Etziba Balutxo...

L’any 1931, just abans de la proclamació de la República, es publicà Mort de Dama, la primera novel·la de Llorenç Villalonga, una de les obres que, tot i evidenciar una manifestació clara d’autoodi, encara ara i incomprensiblement sol imposar-se com a lectura més o menys obligatòria a les escoles de secundària. Originàriament es publicà amb nombroses incorreccions ortogràfiques i incoherències en el registre, malgrat haver disposat d’un bon corrector a l’ombra que no va ser respectat per l’autor. L’obra va prendre volada a la meitat dels anys 60, a rebuf de la publicació de Bearn.

***
La il·lustració correspon a la caràtula de la primera edició en castellà, l’any 1967.
***

Mort de Dama constitueix una sàtira exagerada, un sainet deformador, una caricatura burlesca, esperpèntica, pamfletària, provocativa i, sobretot, molt injusta que fa llenya de l’arbre en extinció de la burgesia més decadent i, amb un especial sadisme i escarni, dels valors culturals que defensaven els intel·lectuals de La Nostra Terra. Joan Melià, arran d’un dels muntatges teatrals de l’obra escrivia: “Villalonga va decidir, des del menyspreu, fer una descripció sarcàstica i provocativa, sovint injusta i gens innocent, de la societat mallorquina.” (Diari de Balears, 19-III-2009). Josep Massot i Muntaner ja havia definit el llibre com: “un pamflet adreçat, en bona part, contra el grup de LA NOSTRA TERRA” (Cultura i Vida a Mallorca). De cap manera, no es pot admetre com s’ha escrit que el disgust de Villalonga amb els que ell anomenava el “clan” fos pel rebuig que li feren a la novel·la, perquè, justament a l’inrevés, la novel·la era una manifestació més del rebuig de l’escriptor als que feien possible la revista, retratats a l’obra amb el nom del grup Bé hem dinat, amb la intenció burlesca de l’anècdota del rei en Jaume que explica com, després de la batalla de Santa Ponça, va dinar d’una cabeça d’alls i, després d’eructar, va dir aquelles tres paraules que, segons una tradició incerta sense cap ni peus, donaren nom al llogaret de Bendinat.

Villalonga projecta la visió d’una contradicció permanent. Resulta paradoxal que, formalment, usi els mateixos tics de rialla fàcil del teatre costumista per criticar el regionalisme: “El regionalisme, com fa alguns anys les «goyescas» de Carmen Flores, es prepara amb recepta, igual que una salsa. Picant una branca florida d’ametller amb un bocí de pagesa típica, mesclant-hi dos brots d’alfabreguera i deixant-ho coure vora la llar, mentre sonen els boleros i la cuinera canta Sor Tomaseta, surt un guisat – que es pot servir dins un plat de majòlica, damunt unes estovalles de roba de llengües – de tan fàcil digestió que el toleren fins els infants de pit i que les senyores més senyores no desdenyen de tastar alguna vegada.”

El llibre neix amb un pròleg de Gabriel Alomar que, a les següents edicions, seria retirat per l’autor, perquè el deixava en evidència: “Llorenç Villalonga és un cas curiós. Emportat per prejudicis de la seva educació artística, començà per ésser enemic de la nostra tendència catalanitzant. (…) Però tot seguit que ha volgut enfrontar-se amb una realitat vital mallorquina, ha sentit la impulsió ineludible d’usar el llenguatge únic que podrà donar forma i plasticitat a la seva fantasia. La funció li ha creat l’òrgan.” Llorenç Villalonga presumiria anys després que Gabriel Alomar, amb qui eren fills de cosins, havia apadrinat la novel·la. És cert que el polític i pensador, a les antípodes ideològiques de l’autor, va ser determinant per fer publicar l’obra en català.

Arran de la publicació de la novel·la, Villalonga va fer la primera denúncia pública contra unes hipotètiques amenaces que deia haver patit. Ho explica a la solapa de la primera edició castellana: “La primera edición de esta obra levantó una tempestad de enconadas protestas que llegó a adquirir temibles proporciones, hasta bordear el atentado personal.” L’exageració té poca credibilitat i constitueix una mostra de deliri i d’egolatria, quan no d’excusa de la seva agressivitat. Arran dels seus primers articles de combat durant la guerra, va insistir que era objecte d’amenaces. Tant en un cas com en l’altre, insinuava que els hipotètics autors eren els del “clan” de La Nostra Terra, una possibilitat gairebé impossible, perquè les inventades amenaces (mai no investigades) en temps de guerra responien a uns articles de Llorenç Villalonga certament intimidatoris i resulta impensable que alguna persona atemorida, d’entre les vertaderament amenaçades (algunes ja assassinades i altres en procés judicial sumaríssim), s’atrevís durant els primers mesos de l’aixecament militar a arriscar la vida amb un anònim. D’altra banda, Villalonga no va demostrar mai aquelles amenaces, tantes de vegades referides. Tot fa pensar, com en tantes altres coses que va fer i va dir, que capgirava la realitat de manera malaltissa. Amb Nuria Folch, Joan Sales, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel i d’altres que li arribaren a veure el llautó, aplicava la tècnica psicològica de tergiversar la veritat i invertir el rol per presentar-se com la víctima de les seves víctimes.

