Fa 75 anys, la nena en tenia 10 , la mama digué al papa: “El que fa el Santet ho fa la Nena”. I aquell any la nena començà el batxillerat i més tard anà a la Universitat.
Eren els temps més durs de la postguerra, de la pobresa i la forçada austeritat, eren els llargs temps de la malaltia del pare. “La nena farà el que faci el Santet”.
“Santet!, Nena!, pareu la taula…”, “Aneu a comprar la llet!”, i la nena i el Santet anaven a buscar la llet ca la Sra. Maria…
Els diumenges al matí els dos germans quan es despertaven corrien al llit dels pares i durant una bona estona tots quatre llegien , el papa i la mama les novel·les de paper de diari de la “Revista literaria novelas y cuentos” i els nens els seus contes.
El temps passà. El Santet era ja casat, la nena ho anava a fer; la mama li digué: “Nena, si no vols casar-te, aneu-vos-en a viure junts…”. Això passà ara fa 56 anys, els que segueix vivint feliçment casada.
La mama morí jove, no arribà a saber què era el feminisme. Volgué que la seva filla fos una dona lliure i educà els seus dos fills, el Santet i la Nena, en la veritable igualtat.
Gràcies!, mama … T’estimo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!