El jugador de l’AEK d’Atenes Giorgios Katidis, ha estat suspès de per vida de jugar amb la selecció grega per haver celebrat un gol amb la salutació nazi. (Vilaweb, 17 de març de 2013). El jugador de futbol, amb només 20 anys, va veure com el seu gest era qualificat d’apologia del feixisme a tots els països civilitzats. Algunes televisions de la meseta castellana varen voler ensucrar la imatge i disculpar el jugador amb qualificatius com infantil o innocent.

Si Espanya, en comptes de l’èpica, tingués sentit de l’ètica, faria dècades que un bon estol d’individus haurien estat foragitats de la vida pública. Spanish is diferent – va dir l’assassí de Montejurra –, quan, més que diferent és indiferent. Tantes n’hi diguis! Ben poc li importa l’apologia del feixisme. És més, si l’enaltiment prové de catalans renegats, botiflers o quintacolumnistes, aleshores els tributa honors i guardons a mans plenes. Al cap i a la fi, sempre paguem els catalans!

*     *     *

 

MADRÍD SÍ QUE PAGA!

Allò tan abanderat del “Roma no paga traïdors” no fa part de la cultura espanyola. Madrid (la Casa Reial espanyola) sí que paga. Ho ha fet amb molt de gust i, a costa nostra, tan generosament com li permet l’espoliació econòmica. L’anàlisi de les recompenses botifleres als més declarats franquistes de Catalunya, a més de certificar el tractament colonial, posa en solfa el sentit crític dels catalans (com ja denunciava Carles M. Espinalt), perquè tota la cúpula de poder catalana (en especial la classe política) evita la més petita censura, amaga els fets, protegeix els protagonistes, els enlaira i participa activament del lliurament d’honors als enemics de la terra. El dèficit democràtic és d’envergadura. Vegem-ne alguns exemples.

1. SAMARANCH

La fotografia superior correspon a un acte públic d’enaltiment guerracivilista. És el 18 de juliol de 1974 i els hipòcrites que s’omplien la boca de “reconciliación nacional” i de predicar que s’havia d’oblidar la guerra, encara celebren el dia del “alzamiento”. Tot això passa entre pena de mort i pena de mort. Encara no ha passat mig any des de l’assassinat al garrot vil de Salvador Puig Antich i, un any després, el consell de ministres avalarà els assassinats d’altres cinc lluitadors antifeixistes: José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz, Ángel Otaegui i Juan Paredes Manot, Txiqui. Tant els hi fa als qui, aquell 18 de juliol, davant de l’Arc de Triomf de Barcelona enalteixen el franquisme amb el braç alçat. Entre d’altres, fan la salutació feixista Martín Villa i Juan Antonio Samaranch (1920-2010). Aquest falangista hàbil i ambiciós ja és, des de 1964, procurador a les corts franquistes i, com a lleial servidor de la dictadura, rebrà suport a una meteòrica carrera carregada de recompenses. (1)

Els guardons, però, no s’aturaran amb la mort del dictador. Al contrari, amb el seu hereu els honors seran majors. L’any 1988 rebrà el premi Príncipe de Asturias i, el 1991, el Borbó el farà Marquès de Samaranch. En morir, l’any 2010, se li retran honors gairebé de cap d’estat. El funeral serà presidit per Felip VI espera-ser, la seva germana Cristina i el seu cunyat Undargarín. Els elogis a la premsa esmussen les víctimes de la barbàrie franquista. En els panegírics i les hagiografies, hom hi posa unes gotes de folklòrica catalanitat i, sobretot, recorden que ell va ser clau en la designació de Barcelona com a seu dels jocs olímpics. Ningú no recorda que els jocs olímpics pretenien fomentar l’espanyolitat de Catalunya. Entre tant d’oblit, la classe política catalana compareix a retre vassallatge (2).

No cal passar llista; hi són tots! Tampoc no cal perdonar res, perquè no hi ha consciència de cap mal. Els mecanismes de poder han fet oblidar o amagar el passat feixista del mort. Fins i tot, ha desaparegut del curriculum vitae del finat l’escàndol de corrupció al Comitè Olímpic Internacional, sota la seva presidència, que l’obligà a abandonar. No només això, sinó que tothom accepta com a fet normal que aquest organisme mantingui una estructura de tipus dinàstic i hereditari. La seva filla Maria Teresa, ara nova Marquesa de Samaranch, presidirà la Federación Española de Deportes de Hielo, el seu fill Juan Antonio serà membre del COI i podrà treballar a les totes per aconseguir que Madrid sigui seu olímpica. Han fracassat un parell de vegades, però ho arribaran a assolir… costi el que costi i pagui qui pagui! No ve d’això!

2. LARA

Un altre cas digne de franquista recompensat és el de José Manuel Lara Hernández (1914-2003). Nascut a Sevilla, va ser un negat pels estudis i va abandonar l’escola per provar sort en distints oficis, sense èxit en cap disciplina: ni com a pintor ni com a ballarí de revista. La seva sort va canviar arran de la guerra incivil on, per les seves actuacions en el bàndol franquista, l’ascendiren per mèrits a capità de la Legió. Amb ella, sempre presidida per una cabra, va entrar a Barcelona el gener de 1939 (ell presumia d’haver participat en “la liberación”). Tot i que no llegia gaire, aconsellat per la seva esposa es dedicà a l’edició de llibres i, a diferència d’altres editors que patiren censura i persecució, va gaudir de la protecció del règim franquista i va poder fer una immensa fortuna i, sobretot, convertir-se en un home molt poderós. Planeta és un grup de comunicació, amb editorials, ràdios, televisions i diaris. Convoca el premi de major dotació econòmica en llengua castellana i la cerimònia de lliurament compta amb l’assistència propagandística d’alts càrrecs institucionals, estugosos d’acostar-se a altres editorials més petites catalanes. La pàgina Sevillanos Ilustres diu de Lara quan li fa el retrat: “De lo catalán no se le pegó absolutamente nada y dudo que aprendiera más de media docena de palabras del idioma.” Segurament, aquest és un dels trets que defineixen el seu caràcter. Com a mecenes, per raons de signe ideològic, va patrocinar el Club Deportivo Español. Amb tants de mèrits, era evident que havia de ser recompensat. Així, l’any 1994, va ser nomenat Marqués del Pedroso de Lara.

3. SENTÍS

Un tercer personatge amb dret a figurar en aquestes mostres exemplars és el periodista Carles Sentís i Anfruns (1911-2011). La “rata de claveguera” com el batejà Eugeni Xammar, el “llepaconys” com l’anomenava Ramon Barnils, va ser igual que Joan Estelrich, ambdós a les ordres de Cambó, un espia de Franco. Autor d’informes de delació contra periodistes represaliats i exiliats va dedicar la vida al franquisme i, a la mort del dictador, va tenir l’habilitat de vendre una imatge de demòcrata que alguns s’empassaren. Just és recordar que, per sort, va haver d’escoltar el crit deontològic dels seus companys de professió. Va ser arran de la concessió de la Medalla al Mérito del Trabajo, lliurada amb tota intenció dia 26 de gener de 2009, 70 anys en clau de la data ignominiosa de l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona (amb Sentís, Lara, Riquer i d’altres catalans desfilant). Cinquanta periodistes varen recordar la biografia de l’homenatjat, com a informador de Franco, com a autor del tristament famós article ¿Finis Cataloniae?, on qualificava de gàngster al president Lluís Companys que seria afusellat l’any següent. El fet és que Sentís va ser el periodista protegit del règim. Si va poder surar va ser gràcies al mediocre panorama generat per l’extermini dels bons periodistes que s’havien hagut d’exiliar o romandre silents sense poder publicar. Professionals del periodisme, coetanis o posteriors de Sentís i amb major deontologia que ell, han estat contundents en l’anàlisi de la seva tenebrosa conducta. A més de Xammar i Barnils, n’han parlat Quim Torra, Vicent Partal, Just Cabot… Enric Vila escriu: “el cas de Sentís s’explica per una barreja d’insensibilitat i covardia.” Xavier Montanyà rebla el clau: “Tan execrable és inventar-se un passat de víctima, com esborrar un passat de col·laborador del règim.” I, a banda de la protecció i promoció del franquisme, no va rebre cap distinció monàrquica com Samaranch o Lara? Naturalment! L’agost de 1977, Sentís va ser designat membre del Consejo del Reino. L’article 1 diu que és “el órgano supremo del Jefe del Estado” i, l’article 2, que “El Consejo del Reino velará por la Unidad de España.” Vertaderament, Sentís era un conseller ideal. Dos mesos després, segurament pensant en la literalitat de l’article 2 de la seva nova funció (ara ja, en comptes de franquista, borbònica), gestionaria el desembarcament de Tarradelles.

ESTACIÓ D’ENLLAÇ (final de capítol)

Aquí podria començar un altre article, però no seria gaire diferent. Al cap i a la fi, el president restaurat (regional, catalunyès i exrepublicà) també rebria els honors de la corona espanyola i no rebutjaria morir com a Marquès de Tarradelles. No debades, el borbó d’ara va aprendre del general que li va reinstaurar la monarquia un dels axiomes franquistes més coneguts: tot allò que no es pot desintegrar s’ha d’integrar. Ho varen fer amb l’esport (via Educación y Descanso), amb el lleure (via Frente de Juventudes), amb la cultura popular (via Coros y Danzas)… Fins ara els hi ha anat bé i han pogut surar i trampejar, però la cosa se’ls hi acaba a mesura que es moren els seus amendic, botiflers i quintacolumnistes, i a mesura que es fa evident que rebre els seus honors provoca l’efecte contrari al prestigi i a la dignitat de les persones guardonades.

     (CONTINUARÀ)

(1) Vg. arxiu adjunt Samaranch jurant lleialtat agenollat als peus de Franco

(2) Vg. arxiu adjunt Funeral com a mostra recent de submissió vergonyant de la classe política al postfranquisme vigent i imperant.

IL·LUSTRACIONS DE LA PORTADA: A la foto superior, Samaranch fent la salutació feixista. Al mig, a l’esquerra, el segon de l’esquerra és Martí de Riquer (a qui dedicaré el proper article en curs). A la dreta, Riquer passejant amb Carles Sentís per Barcelona, amdós uniformats. A baix, a l’esquerra, la desfilada de la Legió, amb la qual entraren a Barcelona la cabra i el capità Lara el gener de 1939. A la dreta el segell commemoratiu d’aquella versió franquista de l’11 de setembre, estampant sobre l’arc gòtic de l’Ajuntament el crit “Arriba España”.

Algunes dades de referència

Si bé des de la Renaixença trobam declaracions d’unitat identitària entre Catalunya i Mallorca, com el Pacte de Tortosa de 1869, amb participació dels republicans mallorquins, les propostes d’agermanament no anaven gaire més enllà de l’àmbit cultural. Va ser durant el període de la Segona República espanyola quan es varen intensificar les relacions polítiques. El primer fet destacat va ser la intervenció de Gabriel Alomar a les Corts espanyoles el setembre de 1931 quan reclamà poder federar distintes regions. Aquella proposta pretenia corregir el fracàs de l’intent d’Estatut de les Balears, atesa la negativa de Menorca que preferia incorporar-se al de Catalunya.

L’argúcia d’Alomar, orientada a la unitat política entre Balears i Catalunya, va rebre el suport dels diputats illencs (tots excepte Lluís Alemany), mentre els diputats espanyols rebutjaren la proposta. El socialista Alexandre Jaume recordà la seva antiga posició sobre el tema: “Era mi tesis que Mallorca no podía formar un todo orgánico sino parte de este todo. Que nuestra lengua y nuestra historia nos ligaban a Catalunya. Que hablar de mallorquinismo era inventar entidades artificiosas y fantásticas. Que los mallorquines éramos catalanes de Mallorca, como nos había llamado el más grande mallorquín de nuestra historia: Ramon Llull. Mi postura no ha cambiado. Sigo luchando por la ilusión que he acariciado toda mi vida: la federación de esta región balear a la antigua nacionalidad catalana”. Miquel Ferrà, malgrat l’acord negatiu, pronosticà en el futur la lliure federació i aixecà un clam vigent: “Companys de l’altra ribera, recordau-vos sempre de Mallorca!”.

El 1932, en promulgar-se l’Estatut català, més de mil mallorquins van a Barcelona i participen en els actes oficials. Francesc de S. Aguiló, tinent de batle de Palma, és prou explícit: “Mallorca sent la unitat nacional. Catalunya, València i Mallorca són les tres regions de la gran nació”. Des d’aleshores, cada 11 de setembre, una delegació oficial de la Diputació assistirà a Barcelona als actes del Fossar de les Moreres. El novembre de 1933, arran del plebiscit a favor de l’estatut d’Euzkadi, l’editorial de la revista La Nostra Terra critica que Navarra no faci part del mateix estatut amb el conjunt de la nació basca, fa un paral·lelisme amb la situació de les illes Balears, respecte de Catalunya, i conclou: “Hem de lamentar que en un règim de democràcia s’hagi impedit la llibertat d’autodeterminació dels pobles”.

La crida a la unitat de 1934

Un precedent poc estudiat del Missatge i la Resposta el trobam l’any 1934. La similitud és tal que fa pensar que, dos anys després, seria utilitzat de model. El maig de 1934 es publiquen a Barcelona dos manifests complementaris. El primer, “Desviacions en els conceptes de Llengua i de Pàtria”, afirma que la nació catalana és tot el territori on es parla català. El segon, “Per l’aproximació catalano-mallorquina”, reclama vies d’intercanvi cap a la unitat. El signen Pompeu Fabra i altres personalitats de la cultura.

El juny de 1934, curiosament quan Francisco Franco era comandant militar de les Balears, apareix l’obligada resposta: “Carta oberta dels mallorquins al senyor Pompeu Fabra”. Al mateix temps, un Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca anuncia que el desembre es farà efectiu un programa d’actes, a banda i banda de la mar. Quan tot apuntava que s’enfortirien els nexes d’unió, els Fets d’Octubre de 1934 varen avortar el projecte. Una ombra de fatalitat es feia present en el moment de més intensa col·laboració. El diputat Lluís Zaforteza, un botifler marcadament anticatalanista, aprofità la confusió social per declarar que creixia el separatisme i presentà a les Corts espanyoles la proposició de prohibir que les emissions en català de Ràdio Barcelona poguessin escoltar-se a Mallorca. Tal intent de censura té avui una gran similitud amb el que passa a València i a les Illes amb TV3.

L’intent de germanor de maig i juny de 1934 va fracassar. Malgrat tot, s’endevinava que només seria una interrupció i que, després del Bienni Negre, hi hauria represa. Així va ser i, la primeria de 1936, es va crear un nou ens, similar al Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca, ara denominat Comunitat Cultural Catalano-Balear. El maig de 1936, s’informava que en un proper Consell de Ministres s’aprovaria un decret de bilingüisme a favor de Bascònia, les Balears i València, similar al de Catalunya. El Centre Regionalista convocà una reunió a Palma a finals de maig per desencallar i reactivar l’Estatut de les Balears, emmirallat en el model del de Catalunya. Entre d’altres qüestions, proposava el Concert Econòmic i l’ús del català a l’Administració.

La nova convidada de 1936

Dia 20 de maig de 1936 es publicà a Barcelona un Missatge als mallorquins. L’escrit posava en relleu els lligams entre Catalunya i Mallorca i animava la realització d’actes d’apropament entre dos territoris d’un mateix poble, amb l’objectiu de prosperar agermanats. El Missatge, presentat per un Patronat, un Comitè d’Honor i un Comitè Organitzador, va ser signat per 165 personalitats destacades de l’àmbit de l’empresa i de la cultura. Com en el precedent de 1934, era necessari correspondre la convidada. N’assumiren la redacció Miquel Ferrà, aleshores resident a Barcelona, i Joan Pons i Marquès. La correspondència entre ambdós desxifra que, d’entrada, ambdós trobaven perillosa la iniciativa i passaven ànsia de no assolir un acord entre els més moderats i els més radicals, conscients que calia incorporar tant la dreta com l’esquerra. Tot i els recels, sobre les línies marcades per Ferrà, Pons va fer un esborrany que es va discutir i aprovar sense canvis. Malgrat l’intent d’alguns de dotar la Resposta d’un major contingut polític, finalment s’optà per un text de caràcter essencialment cultural. Quan Pons explica per carta el desenllaç del debat a Ferrà, aquest li respon satisfet per haver evitat l’esqueix, però emet un presagi premonitori de la malifeta que es veia venir a curt termini: “Això si no surt un dictador fascista quan menys ens ho esperem, i ho envia tot en l’aire com els titeres de Maese Pedro!”.

El dia 10 de juny de 1936 es publicà a Mallorca la Resposta als catalans, signada per 153 mallorquins conscients, amb aquest paràgraf final: “Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d’unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on es parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s’estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col·laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança”. Per fer efectiva la unitat, com s’havia dissenyat l’any 1934, es confeccionà un calendari d’activitats a banda i banda de la mar.

La Vanguardia de dia 11 de juny de 1936 informa: “El entusiasmo que se siente en Cataluña con motivo del mensaje que los catalanes dirigieron a Mallorca, ha sido allí acogido con extraordinario fervor. Una nutrida representación de intelectuales, hombres de ciencia, profesores, industriales, etcétera, publican un escrito, titulado Resposta als catalans. Podemos adelantar que los mallorquines vendrán a Barcelona. Tanto los actos de Mallorca como los que se han de celebrar aquí, constituirán unos días de espléndida fraternidad y exquisita espiritualidad.” La cosa pintava molt bé. Només la fatalitat podia esbaldregar el pont en construcció.

El Missatge i la Resposta varen generar altres dos documents. Un, des de València, ratificava el contingut del Missatge; el segon, des de Menorca, imitava la Resposta. Ambdós aplaudien l’acostament. Dia 18 de juny de 1936, la premsa informava que el programa d’intercanvi es faria durant la tardor, però com els actes programats de l’any 1934, tampoc no seria possible.

La proposta afusellada

Trenta dies després, la insurrecció armada dels militars, amb la participació dels partits de dreta i la complicitat activa de l’Església catòlica, va estroncar el procés de retrobament nacional. Ho diu Francesc de B. Moll: “El 18 de juliol va impedir que es consolidàs la col·laboració entre les dues regions germanes” i ho ratifica Gregori Mir: “l’alçament militar-feixista interrompé la unitat”.

La repressió dels revoltats sobre els mallorquins que signaren la Resposta va ser duríssima, fins al punt que seria pregunta obligada de la Comisión Depuradora a les persones detingudes. A plena consciència, Llorenç Villalonga va manipular la redacció, substituí el nom de Resposta per Manifiesto i presentà el document com un acte de submissió a la Generalitat i una crida a la invasió de l’illa. El seu germà Miquel, dia 15 d’agost de 1936, amenaçava rere el titular Aviso Cariñoso: “Emboscados en nuestra isla, permanecen algunos señores que se siguen considerando solidarios de la Generalidad. Estáis en país enemigo. No os llaméis a engaño si os sucede un contratiempo desagradable”.

L’endemà d’aquell article, dia 16 d’agost de 1936, el capità Alberto Bayo desembarcava a la costa de Manacor. Aquella acció, atribuïda a la Generalitat de Catalunya, va servir d’excusa per atiar l’anticatalanisme, amb un discurs pervers que, fins i tot, va ser assumit per les víctimes, que oblidaren que els vertaders invasors eren els militars amotinats contra un govern legítim i que, dies abans, ja hi havia assassinats secrets per les voreres dels camins de Mallorca.

Arran de la retirada de les tropes republicanes, Villalonga torna a aparèixer per exigir als signants de la Resposta “Un comunicado rompiendo toda relación con la Generalidad y adhiriéndose al movimento nacional”. El requeriment i la por provocaren l’efecte que volia. Dels 153 firmants de la Resposta, 107 se’n varen desdir amb una rectificació que, si bé es pot justificar atesa la circumstància que als signants els hi anava la vida i la supervivència dels familiars, constitueix un document vergonyant que, a més, inculpava els qui no el signaren, alguns assassinats o desapareguts i uns altres a la presó. Llorenç Villalonga, tanmateix, no es donà per satisfet i encara reclamà més repressió.

Mentre encara es traslladen presos als patíbuls dels cementiris, la mateixa setmana que un jurat de pantomima redacta la sentència contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu, dia 11 de febrer de 1937, Villalonga torna a parlar de la Resposta. Contra tota raó i dret, fa un article incendiari per insultar els qui, ateses les circumstàncies, romanien indefensos. Retreu que l’agost de 1936 “publiqué un artículo contra los catalanes en recuerdo de aquel manifiesto amoroso que, dos meses antes, dirigiera Companys a los imbéciles intelectuales de Mallorca”. Conclou que només hi podia haver “españoles o antiespañoles, y a éstos hay que eliminarlos”. Cinc dies després, seguint les indicacions d’extermini de Villalonga, els processats foren condemnats a mort amb tot el cinisme del món per un delicte de “rebelión militar”. Sense mostrar cap remordiment, mig any després, l’agost de 1937, Villalonga tornà a exhibir el seu feixisme i el seu racisme i disparà contra qui no podia replicar: “Los separatistas catalanes, los judíos y los masones decidieron comprar las plumas españolas postergadas. Su error consistió en tomar a los pobres intelectuales mallorquines, que nada pintaban, como una auténtica representación de Mallorca”.

Després de sembrar de morts els cementiris, de sal les memòries i d’anticatalanisme les illes Balears i Pitiúses, s’establí una sàdica repressió de postguerra, quatre dècades de franquisme i altres quatre més que, d’ençà de la vigent restauració borbònica, ens han volgut esvair el sentiment de pertinença a una nació catalana, més esquarterada que mai. És cert que s’han produït alguns avenços, però la reculada ha estat gegantina. Hi ha un indicador que ho delata: la connivència amb el poder dels il·lustrats d’avui front a la coherència ideològica del catalanisme dels anys de la República. Josep Massot i Muntaner, en referir-se als intel·lectuals d’aquell temps, escriu: “tenien una amplitud d’esperit que no permet d’encasellar-los en un regionalisme de via estreta”. Gregori Mir amplia: “Va ésser un grup d’homes i dones que estimaren profundament la seva terra. No es mereixien el final que tingueren. El seu pecat havia estat creure en la força alliberadora de la cultura i en la llibertat. I aquell repte s’ha d’enfocar des d’una actitud que signifiqui proclamar el dret dels pobles a crear les seves pròpies condicions d’existència col·lectiva.”

