una entre tants

“Sóc al tren. Acabo d’adonar-me que m’he descuidat l’mp3 a la feina.
Just avui que no duc res per a llegir! He estat jugant una estona al
Brain-noséquèmés del mòbil, però ja me n’he cansat. Diu que faig servir
el 66% de la meva capacitat cerebral (ui, sí, té una fiabilitat
científica…). Fa dies que clavo la prova de memòria, però no hi ha
manera que millori en mates. Però si encara compto amb els dits! Ja ho
va deixar escrit un profe d’EGB en un informe: ‘És lenta en càlcul
mental’.

Avui ha estat una jornada força intensa.

De 9.30 del matí (ergo lleva’t a les 7.15. Bé, podria haver-me llevat una mica més tard, però volia esmorzar sense pressa: torrades i cafè amb llet, que diumenge es va acabar el cola-cao) a 22.00 de la nit (ergo, arriba a les 23.55 a casa, troba’t el Jordi, a qui no has vist en tot el dia, mig clapat al llit i no tinguis altra cosa a fer que posar-te a actualitzar aquest bloc). Això em passa per ser “pluriempleada”, però no penso queixar-me pas. Encantada de la vida.

PS: Es veu que no em deixo vèncer fàcilment i ni la pèrdua de la tomaquera ni l’estat de coma (suposo que aquí “estat vegetatiu” és una redundància) de les pitiminí no m’ha fet llençar la tovallola. Bé, siguem sinceres. Si no fos per ma mare, que l’altre dia es va presentar amb un parell d’orquídies a casa (i amb un ‘cariño, que no vienes nunca a verme’), ara no tindria una altra planta. Sense oblidar el parell de canyes de bambú de plàstic (tsé, em vaig confondre, em pensava que eren de veres! De fet, les vaig comprar per fer un regal, i quan ja ho tenia tot a punt, amb un gerro de vidre i unes pedretes ben mones, un filferro em va fer sospitar de l’origen poc natural de les canyes. Al meu favor diré que no vaig tenir valor de regalar-les i per això ara són a casa.) (Marta, segur que prefereixes mil vegades la història de la Camille que unes canyes de plàstic, oi?) (La Marta acaba de descobrir que el llibre que li vaig regalar era el pla B… Voilà!).

(Tinc un problema amb els parèntesis)

El que deia: gràcies a ma mare (‘cielo, aún tienes los platos por fregar’) ara tinc una altra planta, i ben maca que és! Diu ma mare (‘cuánto te quiero, y tú no me quieres pa nada’) que és fàcil de cuidar. A veure quant aguanta, aquesta.
Veus que bé! Tot escrivint ni m’he adonat del viatge en tren. Aixeco el cap i ja deixem enrere Sant Sadurní.

PS2: (ja sabia jo que amb una sola postdata no en tindria prou) Per cert, que les pitiminí van anar a recuperar-se del coma al balcó de casa els pares i ma mare (‘te he guardado fideuà en un tuper’) diu que ja ha reeixit una rosa! Si és que ningú et cuida tan bé com la mama, tu!”