Presentació llegida a la Casa de Cultura de Felanitx (16-V-2014) de Set fracassos que han canviat el món de Llorenç Valverde.

*     *     *

A la fotografia, amb l’autor i Biel Majoral

*     *     *

PS.- Heu vist començar una casa per la teulada? Els qui no ho heu vist mai una de dues: o sou molt joves o, quan badau, mirau només el buc i no el capell, a diferència d’aquest bergant del meu costat que no perd calada i ho observa tot des de totes les perspectives. Ara mateix, però, els qui soleu fer les coses com toca, de cap a peus i no de los pies a la cabeza, en tindreu oportunitat, perquè em veig obligat a encetar la meva prèdica pel final. Quan ja havia engirgolat i endiumenjat la presentació d’aquest llibre, l’autor me’n fa fer una com un cove que no vull atribuir ni a la casualitat ni a la coincidència, sinó a la teleputia, perquè no li havia deixat ni veure, ni tastar, ni ensumar allò que feia comptes dir i, de cap i de cop, veig com m’esclafa la guitarra. Vaig estar a punt d’esqueixar el que llegiré després. A un article al diari Ara-Balears, Llorenç Valverde recorda com Sir Charles Pierce Snow, químic i literat, es definia com a “científic de formació, escriptor per vocació”. Contrari a separar les ciències de les humanitats, adverteix de l’empobriment cultural que representa considerar-les dos mons, amb l’avís afegit que la part més damnificada seria la humanística. A l’article, recordava com Snow provocava els lletruts amb la pregunta de si sabrien descriure el segon principi de la termodinàmica. Gairebé mai no responien l’envit i ben mirat, els preguntava una cosa que equivalia, si fa no fa, a la pregunta feta als científics: “Heu llegit cap obra de Shakespeare?”. L’exemple, permetia Valverde afirmar que, en un món multidisciplinar, fragmentar l’aprenentatge endarrereix intel·lectualment i, per tant, cal acabar amb l’actual separació absurda de batxillerats.

De no fer aquest amonestament previ, l’article m’hauria rebentat la presentació i l’hauria convertit en una mala còpia i en una allau d’obvietats. Ara sí, doncs, ja puc llegir el que havia escrit, amb l’avís a la concurrència que, com a venjança a l’autor, potser faré curt, però no seré breu!

Bon capvespre a tothom! Felanitxeres, felanitxers, gent de fora poble, siau benvinguts i benvingudes, fins i tot si veniu de Manacor.

El meu padrí de fonts, una eminència del lul·lisme i de la psiquiatria a qui el poble ja només recorda per la dita “estàs per enviar-te a veure en Balutxo”, deia que la gent es disfressa d’allò que, en el fons, voldria ser. Fixau-vos bé, doncs, per Carnestoltes amb les persones que es transvesteixen d’animals, de vampirs, de dones que fumen i et tracten de tu, de toreros, de soldats, de guàrdies civils o de la mort amb pebres. Continuava aquella tesi advertint sobre la teoria de la inversió i la contradicció, segons la qual els corruptes es fan jutges, els delinqüents policies, els esclaus batles o governadors, els desenfeinats senadors, els piròmans bombers, els descreguts tiradors de cartes i, evidentment, els folls, els orats, psiquiatres… Dins d’aquest magma, on encabir i analitzar Llorenç Valverde? Qui és? Què és? Quina deu ser la vocació amagada? En atenció al fet de tocar moltes de tecles, segurament allò que desitja és ser heterodox i cosmopolita, però és ben singular. Amb el ventall d’oficis que practica, es fa difícil destil·lar què li agradaria ser quan sigui gran. Posats a fer-hi voltes, en atenció al que fa anys que predica, podríem convenir que, en essència, és un socràtic que, quan passeja, mira, pensa i parla. I ho fa com toca, és a dir, en aquest ordre i no en l’invers com solem veure cada dia a les tertúlies de l’estultícia, a les plenàries municipals o a les sessions dels par(da)laments. Ell és un d’aquells que no vol destriar entre les ciències i les lletres, perquè sap que tot fa u. Sap que la lògica no és, com se sol dir, equidistant entre la filosofia i la matemàtica, sinó que és part consubstancial d’ambdues. Sap que la política és la gestió de la res pública (o, si ho preferiu en el TIL barroer d’ara, la commonwealtht), però que si no va emparada en el dret, en la justícia, en la llibertat i, sobretot, emmarcada dins de la cultura de l’entesa no és pública ni és res; tan sols la imposició de la dictadura. Sap que la poesia és el millor ungüent de la medicina. Sap que la pedagogia i l’ètica han de ser inseparables i que estan inscrites dins de l’epistemologia o, si ho preferiu, el món del coneixement; ja ho sabeu: allò que, a diferència de cervell, no trobareu a plaça. Sap aquella vella màxima de la Institució Lliure d’Ensenyament que feia caure en l’error als pedagogs i emprenyava als il·lustrats: “Per a ensenyar llatí a Joan, què és el primer que ens cal conèixer? En Joan, naturalment!”. Sap que per arribar a saber, primer s’ha d’aprendre a dubtar. La descripció permet convenir que, transvestit amb toga blanca i sandàlies, Llorenç Valverde hauria fet veta devers l’àgora al peu de l’acròpolis d’Atenes ara farà dos mil cinc-cents anys. Podríem dir, doncs, que el desig ocult del professor, el catedràtic, el doctor, l’exvicerector de la UOC és el d’instruir-se, perquè segons la tesi de les inversions d’aquell psiquiatre felanitxer que era tan científic com lletraferit, els qui accedeixen al magisteri i exerceixen la docència, sigui a les aules, sigui als diaris, sigui als llibres, sigui a les xarxes socials, sigui a les sales de conferències han de ser, forçat forçat, els qui tenen unes ganes immenses i rabioses d’aprendre.

Biel Majoral em deia no fa gaire que Llorenç Valverde és d’aquelles persones que, de no existir, les hauríem d’inventar, perquè fan paret allà on altres no podem i, així, enforteixen el país. Tot i que només li duc dos anys no arriba, en Llorenç i jo ens vàrem conèixer ben grandiers, cosa habitual entre felanitxers de la diàspora. És més, les primeres converses, que són les que determinen com serà una relació, les vàrem mantenir no gaire lluny de la nostra antiga capital: Perpinyà. D’immediat, ens vàrem avenir. És intel·ligent i, per afegitó i cosa que sembla incompatible amb la primera, viu com una alatxa. Va ser a una de les converses de tanteig que entrunyellàrem on, com qui no vol la cosa, em va deixar constància de la seva vocació de síntesi. Sense menysprear l’anàlisi, allò que importa són les sentències. De fet, ja sabeu la gracieta castellana que cal interpretar en una clau més enllà de l’estrictament anatòmica: Los hombres son sin-téticos y las mujeres sin-bólicas. M’amollà la conclusió d’un dels seus sil·logismes perversos: “Quina va ser la primera conseqüència que va provocar l’inventor de l’alfabet? Sopes? Que va convertir la resta del món en analfabets”. Amb això, roman clar que qualsevol avenç provoca, simultàniament, reculades. Cada passa que fa la humanitat, cada invent, cada progrés, genera damnificats. No hi ha, doncs, progrés, sense retrocés. I així, com diríem en mal mallorquí: suma y sigue!

He parlat de sil·logismes perversos, que d’això va el llibre que avui presentam, i dels errors en el planteig i en la síntesi d’un problema, que també d’això va. Certament, els sil·logismes de Llorenç Valverde són engatussadors, entremaliats, alambinats, un rosari encadenat de connexions enllaçades i, tot i això, no hi ha cap premissa ni cap sentència coixa, cosa gairebé insòlita si tenim en compte que la Ciència no és neutral i és fàcil concloure en fals com l’investigador que experimentava amb una puça ensinistrada que botava d’una mà a l’altra. Procedí a arrabassar-li una cama i, en dir-li “bota”, la puça botà. Una segona cama i, de nou la puça, en rebre l’ordre botà a l’altra mà. Amb dificultat, encara botà sense la tercera cama, però en arrabassar-li la darrera, el científic ordenà en va que botàs. La puça no es va moure. Satisfet, amb la rialla de qui ha fet un gran descobriment, va anotar en el quadern experimental: “En llevar-li totes les cames, les puces tornen sordes”. Tanmateix un error no s’arregla amb un nyap. Ens ho recorda la notícia de fa 50 anys que informava del descobriment, a Almeria, del crani de qui es va definir com el primer español de la historia. En fer-se evident que les restes eren la manipulació intencionada del cap d’un mul, el diari va rectificar en gran titular: El primer español era un burro. No seré jo qui ho discuteixi.

Al llarg de les converses amb Llorenç Valverde, amb aquell llenguatge felanitxer que obliga a la mirada atenta i a un somriure permanent de cara rodona d’infant gran i polissó, vaig descobrir-hi moltes de les característiques que descriuen la gràcia hel·lènica dels felanitxers. Diguin el que diguin els de fora poble, la gent de la Vila constitueix un món apart amb uns valors que, si bé s’insereixen dins del marc general de la Cultura Catalana, tenen una personalitat pròpia definida que s’exhibeix en el llenguatge. No tant en les paraules genuïnes, sinó en la manera de dir les coses. Si qualque poble del món certifica que la llengua no és només un vehicle de comunicació, sinó un mecanisme d’expressió i, fins i tot, una manera de viure i d’entendre el món, és Felanitx. Saber decantar el cinisme àcid de la ironia és a l’ADN dels felanitxers. Per això, parlar d’ironia felanitxera és un pleonasme com dir valenta dona; de valentes, ho són totes. No. Res d’ironia felanitxera! Cal parlar directament de felanitxerisme i Valverde n’és la mostra, la qual cosa té l’avantatge de certificar, amb una prova empírica, que allò del nacionalisme ètnic, a més d’una mentida, és una solemne estupidesa com ja va demostrar Guillem d’Efak, perquè la pertinença cultural es fonamenta en l’educació, en raó del temps i de l’espai que ens ha tocat on plorar i riure, però sobretot en la voluntat. Molt més important que el dret a saber qui som i d’on venim, hi ha el dret a decidir cap a on volem anar. Es pot arrodonir amb la referència a l’ortodòxia dels heterodoxes conversos o, millor, amb l’endevinalla socràtica que obliga el lector a desenteranyinar l’eufemisme i concloure, com insinua Valverde, que no hi ha beata més devota que una puta penedida i redimida o que per a ser un bon bisbe no s’ha de creure en Déu, verificació solvent que els extrems no existeixen o que, si n’hi ha, més que tocar-se són tot-u! A Felanitx sabem molt bé que no ens defineix tant l’origen com la fita; no les arrels, sinó cap on s’enfilen les branques. Quan una persona de la Vila ja ha acompanyat qualque familiar camí de la Creu Nova, en un viatge d’iràs-i-no-tornaràs, sap bé quina és la terra que ha d’estimar i quin és el seu poble tant si venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà. Allò que ens ha de preocupar és la caterva de renegats malnats que habiten, com a efímers transeünts, per devers el Consolat del Mar menystenint la llengua, la cultura i la identitat del poble que haurien de servir i defensar i no fer d’agents colonials de qui ens subjuga. En resum, un és d’allà on vol ser. Sobre aquesta qüestió i arran de la mort de son pare, Llorenç Valverde va fer una tesi doctoral que va publicar en un senzill però sentit article que va rebre un excel·lent cum laude per unanimitat de la gent condreta. Podria dir més coses del personatge, però m’he de contenir, perquè no toca una laudatio acadèmica, sinó una autòpsia per tal d’escorxar un llibre.

Davant davant, ja us dic que Set fracassos que han canviat el món; del rentavaixelles a la telefonia mòbil és un llibre, amb una cinquantena llarga d’il·lustracions, formatiu i informatiu, divertit, entretingut, sorprenent, enginyós, ocurrent, terapèutic, crític i didàctic. Una crònica, amb un vis còmic provocatiu, d’algunes peripècies que delaten com el progrés, a més d’arribar tard, ho fa pel camí de darrere i, sovint, més fruit de l’atzar que de la investigació metodològica. Cal afegir que el fracàs no impedeix l’èxit col·lateral. Més o menys com li va passar a un navegant tan cabota que, a més de renegar del seu poble, volia anar a un lloc i va anar a pegar a un altre. Això és el que succeeix a més d’un esburbat protagonista del llibre. En acabar la lectura, tendreu la temptació de recapitular, això és, d’anar a cercar el paral·lelisme entre cada un dels fracassos per concloure que la Ciència és més afortunada que la Política, perquè mentre en aquesta tot és maquinació i no hi ha espai per a la improvisació, la Ciència sap que les casualitats existeixen; més encara, no només existeixen, sinó que sovint són un mecanisme de progrés de la humanitat i un motor de transformació social.

Els set espais dels set fracassos són tants com els pecats capitals, com les notes musicals o com els colors de l’arc de Sant Martí. Cada unitat té el seu so i el seu to, però totes esmenten l’atzar com a element que pot determinar un descobriment. Fleming ho va veure clar amb un atxem damunt d’una proveta i Marie Curie ho va tocar amb les mans quan el proveïdor li va endossar dos minerals radioactius. Els dos esmentats obtingueren el llorer del reconeixement. En canvi, altres descobridors romanen a l’anonimat per l’astúcia dels usurpadors o perquè la història juga a conillons a amagar. Al llarg de la lectura, veureu que hi ha una certa inducció al nihilisme o, si més no, a posar-ho tot en solfa i no donar mai res per segur. No és dolent, des del punt de vista de qui cerca la veritat, no creure res que un no hagi pogut comprovar, però tampoc no és dolent deixar pixar el mul, permetre que les coses facin el seu curs i pensar allò de “a les costes ens veurem!”. Ben segur que el pobre sant Tomàs, d’haver llegit aquest llibre, no hauria apel·lat a ficar el dit a les nafres d’aquell fuster de Natzaret, sinó que simplement hauria callat, esperat i observat.

Els set capítols desfilen, després d’un encertat pròleg d’Enric Banda, entre una introducció que fa salivera i un epíleg final que arrodoneix i tanca la pregunta inicial (que ara ja no record quina era). És recomanable llegir cada un dels blocs d’una tirada per tal de no perdre el fil de tantes de connexions i tants d’enllaços que encadenen les moltes històries que conté cada capítol. A més, cada un té la seva pròpia sentència final, a vegades d’una sola línia, sovint com a conclusió d’un sil·logisme impensable i rocambolesc, i sempre sempre com una reflexió fustigadora, radicalment contrària a la renúncia del rector de la Universitat Complutense quan va amollar davant de Ferran VII : Lejos de nosotros, majestad, la funesta manía de pensar, sinó més propera a la rèplica, cent anys després, d’un altre rector, en aquest cas de Salamanca, quan replicà el crit assassí, militar, franquista i borbònic (operació 4 x 1?) de Muera la inteligencia! Valverde enalteix el raciocini i convida a pensar.

Tot i això, sense tornar al post scriptum inicial per a vindicar el coneixement total i la cultura completa, pàgina a pàgina haureu de contenir una allau de suggeriments per evitar aturades camí de l’enciclopèdia. Marcau el punt del llibre i deixau-ho per més tard, perquè la lectura és agraïda, enriquidora i instructiva. Com a les novel·les d’espies, els enigmes s’aclareixen més endavant, els misteris s’expliquen i, fins i tot, s’entenen els miracles. Aprendreu moltes de coses i, com que cada resposta multiplica preguntes, podeu seguir el fil com una convidada a saber-ne moltes més. En algun moment, us sentireu lectors de la història d’ara mateix, amb una perspectiva intemporal. Els periodistes diuen que el diari d’ahir el sap fer tothom i que el risc és escriure el d’avui. Doncs aquests relats (no sé si són set, setanta-set o només un) haurien d’entrar com a referent contemporani a l’escola. No tant per a saber de l’evolució dels ordinadors, de la telefonia o dels robots domèstics, de les màquines en definitiva, sinó per a entendre millor les persones. Fa dotze anys vaig assistir a la inauguració de la nova Clínica Planes i vaig ser testimoni d’un atac de dignitat del metge fundador. Cansat d’escoltar la vulgaritat dels elogis a l’equipament i a les instal·lacions, va rompre el protocol, pujà a la tribuna, pegà grapada al micròfon per recordar que aquell era un espai per curar persones malaltes i que la millor medecina era parlar-hi amb el cor i mirar-les als ulls; la resta només era material d’ajuda complementària.

Avui ja no podem fer un seguiment de l’evolució tecnològica, perquè mentre en parlam, les agències de patents fan prescriure invents relativament recents d’alta qualificació i especialització. Tanmateix, com hem dit abans, els savis de Grècia ho mesclaven tot i no s’embullaven mai, perquè no els calia discernir entre matèries, ni construir cel·les d’aïllament. La revolució industrial, tan bravejada, va fer avançar la productivitat, però va endarrerir el coneixement de les persones. Tot això i més, i més ben dit, és al llibre. Entendreu que veure les situacions en perspectiva permet afirmar als britànics que qui roman aïllat per la boira del canal és el continent europeu i no Anglaterra! Aprendreu la tècnica del dead reckoning que podríem entendre com “en arribar comptarem”, però que cal arrodonir amb l’afegit “…si no som morts!”. Sabreu les dues virtuts dels logaritmes: amargar la vida dels estudiants del segle passat i reduir les altres operacions a simples sumes i restes; és a dir, emprenyar la voga i fer vulgar la matemàtica. Aclarireu que Douglas Adams era més científic que humorista, i que Nassim Taleb inverteix l’estela del dubte sistemàtic, però imita els economistes més reputats, molt hàbils i destres a l’hora d’explicar, sempre a posteriori, com així les seves pròpies prediccions s’enfanguen sempre en el fracàs i en el ridícul. Endevinareu també qualque magarrufa no explícita, com que les espelmes, no les de parafina, sinó les autèntiques, malgrat sembli impossible, avui són més cares que la factura de la llum i encara ho seran més amb l’extinció en curs del pobre fabricant, el fener animaló que posa els ous més grossos de tota la fauna mundial: l’abella.

Cadascú té una manera de llegir un llibre. N’hi ha que diuen que els hi agrada la novel·la negra, però llegeixen el darrer capítol abans per saber qui és l’assassí. A mi m’agrada mirar l’índex. Quan vaig veure un capítol referit a una porcellana, vaig pensar en un dels famosos i alliçonadors contes xinesos. Aquell que explica la història d’un mandarí que tenia una vaixella molt gelosa i que feia tallar el cap als criats que li esberlaven un plat o una tassa. De les 48 peces, ja només en restaven 41 i un criat nou va estampar la vaixella a la paret. Quan el mandarí, a crits, li demanà què havia fet, li va respondre: “un acte de solidaritat; he salvat la vida de quaranta criats”. Doncs no, no va per aquí el tema de la porcellana, o sí, que tot és pot interpretar i el llibre afavoreix que cadascú apliqui les seves claus. I si no va per aquí, per on va? Lluny del que podem anomenar previsible, per rutes originals, ens va pegar bots de sorpresa en sorpresa.

Es pot esperar res de bo d’una becaina? Tenir les mames petites pot ser la causa de teledirigir torpedes de manera segura? Un acte deslleial de la senyora Smith pot fer avançar la Ciència? Els bolquers dels astronautes fan perillar les gafes d’estendre roba? Perdre l’enravenada, davant un pit podrit de càncer, pot il·luminar un home i tot un poble? Les respostes degoten per les estalagmites d’aquest llibre. Així que no teniu excusa: o el comprau, o anau a una biblioteca, o el robau, però l’heu de llegir! Sovint us semblarà que l’allau d’informació no és un salt d’aigües cristal·lina de la Serra de Tramuntana, sinó el Niàgara en temps de barrumbada i diluvi. El joc d’endevinalles combina amb les deduccions més insospitades. Les lliçons són d’una gran finezza, però intrèpides. L’autor impedeix fer sentit boig el lector i facilita que sigui un bon entenedor.

Entre les conclusions que no cal destacar, hi ha la verificació que grans invents de la història de la humanitat no tenen un autor únic clarament reconegut, sinó molts d’intrusos, mots d’infiltrats i molts de falsificadors. Molts dels invents són anònims. Aquí convé recordar l’enquesta famosa dels graduats anglesos, tant d’Oxford com de Cambridge, que, entre d’altres grans afirmacions (no unànimes, però sí majoritàries), asseguraven que “anònim” no vol dir que l’autor és desconegut, com assenyalava una de les opcions a marcar, sinó que “no té autor”. Clar que encara fa pensar més aquella altra resposta de la mateixa enquesta segons la qual, per minvar els efectes dels accidents ferroviaris (on la majoria de víctimes mortals són al vagó de cua), la millor solució era “eliminar el darrer vagó” dels trens. Segurament alguns dels que varen marcar aquelles respostes són els qui avui dirigeixen el món. Posats a afegir evidències i estridències, el llibre podria haver incorporat el fet històric, cert i provat, que el disseny del coet que va arribar a la lluna es va fer amb la mesura anglesa de l’amplada del cul de dos cavalls. O encadenar un conjunt d’invents estrafolaris que, ciclicament, apareixen a la premsa amb grans titulars: el del moviment continu o el de la descomposició electrolítica de l’aigua que possibilita l’explosió de l’oxigen i l’hidrogen. Qui no recorda la foto del Caudillo al costat d’un cabrer castellà que feia anar un 600 amb aigua? No obstant, Llorenç Valverde ha defugit la gracieta i l’astracanada per fer un relat impecable! Amb llenguatge entenedor, àgil i pulcre, el llibre no fica mà al recurs fàcil, perquè ja té molta de sal i molta de gràcia, però, sobretot, és un llibre científic capaç de demostrar que ni la història dels invents, ni l’enginyeria, ni cap altre aspecte de la creació, tenen dret a ser avorrides. Així que, aquest llibre, a més de lúdic és lúcid! Quasi res, doncs! Un ou de dos vermells!