Pendents d’una nova crida?

Quin podria ser, avui, el millor homenatge possible als impulsors d’aquelles iniciatives frustrades? Com he reclamat altres vegades, crec que s’escau com mai la redacció d’un renovat Missatge i de la corresponent Resposta. Repetir aquelles dues gestes de 1934 i de 1936 seria una gran contribució per reparar els anteriors intents no reeixits i, com a trànsit cap a l’emancipació nacional, poder reprendre la lluita contra l’esquarterament que ens han empeltat si volem refer el camí de la unitat eixalada. Tant a la crida de 1934 com a la de 1936, s’hi afegiren les més representatives entitats culturals i les més il·lustres personalitats de tots els sectors de la Ciència i de les Lletres. Endegar de nou la iniciativa i fer una nova crida no sembla cap frívola aventura, sinó un acte de germanor solidària pendent i, sobretot, un reconeixement als autors de les anteriors propostes d’unitat presentades en temps de major convulsió.

ANNEX: Un poema per memoritzar!

Un exemple del compromís i la fermesa d’aquells prohoms defensors de la unitat nacional, el va brindar Miquel Ferrà. Just iniciat l’aixecament militar de 1936, va ser “convidat” per un company a afiliar-se a Falange Española per evitar les més que possibles represàlies. Ferrà, a risc de pagar-ho amb la vida, va correspondre la invitació amb un poema, bellíssim i carregat de força, dedicat a l’estelada, tot recordant un viatge compartit a la Catalunya Nord per visitar el Canigó. Els versos, escrits a Mallorca l’any 1936, amb l’illa en poder dels feixistes en plena activitat repressora, són un referent de dignitat i de valentia. L’autor rebutja el suggeriment, referma la seva fe, i brinda una resposta que constitueix un emblemàtic programa d’esperançada resistència.

L’ESTEL

Companyó que ens has deixat quan el cel s’entenebria,

quan l’Estel, velat de sang, un fum d’odis obscuria,

tu que a l’hora del gran dol abandones la família

i la nostra antiga fe en la prova renuncies.

Vindrà un jorn, sols Déu el sap, que a la llum de l’alba grisa

la coloma de la Pau tornarà amb el brot d’oliva.

Un buf d’aire esfondrarà els castells de la Mentida,

i la nua veritat brillarà de llum vestida.

Si, enyorós del que has deixat, ton esguard que fou tan simple,

albirés de nou l’Estel dins un cel net de calitges,

Sant Martí del Canigó, on pregàrem junts un dia,

i Sant Jordi i Ramon Llull fent brostar les arrels vives,

t’acompanyin de bell nou al costat dels qui t’estimen.

Jo no em moc del meu camí, companyó, jo no en sabria;

vull morir fidel a Déu i a la Dama que he servida,

a l’amor posada en creu i a l’Estel, que fou ma guia,

me l’he ben clavat al cor, sols amb ell l’arrencarien.

Menorca, que el s. xviii va ser britànica, francesa i espanyola, fa part de la nació catalana. Tot i els intents d’espanyolitzar-la, especialment els darrers 75 anys, moltes persones, a plena consciència, han fet veure les petjades culturals que proclamen als vuit vents la catalanitat dels menorquins. Cert és que el discurs dominant malda per sembrar-nos de sal la memòria, però investigadors, lingüistes, geògrafs, historiadors i, en menor incidència, polítics han contingut l’anorreament i han reivindicat la veritat històrica. Vegem-ne quatre pinzellades d’exemple.

*     *     *

La il·lustració, sobre la bandera de Menorca, mostra l’entrada al castell de Sant Nicolau de Ciutadella

*     *     *

Menorca catalana

Els anys que jo estudiava a Barcelona, a partir del 1968, entre les màximes que es cantaven amb la tornada de No serem moguts! (Per la policia!, El nord i el sud ben junts!, Lluitarem i aguantarem!…), em sorprenia molt escoltar Lleida catalana! Si les evidències no s’han de reivindicar, com era possible que se sortís al pas d’un absurd posar en solfa la catalanitat de Lleida? Ho hauria pogut entendre aplicat a la Franja, a València, a Mallorca, al Rosselló o a qualsevol part de la Catalunya no reconeguda, però quina altra cosa podia ser Lleida si no era catalana? Aquell crit de resistència no em va cridar l’atenció només a mi. En una de les mogudes que desembocaren en decretar un Estat d’Excepció d’aquell estat excepcional que encara patim, la primeria de juny de 1968, just després del Maig Francès, en una plantada d’estudiants a la plaça de la Universitat, algú substituí la referència a Lleida per un Menorca catalana! No serem moguts! Aquí sí que hi havia motiu de reivindicació per mirar de contenir l’anticatalanisme que, de manera intensa des de la guerra incivil, s’havia atiat com una mala cosa i empeltat per la força a les illes Balears i Pitiüses.

Les hemeroteques serven testimoni de la resposta dels menorquins d’aquell temps en defensa de la identitat furtada. El juny del 1970 el diari Menorca va obrir una secció, Tribuna Universitaria, coberta per joves de l’illa que estudiaven a Barcelona. Entre d’altres escrits, Fernando Gomila publica “De lo catalán y sus cuestiones” i “Catalanismo y centralismo”, on aborda la polèmica entre llengua estàndard i dialecte, tot acceptant la catalanitat dels illencs. A la mateixa secció J. M. Q. publica “Siguem realistes”, en defensa del català parlat i escrit. (1) Tot això passava a més de cinc anys de la mort del dictador, quan encara signava penes de mort, mantenia una forta censura sobre els mitjans de comunicació, atacava els desafectos al régimen, multava cantants, actors, periodistes i escriptors, o, entre d’altres mesures repressives, fomentava la divisió i l’esquarterament de les terres de parla catalana. Les cartes al director dels diaris d’aquella època provoquen vergonya aliena i, dissortadament, n’hi ha que hi tornen!

Tant és ara com abans…

Tanmateix, els quaranta anys de dictadura que generà la insurrecció armada feixista militar de 1936 no varen poder esborrar les petjades que, encara que molt amagades i, en algun cas, fins i tot negades, destapaven la pertinença dels menorquins. En brinden fe els llinatges més freqüents (Ametller, Anglada, Barber, Begur, Bosc, Camps, Cardona, Carreres, Casesnoves, Cintes, Coll, Febrer, Fener, Ferrer, Florit, Font, Gener, Huguet, Mercadal, Moll, Mora, Obrador, Oliver, Olives, Parpal, Passarius, Planes, Pellisser, Pons, Prats, Quintana, Riera, Ripoll, Riudavets, Roger, Roig, Sabater, Serra, Timoner, Torrent, Torres, Vila…), les quatre barres cisellades arreu i que, a molts d’edificis (Santuari del El Toro, ajuntament d’Alaior, ajuntament i església de Sant Francesc de Ciutadella…), acullen en solemne benvinguda els visitants com a pòrtic d’entrada, a més de molts d’altres vestigis documentals (registres parroquials, actes notarials, mapes…) que no s’han pogut ocultar i que segellen amb signatura indiscutible qui som i d’on venim.

Cal recordar que Menorca havia vist respectades les institucions i les franqueses durant les dominacions britànica i francesa. Serà a partir del 1802, any d’inici de la darrera i encara vigent dominació espanyola de l’illa, quan es veurà sotmesa als governadors de Mallorca. Des de l’estructuració de la província l’any 1833, Menorca es mostrarà insatisfeta de la subjugació a Mallorca i, cíclicament, es mostrarà disconforme de veure esvaïda la personalitat. Ja dins del s. xx, ho demostrarà en moltes ocasions com, per exemple, els intents reiterats de la creació d’un model similar als cabildos canaris o les propostes de declaració de port franc. Ni tan sols en època moderna, immersos ja dins de la restauració borbònica de 1975, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia i la creació dels Consells Insulars arran de l’estat de les autonomies, Menorca ni s’aquietarà totalment, ni es mostrarà còmoda, ni especialment satisfeta amb una estructura balear, la qual és vista com una estació d’enllaç innecessària per a una concepció nacional coherent, vinculada a la catalanitat usurpada des de la dominació espanyola, com posen de manifest nombrosos testimonis al llarg de la història.

Un independentista a la darreria del s. xix?

Una fita de referència que, encara que poc coneguda, resulta obligada a la història del catalanisme polític és l’escrit que, el maig de 1890, el metge d’Alaior Josep Miquel Guàrdia, resident a París, publica a L’Avens: “No sé per què han adoptat a Catalunya lo nom bàrbar de catalanistes, ja que als catalans basta ser catalans i no més, això és, fills i amants de la pàtria catalana, com n’Almirall i alguns altres, que no tenen que veure amb los que en llatí se diuen versipelles, perquè són com aquells animals qui muden de pell, mig catalans i mig castellans, i en efecte sens racionalitat ni caràcter”. La manifestació final d’aquell escrit desfà la ximplesa escampada que l’independentisme és cosa de fa dos dies: “Així ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja coralment la independència, la llibertat i la prosperitat i l’avenç de la pàtria catalana”. Sí, ho heu llegit bé: independència de la pàtria catalana! Poques declaracions tan contundents i clares. L’any 1890!

Un debat reiteradament interromput

Encara que sense connexió directa amb Mallorca, Menorca coincidirà amb la balear major en fer aportacions cada vegada que, en els moments històrics més àlgids, emergeixen debats ideològics sobre l’estructura territorial. Quan, a partir de l’any 1916, Lluís Alemany, cap del partit liberal, defensa una Mancomunitat balear com a projecte d’ens polític, des de Menorca apareixen escrits de protesta contraris a inventar una realitat falsa i artificial. Fins i tot persones allunyades del catalanisme veuen quin és el camí correcte. Pere Ballester escriuria al respecte: “Una vegada Menorca s’hagi ajuntat en una Mancomunitat, deuria lligar-se a una regió, la qual segons la meva opinió, hauria de ser Catalunya”. Com ha passat sempre, qualsevol esment a refer la nació catalana provoca reaccions. L’any 1918 El Heraldo de Madrid publica: «En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente forasters y en Menorca espanyols. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de España».

La Dictadura de Primo de Rivera, amb la fèrria censura i les prohibicions de revistes i actes reivindicatius, apaivagà i va interrompre durant un temps el debat necessari, quant al model territorial i nacional de Menorca, però en tombar els anys 30 va reprendre amb especial força i intensitat a La Voz de Menorca, amb interessants aportacions. Així dia 20 de març de 1931, un mes abans de la proclamació de la República, Tudurí Garcia escriu: “Seria profitós que ens posàssim d’acord per cercar un apropament vers aquells sectors que aspiren al reconeixement de la nacionalitat catalana a la que nosaltres pertanyem d’ençà que Menorca fou conquerida pels catalans”. El mes següent, ja proclamada la República, dia 21 d’abril, Pere Taltavull es refereix a la constitució d’una “Gran Espanya” capaç de rompre el centralisme i on “cada poble es governarà segons llurs furs, donant-se llurs pròpies lleis i manejant llur pròpia administració”. El mateix autor, dia 28 d’abril, persisteix en la mateixa idea en anunciar que, en pocs mesos, s’hauran de reunir les Corts per resoldre “la delimitació dels estats que han de constituir la Federació Espanyola”. L’endemà mateix, dia 29 d’abril de 1931, aquella crida insistent rebria una clara resposta de qui, aviat, esdevindria un dels grans defensors de la unitat amb Catalunya. Joan Timoner i Petrus, amb el pseudònim Menorquit, publica “La nacionalitat dels menorquins” on afirma que “Menorca és catalana, genuïnament catalana” i convida tothom a “enfeinar-nos en la tasca, àrdua és ver, però també bella i justa de la catalanització radical de la nostra illa”. Durant dos anys publicarà un total de cinquanta-vuit articles, amb moltes de referències lingüístiques i històriques, així com propostes polítiques. La concepció que defensa és la de la Catalunya Gran, en el marc d’una república federal, un model que a Menorca també avalarà Joan Hernández Mora.

L’ideari de Menorquit, ric i prou documentat quant a la proclama identitària, no admet cap rèplica pel que fa als arguments que utilitza i només pot ser combatut amb altres propostes de caire regionalista. Cap d’aquestes, però, reclamarà constituir una unitat amb el conjunt de les altres illes, sinó que les alternatives a la proposta de bastir la Catalunya Gran defensen la singularitat i personalitat de Menorca. Aquest posicionament toparà amb la proposta, des de Mallorca, de redactar un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per al conjunt de les illes. La idea serà rebutjada des de Menorca i Menorquit renegarà del balearisme: “Una mentalitat connexa baleàrica no existeix avui, ni ha existit mai, ni creiem que faci mica de falta la seva existència. La llengua catalana és una i sola, tan a la Catalunya estricta com a la Catalunya insular, que és el vertader nom del nostre arxipèlag… I anem ara a la història balear. Es possible d’aplegar en un motllo merament balear, purament balear, els fets i les tendències dels pobles insulars durant els segles? La història balear, en el sentit d’història d’una nacionalitat, d’una col·lectivitat etnogràficament delimitada no es pot fer. Mallorca, ni en el període en que fou reialme independent tingué una fesomia estrictament baleàrica; mai ha existit un fet diferencial mallorquí o balear, respecte a Catalunya. Les illes catalanes, la Catalunya Insular, aquestes tres regions catalanes, independents entre elles, en esperit i en estructura, en caràcter i en interessos, plenament autònomes i separades entre elles i compreses dins la concepció general de Catalunya és al que nosaltres aspirem… El nom de Balears és un mite, una paraula sense consistència ideològica, tot buidor i negació…” Insistirà, en altres articles, en la convicció i conveniència d’una Menorca integrada com a part de la nació catalana: “Advinguda la República, que no pot ésser altra que federativa, ens cal tombar els ulls vers la història i regenerar-nos com a poble lliure. (…) Res d’Estat Balear, res de provincianisme. Volem ser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. Però balears tot sol ens fa renou de buit. (…) Si Menorca és una regió catalana ha de seguir una política catalana. (…) Han ideat un Estatut de Mallorca, anticatalà i antimenorquí. (…) [han de ser] “autònomes Menorca, Mallorca i Eivissa com les altres regions catalanes dins Catalunya”.

La tenacitat i constància de Timoner i Petrus, afegida a la racionalitat de la seva proposta i a l’hàbil utilització de dades històriques per afavorir la viabilitat del projecte, començaren a irritar i molestar tant els sectors més conservadors com els lerrouxistes. Va ser així com Joan Manent i Victorí, propietari de La Voz de Menorca i amic personal de Lerroux va arribar a atacar fins a interrompre la continuïtat dels articles de Menorquit. A aquest silenci forçat cal afegir la dinàmica republicana, amb la reculada del bienni negre. Després de la victòria del Front Popular el febrer de 1936, es produeix una tímida recuperació del debat. El mes de maig, a Barcelona, es publica el Missatge als Mallorquins (en realitat, adreçat al conjunt de les illes) i la corresponent Resposta als catalans. Ambdós documents seran revalidats. Des de València es publica un segon missatge i, des de Menorca, es redacta una segona resposta que no es publicarà fins que, transcorregut més de mig segle, Fina Salord descobreix l’escrit elaborat per Mn. Josep Salord Farnés que expressa “el nostre desig d’obrar en conseqüència amb aquesta professió de fe en les destinacions futures de la comunitat catalano-balear”. L’aixecament feixista-militar de 1936, una cruzada nacional contra el separatismo, va interrompre de nou el camí d’agermanament.

El present i el futur immediat

Els darrers anys, des de Menorca, hem rebut novelles aportacions al pensament polític. En aquest camp, sense oblidar els debats previs a la redacció de l’Estatut d’Autonomia (amb aspectes com el model dels Consells o la paritat representativa), cal valorar les sòlides intervencions parlamentàries de Joan López Casasnoves i la feina ingent, en àmbits sovint desatents i fins i tot adversos, de persones com Maite Salord o Nel Martí. Quant al recobrament de la memòria col·lectiva, s’han publicat molts de treballs orientats a descobrir aspectes ocults que, arran del silenci imposat pel franquisme, romanien immersos dins del desert de l’oblit. Ni que sigui com a referent simbòlic, és just recordar l’historiador Andreu Murillo. Entre les darreres fornades, recentment m’han generat un alt interès les aportacions al debat del jove investigador i historiador Joel Bagur o del sociòleg i geògraf Pau Obrador, ambdós en línia amb la tradició d’esvair l’esquarterament, imposat gairebé en tots els ordres (lingüístic, cultural i nacional), i vertebrar la represa. Aquest novell bagatge intel·lectual hauria de poder-se reflectir i concretar en propostes orientades a la definitiva incorporació de Menorca, amb el conjunt de la nació catalana, al procés en curs cap a la sobirania per assolir un lloc en el marc dels pobles lliures del món.

ANNEX.- Un cas singular de lluitadors per la independència

He cregut oportú, ni que sigui com a annex final al catalanisme des de Menorca, esmentar les trajectòries de dos eminents menorquins, amb itineraris no ben bé antagònics, però sí molt divergents: els germans maonesos Serra i Rafols: Elies (1898-1972) i Josep de Calassanç (1902-1971). El major va acabar el batxiller a Girona i es llicencià en Ciències Històriques a la Universitat de Barcelona. Després de fer feina a l’Institut de Lleida, l’any 1925 fa el doctorat a Madrid sobre Ferran II d’Aragó, el catòlic, i l’any següent obté una càtedra a la Universitat de La Laguna, d’on ja no es mourà mai. Com a degà, va incorporar els estudis de Filologia Catalana a la universitat canària i, com a investigador, va estudiar i publicar sobre molts d’aspectes de la història de les Canàries, amb especial èmfasi els viatges medievals catalans (2). En reconeixement als seus mèrits, l’Ajuntament de La Laguna el nomenà fill adoptiu l’any 1959. Té carrers dedicats a les Canàries, edificis amb el seu nom i un premi d’investigació que el recorda d’ençà que va morir l’any 1972.

Als efectes del tema d’aquest article, interessa molt més focalitzar l’atenció sobre el seu germà Josep, perquè és una figura que mereix un major reconeixement del que li ha dispensat la terra nadiua. Com el seu germà, estudià Història a Barcelona. L’any 1934 ja obtenia la plaça de Conservador del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Després de la guerra incivil espanyola, va fer excavacions a Mèrida, però s’especialitzà en arqueologia prehistòrica, ibèrica i romana a Catalunya, amb una llarga llista de troballes i publicacions. El 1949 va ser designat membre de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, pertanyent a l’Institut d’Estudis Catalans. És imprescindible fer esment a la seva figura com a pare d’una nissaga de defensors de la terra i catalanistes compromesos: els seus fills Eva, Blanca i Josep de Calassanç Serra i Puig.

Eva (Barcelona, 1942), després de llicenciar-se en Història, treballà per a la Gran Enciclopèdia Catalans fins que s’incorporà a la Universitat (la Pompeu Fabra i la de Barcelona). Des del 2002 és membre de la secció d’Arqueologia de l’IEC. Va militar en el Front Nacional de Catalunya i en el PSAN. Detinguda en diverses ocasions, va ser acusada de pertànyer a Terra Lliure i de col·laborar amb ETA, però fou absolta per inexistència de proves. El juny de 1991, al costat de Lluís Maria Xirinacs va promoure l’Assemblea per l’Autodeterminació. Blanca (Barcelona, 1943) es va llicenciar en Filologia. Políticament, com la seva germana, va militar en el FNC i el PSAN. L’any 1992 va ser detinguda en el marc de les operacions prèvies als Jocs Olímpics i acusada de pertànyer a Terra Lliure. Es dedicà a l’ensenyament, va fer part de l’STEC-Intersindical i de la Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans pels Drets i les Llibertats Nacionals. Va fer part, en la novena posició, de la llista de la CUP per Barcelona a les eleccions de 2012. Josep de Calassanç, Cala (1951-2011), va participar a la fundació del PSAN (1969) i de Terra Lliure (1978). El 1979 va haver-se d’exiliar i, a partir de 1984, va activar el catalanisme cultural del Rosselló com a impressor i llibreter, col·laborador de Ràdio Arrels, impulsor del Centre Cultural Català i el Casal Jaume I de Perpinyà. Va morir a Montpeller en el curs d’una operació de cor.

La petjada de son pare no va ser rescatada de l’oblit fins quaranta anys després de la seva mort. Dia 25 de juny de l’any 2012, a iniciativa de del Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics, l’Institut d’Estudis Catalans celebrà una jornada d’homenatge a Josep de Calassanç Serra i Ràfols. Després dels elogis de Jaume Sobrequés, Xavier Llovera del Museu d’Arqueologia, Joan Roca del Museu d’Història, Isabel Rodà de l’Institut d’Arqueologia Clàssica, a l’entorn de la figura i obra de l’homenatjat, es varen llegir diverses ponències de Xavier Barral, Artur Cebrià, Joan Sanmartí, Josep Guitart, Rosa Prevosti i, com a darrera lectura, el treball de les seves filles Eva i Blanca: “Repressió, represàlies i represa de l’arqueologia catalana”, amb la denúncia de les peripècies que va patir son pare durant la postguerra, amb un relat dels incidents patits al domicili familiar (des d’incendis fins a escorcolls policíacs), la marginació professional o la necessitat d’acceptar treballs menors per pura supervivència. Tot això, com a conseqüència de la seva ideologia. Ni que fos únicament per aquest motiu, la lluita d’aquest menorquí ja mereix ser tinguda com a exemple d’una dignitat i d’una capacitat de resistència que hauríem de voler servar i servir.

NOTES

(1) Informació obtinguda gràcies a Beatriu Defior que, per a un treball de Filologia Catalana, va fer el buidatge del diari Menorca del 1970. Els dos autors dels articles esmentats, molt possiblement són Ferran Gomila Mercadal i Josep Maria Quintana Petrus.

