Mai no ens en parlaren, com tampoc no ens parlaren de la guerra. El papa tenia 13 anys i la mama 10 quan l’any 1918 els primers atacs de la grip se sentiren, ella al petit poble de la Ribera que el riu voreja i ell a ciutat, a Barcelona, al vell barri portuari.
Fou el flagell terrible que castigà el món sencer, un virus que matà joves adults sobrevivents de la primera guerra del segle i que a Barcelona s’endugué molts dels que havien escapat de la mort per la passa letal del tifus de l’any 1914. Mai no ens en parlaren els nostres pares com si amb el seu silenci ens lliuressin del mal que ells patiren, la grip que anomenà el món “espanyola” i que el poble donà el nom de “soldado de Nápoles”.
(El papa als 13 anys formava part del grup de la claca que aplaudia els cantants al Liceu i als teatres Romea, Espanyol, Novetats… el que li permetia l’assistència gratuïta a les representacions, el seu repertori d’òperes i sarsueles era enciclopèdic i sovint als matins del diumenge mentre s’afaitava cantava àries que la mama responia. “Soldado de Nàpoles” era una cançó enèrgica i recurrent els matins dels anys 40 que la Nena i el Santet cantaven també sense saber que aquella romança de “La canción del olvido”, la sarsuela d’èxit l’any 1918 al teatre Novetats, fou el malnom que es donà a la terrible epidèmia)
Els pares mai no ens parlaren de la grip, la sepultaren en l’oblit aparent. I els fills, en fer-se adults, sabérem de la terrible epidèmia i mai no la vàrem relacionar amb els anys joves dels pares fins avui, quan sentim el temor que ells degueren sentir.
(Susan Sontag escrigué sobre l’amnèsia històrica , el seu fill, David Rieff, elogia l’oblit… )
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!