Etziba Balutxo...

Dia 13 de juliol de 2011, avui fa dos anys en clau, vaig inaugurar aquest espai amb un primer article de presentació i endreça.

L’any passat vaig publicar un escrit, Un brindis agraït d’aniversari, amb un breu balanç dels primers dotze mesos d’articles, amb impressions, comentaris i una relació d’agraïments personals. El podeu llegir a: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/224777

*     *     *
Il·lustració: Crida de portada del Diari de Balears (6-V-2013) per destacar la informació relativa a l’Homenatge als Mallorquins que, el dia abans, s’havia fet amb tota solemnitat al Fossar de les Moreres. Les fotos inferiors de Pere Cardús mostren alguns moments de l’acte.
*     *     *

Un nou i millor aniversari

Avui, amb motiu del segon aniversari, la meva satisfacció és molt més gran que l’any passat. He vist incrementat de manera exponencial el nombre de lectures que, no només superen les de l’any passat, sinó les que rebia quan escrivia a la premsa, amb escreix. El món de la comunicació ha canviat i canvia molt i en molt poc temps i la lectura s’ha fet més directa, més eficaç i, sobretot, més immediata.

A banda de la valoració quantitativa, però, em complau assenyalar els correus de coratge rebuts al llarg de tot l’any i, més enllà de la privacitat, la difusió obtinguda per més d’un article i la transcendència que han provocat alguns dels escrits, molts d’ells transformats en opuscles divulgatius per la bona i activa gent d’Indrets del Record, amb el rerefons del CAOC, Memorial 1714, IPECC i gràcies a l’empenta discreta, valenta i efectiva de Teresa Clota, una treballadora i lluitadora tenaç a favor, no només del dret a decidir, sinó també al de saber qui som i d’on venim. Alguns articles, com els dedicats a Lina Llubera (1) o a Bartomeu Rosselló-Pòrcel (2), han estat editats i repartits des de Perpinyà a Fraga. Una recompensa infinita que només puc agrair, perquè no té preu.

Un reconeixement pendent reeixit

La publicació dia 18 d’abril passat de l’article Dum singuli pugnant universi vincuntur (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/243886), va lliurar-me la satisfacció de veure com Barcelona reparava un injust oblit històric: retre tribut públic d’agraïment als mallorquins que moriren en la defensa de Barcelona l’any 1714. Feia anys que reclamava aquest reconeixement sense cap reacció i, de cop i gràcies a un article, en només dues setmanes i amb gran diligència, dia 5 de maig, amb els honors de la Coronela de Barcelona, es va fer un acte de reparació amb tota solemnitat i, per a deixar-ne constància i recordar que la lluita contra els borbons és de tota la nació catalana, es va procedir a instal·lar un nou plafó informatiu, elaborat sobre un retall del meu article, amb el relat de l’heroica actuació dels mallorquins, tant a la defensa de Barcelona l’any 1714, com a la de Mallorca, l’estiu de 1715. La satisfacció és immensa, perquè aquell acte, a més de fer justícia, certifica el poder i l’efectivitat de la paraula; la millor i més efectiva arma dels demòcrates.

Cató per a esteranyinar la memòria

Un altre fet que incrementa la valoració positiva d’aquest segon any d’articles és el llibre en curs amb un primer recull. Feia molt de temps que l’editor Lleonard Muntaner em reclamava la publicació dels escrits en un o més llibres. D’entrada, jo em feia l’escàpol, perquè sabia que traslladar un corpus d’articles a un llibre exigeix una feina de depuració intensa. Cal despullar les referències temporals subjectes a una actualitat que ja ha prescrit. Cal revisar els adjectius amb més rigor. Cal, en definitiva, canviar de registre de comunicació. Això he fet i, fa poc, he lliurat a l’editor una selecció corregida i millorada de tres dotzenes d’articles, amb un generós pòrtic de Josep Maria Solé i Sabaté per publicar abans de finals d’any.

Guillem d’Efak, quan es va posar malalt, demanava a tota la gent que l’anava a veure: “on són els joves?; què fan?”. Tenia prou clar que el més important era no trencar la cadena de la nostra llarga caminada. Sol dir-se que els joves seran la clau del futur, però aquesta percepció és una consigna dels més grans per retardar o barrar el pas als qui ja són la clau del present. Aquest sentit de no permetre rompre la baula que garanteixi la continuïtat en la lluita a favor de les llibertats, ha primat a l’hora d’elaborar la selecció d’articles. Entre diverses opcions, he orientat la publicació a recollir històries poc conegudes, manipulades, falsificades, maquillades o, en més d’un cas, deliberadament ocultades. La raó de ser d’aquesta orientació rau en la convicció provada empíricament que la història és cíclica. Una bona part dels errors que cometem deriven del desconeixement de precedents molt similars que, oblidats o silenciats en el temps, ens fan repetir les equivocacions. Per això, l’elaboració d’un Cató per a desteranyinar la memòria; un llibre de lectures i de bons amonestaments per als més joves. 

És important aprendre a posar en solfa i quarentena l’educació rebuda. No només els qui vàrem patir la nacionalcatolicista, sinó també les generacions víctimes de l’ensenyament postfranquinsta. Tots hem d’aprendre a dubtar de la informació que ens han volgut fer creure. Els meus articles pretenen convidar els lectors a pensar. A revoltar-nos, plegats, contra l’acceptació mimètica dels llibres d’història oficial. El discurs dominant que ens han empeltat és una forma destructiva de dirigisme cultural. Cal pensar i, sobretot, cal pensar amb esperit crític.