(2) http://mdc.ulpgc.es/cdm/singleitem/collection/revhistoria/id/414/rec/3

En accedir a l’enllaç superior, podreu llegir l’interessant treball d’Elies Serra Los mallorquines en Canarias, publicat el 1941 però escrit el 1936, amb un tàcit reconeixement de pertinença a la nació catalana (“…nada extraño que se acordase de los puertos catalanes y, singularmente, de Mallorca”).

AFEGIT POST SCRIPTUM

Ramon Rosselló Vaquer Revista Estudis Baleàrics n. 27 (desembre de 1987)

1564, 6 de setembre

Els jurats de Menorca (Llorenç Gomila, Bernat Mascaró, Antoni Melià i Simó Gallo) escriuen als consellers de Barcelona: “…la necessitat de cada dia creix y així ocorrem a V. Magnificències que vullen fer-nos la mercè de subvenir aquesta misera ylla tanta fael a Sa Magestat y filla d’aquex Principat y de hon exa ciutat de Barçalona se proveex axí de molt bestiar boví i moltons com de molta formajaria, lanas y altres cosas que aquesta pobre ylla produeix y per la necessitat tant urgent tenim que ja mesclam lo poch forment ab lo ordi per entretenir lo poble” Hi envien Joan Saura de Binigalluf per comprar blat. Supliquen vullen afavorir-lo i no posar impediments “mirant que, som fills de Catalunya y vassalls de Sa Magestat”.

La cosa va – com solem dir a Mallorca – de bon de veres i a les totes! Malgrat la intensa creuada dels colonitzadors, els sermons dels missioners de la derrota i els cants apocalíptics dels unionistes (i que cadascú s’ho agafi com millor li plagui), el nostre poble és viu! Aquest diumenge és la revetlla de Sant Joan i, mai com fins ara, no s’havien vist tantes i tant bones iniciatives per commemorar una festa que, al marge de les institucions, ha quallat i es consolida. Fa molts i molts d’anys que la societat civil ha convertit el solstici d’estiu en la festa popular d’agermanament nacional. La cosa no ve d’ara, però avui és una bella avinentesa que convida a fruir-ne i a enllepolir-nos-hi.

AGERMANATS, ENFILATS I IL·LUMINATS!

(ENLLAÇATS PER UNA DIADA NACIONAL)

Alexandre de Riquer i Inglada (Calaf, 1856-Palma, 1920) va ser un artista polifacètic. Avui sembla oblidat el reconeixement que va gaudir en múltiples facetes: pintor, dissenyador, gravador, cartellista, poeta i, especialment, autor d’exlibris que figuren entre els més admirats i valorats del món. El declivi dels darrers anys, víctima de l’embranzida del Noucentisme i la reculada del Modernisme, no empetiteix una obra orientada en part al servei del catalanisme.*     *     *

S’acaba d’editar el doble CD que recull l’enregistrament en directe de Raimon al Gran Teatre del Liceu, el 30 de novembre de 2012, amb motiu del 50è aniversari de la primera actuació a Barcelona del cantant de Xàtiva. Resulta una obvietat recordar que si les seves cançons commouen i emocionen, en els directes agafen una dimensió molt més corprenedora. No vaig ser a temps de fer-me amb una entrada per assistir al recital, però ara l’edició d’aquell enregistrament m’ha permès fer-m’hi present, No cal tancar els ulls per fer-vos presents al Liceu. Vull recomanar-vos que l’escolteu tal com solíem fer amb els discs fa quaranta anys, amb una audició clàssica: a casa (mai en el cotxe!), amb el llibretó de les lletres a les mans, sols o amb els amics, però amb atenció i deteniment.

*     *     *

COM UN PUNY AL VENT DEL MÓN

Estructurat d’una manera aparentment anàrquica, sense respectar temàtiques ni cronologies (només a l’inici amb les tres primeres cançons: Al vent, La pedra i Som), Raimon ens agafa de la mà de la memòria, del cor de la poesia i de l’ànima de la seva biografia per passejar-nos arreu. Ens porta a València, alà on hi ha gent que ens estima molt i gent que no ens estima gens, a La Villa per fer-nos sentit lliures (i qui ha sentit la Llibertat té més forces per viure), al País Basc, embolicats de tots els verds, per cridar Gora Euskadi, per Xàtiva, caminada de nit gràcies a les butxaques d’uns pantalons vells, per la badia de Palma o per Bagdad, des d’on ens mostren el que volen que siga vist. I sempre present la terra, aquesta terra que hem de mirar.

Al vent del món, ens pinta el panorama d’un roig encès, amb Joan Miró, o de ferro vell en torsimany de metalls, amb Andreu Alfaro, o de terra negra, blanca argila i llistons blancs, amb Antoni Tàpies. Els decora amb el seu particular dramatis personae d’amics i de mestres: Joan Fuster, Joan Pere Viladecans i, sempre present, Salvador Espriu, adobats amb qualque referència mítica (Ernesto Che Guevara) i fent el camí amb dos poetes, com ell, valencians, com ell: Ausiàs March (s.  XV) i Joan Timoneda (s. XVI). Dues dones l’acompanyen: sa mare, un rellotge d’emocions que no s’esborra, i Annalisa Corti, sempre al costat, fins i tot quan se’n va al seu país d’Itàlia, font i mar, terra i arbre.

LA VIGÈNCIA

Cíclicament, algú fa el joc al discurs dominant i afirma que la cançó vindicativa ja ha caducat i que no té cap sentit. Raimon i les seves cançons desbaraten aquestes afirmacions. En algun cas, velles cançons s’han vist rehabilitades i actualitzades per episodis recents. Qui diria que T’adones, amic (Ens amaguen la història, ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d’ells!) és de 1972 (fa més de 40 anys!), o que La muntanya es fa vella, que faria les delícies dels actuals moviments socials (“estudiant i no estudiants els hi la tenen jurada!”) és de 1968?

UNA LLUITA INDESINENTER

Per a mi i per a molta de gent de la meva generació, Raimon és un referent. Quantes de vegades no hem esmentat qualque frase de qualque cançó seva talment com si fos una dita popular? “De vegades la pau fa molt més mal”, “Som més dels que ells volen i diuen!”, “Tenim la cançó contra la por d’ara”, “Qui per els orígens, perd identitat!”, “Que llarga que és la nostra nit”… Fins i tot, a vegades només un títol ja defineix tot un món: “Venim d’un silenci!”, “Diguem no!”, “Al meu país la pluja no sap ploure”…

Raimon, per fer-nos aixecar el crit en defensa de les llibertats, ens enalteix la poesia (la seva i la dels altres) per destruir aquell qui ens ha desert, per proclamar que ens mantindrem fidels per a sempre més al servei d’aquest poble, per recordar-nos que nosaltres no som d’eixe món. Han passat anys, però no ha prescrit la caminada en defensa d’un món més just i solidari. Al contrari, avui, com ahir i com sempre, sense parar, amb tenacitat i constància, incansablement, indesinenter, es fa imprescindible continuar la lluita.

Aquest és el compromís que Raimon manté i ens convida a mantenir. L’única cosa que ha canviat significativament és la qualitat dels enregistraments d’ara. Aquest Raimon 50 és una mostra de pulcritud que l’oïda agraeix; un producte musical que assoleix l’excel·lència. Del tot recomanable. És una alenada de força, una bateria nova de coratge i, sobretot, una actualització del cant del tot satisfactòria. Tant és si fa quaranta anys la gent cridava Llibertat i ara crida Independència! El fet és que el públic, estableix una complicitat amb les cançons. La rosa dels vents i la roda del temps ens conviden a la conxorxa.

Per tot això, per ser-hi sempre, per haver estat un cronista d’un temps i d’un país, per haver-nos musicat la història, per haver-nos acompanyat la caminada… quan Raimon ens canta, mereix que l’escoltem.

El judici de Nuremberg va deixar constància que els criminals de guerra no han de sortir immunes. Encara que incomplet, perquè les bombes sobre el Japó són crims contra la humanitat sense depurar, els nazis eren els qui varen moure guerra, executors de l’holocaust contra els jueus i autors d’un dels majors genocidis de la història, a l’alçada del que executaren els espanyols a Amèrica. Nuremberg va exemplaritzar davant del món una condemna ètica, si no reparadora sí, almenys, com a referent per a les generacions futures.
Espanya representa l’antítesi de Nuremberg. En ple segle XXI, més de 75 anys després l’aixecament feixista-militar que provocà mig milió de morts i altres tants exiliats, el partit polític que governa l’estat es nega a condemnar els crims i la dictadura. Mentre altres països fan bugada, condemnen els seus dictadors assassins i inicien processos reparadors, Espanya va fer una llei d’Amnistia amb l’objectiu de protegir els criminals de guerra. Aquests, per pura raó biològica, han mort sense ser inculpats, processats, jutjats i condemnats. D’aquesta manera, el postfranquisme perdura.
L’article que segueix, és un exemple que demostra com la impunitat dels crims del franquisme ha envalentit els seus autors i descendents a continuar la creuada.
*   *   *
La il·lustració mostra el tríptic que anunciava els Darrers Dies a Montuïri de 1977.
*   *   *

Dues festes dels Darrers Dies a Montuïri, la de 1936 i la de 1977, varen promoure i remoure la violència i la persecució. De la primera actuació, se’n derivaren crims de guerra i repressió; de la segona, un procés judicial contra la llibertat d’expressió a instància dels mateixos que, quaranta anys abans, havien fet ús de les armes i assassinat republicans demòcrates als cementiris o a les voreres dels camins.
El febrer de 1936, coincidint amb la festa dels darrers dies de Montuïri, “Pedro García Sampol, Pedro y Juan Sampol Cerdá y algunos otros” constituïren la delegació local de Falange Española al poble. Ho explica el Marquès de Zayas que els va proveir d’armes per fer bravates. Calumniaren i intimidaren el batle, Joan Mas “Collet”, a qui ompliren la carpeta de pasquins feixistes; romperen la placa de la plaça de la República i, gràcies a una escala que sortí de la rectoria, varen escriure “Plaza de España” a la façana de l’Ajuntament. Mai no admeteren la victòria democràtica del Front Popular i, mesos després, arran de la insurrecció armada de juliol, aquells feixistes (coneguts com “escopeters” o “bons-al·lots”) passejaren arreu oli de ricí i amenaces. L’escamot va operar a distints pobles i va ser especialment actiu a Sencelles, Campos i Porreres, on s’explica que un d’ells era conegut com “en Quaranta” pel nombre de republicans que metrallà en un vespre a la Creu de darrere del cementiri. Montuïri va viure la por als botxins i el dol dels morts (el batle una de les víctimes) amb un silenci que encara ara no s’ha esvaït.

 

Aquell Carnestoltes de 1936 havia estat el darrer per a milers de mallorquins i no va reeixir fins a l’any 1976 quan, al barri de Sa Calatrava de Palma, s’organitzà un ateneu per recobrar les festes populars. Aquell General Ísimo havia fet el bategot i el seu hereu ja era coronat, però els “Guerrilleros de Cristo Rey” cremaven llibreries i disparaven. Els grisos, ara de color escatològic, eren els mateixos. Els polítics encadenaven renúncies a les totes i feien creure als ingenus que gaudíem de llibertat. Això no obstant, a Montuïri, la primeria de 1977 un grup inquiet, en contacte amb la gent de Sa Calatrava, va recobrar el carnaval. El cartell era un tríptic, amb sis pàgines il·lustrades sobre paper d’estrassa. El dibuix de la portada mostrava un personatge disfressat de guàrdia civil que havia fet llarg amb el beure. La festa va ser un èxit, però la Guàrdia Civil cridà a declarar Joana Jordà “Confitera”, una de les organitzadores de la festa, perquè volien saber qui havia imprès i distribuït aquella propaganda.

 

La investigació va provocar la detenció a Palma d’Antoni Rotger i Josep Sitjar, com a presumptes autors i impressors del programa. En saber que, una vegada interrogats, durien els detinguts a Can Berga, a l’Audiència, per declarar davant del jutge, vaig anar a cercar Josep Maria Llompart, aleshores president de l’Obra Cultural Balear, atesa la circumstància que l’entitat havia fet la sol·licitud del permís governatiu de la festa de Montuïri. Llompart, llicenciat en Dret i persona amb una gran serenor, va sol·licitar al jutge poder ser presents com a part interessada. Gràcies a això, vaig ser testimoni de com es va destapar l’extravagància dels càrrecs. El tinent d’intel·ligència, que declarà amb roba de civil. va dir que tot obeïa a la denúncia d’un veïnat, a qui el dibuix d’un espanta-sogres evocà un episodi familiar, sobre el qual deia haver rebut anònims que no va aportar. El mateix guàrdia considerava que la denúncia era exagerada, però que quan l’anaven a arxivar reberen ordres superiors de trobar “el aparato” (es referien a la impremta on s’havia estampat el tríptic) i aclarir qui eren els autors. Algú havia tocat fils “muy arriba” i, aprofitant el dibuix de la portada, ho enfocaren com una hipotètica burla injuriosa contra la guàrdia civil. A preguntes del jutge (que va qualificar la denúncia de ridícula i, fins i tot, còmica), el jove tinent va admetre que no havia vist mai una festa de disfresses on no hi hagués més d’un guàrdia civil, igual que sovintejaven les fresses de capellans i de monges, i afegí que, als cartells de qualsevol festa de Carnaval (ja n’hi havia de privades orientades al turisme d’hivern), era habitual veure-hi també gent transvestida de militar.

 

El jutge va sentenciar que no hi havia cas, però el denunciant no s’hi conformà i, de resultes de l’apel·lació, el cas s’adreçà al Tribunal d’Ordre Públic, encarregat dels delictes polítics. Com que el TOP s’acabava de suprimir per decret-llei, el cas rebotà fins al Tribunal de Justícia Militar i no es va tancar fins el 15 d’octubre de 1977, gràcies a l’article 1.b de la llei d’Amnistia que eximia expressament “Todos los actos realizados entre el 15 de diciembre de 1976 y el 15 de junio de 1977, cuando en la intencionalidad política se aprecie un móvil de restablecimiento de las libertades públicas o de reivindicación de autonomías de los pueblos de España”. De tot aquest assumpte, els mitjans de comunicació no en parlaren mai… i encara ara aquell episodi roman pràcticament inèdit.

 

Ha plogut molt d’ençà del carnaval de 1977 i molt més encara del de 1936, però el silenci continua. A diferència de Roma i Nuremberg, els jutges miren cap a altres països i enterren el dret dels familiars a recobrar els cossos de les víctimes. El PP es nega a condemnar els crims del franquisme i no és il·legalitzat. Hi ha monòlits feixistes erectes per culpa de polítics covards. Televisions i editorials tracten la guerra amb censura: esmenten els assassinats mentre emparen els assassins. També l’Església ha fet un mal servei a les víctimes. El discurs de la Confederació de Bisbes Espanyols reclamant oblidar la guerra té, en el cas de l’Església catòlica que fa més de 2000 anys que viu de no oblidar la crucifixió del seu líder, una connotació de cinisme que repugna. Quant a la protecció que, interessadament per la mateixa Llei d’Amnistia, es va brindar intencionadament als “escopeters” i “bons-al·lots”, és recomanable veure “La caixa de música” (1989) de Costa-Gavras i extreure’n reflexions i conseqüències. Emparar els assassins activament, com ha fet Espanya, o mirant cap a una altra banda, com han fet les esquerres, és un acte d’indecència política.

 

Molts d’historiadors fan l’anguila i, per trobar i aclarir els noms dels botxins, paradoxalment cal llegir “Historia de la Vieja Guardia de Baleares” (Madrid, 1955); és a dir, cal acudir a les fonts del vencedors, perquè eren ells els qui exhibien la matera que ara els seus fills encobreixen. Si volem el dret a decidir el futur, abans cal conèixer el passat! Si un poble vol viure en llibertat ha d’assumir les vergonyes. Cal una catarsi que faci bugada per blasmar socialment els autors dels crims. Fins que aquests no s’hagin purgat i no s’hagi redimit la repressió no es recobrarà la dignitat. Els pobles que amaguen la història estan condemnats a repetir-la. Al capdavall, només la veritat ens farà persones lliures! Tenim una causa pendent i, tanmateix, aquesta democràcia no tendrà credibilitat mentre el silenci oficial encobreixi els criminals de guerra.

Vencedors i vençuts (assassinats i assassins)

Allò que és cert i evident és el resultat que ha generat la impunitat dels crims: la legitimació dels autors i la projecció futura. La dreta (i l’església catòlica espanyola) han propiciat l’oblit de les víctimes. Han dificultat i dificulten poder exhumar les fosses dels afusellats. Sortosament, un moviment creixent d’associacions han pogut sensibilitzar la majoria social a favor del dret dels familiars a recobrar els cossos dels assassinats. Els cossos dels vençuts, naturalment, perquè els dels vencedors varen ser enaltits i honorats arreu durant dècades. A totes les esglésies espanyoles i havia la relació dels noms dels morts del bàndol de Franco.

Si ara es poden recobrar el nom de les víctimes, encara rau una segona qüestió: i els noms dels botxins? Aquí la pressió a favor de l’oblit i del silenci encara és molt major i no només per part de la dreta. Historiadors de prestigi, en contra del que hauria de ser la funció de descobrir i divulgar el passat i la veritat, s’apunten a la pràctica d’un joc pervers i incomplet: retre honor a les víctimes, però deixar estar els assassins. Quin és el resultat de “no molestar” els criminals de guerra? És bo d’endevinar. Els botxins han pogut viure sense ser mai molestats ni recriminats per les seves accions. D’aquesta manera, han vist reforçada la seva conducta, s’han passejat amb orgull i, en més d’un cas, han exhibit amb arrogància les seves gestes criminals. El silenci ha reforçat el poder de la por i de l’abús. Així les coses, els seus fills i els seus néts no han hagut mai de condemnar els seus actes. Al contrari, han rebut l’aval polític per sentir-se’n partícips i hereus o, el que és pitjor, continuadors de l’exercici del poder dels seus violents predecessors. Es diu sovint que els fills i els néts no tenen la culpa dels actes dels seus pares i avis. És cert. Com també és cert que qui no condemna els crims de guerra, ni que sigui per desídia, n’és còmplice.

En els darrers trenta anys s’han disparat les històries locals sobre la Guerra dels Tres Anys. Amb rares excepcions, no s’esmenten mai els noms dels assassins. Una por atàvica a denunciar els criminals s’ha apoderat dels investigadors. En converses privades demostren que saben perfectament què va passar i qui va ser, però a l’hora de traginar la història al paper escrit els culpables perden la fesomia. A més d’aquest escut protector, s’ha instal·lat un corrent que, a més de l’oblit, anima la tesi del perdó. Perdó? A qui? A aquells que no l’han demanat mai? En el fons, aquest corrent no és altra cosa que la “reconciliació” reclamada pels pares putatius d’una constitució jacobina, capaç de maquillar el franquisme i disfressar la restauració borbònica.

La mal anomenada transició democràtica va ser una estafa històrica. La mort del dictador reclamava una ruptura per tal de restituir les llibertats democràtiques. No es va fer així, sinó que es perpetuà un resultat esperpèntic: de la mà de Franco s’entronitzà el nét del borbó foragitat per la República. Els símbols republicans (himne, bandera…) foren “democràticament” abolits. S’imposaria una constitució per refermar la unitat d’Espanya, supeditar les llengües i sacralitzar la corona i l’exèrcit. Calia una cosa més: esborrar el passat! Amb l’excusa que els qui reclamaven reparació i justícia només pretenien la revenja, el discurs dominant reclamava no remoure el passat. S’estimulava l’oblit i es prohibia el record. Tan brutal renúncia era anomenada “reconciliació nacional”. Els morts continuarien escampats per les fosses i els cementiris. Ningú no qualificaria de crim de guerra la mort de Joan Mas Collet i de tants altres, assassinats per ocupar un càrrec? per pensar diferent? per, simplement, pensar? On és la Justícia?

Tot plegat, el postfranquisme ha potenciat allò que es coneix com “les dinasties del poder”. Són moltes les persones que, per via familiar i com si fos un dret biològic, s’han aferrat a continuar els càrrecs dels seus pares i avis. Adaptats als nous temps, certament, però amb uns resultats idèntics: exercir el control de la ciutadania. El cas de Juan Antonio Samaranch Salisachs, fill del qui va ser destacat franquista, com a membre del Comitè Olímpic Internacional que va presidir son pare (1), és un exemple, com ho és l’exvicepresidenta espanyola Teresa Fernández de la Vega, filla de Wenceslao, col·laborador de Girón de Velasco, i com ho són dos expresidents espanyols del Congrés de Diputats: José Bono, fill d’un baralladís falangista, i Manuel Marín, fill del president de la germandat d’alferes provisionals. El cas d’aquests polítics espanyols instaurats en llocs clau dels mecanismes de poder, el podem veure igualment, fins i tot amb uns percentatges superiors, a qualque partit de la terra. Cap dels esmentats no és del Partit Popular, on els exemples no acabarien mai. Això precisament és el que delata la permissivitat que hi ha hagut durant tants d’anys. La dreta, com a protectora dels crims que es nega a condemnar; l’esquerra amb una inacció pornogràfica a reclamar justícia. Aquí no s’ha fet bugada!

Nuremberg simbolitza una teràpia necessària, un acte higiènic de condemna clara dels criminals, un símbol de referència contra l’oblit i el silenci, una aportació al rebuig públic dels assassins… Espanya, en canvi, evita l’expiació deguda. La guerra incivil reclama per dret i justícia, com qualsevol guerra, que es depurin les responsabilitats. El record és l’arma contra l’oblit. Al capdavall la impunitat dels crims del franquisme i dels seus autors aboca a una malsana continuïtat. Contra això, cal esbaldregar els silencis i assenyalar amb el dit els crims i els criminals. Qui es nega a fer-ho és un còmplice i un encobridor! Josep Maria Solé i Sabaté ho diu així: “Hom diu que fins que no hi ha reparació el delicte no desapareix. Com que no pot canviar-se el passat, cal esperar la demanda del perdó i el penediment. Si no existeixen s’és còmplice, gens banal, del mal i de la malifeta.” Ni més ni pus!

