“Virus” és el mot que ara tothom té inclòs al seu vocabulari particular i que hi ha entrat juntament amb “pandèmia”. I de retruc hem après que només amb solidaritat i responsabilitat l’hem de vèncer.
Mots amenaçadors. Coneixíem el mot “virus”, l’empràvem sense por per a parlar dels mals informàtics quan l’ordinador o el mòbil es veia infectat per invisibles agents enemics i, fins i tot, amb certa familiaritat era també per a la població en general un visitant conegut hivernal.
“Virus” és un mot llatí que irònicament no té plural i té com a gènere el neutre; era el nom que es donava al suc de les plantes i a l’esperma animal, amb el temps es convertí en “verí”, cohabitant amb “venenum”, l’encanteri aquós, la decocció de plantes màgiques, la metzina que mata, la medecina que cura.
El virus té l’antiguitat de la mateixa vida, 10 milions de virus conté una gota d’aigua de mar, són el 95% de la biomassa marina vivent, guardians de l’ecosistema marí, ajuden a controlar el clima del planeta i sense ells no hi hauria la vida tal com la coneixem. Milions de virus habiten en nosaltres, convertits com les plantes i als altres animals en els seus hostes. Viuen i moren amb nosaltres. Alguns convertits en enemics ens ataquen i cerquen nous hostes. Per a ells replicar-se és viure.
Enemic invisible que es pot vèncer sense por, amb l’adopció responsable de les mesures que la ciència mèdica ens indiqui i amb solidaritat amb la comunitat. El millor antídot és al nostre abast.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!