Com no podia ser d’altra manera, el llibre en curs anirà dedicat a les persones que exerceixen la docència, com a complement de reforç a la seva transcendental feina d’exercir el magisteri. Els ensenyants, més que ningú, saben on són els joves i què fan. És important proveir d’arguments i de sentit la tasca dels educadors. De moment, la meva modesta contribució serà un llibre de suport a aquesta funció poc agraïda que mereix un major reconeixement social.

Vilaweb; la lluita eficaç per a la llibertat

S’escau fer un darrer comentari que entenc important, sobre la gran comoditat que em dóna ubicar-me al costat de milers de persones que comparteixen espai a Vilaweb. Si allò de “sentir els colors” és demostrar orgull de pertinença, em complau enormement haver escollit aquesta plataforma per desenvolupar la publicació dels articles. És més, crec que mantenir Vilaweb és un acte intel·ligent de defensa personal i nacional. Aquí hi ha informació veraç, lliure, clara, valenta, compromesa i, per afegitó, amiga. Així que continuaré escrivint en aquest espai immillorable, des del racó del meu blog, i, a partir de demà mateix, començaré un tercer any per etzibar més articles de combat. Ara mateix, encetat aquest punt sense retorn cap a la llibertat, totes les aportacions a favor de l’objectiu final són bones.

Gràcies per la complicitat i la resistència!

(1) Vg. Una espia catalana? 

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/240757

(2) Vg. Estimat Rosselló

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/241093

La gran sort de Llorenç Villalonga és la d’haver gaudit d’admiradors incondicionals. No hi hauria res a dir, perquè hi ha opinions de tots els colors i totes respectables, encara que no sabés escriure amb pulcritud ni en català ni en castellà (1). El problema sorgeix quan els qui el consideren un bon escriptor pretenen no només justificar la conducta incívica, no només minimitzar els efectes dels seus escrits, sinó falsejar-ne la biografia i, encara més, atribuir-li mèrits usurpats als qui no anaven d’ell, coneixedors de les seves malifetes. Tanmateix, paraules són paraules i fets són fets!

Aquí i ara, com a complement a anteriors articles, he enfilat tres dùpliques que, feia estona, reclamaven pegar bot dels calaix al paper. No serà encara la darrera paraula.

*     *     *
La il·lustració mostra la caràtula de les memòries d’un soldat metge (Palma, 1976)
*     *     *

Primera Dúplica (acte de reparació i homenatge)

La publicació del llibre El calvari d’Antonio Espina i de Guillermo Roldán de Josep Massot i Muntaner, a més de relatar les peripècies dels dos processats, escata i posa en evidència el fals paper salvador que s’atribuïa Llorenç Villalonga del qui va ser governador civil de les Balears l’any 1936. (2) No només això, sinó que aclareix qui va ser l’autor dels informes psiquiàtrics oficials que resultaren determinants: Bartomeu Mestre Mestre, com ja havien escrit Llorenç Capellà i altres autors.

El gener del 2000, la Casa Catalana de Mallorca (avui dissortadament desapareguda) va organitzar un homenatge al psiquiatre i escriptor Bartomeu Mestre (1914-1996), amb un recital poètic de la seva filla Maria del Carme, d’un dels seus néts, Òscar Aguilera Mestre, i jo. (3) A més de dir alguns dels seus poemes de guerra extrets del llibre Tenc la boca eixuta de cridar-te (1972), vaig escriure i llegir el que transcric.

DEIA COSES

Deia coses incòmodes (era insolent),
coses intel·ligents (per lúcid i ocurrent),
coses tràgiques (no era un inconscient),
coses evidents, perquè era un racionalista demolidor,
coses d’incrèdul, perquè era escèptic, hipercrític i culte,
coses reflexives, perquè era un pensador,
coses divertides, perquè esmolava la ironia,
coses vivencials, perquè era un humanista.
Deia coses; moltes de coses.

Deia que tractava molts de casos perduts.
Així, per la consulta, hi desfilaven
militars, lladres, putes, canonges,
pacifistes violents, macarrons i monges,
polítics i, fins i tot, fins i tot poetes!
Deia que preferia un electroxoc
abans d’un tractament químic.
Deia que Ramon Llull necessitava
un container d’antidepressius,
però reivindicava la saviesa del Foll.

Tenia amics a l’esquerra i a la dreta
(molts més a l’esquerra – deia),
entre d’altres un teòleg poc convencional.
Deia que no creia en un club d’il·luminats
proclamats portaveus d’uns déus prêt-à-porter
3 x 1, com engatussen els grans magatzems.
Com creure en un déu sàdic
capaç de fer clavar un filla a una creu?
O, vaja quines feines!, en un dimoni
dedicat a tirar nines dins d’un pou
quan el més suau psicòpata és molt més satànic!

Diagnosticava un mòn anèmic d’ètica
i sobrat de pes per excés de moralina.
Patia de rebuig visceral contra els cretins.
Potser per això, patia una punxada al ventre
si veia retre honors a un novel·lista,
company metge de guerra a l’hospital psiquiàtric,
perquè coneixia bé la bèstia que amagava
capaç de delatar i d’incitar l’odi i la matança
contra els qui preferien la llibertat a l’ordre.
I si oi li feia el personatge més n’hi feia
la cort d’estúpis que, encara ara, l’exalcen;
la colla de sanats que avui l’exhorten.