Enhorabona, Llorenç!

vg. arxius adjunts:

Caràtula del llibre

Entrevista al Diario de Mallorca

Quan en Tòfol va perdre la brúixola i, en comptes d’anar cap a llevant va prendre cap a ponent (i ja sabeu que, de ponent, ni vent, ni gent ni casament), el primer ésser viu amb aparença humana que va veure va ser un bergant, aquí present avui (a – qui – present – avui), assegut, fumant en pipa davant d’un ordinador, quan enllestia l’article setmanal sobre juguetes impossibles espanyades (2) per publicar al “Washington Post” (dit així per publicar-se damunt fusta). Fixant-s’hi un poc més, va veure que l’espècimen menjava un entrepà de carn crua, bé les sobres (d’aquí el nom de sobrassada), sec com un bacallà, llarg i prim com la madona de la cançó, amb patilles esponeroses, ulls inquiets i una rialla irònica com la dels caníbals de les rondalles que, quan t’ensumen, diuen allò de “sent olor de carn humana, ja en menjarem aquesta setmana si el dimoni no mos engana!”.

Ben armat, en Tòfol davalla de la nau. S’hi acosta a poc a poc. I, quan era aprop, el nadiu s’exclamà:

• Ueeeeep, palomo!

En Tòfol va romandre estafaril·lat. Com l’havia descobert? Devia ser un endevinador? Així com va poder es va refer i, mirant que ningú no el sentís, l’amenaçà:

• Si proves de dir qui som, t’agafaré el tiuler amb aquest ham!

A continuació va cridar el capellà castrense i va ordenar que el batiassin. Per no tudar res, ho feren amb aigua de la mar i, per això, d’aleshores ençà, la nissaga de l’indi-caníbal tendria molta de sal. El Fra Juniperro de torn li va posar Cuan. Ara, tothom es demanarà, com així Cuan i no Kaime? [Au nines, pregunta d’examen, qui ho sap?] (…) A veure si escoltau bé que no m’agrada repetir les coses. Com he començat la lliçó d’història? He dit “Kaime en Tòfol va perdre la brúixola”? No! He dit “Quan (Cuan!) en Tòfol va perdre la brúixola”! Per això, Cuan! Però, mirau les coses, aquell salvatge es va rebel·lar i protestà amb un crit:

• Miquel Àngel! (pegà cop de puny damunt la taula) I am Miquel Àngel!

Com així va dir Miquel Àngel i no Joseramón? (aquesta pregunta ja és per pujar nota). A quin dia ens trobam? El 12 d’octubre de 1492! Feia pocs dies que el nostre indi-caníbal havia viatjat amb el seu jet supersònic privat a Bolonya com a corresponsal de premsa a entrevistar un jove artista que, a punt de fer els 18 anys, ja era tota una promesa, perquè per tot on passava prometia pagar els deutes a finals de mes. Encara no havia fet la capella six-tina, però sí la segona, la bi-ssantina! Tots dos, de tant de beure lambrusco i de menjar brusqueta, tornaren molt brusquers i l’escultor va voler immortalitzar aquest “cuerpo serrano” (d’haver estar dolç o york, no hauria estat igual). Dit i fet! Bé, crec que no cal explicar més coses. És a la vista! Ell és David! No David “el Gnomo”, no, sinó el que va tomar Goliat, i no confondre tampoc amb l’amic del Capitán Trueno! Ara potser us haurà vingut de nou, però si es despulla, puja damunt de la taula i es posa en posició, veurem l’exactitud de l’escultura feta carn. Per això és immoral, vull dir immortal. L’indi-caníbal es va fer tan amic de l’autor que, quan va poder triar nom, va escollir el de l’escultor. D’aquí, doncs, Miquel Àngel. Aclarit? Doncs ara una altra pregunta: com així va dir “I am”? (…) [Vaja dia! Això és predicar al desert! Ningú no ho sap?] (…) Quan pegà el cop de puny damunt la taula, què hi havia? (…) L’ham! L’ham que havia deixat en Tòfol! Per això va cridar “Ai! Ham!”.

Així les coses, va ser batiat i registrat com a Miquel Àngel Cuan, com bé el llegeix a la primera línia de la portada del llibre. Ara podreu entendre com així hem decidit fer la presentació en divendres. Si tenim en compte que el llibre té devers tres mil línies i només hem presentat la primera, aquest cap de setmana serà llarg. Continuem sense delació, ai, dilació!

[Veig que estau molt distretes! Sembla que heu vengut amb les sabates descordades, sense tablet, sense la regla de Kramer, sense la regla de tres i n’hi ha que fins i tot han perdut la regla! No sé on arribarem! Bé, no ho sé, perquè no sé cap on ens duen!]

Ja tenim el nadiu batiat. Què feren després els “conquistadores”? No feren res, desferen! Vaja, allò que han fet sempre: destruir tot allò que desconeixen! L’ordinador, el jet supersònic, les llengües, les cultures… tot quant trobaren. Què en va quedar de la Cultura Inca? Les quelitas! I de la Quechua? La roba solidària de Decatlon! I de la Cultura Maya? Només una abella! Ni tan sols varen deixar aquell “jardín multicolor” que hi havia “bajo el sol”. Feren net i, au!, cap a la nau! Per justificar que havien arribat a “les índies”, decidiren dur tres mostres de l’expedició: un sac de blat de les índies (conegut en bon mallorquí com a maís), un gall de les índies (pavo en llenguatge de puta cepa), i el “primer indi caníbal de la història”: en Miquel Àngel Cuan (de quan en Tòfol va perdre la brúixola). Cuan! Dic que quan va sentir on el volien dur, es revoltà de nou a crits:

• A Ecspanya? Llo no voy! (i ja tenim la segona línia del llibre com bé podeu comprovar. Ja només en resten per presentar 2.998!)

El varen haver de dur fermat a la proa. Els museus de vaixells ara en van plens, però va ser ell qui ho va patentar. El menen a mostrar als reis caòtics, aquells dos que quan no “montaba” un “montaba” l’altre i era una vergonya pública de tan malament com ho feien! Tot això passava 500 anys abans de Crist, ai no, del PP que és com l’anticrist! [Per cert, sabeu la diferència entre el PP i un sac de merda? No ho sabeu? Això em comença a preocupar ferm. El sac! El sac!] En Tòfol, solemnement, va dir a na Bel:

• Aquí teniu el primer americà!

Na Bel, que a més de molt bruta era mig sorda, va dir: “Ah? Maricó?” i, d’aleshores ençà, tots els curts de les corts i gent poderosa, en parlar d’en Miquel Àngel Cuan, Llonovoy, s’hi refereixen així i encara afegeixen més definicions, cosa que no està bé, perquè amb les coses que diu, no haurien de dir “A, maricó”, sinó “B, Maricó”. O, fins i tot, molt bé! Però com que no en deia de bona i irritava profundament els mecanismes de poder, i com que cada vegada que sentia la paraula Ecs-panya (i els telediaris d’aleshores ho deien, fa no fa, com els d’ara), botava amb allò de: Llo no voy!, Llo no voy!, el varen dur a amollar damunt del primer tros de roca que trobaren enmig de la mar.

En milhombres s’enfila al Puig Major, al puig major que veu d’aquella roqueta, allà fa un mapa de l’illa. [Havia quedat amb els organitzadors que hi hauria una pissarra per dibuixar-ho, però les retallades han arribat fins i tot a les escoles com aquesta]. Camina caminaràs, sempre cap a llevant (que de ponent, ni vent ni gent ni casament), no sabia on fer la nit. Agafa el mapa, escriu FE LA NIT i, jas!, va dir: aquí! I va palplantar una ics on li va passar per l’oremus (3). Així va quedar la cosa: FE LA NIT X (la ics d’aquí!). Ara ja sabeu l’etimologia d’aquest poble que no procedeix de “fellatio nocturna”, com defensava la tesi del Dr. Bosses! Tan senzill com hauria estat posar-li Canòssia, o Fresque, o Adesiara, o Vessa, o Escalera o, millor encara, Estiregassó. Clar que el poble de veïnat, allà on el més viu sap fer els rellotges que aquí el més boig de la Vila sap arreglar, ens enflocaria la glosa més bruta de l’Alcover-Moll:

La vaig afinar que duia

virons per s’arromangai;

jo no havia menjat mai

estiregassons amb xuia!

Deixem anar les espe-culacions. De bon matí, s’aixeca, veu una muntanya com una roca plana, hi puja, i hi troba un porter que li diu que si vol fer-hi una volta són 4€. Treu la calculadora, veu que són gairebé 6$, s’exclama, diu que ell no va de sangoneres, i parteix cap a la muntanya de davant. Hi arriba i, en record de sevilla… de la seva illa, diu:

• Sant Salvador! (la gent de l’encontrada… la gent de la contrada va entendre Son Salvador i així ha quedat)

Després, mirant cap a la mar, veu una badia i exclama:

• Puerto Palomo! (i s’avançà 500 anys als qui allà mateix posarien noms de carrers tan nostres com Lepanto, Trafalgar, Palos, Crussero Baleares, La Pinta, La Niña o els noms dels seus segrestadors: Intestino Colón, Rodrigo de Triana, germans Pinzones (que eren allò que deia na Bel), Elcano, Magallanes, Méndez Núñez, Pizarro, Hernán lo Cortés no quita lo valiente i quanta, quanta, paciència, la nostra!).

En acabar de fer el turista, se va haver d’espavilar. Quin seria d’ell ara, sense l’ordinador ni el jet supersònic? Quin seria el seu modus vivendi? Pensa que te pensa, va decidir importar un invent de la seva terra i treure’n profit: la fila! Va mantenir un llarg plet amb una senyora que deia que això de fila, fila, filarà era cosa seva, però al final, ell ho va patentar com a fila índia! Abans, aquell llogaret era un desordre total, la gent no respectava res. N’hi havia que, per donar el condol, s’infiltraven dins les capelles laterals dels temples per passar davant tothom. Fins i tot, hi havia gent barruda que, en entrar a una botiga, demanaven “qui és el darrer?”. Quins dallons! El darrer que acabava d’entrar ho demanava als altres i sempre n’hi havia d’embambats que aixecaven el dit! La fila índia seria la solució, però per posar ordre en va haver de fer sis: la del peix i la carn, la de la fruita i la verdura, la del forn, la dels bancs, la de renovar els carnets i la sis, on ell, amb el seu irresistible “sexe a pèl” (això de sex appeal va ser un error de traducció), i tan promiscu com era, va decidir prendre l’ofici d’home-objecte! Sexe a rompre sense aturall! Vici a balquena! Allò era un anar i venir sempre seguit i torna-hi, tornam-hi! Au, Dalí! Da-li empentes i corregudes! Sobretot, corregudes! La fila sis es va fer famosa! Estava situada just darrera dels xiprers del “Parque”, bé ara no hi ha xiprers i aquell sementer és una cimentada. Els efectes perniciosos de les relacions, mesclats amb els més perniciosos de la dislèxia del batle d’aleshores que, tot s’ha de dir, no era més beneit que el que tenim ara, varen fer que aquella fila sis esdevingués el nom científic de la malaltia coneguda popularment com “el mal francès” a Castella i el “mal castellà” a la resta del món. La fila sis, la sífilis, va fer estralls i es va morir tot el poble. A Fe la nit (amb ics), l’any 1500, només varen quedar un infant recent nat que no va ser temps a fer cua, un tal Joanot Colom, i en Miquel Àngel Cuan que ja va venir vacunat del bruixot de la seva tribu i no només era immune a la malaltia dels baixos, sinó que a més, gràcies a un escultor italià, ja era immortal. El cas és que l’un i l’altre, després d’en Ramon Llull que va posar la primera pedra, varen ser els qui posaren els primers ciments a Mallorca, bé, els primers ciments de la nostra “indio-singràcia”, una manera de ser explicada anys després, en versió catòlica i moderada, per Jaume d’Albocàsser que va censurar allò del “Ah, maricó!” i tot el tema de la fila sis, per aquella cosa tan malentesa del llenguatge polític i polèmic; el poliomelític. Però com que el Llunari Pagès, no va servir de res, perquè tanmateix als felanitxers ens admira tothom però ens entén ningú, en Miquel Àngel Joan, Llonovoy, com a acte de servei i de cervell, ha hagut, per descriure, d’escriure un altre llibre i explicar qui som i d’on venim per no anar sempre amb el cul a l’aire com anava ell per devers ca seva o quan feia de David. [Faig el gest del cul a l’aire, per mor de la ciàtica. Vull dir que a l’africana li agrada que li canti romanços i a l’asiàtica que li faci mímica i reverències i és que, com aquest americà, cadascú és com és i tothom fa la viu viu com bonament li plau o li permeten. Continuem!]

Mirau bé aquest caníbal: sou davant d’un indi de bon de veres, un indi que mostra cara i no un indi-ano, dels que van sempre per darrere, ni, com dirà la mala gent, un indi-gent. En tot cas és un indi diferent perquè no deixa a ningú indi-ferent, Tampoc no fa jutipiris ni senyes rares i, per això, no resulta indi-gest. Això sí, és molt indi-Cat! Com es veu molt bé, és indi-visible; el podeu tocar, perquè és indi-soluble i, tot i l’edat i els nombrosos martiri-monis, encara no és un indi-vidu. És indi-scutible que és un indi-sciplinat, indi-sposat, indi-stint, però sobretot, sobretot, ens és indi-spensable!

Descrit el personatge, amb els seus 555 anyets de no-res, convé dir quatre coses del llibre que ens ha enflocat. Després del nom de l’autor, què se sol posar a la caràtula d’un llibre? (…) [Meam, nines, tensió! Tensió! Un poc d’atenció!] (…) Efectivament, el títol! En aquest cas, molt encertat, Diari d’un indígena. Però, què hi fa entre el nom i el títol una paraula tan descarada i destacada en negreta? Maceta! Maceta? Jo ho explicaré. És una argúcia, una maniobra, una polissonada de l’autor, doctor en màrqueting per les Universitats d’Oporto, Ginebra, Bordeus i Manhattan, a més d’honoris causa per la de Xoriguer. Miquel Àngel Cuan, Llonovoy, sap que els llibres són uns objectes que, a banda i banda d’on hi ha el televisor amb una geneta o un bovet damunt, se solen posar verticals un al costat de l’altre per fer planta. La gent en compra, però no per a ells, sinó per fotre els altres. Així, quan te regalen un llibre, el poses tal qual a la seva presó de fer pols amb peixets de plata i tal dia farà un any. No serà el cas d’aquest. L’autor ha conspirat fins a trobar la fórmula per aconseguir que la gent, a més de comprar el llibre per regalar, el llegeixi! Un fet insòlit per aquestes saons: llegir llibres! La fórmula que utilitza és la d’una paraula màgica: Maceta! Ell, seguint la tècnica de despistar el contrari dels seus dos grans mestres, els professors Johnnie Walker i Jack Daniels, fa tot quant pot a l’interior per embullar el personal: que si maça petita, que si cossiol o que si test… No el cregueu! Com he avisat, és una argúcia! Aquí a Fe la nit x (amb ics d’aquí), tothom sap qui era Francesc Bonnín, el mut Masseta, aquell magnífic cronista gràfic que, gràcies a Llàtzer Méndez que va evitar-ne la trencadissa, ens llegà centenars de vidres amb les imatges de la Vila. En Masseta, però, també va passar a la història per un altre llegat importantíssim a la lingüística felanitxera: una paraula! L’única que ell va emetre! Va ser el dia que el varen encloure amb la porta giratòria que, abans de la crisi de la societat, hi havia a la Recreativa. Ja ho crec que va parlar. I fort! Va cridar: OBRRIII! I, d’aleshores ençà, a Fe la nit x (amb x d’aquí), quan un endolla o bada empardalat, la gent li diu exactament això: OBRRIII! Què té a veure tot això amb el llibre? Doncs, que la gent relaciona Maceta i OBRRIII! i així l’autor aconsegueix dos objectius: primer, fer OBBRRRIR el llibre, i segon, com que està ple de rialles que vessen, fa que la gent el llegeixi. Per això no només és el més comprat, sinó que és sobretot el més llegit. Això és màrqueting! Una segona estratègia més subtil encara per a promoure la venda? El color! Podria haver escollit un color verd-vagadefam, poc vist encara tot i ser molt necessari avui, o verd-moco-guàrdia-civil-de-rotonda, que aquest sí que s’usa de més, o qualsevol altre (mira que en té l’arc de sant martí, tret del negre-ungla-de-fosser!), però ell, ca barret! (perro sombrerito), ha triat el color ca-ca-caníbal. Com així? Fàcil! On són, avui, les principals sales de lectura? On és que la gent llegeix? Exacte: en el lloc més comú de la casa. Compreneu la publicitat subliminar? I clar que el llegeixen al llibre. Així, qualsevol!

Bé, ja hem enllestit l’explicació de la primera pàgina. Ja tenim el nom, el malnom, el títol i l’estratègia de màrqueting. Ja estic cansat, i fart, i tip, i tip-i-tap, de parlar seriosament d’humor. Humor? “Por el humo se sabe donde está el fuego”. Com que estic cansat, les altres 200 pàgines seran cosa vostra. Jo ja no vaig de berbes i, deixant de banda un poc el rigor històric de la biografia del personatge i del sentit de la seva obra, acabaré la presentació amb quatre gracietes fàcils per arrodonir la cosa:

Aquest és un llibre de fantasia i, per això mateix, fantàstic! És l’obra d’un intel·lectual, en el bon sentit de la paraula. No d’un il·lustrat, no. D’un intel·lectual que pensa i fa pensar. D’un crític sagaç, audaç i mordaç. D’un dels millors que hi ha hagut, agut i punxegut. S’ha de llegir en veu alta, tant si hi ha gent com si no, perquè l’efecte sonor multiplica les emocions i les emulsions. Constitueix un deliri de jocs de paraules, de maniobres laberíntiques, el·líptiques i apocalíptiques, farcides de modismes de comparació, d’escarnis sorprenents. És ocurrent, didàctic, poètic, enginyós, socràtic i divertit, sobretot, molt divertit. És un manual per discernir. Per exemple, ens ajuda a distingir entre l’auxili i l’exili, entre unes vacances i unes matances, entre una missió i una dimissió, entre allò que és el TIL i tenir estil, entre la molèstia i la modèstia, entre les estimades i les timades, entre un país i una païssa, una llengo i una llengonissa, entre una Comunitat Astrònoma i una comoditat autònoma o, molt especialment, entre la colònia de fer olor i l’altra, la nostra, que fa molta pudor de colonitzats. També constitueix tot un manual d’aprenentatge. Amb ell sabreu quin és el primer dels 41 personatges famosos que tenen relació amb Mallorca (sopes? n’Alí Babà), que la nostra maledicció és engreixar porcs, que un malversador és un poeta dolent, que la roda la va inventar un mallorquí quan va haver de fer una capsa per enviar ensaïmades al fill que estudiava a Barcelona, que el nou himne serà la Bilingüera i que a Mallorca hi ha la mar… la mar d’uralita! Mirau si n’aprendreu de coses! Aprendreu i passareu gust a les totes. En definitiva, més que un llibre és una greixonera de paraules farcides de rialles. Té molt de mèrit si tenim en compte que l’ha cuinat un caníbal sortit d’una reserva que ha anat a parar a una terra de gent reservada i a qui tenen reservada una putada darrera l’altra. Així que ara, si la concurrència ho troba, en Miquel Àngel Quan (de quan en Tòfol va perdre la brúixola), en Llonovoy, en David (no el Gnomo, sinó el de la fona) ens podrà dir “la seva”!

Moltes desgràcies! Moltes desgràcies que patim és gràcies a no tenir molta més gent com en Llonovoy. I moltes de gràcies! Que de desgràcies ja en tenim per donar i per vendre!

1. Vg. arxius adjunts amb fotografies de l’acte, la serigrafia del cartell i els presentadors de la trobada (trobadors, segons Llonovoy)
   

2. Vg. arxius Expo1 i Expo 2 adjunts.

3. El progrés, ja se sap, sempre arriba tard. Els reconeixements també (allò que no arriba mai és el coneixement!). L’any 2012, en rcord de qui va donar nom al poble, es va convidar Miquel Àngel Joan, Llonovoy a fer el pregó de festes (el bo, no el de la Sala) i aquí el teniu per assaborir: http://tecnacio.blogspot.com.es/2012/08/transcripcio-del-prego-de-miquel-angel.html

 

Avui he participat de la XXXIV edició de l’Aplec del Pi de les Tres Branques i, convidat per l’organització i al costat de Vicent Partal de València, Francesc Ricart de La Franja i Quim Torra del Principat, he fet el parlament que em complau de transcriure íntegrament. (*)

* * *

Fotografies (de dalt a baix i d’esquerra a dreta): el Pi de la Capelleta de Felanitx, el Pi Jove, postal del Pi de les Tres Branques i foto de l’any 1905 de Cèsar August Torras i Ferrer

* * *

Del Pi de la Capelleta al de les Tres Branques

Potser qualque predecessor que hagi tengut el privilegi que m’heu conferit de parlar en aquest indret emblemàtic, fes esment al poema de Miquel Costa i Llobera El Pi de Formentor, aquell arbre que els nostres cors estimen, perquè lluita amb les tempestes que ens assalten. Fins i tot, potser algú s’ha referit a L’olivera mallorquina de Josep Lluís Pons i Gallarza, un poema anterior que simbolitza la resistència quan conclou: “tu, sobre el blau penyal, romandràs viva!”. Jo us duc un enllaç tangible que té la força metafòrica dels poemes esmentats. Si anau a Felanitx, pàtria de Joanot Colom, en pujar al puig de Sant Salvador, veureu el Pi de la Capelleta. (1) És un arbre de dos-cents anys, majestuós, catalogat, en perfecte estat de salut, de 18 metres d’alçada i un de diàmetre, amb una característica singular: una de les branques ha crescut girant 360º i fa un anell, talment una aliança que convida al compromís. No atendre el desafiament i no correspondre la crida hauria estat una descortesia. Per això, vaig manllevar-li dos branquillons per dur avui aquí i brindar un alè de vida al Pi de les Tres Branques. (2) Ni que sigui simbòlicament, romandran agermanats en aquesta part continental del territori per conviure, aviat, lliures i a lloure!

