AFERRA QUI POT! (o El batle dels tres caramulls)
Deixa un comentari
L’estiu de 2006, en atenció a la proposta d’Antoni Artigues, Claret, animador incansable del teatre i de la poesia, vàrem adaptar i actualitzar El batle dels tres caramulls, una obra en vers sobre la corrupció escrita per Miquel Bibiloni l’any 1878. La cosa no ve d’ara. Més aviat és consubstancial amb la condició humana.
A http://www.mallorcaweb.com/magteatre/ hi trobareu el text. Avui, amb la cosa de nou de moda, he trobat oportú penjar la presentació que vaig fer dia 18 de gener de 2007 a la UIB.
***
La il·lustració, pertany a la informació publicada al Diario de Mallorca l’endemà de l’estrena.
Maleïda concurrència,
deixondiu-vos la memòria
i escoltareu una història
que no heu de prendre amb paciència!
Si els mesos corren, corria
la darreria d’agost.
En Claret, com un llagost,
sabia que me fotria
i com que és un arlequí
en les arts d’engalipar
em va convidar a sopar:
la mort de tot mallorquí!
Arriscant les nostres vides,
alçàrem el temporal
amb vinot d’en Majoral
i albergínies farcides!
En Toni venga arguments
i jo queixa rere queixa
ell sa camia s’exqueixa
i em fa llegir els documents!
Jo li vaig dir que aquesta obra,
Batle de tres caramulls?,
parlava d’antics embulls:
poble paga, batle cobra…
No tenia actualitat!
A quin país o païssa
una obra tan estantissa
tendrà credibilitat?
Ell no es va desesperar
i me va tornar insistir
que ho havíem d’enllestir
que no podia esperar,
perquè els alumnes d’enguany
serien tallats de lluna
i en passaria qualcuna
molt abans d’acabar l’any!
Bona vista té el bruixot!
Clava el front a la paret
que ara ve en Toni Claret
tant si ets ovella com xot!
A l’obra d’en Bibiloni
l’acció passa al poble X.
Amb x? Potser Felanitx?
No serà… jas! el dimoni!
ANDRATX! Santa Margalida,
Ciutat, Santanyí, Calvià…
quants de pobles més hi ha
sense cap poma podrida?
Així que agafàrem ploma
(ei, arruix els mals pensats!)
amb els cervells ben premsats:
ara un punt, ara una coma,
– cus a sullà, talla aquí
– posa-hi una paraulota
– sempre rimarà amb bubota,
– hem de dissenyar un pasquí…
I venga gloses tarades,
qualque rot i més d’un pet!
Ja ens teniu al parapet!
Quin fred al cor, camarades!
I així dies, i setmanes,
i mesos i anys… Ai, no!
que en 3 hores el guió
rajava amb les fonts ufanes!
Llesta l’adaptació
els alumnes fan la resta
cada dia una conquesta
plena de mala intenció.
I, un a un, els personatges
que endiumengen la comparsa
van enramellant la farsa
com al pa els bons companatges.
I cada idea que brolla
– na Tonina ha de ser clau
per mostrar el cul d’en Colau –
se’n fot del món i la bolla!
(Ja sé que està mal escrit
hauria de posar bola,
però em passa per la gola
i a més a més ja està dit!)
El fet és que, me sap greu,
res queda d’en Toni Artigues,
com qui roba a les botigues,
els alumnes s’ho han fet seu.
Amb tisores i mà destre,
res no hi ha del que jo he escrit
ja els hi donareu un dit
a aquests aspirants a mestre!
Sort, ja seria massa!,
que han tengut un cert respecte.
Ja escoltareu quin perfecte
romanç ha fet en Rabassa!
Les fotos d’en Picornell
afegeixen emoció
i enriqueixen la funció
com el vol de l’estornell!
Cantau la Marsellantònia!
Que ningú s’aixequi dret,
que cap poble, si és condret,
no vol esser una colònia!
I així, en definitiva,
els nets s’ho passaran bé
i si n’hi ha del PP
prendran una lavativa,
perquè, devot auditori,
l’obra que s’escenifica
tant si vols com no se fica
talment un supositori!
Au idò, sembla mentida! (sona el mòbil del presentador)
Aqueixa sí que m’és bona!
El mòbil repica i sona.
Qui deu ser que ara me crida?
Sembla una conferència:
– Habla en clave o en gabacho
– que es lunes en tu despacho?
Deu ser una interferència!
Yo no me salgo de ruta,
le embargo el aparcamiento
lo relleno de cimiento
y ella dentro, hija de puta!
No caeré solo en el lodo!
Lo tuyo de aquella nave?
El dinero bajo llave
y el papel quemado todo!
Segur que ningú entén res!
Aquí hi ha coses que sobren:
com així n’hi ha dos que cobren
i, de caramulls, n’hi ha tres?
– ¿Quieres otro caramullo?
– No quedan sobre la mesa.
– Ya lo dirá Andreu Manresa
cuando explique este barullo!
És una conspiració!
Qui mal no fa, mal no pensa!
Qui dels tres s’ha quedat sense?
Quanta d’imaginació!
Com així tres i no quatre?
O és que el President s’ho perd?
Tot és farsa! Res no és cert!
Això només és teatre!
Si volem la veritat
per acabar amb l’estultícia
s’ha d’imposar la Justícia
contra la fatalitat!
Au, que s’aixequi el teló!
Ara veig que no n’hi ha
bé idò així per acabar:
podeu encetar el meló
que els qui volem sobreviure
lliures, sense corrupció,
cridam fort i amb convicció
QUE VISCA LA TERRA…