Deia que viure és caminar amb la mirada oberta;
que, més que el foc, és perillós el fum,
perquè ofega i muny els ulls de les persones;
que els morts parlen, però no gemeguen;
que el plaer no sempre és bo, però el dolor sempre fa mal.
Deia que el cervell no té secrets,
que és en el cor on s’amaguen els dubtes.
Deia que guaitar per la retxillera de l’ànima
provoca pànic i vertígen;
que s’ha de mirar als ulls abans de dir t’estim
o abans de receptar una capsa d’anxiolítics.

Deia que la pau és un fet casual extraordinari,
perquè la guerra certifica l’estultícia humana
i que qui estigui lliure de pecat
que gosi tirar la primera pedra!
Deia que estimava els sensibles,
que admirava els senzills,
que respectava els discrets,
que menyspreava els mediocres…
Pobre de qui és creu d’acer blindat!
Qui només té sensacions roman raquític
que per créixer es requereixen sentiments.

Deia que el millor de la vida era l’amor,
que el millor de la poesia era l’amor,
que el millor de l’amor era l’amor,
que, a una illa deserta, hi portaria
un llibre, una amiga i una barca.

Quan jo jugava a ser Jaume I
em deia que, com ell, seria dels vençuts;
una honorable funció. Tal com ell deia:
un mercenari més dels no-venuts,
un arquer de fletxes a la lluna,
un realista clam a la utopia.

Quan, més grandet, ja em dedicava
(amb molta més passió que encert)
a encetar pomes i a procurar parlar en doble sentit,
quan em pensava ser roca de granit,
em definí “sensible” per sorpresa.

Quan enterràrem mon pare
assenyalà amb el dit
el marbre blanc d’un calaix de la teringa:
“Aquest ha de ser el meu” – va dir –
i allí reposa.

En aquest món d’inseguretat i por,
en aquest espai de silencis covards,
en aquest temps d’atropells i traïcions…
deia coses; moltes de coses!

PS.- També record, agraïda i llèpola memòria,
els panellets de vermell d’ou de Can Fresquet
enfilats en un rosari de tots sants.
Fer de padrí jove a Mallorca
exigeix algunes hipoteques. Gràcies!

Segona dúplica (autojustificació tardana?)

El desembre de 2009 es va presentar a Palma l’edició facsímil de la revista La Nostra Terra (1928-1936), amb un estudi previ que em va exigir molt de temps i feina intensa. Carles Cabrera en una més de les seves acurades i minucioses crítiques, després de qualificar el meu estudi com a “extens, rigorós i interessantíssim”, en una observació final em feia aquest retret:

“Una sola objecció he d’assenyalar a la introducció de Mestre i és el fet de dedicar més temps del que mereixeria a la sens subte reprovabilíssima i ignominiosa actitud de l’escriptor Llorenç Villalonga durant el conflicte bèl·lic. Si Jaume Pomar va convertir en hagiografia, com diu Mestre, la biografia de Villalonga, el que va “Balutxo” és una diatriba en tota regla de l’autor de Bearn, certa i implecable en el fons, però que tindria més sentit si ho publiqués en un estudi a part que no pas en el pròleg de La Nostra Terra.” (4)

Tot i la respectable opinió del crític, crec necessari aclarir que l’extensió que vaig dedicar a Villalonga derivava de l’extens i intens atac que l’escriptor va fer a la revista i als seus col·laboradors. Vaig defugir entrar en els majors desbarats de l’escriptor per centrar-me, únicament, en els articles i les invectives (amb falsedats eloqüents) que l’escriptor adreçà contra La Nostra Terra, objecte permanent d’una malaltissa obsessió. També vaig dedicar un apartat a Mort de Dama, en tant que aquest llibre constitueix una agressió frívola i injusta contra la revista. Vaig dubtar, com apunta Cabrera, de transportar l’anàlisi dels atacs de Villalonga a una altra plataforma, però finalment vaig tenir clar que l’estudi hauria romàs coix i no s’hauria entès, almenys en tota la seva magnitud, la persecució que, arran de l’aixecament feixista militar, els germans Villalonga practicaren contra els col·laboradors de La Nostra Terra, a la qual l’autor de Bearn va fustigar de manera implacable, exemplar rere exemplar, durant els vuit anys i mig de vida literària.

Tercera dúplica

El diumenge 7 de novembre de 2010, quan encara sortien comentaris elogiosos a l’edició de La Nostra Terra, sense esmentar directament la publicació ni l’estudi previ, José Carlos Llop va publicar aquest article al Diario de Mallorca:

PRIMICIA: ¿fue Villalonga Jack el destripador?