…que la somio completa!

Aquesta glopada de vida, aquesta essència de pi i de Mallorca, no ha de sortir-vos de franc. Reclama correspondència i complicitat. Haureu d’escoltar i sentir una veu agermanada que prové del regne enmig del mar. Que consti en acta: el dia de l’alliberament no podreu descansar. Haureu de parar esment i afavorir la unificació amb més de la meitat del territori i gairebé la meitat de la població. Teniu, tenim, molts de deures pendents. El primer: esvair l’esquarterament! Ens l’han empeltat a sang i a foc i ha fet niu dins la ment i l’enteniment dels catalans. Cal esbaldregar les fronteres imposades. Cal tomar el mur que restringeix el mapa nacional a una regió. Cal eixamplar la catalanitat retallada. No sou quatre províncies! Dia 17 de juliol de 1988, ara ha fet 25 anys, aquí mateix Jaume Santandreu us ho va dir clar i català: “no sou sis milions!”. Jo vull afegir que no ho éreu aleshores, no ho sou ara i només ho sereu si restringiu la geografia. Em fa mal veure, i ho veig sovint, el mapa del Principat entotsolat. Algú s’imagina que la fotografia del seu passaport mostràs la cara només amb un ull i una orella? Us satisfaria mostrar la vostra casa sense llar? Doncs això és el que fan molts amb la imatge de la nació. Qui vol que li extirpin més de mig cos? Qui vol que els veïns li ocupin mitja casa? Recordeu el cas d’Irlanda! Algú la dibuixaria segmentada, només perquè encara hi ha una part ocupada? Exhibir el mapa retallat és legitimar els Decrets de Nova Planta. No hem de renunciar a un metre quadrat del que ens pertany per justícia i per història! No tenim dret a usurpar la catalanitat a cap compatriota ni al més petit bocí de territori. Transigir en això revalida l’esquarterament borbònic i és un gest vil d’alta traïció!

No estigueu per noltros!

Una altra estratègia a corregir és la teoria dels ritmes, del possibilisme, de fer camí gradualment… Una justificació malsana dels qui es conformen amb una Catalunya incompleta i mancada d’ella mateixa. Una tesi, gens pragmàtica, que solen arrodonir amb excuses del tipus: “que València i les Illes s’ho facin com vulguin!”. Això és germanor? No! Això és un acte insolidari contra tants i tants de catalans que, en circumstàncies més desfavorables, al llarg dels tres darrers segles, s’han distingit en aquesta lluita intensa i immensa. La desafortunada proposta de bastir la nació en clau de volta, cadascú des del seu territori, va ser un parany. No hi ha territoris! Hi ha un territori! No hi ha països! Hi ha una nació! On s’ha vist mai acceptar el discurs i la imposició de l’enemic? Avui és evident que el Principat assolirà la llibertat abans que Mallorca. Que així sigui i com més prest millor! No estigueu per nosaltres! Dit això, però, caldrà mantenir la lluita sense defallir amb l’objectiu de refer la nació rica i plena! El dia que la Catalunya estricta sigui un estat de ple dret, com ja ho és Andorra, té el deure ètic de protegir els catalans i les catalanes d’arreu i perseverar en la lluita per alliberar i bastir la Catalunya Gran, aquesta pàtria nostra tan petita que, per això mateix i com volia Joan Oliver, l’hem de somiar completa! Teniu, tenim, un precedent que apel·la la mala consciència. El setembre de 1931, poc després del referèndum de l’Estatut de Núria, Gabriel Alomar a les Corts espanyoles reclamà el dret de les Balears a anar unides a Catalunya. Ho impediren els de sempre, els qui no hi tenien ni hi tenen cap dret. Un altre mallorquí, Miquel Ferrà clamava: “Companys de l’altra ribera, recordau-vos de Mallorca!”.

Ara (i sempre) més que mai!

Vull fer-vos avinent un altre error observat des de la perifèria. Veig escampar-se una consigna perillosa que vol donar a entendre que ara ens ho juguem tot, que ho podem perdre tot, que aquesta és la darrera oportunitat, que o ara o mai. Què diantres vol dir això d’ara o mai? On treu cap tant de fatalisme? Tanta cultura de la desesperació? Tanta moral de derrota? Tanta patologia dels colonitzats? Això té una connotació que indueix al fracàs, apaivaga la flama i pot fer retre la gent. Anunciar la immediatesa dels objectius a assolir és un error, perquè no hi ha res més decebedor que una expectativa frustrada. Ara no és només desitjable, sinó possible que aquest sigui l’últim o el penúltim Aplec del Pi de les Tres Branques, abans de la constitució de Catalunya com a nou estat. Tant de bo! Però si no és així, si per la causa major que sigui no podem desfer-nos encara del jou que ens té presoners, cal continuar la lluita. Sense desmai, indesinenter com deia Espriu i canta Raimon. Les amenaces apocalíptiques són un insult per a tota la gent que va lluitar ahir, que lluita avui i que lluitarà demà per assolir l’emancipació de la nació completa. Ahir, avui i demà! Res d’ara o mai! Ara i sempre!

Quina sort, la nostra!

Vull sortir al pas dels desencisats d’aquí i d’allà deçà la mar; dels qui tendeixen a lamentar-se de la seva sort i es recreen en el sentit tràgic de la nostra lluita. Potser no ho saben, però són uns privilegiats; som uns privilegiats! Mai no agrairem prou haver tingut, al llarg de la nostra existència, tantes i tan nobles i justes causes per les quals mostrar cara. Haver pogut participar en la lluita pels drets civils, en la defensa de la llengua, en l’objectiu d’un món més just i solidari, en assolir la fita somiada de la llibertat del nostre poble… és un luxe que hem de viure amb entusiasme! Els ploramiques de pell prima han de saber que les seves vides, les nostres vides, no podrien haver aspirat a tenir una raó de ser tan gegantina. La recompensa no és tant la llibertat com haver sabut lluitar sempre per ella. Venim d’una antiga marató. El 1734, només dinou anys després de la caiguda de Mallorca, es va publicar Via fora els adormits!, un opuscle antiborbònic a favor de la llibertat de Catalunya. Cap atac sense resposta! Que tremoli l’enemic! Endarrere aquesta gent! No, la lluita per l’emancipació no l’hem iniciat nosaltres. Només som els continuadors d’una voluntat que comença a Almansa el 1707. Allà es va perdre una batalla, però va néixer un somni. La nostra generació tindrà la fortuna de veure assolir la llibertat, però que ningú no caigui en l’error de creure que ha estat cosa seva. Venim d’una llarga cursa i ens ha tocat el darrer relleu. Els qui tinguem la sort de traspassar el pont que ens inclourà en el mapa de les nacions lliures del món, tenim l’obligació de retre honors a milers de persones que, de la il·lusió, primer en feren resistència i, després, una lluita tenaç per dur-nos de la mà fins a tocar amb els dits el somni; fins a veure i viure el somni; fins a fer-nos la realitat del somni: Bac de Roda, el General Moragues, Enric Prat de la Riba, Josep Miquel Guàrdia, Antoni Gaudí, Joan Salvat Papasseït, Francesc Macià, Emili Darder, Josep Maria Batista i Roca, Pompeu Fabra, Pere Capellà, Joan Ballester, Manuel Sanchis Guarner, Joan Oliver, Carles Muñoz Espinalt, Joan Fuster, Francesc Ferrer i Gironès, Avel·lí Artís-Gener, Guillem Agulló, Nadal Batle, Enric Garriga, Lola Anglada, Lluís Maria Xirinacs, Heribert Barrera i, amb ells. tots nosaltres!

…i de Fraga a Maó…

Vull concloure amb la proclama d’un tòtem de la tribu. Al crit de Siau qui sou!, l’universal Guillem d’Efak ens va llegar una obra que convida a deixondir-nos. A un dels poemes, sobre les revoltes pageses contra els senyors i la monarquia espanyola, em vaig permetre la llicència d’incorporar-hi una relació d’alguns dels pobles d’on procedien els conqueridors. Tots els topònims que s’esmenten corresponen a llinatges d’ús comú a Mallorca i provoquen un efecte terapèutic, perquè molta de gent s’hi veu emmirallada, en relacionar el cognom amb l’origen i descobreix qui som i d’on venim. Aquí i avui he de convidar-vos a fer l’exercici invers. En escoltar el nom del vostre poble, d’un indret veí o familiar, pensau que a les Illes Balears i Pitiüses hi ha molts de fills dels fills dels municipis que s’esmenten. Són, per tant, germans vostres. Som fills del mateix poble. I ho som, senzillament, perquè som el mateix poble.

FORANS I CIUTADANS

El nostre rei En Jaume
parlava de la creu
que, alçada, la volia
lluïnt per tot arreu.

Ens va portar de Lleida,
Girona i Llenguadoc,
d’Empúries i Cerdanya,
Provença i Rosselló,
per batiar els moros,
cristianar sos hereus
que a donzelles i a mares
volia treure el vel.

Digué que aquestes fetes
sols són per bons cristians;
ens feu lluitar per veure
la nostra Fe triomfant.

Però no pensà a dir-nos,
que darrera els penons,
creu alçada i banderes
venien els senyors.

Però no pensà a dir-nos,
no pensà a dir-nos, no,
que d’aquesta conquesta
entre ells faran partions.

Tampoc no pensà a dir-nos
que és el comerciant
qui, amb el mar sense moros,
farà negocis grans.

Tampoc no pensà a dir-nos
que sols la nostra part
fou i és suar la terra
que regàrem amb sang
tant cristians com moros,
tant moros com cristians.

Hem vingut de Manresa,

Sureda, Balaguer,

de Reus i d’Olesa,

de Begur, d’Alcover,

de Calafell, Terrassa,

de Vic, del Vallespir.

de Martorell, de Blanes

de Ripoll, de Rubí,

de Cardona, de Valls,

de Canet, de Corbera,

de Perpinyà, de Prats,

de Berga, de Cervera,

de Sunyer i Perelló,

de Campins, d’Alenyà,

de Tous, de Torelló,

de Lledó i Savellà,

de Sitges, d’Estaràs,

Terrades i Morell,

de Bisbal, Setmenat,

de Guaita, de Torrent,

de Cantallops, de Piera,

d’Albons, de Colomer,

de Moià, de Llobera,

de Figueres, d’Amer,

del Catllar, d’Alçamora,

de Ribes, Cabanelles,

de Soler, de Tortosa,

de Roses, de Canyelles…

…som arribats de Lleida,
Girona i Llenguadoc,
d’Empúries i Cerdanya,
Provença, el Rosselló…

Darrera la bandera
som noltros la nació,
aquesta terra és nostra,
que ho sapin els senyors.

Des d’Andorra la Vella
al cap de Formentor,
des de les fondalades
al Puig del Canigó,
de Perpinyà a València
i de Fraga a Maó,
aquesta terra és nostra,
que ho sapin els senyors!

(1) http://www.caib.es/sacmicrofront/noticia.do?mkey=M08092209023624284631&cont=21512&lang=CA

(2) Un branquilló per al Pi de les Tres Branques i un altre per al pi jove.

(*) Podeu veure en vídeo les intervencions de:

Bartomeu Mestre: http://www.youtube.com/watch?v=7JfzXWuTilI

Vicent Partal: http://www.youtube.com/watch?v=r6GSy_TBBvg

Quim Torra: http://www.youtube.com/watch?v=R3Wkylaet84

El retall de premsa que il·lustra aquest comentari va ser publicat dia 24 d’abril de 1983 al Diario de Mallorca. Han passat trenta anys! La foto mostra el punt d’informació que instal·là el PSM als peus de l’estàtua de Jaume I. Sota l’eslògan de la campanya electoral, es poden veure, d’esquerra a dreta, Baltasar Darder (Ariany, 1949), Bartomeu Mestre (Felanitx, 1952) i Joan Perelló (Campos, 1953), cap d’ells ciutadà. En l’ordre invers varen ser els tres primers candidats a l’Ajuntament de Palma.

*     *     *

ARA MÉS QUE MAI! va ser l’eslògan electoral que escollí el Partit Socialista de Mallorca a les eleccions municipals i autonòmiques de 1983, les primeres després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. La proposta va ser de Jaume Santandreu, autor d’un romanç que, musicat per Rafel Estaràs, interpretaren Els Valldemossa a l’Auditori de Palma a l’acte central de la campanya.

Poble mallorquí
ja no ets cap infant
per voler tenir
didots importats;
destapa els enganys
dels partits centrals.ARA MES QUE MAI, FORA DISFRESSATS!

Redreça el present
obrint nous camins.
Poble independent,
el nostre destí,
que avui alça el clam
de la Llibertat.

ARA MÉS QUE MAI, FORA DISFRESSATS!

No et sentis vençut
pels cops del passat.
Desperta l’orgull
de Poble arrelat.
Nació enmig del mar,
pàtria de fills grans.

ARA MÉS QUE MAI, FORA DISFRESSATS!

La frase de la campanya va ser utilitzada amb moltes de variants. Un dels anuncis mostrava un jove que demanava a un altre: “I tu, a qui votaràs?”. La resposta era: “Jo? Ara més que mai!”. Aquella seria la darrera campanya del PSM on no apareixien els candidats i se centrava tota la propaganda en la frase publicitària escollida. Quatre paraules que deien molt i que no es varen registrar. Anys després, el mateix eslògan va ser utilitzat per una campanya de l’Ajuntament de Barcelona, just abans dels jocs olímpics, per complementar la de Posa’t guapa! L’Ara més que mai anava seguit de els diverses disciplines esportives de la competició. (1) D’aleshores ençà, la frase ha fet fortuna. El desembre de 2009 Caritas i la Creu Roja iniciaren una campanya, encara vigent, amb la mateixa frase (2)

Tal com indica el titular de premsa, els partits sense recursos havien de fer servir l’enginy i la imaginació per tenir un mínim de protagonisme. El PSM disposava d’una persona ocurrent i amb experiència en el món de la imatge: Jaume Montcades. Ell va ser el creador dels politxons que ompliren les zones ajardinades de Ciutat, des de la Porta del Camp fins a la plaça del Progrés. D’ell també va ser la idea de crear uns mòbils per penjar als arbres. No es contractava cap empresa, sinó que la feina d’empaperinar, enfilar-se als arbres i als fanals, estalonar politxons i fer bustiades selectives de propaganda, tot absolutament ho realitzaven els afiliats amb una implicació, un voluntarisme i un entusiasme que accentuaven la participació en la vida política del partit.

Les altres organitzacions fonamentaven la campanya sobre tanques publicitàries de pagament, anuncis de premsa, espots televisius… La campanya del PSM els treia de polleguera. Per això, aviat instruirien normes per posar problemes… i multes! No es podrien posar politxons “per no espanyar els jardins”, no es podrien penjar mòbils “perquè podien distreure els conductors”, no es podrien posar banderoles “perquè podien caure i provocar accidents”. Malgrat tot, a cada obstacle, se cercaven alternatives. Si no es podien clavar els politxons, es podrien clavar als pals de telèfon… fins que es prohibís fer-ho i, aleshores, es podrien fermar als semàfors… fins que es prohibís fer-ho i, aleshores, es posessin a les papereres… fins que es prohibí fer-ho i aleshores…

Tota la campanya va ser una lluita constant contra les prohibicions. La censura va atacar directament el PSM. Jaume Santandreu, aleshores col·laborador setmanal al diari Baleares va veure com no li publicaven l’article de la darrera setmana de campanya. Més gros va ser que el programa de TVE Vivir cada día del realitzador Lisardo García-Bueno, que s’havia d’emetre el dimecres anterior a les eleccions, dedicat a l’Hospital de Nit i a la figura de Santandreu, era ajornat durant dues setmanes per ordres superiors. El darrer dia de campanya, Jaume Santandreu va plantar-se als peus de l’estàtua de Jaume I i va parlar durant 12 hores seguides, en una acció de protesta, mentre altres candidats repartien còpies de l’article censurat.

El resultat electoral va ser decebedor, però dins del que estava previst i va permetre mantenir una presència institucional de resistència. Es varen obtenir dos escons al Parlament: Sebastià Serra i Damià Ferrà-Ponç (Santandreu era el tercer de la llista). S’assoliren regidors a Algaida, Binissalem, Bunyola, Campanet, Inca, Llubí, Manacor. Montuïri, Pollença, Porreres, la Pobla, Sant Llorenç i Vilafranca, a banda de presència interposada en altres llistes municipals independents (Artà, Felanitx, Sineu…). El cas més lamentable va ser perdre el regidor de Palma, tot i la bona feina feta en el camp de l’educació i la normalització lingüística per Joan Perelló. Cal advertir que, a les eleccions de 1979, dels 27 regidors de Palma, el PSOE en va treure 11, 2 el PC i 1 el PSM, amb la qual cosa va ser possible un pacte per superar els 13 que havia obtingut UCD. Aquesta vegada, però, tot just havia passat mig any de l’aclaparadora victòria electoral del PSOE al Congrés de Diputats espanyol, amb majoria absoluta de l’octubre de 1982. Com era de preveure el PSM i el PC varen perdre els tres regidors mentre els 11 del PSOE es transformaren en 14. La llista de Palma del PSM, entre d’altres, comptava amb Joana Maria Palou, anys després directora del Museu de Mallorca, Miquel Barceló, director clínic de l’Hospital de Nit, Miquel Fullana (1905-2000), membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca, cofundador de l’OCB (és l’autor del logo amb l’estel), secretari personal de l’arquitecte Guillem Forteza i militant d’Esquerra Republicana durant la República.

S’havia fet una feinada en condicions molt precàries. Malgrat el resultat, tothom coincidia en les valoracions. Havia estat una campanya molt imaginatvia i dinàmica. Avui, amb la perspectiva dels anys, aquella frase convida a somriure. Ara més que mai? Ara i suara! Ahir, com sempre, com ara mateix, hem de continuar defensant la llengua, la cultura i la nació catalanes. De fet, aquell eslògan no prescriu, perquè és consubstancial en la lluita. Potser les quatre paraules de la frase es podrien simplificar i reduir a tres: ARA I SEMPRE!

A Baltadar Darder in memoriam
El retall de premsa de fa trenta any reclama no tancar el comentari sense fer abans un just recordatori de Baltasar Darder i Sansó. Nascut a Ariany l’any 1948, era mestre (va dirigir l’escola del patronat gitano de Son Banya entre el 1973 i el 1988), llicenciat en filologia catalana, defensor a ultrança de la Cultura Catalana, fundador dels Escoltes de Mallorca i dinamitzador dels grups d’esplai, va morir sobtadament a Palma l’any 1991. Aquell any li va ser concedit el premi Francesc de Borja Moll i es va posar el seu nom a una associació i un casal de joves. Les persones que el vàrem tractar el mantenim ben viu a la memòria, atesa la seva bonhomia i un esperit solidari disposat a implicar-se generosament en qualsevol lluita compromesa a favor de la llengua i del territori. Algú dubta que hauria estat un excel·lent regidor? Tant de bo tots com ell!

(1) vg. arxiu adjunt BARCELONA

(2) vg. arxiu adjunt CREUROJA

Dia 19 d’agost de 2006, convidat per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana i juntament a Till Steegman i Joan Domenec Ros, vaig participar a la presentació pública de l’edició d’aquell any del Correllengua. L’acte es va fer a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada del Comflent, a la Catalunya Nord o, com deia Guillem d’Efak, a la Mallorca continental. Transcric la meva intervenció.

*     *     *
La fotografia correspon a l’acte de presentació.

*     *     *

Arran de l’aixecament militar-feixista de 1936, alguns catalanistes de Mallorca amenaçats de mort, varen afiliar-se a Falange Española per salvar la vida. El qui havia estat director de la revista La Nostra Terra, Antoni Salvà, es va vestir de blau i va advertir a Miquel Ferrà que si no l’imitava, l’afusellarien. La resposta de l’escriptor, a risc de pagar-ho amb la vida a una Mallorca en guerra dominada per l’exèrcit revoltat, va ser un poema que constitueix una proclama de lleialtats i un emblemàtic programa de resistència i d’esperança. Dedicat a l’estelada, el poema retreu una visita que Salvà i Ferrà feren plegats a Sant Martí del Canigó, just al costat d’on som avui, la segona quinzena d’agost de 1931, ara fa 75 anys en clau!

L’ESTEL

Companyó que ens has deixat quan el cel s’entenebria,
quan l’Estel, velat de sang, un fum d’odis obscuria,
tu que a l’hora del gran dol abandones la família
i la nostra antiga fe en la prova renuncies.

Vindrà un jorn, sols Déu el sap, que a la llum de l’alba grisa
la coloma de la Pau tornarà amb el brot d’oliva.
Un buf d’aire esfondrarà els castells de la Mentida,
i la nua veritat brillarà de llum vestida.

Si, enyorós del que has deixat, ton esguard que fou tan simple,
albirés de nou l’Estel dins un cel net de calitges,
Sant Martí del Canigó, on pregàrem junts un dia,
i Sant Jordi i Ramon Llull, fent brostar les arrels vives,
t’acompanyin de bell nou al costat dels qui t’estimen.

Jo no em moc del meu camí, companyó, jo no en sabria;
vull morir fidel a Déu i a la Dama que he servida,
a l’amor posada en creu i a l’Estel, que fou ma guia,
me l’he ben clavat al cor, sols amb ell l’arrencarien.

