots els catalans des de fa gairebé 40 anys a
El bell-vell arbre de l’Escola llueix el color porpra de l’hivern quan acaba. L’ha vist envellir any rera any, l’ha cregut mort, assecada la saba en el seu endins… Enguany les branques, esquàlids braços bonyuts, fregaven el terra, defallides pels embats dels inusitats vents. L’ha cregut mort. Aquest matí l’ha vist florit, les diminutes
Fa 75 anys, la nena en tenia 10 , la mama digué al papa: “El que fa el Santet ho fa la Nena”. I aquell any la nena començà el batxillerat i més tard anà a la Universitat. Eren els temps més durs de la postguerra, de la pobresa i la forçada austeritat, eren