Cuando oigo o leo que Llorenç Villalonga fue falangista y anticatalanista, me pregunto cuántos años va a tardar en descubrirse que también fue Jack El Destripador –con lo que Scotland Yard, sin duda, me condecoraría con el lazo de la Orden de Sherlock Holmes–, o que durante unos meses vivió en la comuna capitaneada por Charles Manson y fue el responsable intelectual –así se le llama ahora– de sus tropelías criminales. Son dos líneas de investigación académica que desde aquí ofrezco a quien desee profundizar en ellas: a lo mejor acaban regalándole un doctorado.
En el verano de 1936, Llorenç Villalonga había publicado Mort de Dama y dirigía la revista Brisas, un magazine mensual entre frívolo y vanguardista y, desde luego, la publicación periódica más moderna y elegante de la Mallorca del siglo XX. Una tarde, de visita en casa de su amigo Moragues Monlau, éste –que es falangista– le aconseja afiliarse a Falange Española. Villalonga tiene 38 años y ha sido, en el período de entreguerras, un hombre de costumbres liberales –aunque de pensamiento político conservador– que ha desatado cierto escándalo entre la buena sociedad palmesana con su novela. Son tiempos difíciles: el golpe de Mola se ha convertido en guerra civil y a la intemperie apenas hay protección. Él lo sabe bien, pues es uno de los que ha encubierto al gobernador republicano y escritor Antonio Espina, internándolo en el Manicomio Provincial –del que es subdirector– para evitar que lo fusilen. Moragues insiste y Villalonga sale de la casa de San Felio –el carrer de Ses Carasses– dispuesto a vestir camisa azul y uniforme, cuando los uniformes –salvo el de su padre, militar de Artillería– no le gustan ni poco, ni mucho. Se alista, como médico que es, en Falange Sanitaria y hace guardias de defensa civil en las cercanías del Mercado Central de Palma y en un centro de socorro de la Defensa Pasiva. Tan pasiva que apenas tiene que socorrer a nadie.
Poco después del desembarco de Bayo, corren por Palma rumores sobre las represalias en Manacor. Se habla de fusilamientos masivos y –en voz muy baja– del brutal, vil y repugnante comportamiento con un grupo de enfermeras que acompañaban a la expedición. En el bar Formentor se reúnen varios médicos: uno de ellos, parece, estuvo allí. Villalonga, mirando al aire, critica la falta de piedad con los prisioneros y alza la voz recriminando el crimen de las enfermeras. Él, tan frío siempre. Villalonga se dirige al bárbaro, que enrojece de ira. Hay un tenso enfrentamiento verbal y en los ojos de su oponente, Villalonga –que ya no mira al aire– detecta la enemistad de por vida y el odio que se incuba en las guerras civiles. No es absurdo pensar que, en ese momento, recordara las palabras de su amigo Moragues Monlau sobre la dificultad de los tiempos y la intemperie.
He contado estas dos anécdotas –la de Antonio Espina y la del Formentor– porque no suelen surgir frecuentemente cuando se habla del falangismo de Villalonga. Se citan sus charlas radiofónicas –tan parecidas a sus artículos de Centro, publicados durante la República– y un poema del que se arrepintió y que pertenece más a la estética jungeriana de Tempestades de acero que a la villalonguiana, tan refinada y afrancesada. Pero hay una leyenda negra de Villalonga –uno de cuyos fundadores fue el poeta Blai Bonet, que no lo soportaba– que se pasea como un fantasma cada vez que se habla del novelista. Y que está basada en su reaccionarismo político –¿es delito no ser progresista?– y en su anticatalanismo durante la República, transformado después en indiferencia y desinterés. Respecto al anticatalanismo villalonguiano, se usa el término como sinónimo de no se sabe muy bien qué perversión moral. Como si ser pancatalanista otorgara un certificado de integridad, rectitud y bondad humanas, y no serlo sumiera a su poseedor en una inmunda poza de pecado. ¿Acaso no hubo catalanistas que durante la guerra vistieron el mismo uniforme que Villalonga? Pues la verdad es que sí y no sólo uno o dos. Y en cambio se pasa de puntillas sobre el asunto –o se desconoce: hay que borrar rastros– y sólo se proyecta sobre Llorenç Villalonga, que es uno de los dos pilares de la novela catalana del siglo XX (el otro es Mercé Rodoreda). En cuanto a sus ideas políticas: ¿alguien puede afirmar honestamente que ser reaccionario lo hizo peor escritor que si hubiera sido lo contrario? Porque en este caso estaría dispuesto a afirmar donde sea que Villalonga es tan buen escritor por distintos motivos, desde luego, pero que uno de ellos es, precisamente, su conservadurismo. En su literatura es así: las cosas como son. He llegado a pensar que lo que molesta de Villalonga no es que fuera falangista un par de años, que escribiera Bearn en castellano, que no fuera catalanista, que tuviera el rostro inexpresivo de un mayordomo inglés, o que se mantuviera distante de las costumbres intelectuales de la época. No, lo que más molesta de Villalonga es que sea tan buen escritor –salvo en su estilo, que fue tan pobre en formas como rico era en narratividad e ideas– y que poseyera una cultura –sobre todo XVII y XVIII franceses, su armazón intelectual– bastante insólita por estos pagos. Y que fuera feliz escribiendo, al margen de todo. En fin, que se saliera por completo del paisaje habitual. Como todo eso no puede mermarse, se va a por la persona, que ya no está. Así nos las gastamos en el mundo de la cultura: encumbrando a mediocres e intentando derribar a maestros. Repito: convendría investigar a fondo porque estoy seguro de que por algún lado están las pruebas que confirman que el médico Lorenzo Villalonga fue, en verdad, el auténtico Jack El Destripador. Aunque jamás pisara Londres y el victorianismo le cayera lejos. En el tiempo, se entiende. Y ahora que lo pienso: incluso es posible que matara a Kennedy. Que alguien compruebe dónde estaba ese día y además de un doctorado, quizá gane el Pulitzer.”