Crec que enguany, per commemorar el 10è aniversari, la CAL ha escollit el millor lloc possible per presentar el Correllengua. Amb un parell de dades confirmarem la bondat de l’elecció. Som a Prada del Conflent, al costat de Perpinyà, capital de l’antic regne de Mallorca, al peu d’un dels primers i més emblemàtics referents de la història de Catalunya: el Canigó o La Pica, com l’anomena la gent de la contrada. I si el Canigó és la senyera, l’estel és Sant Martí, des d’on la flama de la llengua ha davallat, com un torrent, moltes de vegades cap a tots els indrets de la nació. Segons les dades més fiables, l’abadia va ser fundada l’any 1006 (és a dir, fa un mil·leni!). L’any 1902 s’hi celebraren els Jocs Florals que s’havien prohibit a Barcelona. L’any 1922, mentre reposava la seva malaltia a un balneari de Vernet, just aquí al costat i al peu de l’abadia, Joan Salvat-Papasseit va escriure:

LES GORGES

A Sant Martí del Canigó 
la veu ressona que us esglaia. 
Diu: Catalunya! 
i la remor 
sempre contesta: Esclava a Espanya. 
Si prens coratge 
els ulls al cel 
i alces el braç -gest de venjança, 
a Sant Martí sents una veu 
i a cau d’orella: 
També a França.

Si, a les dades descrites, hi afegim que aquest indret és terra catalana d’acolliment (recordem Josep Puig i Cadafalch, Joan Alavedra, Antoni Rovira i Virgili, Pau Casals o Pompeu Fabra), (1) certificarem que la força que va commoure Verdaguer per escriure el seu poema més famós, amb el nom de la roca gegantina, fita del centre i l’origen de la llengua catalana, és viva i ben viva. I si és viva la força, viva és la llengua i l’hem de fer sentir viva, activa, creativa, emotiva, participativa… Escampem-la! Cap al sud i la mar! Vall avall! Que corrin arreu la llengua i la flama! Això és el que CAL!

(1) A l’arxiu adjunt (REFUGIATS) podreu veure algunes de les persones establertes a Prada del Conflent.

Desprès de les presentacions de NIcolau Cañellas (1) i de Margalida Capellà (2), dia 30 de juny de 2010, al Centre de Cultura de Sa Nostra de Palma, vaig llegir el text que transcric.

*   *   *
Il·lustració d’Esperança Mestre

*   *   *

SÍ, JO VAIG CREMAR LA PELL DEL DRAC!

Si jo fos mínimament viu, per quedar com un sucre, em limitaria a agrair la vostra assistència, a la Fundació Sa Nostra i als amics que la regeixen la cessió d’aquest espai, i finalment em tocaria dir que els presentadors han parlat molt bé, que ho han dit tot i acabar amb un “no tinc paraules”. Però no és cert, tenc una xerrera que m’alça, tenim aquesta sala fins a les 21 h i no són temps de tudar res i, d’altra banda, qui no vol pols que no s’acosti a l’era. Aquests dos padrins joves, m’estimen i ens han embatumat amb mentides pietoses! Jo vull parlar d’allò que no surt al llibre, però que hi és. Vaig dibuixar la narració com aquell poema visual de Joan Brossa que mostra, sobre fons blanc i en lletres negres, un alfabet incomplet, on hi manquen la Ce, l’Hac i l’E que són les que, per absència, destaquen i conformen una elegia a Ernesto Guevara. La novel·la imita el poema i il·lumina allò que no hi ha: intel·ligència emocional; un cor ple de seny amb un cervell ple de tendresa. L’absència de les idees i dels sentiments és allò que sura al llarg del relat, per enyorar-les.

Aquesta novel·la esmussa! Com el guix quan gisca la pissarra o les ungles quan freguen una paret de calç. La narració té aquest objectiu: provocar una impressió aspra. No he escrit mai per agradar. Per agradar procuro altres habilitats. Jo escric per fer sentir la gent viva, per fer-la resistir, per dotar-la de coratge, per untar d’oli les frontisses del pensament; per inquietar! Aquest llibre fuig de les modes a l’ús a plena consciència. No és un manual d’autoajuda. No fa la patografia dels personatges ni força l’hermenèutica de desxifrar simbolismes ni l’eugenèsia d’analitzar mutacions de la condició humana. No és una novel·la negra, no hi ha coloraines, ni concessions, ni fantasies literàries. Per a no tenir no té ni un final sorprenent, perquè el final ja és al resum de la contracoberta. No és una novel·la d’estiu ni un llibre per passar gust, sinó una provocació, escrita sense pietat i defugint el lluïment.

És una fotografia sèpia, feta amb els ulls d’un monstre, de la reculada de Mallorca. Els ingredients són: estraperlo, contraban, olimpíada cultural, guerra, postguerra, fam, por, mort, el darrer vell marí, son coletes, congrés eucarístic, la nit de les verges, les matances, l’estreptomicina, les minyones, la misericòrdia, més fam, més por, més morts… Com a dramatis personae compareixen Eusebi Estada, Aurora Picornell, Pere Oliver i Domenge, Cosme Bauçà, Salvador Galmès, Perón, Salazar, Maria Antònia Salvà, el bisbe Miralles, Bayo, Plató, Maquiavel, a més de senyors, militars, maçons, xuetes, falangistes i capellans.

La idea ve d’enrere. L’any 1970, en sortir d’assajar de La Protectora, alguns comediants anàvem a fer un suret a la bodegueta El Quinto Toro que hi havia al cap de cantó just davant del teatre. A vegades, compareixia un personatge que feia ostentació d’haver matat en nom de Déu i de la Pàtria. Era un provocador alcoholitzat. L’amo en Biel, el taverner, aguantava les bravates amb un control exemplar, tenint en compte la seva peripècia vital. Havia pogut fugir a Menorca amb una barca que havia estat metrallada i l’havien donat per mort. De fet, sa mare va estar més d’un any a saber que s’havia salvat. Després d’un temps a la presó, va refer la vida com va poder. Aquells dos homes, el feixista i el republicà, eren els estereotips de dos móns extrems. El d’uns vençuts refugiats en el silenci i el d’uns vencedors exhibicionistes. Dos móns que no s’han esvaït, perquè s’ha pegat una portada a la memòria sense la terapèutica bugada reparadora. Els vençuts assumiren la culpabilitat dels vencedors i, per protegir les famílies, varen fer seu un discurs per exorcitzar qualsevol busca de venjança i d’odi.

La darreria dels anys 80 vaig fer feina a la barriada de Son Espanyolet. Allà vaig conèixer Magdalena Ripoll Ramon, esposa de Florenci Tor i Camprubí, cap de les forces d’assalt a qui Lluís Company designà responsable de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. Va desaparèixer el gener de 1939, poc després de néixer la seva única filla, Eva, sense saber que patia una acusada discapacitat mental. Na Magdalena, després de la guerra, va tornar a Mallorca i va dedicar la vida a atendre la filla i a mirar de saber què havia estat del seu marit. Les gestions que vaig fer amb Heribert Barrera no varen aclarir res i va morir abans de ser entrevistada per Llorenç Capellà, quan Eva, “la nena”, ja tenia 60 anys i romania a l’empara d’uns parents ingressada en un centre assistencial on moriria. En aquella barriada, vaig conèixer molta més gent que, a poc a poc, gosava trencar la por i el silenci. Em mostraren el carrer Triana que Emili Darder i Ventura Gassols havien inaugurat a nom de Francesc Macià, mai no reposat. Tot i la dignitat d’aquella gent, m’emmalaltia que es fessin perdonar amb un sentit de culpabilitat induïda; una síndrome similar a la de la dona maltractada. Malgrat tot, aquella gent a qui fregaven pels ulls la Victoria, embolicada amb la paga humiliant del 18 de juliol, feia un clam als valors humans. Vaig voler esbrinar si el seu cant a la concòrdia el compartien els vencedors. Puc assegurar-vos que, tret d’honorables però molt rares excepcions, no en sentien gens, de culpabilitat ni de vergonya. Això és el que he volgut mostrar en aquesta novel·la. La indignitat dels revoltats. Me’n fot si m’acusen de maniqueisme! La constatació de l’univers arrogant dels guanyadors i la humilitat dels humiliats és massa evident.

Com a fil conductor, he bastit la narració sobre la descapitalització del ferrocarril a Mallorca i, amb ella, l’anorreament de la cultura i de la convivència. En clau de romanç popular, les penúries de postguerra són com els vagons d’un tren que viatja cap a l’extinció. Permeteu-me que faci un particular homenatge als treballadors del tren de Mallorca que varen tenir el coratge de declarar-se en vaga dia 18 de juliol de 1936 i mantenir-la activa fins al 10 d’agost. El Correo de Mallorca dia 22 de juliol reproduïa un comunicat de García Ruíz: “Esta mañana he conferenciado con el personal de la Compañía de Ferrocarriles el cual me ha prometido que esta tarde reanudarán el trabajo”. Però això era mentida, perquè dia 15 d’agost el governador militar sàdicament amenaçava: “Para que sepáis a quienes me refiero os diré que son los que se encuentran en huelga de brazos caídos en las barriadas de La Libertad, Son Cok, Hostalets, Can Capas, Son Españolet, Creu Vermella etc. Si os escondéis os sacaré de vuestras cáscaras con un alfiler como se hace con los caracoles y si huís pensad que os perseguiré hasta exterminaros”. Aquella vaga va costar la vida a Miquel Femenies Mas, assassinat dia 9 d’agost en el camí dels Reis, Antoni Tomàs Prats, mort l’endemà, Bartomeu Sans Pons de Binissalem, assassinat dia 17, Antoni Ochogavia Cervera d’Alcúdia… Dels 800 empleats del ferrocarril, 200 foren processats i multats, 114 acomiadats i 65 varen desaparèixer. Pràcticament la meitat de la plantilla va ser víctima directa de la guerra i encara és l’hora que algú reti honors a una vaga que és un referent de dignitat. Aquelles persones que no calaren el cap davant de les armes mereixen un reconeixement que no arriba d’enlloc.

El títol del llibre és un suggeriment de l’editorial Columna. El que més s’escauria és Expiació, però un tal Ian McEwan em va gunayar per mà. Vaig pensar que podia fer un retruc i titular el meu Doble expiació, perquè mostra la formació malsana de la meva generació i la incomprensió que hem projectat als joves. Fa deu anys, l’historiador Arnau Company, em va presentar a un acte diguent: “Bartomeu Mestre és l’antítesi d’una cançó de bressol!”. Vull creure que no hi havia animus injuriandi, però de qui sóc l’antítesi és de la baronessa Tissen. Ja sabeu, la dona més intel·ligent del món, per allò que, de jove, es va casar amb un Tarzan i, de granadeta, amb un vell ric. Jo, a l’inrevés d’ella, de jove vaig anar sempre amb gent més vella i rica, ni que fos de saviesa, per veure si arribaria a cobrar seny i, constatada la inutilitat de l’intent, de gran m’estim més anar amb el jovent que si no és més sa, almenys té més marxa. Al cap i a la fi, aquest era el marc natural de relació dels socràtics. De jove, aprendre dels vells. De vell, ensinistrar (no “adiestrar”) els joves. Tot i això, ai làs!, la biologia delata i he de suportar que els joves em freguin pels ulls el món desequilibrat i injust, amb un nord i un sud d’opressors i oprimits, que els hi hem llegat.

Què ens han fet? Ens han ficat dins d’un motlle. Si la meva generació no ha avançat més en la lluita per les llibertats, no és perquè sigui una generació retuda o covarda, sinó perquè abans de l’alliberament social col·lectiu, li ha calgut una cosa més bàsica: l’alliberament personal. Marta Mata, impulsora de Rosa Sensat, va dir: «Les persones que ens educàrem a l’escola franquista mai no sabrem què hauria estat de nosaltres amb una altra formació.» Ens ha calgut fer com aquell drac de la rondalla que pregava a les fadrines que s’hi acostaven que l’escorxassin i cremassin la pell. Quan una valenta dona ho va fer, l’esclafit va bastir un gran jardí i el drac va recobrar la condició d’home lliure. Massa hem fet! Molt de mèrit tenim! Hem fet miracles! És cert que no tothom ha volgut cremar la pell de drac i alliberar-se. Educats en l’absència de valors i de civisme, amb lectures esbiaixades i consignes dirigides, el mal no és haver crescut sense llibertat. El mal pitjor és que n’hi ha que no han après a estimar la llibertat. Ara ja no n’aprendran mai! N’hi ha que se senten orgullosos d’exhibir els tatuatges i reconverteixen l’antiga escola nacionalcatolicista en la de l’educació per a la ciutadania. Així és com continua l’estafa de ficar els joves dins del motlle que esborra la memòria omplint-la d’inutilitats.

Els de la meva generació, la del Pelargón, la de la xocolata Rosselló (tres pastilles un velló), la dels qui encara vàrem anar a comprar llibres prohibits a Andorra, si qualque vespre feim llarg, som capaços de recitar estupideses com La canción del Pirata. Si parlam de cançons, la cosa empitjora. Ningú no sap T’estim i t’estimaré, proscrita pel franquisme, però sí la muñeca (naturalment vestida de azul) i els cançoners de l’església i del franquisme: Perdona a tu pueblo, Señor, Me lo dijo Pérez o el projecte poc ecològic de construir un puente desde Valencia hasta Mallorca. El mal és que tot això usurpa l’espai mental que hauria de pertànyer al lliure pensament, desert avui d’intel·lectuals. Intel·lectuals? On és la crítica sempre necessària? Com així tants de silencis que enterren el clam de Toni Roig “no ens fareu callar”? Com així augmenten els promotors culturals subvencionats que fan desfilar escriptors i glosadors com a bufons davant de les autoritats? Si la classe política ens fa la guitza és gràcies al col·laboracionisme mesell. La transformació brutal que pateix Mallorca compta amb els ulls grossos dels il·lustrats de lloguer i la mirada perduda d’una classe política nefasta que es limita a obeir els interessos dels poders fàctics, als quals patrocina mentre retalla drets i conquestes socials a treballadors i pensionistes. Així es produeix la nostra descapitalització creixent i incrementa la subordinació a un estat que no només no ens defensa, sinó que, amb els doblers que ens espolia, ens etnocida com a poble. Ara toca la unificació de les caixes d’estalvis, prèvia a la privatització, feta, sota amenaces neoliberals, amb claudicacions i silencis a favor del centralisme!

Que diantres fan els nostres mals governs amb els tres eixos bàsics de qualsevol poble: la cultura, el territori i l’economia? Què fan? Què ens fan? Ens fan passar pel motlle. Just acabada la revolta feixista militar de 1936, amb mig milió de morts i milions de víctimes, Franco va decretar aixecar monuments als “caídos por Dios y por España como recordatorio perenne de sus virtudes y ejemplos”. La Feixina, s’aixecà per subscripció amb les aportacions de Mussolini, Hitler, Franco, nazis alemanys, feixistes italians, falangistes espanyols i un parell de centenars d’errats de comptes! El conjunt monumental va ser inaugurat per Franco el maig de 1947 amb un nom premonitori: Inmortalidad! Sabeu com així fa 22 m.? El projecte ho explica: «El monumento ha de ser descubierto desde el mar para que los navíos que lo crucen puedan tributar un emocionante grito de “Presentes” y “Arriba España”». La subscripció popular no va recaptar ni la meitat del pressupost i es completà amb els doblers confiscats als republicans per la Comissió Depuradora. Ara, quan encara no s’ha rescabalat als familiars d’Emili Darder i d’altres víctimes l’espoliació practicada pels insurrectes, els actuals gestors municipals de Palma, en una doble ignomínia, obliguen les víctimes a compartir el monument amb els botxins! Ens fan passar pel motlle per donar-nos forma a tots, vencedors i vençuts, de petits monòlits. L’actual equip de govern no és, com els predecessors, responsable per desídia. Els d’ara no només no rompen el motlle, sinó que el segellen i revaliden. Són, per tant, agents actius del franquisme. Com que no els va agradar l’informe encarregat a Catalina Cantarelles, en varen demanar un altre ajustat a les seves intencions. No s’acosta això a la conjugació exacta del verb prevaricar? La doctora Cantarelles va deixar clar que el monument no té cap valor. Jo vull afegir que el primer patrimoni cultural a defensar és la dignitat humana. I si hi ha pedres que la profanen, si hi ha persones que encara avui se senten vexades i humiliades, primer són les persones que no les pedres! Cal esbaldregar el monòlit de la Feixina i tots els monòlits a escala que hi ha enquistats en el cervell dels qui l’avalen. La deficient llei de la Memòria Històrica no es va fer per mantenir erecte el monòlit feixista més gran del món; un monument aixecat per Hitler, Mussolini i Franco! Si encara avui, els vençuts no han esvaït el dèficit democràtic és perquè hi ha venuts que serven la ignomínia.

La novel·la acaba l’any 1968. Han passat més de 40 anys d’aleshores ençà. Quin és el llegat que tenim? Quin és l’estat actual del neofranquisme emergent? No només venim d’un silenci; hi vivim! L’Espanya plural, plurinacional i plurilingüística no existeix. Allò que hi ha és un estat imposat i mal compost el s. xviii per la força de les armes i refundat l’any 1939 per la mateixa força. Espanya és un castell de palla aferrada amb saliva dejuna i palplantat enmig d’un torrent sec a l’espera d’una ploguda alliberadora; és una casa de cartró amb les portes de la història mal tancades. Espanya no té tradició democràtica. Fa els ulls grossos als abusos per no haver d’exemplaritzar les solucions. Voleu 10, 100, 1000 mostres de dèficits democràtics, alguns exemples ni que sigui?

• Espanya ha fabricat unes autonomies de jugueta. Primer ens espolia, després ens fa creure que no ens sabem governar, que som uns corruptes i que allò dolent no és el colonialisme, sinó l’autonomia. Espanya practica el cinisme més descarat: ens aplica l’espoliació més brutal d’Europa i, després, ens critica l’alt endeutament autonòmic!

• El cavaller d’Aspheld, el genocida francès que va desembarcar a Cala Llonga el 1715 per imposar-nos el Decret de Nova Planta, disposa d’un carrer mentre romanen dins l’anonimat els felanitxers que s’hi enfrontaren i moriren per defensar Mallorca: Antoni Obrador, Antoni Oliver, Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Bernat Bordoy, Joan Vadell, entre d’altres ignorats

• Joan March, l’espónsor de Franco, patrocinador de la insurrecció armada que provocà mig milió de morts, té una avinguda a Ciutat amb la placa més gran de tot l’estat, estampada, per a major oprobi, allà on hi havia Can Mir, des d’on es treia la gent per matar a les voreres dels camins o als cementiris

• La separació dels poders és una pantomima des del moment que els polítics intervenen en la designació dels jutges i aquests, part damunt del dret en majúscules, burlen la sobirania popular i sentencien, en el cas de l’Estatut, sobre allò que és un pacte entre l’Estat i Catalunya aprovat per les institucions i, sobretot, validat per la ciutadania

• Espanya s’esqueixa la camisa contra la carta de les Nacions Unides favorable al dret d’autodeterminació, però aplaudeix les paraules de Joan Carles I de novembre de 1993 a Jerusalem: El proceso de paz debe garantizar a todos los pueblos el pleno ejercicio de sus derechos y libertades fundamentales, incluido el derecho a la libre autodeterminación del pueblo palestino

• Els casos de profanació amb impunitat dels drets civils en matèria lingüística per part dels servidors públics són habituals a Mallorca. Doncs, el personatge de la citació anterior, l’abril de 2001, deia: Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes

• Els col·legis d’advocats i els juristes no piulen davant la il·legalització dels grups que no condemnen la violència gràcies a una llei aprovada per un partit polític que es nega a condemnar els crims del franquisme. És més, quan Batasuna anuncià el compromís a favor de la via pacífica al costat d’un partit democràtic, en comptes d’aplaudir el pas, a Madrid amenaçaren d’il·legalitzar les llistes d’Euzko Alkartsuna. Com quedem? És la violència allò que s’ha de desterrar o l’objectiu és fer el joc brut antidemocràtic per mantenir un bloc ultranacionalista PP-PSOE al País Basc?

• En contraposició a la persecució ideològica anterior, Falange Española, el Foro d’Ermua i el col·lectiu Manos Límpias reivindiquen restaurar la pena de mort i no només no són processats ni il·legalitzats amb la mateixa llei, sinó que la judicatura accepta a tràmit les seves denúncies orientades a impedir investigar les matances i exhumar les fosses de la guerra

• La Constitució ens declara a tots iguals, però no permet que ningú de vosaltres ni dels vostres fills arribi a ser cap d’estat, un dret que es reserva només a una família, per decisió del dictador que acabà amb la Constitució republicana

• La Constitució obliga l’exèrcit a intervenir per defensar la unitat d’Espanya i estableix una situació pitjor que la del franquisme, perquè l’any 1969 la Guinea no hauria pogut proclamar la independència sense vessar una gota de sang

• Es fa una llei d’igualtat digna d’encomi, però ai las si ets gai i et fas guàrdia civil! A més, la llei d’igualtat no corregeix una Constitució que provocarà que Felip de Borbó faci que les seves germanes grans arribin a jaies-paies amb el sarcàstic títol d’infantes, el mateix d’aquella dona mostatxuda i malcarada que, a Felanitx, va insultar Sant Joan Pelós i li va dir mamarratxo. Si mirau les fotos, destriareu bé qui era, qui són avui, els mamarratxos

• Espanya un estat teòricament laic fomenta i exhibeix la participació activa dels alts càrrecs a les cerimònies religioses i permet que, a les escoles concertades i hospitals subvencionats, hi hagi signes de la religió catòlica mentre comença a prohibir l’ús personal d’altres signes d’adscripció a religions emergents que, amb aquest precedent, tendiran al conflicte per canviar el sentit del discrim

• Espanya no només tolera la tortura d’animals, sinó que, a una de les majors barbaritats públiques, l’anomena “fiesta nacional”

• Els mateixos sindicats espanyols CCOO i UGT que defensen el dret d’autodeterminació del Sahara ataquen Ibarretxe i l’acusen d’antidemocràtic simplement per voler fer una consulta al poble que l’ha fet lehendakari

• Som l’únic territori del món on els criminals de guerra i de postguerra s’han passejat a lloure, perquè són intocables. Aquí no es poden desemmascarar els botxins i es potencia l’oblit i la humiliació de les víctimes que continuen enterrades i desprotegides

• Ramon Socias, per justificar els abusos practicats contra catalanoparlants, amolla que els que tenen conflictes lingüístics són persones desafectes. Ni Franco i la seva confabulació maçònicajudeomarxista ho diria més clar!