(1) Arxiu afegit: fotografia de Samaranch i Martín Villa fent la salutació feixista i cantant el Cara al Sol dia 18 de juliol de 1974, celebrant encara (només un any abans de morir Franco) el dia de l’aixecament feixista-militar de 1936 al peu de l’Arc de Triomf de Barcelona. Quan Samaranch va morir, l’any 2010, pràcticament va rebre honors de cap d’estat amb un funeral presidit per la família reial espanyola al complet. Així es legitimen conductes com el comportament respecte del dret a decidir dels actuals directius de l’entitat financera que ell va presidir. Si volem evitar la continuïtat a la vida pública de les estirps que enaltiren el feixisme, cal desvetllar i difondre la veritat.

Molts d’anys abans dels Carmina Burana, al monestir de Ripoll, un estudiant o un monjo clandestí, escrivia d’amagat uns poemes eròtics que reclamen un estudi a fons. Els Carmina Riuipullensis són una constatació més del pes de la Cultura Catalana i, no en segon lloc, del dret a disposar d’estructures pròpies d’estat per enaltir-la i, en atenció a la importància que té dins de la història de la humanitat, divulgar-la arreu del món com li correspon per esbucar el mur de silenci imposat.

*     *     *
Il·lustració superior: fragment d’una obra de Dante Gabriel Rossetti (1828-1882)
*     *     *

Carmina Burana (1230)

Gairebé tothom coneix o ha sentit parlar dels Carmina Burana; cançons trobades a l’abadia benedictina de Bura, el nom llatí de la ciutat de Beuern a Baviera. El còdex recull 300 rimes, majoritàriament en llatí i, en menor quantitat, en germànic i francès antics, escrites la dècada de 1230. Els autors eren estudiants i clergues que, en bona part, transcrivien cançons originàries d’Occitània, la Corona d’Aragó (sobretot de la part continental del Regne de Mallorca), Anglaterra, Escòcia, França i Alemanya. A imitació de les lletanies de l’Antic Testament, són un cant a l’hedonisme en totes les expressions (l’amor carnal, el gaudi de la natura, el menjar i el beure…), amb una dura crítica al poder i, molt especialment, a la jerarquia eclesiàstica. Es varen trobar l’any 1803 i, l’any 1937, el compositor nazi Carl Orff (1895-1982) en va popularitzar una part amb una cantata molt efectista. (1)

Carmina Riuipullensia
La gran popularitat dels Carmina Burana contrasta amb el desconeixement general dels Carmina Riuipullensia, un conjunt integrat per més de vuitanta obres escrites entre el s. x i el s. xiv. Potser l’apartat més conegut del cançoner de Ripoll és el manuscrit 129, estudiat per Martí de Riquer (Barcelona, 1914), escrit en català i occità devers l’any 1347, amb referències al rei de Mallorca. No tant conegut, però molt anterior i possiblement més interessant és el manuscrit 74, descobert per Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888 – Mèxic, 1961) que, l’any 1923, va editar dins de L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII, un treball que va obtenir l’elogi immediat d’Octavi Saltor (1902-1982) i de l’investigador i poeta italià Vicenzzo Ussani (1870-1952). Instaurada la Dictadura de Primo de Rivera el mateix any de l’edició, es va esvair el ressò internacional que mereixia el descobriment. Tot i el silenci que li dedicaren, l’any 1928 es va publicar a París Les glossaires de Ripoll.

L’anònim enamorat (1150-1200)

El manuscrit està integrat per trenta-nou poemes, escrits per algú amb voluntat inequívoca de no ser descobert, en llatí, a doble columna i aprofitant les pàgines en blanc del Liber glossarum et etymologium, un còdex en pergamí del s. x. Possiblement per estar endinsat dins d’una altra obra, el poemari no apareixia explícitament a l’inventari que va fer l’any 1823 Pròsper de Bofarull (Reus, 1777 – Barcelona 1859), tot i que l’arxiver quan parla del Liber glossarum brinda una pista quan adverteix que podria contenir «altres pergamins que mereixen ser examinats detingudament». A la meitat de les composicions apareix el nom dels poetes, però n’hi ha vint, d’un alt contingut eròtic, que pertanyen a un autor que reconeix descriure “el joc de Venus” i “les ferides que fa l’amor”. (2) Els paleògrafs no s’acaben de posar d’acord si els poemes són originals o si són obra d’un copista ni, fins i tot en el segon cas, si el copista podria també ser-ne l’autor. Si els primers estudis asseguraven que els versos s’havien escrit el darrer terç del s. xii, els estudis posteriors els situen uns anys abans, sempre dins de la segona meitat d’aquell segle, però en tot cas, dues generacions abans que els Carmina Burana. Lluís Nicolau d’Olwer apuntà la possibilitat de ser obra d’Artur de Mont, un monjo que l’any 1173 feia de copista a Ripoll i que té una lletra carolíngia similar a la dels poemes, però finalment, atesa la impossibilitat de certificar l’autoria amb el mínim rigor, optà per atribuir el poemari a un Anònim Enamorat i amb aquest nom és reconegut el conjunt.

Qui era aquell enamorat?
Tot apunta, com en el cas del Carmina Burana, que els versos varen ser escrits per un estudiant o un monjo de Ripoll. El fet de no haver trobat aquella cal·ligrafia en documents posteriors, permet pensar que, fos qui fos, l’autor va abandonar el convent. El contingut dels poemes complementa la tesi, perquè l’exaltació de l’hedonisme no lliga amb la vida conventual. Cap a on va partir l’enamorat? Va fer-ho al darrera de Judit, la dona a qui esmenta? Per situar-nos en el temps, l’autor era coetani dels destacats trobadors catalans Guillem de Berguedà (1130-1196), Guillem de Cabestany (?-1212) i el rei Alfons I (1154-1196), conegut com el cast o també el trobador i avi de Jaume I (1208-1276). Durant la baixa edat mitjana, els joglars i els trobadors assumien la funció de comunicadors i de cronistes socials. Amb les seves cançons divulgaven històries, relataven desgràcies, escarnien els governants i procuraven entretenir i divertir. Entre els trobadors, ocupaven un lloc especial els goliards. Aquest nom, derivat segons alguns de Goliat per la semblança fonètica, sembla que ve del llatí gulus i equivaldria a golafres. Es tractava de frares que abandonaven la vida conventual i, com a clerici vagantes, es convertien en nòmades. Sobrevivien gràcies a les almoines i, coneixedors del llatí i de la música, es dedicaven a cantar romanços sobre el sexe, el joc, el menjar i el beure per les places i tavernes dels pobles d’Europa. Va esdevenir aquell anònim enamorat un goliard? És possible. En qualsevol cas, seria convenient aprofundir en l’estudi de tot el conjunt del cançoner de Ripoll i establir lligams amb la poesia trobadoresca del moment escrita en occità i provençal.

La feina urgent d’esbaldregar els silencis
El llarg silenci, d’ençà del descobriment fet per Lluís Nicolau d’Olwer, és una mostra més que delata la ignomínia que amara (i amaga) la Cultura Catalana. Hi ha una constant al llarg dels darrers tres-cents anys d’història del nostre poble: la manipulació de fets notables i la usurpació d’autors. Quan aquests fets i aquests noms no es poden robar, quan no poden ser absorbits i integrats en el patrimoni d’una altra cultura, aleshores pateixen l’oblit, el silenci i, si és possible, la desintegració. Passa d’hora de rebutjar amb contundència tots els atacs que es fan als partidaris del revisionisme històric, perquè està més que justificat.

Jaume Arnella, el primer divulgador

Verge pura, què et detura?
Vine ja als meus braços!
Cap més dea no em recrea
amb tan dolços llaços.
Oh, lasciva, que em captiva
amb posats ingenus!
En el centre del teu ventre,
borrissol de Venus.

Sortosament, Jaume Arnella (Barcelona, 1942) va tenir l’esma de rescatar de l’oblit alguns dels poemes de l’Anònim Enamorat, traduïts per Joan Soler i Amigó (Badalona, 1941), i va enregistrar el CD Eròtica Monàstica l’any 1994. (3) Aquella primera mostra en català dels versos que havia transcrit en llatí l’any 1923 Lluís Nicolau d’Olwer, va ser una aportació cultural de primer ordre i, per a molta de gent com jo, el primer descobriment. Arnella és un excel·lent trobador i joglar que, sempre carregat de romanços i armat de la més sana de les ironies, sap fer ús d’una gran habilitat com a comunicador per explicar-nos històries i llegendes. La seva llarga trajectòria (Grup de Folk, Els Sapastres, Orquestina Galana…) ens ha lliurat present de cançons de taverna (qui no ha cantat Les rondes del vi?, qui no ha escoltat La timba de les cartes?), de ball, de festa i d’amor. Ens ha recordat figures com Quico Sabaté (1915-1960) i enaltit com tocava (ep, i quan tocava!) lluitadors compromesos com Lluís Maria Xirinacs (1932-2007). Aquest és el corpus del cant que ens lliura Arnella i que volem nostre: música del poble i música de l’ànima!

L’any següent del CD, el 1995, Ramon Sargatal (Ripoll, 1955) va publicar una traducció al català dels versos de l’Anònim Enamorat i el 2009, Jordi Raventós (Martorell, 1970) publicaria una segona traducció catalana. L’obra, de moment, és a disposició de lectura. Potser qualque dia serà objecte d’una millor i major valoració en consonància al contingut i a l’antiguitat. Qui sap si fins i tot serà esmentada en els nostres llibres d’història com ho són altres obres foranes posteriors!

 

(1) Tot i que el nazisme de l’autor s’ha intentat encobrir al màxim, Orff va fer l’obertura musical dels jocs olímpics de 1936 i va negar auxili al musicòleg Kurt Huber (1893-1943), creador de la Rosa Blanca, l’exemplar associació de resistència pacífica contra el nazisme. Huber seria decapitat com, després, les persones que feren una recollida solidària per tal de mantenir la vídua. Carl Orff, en canvi, afegia Heil, Hitler! a la signatura, demanava en els concerts que el públic fes la salutació nazi, l’any 1944 va fer una Oda a Horaci dedicada al fhürer i va ser inclòs a la llista Gottbergnadesten d’artistes protegits.

(2) (1) Quomodo primum amavit, (2) Ubi primum vidi amicam, (3) Laudes amice, (4) Quomodo pirus convenimus, (5 i 6) Ad amicam, (7) De somnio, (8) Aliud somnium, (9) Ad amicam, (10) Quare Cupidini militaverim, (11) Ad Comitissam Frantie, (12) Laudes alterius amice, (13) Ad amicam, (14) Amice de adventu, (15) Ad amicam, (16) De amore, (17) De estate, (18) Lamentatio pro separatione amice, (i 20) Ad desertam amicam. Alguns títols, així com les paraules que podien comprometre l’autor, apareixien invertides, en un intent més d’encriptar la feina clandestina. El 3, per exemple, figura titulat Ecima sedual.

(3) En clicar l’enllaç podeu escoltar un dels poemes de l’Anònim Enamorat cantat i presentat per Jaume Arnella. El començament ja ho diu tot: “Curiosament aquestes coses no solen sortir en els llibres d’història!”

http://www.youtube.com/watch?v=XzXazglpwfE

Defensors de les llibertats de Catalunya 1705-1714 és un opuscle excel·lent editat l’any 2010 (1). És un treball de caràcter divulgatiu i pedagògic singular. Entre d’altres qualitats i virtuts, té l’esma de brindar un enfocament molt correcte des del punt de vista nacional i no, com sol passar amb moltes publicacions elaborades des del Principat, amb una visió regionalista, esquarteradora i – com diria Guillem d’Efak – “catalunyesa”.

En el recomanable llibretó hi ha un just recordatori al paper de les dones, als regiments valencians de fusellers i als artillers mallorquins que moriren en la defensa de Barcelona i reposen al fossar de les Moreres, allà on no s’hi enterra cap traïdor. És a dir, a tres col·lectius habitualment deliberadament amagats o, si més no, ignorats per desídia o negligència.

*     *     *
La il·lustració ens mostra el cavaller d’Asfeld, el genocida de Xàtiva (1707) i cabdill de les tropes de Felip V en el desembarcament i subjugació de Mallorca (1715).
*     *     *

El regionalisme afavoreix l’esquarterament
El regionalisme fa més mal que una calabruixada d’estiu damunt la vinya. Ara mateix tot gira a l’entorn de 1714 i Barcelona. Hi ha una fixació obsessiva i caldria parar esment si volem evitar que l’eufòria es transformi en decepció col·lectiva. Les expectatives exagerades tenen aquest efecte. Vaig viure els pronòstics dels qui feien volar coloms que el 1992, arran dels jocs olímpics, assoliríem la independència (els noms dels profetes són a les hemeroteques). No tinc el més mínim dubte que, més prest o més tard, serà així. Allò que no crec oportú ni convenient és posar un dit al calendari, perquè abans cal fer uns deures pendents molt necessaris. El primer de tots és tenir present sempre tota la geografia i tota la ciutadania per dotar-la de símbols unificats i no diferenciadors.
No cal minimitzar la importància de l’onze de setembre de 1714, data de la caiguda de Barcelona, cap i casal de la nació, però així i tot la referència no deixa de ser localista. Com així 1714 i no la primera i emblemàtica data de 1707? Menorca, va ser ocupada per les tropes filipistes el gener d’aquell any i no hem d’oblidar que tot el mal ve d’Almansa (abril d’aquell mateix any). Com així no 1715? Tampoc no hem d’oblidar que Mallorca va ser el darrer bastió de la nació catalana. 1714? Sí, però no només 1714! Barcelona? Sí, però no només Barcelona! El reduccionisme alimenta la ignorància i, per això, patim un desconeixement tan gran entre els diversos territoris. La propagació recent de cartells independentistes que només mostren el Principat de Catalunya o les referències patètiques als “som sis milions”, fan part, de manera inconscient, però activa, de la tasca de “provinciar-nos” de la dinastia borbònica. No, no som sis milions! Qui s’atribueix la potestat d’usurpar la nacionalitat catalana a gairebé la meitat de la població?
Hi ha molta de feina per fer i l’hem de voler fer plegats i sense exclusions! Hem de combatre els paranys que s’ha empassat la nostra gent durant tres segles d’intensa colonització i, sobretot, ridiculitzar les fórmules que, adesiara, accepten i propaguen els partits regionalistes (2). Tot això de “ritmes diferents” o “països” són ganes d’embullar la troca. No tenim mitja dotzena d’himnes nacionals, ni diades nacionals, ni senyeres nacionals… Dum singuli pugnant universi vincuntur. Si lluitam individualment, tots plegats serem vençuts. És una utopia condemnada al fracàs creure que es pot bastir una nació “en clau de volta”. Cap nació digna diria mai que cadascú vagi al seu vent i pari esment al seu redol. La nació catalana s’ha d’aixecar rica i plena, però també completa! Ho dicta La Balenguera: la soca més s’enfila com més endins pot arrelar. Així ens ho va escriure Joan Oliver, Pere Quart a les Corrandes de l’exili:

El retall de premsa que il·lustra aquest comentari va ser publicat dia 24 d’abril de 1983 al Diario de Mallorca. Han passat trenta anys! La foto mostra el punt d’informació que instal·là el PSM als peus de l’estàtua de Jaume I. Sota l’eslògan de la campanya electoral, es poden veure, d’esquerra a dreta, Baltasar Darder (Ariany, 1949), Bartomeu Mestre (Felanitx, 1952) i Joan Perelló (Campos, 1953), cap d’ells ciutadà. En l’ordre invers varen ser els tres primers candidats a l’Ajuntament de Palma.

*     *     *

ARA MÉS QUE MAI! va ser l’eslògan electoral que escollí el Partit Socialista de Mallorca a les eleccions municipals i autonòmiques de 1983, les primeres després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. La proposta va ser de Jaume Santandreu, autor d’un romanç que, musicat per Rafel Estaràs, interpretaren Els Valldemossa a l’Auditori de Palma a l’acte central de la campanya.

Poble mallorquí
ja no ets cap infant
per voler tenir
didots importats;
destapa els enganys
dels partits centrals.ARA MES QUE MAI, FORA DISFRESSATS!

Redreça el present
obrint nous camins.
Poble independent,
el nostre destí,
que avui alça el clam
de la Llibertat.

ARA MÉS QUE MAI, FORA DISFRESSATS!

No et sentis vençut
pels cops del passat.
Desperta l’orgull
de Poble arrelat.
Nació enmig del mar,
pàtria de fills grans.

ARA MÉS QUE MAI, FORA DISFRESSATS!

La frase de la campanya va ser utilitzada amb moltes de variants. Un dels anuncis mostrava un jove que demanava a un altre: “I tu, a qui votaràs?”. La resposta era: “Jo? Ara més que mai!”. Aquella seria la darrera campanya del PSM on no apareixien els candidats i se centrava tota la propaganda en la frase publicitària escollida. Quatre paraules que deien molt i que no es varen registrar. Anys després, el mateix eslògan va ser utilitzat per una campanya de l’Ajuntament de Barcelona, just abans dels jocs olímpics, per complementar la de Posa’t guapa! L’Ara més que mai anava seguit de els diverses disciplines esportives de la competició. (1) D’aleshores ençà, la frase ha fet fortuna. El desembre de 2009 Caritas i la Creu Roja iniciaren una campanya, encara vigent, amb la mateixa frase (2)

Tal com indica el titular de premsa, els partits sense recursos havien de fer servir l’enginy i la imaginació per tenir un mínim de protagonisme. El PSM disposava d’una persona ocurrent i amb experiència en el món de la imatge: Jaume Montcades. Ell va ser el creador dels politxons que ompliren les zones ajardinades de Ciutat, des de la Porta del Camp fins a la plaça del Progrés. D’ell també va ser la idea de crear uns mòbils per penjar als arbres. No es contractava cap empresa, sinó que la feina d’empaperinar, enfilar-se als arbres i als fanals, estalonar politxons i fer bustiades selectives de propaganda, tot absolutament ho realitzaven els afiliats amb una implicació, un voluntarisme i un entusiasme que accentuaven la participació en la vida política del partit.

Les altres organitzacions fonamentaven la campanya sobre tanques publicitàries de pagament, anuncis de premsa, espots televisius… La campanya del PSM els treia de polleguera. Per això, aviat instruirien normes per posar problemes… i multes! No es podrien posar politxons “per no espanyar els jardins”, no es podrien penjar mòbils “perquè podien distreure els conductors”, no es podrien posar banderoles “perquè podien caure i provocar accidents”. Malgrat tot, a cada obstacle, se cercaven alternatives. Si no es podien clavar els politxons, es podrien clavar als pals de telèfon… fins que es prohibís fer-ho i, aleshores, es podrien fermar als semàfors… fins que es prohibís fer-ho i, aleshores, es posessin a les papereres… fins que es prohibí fer-ho i aleshores…

Tota la campanya va ser una lluita constant contra les prohibicions. La censura va atacar directament el PSM. Jaume Santandreu, aleshores col·laborador setmanal al diari Baleares va veure com no li publicaven l’article de la darrera setmana de campanya. Més gros va ser que el programa de TVE Vivir cada día del realitzador Lisardo García-Bueno, que s’havia d’emetre el dimecres anterior a les eleccions, dedicat a l’Hospital de Nit i a la figura de Santandreu, era ajornat durant dues setmanes per ordres superiors. El darrer dia de campanya, Jaume Santandreu va plantar-se als peus de l’estàtua de Jaume I i va parlar durant 12 hores seguides, en una acció de protesta, mentre altres candidats repartien còpies de l’article censurat.

El resultat electoral va ser decebedor, però dins del que estava previst i va permetre mantenir una presència institucional de resistència. Es varen obtenir dos escons al Parlament: Sebastià Serra i Damià Ferrà-Ponç (Santandreu era el tercer de la llista). S’assoliren regidors a Algaida, Binissalem, Bunyola, Campanet, Inca, Llubí, Manacor. Montuïri, Pollença, Porreres, la Pobla, Sant Llorenç i Vilafranca, a banda de presència interposada en altres llistes municipals independents (Artà, Felanitx, Sineu…). El cas més lamentable va ser perdre el regidor de Palma, tot i la bona feina feta en el camp de l’educació i la normalització lingüística per Joan Perelló. Cal advertir que, a les eleccions de 1979, dels 27 regidors de Palma, el PSOE en va treure 11, 2 el PC i 1 el PSM, amb la qual cosa va ser possible un pacte per superar els 13 que havia obtingut UCD. Aquesta vegada, però, tot just havia passat mig any de l’aclaparadora victòria electoral del PSOE al Congrés de Diputats espanyol, amb majoria absoluta de l’octubre de 1982. Com era de preveure el PSM i el PC varen perdre els tres regidors mentre els 11 del PSOE es transformaren en 14. La llista de Palma del PSM, entre d’altres, comptava amb Joana Maria Palou, anys després directora del Museu de Mallorca, Miquel Barceló, director clínic de l’Hospital de Nit, Miquel Fullana (1905-2000), membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca, cofundador de l’OCB (és l’autor del logo amb l’estel), secretari personal de l’arquitecte Guillem Forteza i militant d’Esquerra Republicana durant la República.

S’havia fet una feinada en condicions molt precàries. Malgrat el resultat, tothom coincidia en les valoracions. Havia estat una campanya molt imaginatvia i dinàmica. Avui, amb la perspectiva dels anys, aquella frase convida a somriure. Ara més que mai? Ara i suara! Ahir, com sempre, com ara mateix, hem de continuar defensant la llengua, la cultura i la nació catalanes. De fet, aquell eslògan no prescriu, perquè és consubstancial en la lluita. Potser les quatre paraules de la frase es podrien simplificar i reduir a tres: ARA I SEMPRE!

