Les meves primeres hores de sol
Deixa un comentariQuan surto de casa per agafar el tren, Vilafranca tot just comença a despertar-se. A la plaça, els pagesos més matiners ja tenen a punt la parada de fruita i verdura: un somriure de complicitat sense minorar el pas, que al matí el temps va cronometrat.
[Continua]
El cansament que va acumulant-se al llarg de la setmana el podria
mesurar segons el que trigo a quedar-me adormida al tren: a principis
de setmana tinc temps de fullejar el diari i llegir les notícies
principals i, fins i tot, algun dilluns no tanco els ulls en cap
moment. Els divendres, a l’alçada de Gelida ja ronco.
El noi que reparteix el gratuït a la sortida de plaça Catalunya no
llença la tovallola, però jo continuo rebutjant-li, educadament: “El
dia que m’ofereixis un gratuït escrit en català, te l’acceptaré, t’ho
prometo. No és res personal, no em miris així”.
Baixar la Rambla a quarts de nou del matí és força agradable: fa
aquella fresca de principis d’estiu i l’olfacte intueix que ens acostem
a les parades de flors. És una mica com passejar per la peli d’Amélie.
La tarda, la tornada, no té res a veure. Però ara no en vull parlar,
que esguerraria aquest bon rotllo. És com quan sona per la ràdio la
teva cançó preferida i, de cop, el punt horari la mutila sense
contemplacions.