Del conjunt de la gracieta literària molt a l’estil de Villalonga (i ho dic a satisfacció de l’autor), es podrien disseccionar i posar en solfa moltes de les afirmacions. Just al començament, per exemple, l’afirmació que Brisas era avantguardista i la publicació periòdica més moderna del segle XX. No és aquesta l’opinió de Francesc de B. Moll, de Gori Mir, de Josep Massot i Muntaner, d’Antoni Marimon, d’Antoni I. Alomar i de tants d’altres que, en un lloc preferent amb els mateixos valors de l’articulista, consideren (mirau quines ironies!) que és La Nostra Terra. La resta d’afirmacions (l’autor mai no diu que ho creu o ho pensa, sinó que ho sentencia de manera taxativa, a l’estil del seu mestre) van en la mateixa línia, divergent fins a les antípodes del que jo crec i pens. Malgrat tot, no vull discutir les coses que són opinables, sinó les mentides. Això és el que vaig fer amb els escrits de Villalonga i, ara, amb la falsedat que, mimèticament, assumeix i fa seva sense comprovació José Carlos Llop: “[Villalonga] es uno de los que ha encubierto al gobernador republicano y escritor Antonio Espina, internándolo en el Manicomio Provincial –del que es subdirector– para evitar que lo fusilen.”

Això no només és fals, sinó que el procès ara publicat contra Espina deixa clar qui va fer l’informe i qui el signà. També es veu que, si bé en un primer moment, Vilallonga s’aquietà al que havien dictaminat el psiquiatre Mestre i el metge Antoni Rossell, a poc a poc, afluixa i corregeix les seves anotacions a l’historial clínic de l’ingressat per posar èmfasi en la millora progressiva de la salut mental del malalt. Així va ser com es determinà que Espina fos donat d’alta i el duguessin de nou davant dels tribunals. Sortosament, ja finalitzada la guerra, en un període de menor violència.

Gràcies a la publicació del procés, contra el que Villalonga deixava caure trenta anys després de la guerra i contra el que han divulgat els seus apòstols, s’ha pogut constatar documentalment que l’escriptor no va salvar la vida d’Espina ni de ningú. En canvi, sí que va incidir molt, i sempre molt negativament, en la repressió i en atiar els assassinats.

La segona “prova” que l’article aporta per rebaixar el comportament de l’escriptor, és l’anècdota de la tertúlia del Bar Formentor descrita a les pàgines 83 i 84 del llibre ¿La última palabra? que il·lustra aquests comentaris i que vaig sentir de boca de l’autor, amb detalls mai no publicats i, per a mi, rellevants. És cert que Villalonga s’exclamà contra l’assassinat a Manacor de les milicianes detingudes de la Creu Roja internacional (“encara que fossin putes”), però cal contextualitzar el grup i la conversa, pequè ell, sempre enfant terrible, era part damunt de tot un agitador i un provocador. La tertúlia indicada va ser el mes de setembre de 1936, just després de la retirada de Bayo i quan el seu germà Miquel controlava i dirigia la intel·ligència de la repressió. Llorenç Villalonga feia el paper de la fura per aixecar la caça. No va tenir cap mirament en aprofitar-se de la confiança dels seus hipotètics amics contertulis, els germans Vicente i Virgilio García Peñaranda, als quals va fer mostrar el llautó republicà i, en significar-se, anaren a pegar amb els ossos a la presó i, en el cas de Virgilio, cínicament defensat per Miquel Villalonga en el Consell de Guerra, el desproveïren de la seva feina de metge a l’Hospital Militar. Bartomeu Mestre era molt possiblement en el cas de la tertúlia comentada, l’objectiu de Villalonga, perquè en anteriors ocasions ja li havia manifestat el seu rebuig als afusellaments. Villalonga pretenia que ho digués en públic i no li va anar bé, perquè el psiquiatre felanitxer va endevinar i esquivar el parany.

La manifestació de la tertúlia del Bar Formentor, enmig d’un grup de metges falangistes o militars, tots mallorquins i tots parlant en castellà, només tenia per objectiu dur el debat a una pregunta provocativa; una pregunta que ell s’havia fet, però que volia valorar en la reacció dels altres : “¿Y si Franco perdiera la guerra?” En la millor de les possibilitats d’un atac temporal i efímer de pacifisme, allò que cal analitzar és si mai, tant abans com després de l’anècdota del Bar Formentor, Villalonga va exclamar-se en contra dels afusellaments. Doncs, no. Ni una paraula escrita de pau o de pietat. Ben al contrari, des de setembre de 1936 fins a l’agost de 1937, continuà reclamant exterminar (sic) els que ell decretava “antiespañoles”. 