• Els historiadors i periodistes accepten el terme “transició democràtica” per emmascarar allò que, en rigor, no és altra cosa que una restauració borbònica

• Espanya diu que parlar amb ETA, com els anglesos amb l’IRA, és un xantatge a la democràcia. Negociar amb pirates de Somàlia, una acció humanitària

• Els partits ultranacionalistes, el PSOE i el PP, abominen dels “nacionalismes”

• Durant l’actual legislatura s’ha tallat la visió de TV3, cosa que no s’havia fet amb cap dels governs anteriors ni les bombes de Kaime Martorell

• Una donació a l’antiga Diputació feta per Saridakis amb la condició que fos un museu públic i de franc pels mallorquins ens ha estat furtada profanant el llegat i la voluntat del titular

• El virrei d’Espanya tolera que les forces públiques que patrocinam a les seves ordres profanin els drets civils de qui hauria de protegir

• Les flagrant vulneracions dels Drets Humans, de la Constitució espanyola i de l’Estatut d’Autonomia, quant a l’ús d’una llengua oficial, no motiva la intervenció del fiscal general de l’estat

• Espanya profana l’obligació constitucional de defensar totes les llengües de l’Estat i, a diferència de Suïssa, Canadà i d’altres estats moderns, es dedica a impedir i censurar allò que protegeix la declaració universal dels drets humans. A les institucions de l’Estat no es pot utilitzar el català

• Espanya fa mans i mànigues, amb actuacions de rata de claveguera, per evitar que com altres nacions sense estat (Escòcia, Irlanda, Gal·les i Anglaterra tantes més) puguin disposar de seleccions esportives pròpies

• Espanya no ha volgut reivindicar l’himne de les Nacions Unides que el seu autor, Pau Casals, estrenà a Nova York l’any 1971, senzillament, perquè en aquell acte va proclamar I am a catalan!

• Arran de la dura sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg quan, l’octubre de 2004, condemnà la justícia espanyola a assumir totes les costes i a indemnitzar amb 8.000 € cada denunciant per no haver investigat les tortures fetes a dotzenes d’independentistes, no va rellevar el jutge Baltasar Garzón, responsable de les detencions abusives, per desatendre les denúncies. Ara, en canvi, el tenen suspès per intentar defensar unes altres víctimes.

• El Defensor del Poble, un ultrasionista que poques setmanes abans del 23-F acceptà fer part d’un “gobierno de salvación nacional”, presidit per Alfonso Armada, denuncia, fent costat al PP que l’ha designat pel càrrec, un estatut refrendat pel poble!

• L’Església espanyola, la mateixa que declarà “cruzada nacional” l’aixecament militar, ha fet santificar com a màrtirs els clergues assassinats addictes als insurrectes, marginant els capellans bascos assassinats per Franco o, aquí a Mallorca, el capellà Jeroni Alomar, Poquet, afusellat per la falange per haver brindat assistència a uns fugitius de la matança

• La caverna acusa Joan Laporta de fer política a l’esport per haver dit que és català i independentista quan no han dit res mai de les declaracions de Núñez, Gaspart i Rossell manifestant-se espanyols i dependentistes

• Les autoritats esportives multen i intenten inhabilitar Pep Guardiola per dir mentider a un àrbitre quan no varen fer res a Bernd Shuster per criticar un àrbitre pel fet de ser català. SOS Racisme tampoc no va dir res!

• Espanya, des de la Meseta decideix sobre les nostres costes i fa tomar una casa quasi centenària a Cala Tuent mentre legisla i decreta, prevaricant a les totes, la protecció d’una piscina que barra el pas per la vorera de mar, només perquè pertany a un poderós que els té acoquinats amb guillotines de diari

• Espanya impedeix que els catalans puguin parlar la seva llengua al Congrés dels Diputats mentre que Sarkozí pot parlar-hi en francès o Busch en anglès

• Espanya no vol que el català vagi més enllà del territoris autonòmics, mentre amb els nostres doblers obri i subvenciona casals del Instituto Cervantes arrreu

• Entitats altre temps vindicatives i defensores del país, fan el joc i, afectades per la patologia del colonitzat, convoquen manifestacions contra la corrupció a la menuda quan mai no ho han fet contra l’espoliació fiscal més abusiva de tota Europa que constitueix el vertader gran robatori a tota la ciutadania d’aquesta terra

• Declaren Palma “ciutat refugi per a escriptors perseguits” i ho fan els mateixos que seleccionen pregoners i glosadors entre aduladors, totmhobec i amendic mentre exclouen veus incòmodes només preservades per associacions o gremis

• Espanya pateix d’eufòria roja. La gent crida enfervorida com el 36: a por ellos!”. Però la immundícia no és cosa del populacho. El divendres 25 de juny de 2010, Felip VI Esperaser va dir: Nuestra selección tiene el deber de actuar como se espera de ella y hoy ha de mostrar los dientes a Chile. Tots els cortesans s’aixecaren a aplaudir. El comitè antiviolència era de vacances!

Hi ha dotzenes i dotzenes de dèficits democràtics com aquests. En definitiva, li diuen democràcia i no ho és! I davant de tot això, què? Davant de tot això, tres coses: ironia, coratge i resistència!

La ironia, característica del nostre poble, és l’art de l’equilibri capaç de burlar-se de la injustícia sense que la justícia pugui burlar-se encara més de tu. (!). La gent de Son Espanyolet de qui us he parlat, m’explicava que travessaven la Riera pel pont dels Instituts, perquè era l’únic des d’on no es veia l’estaca de la ignomínia. Doncs la gent de Santa Catalina ironitzava i ironitza encara amb aquesta cançó:

Som de Santa Catalina,

noltros som de s’Arraval,

quan no tenim orinal

‘nam a pixar a sa Feixina!

El coratge és la poció màgica per continuar lluitant a favor de les llibertats, un objectiu que no té data de caducitat i no prescriu mai a diferència dels delictes. La resistència és la força que acompanya la nostra lluita i ens fa veure que no és una carrera de velocitat, sinó una marató. Per assolir una gran empresa no hem de pegar fues! Així, doncs, la nostra argúcia ha de ser aquesta: sota el paraigües de la ironia, coratge per a resistir i resistència per a cobrar coratge! Amb aquest consell, reclam als joves menyspreu per als venuts, però respecte per als vençuts!

Ara és quan vull respondre la pregunta que amara aquest discurs embafador: som una generació de fracassats?, d’amargats?, de gent frustrada? Jo no m’hi sent! Al contrari, em satisfà sentir-me al costat dels vençuts i molt lluny dels venuts, però, sobretot, em satisfà haver esbaldregat el motlle, perquè això m’ha fet tenir i mantenir ideals. Lluitar contra el que representa el motlle m’ha dotat de coratge i, durant les travessies del desert com la d’ara, m’ha fet fort en la resistència. En definitiva, aquesta lluita ha estat, és i ho serà fins que el cos aguanti, la meva raó de ser. Sentiu-vos-hi convocats que entre tots ho podem tot. Si acceptau la convidada, donareu més valor i més sentit a les vostres vides! Em satisfà dir que jo he fet la meva personal demolició del far que els neofranquistes mantenen molt més clavat i encimentat en el cervell que en els peus de la Riera a Palma. Tothom pot fer-ho. Amb ironia, coratge i resistència. Sí, jo vaig cremar la pell del drac! TOTHOM POT FER-HO!

 

(1) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/242599

 Presentació de Margalida Capellà:
(2) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/242602

PS.- En arxius adjunt, hi ha algunes crítiques a la novel·la.

Com a continuació de la presentació de la novel·la a Palma, transcric la intervenció de Margalida Capellà. (*)

*   *   *

Senyores i senyors, amics i amigues, bon vespre a tots.

El 14 d’octubre de 1968, Macià Gomis Garcies, pres a una cel·la del quarter de la Guàrdia Civil de Felanitx, entregà a mossèn Jaume Gelabert i Bestard, aleshores vicari del poble, un centenar de folis manuscrits per les dues cares amb el prec que els publicàs. Quaranta anys després, el capellà, decideix complir la darrera voluntat del pres, que s’havia suïcidat aquella mateixa nit, la del 14 al 15 d’octubre de 1968. Ens trobam davant una confessió sense penediment: la d’un home que des dels codis ètics establerts presenta un comportament anormal, però que tanmateix té capacitat per a raonar i justificar les decisions que pren i executa. Llegint el manuscrit de Macià Gomis Garcies he recordat una entrevista que va publicar un diari palmesà (i que malauradament he extraviat) amb Joan de Mina, un pagès que va viure entre els segles XIX i XX, criminal a sou, coetani de l’anomenada Colla de Selva, condemnat a mort als vuitanta i tants d’anys (amb sentència commutada per cadena perpètua). Joan de Mina, com Macià Gomis Garcies, desconeixia el sentit de culpabilitat i els seus atemptats contra vides i hisendes formaven part de la cultura del viure i del sobreviure. Desconec si Bartomeu Mestre ha llegit aquesta entrevista, però la semblança entre els dos personatges, en Joan de Mina i en Macià Gomis Garcies, és enorme, i no fa més que posar en relleu els coneixements de Mestre tocant a antropologia cultural.

Les memòries de Macià Gomis són l’origen d’El Darrer Manuscrit, la primera novel·la del meu amic, Bartomeu Mestre, amb la qual confirma la seva talla d’observador atent. Descriu escenes de costums, algunes les he viscut, amb una fidelitat absoluta, fruit d’una memòria prodigiosa. Quina enveja em fas, Tomeu…! El Darrer Manuscrit esdevé un document importantíssim de la vida a Mallorca de bona part del segle XX, ple de cites, gloses i documents d’importància evident. Hi trobam, per exemple, el missatge de les paperetes que deixaven caure els avions republicans damunt les trinxeres dels sublevats, extret d’un pròleg d’Antoni Maria Sbert a l’Art de la Guerra, en una edició que va publicar la Generalitat l’any 1937, i que per la seva ètica i estètica, m’han de permetre llegir: “Mallorca, terra de pau, sang de catalans, llengua de Ramon Llull, presonera de forasters que no t’estimen ni et coneixen ni et volen més que perquè ets un castell de guerra. Mallorca! Imposa la teva pau als traïdors i als enganyats. Obre els braços a la Catalunya pairal que no vol conquistar-te: vol alliberar-te”. És perfecte.

Les confessions de Macià Gomis Garcies, lliurades al vicari de Felanitx, ens permeten retrocedir en el passat de manera que ens situen a la Mallorca de la primera meitat del segle XX. Ens parlen de costums, de formes de viure i de relació. I ens parlen de la Guerra Civil i de la postguerra, cosa que suposa una aposta molt arriscada de Bartomeu Mestre. Normalment els personatges literaris de dretes parlen a través de la ploma dels escriptors de dretes. No és freqüent trobar escriptors d’esquerres que escriguin una novel·la que narra els crims i els abusos que es perpetraren durant la Guerra Civil des del punt de vista d’un feixista i en primera persona. Però Bartomeu Mestre és agosarat, fins al punt que mereix esser considerat un Home de Combat, digne successor de mossèn Antoni Maria Alcover, sempre que comparem el coratge d’ambdós, mai la ideologia, diametralment oposada. La novel·la de Bartomeu Mestre, a part de l’eix argumental, conté un riquesa de records, d’anècdotes, de descripcions, explicades amb tant de detall que et transporten al moment en què es produïren, a la seva època. Fins i tot hi he trobat un comentari a aquella edició del Festival Internacional de la Cançó de Mallorca en que la cançó “Tot ja és mort”, amb música de Parera Fons i lletra d’Antoni Mus va quedar classificada en segon lloc. Una injustícia, talment, perquè va guanyar una tonada encomanadissa i buida. Jo em vaig enfadar molt…

Però bé… En El Darrer Manuscrit, més enllà de l’argument, nítid i perfectament traçat, hi ha subjacent la història d’una passió. Els personatges d’una novel·la han de tenir vida: vida pròpia, una vida que potser no té res a veure amb la realitat. Però, vulgues no vulgues, vida. I la vida, qualsevol vida, és passió. Bartomeu Mestre, en El Darrer Manuscrit, mescla passió i risc en un mateix còctel. Perquè entranya aventura i risc donar veu a un feixista que ens parla de la Mallorca que ha estimat i patit. Tot i que el senyor Ortega i Gasset cercava sovint la frase brillant, l’encertava de ple en dir que la persona és fruit de les circumstàncies que l’envolten: culturals, socials, religioses, polítiques. El personatge d’El Darrer Manuscrit viu la Mallorca rural i opressiva de començament del segle passat: l’autoritària, l’espartana, la clerical; però també l’altra: la polititzada, l’erotitzada, la vital. Pens que el lector situarà el narrador més a prop de les històries de to agredolç de Joan Rosselló de Son Fortesa, un escriptor no suficientment reconegut i amb un món inquietant, que del món idíl·lic que reflecteix Llorenç Riber a La minyonia d’un infant orat…

El protagonista de la novel·la, Macià Gomis Garcies, és un feixista descrit magistralment. Macià Gomis va anar al front de Punta de n’Amer quan desembarcaren les tropes de Bayo. Macià Gomis afusella, assassina sense cap escrúpol, perquè totes les seves accions tenen una justificació. Reproduesc una frase seva: “Quan no queda més remei, per defensar l’ordre, l’honor i la pàtria, s’ha d’estar disposat a qualsevol acció fins a morir, però, sobretot, s’ha d’estar disposat a fer una cosa molt més difícil i valenta: s’ha d’estar disposat a matar”. Macià Gomis va participar a les tretes de Can Mir, va afusellar gent a Manacor i a Porreres: matava on li ordenaven matar. Va fer molts de mèrits durant la Guerra Civil per a poder arribar a ser cap d’estació, perquè els trens eren la seva passió. I en aquest tema, en el del tren, trobam la poètica de la narració. Quan el tren només va servir per a carregar travesses i rails no el va voler anar a veure, el feixista Macià. Imaginava la imatge i la comparava amb la d’un mariner que crema la seva barca. “Coster d’oliveres i pinars, plana de vinyes, d’ametllers i de blat. Qui t’ha vista i qui te veu, Mallorca!” És una frase de Macià Gomis.

També vull dir que Macià Gomis parlant dels trens, de la conveniència d’aquest transport per a una illa com Mallorca, és un llibre obert i coincidesc amb ell. Jo vaig conèixer l’època del tren, a Montuïri, on vaig néixer. A la postguerra, amb el tren del matí arribaven les baratadores, dones que canviaven productes més urbans per productes rurals, per entendre’ns, sabó per patates, per exemple, i també, amb aquest mateix tren, arribaven els homes de la guerra, mutilats de guerra que cantaven, apostats a les cruïlles, i després demanaven la voluntat. Amb el tren que passava per Montuïri hi vaig veure arribar l’escriptora Cèlia Viñas Olivella, i el filòleg Manuel Sanchiz Guarner… Al Montuïri de la darreria dels anys quaranta i de la primeria dels cinquanta, anar a veure passar el tren era un divertimento. Aquells horabaixes de diumenge, freds i de sol malaltís: “Anam a veure passar el tren…?” I ja hi érem. Fum i carbonissa. Els nins i nines imitàvem el renou del tren: piiií-piiií! xuc-xuc…! Amb això vull dir que, al tren, el duc al cor, forma part de la meva infantesa, de manera que, encara que sols sigui per això, jo entenc la postura de Macià Gomis, a favor del tren i en contra del transport d’autocars. “Les carreteres han llavorat l’Illa”, comenta amb tota la raó del món. La vida de Macià Gomis Garcies coincideix cronològicament amb l’època del tren: en l’època en què el tren va permetre instal·lar a Mallorca la modernitat, des del moment que va facilitar la comunicació entre els diversos pobles i, sobretot amb Palma, i acabà amb el seu aïllament, la qual cosa afavorí una dinamització empresarial i econòmica, de progrés, en definitiva, del tot impensable. Macià Gomis Garcies treballarà a la companyia ferroviària i en serà un enamorat, del tren. Sap perfectament tot allò que suposa de positiu per a Mallorca. Sap que el tren es progrés, és riquesa, és comunicació. Quan té la certesa que la estructura serà desmantellada, cosa que va ocórrer realment entre 1964 i 1977, comprèn que li prenen la terra i alguna cosa més.

Tret d’això, Macià Gomis, no té part sana. Insistesc, Macià Gomis representa la figura del feixista pur: prepotent, egoista, beat, masclista… Un admirador de Hitler. En diu, de Hitler: “Hitler era el constructor d’un món sense paràsits, ni corruptes, ni bandits, ni marietes, ni jueus…” Sense conèixer-se, Llorenç Villalonga pensava de manera molt semblat. A un article publicat a El Día, el 24 de novembre de 1935, escrivia: “Mussolini y Hitler han hecho resurgir a dos pueblos que parecían próximos a hundirse. La historia señalará algún día a estos dos hombres como los que mejor han comprendido su época y como los más dotados de visión de futuro”. Es va equivocar de pam a pam, don Llorenç… Curiosament, com a molts d’altres feixistes, a Macià Gomis, Franco el va defraudar. De Franco en diu que era un “bosses tristes”. I és que Macià era més papista que el papa, més franquista que Franco. En realitat, el seu model ideològic era el que representava José Antonio. José Antonio, el que parlava dels “luceros”, el que amb la pistola a la butxaca afirmava que “ a los pueblos sólo los mueven los poetas”. Em permetin aclarir aquest punt. Un llibre titulat Nacional-Sindicalismo, i subtitulat Lecciones para las Flechas, editat per la Secció Femenina de FET i de les JONS que jo vaig estudiar a primer i a segon curs de batxillerat, ens plantejava aquesta pregunta: “¿Por qué dijo, José Antonio, que a los pueblos no los han movido nunca más que los poetas? Sortosament, la resposta, del tot coherent, venia a continuació: “Porque para que los pueblos cumplan su destino en la Historia, más que hombres prácticos necesitan genios creadores (poetas) que acierten con el camino que pasa por la eternidad”.

En contraposició al josep-antonià Macià Gomis, ens trobam amb la figura de Pau Balaguer, el seu ajudant a l’estació de la Pedrera. Pau Balaguer és una persona sensible. Crescut a la Misericòrdia, encarna totes les virtuts que li manquen a Macià Gomis. Amb la lectura d’El Darrer Manuscrit he recordat moltes coses. I una d’elles, sé que és un detall insignificant, però m’ha arribat a l’ànima i precisament ha estat arran de la història de Pau Balaguer. Pau parla de les Primeres Comunions que se celebraven a la Misericòrdia i descriu el pati, amb taules llargues per a l’àpat, adornades amb rams de nebulosa blanca. Rams de nebulosa…! Des de la meva infància, i mirin que han passat anys, no hi havia pensat més. Efectivament, les taules dels àpats de les Primeres Comunions s’ornaven amb rams de nebulosa blanca, no rosa, que també n’hi havia, de nebulosa rosa. Fins aquí has afinat, senyor Mestre, don Bartomeu. Tot allò que aporta a la novel·la Pau Balaguer, tot el seu món amb les seves vivències, resulta atraient. M’explic…? No sé si és aquesta la paraula exacta. Per no agafar polls, els nins de la Misericòrdia anaven rapats fins als deu anys. I si un plorava, cherchez la femme, les monges li posaven una falda i el feien anar tot el dia vestit de nina.

La lectura d’El darrer manuscrit m’ha impulsat a demanar-li, a l’autor, si s’ha fet ressò d’una història verídica. I no… És tracta d’una novel·la històrica, que també pot enquadrar-se dins el gènere de novel·la negra, amb personatges ficticis que, perdonau la paradoxa, sé cert que han existit.

Amb la problemàtica del tren com a referent, Bartomeu Mestre ens fa seguir un fil argumental que no podem deixar. Mitjançant Macià Gomis i Pau Balaguer, els teus personatges, quantes coses m’has ensenyat, Bartomeu Mestre…! El que he après dels trens…! I del contraban, que no és el mateix que l’estraperlo. Les diferències les trobaran en el capítol setè. També hi ha una referència clara als malnoms: de la facilitat que hi havia per a posar-los i per a canviar-los. Per cert, a un batle feixista de Felanitx li deien en Figurante, i el cap de l’estació de Felanitx era en Miraboires. I què puc dir-los del feixisme…? Per a Macià, que és un feixista, totes les seves accions per macabres que siguin, són d’una lògica aclaparadora: “Com que qualsevol acció té sempre dos camins, el del bé i el del mal –raona-, totes les persones han d’estar sotmeses a vigilància permanent; a un control rigorós. No es pot permetre que la gent visqui lliure i a lloure”. Macià Gomis creu que “la violència i l’agressivitat són fonamentals per a una bona educació dels infants”. Per aquesta raó, l’únic fill que va tenir, en Tofolet, no li agradava, li semblava efeminat, i en culpava Pau Balaguer d’aquest efeminament. Macià Gomis es considera un lluitador, un guanyador, i troba que en Pau és un perdedor, un vençut. És el binomi de sempre: feixista, guió, vencedor; republicà, guió, vençut. Macià Gomis desconeix la paraula estimar. Li ho retreu el seu ajudant, Pau Balaguer. “Tu no saps quina cosa és estimar”. Pau Balaguer pronosticà que el turisme esbucaria Mallorca, mentre Macià somiava que Espanya tornaria a ésser una gran potència. “La cursileria i el romanticisme ridícul no són bons per bastir un home com toca”, pensa Macià Gomis. I l’irrita la filosofia d’en Pau, que “és home humil, auster, permissiu, tolerant, pacient…” “Sols l’altera el futur del tren”, comenta Macià. I en aquest punt els dos coincideixen. Pau Balaguer no assisteix al desenllaç del tren, perquè ja ha mort.