A Baltadar Darder in memoriam
El retall de premsa de fa trenta any reclama no tancar el comentari sense fer abans un just recordatori de Baltasar Darder i Sansó. Nascut a Ariany l’any 1948, era mestre (va dirigir l’escola del patronat gitano de Son Banya entre el 1973 i el 1988), llicenciat en filologia catalana, defensor a ultrança de la Cultura Catalana, fundador dels Escoltes de Mallorca i dinamitzador dels grups d’esplai, va morir sobtadament a Palma l’any 1991. Aquell any li va ser concedit el premi Francesc de Borja Moll i es va posar el seu nom a una associació i un casal de joves. Les persones que el vàrem tractar el mantenim ben viu a la memòria, atesa la seva bonhomia i un esperit solidari disposat a implicar-se generosament en qualsevol lluita compromesa a favor de la llengua i del territori. Algú dubta que hauria estat un excel·lent regidor? Tant de bo tots com ell!

(1) vg. arxiu adjunt BARCELONA

(2) vg. arxiu adjunt CREUROJA

Han passat més de 50 anys de l’article Ens calen cançons d’ara de Lluís Serrahima; més de quaranta que el mateix autor va escriure Què volen aquesta gent?; molts d’anys d’ençà que Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, UC i Toni Roig ens fessin cantar amb ells cançons de combat i de resistència. El seu llegat és un clam viu per continuar la lluita. Taverners han recollit la flama en el seu primer disc per recordar-nos que no hi ha temps que no torn.

*     *     *
Aquí podeu veure el videoclip:
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=n7rmQ7GWYrU

*     *     *

Dia 23 de febrer de 2013, en els estudis de Miquel Brunet on s’ha enregistrat el disc, els Taverners em confiaren la presentació, entre amics, en format d’audició comentada. Transcric el text que vaig llegir aquell vespre.

TAVERNERS DEL MÓN, UNIU-VOS!

Beguem per la santa tassa,
de pàmpols ben coronats,
procurem sempre anar gats
i refermar si mos espassa.
Mirem de no menjar massa,
perquè hi càpiga més suc.
I en anar mes gats que un ruc,
quan no puguem dir ni pruna,
encara n’hem de beure una,
perquè es ventrell no s’eixuc!

Bon vespre tothom a aquesta presentació que procurarem il·lustrar amb algunes notes sobre cada una de les cançons. No deixeu de fer preguntes que si sabem les respostes les satisfarem o, si no les sabem, les inventarem. Preguntes o protestes, que a les nostres tavernes necessitam més que mai de gent insolent i imprudent per moure el món.

Heu duit els apunts? Bé, parau esment, ulls oberts i orelles badades que, en acabar, hi haurà un examen i un premi als més aplicats. Així que, podem començar amb aquest recital-fòrum. Feis el favor d’apagar les xigarretes i fermau-vos els cinturons. Abans d’arrancar el vol, una pregunta: poble que canta…? Poble que canta no morirà!

– I – L’espoliació fiscal que patim, intensament d’ençà de 1714 (ei, de 1715 els mallorquins), és percentualment la més alta del món civilitzat. Mentre que la nostra cultura havia parlat sempre de contribucions, és a dir, d’aportacions solidàries al bé comú, els espanyols ens balden d’imposts, és a dir una confiscació econòmica abusiva en línia als tributs que l’imperi romà aplicava sobre els pobles colonitzats. La valenta veu dels glosadors, des fa més de cent anys, aixecà el crit per denunciar l’abús fiscal. A Mallorca ho cantaven així:

Si tu vessis dins Madrid,

que és sa nostra capital,

allò és s’essència des mal

i d’astúcia refinada,

allà veus que creu alçada

se passegen polissons

i pillastres amb galons.

I los hem de mantenir

si volem i no volem.

No té remei. I què vols?,

ben arreglats estarem

si ens fan ser sempre espanyols!

I a Eivissa, ho cantaven com ho va fer UC, tal com ara ens recorden els TAVERNERS.

En aquesta illa tan pobra
es que la van governant
tallen per allí on volen
i es queden sa mellor part;
i a Madrid fan festes grosses
amb lo que es va recaudant:
tot són cotxes i carrosses,
diputats i generals,
i es que neix pobre, que es morga
sense un dia de descans.

– II – Joan Salvat Papasseit (Barcelona, maig de 1894 – agost de 1924), va ser un poeta autodidacte, de família humil i esperit rebel que, de ben jove, va saber escoltar Salvador Seguí, Andreu Nin, Gabriel Alomar, Lluís Companys, Francesc Layret… De tots aprenia. Va morir, amb només 30 anys, malalt de tuberculosi, una malaltia que el va obligar a fer estades al Conflent, a Vernet, als peus del Canigó. Allà va escriure un poema de referència:

Les gorges

A Sant Martí del Canigó

la veu ressona que us esglaia.

Diu: Catalunya!

i la remor

sempre contesta:

Esclava a Espanya!

Si prens coratge

els ulls al cel

i alces el braç – gest de venjança,

a Sant Martí sents una veu

i a cau d’orella:

També a França!

Més de 40 anys després de la mort del poeta, Martí Llaurador, Manuel Assensi, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Rafel Subirachs, Ramon Muntaner, Feliu Ventura i molts d’altres, posaren les notes sobre la música que ja tenien els seus poemes. D’entre tots, brolla el disc que li dedicà Ovidi Montllor (Alcoi, febrer de 1942 – Barcelona, març de 1995). Ara, manllevada per TAVERNERS, recobram la seva Sageta de foc.

Sageta de foc

Hi ha un home a la presó
dels que avançaven.
JUNTEU-VOS.
Traieu-li l’embaraç, que li oprimeix les mans.
Perquè faci camí.

– III – Aquest 2013 és el centenari del naixement de Salvador Espriu, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i de Marià Villangómez, el poeta eivissenc de més projecció. Un dels poemes, entre els molts que li va musicar UC, conclou amb un pensament revolucionari que ens commina a no defallir mai en la lluita; a perseverar amb tenacitat i constància. Una de les consignes que va difondre la fracassada revolta del maig de 1968 deia: “siguem realistes, cerquem l’impossible”. Talment aquella reflexió d’Eduardo Galeano que diu:

Ella está en el horizonte.

Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos.

Camino diez pasos y el horizonte se aleja diez pasos más allá.

Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré.

¿Para qué sirve la utopía entonces?…Para eso sirve, para caminar.

Assaboriu aquesta imatge i mirau i admirau com ho diu Villangómez, en els dos darrers versos:

Cançó de Vesprada

Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.
Camp i camp. Es vessa al mig
una campana vespral…
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
S’ha despertat tot l’amor
sota la volta d’estels.
Déu no es mostra al nostre enyor
en el seu món, sense vels?
S’escolta com el trepig
d’una bellesa immortal.
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

– IV – Guillem d’Efak va escriure un romanç que transportava en el temps la brutalitat de la guerra incivil espanyola. Va transvestir aquella “cruzada contra el separatismo” i la va disfressar amb la revolta forana de Simó “lo Tort” Ballester, prèvia a les Germanies. La va presentar a la censura com un “Anónimo mallorquín del s. XV”. Va passar incomprensiblement, perquè en els dos primers versos delata l’autoria. En els dos darrers, l’autor pregava perquè “no hi torni a haver guerres ni lluites entre germans”. A una de les darreres visites a la clínica, va confessar això a un grup d’amics: “Ara no l’escriuria així. Si es barallen els germans, com no ho han de fer els pobles! Ara diria…”. Fins ara, tots els enregistraments (Agustí Baró, Gom Teatre, Projecte d’Efak, Banda de Música de Manacor…) s’havien fet amb la primera versió. Com ho haurà fet ara aquesta colla de veure dels TAVERNERS?

Cançó de Son Coletes

La cançó que escoltareu l’ha feta Guillem d’Efak,
més de mig manacorí i fill d’Antoni cremat,
la va fer a Son Coletes una horabaixa de març
déu vulga que durant molts anys pugui anar-hi caminant.
L’any 1450 pitjor fou que el de sa fam;
els rics mengen pa de xeixa diuen ses dones plorant;
i els rics mengen pa de xeixa i per noltros sols no hi ha mestall;
Lo tort Ballester ho escolta i li envest cap a ciutat.
I era una colla de veure, tots eren manacorins,
fent-se costat un amb l’altre anaven arreplegant amics:
si coratge té en Mates, més en Fullana i en Gil,
en Nadal i en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
Lo tort Ballester els comanda, perquè era el més decidit.
(…)

Després d’aquesta endemesa tot romangué com abans:
els pobres, més bocaclosa i més vídues plorant plorant;
i no ploraven per elles, ploraven pels seus infants.
Sa cançó que heu escoltat l’ha feta Guillem d’Efak,
qui demana a déu que el poble no tingui mai més tirans,
i que si ho torna a haver guerres, la guanyem els catalans!

– V – Parlar d’Antoni Roig és capficar-me dins d’un món d’evocacions i d’emocions. Feia anys, d’ençà de les Festes de Sa Calatrava de 1976, que ens coneixíem. D’immediat ens havíem fet amics. Record que quan jo feia feina a l’Obra Social de Sa Nostra em venia a veure molt sovint. Un dia, la darreria de 1979, parlant parlant, li vaig comentar que Lluís Companys abans de ser afusellat es va treure les sabates, perquè volia morir trepitjant terra catalana. Bona la vaig fer! Allà mateix, en Toni es descalçà, ficà les sabates dins d’una bossa i partí, camina, caminaràs. Va anar així, com a mínim, dos anys bons (crec que més). Descalç sempre, trepitjant la terra, com els nostres lluitadors.

Lluitadors

Quan la tramuntana brama

i el foc ens crema ben fort,

quan plou i ens ofega l’aigua,

la terra és cavalcada per la mort.

A tots els companys que lluitàreu,

deixàreu la vida per un món millor,

als marginats per la història

sempre mal contada pels guanyadors.

Crit perquè el cel

sigui més just,

vull cridar:

més memòria històrica per a tots els lluitadors.

L’aigua s’enduu l’esperança

i el foc fa cendres l’amor,

l’aire fa volar la història,

la terra maridatge amb la mort.

A tots els companys que lluitàreu,

deixàreu la vida per una il·lusió

als marginats per la història

sempre mal contada pels opressors.

Crit perquè el cel

sigui més just,

vull cridar:

més memòria històrica per a tots els lluitadors.

– VI – Fa poca gràcia saber que una de les cançons més censurades del franquisme és una que paradoxalment divulga una notícia amb la versió oficial del franquisme. L’estudiant nomia Enrique Ruano Casanova, tenia 20 anys, estudiava Dret i militava en el Frente de Liberación Popular. Va ser detingut dia 17 de gener de 1969 per repartir propaganda contra Franco i, després de tres dies de tortures, els policies Francisco Luis Colino, Jesús Simón Cristóbal i Celso Galván el varen dur a ca seva, a un setè pis del carrer General Mola, per forçar un registre a la seva cambra. La mare va escoltar un tret de pistola i, just després, crits de la gent que passava pel carrer. L’any 1996, s’aconseguí admetre a tràmit la denúncia del cas. El judici va acabar amb l’absolució dels policies, tot i el vot condemnatori d’un dels membres del tribunal. Els tres policies foren condecorats reiteradament. Celso Galván designat membre de l’escolta personal del rei d’Espanya, Colino incorporat a la delegació del govern a Madrid i Simón nomenat comissari. Tot això amb José Barrionuevo com a ministre de l’Interior d’un govern socialista. Cap dels tres policies no va mostrar cap gest de dolor per la mort d’aquell jove estudiant que va morir no per un truc a la porta, ni per llançar-se pel finestral a l’asfalt d’una volada, sinó per un tret al pit i el seu llançament per la finestra. No, no va ser com diu la cançó un suïcidi, sinó un crim d’estat! L’any 2009, la Universidad Complutense de Madrid presentà el llibre Enrique Ruano. Memoria viva de la impunidad del franquismo. No cal afegir que la pregunta de la cançó és purament retòrica. Tothom sap massa bé què volen aquesta gent!

Què volen aquesta gent?

De matinada han trucat, són al replà de l’escala;
la mare quan surt a obrir porta la bata posada.
Què volen aquesta gent que truquen de matinada?
“El seu fill, que no és aquí?” “N’és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?” El fill mig es desvetllava.
La mare ben poc en sap, de totes les esperances
del seu fill estudiant, que ben compromès n’estava.
Dies fa que parla poc i cada nit s’agitava.
Li venia un tremolor tement un truc a trenc d’alba.
Encara no ben despert ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral, a l’asfalt d’una volada.
Els que truquen resten muts, menys un d’ells, potser el que mana,
que s’inclina pel finestral. Darrere xiscla la mare.
De matinada han trucat, la llei una hora assenyala.
Ara l’estudiant és mort, n’és mort d’un truc a trenc d’alba.

– VII –

Eivissa petit Eivissa, petit bocí
de la terra catalana
que arrancà la tramuntana
i enmig de la mar florí

(Felip Curtoys, advocat i periodista eivissenc, 1908)

Eivissa ens ha brindat una excel·lent poesia popular, principalment coneguda gràcies a la feina del grup UC, format per uns romancers moderns. De fet, amb la Cançó de Son Coletes, ja hem vist abans un exemple de romanç, la composició poètica clàssica dels trobadors i de moltes de les codolades utilitzades per fer denúncia social. L’estructura del romanç és molt senzilla: versos heptasíl·labs que només rimen, en assonant, els parells. Aquests poemes tenen la característica de potenciar moltes de versions. Aquí, gracies a TAVERNERS, en tenim un bon exemple:

N’ha vengut un barquet nou
tot carregat de tisores,
per escapçar-los sa llengua
a ses iaies xerradores.

N’ha vengut un barquet nou
tot carregat de pastilles,
perquè dormiguem tranquils
mentre mos desfan ses illes.

Vénen tants de barquets nous
que no queda cap amarra,
però fan ports esportius
perquè queda molta barra.

Ara fan un monument
que li diuen son Espases
per tots ets incompetents
que governen com pirates.

N’ha vengut un barquet nou
tot carregat de pantalles:
tu t’hi quedes amorrat
i així t’enreden i calles.

N’ha vengut un barquet nou
que diuen que arriba d’Espanya
i just en desembarcar
ja mos pega sa migranya.

Tots aquells que avui hissau
sa bandera regionalista
quan veis que no mamau
de sa vaca centralista

Hi ha un barquet que no és pas nou
no en tenguéssiu mai cap dubte
que per molt ben engalanat
segueix sent ben corrupte

Van i vénen barquets nous
i dormim com ses marmotes,
i en obrir ets ulls estarem
plens de merda i en pilotes.

– VIII – Jaume Vidal Alcover explicava moltes històries secretes de les cançons. Per exemple, que la tornada de L’Estaca l’havia fet ell quan Lluís Llach els hi va mostrar La columna. La darreria dels anys 60 els principatins tombaven els anys i els caps-de-cantó, però no tenien l’accepció de tombar en el sentit de tirar en terra una cosa com els mallorquins. Ara ja s’ha fet popular. Un altre cas curiós és la tornada de Lluís Llach a La Gallineta, teixida igualment per Jaume Vidal sobre una glosa popular mallorquina de la postguerra:

Ses Gallines de Mallorca estan en revolució.

Diuen que no volen pondre, fartes de tanta pressió,

perquè diuen que ha de pondre qui es menja es pa i es segó.

La gallina diu que no, estan en revolució… N’Ovidi Montllor no va tenir una mà destre per refer les lletres, però mirau la curiositat!, Jaume Vidal Alcover té un llibre que es titula: Visca la Revolució!

LA REVOLUCIÓ
Si em permeteu l’expressió: visca la revolució!
Després d’aquestes paraules, molta gent s’esverarà.
D’altra potser no s’esveri, d’altra no em coneixerà.
I qui no hi estigui d’acord no li don pas la raó,
perquè és tan necessària com per la terra la saó.

Fixeu-vos que no la cant a crit sec ni amb passió,
la pronunciï amb respecte, amb tendresa i devoció.
No us penseu que vol dir guerres, ni destrosses, ni rancors.
Vol dir coses estimades: llibertat, justícia i raó.

No és pas aquest crit de pobres que amb ella volen ser rics.
Volem un món al dia i just, almenys per als nostres fills.
Encara que jo i d’altres la cridem amb impaciència,
ella vendrà el dia just, quan maduri la consciència.

Tots volem que vengui amb bones, sense sang, amb comprensió,
i si els burgesos no ho volen, llavors serà per collons.
Que la pau que entenem no es diu pas Constitució,
que volem un país lliure, foragitar tots els colons.

Si em permeteu com si no,
Visca la revolució!

– IX – Siau qui sou! És un vers de Miquel Costa i Llobera que constitueix un eslògan de referència. Quan parlam de cançó, parlam de la combinatòria entre dues arts, la literatura i la música. Bé és cert que hi ha cançons que no tenen lletra i emocionen com la millor de les poesies. És el cas de La Muixeranga, només per posar un exemple. A contrario sensu també hi ha poemes que tenen música sense notes. Seria el cas de Les Gorges que heu escoltat abans, però també ho és el poema d’en Guillem d’Efak bastit sobre el vers de Costa. I com que els versos que tenen música són lliures d’interpretar, igual que els va enramellar de notes Antoni Parera Fons, ara ho han fet els TAVERNERS amb senzillesa i bon to.

Siau qui sou!

Gimnèsies i Pitiüses,
mordales d’un mateix cranc.
Pitiüses i Gimnèsies
que les Mallorques formau.
Rajoles d’una fornada,
poncelles d’un sol ramell;
Gimnèsies i Pitiüses,
ales d’un mateix ocell.
Hem passat molta sendera
fins arribar aquí on som,
però la història convida:
Mallorquins siau qui sou!
El vell regne de Mallorques
el voldríen fer bocins,
per això la Història crida:
Siau qui sou, mallorquins!

Mentre resti una petxina
aferrada a un marès,
Pitiüses i Gimnèsies
no han de menar por a res. 
En la nostra llengua, un dia 
dictàvem la nostra llei 
i la nostra llengua sempre 
dictarà la seva llei. 

Tot quant un dia ens prengueren 
contra pau i amistat, 
contra honor i per la força… 
Ara ens ho han de tornar. 
No necessitem cappares 
que ens duguin de la mà. 
No som nins de mel i sucre 
i ens sabem governar. 

El vell regne de Mallorques 
mai no ens el faran bocins, 
per això la Història crida: 
Siau qui sou, mallorquins!

– X – Abans jo us he dit que la quantitat de vivències compartides amb Toni Roig em permetria fer-ne una conferència, només a base d’anècdotes. Una de molt personal, però que es pot explicar, és que jo anava a aprendre a ballar amb na Maria Ramis quan ella ja sortia amb en Toni, però encara no vivien plegats. Un dia, que ens topàrem tots tres, vaig fer saber a Toni Roig que na Maria era la meva al·lota. Ell va dir que li semblava bé, però a canvi la seva seria la meva filla Llibertat que aleshores tenia devers 4 anys. Passaren els anys i, periòdicament, la meva filla, amiga del ball, m’explicava que Toni Roig la feia empegueir, perquè sempre que la destriava enmig d’una rotlada li dedicava una cançó. Podeu entendre que per a mi Toni Roig, és molt més que compartir un compromís ideològic o unes cançons de combat, hi ha un component emocional que, en definitiva, és l’aspecte més important de la vida. He dit això en l’esperança que em perdonareu la confessió, la confiança, la indecència i la llicència.

Llicència

Llicència vull demanar

a voltros, bons balladors,

si em voleu deixar cantar

tres o quatre cançons.

Cantaré per no plorar,

ja som perdut l’alegria

què li fan a aquesta illa mia,

en dues la volen xapar!

Inútil és protestar,

diuen que són majoria,

els manca sensibilitat,

ens roben qualitat de vida.

Són grans especuladors

per omplir-se ses butxaques

de doblers que són de tots,

nissaga de pirates.

Hereus de Castella són,

lo que digui es ministeri,

recorden temps anteriors,

ens venen pa per misèria.

Tenen por a la llibertat

que fa les persones cultes,

creuen que som un ramat

pel pensament únic guiat.

Aquestes 10 cançons conformen el corpus d’un nou disc. Cançons populars i cançons d’autor (Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Toni Roig, Salvat-Papasseit, Lluís Serrahima, Marià Villangómez…), vestides amb les músiques d’alguns dels autors (D’Efak, Montllor, Roig) i d’altres (Maria del Mar Bonet, Uc…), però tot plegat, amb retocs a les lletres, músiques i versions amb el segell personal d’aquests joveníssims Càndid T., Marcel P., Pau M., i Pere L., quatre TAVERNERS que ens han volgut recordar, amb velles i vigents cançons de combat, que poble que canta…

Doncs això mateix: poble que canta no morirà!

Visca la Música! Visca la Poesia! Visca la Llibertat!

Amb gran desplegament dels mitjans de comunicació espanyols, l’abril de 2010 es va esbombar la notícia que la catalana Maria Hernández, doctora en filologia hispànica, havia descobert a la biblioteca d’Évora a Portugal poemes inèdits de Quevedo. Per televisió va llegir en castellà uns versos que jo recitava de memòria feia trenta anys en català: el conegut sonet En apreci d’estar enamorat, atribuït popularment al doctor Francesc Vicenç Garcia, el famós Rector de Vallfogona.

Vaig esperar que algú repliqués aquell descobriment que, d’inèdit, no en tenia res de res. Ha estat de bades. Ningú no n’ha dit pruna. Així, amb la complicitat tàcita del silenci, Quevedo, un escarni dels catalans i de Catalunya, encara en fa de les seves post mortem. En canvi, de Francesc Vicenç es posa en solfa tot; fins i tot si va existir o no. Com així?