La resposta a la pregunta directa de la sàtira que fa Llop és no. Evidentment, Villalonga (1897-1980) no va poder ser l’autor dels crims de Londres de l’any 1888, però s’acosta molt més al desconegut psicòpata que no al Sant Llorenç Villalonga que han pujat als altars els seus admiradors. Malgrat no poder lluir amb orgull el títol de Jack el destripador que, ben previsiblement, li hauria complagut, l’escriptor va ser moltes altres coses: racista, misògin, franquista, mussolinià, hitlerià, nazi, feixista, falangista, classista, anticatalanista, covard, traïdor, sàdic, Pep Gonella (còmplice directe, si més no) i, a més de tot això, un mal estudiant i un pèssim professional de la psiquiatria. (5)

Quant als seus valors literaris, la meva opinió és que, de no haver estat per la mà destra de Joan Sales, l’escriptor que va preferir fer d’editor i que, així com va aconsellar i dirigir Mercè Rodoreda, va apedaçar els originals de Villalonga i els va millorar notablement, no hauria estat l’escriptor exageradament reconegut que ha arribat a ser. Crec que allò que més molesta als qui estiren la corda del bota fumeiro per ventar d’encens Villalonga és el seu estrepitós fracàs. La llengua que ell va menystenir i combatre va ser la que el va salvar de l’oblit. És el mal que, almenys fins ara, han patit tots els escriptors mallorquins que han decidit escriure en castellà. En el millor dels casos, no passen de ser uns simples provincians. Això és el que fa més mal del fals mite.

(1) Vg.- Josep A. Grimalt“Llorenç Villalonga i la llengua catalana” dins de n. 34 Estudis Romànics (2012):http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/viewFile/60761/61017

(2) Vg. una espipellada al llibre: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/dos-calvaris-embolicats-en-un-present-de-quaresma/

(3) Vg. arxius adjunts amb referències a aquell acte: Homenatge, Anunci, Article,  Premsa1, Premsa2, Premsa3, Premsa4, Premsa5, i Premsa6

(4) Vg. arxius adjunts BELLVER1 i BELLVER2 per llegir la crítica completa

(5) Vg. Patografia de Llorenç Villalonga http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239064 i Mort de dama; un pamflet per desmitificar http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239577

La fotografia de portada, de l’editor Lleonard Muntaner (llàstima del cocodril dels orgues!), mostra l’entrevistat amb mig somriure i mirada amable, però recelós, blindat i protegit, esquena paret, amb les mans plegades, davant de la pedra viva que esdevé símbol de la terra i de les arrels. La portada, en atenció a la comunicació no verbal que delata la posició dels braços creuats, no consona amb el contingut del llibre, perquè Damià Ferrà-Ponç s’amolla i parla sense embuts ni reserves del món i de la bola.

***

Com a avís d’entrada, vull dir que jo vaig conèixer en Damià molt jove, molt; casat de fresc. No crec que ell ho recordi. Circumstancialment, vaig ser a casa seva, crec que al barri antic, amb Bernat Homar, Neus Santaner i Llucia Ribas. Allò que sé és que la primera imatge va ser d’un jove (que a mi em semblà un home gran) assegut davant d’una taula amb un caramull de llibres. Vaig tenir la impressió que es cremava les celles. Potser preparava un examen o un treball de curs, però, des d’aleshores, sempre he identificat la imatge d’un intel·lectual amb aquell contrallum d’un espai de feina. Aquest llibre ha accentuat aquella visió, però ha il·luminat l’estança per veure tot el paisatge i l’univers del protagonista.

Gairebé tres-centes cinquanta pàgines d’un text dens i sense barballeres, més altres trenta-dues pàgines amb il·lustracions, es fan lleugeres gràcies al llenguatge planer i llatí que cisella tota la lectura d’un llibre que, sense més preàmbul i malgrat diferir amb algunes de les opinions que s’hi expressen, em complau de recomanar vivament, perquè és audaç, atrevit i valent; tres qualitats envejables en aquest temps de conillons a amagar, d’eufemismes i de tanmateixos, quan tanta de gent fica el cap sota l’ala, es mossega la llengua, o amaga les vivències rere la roca.

L’entrevistador fa un introit, on explica la metodologia i els criteris que ha tingut en compte a l’hora de programar el llibre, i adverteix que passa d’hora ?de recollir els testimonis de molts dels protagonistes de la nostra història recent.? Així és. En tot cas, la publicació fa la pell de dalt a baix al protagonista; l’escorxa en canal. Les confessions despullen Damià Ferrà-Ponç despietadament però amorosida. Entre molts d’altres caires que se solen amagar, el proclama individualista, ateu, hedonista (tot i que admet haver arribat tard al tast dels plaers), propietari d’un humor càustic, mordaç, amb un aire d’escepticisme intens i immens quant a la condició humana. Això no obstant, aquest recel extenuant i descoratjador d’un descregut quant al futur de la humanitat, no el mou cap a la claudicació de retre la feina. No és un nihilista!

La llarga i prou completa entrevista, resultat de destil·lar una trentena d’hores de conversa, s’estructura sobre cinc grans blocs biogràfics encara que no sempre cronològics: La família, el poble, la infantesa repassa, des del naixement i les arrels familiars fins a l’estada a Sant Francesc d’Inca, just després de passar sis anys en el seminari de La Porciúncula; tota una immersió en el si del nacionalcatolicisme. A Temps de canvis, es dibuixa la irrupció del jove universitari a l’anàlisi de la literatura i de l’art, amb les primeres col·laboracions regulars a la premsa i el record d’algunes polèmiques. La passió investigadora descriu la faceta d’historiador, amb dedicació a Campanet i a la Guerra dels Tres Anys, i d’enciclopedista. El compromís de la política descriu els anys dedicats al PSM, primer, i al PSIB-PSOE, després, amb un traumàtic i controvertit traspàs d’un partit a l’altre. Assumptes privats en un lloc públic retalla els serrells amb un joc, més íntim, de definicions personals. El conjunt és un sac de bessó sense gens de clovella.