Cal fer una referència als costums, maneres d’actuar, de la gent d’una Mallorca antiga, d’una Mallorca dura, especialment per part del jovent. I pos dos exemples. El primer, la Nit de les Verges, d’una violència evident, perquè els joves anaven on sabien que trobarien parelles d’enamorats per a fer-ne burla. El segon podia ser el dels rebentadors de balls.

Un altre punt que destacaria, dels molts que hi ha per destacar, és el del beneit de poble. En Mateu Valent va anar a triar al·lota a les vermelletes. Sembla que era freqüent entre els vidus i els homes menys afavorits, el fet de triar dona per casar-se entre les vermelletes amb el pagament a les monges d’una quantitat de doblers prèviament acordada.

La línia de ferrocarril de Palma a Felanitx, el poble de Macià Gomis, inaugurada l’octubre de 1897, sols durà setanta anys. Les raons per a suprimir el tren, no tenen cap pes: “negoci ruïnós, transport de pobres, la gent no vol viatjar devora desconeguts ni dependre d’horaris, a totes les cases hi ha un cotxe i prest n’hi haurà dos…” Va ser a partir de mitjans dels anys quaranta quan l’Administració va afavorir la competència del transport per carretera, perquè durant la Guerra el tren no deixà de funcionar ni un sol dia… La decadència del tren comença el 1945, el mateix any que Pau Balaguer s’incorpora com a ajudant a l’estació de la Pedrera. Pau Balaguer ja vaticinà que la proliferació dels cotxes propiciarien el creixement urbanístic desordenat. Vaticinà un excés de carreteres i un excés de construccions…. Poc abans de suprimir la línia de Santanyí, Macià Gomis escriu a Franco, i aquest no li contesta. Els interessos per eliminar el tren provenien de les jerarquies més altes. Macià Gomis raona: “El tren d’haver-se fet les coses bé hauria determinat una altra Mallorca. Més racional. Més harmònica. Més humana. Una illa molt més ben repartida i amb una qualitat de vida més alta. Què ha passat? Palma s’ha constituït en un nucli central que ha estirat milers d’habitants de pobles i de fora vila”. Continua: “S’haurien reduït moltes dobles residències. Una Mallorca més agermanada i més ben distribuïda amb el tren. El ferrocarril faria de Mallorca un lloc de privilegi”.

Just abans d’eliminar la línia de Felanitx, Macià Gomis, decideix atemptar contra la companyia de Ferrocarrils de Mallorca. I hi atempta, encara que la companyia, per tal d’evitar l’escàndol, atribueix l’atemptat a un accident. Definitivament, el 14 octubre de 1968, amb més de vuit-cents quilos d’explosius, decideix volar l’estació de Palma.

La dualitat de caràcters que conviuen en Macià Gomis Garcies −el personatge introvertit i amoral, i l’extravertit que porta una vida social aparentment normal−, s’avenen quan decideix dinamitar l’estació del tren de Palma. Macià Gomis és un personatge, des del punt de vista psicològic, molt complicat. Des de la perspectiva dels anys transcorreguts d’ençà del boom turístic, sabem que suprimint el tren es va liquidar un model de progrés, respectuós amb la cultura i les tradicions, que simbolitzava l’esperit d’una Mallorca turística encarnat en Miquel dels Sants Oliver, Joan Palmer, Adán Diehl i tants d’altres. La desaparició del tren tancava aquesta història. I en començava una altra: la del turisme de masses, la dels hotelers i constructors convertits en devoradors del sòl, de la cultura i de la llengua.

Benvinguda sigui aquesta primera novel·la de Bartomeu Mestre, un intel·lectual de referència obligada. Valent, entusiasta i encoratjador, a la manera de Zola. M’agrada com ets, Tomeu. Vull que ho sàpigues.

L’estiu de 2010 es va presentar la novel·la El darrer manuscrit. La presentació de Barcelona, a càrrec de Jaume Fàbrega i Vicenç Villatoro, es pot veure completa (encara que xapada en fragments) en aquest mateix blog, en clicar a la dreta en els vídeos que apareixen a l’apartat Els meus enllaços. La que es va fer a Palma no es va enregistrar, però els presentadors me varen facilitar còpia que publicaré en tres capítols. Avui transcric la de Nicolau S. Cañellas Serrano, estudiós i expert coneixedor de la història del ferrocarril a Mallorca. (*)

*   *   *

El primer que cal quan s’ha de presentar un llibre, és donar l’enhorabona a tots. En primer lloc, òbviament, a l’autor. Un llibre és com un fill, neix dins tu i tu el cries. Un cop surat, el llances al món i fa el seu camí. Tot sovint un camí inesperat. Però tot el procés és ple d’alegries i de compensacions que, al final, també t’han fet créixer a tu.

A més, cal donar l’enhorabona als lectors, que som, o hauríem de ser, tots. Si l’autor és el pare del llibre, els lectors en vendrien a ésser els padrins. Hem de gaudir dels llibres com ho feim, o farem dels néts, que ens fan, o faran, la vida més interessant i intensa. No podem controlar la longitud de la nostra vida, però podem viurer-la amb més o menys intensitat, i la millor manera d’aconseguir-ho són els llibres.

La novel·la que ens ofereix avui Bartomeu Mestre és com una via de tren. I, abans que ningú no es malpensi, diré que no ho dic perquè sigui llarga i feixuga. El que vull dir és que ens trobam amb una història sòlida, útil i elegant com un raïl de tren. La història d’un monstre, que ens permet descobrir com pensen aquests individus, que creuen que la veritat és de la seva propietat.

Però aquesta via s’assenta sobre una base sòlida, sobre travesses gruixades, ben embotides al balast, que es recolza sobre la terra nua i ferma. Igual que la via, la història de Bartomeu transcorre sobre un escenari ben definit: la Mallorca de la postguerra, de la dictadura, de la fam i de l’incipient desenvolupisme. Tenim, doncs, una novel·la en què l’escenari és tan important com els personatges que s’hi mouen. Aquest no és el moment de desvetllar el contingut d’El darrer manuscrit, però a mi m’abelleix ressaltar un aspecte de l’escenari que en Bartomeu posa davant els nostres ulls.

Els dos llibres que més han contribuït a construir la nostra imatge davant el món, i davant nosaltres mateixos, han estat Un hivern a Mallorca i L’illa de la calma. Dos llibres ben diferents, un, fill de la rancúnia i del menyspreu, i l’altre, de l’estimació i la complicitat. Però el més curios és que els llibres tengueren un efecte totalment oposat al que pretenien els autors. Si George Sand hagués estat conscient que estava creant el mite del paisatge mallorquí, que atrauria a l’illa a milions de persones, tal volta no l’hauria publicat. A l’altre extrem, el relat encantador i entranyable que ens va llegar Santiago Rusiñol ha creat el tòpic de la passivitat dels mallorquins. Tenim un país ben peculiar, on els amics ens fan malifetes i els enemics ens fan favors!

El tòpic de l’illa de la calma pot ser apropiat per descriure la superfície, la cara de la nostra societat. Una societat reservada en què la figurera i l’estufera estan proscrites. Però des dels nostres orígens, aquesta calma aparent ha amagat una intensa activitat. Una activitat imprescindible per sobreviure i prosperar al bell mig de la turbulenta mar Mediterrània, on els amics d’avui eren els enemics de demà.

Una de les millors mostres del caràcter emprenedor dels mallorquins és el ferrocarril. A la segona meitat del segle XIX, quasi tots els ferrocarrils de l’Estat es construïen amb capital i tècnics anglesos, alemanys, belgues, francesos… En aquell moment, els comerciants mallorquins havien aconseguit acumular els capitals necessaris per construir la seva pròpia xarxa ferrovària sense ajut de l’Estat i usant tècnics de l’illa! La del ferrocarril no va ser una empresa aïllada. Aquells anys veieren la renovació de l’agricultura, la creació de bancs, de companyies navilieres, de fàbriques de tota mena…

Com a tota gran empresa, el ferrocarril va servir per generar entre la classe treballadora la consciència de classe. Aquesta consciència seria posada a prova el 19 de juliol de 1936. Aquell dia, a Mallorca, l’exèrcit se sublevà contra el Govern de la República. La resposta dels 813 treballadors del ferrocarril fou immediata i molt valerosa. El dia 20 es va declarar un vaga general. El transport ferroviari va restar paralitzat. Els primers trens no tornaren a sortir fins al migdia del dia 21. Les comunicacions no es normalitzaren fins al dia 22. La repressió va ser ferotge. Setanta vuit treballadors, el 10 per cent de la plantilla, van ésser acomiadats o desparegueren. Altres 102, el 13 per cent, varen ser sancionats. Una quarta part de la plantilla va ser represaliada.

La creació del ferrocarril és una bona mostra de la capacitat i iniciativa de les classes benestants mallorquines. Seixanta anys després, la resistència a la rebel·lió de 1936 va demostrar que els treballadors mallorquins tenien tanta iniciativa i més valor que els que havien construït el ferrocarril.

A la nostra terra, aquest impuls, aquesta capacitat, aquest valor no són fets aïllats. El millor exemple el tenim en l’autor, un mallorquí indispensable, que ha conrat aquests valors en el camp de la cultura, un altre conreu en el qual hem excel·lit. Però avui a mi em pertocava parlar del tren, i d’aquest nétet que en Bartomeu posa als nostres braços perquè ens faci la vida una mica millor, una mica més intensa.

La il·lustració el mostra en un retall de premsa de dia 12-IX-1997, on s’informa de la proposta de crear una plataforma independentista que s’havia de presentar a finals d’aquell any. Malauradament, Nadal Batle va morir el dia 7 de desembre, amb només 52 anys.
***

Vull celebrar aquesta iniciativa de l’OCB, compartida amb el DdB, perquè 10 anys després de la mort de Nadal Batle, encara no s’ha fet justícia al seu llegat. Dia 11 de setembre de 1997, a un restaurant de la barriada de Santa Catalina de Palma, ens reunírem una vuitantena de persones que patíem, i compartíem el corcó per la reculada lingüística i cultural que començava a fer veta ferm. En aquell sopar, es va palesar la necessitat de canalitzar la inquietud dels assistents. Entre aquests, sobresortia el lideratge indiscutible d’en Nadal, el qual, després d’una referència grossera (gens subtil, però molt efectiva) a l’estultícia dels qui ens intoxicàvem el cos i la ment, amb l’amenaça que donaria asos si els presents no s’aturaven de fumar, va fer una intervenció en clau de sumar esforços i tancar files. “El món es divideix en nosaltres i ells; en aquí i allà.”

Feia poc més d’un any que, després de l’esperançador (i efímer) parèntesi de Cristòfol Soler, presidia el govern Jaume Matas, gràcies al rebot de la coça al cul que el seu superior de Madrid havia pegat a Gabriel Cañellas, a qui la ciutadania de les Balears havia conferit majoria absoluta. És important recordar aquestes magarrufes d’una democràcia aviciada i malaltissa que permet fer president a qui volen a Madrid i no el qui han decidit les nostres urnes. Perdonau aquest exordi per situar-nos de quin temps i de quin país estam parlant avui, però hem de voler saber de quines egües venim i tenir prou clar què vol dir “ells i nosaltres” o “allà i aquí”. Senzillament, és d’aquí qui ho vol ser en plenitud i sense restriccions; el qui respon bon dia quan li diuen bon dia i que coneix el camí del cementiri del seu poble o ciutat.

D’aquell sopar n’havia de sortir la plataforma Alternativa per Mallorca. S’ha de dir que en aquell moment, l’OCB havia perdut pistonada i no tenia l’empenta ni el to vindicatiu que calia. Per això, crear un espai des d’on poder mantenir la defensa dels nostres drets civils (lingüístics i culturals, inclosos) era convenient i necessari. En menys de tres mesos, Nadal Batle ens va deixar el projecte orfe i, encara avui, anys després de la retirada, mantenim el seu nom com a referent de compromís.

Quan vaig tenir coneixement de l’edició que Llaurador i Mir preparaven, per refrescar-nos la memòria del 10è aniversari d’ençà de la mort de Nadal Batle, amb un recull d’articles sota el títol Antologia Urgent (1), vaig suggerir la incorporació dels seus pregons: els dos de Felanitx, el de la Festa de l’Estendard de Palma i el de la Setmana del Llibre en Català. Per esmentar només els dos felanitxers, salvats de l’oblit gràcies al resistent setmanari del poble, són dues peces ben representatives del pensament d’en Nadal. En el primer, de 1986, l’autor va renunciar a la designació de Vila de Felanitx, perquè l’havien feta a Madrid, un lloc per on corrien quatre conills i un parell de llebres quan per aquí feia segles que érem poble. En aquella endreça, va reivindicar 4 homenatges pendents: a Joanot Colom, a Pere Oliver i Domenge, a Bartomeu Barceló Tortella i a Miquel Bauçà. També en va reivindicar mig (i només mig!) per Joan Estelrich, felanitxer només – segons Nadal – fins a la seva mort espiritual el 1936, quan va mudar de llengua, de poble i d’amics. En aquell sermó, avançant-se més de vint anys d’un “Josep Lluís aquí i a la Xina”, en Nadal vindicà la identitat catalana amb l’exemple lingüístic del pintor Miquel Barceló obligant a corregir la denominació Miguel per devers Nova York. El segon pregó felanitxer, va fer el de Sant Agustí de 1991, on ens va llegar els seus déu manaments. Només recordaré el primer i el darrer per fer-vos ganes de llegir-lo sencer. El primer: “Estimaràs la llibertat de la teva pàtria sobre totes les coses i no adoraràs ni rei ni senyor!” El desè i darrer: “No admetràs més jutges ni lleis que les que venen de la teva nissaga! Aquests déu manaments s’inclouen dos: estimaràs la llibertat, la independència i la individualitat del teu país sobre totes les coses i les de la teva vila com a tu mateix!”

Crec de justícia fer notar, com ja va dir el professor Joan Mir, que hi ha dos mallorquins del s. XX que han estat claus a la nostra història. Un per mal i l’altre per bé. Un, a la primera meitat del segle, va ser en Verga, l’sponsor de Franco, que ens va sanar el pensament, els somnis, la cultura i la llibertat. L’altre, a la segona meitat del segle, va ser Nadal Batle que ens va dignificar les quatre coses. Va aprofitar molt bé el temps que va tenir per impulsar una universitat nostra i d’aquí! Per fer que l’accés als estudis superiors no fossin qüestió de la grandària de la butxaca familiar. Si avui, encara, som el cul d’Europa en índex d’universitaris, si a moltes de carreres hi ha més professors que llicenciats, no ho poseu en el balanç d’en Nadal, sinó de la colla de buròcrates mancats d’iniciativa que, amb la seva mediocre gestió, han certificat el valor de la gegantina empresa que va dirigir l’homenot que tant criticaren i contra qui tant de joc brut varen moure, amb la complicitat d’una premsa feixista presidida per un contrabandista nascut a Felanitx. Precisament aquesta gegantina evidència, aquest contrast tan significatiu, és el que ha fet que l’intentin negar en les dues accepcions: negar-lo, afonar-lo i ofegar-lo dins de les aigües de la història i negar-li el seu protagonisme. En certa manera, Nadal ha patit la mateixa sembrada de sal que feren amb la casa i amb el nom de Joanot Colom, l’Instador del Poble, i propagador del crit: “Pag qui deu!” Ni un ni l’altre no han cobrat mai els deutes del tot. És cert que Nadal Batle, un any després de morir, va ser proclamat Fill Predilecte, però cap dels dos no té un carrer al seu poble. (2)

En Nadal va ser Magnífic Rector de la Universitat de les Illes Balears durant 13 anys i, com a curiositat, no va ser el primer felanitxer, perquè, salvant les distàncies i les institucions, l’any 1842 la Diputació designà Rector de la Universitat de Mallorca Bartomeu Mestre Barceló, tot i que els pocs mesos que ocupà el càrrec, no van massa més enllà de l’anècdota, sobretot en comparar l’obra ingent de modernització que faria Nadal Batle, torpedinat sovint per les polèmiques que mai no va defugir. Aquesta era una altra de les seves característiques: mostrar cara! Així, deia sempre el que pensava i, contràriament al que se li adjudicava, pensava sempre el que deia. Ho deixà clar en cloure la defensa dels seus 10 manaments: “He fet les meves propostes dient el que pens, perquè no em puc permetre el luxe de ser massa estugós amb la tria dels meus enemics i no vull que diguin de mi allò que diuen dels polítics: si haguessin de dir allò que pensen, romandrien muts!”

He de confessar-vos que parlaria hores dels encontres i desencontres amb en Nadal. Em quedaré amb l’endarrer d’explicar amb detall un aspecte desconegut. Nadal Batle va ser el principal motor de la normalització lingüística dins la Caixa de les Balears, on ocupà el càrrec no remunerat de Secretari del Consell d’Administració. El seu lúdic “bilingüisme pràctic” (català-anglès) i la seva actitud valenta en defensa de la llengua, varen rebre (i reben encara!) els atacs dels botifarres, però tanmateix l’acció decidida i l’exemple de Nadal perduren, perquè va tallar rama, perquè va ser un felanitxer de soca-rel, però sobretot perquè va ser un geni en el camp de la gestió. I, com tots els genis, va ser controvertit, insolent, impertinent, irreverent, provocador… A una entrevista, on li demanaren com així vivia tot sol, va respondre que era una persona carregada de manies. És una mentidota! Bé, no és una mentida, perquè els felanitxers no en deim, de mentides. És una hipèrbole exagerada! Manies? En Nadal no en tenia cap ni una! Enemic a ultrança del llenguatge políticament correcte, cantava santa clara a tothom, sense atendre jerarquies (i si a algú li pica, que es grati!). Per això, n’hi ha molts que encara, post mortem, la duen d’ell i li fan la guitza, davall, davall, just al contrari de com va actuar ell, sempre ben cara alta! Per això, a l’espera de futures actuacions reparadores, vull tornar donar les gràcies al DdB i a l’OCB! per haver organitzat aquest acte d’avui, senzill i modes, però que té el valor d’una gegantina crida als responsables de l’exigible reparació pública.

(1) L’any 1998, Joana Maria Roque havia publicat Notes d’un Rector i, posteriorment a aquell acte, l’any 2001 es publica El mal bocí, una tria acurada dels articles més destacats.

(2) PS.- Passats dos anys i mig d’aquell acte, concretament dia 15 d’agost de 2010, es va procedir a retolar la via de circumvalació de Portocolom amb el nom Ronda de Nadal Batle. A continuació, a l’escola, es va fer una taula rodona amb la participació de Miquel Alenyà, Francina Armengol, Damià Ferrà Pons, Jaume Mateu, Joan Mir, Miquel Serra i Bartomeu Vidal. Cal fer notar que mesos abans, el novembre de 2009 i per iniciativa de Jaume Rosselló Cándido, (Felanitx, 1945 – Manacor 2010), l’Institut Mossèn Alcover de Manacor va posar el nom de Nadal Batle a l’Aula d’Informàtica i, el gener de 2011, seria l’IES de Felanitx qui posaria el seu nom a la Biblioteca del Centre, inaugurada amb una conferència de Vicent Partal sobre les dues dèries de l’homenatjat: internet i el català; el progrés i la Cultura.

Presentació de Mai no moriràs, Gilgamesh

EN PERE LA M’HA FETA!

No sé com així quan ens fan una putada solem dir que ens l’han feta “bona”! El cas és que en Pere Morey la m’ha feta! Per entrar en olivetes, ha comès la insensatesa temerària, i la temeritat insensata, de fer-me padrí jove d’un nou llibre vell. No es va complicar gaire la vida i va anar a tir segur. Sabia que no m’hi podia negar per por que em fes la broma i per enfeinat o estugós que estàs, que hi estic (o no ens donen, cada dia i cada dia més, motius a rompre d’anar oiats?). No es va complicar la vida, però pagarà la irresponsable gosadia, perquè utilitzar-me de reclam li anirà més tort que dret i obtindrà, d’entrada, més adversaris que simpatitzants. Ara per ara, som un dels dimonis de la tribu i el meu suport no representa cap aval ni cap prestigi. Vull dir que no l’ajudaré a vendre cap llibre ni un, tret dels que compraré de gust per regalar a la gent que, a la meva vida, fa de l’estimació propietat commutativa.

Si no ho record malament, va ser un conegut comú, Bartomeu Pizà, que ens va presentar l’any 1979. En Pere, havia escrit una guia històrica i cultural, feta amb amenitat, saviesa i humor, tres virtuts que l’han acompanyat sempre a l’obra literària i a la vida. Som sever i exigent amb els amics, però aquell home va esbaldregar el mur del recel en un tres i no-res. D’aleshores ençà, hem mantingut una relació distant en la certesa que l’amistat estava segellada i no requeria presències ni reverències. Ja sabeu la dita: els amics són aquells que quan tens èxit no s’acosten a la celebració si no els convides i quan tens un de nou són els primers en venir a fer-te costat. Anys després, el 1982, quan Jeroni Albertí va tenir l’encert de rompre amb els betzols i lladres de Madrid per fundar Unió Mallorquina, en Pere Morey em va convidar un parell de vegades a sopar amb persones de distintes fílies però d’idèntiques fòbies, per veure com podríem posar el tren sabotejat damunt de la via de l’autogovern, tan just i necessari com ara. Hi havia Josep Maria Llompart, Francesc Moll Marquès, Vicenç Mates i quatre o cinc professors de la UIB. Albertí ens escoltava, atent, i en Pere prenia notes. Record un debat a l’Hotel de Mar. Albertí volia fer una campanya a favor de la llengua, perquè els diaris, des de les cartes al director i sense vergonya, donaven protagonisme a la mentida i suport a la ignorància. Llompart va suggerir un eslògan: “Mallorquí, la teva llengua també és oficial”. Gairebé tothom el trobà encertat, però jo no sé estar callat i vaig trobar que el gentilici podria ser usat com a nom de l’idioma i, amés, deixava desatesa la campanya a les altres illes. Així vaig proposar una alternativa, sobre un vers de Guillem d’Efak. Era una frase més curta i anul·lava la bandera del gonellisme: “Parla català en bon mallorquí!”. Les eleccions de 1983 obligaren UM a decidir el govern: podia pactar amb Fèlix Pons i constituir un govern centrista o amb Gabriel Cañelles i formar-ne un de dretes. Més o menys, el que passa sempre cada quatre anys. La campanya per la llengua prevista no es va fer mai i, des d’aleshores ençà, el català recula amb els uns i amb els altres. D’aquell intent, si més no, vaig aprendre el segon llinatge d’en Pere (Servera) per una simple raó: hi havia un altre Pere Morey, amb jota de fotre Mallorca intercalada. Vaig aprendre a distingir i així, com diu Jaume Santandreu, si un dia arriben a entrar els nostres podrem aclarir d’una vegada qui putes són! Fins aleshores, tant jo com els amics, ens hi referíem com “en Pere de les rondalles”.