*     *     *

QUEVEDO VERSUS FRANCESC VICENÇ

1. QUEVEDO

Nascut a Madrid l’any 1580, Francisco Gómez de Quevedo y Santibáñez Villegas va estudiar Teologia a Alcalà sense arribar a ordenar-se sacerdot. Durant l’estada de la Cort a Valladolid va guanyar fama amb una novel·la picaresca, La vida del Buscón, de la qual renegaria anys després. Va fer amistat i es posà al servei del Duque de Osuna amb qui va anar a Itàlia quan l’anomenaren Virrei de Nàpols, procedent del domini de la corona d’Aragó. Arran de la caiguda del seu senyor, l’any 1620 va ser desterrat fins que, dos anys després, Felip IV fou entronitzat. Aleshores, l’any 1922, tornà a la Cort, on participà de les tertúlies poètiques que organitzà el nou rei i on podria haver coincidit amb Francesc Vicens. En 10 anys i amb una llarga campanya va aconseguir, l’any 1632, ser nomenat secretari personal del monarca, tot i mantenir enfrontaments amb el Conde-Duque de Olivares. Contra aquest, l’any 1639, es diposità un escrit davall del plat del rei que va propiciar que Quevedo fos tancat a un convent, coincidint amb el doble enfrontament de Felip IV amb Portugal (que s’alliberà del jou) i Catalunya. S’ha dit que l’anticatalanisme de Quevedo obeïa a una estratègia per recobrar el favor del rei i ser alliberat, com va passar l’any 1643, dos anys abans de morir. No obstant, les invectives de l’escriptor contra els catalans són anteriors i no es pot descartar que fes ús d’elles en els combats verbals que hipotèticament va mantenir amb Francesc Vicenç.

Cal admetre que Quevedo atresorava més condicions de comediant i de glosador que no de poeta. Era punyent i sarcàstic, dominava el joc de l’escarni i la burla, s’entretenia en la imitació i la paròdia… La seva fama va néixer de les manipulacions que, sota el pseudònim Miguel de Musa, feia dels poemes de Luis de Góngora (1561-1627). Aquest, en veure que el jove provocador guanyava prestigi a costa de manipular els seus poemes, va respondre i, a banda d’establir una enemistat eterna, encara el va fer més famós. Així i tot, com a poetes, la comparança no té color. No debades els escriptors espanyols de la generació del 27 no varen tenir dubtes a l’hora d’adoptar Góngora com a referent.

Quevedo va tenir sempre vocació de bufó de la cort. Va copiar i atacar sense manies tots quants li podien fer ombra. En dona fe el pamflet que es va publicar a València contra ell l’any 1635, com es desprèn del títol: El tribunal de la justa venganza, erigido contra los escritos de Francisco de Quevedo, maestro de errores, doctor en desvergüenzas, licenciado en bufonerías, bachiller en suciedades, catedrático de vicios y protodiablo entre los hombres. En Quebebo, com l’anomenava Góngora que l’acusava d’alcohòlic, era un anticatalanista i un racista. Frases seves són: “El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”, “Son los catalanes el ladrón de tres manos”, “Son los catalanes aborto monstruoso de la política”, “Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido”, “El provecho que dan a sus reyes es el que da a los alquimistas su arte; promételes que harán del plomo oro, y con los gastos los obligan a que del oro hagan plomo”, “En tanto que en Cataluña quedase algun solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Amb aquesta manera de pensar, sembla bona de deduir la relació que hauria mantingut amb el seu rival en els possibles combats de l’any 1622 a la Cort de Madrid.

2. EL RECTOR DE VALLFOGONA

Nota biogràfica

Nascut el 1578 o 1579 a Tortosa, Francesc Vicenç Garcia i Torres estudià en el seminar de Barcelona i s’ordenà sacerdot a Vic l’any 1605. L’any següent s’incorporà a la rectoria de Vallfogona de Riucorb i va ser secretari particular de Pere de Montcada, bisbe de Girona. El 1622 es doctorà en Teologia. Segons la part més controvertida de la seva biografia, hauria estat convidat a la Cort espanyola a participar de les reunions literàries, on hauria destacat i provocat la gelosia d’altres poetes que l’amenaçaren de mort i provocaren la seva fugida. L’any 1623 va morir a Vallfogona.

Igual que en el cas de Quevedo, molt poques obres seves varen ser publicades en vida, amb la qual cosa es fa molt difícil assegurar l’autoria de les obres atribuïdes. Es coneix el sermó que va fer a Girona amb motiu de la mort de Felip III. Fins molts d’anys després de la mort, el 1703, no es varen publicar una part de les seves poesies. La Inquisició espanyola prohibí la seva obra, però el poble senzill la va mantenir ben viva a la memòria i feren protagonista l’autor d’una gran quantitat de facècies i d’acudits. La gran quantitat de biografies d’època que se li dedicaren, al llarg del s. xviii i bona part del s. xix, són una prova del nivell de popularitat que va assolir. (1) Al llarg del s. xix abundaren les auques i les publicacions humorístiques sobre la figura del Rector de Vallfogona. (2)

L’excessiva popularitat atapeí d’anècdotes la vida del rector i li atribuïren versos apòcrifs. A la segona meitat del s. xx i en plena Renaixença, fins i tot es posà en qüestió una part de la biografia. En concret, l’etapa que hauria estat a la Cort de Madrid, la fugida i el possible enverinament. Cal observar que els il·lustrats de la Renaixença acusaven Francesc Vicenç d’haver castellanitzat la poesia catalana. Fins molts d’anys després no es va revisar i suavitzar l’acusació, quan al contrari del que s’havia percebut, l’allau uniformitzadora de Castella en plena eufòria literària, incrementada amb els efectes de la Guerra dels Segadors (1640), hauria estat més nociva de no topar amb el prestigi popular d’un autor que havia escrit en català i amb una gran personalitat.

Un glosador de combat

L’any 1610 el rector va adreçar-se a un jove que va trobar en el camí: “D’on vens? Cap a on vas? Com et dius? Amb qui estàs?”. El jove respongué: “Vinc de Targa, vaig a Verdú, em dic Pere i no estic amb ningú.” La resposta rimada del jove, va fer que li demanés per ser el seu escolà. Una altra facècia, confirma el caràcter de glosador improvisat del rector i, alhora, del seu gran enginy i ocurrència. (3) Quan, durant l’estada a Madrid, anava a trobar-se amb Lope de Vega (1562-1635) que el volia conèixer, el va veure que mirava un nin que dormia sobre un banc de pedra i deia: “O el niño es de bronce, o la piedra es de lana”. El rector va respondre: “Qué más bronce, que no tener años once? Y, ¿qué más lana, que no pensar que hay mañana”. Davant l’enginy de la resposta, ajudat per l’accent català i la sotana, Lope l’abraçà: “Vuesa merced debe de ser sin duda el doctor don Vicente García”.

Tot i que no estan descrites les normes amb tot detall, és sabut i conegut que els primers jocs florals consistien en enfrontaments orals. Són nombroses les referències. Està documentat, per exemple, que el doctor Francesc Vicenç, ja molt malalt com a resultat de l’enverinament del seu enemic, en no poder participar a un “torneig poètich”, convocat amb cartells penjats a tots els pobles, que se celebraria a Girona dia 24 de juliol de 1623, va enviar-hi un dels seus deixebles. A Castella també eren freqüents les conegudes “justas literarias”. D’aquella època, estan ben documentades la de 1612 a Toledo o la de 1614 dedicada a santa Teresa de Jesús.

També està prou documentat que el rector no es limitava a participar als actes de caràcter religiós, sinó que bona part de la seva fama la va guanyar en els combats dialèctics més profans i, tal com acrediten moltes de les poesies que se salvaren de la cremadissa que en va fer poc abans de morir, la condició de sacerdot no va impedir que tractés temes eròtics i escatològics.

Les enveges de Madrid, persecució i enverinament

Encara que un poc llarg, és molt interessant llegir aquest fragment de la llegendària tragèdia de Francesc Vicenç escrita per un estudiós madrileny (4):

“La visita que el Rey Felipe IV hizo al principado de Cataluña en 1622, fue triste suceso para nuestro poeta, que a consecuencia de ella perdió la envidiable quietud de que gozaba, y por último la vida. Llegado el Rey a Barcelona, deseó, llevado de su afición a las letras conocer a los más señalados ingenios que ilustraban aquel país, y entre ellos al buen párroco de Vallfogona. Recibió éste orden de presentarse a S. M.; y lo verificó en una especie de audiencia académica, donde el monarca, rodeado de poetas castellanos y catalanes, le sujetó (dicen los biógrafos) a la más rigorosa prueba de sus talentos, habiendo dispuesto que todos los concurrentes le dirigiesen cuantas preguntas y cuestiones, serias y jocosas, les pudiese inspirar la más fina sutileza. Con la misma contestó a todos el doctor García (…) y el Rey quedó tan complacido y prendado de él, que le continuó sus favores, y al partir ordenó que se trasladase a Madrid, y allí se le presentase cuanto antes.

Recibió el Rey al doctor García con nuevas muestras de estimación; y desde luego le mandó concurrir á las reuniones poéticas de palacio. En la improvisación de comedias, frecuente en aquella academia de ingenios, sobresalía muy particularmente el ingenioso, fácil y agudo García. Los aplausos de que era objeto, y, sobre todo, las pruebas de aprecio que le prodigaba el joven monarca, le suscitaron envidiosos émulos que procuraron desconceptuarle, esparciendo papeles en que se le satirizaba y calificaba de ignorante coplero. La réplica que escribió a estos vejámenes irritó más a los libelistas; llegaba la encarnizada querella al mayor grado, cuando, noticioso el Rey, interpuso su autoridad manifestando muy expresamente su disgusto a los agresores; de los cuales algunos más señalados hubieron de reconciliarse aparentemente con el ofendido. Conociendo García lo mentido de aquellas amistades, combatido de recelos y alhagado con el recuerdo de su pacífica soledad, resolvió dejar la corte, y lo ejecutó secretamente, acompañado de su criado, dirigiéndose a Zaragoza, donde quiso descansar algunos días. Escribió a Lope los motivos de su determinación y la que había tomado de morir retirado y tranquilo en Vallfogona. Desgraciadamente, a los tres días de su estancia en Zaragoza, fueron (después de haber comido) atacados él y su fiel criado de un violentísimo cólico, acompañado de ardor y sed insoportables. El criado sucumbió; García pudo salvarse provocando el vómito. Las reticencias de sus primeros biógrafos son, acerca de este caso, bastante significativas; y a la verdad todos los indicios y antecedentes concurren a presentarle, como debido a un intento criminal.

Llegado a Vallfogona, los cuidados y auxilios médicos, el descanso y las condiciones de salubridad que allí le rodeaban, contribuyeron a restablecerle temporalmente. Vivió algunos meses ocupado en sus sagrados deberes. Pero habiéndose agravado su padecimiento con grave complicación, a primeros de agosto siguiente quiso prepararse para la muerte con ejemplo notable de piedad en un intervalo de mejoría que le proporcionaron los recursos médicos. Hizo escrutinio de sus papeles y entregó a las llamas la mayor parte de sus escritos. Cayó de nuevo en cama a los últimos de agosto, y rodeado de sus amigos, falleció el 6 de setiembre con la más ejemplar resignación, siendo de edad de solos cuarenta a cuarenta y tres años.”

Com a complement de la nota transcrita, a la biografia que escriviren els rectors de Banys i Pitalluga l’any 1700, encara es fa més èmfasi en les amenaces rebudes a Madrid i en els libels escampats contra Francesc Vicenç per alguns adversaris de les reunions poètiques de la Cort a qui el rei hauria recriminat. Segons la crònica, la fugida de Madrid s’hauria produït devers el mes de juny. La mort del criat a una fonda a Saragossa, va alertar el rector que s’hauria salvat d’una mort immediata, en purgar-se amb oli de ricí. Això no obstant, moriria tres mesos després. (5) Aquesta part de la biografia del rector es va donar per bona fins que, a partir de la Renaixença, en comptes d’un enverinament intencionat, s’apuntà que la causa de la mort del criat i de la seva malaltia podia ser un menjar en mal estat.

EL DESCOBRIMENT… MA NON TROPPO

La notícia referenciada al començament d’aquest article, va ocupar cridaners reportatges a les televisions espanyoles (6) i als diaris El Mundo, El País, La Razón, El Norte de Castilla, El Correo Español, ABC, Libertad Digital… Quina festassa d’espanyolitat es varen pegar! Provocava vergonya aliena llegir tants i tans de panegírics i hagiografies del “siglo de oro español” sense el més mínim pudor ni sentit del ridícul. Em recordava el divertit fragment dedicat, mireu les coses!, als filòlegs que exposa Erasme de Rotterdam (1466-1536) a L’elogi de la follia:

“Ai, els gramàtics! Estan d’allò més satisfets quan creuen descobrir en un pergamí una parauleta que la gent desconeix, o quan creuen desenterrar una inscripció mutilada, o un enllaç a una baula perduda. No cal ni parlar de quan fan ostentació d’unes poesies de mal gust, sobretot quan troben algú a qui agraden. Se senten posseïdors de la glòria i l’ànima de Virgili. En canvi, si un s’ha equivocat en el sentit d’un mot i, per atzar, un altre ho descobreix, per Hèrcules!, quina gran tragèdia i disputa, quantes i quantes invectives!”

L’espectacle contrastava amb el silenci de la premsa catalana. Ingenuament esperava que, a un moment o a l’altre, es desemmascararia aquell frau. Passaren els dies i les setmanes i ningú no va dir absolutament res. Me’n feia creus! No me’n sabia avenir! Com era possible? Vaig escampar la notícia, acompanyada de referències anteriors al poema en qüestió i només vaig rebre una resposta de Jordi Bilbeny. Han passat mesos i anys i encara ara ningú no ha desdit ni desfet el caràcter d’una troballa tan antiga, ja publicada i ben manyuclada. Passa d’hora d’aclarir les coses.

A una conferència que va fer a Palma, Harold Bloom va dir que a internet hi ha informació, però no hi ha saviesa. Avui internet és la biblioteca oberta més gran del món i una font d’erudicció que raja, cada dia amb més cabdal, sense aturar. Els cercadors han millorat la investigació i, tot i perdre moltíssimes hores de manera infrucuosa, permet aclarir històries amagades de manera deliberada. En el cas que ens ocupa, el gran descobriment no va resistir una mínima recerca i es va esvair en un alè. El poema en qüestió era conegut i ja s’havia analitzat feia mig segle per acreditats experts que havien descartat l’autoria de Quevedo. Fins i tot, Albert Rossich (Girona, 1952), ja havia analitzat i comparat les dues versions a La poesia eròtica del barroc (7) l’any 1987, més de vint anys abans de la tan celebrada notícia.

L’EUFÒRIA ES DESINFLA

De tot el rebombori del descobriment, allò que és indiscutible és la valentia agosarada de la jove investigadora i l’atreviment de l’editorial Libros del Silencio de publicar Francisco de Quevedo. Poesia inédita. Atribuciones del manuscrito de Évora.

La filòloga, amb només 28 anys, però més viva que una alatxa, explicava a les entrevistes que va acudir al manuscrit de la biblioteca d’Évora quan cercava material per a la seva tesi doctoral sobre el teatre del segle d’or espanyol. El manuscrit en qüestió, el codi CXIV/1-3, ja era conegut i motiu de referències i treballs anteriors d’Eugenio Asensio i, sobretot, de José Manuel Blecua (1913-2003), una autoritat acadèmica (Premi Sant Jordi 1983) i bon coneixedor del manuscrit abans de publicar l’obra completa de Quevedo l’any 1969.

La feinada de la filòloga va ser purgar els milers de fulls del codi. Va eliminar les falses atribucions a Quevedo de poemes d’altres autors (Bances Candamo, Cepeda y Guzmán, Juan de Salinas, Góngora, Figueroa, Lope de Vega) i, de la resta, va deixar només aquells que no apareixien a l’obra esmentada de Blecua. Aquí potser rau l’error principal, ja que si el recopilador de l’obra coneixia el codi i no havia volgut incorporar-hi aquells poemes, qualsevol atribució posterior havia de ser molt mesurada i raonada. Pablo Jauralde, un dels experts actuals sobre Quevedo, recomanà a la investigadora – tal com ella explica a una entrevista – que fos “cautelosa”, perquè les atribucions “siempre son muy discutibles”. Jauralde, en el pròleg del llibre, no s’està d’advertir-ho: “Cierto es que en algunos casos la valentía atribuidora de María Hernández es notable”.

ELS PLAGIS I LES PARÒDIES

El concepte d’autoria a la Castella dels segles XVI i XVII no tenia res a veure amb l’actual. En una època que no existien els drets d’autor, era molt habitual veure com els autors es plagiaven sense miraments. Se sap que Calderón de la Barca (1601-1681) va plagiar una obra de Carlos Alberto Cepeda y Guzmán (1640-1690), curiosament un dels autors a qui s’atribueix el sonet objecte d’aquest comentari.

Hi ha alguns casos de plagis demostrats de manera fefaent i indiscutible. És el cas del portuguès Francisco de Moraes que l’any 1567 publicà a nom seu Palmerín de Inglaterra, un llibre publicat a Toledo l’any 1528, amb un acròstic format per les inicials de les primeres quatre octaves del llibre, que deien: “Luis Hurtado, autor, al lector da saludos”. Clar que, per acabar d’embullar la cosa, el llibre no era altra cosa que una traducció castellana de l’anglès d’una altra obra que, alhora, era una versió de l’Amadís de Gaula. L’exemple demostra com la propietat intel·lectual no prové d’aquell temps.

A banda dels plagis intencionats dels mateixos autors, també era habitual de l’època atribuir falsament per part de tercers diverses autories d’una obra. En algun cas, eren errors intencionats dels editors que s’aprofitaven del nom d’alguns autors populars, morts feia poc, per vendre millor les obres d’altres autors poc coneguts. Fins i tot, hi havia falsificacions dels llibreters que manipulaven les caràtules dels llibres per promocionar-ne la venda. Finalment, hi havia adjudicacions errònies de lectors que confonien les obres. Tot plegat, conforma un món de confusions que també s’ha vist en el cas de les obres de William Shakespeare,(1564-1616), contemporani de Quevedo i de Francesc Vicenç.

EL SONET “INÈDIT”…

Descripción de la hermosura

Piojos cría el cabello más dorado,

lagañas hace el ojo más vistoso,

en la nariz del rostro más hermoso

el asqueroso moco está enredado.

La boca de clavel más encarnado

tal vez regüelda a hálito fatigoso,

y la mano más blanca es muy forzoso

que al culo de su dueño haya llegado.

El mejor papo de la dama mea

y dos dedos del culo vive y mora,

y cuando aquesta caga, es mierda pura.

Esto tiene la hermosa y más la fea,

veis aquí el muladar que os enamora,

cágome en el Amor y en su hermosura.

…I EL SONET CONEGUT (8)

En apreci d’estar enamorat

Sarna i polls cria lo cabell daurat,

lleganyes cria l’ull que és més cristós

i en lo nas del rostre més hermós

lo moc, que és verd i negre, està encollat.

Lo llavi del clavell més colorat

és pudent a vegades i asquerós

i la mà, hermosa i blanca, és molt fereós

que al cul de sa senyora hagi arribat.

D’aquest món, lo cony millor se’l veu pixar,

està a dos dits del cul, habita i mora,

del trassero polit ix merda pura

que a la bellesa fea sol deixar.

Est és lo muladar que us enamora?

Jo me cago en l’amor i en sa hermosura!

LA INDAGACIÓ

Quin va ser primer dels dos sonets? Algun dels dos és original? Pertany a algun dels sis autors a qui, de moment, ja s’ha atribuït? La feina està servida. Sembla clar que la versió catalana, tal com afirma Rossich en el treball abans esmentat, prové d’una versió castellana, però això tampoc no exclouria del tot que l’autor no fos Francesc Vicenç, perquè en els seus combats orals amb poetes forasters, possiblement utilitzava el castellà.

D’altra banda, a la versió espanyola transcrita, això del moc “enredado” és extravagant i, la manca de la preposició a en el vers 10 també denota que, com a màxim, no passa de ser una transcripció. També resulta un contrasentit, en el cas del sonet castellà, el canvi de gènere que fa del personatge que es descriu, passant d’un home a una dona. Molt més coherent, en canvi, el sonet català que, a tot moment, es refereix a una senyora. Els títols també són diferents i, mentre el sonet castellà se’n riu de l’hermosura, el català ridiculitza l’amor.

En el curs de la recerca, he vist una altra dècima de Francesc Vicenç que, per la gran simil·litud amb el missatge del sonet, convida a la reflexió:

Quan veig la cara més bella

m’apar per moltes raons

capsa de destil·lacions

i me la imagino vella:

Dela boca més vermella

ix lo reumàtic gargall,

i la postura i lo tall

de gràcia més peregrina,

una pudenta letrina

porta encoberta davall. (9)

NOTES

(1) Vg. http://ca.wikisource.org/wiki/Protestaci%C3%B3_dels_rectors_dels_Banys_y_Pitalluga http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12583859723477162098435/index.htm

(2) Vg. arxius adjunts REVISTA i AUCA

(3) De l’enginy i capacitat de l’autor vg. http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=ms_vb185 “L’analisi del múltiple acròstic” de Màrius Serra. Molt interessant.

(4) Cayetano Alberto de la Barrera y Leirado (1815-1872), biògraf de Lope de Vega, va publicar un interessant Catálogo bibliográfico y biográfico del teatro antiguo español: desde sus orígenes hasta mediados del Siglo XVIII (Madrid, 1860). A l’extensa biografia de Francesc Vicenç diu: “Nada más sucio que algunos de sus versos; pero en todos ellos chispea el ingenio y resalta la agudeza; en sus obras festivas, García es un Góngora sin la mordacidad. La expresiva sencillez de la lengua catalana realza más la dulzura de algunas composiciones serias, amatorias y filosóficas, en corto número, que encierra el tomo de sus versos.”

(5) La presència a la Cort espanyola del rector, també va ser recollida per Fèlix Torres Amat (1772-1847), bisbe d’Astorga que l’any 1836 va escriure Mermorias para ayudar a formar un Diccionario Crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña. L’autor, del Llobregat, també va ser senador i apostà per reivindicar la llengua i la cultura catalanes.

(6) Podeu veure i escoltar María Hernández llegint el poema:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/television/filologa-catalana-descubre-poemas-ineditos-quevedo/746972/ (TVE, 16 d’abril de 2010) Penjat també a http://www.youtube.com/watch?v=7jHhSaFabTI

(7) Caplletra. Revista de filologia. Núm. 2 València, 1987. Podeu llegir l’article a: http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12160545341252617432435/p0000007.htm#I_10

(8) El me va regalar imprès l’amic Biel Camps i Moranta l’any 1983 i el vaig aferrar al suro de la cuina de casa meva. Allà, encara ara, “habita i mora”.