Detalla episodis personals i col·lectius, amb incidència i èmfasi sobre les tres primeres dècades de la darrera Restauració Borbònica; la darrera i encara vigent etapa del franquisme. Un exemple? La descripció de la nit del 23-F de 1981 té un valor històric extraordinari, perquè, com a bon coneixedor dels fets derivats de la revolta militar de 1936, el relat d’aquell vespre, amb un Damià atrinxerat amb una escopeta a la casa pairal, descriu un estat d’ànim que moltes de persones vàrem patir i compartir. Aquest fragment no és, ni de molt, l’únic punt àlgid de les interessants memòries.

La desfilada de persones és generosa i, en cap cas, l’entrevistat defuig d’opinar de manera clara i contundent, sigui per bé, sigui per mal, sobre tots i cada un dels noms més rellevants que, a qualque moment de la biografia, han fet part del seu univers personal. Hi ha de tot: amics, enemics, parents, coneguts i saludats i, de tots els noms amb els quals l’entrevistador li para esment, diu el que pensa sense fer l’estruç sigui qui sigui el personatge a comentar i la jerarquia social que ocupi. Personalment, m’ha sobtat veure el percentatge de coincidència que mantinc amb la majoria de les opinions que emet el protagonista del llibre. Per això, les excepcions m’han cridat més l’atenció.

Vull parar esment en el cas de Jaume Santandreu, amb qui Damià les va tenir. Un tens enfrontament, que s’explica en el llibre amb el retret d’un cert abandó de qui li havia de brindar més suport, va arribar als tribunals. En el seu dia, ja no ens va sorprendre a cap dels qui coneixíem aquests dos homenots. Estava cantat, perquè la metodologia, l’ordre i la racionalitat d’en Damià, durant l’etapa de Conseller de Benestar Social, forçat havia de topar amb el desordre caòtic de la feina de camp d’en Jaume. Un ho fa tot amb el cap i l’altre amb el cor. Ambdós són la mostra més fefaent i destil·lada que el seny i la rauxa són com l’oli i l’aigua. No hi ha catalitzador que els mescli. Era evident que voler posar ordre i estructura, des de les institucions, a l’entusiasme voluntariós i ple de coratge dels qui, desorganitzadament, dedicaven la vida al servei dels exclosos en el nivell més baix i en la capa més desatesa, havia de provocar les xispes que es varen generar amb una escampadissa de fòbies perdurables. Com diu l’aforisme: ?l’ordre mata l’esperit i no hem de permetre que el nostre esperit mori?. Tot plegat, i ara sí que em surt totalment del llibre, em recorda el cas de l’inquiet Antoni Rotger. Des de Sa Calatrava estant, va esbaldregar les barreres de les berbenes franquistes per recobrar les festes populars, obertes i lliures. També va ressuscitar moltes altres festes com la revetlla de Sant Sebastià, els balls dels Darrers Dies o Sa Rua de Palma. Amb la constitució, l’any 1979, del primer Ajuntament democràtic de Palma i del Consell General Interinsular, la feina d’Antoni Rotger va ser anorreada des de les institucions públiques. Era el que tocava? Segurament. Però també segurament calia un reconeixement a qui va tenir la iniciativa de lluitar contra les mancances socials i culturals en temps de precarietat.

De retorn al llibre, un altre tret que que crida l’atenció és l’objectivitat en tractar els temes més delicats. En Damià para distància amb una veracitat estremidora en el relat de l’assassinat del seu padrí patern. Resulta corprenedor llegir com el seu fill va ser capaç de superar la malaltissa obsessió de venjança de sa mare, la vídua, la qual va passejar el dol fins a la mort i, lluny de mirar cap al futur i fer el cor fort pensant en la família, s’endinsà en un odi tribal i un desig gens ocult de venjança. Emociona la conducta ètica de son pare quan rebutja l’oferiment dels falangistes de “passar comptes” amb l’assassí i els seus. Un gest sublim de dignitat humana que demostra que no tothom es va acarnissar i que no tothom va acceptar ser un criminal de guerra. En alguns paratges no se sap si es llegeix una novel·la o un treball d’investigació. Ja que hem parlat d’un assassinat, podem esmentar-ne un altre. La nova tesi sobre la mort del metge Julià d’Esquerra Republicana pot ser una reparació tardana a una imputació injusta i pot servir per fer front a la versió que, com a secret popular a mitja veu, es va escampar gairebé des del mateix moment del crim dels falangistes. Dubtes raonables, si més no.

Etapa per etapa, l’entrevistat repassa la polièdrica vida: estudiós, analista, investigador, crític agut, observador tenaç, historiador, teòric del nacionalisme, treballador incansable… Damià confessa que, a totes i cada una de les etapes, s’ha abocat al centre d’interès de torn amb intensitat absoluta i dedicació extrema, però també diu que no li ha costat mai tancar un fragment de la seva vida per dedicar-se, això sí, amb idèntica il·lusió i tenacitat, a una altra cosa. Fins i tot ara, amb un problema molt greu als dos ulls per culpa d’una diabetis, s’ha enginyat per fer feina. Ha hagut de baixar el ritme i el calendari, però no la seva constància ni els seus objectius.