Varen passar els anys i, de tant en tant, el particular pare Nadal acompanyava la corbata i la colònia amb qualque llibre nou d’en Pere. Així, rebia noves de la seva fèrtil i prolífica literatura, fins i tot traslladada a l’escena amb una asiàtica que curava la ciàtica, o amb una altra aventura que vaig seguir amb interès, fa més de vint anys i gràcies a la informació que em facilitava quinzenalment Ramon Díaz: l’experiència de bastir una narració, Operació Verge Negra, mitjançant un epistolari furtiu i secret amb alumnes de l’escola Mata de Jonc. Així i tot, no ens vèiem. Simplement, sabíem que hi érem. Almenys jo sabia que en Pere hi era i en tenc una mostra directe. Fa poc més de cinc anys, arran d’un doble atac racista de la guàrdia civil que va patir Antoni Mestre, es varen recollir milers i milers de suports solidaris que exigien reparació a un virrei entabanat i reincident que ni respecta ni sap fer respectar els drets civils. Doncs bé, un dels artífex que va moure les tecles de l’ordinador i, amb les seves adreces, va multiplicar els efectes com la bolla de neu, va ser Pere Morey. Al llarg d’una mesada llarga arribaren centenars i centenars de correus que delataven els instigadors de l’acció solidària. Mai no em va dir res directament; jo tampoc. Així que ara, a més de dir gràcies, ja sabeu com així no podia rebutjar la petició d’en Pere Morey. I ara ja no cal afegir i Servera, perquè a la bona memòria de Mallorca ja no hi ha cap possibilitat de confusió. Pere Morey, i devers onze mil persones més, varen certificar que som molt més dels desafectos que els virreis espanyols volen i diuen.

Després de parlar de l’autor, continuant amb el cànon convencional d’una presentació, toca parlar del llibre que, a la sortida, haureu de comprar si estimau la vostra vida i voleu dotar-la d’un poc més de felicitat, d’enginy i de bon humor. Bastit sobre dues obres ja publicades (Gilgamesh, la rondalla més antiga del món editada per l’Ajuntament de Manacor i Mai no moriràs, Gilgamesh publicada per Cruïlla), ara corregides i, sobretot, sensiblement ampliades, l’escriptor ens ha confegit un llibre que convida a la juguesca amb un tres en ú.

Un home, ja granat, amb el pes feixuc dels records, però amb unes ganes immenses de transmetre il·lusió, espera torn per a una operació quirúrgica a vida o a mort. Aprofita els dies que manquen per passar per la pedra per explicar al seu nét la història de Gilgamesh, rei d’Uruk el s. XXVIIIè. adC, protagonista de la rondalla o, si ho preferiu, de la novel·la històrica més antiga que coneix la humanitat. Hi apareixen els clàssics elements de la novel·la: natura i cultura, matèria i raó, la lluita per la supervivència, la generosa amistat, l’egoisme de l’amor, la solitud del líder, l’aventura que genera l’atzar o les intervencions dels déus al llarg del vell camí a la recerca de la immortalitat.

Cada vespre, quan el nét abandona la clínica on té l’avi ingressat, aquest rememora la vida de sindicalista obligat a partir de quatres camí de l’exili, arran de la insurrecció feixista militar de 1936, així com la lluita contra els nazis fent costat a la Resistència francesa per devers terres occitanes, abans nostres, malvenudes per la protèrvia i l’estultícia de Jaume III, al qual tanmateix la traïció no va servir de res. Aplicant el joc del tres en retxa, la història de Gilgamesh, la transmissió de coneixements al nét durant el procés clínic i la memòria de la vida del protagonista narrador, l’autor estableix amb habilitat el paral·lelisme que Bertold Brecht va anomenar aproximació històrica i Lewis Carroll ens llegà amb el joc de miralls a un país de meravelles.

La narració és apassionant. Des del començament, abraça el lector i l’embolica amb un deliri de visions. Ben documentades, cada una d’elles és com aquells coets que, en esclatar, en fan més i més de petitons i amb vida pròpia. Brollen, com un salt d’aigües, els somnis i les il·lusions. Sentireu, “per fat i fat que la mia mare m’ha encomanat i un punt més del que ara jo diré”, totes les rondalles de la vostra vida juntes i enriquides, encara que sia ver i veritat. No el sentireu ni el veureu, però sabreu que hi ha aquell moro lleial que escoltava la narració de les àligues mentre el rei cristià dormia i que, tot i la maledicció (“qui parlarà o motarà un tros de pedra marbre tornarà”) consentiria morir per salvar el poble del seu amic. He esmentat aquesta referència concreta, perquè no surt al llibre, però hi és. En canvi, surten animals i bèsties, humanes i inhumanes, vestits de tots els colors i de tots els teixits, fertilitats secretes, paisatges il·luminats, olors i sons, fosques coves, déus i dimonis entrunyellats i en dansa. En ruta d’una metamorfosi simultània, la doble aventura del rei Gilgamesh, foc i destral, i d’Enric Gil Galmés, dignitat i llibertat, fa pegar de morros amb un cant a la vida, a la superació de les adversitats, a la recerca intensa de les emocions, a l’aventura del gaudi. Hi trobareu, gens virtuals, amb ossos i pell, amb pèls i senyals i fil per randa, els grans valors vivencials. El de l’amistat, amb tots els colors de la llum, en primer lloc. Sentireu com els escenaris poden ser molt propers. Tan propers, coneguts i estimats com ho és, per a mi, ni que sigui un exemple, un dels paratges on transcorre una acció del maqui mallorquí: les Santes Maries del Mar, un singular paisatge de la marina de la Provença que vaig contemplar embadalit, assegut damunt la teulada de l’església amb uns amics, l’estiu de l’any passat en ruta cap a Montpeller. Cada full que us acosti al desenllaç, us farà sentir més vostre el camí que, més prest o més tard, haurà d’emprendre Bernadet, en acabar la iniciació que li llegarà el seu avi: beure de la història per refermar un compromís en defensa de la terra. Com aquella dona de per aquí que sap que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar.

Ja que havia de presentar el llibre, vaig iniciar la lectura amb un quadern al costat i un llapis. Els suggeriments, les idees originals, els girs del llenguatge, em garantien que em podria lluir. Àvid i inquiet per arribar al desenllaç, ja tenia mentalment mig construït l’esquema del que havia de dir. Em venien al cap, referències a l’Emili de Rousseau, El darrer mohicà, La guerra de les galàxies, El Quixot, Les miliuna nits… A mesura que avançava en la lectura, havia anotat referents que em feren creure que, si era un ignorant, almenys era un ignorant imperfecte. Paral·lelismes amb altres llibres d’aventures i amb personatges com Tarzan o Han Solo, amb pàgines literàries que brollaven de l’original i suggerien d’incloure una bibliografia complementària… Aquell conjunt de notes seria l’estructura de la meva presentació. Ja tenia el buc bastit i cada vegada me’n sentia més i més satisfet. Quanta de sagacitat, la meva! Quina vivor natural! La creativitat, la imaginació i l’ocurrència de l’autor trobarien en mi sabateta de son peu. M’hi allepoliria ferm i faria una presentació excel·lent! Allò si que era donar peixet! Cada troballa, cada eix que feia voltar l’enginy d’aquesta santíssima trinitat del relat, amb tres històries distintes i un sol llibre vertader, m’oferien llatines i de franc unes sucoses paraules i uns instructius comentaris. Quin deliri! Quantes curolles!

Ai, las, però! Santa Innocència! Mentre jo feia aquella ruta amb alegria de conill cap a la glòria del bunyol, l’autor m’entrecavava el pou del més gran dels ridículs. Quan ja era al cul del llibre, vaig començar a sospitar l’endemesa! Vaig sentir com una força que no era gens tel·lúrica ni atàvica ni misteriosa m’esclafava la guitarra. Tot allò que m’havia de servir per dir “mirau que sé fer!” se n’anava a n’orris. I tot perquè aquest angelet amb cara de no haver mort mai ni una mosca, em va parar un garbellet per encloure’m els dits i la llengua. Murri o polissó o ambdues coses en flagrant conxorxa, Pere Morey em va dur cap al parany del “tu ves fent que, en acabar, qui riurà més seré jo!”. Sic transit gloria mundi!

Acabat el relat, quan ja em veia en el torn de confegir els meus apunts, Pere Morey té la gosadia, l’atreviment desvergonyit i la desvergonya atrevida, d’afegir un epíleg i, a continuació, unes notes que, amb tota la barra, anomena “prescindibles”. I tant que ho són “prescindibles”; una nosa! Sobretot per a mi que, a mesura que les llegia, anava posant interrogants, un rere l’altre, damunt totes i cada una de les fitxes de lector que havia preparat. No en va quedar gairebé cap ni una de condreta. Apa, doncs, ho podeu creure? Pere Morey m’havia esbaldregat la gran presentació, amb un capítol que no faria cap falta si no fos que al ja magnífic desenllaç ben cosit de la novel·la, n’afegeix un de complementari que el repunta i el millora. Però, no acaba aquí la cosa. Per acabar-ho de confitar, encara no a plaer amb les innecessàries notes, l’home aquest de les rondalles per fotre els qui ens foten la història, m’entima la “meva” bibliografia i m’enverga una altra penyora, disfressada de Guia Didàctica, elaborada amb la gens clandestina complicitat de Caterina Morey i Suau [sí, suau!, que jo vaig suar per respondre totes les preguntes], en una exhibició impúdica de nepotisme. En aquest cas, evidentment, de nepotisme il·lustrat! Vade retro, la didàctica, l’educació i la pedagogia! Les poques fitxes que no tenien marcat l’interrogant per les ben prescindibles notes, ara ja sí esdevenien polseta. Tots els meus apunts crítics, lúcids i aclaridors, foren dinamitats un a un. No va quedar res! La meva reacció irada va ser immediata, perquè ja sabeu que allò que fa més por és un home que no en té gens. Així, sense saber per on havia d’envestir, vaig remetre a l’autor un breu correu de bravejador: “dia 21 d’octubre duré el ganivet de matances!”. Era, més que una amenaça, una petita revenja! La veritat és que no tenia ni una línia escrita. Així que, cametes al coll, vaig agafar el microscopi i la metralladora. Vaig reprendre la lectura, lupa a la mà i, pàgina a pàgina, línia a línia, lletra a lletra, cercava l’oportunitat de connectar la capoladora. Després, fa just una setmana, li vaig remetre una falsa presentació de manual amb quatre tòpics per fer-li agafar confiança, però amb un avís previ: “Qui avisa no és traïdor. Almenys no ho és tant!”.

Ara el duc jo! Podeu creure i pensar i pensar i creure que m’hi he mirat per si trobaria res per treure punta i, en injusta correspondència, anar a fer mal. La meva sortida de cavall i arribada d’espanyol clamava venjança! Havia de trobar com malmenar la perfecció detallada de la novel·la. Sense fitxes, totes esqueixades i a la paperera, capolades com s’usa ara amb una destructora de paper per no deixar constància històrica del ridícul, ara era la meva! No tenia cap altre recurs que maleir la jugada final que m’havia fet, sense posar messions ni avisar de l’envit i truc i val nou i joc fora encadenats.

Tot de bades! Per no trobar, no vaig veure ni una trista i miserable errada ortogràfica per recriminar! Posats a fer retrets, ofès i estafat, ja que no vaig trobar cap tara, m’he vist forçat a inventar-ne. Que no sigui dit per allò de no perdre mai l’esperit crític i subvertir l’ordre. (Ja sabeu que l’ordre mata l’esperit i no hem de permetre que el nostre esperit mori). Com que no he trobat res, he fet venir bé algunes qüestions per al debat. Per exemple, l’enamorament d’un dels personatges d’Aurora Picornell, a la qual descriu casada únicament amb l’ideal. Bé, amb l’ideal i… amb Heriberto Quiñones amb qui va tenir una filla, que tenia just dos anys quan afusellaren sa mare, de 24, la nit de reis de 1937. L’endemà un feixista va recórrer els bars del Molinar d’on era la família Picornell per mostrar els sostenidors d’Aurora tacats de sang. Els seus assassins guanyaren la guerra que havien començat i encara els honoren monòlits d’un mal-te-toc-pesta devers la feixista Feixina. Per no canviar de tema, a la guia, encara que només arribarà als mestres o, millor dit, precisament perquè arribarà als mestres, quan defineix la guerra incivil espanyola com una lluita de classes, caldria afegir el component més amagat de l’endemesa i no oblidar que, a més dels aspectes socials, la insurrecció catòlica i militar de 1936 va ser considerada una cruzada nacional contra el separatismo. Cap altra crítica grollera? Fa un esment equívoc a Miquel Àngel Riera, però com que té la intenció de ser un petit homenatge a l’escriptor de Manacor i a una de les seves obres, no establirem comparances entre condemnats i botxins, ni colors de les camises dels antics balillas. Més desastres grossos? El llenguatge col·loquial a mi em sobra, però a qui sobra de bon de veres és a l’autor, perquè va ben sobrat. Al meu entendre, només té una raó de ser: fer veure el seu gran domini. Estic convençut que l’obra seria tant o més rodona en llenguatge literari, però l’autor (tornem-hi, torna-hi!) sap que es mou com un peix a les Maldives o a la mar de Sharm el Sheik en això del llenguatge més popular i costumista, perquè té un control absolut dels modismes de comparació, del refranyer de Mallorca i, clar!, fa com els trapezistes del circ: quatre voltetes a l’aire i en tocar mare, aixeca i passeja el braç victoriós cap a un públic de boca badada mentre una companya, vestida amb un banyador vermell amb lluentons, li posa una capa color de cel amb estrelles, quan se sent la veu del majordom de pista en cridar allò tan mallorquí de “conseguidoooooo!”. És en l’ús d’aquest llenguatge on delata narcisisme i unes immenses ganes d’agradar! Sap que domina les brides estilístiques de les rondalles (us he dit el seu antic malnom?) i ens ho frega pel nas amb paper de vidre i sense dret a rèplica. Una altra cosa que podem qüestionar és que faci esment als Carmina Burana en comptes dels Carmina de Ripoll, molt més antics i, sobretot, molts més nostres. Ja sé que res del que he dit fins ara fa l’alçada d’un ca assegut i encara li perdonarem que, quan la deessa Ninsun interpreta un somni del seu fill digui a Gilgamesh que compareixerà un companyó a qui “estimarà com a una dona”. És això, políticament correcte? Ja sé que em dirà que justament això no és seu i que pertany a la taulella II del relat original de fa 4,5 mil·lenis! Gens subtil i molt didàctic, de tant en tant ens amolla qualque frase com qui no fa res, com un carter que frissa. Això obliga els lectors curiosos a cercar la diferència que encara avui hi ha entre mascarats i agermanats. Fa pedagogia amb qui n’ha de fer. Aprendreu que estratagema, en català, és masculí, però també aprendreu que l’estratègia és un art i que l’única possibilitat de sobreviure, si no volem arribar a la mort més morts encara, és la creació.

És un llibre, amb vocació escolar, per on desfilen, lliures i a lloure, molts d’altres llibres. Descobrireu històries noves quan són les més velles. En tenir clar que vol dir epopeia, haureu d’aclarir que diantres vol dir etopeia i això atropella qualsevol! En Pere, i aquesta novel·la ho potencia, em recorda un personatge de Farenheit 451, ei, la bona, la de François Truffaut. En concret, m’evoca un home vell que apareix gairebé al final de la pel·lícula i, mentre els policies i bombers cremen llibres, transmet de memòria al seu nét David Copperfield, la novel·la autobiogràfica de Charles Dickens, per tal de preservar el patrimoni cultural. Tal com fa el narrador de la novel·la, Pere Morey ha escollit la més antiga rondalla coneguda. L’ha transcrit i enriquit, amb un cant d’acompanyament per fer-nos saber, com un saig modern del nostre poble, que la represa no només és desitjable, no només és necessària, sinó, sobretot, que és possible.

Aquest és un llibre per aprendre i per gaudir. Assaboriu-ne la lectura. Si, a més, teniu el funest vici de pensar i en sabeu treure profit, la narració us acostarà un poc a la felicitat. Quan Gilgamesh demana a Siduri, la dona que sap fer el vi, on pot trobar la immortalitat, ella respon: “És inútil la teva dèria. Alegra’t, en canvi, del que tens al teu abast, omple el teu ventre amb bones menges i vi, fes gresca i festa, balla i alegra’t. Porta sempre roba neta, renta’t la cara cada jorn amb aigua fresca, frueix del plaer de sentir la maneta del teu fill dins la teva, juga amb ell i comparteix la seva rialla, abraça sovint la teva dona i fes-la feliç, perquè aquesta i no altra és la tasca dels homes, aquest és el fat dels mortals”. Aquest passatge m’ha fet entrar dins del mirall, igual que hi entrarà tota aquella persona que llegeixi el llibre. Amb tants de bons amonestaments, el passat s’ha fet present i he vist com volen els anys en recordar quan jo contava rondalles als meus fills o quan els ensenyava cançons que ja fan part del seu patrimoni cultural. Mentre llegia aquesta delícia narrativa, pensava: poques rondalles vaig contar!, poques cançons vàrem cantar! Ja sabeu que poble que canta no morirà. Així que forçat ha de tenir raó Pere Morey quan diu: MAI NO MORIRÀS, GILGAMESH! Gilgamesh o Gil Galmés? O tots dos i, amb ells, també nosaltres? Sopes? No! Sopes no. Avui és el dia de les Verges i toquen bunyols!

Dat a Son Menut el 21 d’octubre de 2009 i llegit el mateix vespre a Can Alcover de Palma.

Jaume Sastre, creador d’opinió i escriptor de combat, pateix una criminalització dissenyada en el laboratori dels mecanismes de poder fàctic i fatxa, atiada des de la caverna més rància. Si encara no ha transcendit és, paradoxalment, degut al seu silenci que, vull endevinar, estratègic per destruir aquell qui l’ha desert. La informació m’arriba per tres vies que he contrastat i validat, però per no interferir en un conflicte emergent, que pot esdevenir un model en la defensa dels drets de les persones i de les llibertats democràtiques, esperaré esdeveniments.

El gran problema de Jaume Sastre és que incomoda. Al poder establert, perquè planta cara sempre, amb fermesa i contundència, sense subterfugis ni eufemismes. Als partits polítics, als sindicats i a les entitats cíviques, perquè posa en evidència tots els seus condicionaments derivats d’un clientelisme que les subjuga i les aferra a la comoditat. És un malson que emprenya molt les males consciències. No s’està de repartir bastonades o ditades de mel a tort i a dret en defensa del seu poble. Això fa que els encarxofats en els mecanismes de poder i els ineficients gestors de l’oposició mengein molt més pal que no mel.

El motiu de l’actual persecució i ciminalització (en patirà moltes més en el futur) és haver plantat cara i posat en evidència Pedro J. Ramírez. Allò que tenc per segur és que Jaume Sastre és un foner, un almogàver, un agermanat, un segador, un maulet i un defensor de la terra que, a diferència dels pusil·lànimes i dels tiotom, no claudicarà i que, com reclamava Salvador Espriu, es mantindrà fidel al servei d’aquest poble contra bords i lladres.

*   *   *

A l’espera dels esdeveniments a l’entorn de la persecució que s’ha desfermat contra Sastre, amb extravagants i abusives projeccions extrajudicials que, contra llei i lògica, inventen i intenten inhabilitar-li drets fonamentals, a les ordres dels inquisidors i amb la col·laboració de més d’un botifler alçamerda sense dignitat ni vergonya, vull aprofitar per transcriure dos documents sobre la seva obra. Es tracta de la transcripció de la presentació, fa 10 anys, del llibre Converses amb l’amo en Biel i del pròleg que vaig fer de gust, fa 18 anys, al llibre Mossegades.

1.- Presentació de Converses amb l’amo en Biel (10-VI-2003)

Bon vespre, enguany, coincidint amb el XX aniversari del primer govern autonòmic, celebram el centenari del naixement del ciutadellenc Francesc de Borja Moll. Després d’enllestir el gran diccionari, Moll va publicar la biografia dels dos principals autors. La de l’iniciador, Mossèn Antoni Maria Alcover, sota el títol Un home de combat, i l’autobiografia, en dos volums, Els meus primers trenta anys i Els altres quaranta anys. Tant a la d’Alcover com a la d’ell mateix, Moll descriu les polèmiques que varen protagonitzar i, no només les justifica, sinó que en fa una viva defensa. En essència, Moll apel·la a la nostra cultura socràtica; del debat neix la llum; de la discussió, l’entesa. Quan els personatges de les rondalles diuen “feta està sa barrina” estableixen el contracte de més valor i, amb ell, un compromís inviolable. Aquest és un dels trets característics de la nissaga catalana: som de la cultura del debat i de l’entesa!