Miquel Villalonga definí així l’obra del germà: “era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor)”. Efectivament, per fer que aquella obra fos llegidora i entenedora, l’autor va haver de requerir els bons oficis d’un dels dos correctors de la revista (Jaume Busquets i Estanislau Pellicer), amb els qui coincidia a les tertúlies de la Casa del Libro. Lluny d’agrair la feina de salvar del desastre l’obra, Miquel Villalonga no va tenir manies de desqualificar i fer burleta d’ambdós correctors, tant d’Estanislau Pellicer, que havia retornat a Barcelona, com de Jaume Busquets: “En aquellos tiempos, el separatismo era inseparable de la Retórica. Afortunadamente, la Ortografía de don Pompeyo Fabra no estaba al alcance de todos los catalanes de Mallorca. A decir verdad, sólo dos la conocían; dos eruditos indiscutibles, que no tardaron en ser uno sólo, porque el otro resultó ser más catalán de Cataluña que de Mallorca, y un buen día se reintegró a su tierra, dejando a sus hermanos de Mallorca sumidos en orfandad ortográfica”. Miquel Villalonga considerava que aquella novel·la havia estat una fita clau per assenyalar la mort d’una època: “Mort de Dama puso el RIP funerario a la última señora isabelina de Mallorca (…). Al mismo tiempo que aquel mundo desaparecía – aquel piccolo mondo antico – un grupo intelectual capitaneado por Aina Cohen pretendía reemplazarlo. Dicho grupo carecía de vitalidad para subsistir, pese a los sueros de don Pompeyo Fabra, Farmacéutico Supremo de la Renaixença”. L’afirmació delata únicament el desig de l’acusador, perquè la revista va continuar, amb un alt nivell de qualitat i dignitat, durant més de cinc anys. Curiosament, deixant de banda l’apartat dedicat a la Poesia, els dos trets més característics de la revista varen ser la seva gran actualitat i la seva universalitat.

L’intent dels germans Villalonga de derrotar intel·lectualment La Nostra Terra va ser un fracàs absolut. El nivell de la revista, gràcies a la mà destra de Miquel Ferrà i de Joan Pons i Marquès, va incrementar-se, amb importants aportacions al pensament polític, la crítica literària, l’actualitat científica i la promoció de l’art i la cultura. Si finalment els seus enemics varen assolir l’objectiu va ser, únicament, a conseqüència de la rebel·lió militar. Només així va perdre la vitalitat per subsistir i va haver de callar per força i per la força. Per dir-ho sense eufemismes, La Nostra Terra no va morir, sinó que va ser afusellada. Silenciats, atemorits i escalivats tots els escriptors mallorquins que li podien fer ombra, Llorenç Villalonga va triomfar com a autor en català gràcies a la promoció i pupil·latge que li va brindar Joan Sales.

Com he escrit a l’entrada d’aquest article, Mort de Dama és un pamflet; una burla feta amb més cinisme i odi que no ironia i comicitat. Gabriel Alomar valorà com a positiva la crítica a la societat burgesa i conservadora del moment, però es va desmarcar de la ridiculització cruel de la llengua i la cultura que Villalonga no reconeixia catalanes. L’autoodi que destil·la l’hauria de fer sortir, amb segell d’urgència, dels programes escolars que la recomanen, perquè esdevé un model que constitueix un pèssim referent a la gent jove. El classisme, la misogínia, el racisme i l’anticatalanisme que amara l’atmosfera de l’obra, descarten qualsevol recomanació sensata si, a més de la Literatura, es volen divulgar i promoure els valors de la Cultura Catalana que Villalonga no només no va respectar mai, sinó que els va escarnir tant en els seus articles com a Mort de Dama. Aina Boutroux, esposa de Bartomeu Ferrà, en una entrevista de 1986 a Memòria Civil, s’esplaiava a gust: “A mi que no me diguin que Mort de Dama és una gran novel·la. En Villalonga va poder medrar gràcies al buit que deixaren, forçats, molts d’altres. Va saber estar a bones amb el règim dels guanyadors… Nosaltres el consideràrem un cucurrumeco.”