A LA MANERA DELS MAULETS
Deixa un comentari***
Ambdues notícies em fan apel·lar a la resistència dels Maulets! La primera recorda èpoques pretèrites quan Alfonso Guerra va amollar els tigres contra Jordi Pujol i inflaren el cas Banca Catalana que va ser talment els mistos de fer pets de les fires: molt soroll per a no res! El resultat va ser el contrari del desitjat. Va ser precisament Guerra qui va veure desfilar els escàndols de corrupció del seu partit: el seu germà Juan, que traficava influències des d’un despatx institucional, en Roldán, cap de la Guàrdia Civil, en Rubio, al davant del Banc d’Espanya i Filesas i altres històries fins arribar a les clavegueres brutes del GAL. Ara, de nou, encara que de la mà del PP de Gurtel, la intenció és presentar Catalunya com una comunitat ingovernable de lladres corruptes. Obliden l’escena de la pel·lícula Ghandi quan el líder de la independència replica el general anglès que li retreu que l’Índia és un poble d’ignorants i corruptes: “M’estimo més ser governat per qualsevol dels meus homes, ni que fos ignorant i corrupte, que no colonitzat pel millor dandy o gentleman britànic.” En tot cas, farien bé de posar-se un mirall i començar per la seva intocable corona.
La segona notícia, em remet a una de l’any 2008 quan, a València un grup de gent valenta va plantar cara als funcionaris i a la guàrdia civil que anaven a precintar el repetidor de TV3 de la Carrasqueta. Em va satisfer llegir que “Els manifestants, sota una intensa pluja, barraren el pas fent sonar corns a la manera dels Maulets.” A la manera dels Maulets! Tot un exemple!
Quan jo era un infant, a una finca de foravila, damunt d’un pedrís a la façana de les cases (ep, en plural) hi havia un corn que la majorala feia sonar a punt de migdia per fer avinent, als missatges i bracers que feinejaven les tanques, que la taula era parada i el dinar a punt. M’abellia escoltar aquell so que, amb temps i esma, vaig arribar a fer meu. De la charonia nodifera, el caragol marí més gran de la Mediterrània, s’explicaven històries populars que embadalien. El corn té poders màgics i és una eina d’encanteris i sortilegis. No debades, quan es posa a l’orella se sent el cant de les sirenes i les ones de la mar. Amb la màgia del seu so, el corn marca el pas dels carretons de les peixateres i protagonista de més d’un combat de glosadors:
– Vós qui sou un homo entès/ i de llest passau la mida,/ quin és l’animal que crida/ quan té la carn consumida/ i quan és viu no diu res?
– Jo no som tan innocent/ com vós vos deveu pensar/ Aqueix animal se fa/ devers el fons de la mar/ i, si el voleu fer cridar,/ pes cul li heu de dar vent/ com si el volguéssiu inflar!
D’ençà del Neolític, els corns han estat utilitzats per emetre senyals de guerra, una pràctica que explica Joanot Martorell en el Tirant lo blanc i que també apareix a les cròniques de la batalla d’Almansa, on “els Maulets feien sonar los corns”, i a la repressió posterior (que no ha acabat), quan “tot home que tinguera un corn a casa era sospitós d’haver sigut Maulet i, per tant, esquarterat”.
Vaig reviure l’associació del corn amb la defensa dels nostres drets lingüístics, culturals i nacionals, arran d’un article de Llorenç Capellà, el qual, amb na Margalida germana, és la més digna vacuna de la premsa illenca contra la memòria mutilada a sang i a foc. A un article recent, Capellà es referia a la commemoració d’un fet luctuós: el bombardeig l’any 1939 de l’estació de Xàtiva que ocasionà 144 morts i més de 300 ferits. Aquella matança franquista de l’aviació alemanya, me’n va evocar una altra d’anterior sobre la mateixa població. Tot va començar dia 25 d’abril de 1707, la més trista batalla, com bé diu la crònica: “Del dia que us esmente, guardeu-ne memòria i serveu-la als vostres néts, que si el mal ve d’Almansa i a tots alcança, en mal dia va nàixer qui ordenà cremar-nos la terra. Maledicció plena a ell i tots los seus fins que fineixi l’estirp!”. A partir d’aquell dia, començà la resistència. El 17 de juny de 1707 les tropes borbòniques calaren foc a Xàtiva i la batejaren com San Felipe, el nom del rei que el mes de novembre faria cremar Lleida i que, fins que l’any 1714 va caure Barcelona, calà foc a Terrassa, Manresa, Torelló, Sitges, Vilanova i tantes altres poblacions. De l’endemesa, en dóna fe el gentilici “socarrats” aplicat als ciutadans de Xàtiva. En justa rèplica, el retrat de Felip V del Museu de l’Almodí, roman castigat cap per avall mentre no reparin l’afronta i, arreu de terres catalanes, el nom popular de la latrina és Can Felip, mentre a Mallorca, que va caure l’any 1715, per dir que algú és a l’excusat solem dir que seu en el trono. Tot, en record de l’autor dels Decrets de Nova Planta, ben vigents en essència encara avui.
Per combatre una llei de memòria històrica eixorca, covarda i restringida a la guerra dels Tres Anys que amaga intencionadament que els catalans vàrem ser annexionats a Espanya per la força de les armes, passa d’hora de fer sonar els corns, amb un bramul eixordador, a la manera dels maulets! Visca la terra!