Si la literatura popular, amb les rondalles de n’Alcover al davant, necessitava del complement rigorós del Diccionari, encara hi havia un altre buit per vertebrar un corpus lingüístic sòlid: el Cançoner. Va ser també Moll qui va prologar, amb un estudi magistral, els quatre volums del Cançoner Popular del franciscà Rafel Ginard. A la presentació, Moll es refereix a la condició de sacerdot de l’autor per deixar veure una previsible autocensura. Efectivament, no hauria estat ben vist en aquella època que un capellà publicàs les gloses més verdes de picat que, com el calabruix, són un element més del nostre paisatge. El pare Ginard n’era tan conscient que s’hi va referir amb aquestes paraules: “Els glosadors se gatinyen i se diuen mil pensaments que, presos en sentit literal, donen a entendre que estan a punt de devorar-se de viu en viu. No hi ha brega de moixos més encrespada. Es tracten de porc, d’ase, de brut, de moltes altres coses pitjors i això fa les delícies de l’auditori. Fan cançons de picat carregades de sal gruixada, espurnejants, entramaliades, bellugadisses, juganeres, amb un bri i a vegades amb més d’un bri de picardia. No hi ha paraula lletja que no s’escupin al rostre; cada mot és un verdanc o un ram d’ortigues per fregar la cara de l’altre.”

Arribats a aquest punt, l’auditori té dret a demanar-se si tot això de les rondalles, del diccionari o del cançoner té res a veure amb el llibre que avui presentam. Alcover, Moll i Ginard certifiquen que la llengua és molt més que un vehicle de comunicació. És una eina, un mecanisme d’expressió, una manera d’entendre el món, un fonament de compromís i un sistema de vida. Així ho valora, també, Jaume Sastre, Curro, aquest banyeta verda, santjoaner com el pare Ginard i, com ell, arrelat a la nostra tradició popular. De Sastre han descrit les olors del sofre que espargeixen les flamarades de la seva ploma i la quantitat de carn crua que es menja cada setmana (ei, si el dimoni no mos engana!), però els qui coneixem la seva obra, sabem que, per molt que s’emboliqui d’una provocativa avantguarda, és continuador de la nostra literatura popular. No hi ha avui més expectació que quan, ara fa cent anys, s’anunciava un combat entre el Cabo Loco del Coll d’en Rabassa, en Serral de Felanitx i en Llorenç Batle d’Algaida. Els qui no volen menjar les llesques gruixades, no s’han d’esqueixar la camisa ni cridar a la commoció apocalíptica. La paraula, amb l’elogi i amb l’insult, és l’arma dels demòcrates. Així ho consagra la Declaració Universal dels Drets Humans quan proclama el dret a la Llibertat d’Expressió i a la Llibertat d’Opinió. Avui, per desgràcia, vivim una judicialització permanent. Qualsevol discrepància acaba a la barra on es debat un hipotètic dret a una cosa tan abstracta i difusa com és l’honor. Tanmateix les persones no són més o menys honorables per allò que diuen d’elles, sinó per les obres que practiquen. En aquest caminar com els crancs, no només hem perdut l’esma de parlar sense embuts, com els glosadors, sinó que també hem perdut la confiança en “l’home bo”, el sen, una figura emblemàtica de la nostra cultura que posava pau i consell en cas de disputa i que hem malbaratat pels tribunals de justícia.

Quan Jaume Sastre m’anuncià el projecte del llibre que presentam, el vaig aplaudir. Més tard i paradoxalment, persones del meu entorn consideraven un contrasentit que dos personatges tan antagònics fossin capaços de bastir plegats aquest llibre. Jo estava segur de l’encert de l’editor, Lleonard Muntaner, en haver recomanat aquest autor. Sastre era una garantia per evitar que l’entrevista agafàs un to hagiogràfic o apologètic, perquè no era gens sospitós de deixar-se entabanar ni emblanquinar ni ensabonar. També era una assegurança per tractar les hores dolces i les agres, els temps de les vaques grasses i el de les magres, les llums i les ombres. Sastre podia legitimar, des d’una perspectiva ideològica allunyada, un document amb prou força i projecció per arribar a ser, no només el llibre “més venut” de la recent Fira del Llibre 2003, sinó també el “més temut” i, el que és més important encara, el “més llegit”. És cert que el projecte era arriscat, perquè podia haver-se produït, de part de qualsevol dels dos, un esqueix. Però, personalment, sabia que si hi havia una ruptura no seria per cap deslleialtat de Sastre, el qual sempre ha dit arreu les coses clares i a la cara, una virtut que s’usa poc. Per això, si els dos parlaven clar i llampant, estava segur que aviat s’establiria una complicitat voluntària. Si, per afegitó, com a dos glosadors de combat que saben aguantar amb valentia la pressió de l’escenari, en Jaume Curro i l’amo en Biel eren capaços d’estirar i amollar la corda, celebraríem l’èxit de l’empresa. Així ha estat.

Del llibre, en vull destacar tres coses. La primera és el llenguatge. El fet que Gabriel Cañellas hagi optat per un registre col·loquial i l’autor per un registre formal, lluny de representar cap divorci, permet concloure a qualsevol lector (com no podia ser d’altra manera) que els dos parlen el mateix idioma. Tant l’autor com el protagonista fan ús d’un vocabulari extens i un lèxic abundós, amb multitud de frases fetes i modismes populars que enriqueixen la conversa. La segona cosa important és l’exuberant documentació. Sastre posseeix un vast i valuós arxiu. Aquesta gestió del coneixement, ha fet que al llarg de tot el llibre hi hagi referències permanents no només als fets contemporanis més destacats, sinó que recupera i contextualitza les paraules de Gabriel Cañellas a cada moment històric. Possiblement qualque lector considerarà exhaustiva i fins i tot excessiva tanta de documentació, però aquesta aportació contribuirà, als lectors del futur, a fer el llibre més intemporal. La tercera qualitat del llibre és l’estructura. Obre el llibre un sucós pròleg de qui va ser president del primer ens autonòmic, Jeroni Albertí, del qual em vaig proclamar admirador fa temps per haver evitat el secessionisme lingüístic a la valenciana, ni que fos pura nomenclatura, enlairat per qualque “conrador” errat de comptes. Sastre descriu la trajectòria de Gabriel Cañellas, des del seu naixement, els anys d’aprenentatge fins a Deusto, la seva vida familiar, professional i, amb rigorós ordre cronològic i eficaç metodologia, la seva participació política des de la travessia del desert, passant per les tres legislatures, fins a l’èxit electoral de 1995 i la gairebé immediata glopada d’una destitució forçada i aliena a la voluntat de la ciutadania, sinó decapitat per Josemaría Aznar. Hi ha qualque episodi paradigmàtic com, per exemple, la descripció d’un matrimoni de foravilers de socarrel, l’amo en Miquel i madò Bet on es confirma que la pàtria de les persones és la seva infantesa. Diu Gabriel Cañellas: “Ells m’ensenyaren tot quan jo he pogut arribar a entendre de sa filosofia des món pagès, des caràcter després d’una ànima mallorquina d’aquelles antigues. Dues persones que no sabien llegir ni escriure, però que sabien de sa filosofia de sa vida, de sa solidaritat, de s’amor i, a més, passaven gust de transmetre-ho als qui estaven davora.” Més de 500 persones esmentades, amb notes biogràfiques de les més representatives i un bon índex onomàstic, acompanyen el camí de les 430 pàgines on, també, hi trobareu una setantena de fotografies. Vull fer esment a una que m’ha impactat. Hi apareix un amic meu, el senador del PSIB-PSOE Antoni Ramis, que va morir en accident la primavera de 1985, just dos mesos després de la foto. Perdem la memòria. No fa una setmana vaig assistir a l’ofici de mort per Jaume Crespí, el primer batle democràtic d’Inca encara no fa 25 anys. Hi havia massa bancs buits. Si em perdonau l’expressió no hi eren ni els seus si és que algú sap, avui, qui són els seus. No hem de voler tenir ni la pell prima ni la memòria fràgil. Per això, contra l’amnèsia que patim, són benvinguts documents com el que ara presentam.

Per a mi, després de dues lectures del llibre (la primera un poc d’estraperlo), em sembla un document excel·lent, necessari i aclaridor, perquè constitueix una radiografia del personatge entrevistat i de les vicissituds i peripècies de la nostra autonomia. No em ve de nou, la qualitat resultant del treball. Guillem d’Efak, referint-se a la llarga conversa amb Jaume Sastre publicada ara fa 10 anys en clau, va dir: “És la millor entrevista que m’han fet mai.” Si em permeteu un consell, us recoman, en trobar-vos un passatge divertit (i us assegur que n’hi ha moltíssims) llegir-lo en veu alta i veureu com el llenguatge cobra encara més força. Mirau-ne un tast de les primeres pàgines quan Sastre demana al protagonista si és de “la quinta de la fam”: “Quan jo tenia devers un any, es meu germà va fer sa primera comunió i amb una mica de farina que no sé d’on diantres havien treta, varen fer un parell d’ensaïmades. Sa teta, tota orgullosa, va treure es nin petit amb so bavero nou i net i me va donar un tros d’ensaïmada. Amb allò tan blan i desconegut un poc més i m’ofec. Així com pogueren me tragueren es bocí d’ensaïmada de sa boca i sa teta se’n va anar a sa cuina i va treure es cantó d’un xusco de racionament que duien a mon pare… i no havien vist mai un al·lot tan feliç amb so cantó de pa.”

Ni que sigui una espipellada sobre el protagonista del llibre, vull dir que, més enllà del rostre del polític, projecta la cara de la nostra cultura matriarcal: l’austeritat, el sentit de la ironia i l’àmbit reduït de confiança. Sosté Cañellas que el mèrit de ser un bon gestor és tenir davora gent que sigui capaç de dir-te sempre allò que pensa, maldament no t’agradi. Al llarg del llibre, apareixen noms d’alguns dels seus confidents (Alexandre Forcades, Jeroni Saiz o Catalina Cirer), però es delata que rera l’aparent gran poder de la presidència del Govern de les Illes Balears, va patir a molts de moments la immensa solitud del corredor de fons o, si voleu una altra metàfora similar, els dubtes del porter davant del penal. Només hi ha una única assessora permanent: la família i, molt més en concret, la seva esposa a la qual Gabriel Cañellas atribueix una parpella i intuïció especial davant dels problemes.

Per acabar i fer valer la fama d’insolent, perquè si no aprofit aquesta avinentesa i no ho dic rebentaré, vull fer una reflexió política. Gabriel Cañellas va ser el nostre president mentre a Madrid hi havia un govern de signe distint. La mateixa peripècia, de signe contrari, que ha patit aquests darrers quatre anys Francesc Antich. A ningú no escapa que qualsevol any d’aquests ens pot tornar passar el mateix. El resultat ens mena a la mateixa conseqüència: patim un espoli fiscal que no té res de solidari i sí molt de tractament colonial. La metròpoli ens té a pa i aigua. Només hi ha una alternativa possible per combatre aquesta situació: un gran pacte en defensa de les Balears. Cañellas, en referir-se a una dura negociació amb un ministre socialista, destaca que alguns adversaris seus, concretament Pep Alfonso del PSIB-PSOE i Sebastià Serra del PSM, se situaren al seu costat i conclou: “Aquells anys Balears feia pinya!” Com he dit al començament quan he parlat de Moll, som de la cultura de l’entesa i del debat. Sobra crispació i manca diàleg i acords per tancar files: tothom contra Madrid! Algú podrà dir que és molt difícil. També deien que aquest llibre no arribaria a publicar-se i ja el tenim aquí. Si Cañellas i Sastre han sabut sublimar les diferències i oferir-nos aquest document, ben bé podrien els professionals de la política fer barrina amb una entesa a favor de la nostra Comunitat. És urgent assolir un compromís de lleialtat entre les diverses forces polítiques per aconseguir que, governi qui governi a Madrid, deixem de ser maltractats i comencem a ser respectats. Amén!

Dat a El Muntant dels Establiments, dia 10 de juny de 2003. LLegit el mateix dia al Centre de Cultura de Sa Nostra (vg. arxiu adjunt PRESENTACIÓ).

2.- Pròleg a Mossegades de Jaume Sastre (Mallorca, 1995)

El podeu llegir en clicar sobre els dos arxius adjunts (PRÒLEG1 i PRÒLEG2)

(*) Així com lo taur se’n va fuit pel desert

quan és sobrat per son semblant qui el força

ne torna mai fins ha cobrada força

per destruir aquell qui l’ha desert.

Ausiàs March (1400 – 1459)

Rafel Estaràs i Estaràs (Valldemossa, desembre de 1933 – abril de 2007) era el major dels fills de Bartomeu Estaràs Lladó, fundador l’any 1925 del grup folklòric El Parado de Valldemossa. L’any 1959, amb el nom efímer de Los existencialistas de Valldemossa, Rafel, Bernat i Tomeu, amb el seu cosí Maties, crearen Els Valldemossa, el conjunt de música popular de major durada de la història de Mallorca. Després d’obtenir un reconeixement internacional, entre el 1979 i el 1988, realitzaren una intensa campanya orientada a difondre la cançó en català a les escoles de les illes Balears i Pitiüses. L’any 2000, Rafel abandonà el grup que ja havia deixat Bernat i que continuà amb Tomeu Estaràs, Genia Tobin i Miquel Brunet. Rafel Estaràs va publicar Cançoner d’un viatge (2000) i Personatges de Valldemossa. Una relació entranyable. (2001). Dos mesos abans de morir va ser objecte d’un reconeixement públic i d’un monogràfic de la revista Miramar. Amb el grup, va ser distingit amb el Premi 31 de desembre de l’OCB i, després de morir, amb el nom d’un carrer i el reconeixement de l’Ajuntament de Valldemossa.
Em va demanar que li fes la presentació del primer llibre al Centre de Cultura de Sa Nostra de Palma dia 23 de novembre de 2000. Avui, amb el bon record de la seva amistat, la transcric. (1)

***

Bon vespre,

som aquí per parlar d’un llibre que ens ha deixat al portal en Rafel Estaràs, sense repicar gaire les baules. Un llibre que, per a mi, m’ha resultat incomplet encara que la culpa no és de l’autor, sinó de la meva ignorància toponímica o bé, posats a defugir la responsabilitat que em pertoca, una manca de parpella comercial de l’editor, Lleonard Muntaner, curiosament expert en geografia, perquè havia d’haver tengut l’ocurrència d’afegir-hi un mapa de situació, capítol a capítol, perquè ja em direu els milers de milles marines que separen Singapur de Barcelona.

Bé ja heu endevinat que el llibre relata un llarg viatge, en creuer. El protagonista és l’autor, molt mal disfressat de Gabriel, i ens mena de la mà al llarg d’una llarga ruta. Ho fa amb polissonada, simultaniejant argúcies amb destresa. D’una banda marca bé la pauta que diferencia el viatger del turista, però fa embustes al lector, perquè a les reflexions més profundes del viatger, d’aquell que simplement camina o, en el cas d’aquest llibre, simplement navega, hi ha etapes on el viatger es transforma, només, en turista per fer excursions. Per això, veureu els dos personatges: el viatger, el qui va a córrer món a l’arrisca l’aventura i tresca encuriosit per allà on passa, i el turista, el qui no va més enllà d’anar de visita.

Però, tornam-hi torna-hi, en aquest llibre hi ha més coses. Hi ha, per exemple, una sàvia reflexió internacional, adobada sempre de drets històrics i lingüístics (fins i tot, encara que l’autor se’n desmarqui aviat, religiosos), per informar-nos que hi ha molts de móns i que, al capdavall, és una solemne pardalada (i perdonau per dir la paraula solemne) voler ser internacionals quan allò que hem de ser i en Gabriel ho desemmascara és universals des de la nostra pròpia pertinença cultural i nacional. L’autor descobreix un fet compartit arreu: “Els nadius volen manar a ca seva”. Ja teniu la descripció més senzilla i clara del dret dels pobles a autodeterminar-se. Perdonau que, en tocar aquest tema i atesa la circumstància, just fa dos dies, de la mort d’Ernest Lluc, faci una aturada seca, amb un parèntesi com un glop de llet agra, per exclamar-me: que ens ho posen de difícil els assassins, tant els que maten com els que demanen la pena de mort, als qui ens sentim independentistes!

El viatge d’en Gabriel és també i sobretot, com diu el títol, un cançoner. Dia a dia, el protagonista ofereix als passatgers del transatlàntic una cançó leitmotiv a debat. En facilita la traducció, principalment a l’alemany, en fulls que escampa per damunt les taules abans de cada actuació. Així desfilen les cançons populars i tradicionals, mesclades amb il·lustracions dels nostres poetes. És emocionant saber que els versos de Josep Maria Llompart sonaren per Sumatra, els de Cèlia Vinyes al Golf de Bengala o els de Blai Bonet, Guillem d’Efak i Miquel Bauçà, per no esmentar més poetes, per devers el Iemen.

Hi ha un altre registre encara en aquest llibre: el de la complicitat del dietari íntim. L’autor s’hi amolla sense gens de pudor i amb autenticitat. El dia a dia, a més, conclou gairebé sempre amb un qualificatiu que expressa la resultant de les coses que han passat. Així trobam el dia d’esperança, el nostàlgic, el de l’amistat, el caòtic o, fins i tot, el dia reivindicatiu.

En Gabriel, però, mai no oblidarà els seus orígens socials. Descobreix i adverteix que hi ha gent que viatja per plaer i n’hi ha que ho fa per feina o, fins i tot, per necessitat. Al vaixell conviuen (uns a la part superior i d’altres a l’inferior) una baronessa sud-americana amb una ballarina ucraïnesa. Qualque vegada les mans tornen pesades quan, després d’una visita on ha vist la misèria de ben a prop, torna al vaixell i es troba amb el luxe d’una festassa. Gabriel que és més a prop de Jaume Santandreu i de la mare Teresa de Calcuta que no de la majoria de les persones que destapen el xampany al vaixell, ha de consolar-se amb un pensament: el món no pot arreglar-se suprimint una festa, perquè la seva ferida és molt profunda i difícil de curar.

Però tampoc no oblida els orígens culturals i, sempre que pot, reivindica el paper històric dels cartògrafs mallorquins o la falsa mallorquinitat d’en Cristòfol Colom. No oblida, tampoc, les persones amigues. Fa desfilar Jorge Cauci, el pianista uruguaià mort de ben jove que el va acompanyar, i molta més gent com el pare de l’autor, músics com Baltasar Samper, el mestre Calatayud o els pintors amics Josep Coll Bardolet i Xim Torrens.

Les reflexions i les inquietuds de l’autor s’escampen, pàgina a pàgina, per recordar la burla educacional que ens han fet als mallorquins i, en general, a tota la gent catalana. La història amagada brolla en els noms de les coses i a les pedres. L’exemple més fefaent, gairebé al final del llibre, és quan explica el descobriment que la capital de Mallorca era Perpinyà i la indignació que va patir en veure l’etafa d’haver hagut d’estudiar per força una història falsa que no era la seva.

En l’apartat lúdic, cal esmentar amb satisfacció que l’autor és un jovencell enamoradís. Fa pocs mesos, circulava per internet, una hipotètica carta de comiat als amics de l’escriptor Gabriel Garcia Màrquez. Es deia, i és cert, que pateix un càncer limfàtic i que havia escrit una epístola d’adéu. En realitat, és un fragment manipulat d’una antiga obra seva, La marioneta, on es fan unes reflexions bellíssimes quant al sentit de la vida. Una d’elles, diu així: “creemos que dejamos de enamorarnos porque envejecemos, cuando en realidad envejecemos cuando dejamos de enamorarnos”. En Gabriel no pateix d’aquesta mancança. Al contrari, totes les dones són fantàstiques. Les ballarines són d’una gran bellesa, les venedores de Goa fan una impressió magnífica, fins al punt, escoltau-ho bé, que per parlar amb una d’elles, li comprarà un ventall fet amb plomes de paó que tanmateix acabarà a la fireta de l’Obra Cultural de Valldemossa. No entraré en més detalls (alguns dels quals afecta més a Bernat Reüll que a Gabriel), però el llibre va ple d’enamoraments i curolles que provoquen cartes que, metafòricament (o no), seran dipositades dins botelles per tirar a la mar que qualque dia arribaran a qualsevol platja.

Hi ha, en el rerefons, l’aspecte que, per a mi, resulta més emotiu i corprenedor de tot el llibre: el laberint d’en Gabriel; la reflexió de l’autor quant al seu futur. Just encetar el prefaci ja planteja la seva retirada, abandonar el seu ofici de músic i traginer de cançons, com una rendició gairebé incondicional. Deixarà aquella feina i aquells viatges i ho explica així: “ja no estic en edat de primaveres i tenc les ales fluixes per emprendre el vol”. Després confessarà la por que li fa perdre els elogis sincers de la gent. El dubte l’acompanyarà tot el viatge sense esvair-se del tot, malgrat el gest metafòric i litúrgic de llençar a la mar el vestit de músic. Aquest laberint, aquesta por a decidir entre cruïlles, és, al meu entendre, el vertader viatge d’un vaixell que mai no naufragarà.

Hem parlat d’un llibre que convida a llegir, d’un atlas que convida a viatjar, d’un cançoner que convida a cantar. Hem parlat, també, d’un laberint que ens permet somiar i, el que és més important, a recordar, en paraules de Ramon Llull allò de “qui no viu no estima; qui no estima no viu”. Hem parlat, d’un llibre honest escrit per una persona honesta amb qui m’honora compartir l’amistat i l’interès en defensar la llengua, la cultura i el territori. Ell no és en Gabriel. És el germà gran de Els Valldemossa; en Rafel Estaràs. Moltes de gràcies per haver-nos fet compartir, durant tants d’anys aquest bell i musical viatge. Llarga ruta i bona sort!

(1) A partir d’avui, amb l’etiqueta PRÒLEGS I PRESENTACIONS, miraré d’arreplegar i penjar en aquest espai, alguns escrits que romanen inèdits.