(9) Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir Santa Bàrbara de F. Vicenç Garcia (Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1987, edició a cura d’A. Massip i J.F. Massip)

La gran sort de Llorenç Villalonga és la d’haver gaudit d’admiradors incondicionals. No hi hauria res a dir, perquè hi ha opinions de tots els colors i totes respectables, encara que no sabés escriure amb pulcritud ni en català ni en castellà (1). El problema sorgeix quan els qui el consideren un bon escriptor pretenen no només justificar la conducta incívica, no només minimitzar els efectes dels seus escrits, sinó falsejar-ne la biografia i, encara més, atribuir-li mèrits usurpats als qui no anaven d’ell, coneixedors de les seves malifetes. Tanmateix, paraules són paraules i fets són fets!

Aquí i ara, com a complement a anteriors articles, he enfilat tres dùpliques que, feia estona, reclamaven pegar bot dels calaix al paper. No serà encara la darrera paraula.

*     *     *
La il·lustració mostra la caràtula de les memòries d’un soldat metge (Palma, 1976)
*     *     *

Primera Dúplica (acte de reparació i homenatge)

La publicació del llibre El calvari d’Antonio Espina i de Guillermo Roldán de Josep Massot i Muntaner, a més de relatar les peripècies dels dos processats, escata i posa en evidència el fals paper salvador que s’atribuïa Llorenç Villalonga del qui va ser governador civil de les Balears l’any 1936. (2) No només això, sinó que aclareix qui va ser l’autor dels informes psiquiàtrics oficials que resultaren determinants: Bartomeu Mestre Mestre, com ja havien escrit Llorenç Capellà i altres autors.

El gener del 2000, la Casa Catalana de Mallorca (avui dissortadament desapareguda) va organitzar un homenatge al psiquiatre i escriptor Bartomeu Mestre (1914-1996), amb un recital poètic de la seva filla Maria del Carme, d’un dels seus néts, Òscar Aguilera Mestre, i jo. (3) A més de dir alguns dels seus poemes de guerra extrets del llibre Tenc la boca eixuta de cridar-te (1972), vaig escriure i llegir el que transcric.

 

DEIA COSES

Deia coses incòmodes (era insolent),
coses intel·ligents (per lúcid i ocurrent),
coses tràgiques (no era un inconscient),
coses evidents, perquè era un racionalista demolidor,
coses d’incrèdul, perquè era escèptic, hipercrític i culte,
coses reflexives, perquè era un pensador,
coses divertides, perquè esmolava la ironia,
coses vivencials, perquè era un humanista.
Deia coses; moltes de coses.

Deia que tractava molts de casos perduts.
Així, per la consulta, hi desfilaven
militars, lladres, putes, canonges,
pacifistes violents, macarrons i monges,
polítics i, fins i tot, fins i tot poetes!
Deia que preferia un electroxoc
abans d’un tractament químic.
Deia que Ramon Llull necessitava
un container d’antidepressius,
però reivindicava la saviesa del Foll.

Tenia amics a l’esquerra i a la dreta
(molts més a l’esquerra – deia),
entre d’altres un teòleg poc convencional.
Deia que no creia en un club d’il·luminats
proclamats portaveus d’uns déus prêt-à-porter
3 x 1, com engatussen els grans magatzems.
Com creure en un déu sàdic
capaç de fer clavar un filla a una creu?
O, vaja quines feines!, en un dimoni
dedicat a tirar nines dins d’un pou
quan el més suau psicòpata és molt més satànic!

Diagnosticava un mòn anèmic d’ètica
i sobrat de pes per excés de moralina.
Patia de rebuig visceral contra els cretins.
Potser per això, patia una punxada al ventre
si veia retre honors a un novel·lista,
company metge de guerra a l’hospital psiquiàtric,
perquè coneixia bé la bèstia que amagava
capaç de delatar i d’incitar l’odi i la matança
contra els qui preferien la llibertat a l’ordre.
I si oi li feia el personatge més n’hi feia
la cort d’estúpis que, encara ara, l’exalcen;
la colla de sanats que avui l’exhorten.

Deia que viure és caminar amb la mirada oberta;
que, més que el foc, és perillós el fum,
perquè ofega i muny els ulls de les persones;
que els morts parlen, però no gemeguen;
que el plaer no sempre és bo, però el dolor sempre fa mal.
Deia que el cervell no té secrets,
que és en el cor on s’amaguen els dubtes.
Deia que guaitar per la retxillera de l’ànima
provoca pànic i vertígen;
que s’ha de mirar als ulls abans de dir t’estim
o abans de receptar una capsa d’anxiolítics.

Deia que la pau és un fet casual extraordinari,
perquè la guerra certifica l’estultícia humana
i que qui estigui lliure de pecat
que gosi tirar la primera pedra!
Deia que estimava els sensibles,
que admirava els senzills,
que respectava els discrets,
que menyspreava els mediocres…
Pobre de qui és creu d’acer blindat!
Qui només té sensacions roman raquític
que per créixer es requereixen sentiments.

Deia que el millor de la vida era l’amor,
que el millor de la poesia era l’amor,
que el millor de l’amor era l’amor,
que, a una illa deserta, hi portaria
un llibre, una amiga i una barca.

Quan jo jugava a ser Jaume I
em deia que, com ell, seria dels vençuts;
una honorable funció. Tal com ell deia:
un mercenari més dels no-venuts,
un arquer de fletxes a la lluna,
un realista clam a la utopia.

Quan, més grandet, ja em dedicava
(amb molta més passió que encert)
a encetar pomes i a procurar parlar en doble sentit,
quan em pensava ser roca de granit,
em definí “sensible” per sorpresa.

Quan enterràrem mon pare
assenyalà amb el dit
el marbre blanc d’un calaix de la teringa:
“Aquest ha de ser el meu” – va dir –
i allí reposa.

En aquest món d’inseguretat i por,
en aquest espai de silencis covards,
en aquest temps d’atropells i traïcions…
deia coses; moltes de coses!

PS.- També record, agraïda i llèpola memòria,
els panellets de vermell d’ou de Can Fresquet
enfilats en un rosari de tots sants.
Fer de padrí jove a Mallorca
exigeix algunes hipoteques. Gràcies!

 

Segona dúplica (autojustificació tardana?)

El desembre de 2009 es va presentar a Palma l’edició facsímil de la revista La Nostra Terra (1928-1936), amb un estudi previ que em va exigir molt de temps i feina intensa. Carles Cabrera en una més de les seves acurades i minucioses crítiques, després de qualificar el meu estudi com a “extens, rigorós i interessantíssim”, en una observació final em feia aquest retret:

“Una sola objecció he d’assenyalar a la introducció de Mestre i és el fet de dedicar més temps del que mereixeria a la sens subte reprovabilíssima i ignominiosa actitud de l’escriptor Llorenç Villalonga durant el conflicte bèl·lic. Si Jaume Pomar va convertir en hagiografia, com diu Mestre, la biografia de Villalonga, el que va “Balutxo” és una diatriba en tota regla de l’autor de Bearn, certa i implecable en el fons, però que tindria més sentit si ho publiqués en un estudi a part que no pas en el pròleg de La Nostra Terra.” (4)

Tot i la respectable opinió del crític, crec necessari aclarir que l’extensió que vaig dedicar a Villalonga derivava de l’extens i intens atac que l’escriptor va fer a la revista i als seus col·laboradors. Vaig defugir entrar en els majors desbarats de l’escriptor per centrar-me, únicament, en els articles i les invectives (amb falsedats eloqüents) que l’escriptor adreçà contra La Nostra Terra, objecte permanent d’una malaltissa obsessió. També vaig dedicar un apartat a Mort de Dama, en tant que aquest llibre constitueix una agressió frívola i injusta contra la revista. Vaig dubtar, com apunta Cabrera, de transportar l’anàlisi dels atacs de Villalonga a una altra plataforma, però finalment vaig tenir clar que l’estudi hauria romàs coix i no s’hauria entès, almenys en tota la seva magnitud, la persecució que, arran de l’aixecament feixista militar, els germans Villalonga practicaren contra els col·laboradors de La Nostra Terra, a la qual l’autor de Bearn va fustigar de manera implacable, exemplar rere exemplar, durant els vuit anys i mig de vida literària.

Tercera dúplica

El diumenge 7 de novembre de 2010, quan encara sortien comentaris elogiosos a l’edició de La Nostra Terra, sense esmentar directament la publicació ni l’estudi previ, José Carlos Llop va publicar aquest article al Diario de Mallorca:

PRIMICIA: ¿fue Villalonga Jack el destripador?

Cuando oigo o leo que Llorenç Villalonga fue falangista y anticatalanista, me pregunto cuántos años va a tardar en descubrirse que también fue Jack El Destripador –con lo que Scotland Yard, sin duda, me condecoraría con el lazo de la Orden de Sherlock Holmes–, o que durante unos meses vivió en la comuna capitaneada por Charles Manson y fue el responsable intelectual –así se le llama ahora– de sus tropelías criminales. Son dos líneas de investigación académica que desde aquí ofrezco a quien desee profundizar en ellas: a lo mejor acaban regalándole un doctorado.
En el verano de 1936, Llorenç Villalonga había publicado Mort de Dama y dirigía la revista Brisas, un magazine mensual entre frívolo y vanguardista y, desde luego, la publicación periódica más moderna y elegante de la Mallorca del siglo XX. Una tarde, de visita en casa de su amigo Moragues Monlau, éste –que es falangista– le aconseja afiliarse a Falange Española. Villalonga tiene 38 años y ha sido, en el período de entreguerras, un hombre de costumbres liberales –aunque de pensamiento político conservador– que ha desatado cierto escándalo entre la buena sociedad palmesana con su novela. Son tiempos difíciles: el golpe de Mola se ha convertido en guerra civil y a la intemperie apenas hay protección. Él lo sabe bien, pues es uno de los que ha encubierto al gobernador republicano y escritor Antonio Espina, internándolo en el Manicomio Provincial –del que es subdirector– para evitar que lo fusilen. Moragues insiste y Villalonga sale de la casa de San Felio –el carrer de Ses Carasses– dispuesto a vestir camisa azul y uniforme, cuando los uniformes –salvo el de su padre, militar de Artillería– no le gustan ni poco, ni mucho. Se alista, como médico que es, en Falange Sanitaria y hace guardias de defensa civil en las cercanías del Mercado Central de Palma y en un centro de socorro de la Defensa Pasiva. Tan pasiva que apenas tiene que socorrer a nadie.
Poco después del desembarco de Bayo, corren por Palma rumores sobre las represalias en Manacor. Se habla de fusilamientos masivos y –en voz muy baja– del brutal, vil y repugnante comportamiento con un grupo de enfermeras que acompañaban a la expedición. En el bar Formentor se reúnen varios médicos: uno de ellos, parece, estuvo allí. Villalonga, mirando al aire, critica la falta de piedad con los prisioneros y alza la voz recriminando el crimen de las enfermeras. Él, tan frío siempre. Villalonga se dirige al bárbaro, que enrojece de ira. Hay un tenso enfrentamiento verbal y en los ojos de su oponente, Villalonga –que ya no mira al aire– detecta la enemistad de por vida y el odio que se incuba en las guerras civiles. No es absurdo pensar que, en ese momento, recordara las palabras de su amigo Moragues Monlau sobre la dificultad de los tiempos y la intemperie.
He contado estas dos anécdotas –la de Antonio Espina y la del Formentor– porque no suelen surgir frecuentemente cuando se habla del falangismo de Villalonga. Se citan sus charlas radiofónicas –tan parecidas a sus artículos de Centro, publicados durante la República– y un poema del que se arrepintió y que pertenece más a la estética jungeriana de Tempestades de acero que a la villalonguiana, tan refinada y afrancesada. Pero hay una leyenda negra de Villalonga –uno de cuyos fundadores fue el poeta Blai Bonet, que no lo soportaba– que se pasea como un fantasma cada vez que se habla del novelista. Y que está basada en su reaccionarismo político –¿es delito no ser progresista?– y en su anticatalanismo durante la República, transformado después en indiferencia y desinterés. Respecto al anticatalanismo villalonguiano, se usa el término como sinónimo de no se sabe muy bien qué perversión moral. Como si ser pancatalanista otorgara un certificado de integridad, rectitud y bondad humanas, y no serlo sumiera a su poseedor en una inmunda poza de pecado. ¿Acaso no hubo catalanistas que durante la guerra vistieron el mismo uniforme que Villalonga? Pues la verdad es que sí y no sólo uno o dos. Y en cambio se pasa de puntillas sobre el asunto –o se desconoce: hay que borrar rastros– y sólo se proyecta sobre Llorenç Villalonga, que es uno de los dos pilares de la novela catalana del siglo XX (el otro es Mercé Rodoreda). En cuanto a sus ideas políticas: ¿alguien puede afirmar honestamente que ser reaccionario lo hizo peor escritor que si hubiera sido lo contrario? Porque en este caso estaría dispuesto a afirmar donde sea que Villalonga es tan buen escritor por distintos motivos, desde luego, pero que uno de ellos es, precisamente, su conservadurismo. En su literatura es así: las cosas como son. He llegado a pensar que lo que molesta de Villalonga no es que fuera falangista un par de años, que escribiera Bearn en castellano, que no fuera catalanista, que tuviera el rostro inexpresivo de un mayordomo inglés, o que se mantuviera distante de las costumbres intelectuales de la época. No, lo que más molesta de Villalonga es que sea tan buen escritor –salvo en su estilo, que fue tan pobre en formas como rico era en narratividad e ideas– y que poseyera una cultura –sobre todo XVII y XVIII franceses, su armazón intelectual– bastante insólita por estos pagos. Y que fuera feliz escribiendo, al margen de todo. En fin, que se saliera por completo del paisaje habitual. Como todo eso no puede mermarse, se va a por la persona, que ya no está. Así nos las gastamos en el mundo de la cultura: encumbrando a mediocres e intentando derribar a maestros. Repito: convendría investigar a fondo porque estoy seguro de que por algún lado están las pruebas que confirman que el médico Lorenzo Villalonga fue, en verdad, el auténtico Jack El Destripador. Aunque jamás pisara Londres y el victorianismo le cayera lejos. En el tiempo, se entiende. Y ahora que lo pienso: incluso es posible que matara a Kennedy. Que alguien compruebe dónde estaba ese día y además de un doctorado, quizá gane el Pulitzer.”

Del conjunt de la gracieta literària molt a l’estil de Villalonga (i ho dic a satisfacció de l’autor), es podrien disseccionar i posar en solfa moltes de les afirmacions. Just al començament, per exemple, l’afirmació que Brisas era avantguardista i la publicació periòdica més moderna del segle XX. No és aquesta l’opinió de Francesc de B. Moll, de Gori Mir, de Josep Massot i Muntaner, d’Antoni Marimon, d’Antoni I. Alomar i de tants d’altres que, en un lloc preferent amb els mateixos valors de l’articulista, consideren (mirau quines ironies!) que és La Nostra Terra. La resta d’afirmacions (l’autor mai no diu que ho creu o ho pensa, sinó que ho sentencia de manera taxativa, a l’estil del seu mestre) van en la mateixa línia, divergent fins a les antípodes del que jo crec i pens. Malgrat tot, no vull discutir les coses que són opinables, sinó les mentides. Això és el que vaig fer amb els escrits de Villalonga i, ara, amb la falsedat que, mimèticament, assumeix i fa seva sense comprovació José Carlos Llop: “[Villalonga] es uno de los que ha encubierto al gobernador republicano y escritor Antonio Espina, internándolo en el Manicomio Provincial –del que es subdirector– para evitar que lo fusilen.”

Això no només és fals, sinó que el procès ara publicat contra Espina deixa clar qui va fer l’informe i qui el signà. També es veu que, si bé en un primer moment, Vilallonga s’aquietà al que havien dictaminat el psiquiatre Mestre i el metge Antoni Rossell, a poc a poc, afluixa i corregeix les seves anotacions a l’historial clínic de l’ingressat per posar èmfasi en la millora progressiva de la salut mental del malalt. Així va ser com es determinà que Espina fos donat d’alta i el duguessin de nou davant dels tribunals. Sortosament, ja finalitzada la guerra, en un període de menor violència.

Gràcies a la publicació del procés, contra el que Villalonga deixava caure trenta anys després de la guerra i contra el que han divulgat els seus apòstols, s’ha pogut constatar documentalment que l’escriptor no va salvar la vida d’Espina ni de ningú. En canvi, sí que va incidir molt, i sempre molt negativament, en la repressió i en atiar els assassinats.

La segona “prova” que l’article aporta per rebaixar el comportament de l’escriptor, és l’anècdota de la tertúlia del Bar Formentor descrita a les pàgines 83 i 84 del llibre ¿La última palabra? que il·lustra aquests comentaris i que vaig sentir de boca de l’autor, amb detalls mai no publicats i, per a mi, rellevants. És cert que Villalonga s’exclamà contra l’assassinat a Manacor de les milicianes detingudes de la Creu Roja internacional (“encara que fossin putes”), però cal contextualitzar el grup i la conversa, pequè ell, sempre enfant terrible, era part damunt de tot un agitador i un provocador. La tertúlia indicada va ser el mes de setembre de 1936, just després de la retirada de Bayo i quan el seu germà Miquel controlava i dirigia la intel·ligència de la repressió. Llorenç Villalonga feia el paper de la fura per aixecar la caça. No va tenir cap mirament en aprofitar-se de la confiança dels seus hipotètics amics contertulis, els germans Vicente i Virgilio García Peñaranda, als quals va fer mostrar el llautó republicà i, en significar-se, anaren a pegar amb els ossos a la presó i, en el cas de Virgilio, cínicament defensat per Miquel Villalonga en el Consell de Guerra, el desproveïren de la seva feina de metge a l’Hospital Militar. Bartomeu Mestre era molt possiblement en el cas de la tertúlia comentada, l’objectiu de Villalonga, perquè en anteriors ocasions ja li havia manifestat el seu rebuig als afusellaments. Villalonga pretenia que ho digués en públic i no li va anar bé, perquè el psiquiatre felanitxer va endevinar i esquivar el parany.

La manifestació de la tertúlia del Bar Formentor, enmig d’un grup de metges falangistes o militars, tots mallorquins i tots parlant en castellà, només tenia per objectiu dur el debat a una pregunta provocativa; una pregunta que ell s’havia fet, però que volia valorar en la reacció dels altres : “¿Y si Franco perdiera la guerra?” En la millor de les possibilitats d’un atac temporal i efímer de pacifisme, allò que cal analitzar és si mai, tant abans com després de l’anècdota del Bar Formentor, Villalonga va exclamar-se en contra dels afusellaments. Doncs, no. Ni una paraula escrita de pau o de pietat. Ben al contrari, des de setembre de 1936 fins a l’agost de 1937, continuà reclamant exterminar (sic) els que ell decretava “antiespañoles”. 

La resposta a la pregunta directa de la sàtira que fa Llop és no. Evidentment, Villalonga (1897-1980) no va poder ser l’autor dels crims de Londres de l’any 1888, però s’acosta molt més al desconegut psicòpata que no al Sant Llorenç Villalonga que han pujat als altars els seus admiradors. Malgrat no poder lluir amb orgull el títol de Jack el destripador que, ben previsiblement, li hauria complagut, l’escriptor va ser moltes altres coses: racista, misògin, franquista, mussolinià, hitlerià, nazi, feixista, falangista, classista, anticatalanista, covard, traïdor, sàdic, Pep Gonella (còmplice directe, si més no) i, a més de tot això, un mal estudiant i un pèssim professional de la psiquiatria. (5)

Quant als seus valors literaris, la meva opinió és que, de no haver estat per la mà destra de Joan Sales, l’escriptor que va preferir fer d’editor i que, així com va aconsellar i dirigir Mercè Rodoreda, va apedaçar els originals de Villalonga i els va millorar notablement, no hauria estat l’escriptor exageradament reconegut que ha arribat a ser. Crec que allò que més molesta als qui estiren la corda del bota fumeiro per ventar d’encens Villalonga és el seu estrepitós fracàs. La llengua que ell va menystenir i combatre va ser la que el va salvar de l’oblit. És el mal que, almenys fins ara, han patit tots els escriptors mallorquins que han decidit escriure en castellà. En el millor dels casos, no passen de ser uns simples provincians. Això és el que fa més mal del fals mite.

 

(1) Vg.- Josep A. Grimalt“Llorenç Villalonga i la llengua catalana” dins de n. 34 Estudis Romànics (2012):http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/viewFile/60761/61017

(2) Vg. una espipellada al llibre: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/dos-calvaris-embolicats-en-un-present-de-quaresma/

(3) Vg. arxius adjunts amb referències a aquell acte: Homenatge, Anunci, Article,  Premsa1, Premsa2, Premsa3, Premsa4, Premsa5, i Premsa6

(4) Vg. arxius adjunts BELLVER1 i BELLVER2 per llegir la crítica completa

(5) Vg. Patografia de Llorenç Villalonga http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239064 i Mort de dama; un pamflet per desmitificar http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239577

Dia 19 d’agost de 2006, convidat per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana i juntament a Till Steegman i Joan Domenec Ros, vaig participar a la presentació pública de l’edició d’aquell any del Correllengua. L’acte es va fer a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada del Comflent, a la Catalunya Nord o, com deia Guillem d’Efak, a la Mallorca continental. Transcric la meva intervenció.

*     *     *
La fotografia correspon a l’acte de presentació.

*     *     *

Arran de l’aixecament militar-feixista de 1936, alguns catalanistes de Mallorca amenaçats de mort, varen afiliar-se a Falange Española per salvar la vida. El qui havia estat director de la revista La Nostra Terra, Antoni Salvà, es va vestir de blau i va advertir a Miquel Ferrà que si no l’imitava, l’afusellarien. La resposta de l’escriptor, a risc de pagar-ho amb la vida a una Mallorca en guerra dominada per l’exèrcit revoltat, va ser un poema que constitueix una proclama de lleialtats i un emblemàtic programa de resistència i d’esperança. Dedicat a l’estelada, el poema retreu una visita que Salvà i Ferrà feren plegats a Sant Martí del Canigó, just al costat d’on som avui, la segona quinzena d’agost de 1931, ara fa 75 anys en clau!