Després de fer un repàs a un conjunt d’escriptors (Molas, Llompart, Porcel, Riera, Vidal Alcover, Villalonga…), fa un diagnòstic i una valoració encertada sobre els pintors mallorquins de la darreria dels anys 60 i primeria dels 70. Ara potser és fàcil per qualsevol opinador, vista amb la perspectiva del temps la trajectòria de cadascú, emetre judicis equilibrats. El mèrit rau en el fet que Damià Ferrà-Ponç l’endevinà de ple en el seu dia, demostrant un talent extraordinari a l’hora de detectar, per exemple, la genialitat de Miquel Barceló o de qualificar amb precisió la tirallonga dels plàstics d’aquells anys. Defineix Tomeu Cabot, Andreu i Steva Terrades, Joan Palou, Ramon Canet, Vicenç Torres… En aquesta galeria de retrats d’artistes m’ha assabentat de la mort, malauradament jove, de Miquel Àngel Femenies, un dels teòrics més alambinats, encriptats i laberíntics de la nova plàstica a Mallorca.

Bartomeu Barceló, Miquel Barceló, Bartolomé Beltran, Llorenç Capellà, Gabriel Cañellas, Jaume Crespí, Guillem Frontera, Gafim, Josep Maria Llompart, Biel Majoral, Josep Massot i Muntaner, Abel Matutes, Joan Miralles, Francesc de B. Moll, Llorenç Moià, Bernat Morell, Sebastià Oliver, Damià Pons, Fèlix Pons, Baltasar Porcel, Miquel Àngel Riera, Guillem Rosselló Bordoy, Álvaro Santamaría, Jaume Santandreu, Cristóbal Serra, Pere Serra, Sebastià Serra, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Villalonga… són dotzenes i dotzenes les persones que apareixen en aquest llibre i la gran majoria reben qualque qualificatiu… o desqualificatiu. M’ha resultat interessant, gens temorenca i allunyada del vulgar discurs dominant l’opinió sobre Maria Antònia Munar i l’actual peripècia judicial.

Precisament l’allau de persones i col·lectius que apareixen al llibre obliga a fer un retret a l’editor: la manca o, si ho voleu dir en positiu, la conveniència d’un índex onomàstic. La Taula del final segmenta els períodes de la vida del protagonista d’ençà dels seu naixement, l’any 1949, però l’índex dels noms de les persones que esmenta completaria i complementaria molt millor l’univers personal del radiografiat. En el sac dels retrets, tampoc no hauria fet gens de nosa incloure la bibliografia bàsica d’aquest campaneter que, durant molts d’anys, va ser una peça important en la concreció del nacionalisme d’esquerres a Mallorca i un promotor, defensor i divulgador de la Cultura Catalana.

En llegir el llibre (no us he dit que l’heu de llegir?), hi trobareu multitud de pensaments típics d’un estadista que té més present el bé comú que no els interessos personals. De citacions, també n’hi ha dignes d’un filòsof, amb consells i amonestaments que no trobareu mai en un d’aquests abominables manuals d’autoajuda. Frases i citacions, més o menys conegudes, són etzibades com qui amolla un refrany popular: ?Si a la vida et trobes amb una situació que tu no has cercat però que és inevitable, procura fer de la necessitat virtut, així al manco t’ho passaràs bé?, “Quan un està contra tot, es transforma en una cosa inofensiva”, ?L’home deu ser l’únic animal que es dedica a cavar una tomba on hi càpiga tota la seva espècie?, ?L’orgull i la bravejera proclamen que Espanya és «la gran Nación». I aquestes bajanades es repeteixen quan l’economia ha fet figa i tenim més de cinc milions d’aturats?, ?Tenir un sentit molt acusat de l’autocrítica, genera una certa tensió”, ?Jo vaig per brusques; quan m’interessa una cosa, m’hi aboc; quan deixa d’interessar-me, me’n desentenc”. Esquivant l’amable encens de l’entrevistador, diu: “Mai no he aspirat a ser res més que un manobre de la cultura catalana i a contribuir, en la mesura que sigui possible, a què aquesta cultura prengui unes dimensions polítiques, socials, plàstiques i literàries que li permetin de ser normal. Jo em veig com un manobre que transporta una carreta perquè un altre que en sàpiga me? que jo vagi construint l’edifici.” No crec desvetllar qui és l’assassí en transcriure el final del llibre: ?Jo vull morir a ca meva. Aviat i sense entemer-me’n de res. I quedar per sempre Campanet, que ha estat el centre de la meva vida.?

Una excel·lent aportació històrica com la que brinda aquest llibre mereix felicitació i gratitud.

(*) Pere Antoni Pons Damià Ferrà-Ponç. Cap al futur per la ruta de les arrels. Palma, agost 2012. En diàleg. Lleonard Munaner editor

PS.- Entre la tirallonga d’episodis (l’enterrament del salon de otoño, l’ocupació de la Dragonera, la comissió dels onze, l’enciclopèdia de Mallorca…) esmenta un fet, la compra del Círculo Mallorquín per ubicar-hi el Parlament, que vaig viure de primera mà. De fet, el local no el va comprar el Parlament, sinó Sa Nostra, amb un projecte aprovat per fer-hi un casal de cultura, i posteriorment i per imposició política, es va cedir al Parlament. Vaig publicar un article, El do de l’oportunitat, on opinava que era un gran error. Al meu entendre, el Parlament havia d’ocupar el Palau dels Reis de Mallorca. Com que el temps m’ha ratificat en la meva percepció de fa 30 anys, en faré un article monogràfic amb el relat exacte i complet dels fets per publicar en aquesta mateixa pàgina.