El bell-vell arbre de l’Escola llueix el color porpra de l’hivern quan acaba. L’ha vist envellir any rera any, l’ha cregut mort, assecada la saba en el seu endins… Enguany les branques, esquàlids braços bonyuts, fregaven el terra, defallides pels embats dels inusitats vents. L’ha cregut mort.
Aquest matí l’ha vist florit, les diminutes flors el cobreixen i amaguen les ferides dels temps viscuts i, un any més dels molts que té, l’han convertit en l’arbre més bell del jardí. La bellesa d’adjectiu introbat vinguda de la llunyana Judea, la que amaga el fruit amarg amb la forma enganyosa de la dolça garrofa.
Un any més l’arbre de Judea de l’Escola s’ha vestit de rosa lilada, el color que les dones de tot el món ahir vestiren.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!