L’ESTEL

Companyó que ens has deixat quan el cel s’entenebria,
quan l’Estel, velat de sang, un fum d’odis obscuria,
tu que a l’hora del gran dol abandones la família
i la nostra antiga fe en la prova renuncies.

Vindrà un jorn, sols Déu el sap, que a la llum de l’alba grisa
la coloma de la Pau tornarà amb el brot d’oliva.
Un buf d’aire esfondrarà els castells de la Mentida,
i la nua veritat brillarà de llum vestida.

Si, enyorós del que has deixat, ton esguard que fou tan simple,
albirés de nou l’Estel dins un cel net de calitges,
Sant Martí del Canigó, on pregàrem junts un dia,
i Sant Jordi i Ramon Llull, fent brostar les arrels vives,
t’acompanyin de bell nou al costat dels qui t’estimen.

Jo no em moc del meu camí, companyó, jo no en sabria;
vull morir fidel a Déu i a la Dama que he servida,
a l’amor posada en creu i a l’Estel, que fou ma guia,
me l’he ben clavat al cor, sols amb ell l’arrencarien.

Crec que enguany, per commemorar el 10è aniversari, la CAL ha escollit el millor lloc possible per presentar el Correllengua. Amb un parell de dades confirmarem la bondat de l’elecció. Som a Prada del Conflent, al costat de Perpinyà, capital de l’antic regne de Mallorca, al peu d’un dels primers i més emblemàtics referents de la història de Catalunya: el Canigó o La Pica, com l’anomena la gent de la contrada. I si el Canigó és la senyera, l’estel és Sant Martí, des d’on la flama de la llengua ha davallat, com un torrent, moltes de vegades cap a tots els indrets de la nació. Segons les dades més fiables, l’abadia va ser fundada l’any 1006 (és a dir, fa un mil·leni!). L’any 1902 s’hi celebraren els Jocs Florals que s’havien prohibit a Barcelona. L’any 1922, mentre reposava la seva malaltia a un balneari de Vernet, just aquí al costat i al peu de l’abadia, Joan Salvat-Papasseit va escriure:

LES GORGES

A Sant Martí del Canigó 
la veu ressona que us esglaia. 
Diu: Catalunya! 
i la remor 
sempre contesta: Esclava a Espanya. 
Si prens coratge 
els ulls al cel 
i alces el braç -gest de venjança, 
a Sant Martí sents una veu 
i a cau d’orella: 
També a França.

Si, a les dades descrites, hi afegim que aquest indret és terra catalana d’acolliment (recordem Josep Puig i Cadafalch, Joan Alavedra, Antoni Rovira i Virgili, Pau Casals o Pompeu Fabra), (1) certificarem que la força que va commoure Verdaguer per escriure el seu poema més famós, amb el nom de la roca gegantina, fita del centre i l’origen de la llengua catalana, és viva i ben viva. I si és viva la força, viva és la llengua i l’hem de fer sentir viva, activa, creativa, emotiva, participativa… Escampem-la! Cap al sud i la mar! Vall avall! Que corrin arreu la llengua i la flama! Això és el que CAL!

(1) A l’arxiu adjunt (REFUGIATS) podreu veure algunes de les persones establertes a Prada del Conflent.

Desprès de les presentacions de NIcolau Cañellas (1) i de Margalida Capellà (2), dia 30 de juny de 2010, al Centre de Cultura de Sa Nostra de Palma, vaig llegir el text que transcric.

*   *   *
Il·lustració d’Esperança Mestre

*   *   *

SÍ, JO VAIG CREMAR LA PELL DEL DRAC!

Si jo fos mínimament viu, per quedar com un sucre, em limitaria a agrair la vostra assistència, a la Fundació Sa Nostra i als amics que la regeixen la cessió d’aquest espai, i finalment em tocaria dir que els presentadors han parlat molt bé, que ho han dit tot i acabar amb un “no tinc paraules”. Però no és cert, tenc una xerrera que m’alça, tenim aquesta sala fins a les 21 h i no són temps de tudar res i, d’altra banda, qui no vol pols que no s’acosti a l’era. Aquests dos padrins joves, m’estimen i ens han embatumat amb mentides pietoses! Jo vull parlar d’allò que no surt al llibre, però que hi és. Vaig dibuixar la narració com aquell poema visual de Joan Brossa que mostra, sobre fons blanc i en lletres negres, un alfabet incomplet, on hi manquen la Ce, l’Hac i l’E que són les que, per absència, destaquen i conformen una elegia a Ernesto Guevara. La novel·la imita el poema i il·lumina allò que no hi ha: intel·ligència emocional; un cor ple de seny amb un cervell ple de tendresa. L’absència de les idees i dels sentiments és allò que sura al llarg del relat, per enyorar-les.

Aquesta novel·la esmussa! Com el guix quan gisca la pissarra o les ungles quan freguen una paret de calç. La narració té aquest objectiu: provocar una impressió aspra. No he escrit mai per agradar. Per agradar procuro altres habilitats. Jo escric per fer sentir la gent viva, per fer-la resistir, per dotar-la de coratge, per untar d’oli les frontisses del pensament; per inquietar! Aquest llibre fuig de les modes a l’ús a plena consciència. No és un manual d’autoajuda. No fa la patografia dels personatges ni força l’hermenèutica de desxifrar simbolismes ni l’eugenèsia d’analitzar mutacions de la condició humana. No és una novel·la negra, no hi ha coloraines, ni concessions, ni fantasies literàries. Per a no tenir no té ni un final sorprenent, perquè el final ja és al resum de la contracoberta. No és una novel·la d’estiu ni un llibre per passar gust, sinó una provocació, escrita sense pietat i defugint el lluïment.

És una fotografia sèpia, feta amb els ulls d’un monstre, de la reculada de Mallorca. Els ingredients són: estraperlo, contraban, olimpíada cultural, guerra, postguerra, fam, por, mort, el darrer vell marí, son coletes, congrés eucarístic, la nit de les verges, les matances, l’estreptomicina, les minyones, la misericòrdia, més fam, més por, més morts… Com a dramatis personae compareixen Eusebi Estada, Aurora Picornell, Pere Oliver i Domenge, Cosme Bauçà, Salvador Galmès, Perón, Salazar, Maria Antònia Salvà, el bisbe Miralles, Bayo, Plató, Maquiavel, a més de senyors, militars, maçons, xuetes, falangistes i capellans.

La idea ve d’enrere. L’any 1970, en sortir d’assajar de La Protectora, alguns comediants anàvem a fer un suret a la bodegueta El Quinto Toro que hi havia al cap de cantó just davant del teatre. A vegades, compareixia un personatge que feia ostentació d’haver matat en nom de Déu i de la Pàtria. Era un provocador alcoholitzat. L’amo en Biel, el taverner, aguantava les bravates amb un control exemplar, tenint en compte la seva peripècia vital. Havia pogut fugir a Menorca amb una barca que havia estat metrallada i l’havien donat per mort. De fet, sa mare va estar més d’un any a saber que s’havia salvat. Després d’un temps a la presó, va refer la vida com va poder. Aquells dos homes, el feixista i el republicà, eren els estereotips de dos móns extrems. El d’uns vençuts refugiats en el silenci i el d’uns vencedors exhibicionistes. Dos móns que no s’han esvaït, perquè s’ha pegat una portada a la memòria sense la terapèutica bugada reparadora. Els vençuts assumiren la culpabilitat dels vencedors i, per protegir les famílies, varen fer seu un discurs per exorcitzar qualsevol busca de venjança i d’odi.

La darreria dels anys 80 vaig fer feina a la barriada de Son Espanyolet. Allà vaig conèixer Magdalena Ripoll Ramon, esposa de Florenci Tor i Camprubí, cap de les forces d’assalt a qui Lluís Company designà responsable de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. Va desaparèixer el gener de 1939, poc després de néixer la seva única filla, Eva, sense saber que patia una acusada discapacitat mental. Na Magdalena, després de la guerra, va tornar a Mallorca i va dedicar la vida a atendre la filla i a mirar de saber què havia estat del seu marit. Les gestions que vaig fer amb Heribert Barrera no varen aclarir res i va morir abans de ser entrevistada per Llorenç Capellà, quan Eva, “la nena”, ja tenia 60 anys i romania a l’empara d’uns parents ingressada en un centre assistencial on moriria. En aquella barriada, vaig conèixer molta més gent que, a poc a poc, gosava trencar la por i el silenci. Em mostraren el carrer Triana que Emili Darder i Ventura Gassols havien inaugurat a nom de Francesc Macià, mai no reposat. Tot i la dignitat d’aquella gent, m’emmalaltia que es fessin perdonar amb un sentit de culpabilitat induïda; una síndrome similar a la de la dona maltractada. Malgrat tot, aquella gent a qui fregaven pels ulls la Victoria, embolicada amb la paga humiliant del 18 de juliol, feia un clam als valors humans. Vaig voler esbrinar si el seu cant a la concòrdia el compartien els vencedors. Puc assegurar-vos que, tret d’honorables però molt rares excepcions, no en sentien gens, de culpabilitat ni de vergonya. Això és el que he volgut mostrar en aquesta novel·la. La indignitat dels revoltats. Me’n fot si m’acusen de maniqueisme! La constatació de l’univers arrogant dels guanyadors i la humilitat dels humiliats és massa evident.

Com a fil conductor, he bastit la narració sobre la descapitalització del ferrocarril a Mallorca i, amb ella, l’anorreament de la cultura i de la convivència. En clau de romanç popular, les penúries de postguerra són com els vagons d’un tren que viatja cap a l’extinció. Permeteu-me que faci un particular homenatge als treballadors del tren de Mallorca que varen tenir el coratge de declarar-se en vaga dia 18 de juliol de 1936 i mantenir-la activa fins al 10 d’agost. El Correo de Mallorca dia 22 de juliol reproduïa un comunicat de García Ruíz: “Esta mañana he conferenciado con el personal de la Compañía de Ferrocarriles el cual me ha prometido que esta tarde reanudarán el trabajo”. Però això era mentida, perquè dia 15 d’agost el governador militar sàdicament amenaçava: “Para que sepáis a quienes me refiero os diré que son los que se encuentran en huelga de brazos caídos en las barriadas de La Libertad, Son Cok, Hostalets, Can Capas, Son Españolet, Creu Vermella etc. Si os escondéis os sacaré de vuestras cáscaras con un alfiler como se hace con los caracoles y si huís pensad que os perseguiré hasta exterminaros”. Aquella vaga va costar la vida a Miquel Femenies Mas, assassinat dia 9 d’agost en el camí dels Reis, Antoni Tomàs Prats, mort l’endemà, Bartomeu Sans Pons de Binissalem, assassinat dia 17, Antoni Ochogavia Cervera d’Alcúdia… Dels 800 empleats del ferrocarril, 200 foren processats i multats, 114 acomiadats i 65 varen desaparèixer. Pràcticament la meitat de la plantilla va ser víctima directa de la guerra i encara és l’hora que algú reti honors a una vaga que és un referent de dignitat. Aquelles persones que no calaren el cap davant de les armes mereixen un reconeixement que no arriba d’enlloc.

El títol del llibre és un suggeriment de l’editorial Columna. El que més s’escauria és Expiació, però un tal Ian McEwan em va gunayar per mà. Vaig pensar que podia fer un retruc i titular el meu Doble expiació, perquè mostra la formació malsana de la meva generació i la incomprensió que hem projectat als joves. Fa deu anys, l’historiador Arnau Company, em va presentar a un acte diguent: “Bartomeu Mestre és l’antítesi d’una cançó de bressol!”. Vull creure que no hi havia animus injuriandi, però de qui sóc l’antítesi és de la baronessa Tissen. Ja sabeu, la dona més intel·ligent del món, per allò que, de jove, es va casar amb un Tarzan i, de granadeta, amb un vell ric. Jo, a l’inrevés d’ella, de jove vaig anar sempre amb gent més vella i rica, ni que fos de saviesa, per veure si arribaria a cobrar seny i, constatada la inutilitat de l’intent, de gran m’estim més anar amb el jovent que si no és més sa, almenys té més marxa. Al cap i a la fi, aquest era el marc natural de relació dels socràtics. De jove, aprendre dels vells. De vell, ensinistrar (no “adiestrar”) els joves. Tot i això, ai làs!, la biologia delata i he de suportar que els joves em freguin pels ulls el món desequilibrat i injust, amb un nord i un sud d’opressors i oprimits, que els hi hem llegat.

Què ens han fet? Ens han ficat dins d’un motlle. Si la meva generació no ha avançat més en la lluita per les llibertats, no és perquè sigui una generació retuda o covarda, sinó perquè abans de l’alliberament social col·lectiu, li ha calgut una cosa més bàsica: l’alliberament personal. Marta Mata, impulsora de Rosa Sensat, va dir: «Les persones que ens educàrem a l’escola franquista mai no sabrem què hauria estat de nosaltres amb una altra formació.» Ens ha calgut fer com aquell drac de la rondalla que pregava a les fadrines que s’hi acostaven que l’escorxassin i cremassin la pell. Quan una valenta dona ho va fer, l’esclafit va bastir un gran jardí i el drac va recobrar la condició d’home lliure. Massa hem fet! Molt de mèrit tenim! Hem fet miracles! És cert que no tothom ha volgut cremar la pell de drac i alliberar-se. Educats en l’absència de valors i de civisme, amb lectures esbiaixades i consignes dirigides, el mal no és haver crescut sense llibertat. El mal pitjor és que n’hi ha que no han après a estimar la llibertat. Ara ja no n’aprendran mai! N’hi ha que se senten orgullosos d’exhibir els tatuatges i reconverteixen l’antiga escola nacionalcatolicista en la de l’educació per a la ciutadania. Així és com continua l’estafa de ficar els joves dins del motlle que esborra la memòria omplint-la d’inutilitats.

Els de la meva generació, la del Pelargón, la de la xocolata Rosselló (tres pastilles un velló), la dels qui encara vàrem anar a comprar llibres prohibits a Andorra, si qualque vespre feim llarg, som capaços de recitar estupideses com La canción del Pirata. Si parlam de cançons, la cosa empitjora. Ningú no sap T’estim i t’estimaré, proscrita pel franquisme, però sí la muñeca (naturalment vestida de azul) i els cançoners de l’església i del franquisme: Perdona a tu pueblo, Señor, Me lo dijo Pérez o el projecte poc ecològic de construir un puente desde Valencia hasta Mallorca. El mal és que tot això usurpa l’espai mental que hauria de pertànyer al lliure pensament, desert avui d’intel·lectuals. Intel·lectuals? On és la crítica sempre necessària? Com així tants de silencis que enterren el clam de Toni Roig “no ens fareu callar”? Com així augmenten els promotors culturals subvencionats que fan desfilar escriptors i glosadors com a bufons davant de les autoritats? Si la classe política ens fa la guitza és gràcies al col·laboracionisme mesell. La transformació brutal que pateix Mallorca compta amb els ulls grossos dels il·lustrats de lloguer i la mirada perduda d’una classe política nefasta que es limita a obeir els interessos dels poders fàctics, als quals patrocina mentre retalla drets i conquestes socials a treballadors i pensionistes. Així es produeix la nostra descapitalització creixent i incrementa la subordinació a un estat que no només no ens defensa, sinó que, amb els doblers que ens espolia, ens etnocida com a poble. Ara toca la unificació de les caixes d’estalvis, prèvia a la privatització, feta, sota amenaces neoliberals, amb claudicacions i silencis a favor del centralisme!

Que diantres fan els nostres mals governs amb els tres eixos bàsics de qualsevol poble: la cultura, el territori i l’economia? Què fan? Què ens fan? Ens fan passar pel motlle. Just acabada la revolta feixista militar de 1936, amb mig milió de morts i milions de víctimes, Franco va decretar aixecar monuments als “caídos por Dios y por España como recordatorio perenne de sus virtudes y ejemplos”. La Feixina, s’aixecà per subscripció amb les aportacions de Mussolini, Hitler, Franco, nazis alemanys, feixistes italians, falangistes espanyols i un parell de centenars d’errats de comptes! El conjunt monumental va ser inaugurat per Franco el maig de 1947 amb un nom premonitori: Inmortalidad! Sabeu com així fa 22 m.? El projecte ho explica: «El monumento ha de ser descubierto desde el mar para que los navíos que lo crucen puedan tributar un emocionante grito de “Presentes” y “Arriba España”». La subscripció popular no va recaptar ni la meitat del pressupost i es completà amb els doblers confiscats als republicans per la Comissió Depuradora. Ara, quan encara no s’ha rescabalat als familiars d’Emili Darder i d’altres víctimes l’espoliació practicada pels insurrectes, els actuals gestors municipals de Palma, en una doble ignomínia, obliguen les víctimes a compartir el monument amb els botxins! Ens fan passar pel motlle per donar-nos forma a tots, vencedors i vençuts, de petits monòlits. L’actual equip de govern no és, com els predecessors, responsable per desídia. Els d’ara no només no rompen el motlle, sinó que el segellen i revaliden. Són, per tant, agents actius del franquisme. Com que no els va agradar l’informe encarregat a Catalina Cantarelles, en varen demanar un altre ajustat a les seves intencions. No s’acosta això a la conjugació exacta del verb prevaricar? La doctora Cantarelles va deixar clar que el monument no té cap valor. Jo vull afegir que el primer patrimoni cultural a defensar és la dignitat humana. I si hi ha pedres que la profanen, si hi ha persones que encara avui se senten vexades i humiliades, primer són les persones que no les pedres! Cal esbaldregar el monòlit de la Feixina i tots els monòlits a escala que hi ha enquistats en el cervell dels qui l’avalen. La deficient llei de la Memòria Històrica no es va fer per mantenir erecte el monòlit feixista més gran del món; un monument aixecat per Hitler, Mussolini i Franco! Si encara avui, els vençuts no han esvaït el dèficit democràtic és perquè hi ha venuts que serven la ignomínia.

La novel·la acaba l’any 1968. Han passat més de 40 anys d’aleshores ençà. Quin és el llegat que tenim? Quin és l’estat actual del neofranquisme emergent? No només venim d’un silenci; hi vivim! L’Espanya plural, plurinacional i plurilingüística no existeix. Allò que hi ha és un estat imposat i mal compost el s. xviii per la força de les armes i refundat l’any 1939 per la mateixa força. Espanya és un castell de palla aferrada amb saliva dejuna i palplantat enmig d’un torrent sec a l’espera d’una ploguda alliberadora; és una casa de cartró amb les portes de la història mal tancades. Espanya no té tradició democràtica. Fa els ulls grossos als abusos per no haver d’exemplaritzar les solucions. Voleu 10, 100, 1000 mostres de dèficits democràtics, alguns exemples ni que sigui?

• Espanya ha fabricat unes autonomies de jugueta. Primer ens espolia, després ens fa creure que no ens sabem governar, que som uns corruptes i que allò dolent no és el colonialisme, sinó l’autonomia. Espanya practica el cinisme més descarat: ens aplica l’espoliació més brutal d’Europa i, després, ens critica l’alt endeutament autonòmic!

• El cavaller d’Aspheld, el genocida francès que va desembarcar a Cala Llonga el 1715 per imposar-nos el Decret de Nova Planta, disposa d’un carrer mentre romanen dins l’anonimat els felanitxers que s’hi enfrontaren i moriren per defensar Mallorca: Antoni Obrador, Antoni Oliver, Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Bernat Bordoy, Joan Vadell, entre d’altres ignorats

• Joan March, l’espónsor de Franco, patrocinador de la insurrecció armada que provocà mig milió de morts, té una avinguda a Ciutat amb la placa més gran de tot l’estat, estampada, per a major oprobi, allà on hi havia Can Mir, des d’on es treia la gent per matar a les voreres dels camins o als cementiris

• La separació dels poders és una pantomima des del moment que els polítics intervenen en la designació dels jutges i aquests, part damunt del dret en majúscules, burlen la sobirania popular i sentencien, en el cas de l’Estatut, sobre allò que és un pacte entre l’Estat i Catalunya aprovat per les institucions i, sobretot, validat per la ciutadania

• Espanya s’esqueixa la camisa contra la carta de les Nacions Unides favorable al dret d’autodeterminació, però aplaudeix les paraules de Joan Carles I de novembre de 1993 a Jerusalem: El proceso de paz debe garantizar a todos los pueblos el pleno ejercicio de sus derechos y libertades fundamentales, incluido el derecho a la libre autodeterminación del pueblo palestino

• Els casos de profanació amb impunitat dels drets civils en matèria lingüística per part dels servidors públics són habituals a Mallorca. Doncs, el personatge de la citació anterior, l’abril de 2001, deia: Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes

• Els col·legis d’advocats i els juristes no piulen davant la il·legalització dels grups que no condemnen la violència gràcies a una llei aprovada per un partit polític que es nega a condemnar els crims del franquisme. És més, quan Batasuna anuncià el compromís a favor de la via pacífica al costat d’un partit democràtic, en comptes d’aplaudir el pas, a Madrid amenaçaren d’il·legalitzar les llistes d’Euzko Alkartsuna. Com quedem? És la violència allò que s’ha de desterrar o l’objectiu és fer el joc brut antidemocràtic per mantenir un bloc ultranacionalista PP-PSOE al País Basc?

• En contraposició a la persecució ideològica anterior, Falange Española, el Foro d’Ermua i el col·lectiu Manos Límpias reivindiquen restaurar la pena de mort i no només no són processats ni il·legalitzats amb la mateixa llei, sinó que la judicatura accepta a tràmit les seves denúncies orientades a impedir investigar les matances i exhumar les fosses de la guerra

• La Constitució ens declara a tots iguals, però no permet que ningú de vosaltres ni dels vostres fills arribi a ser cap d’estat, un dret que es reserva només a una família, per decisió del dictador que acabà amb la Constitució republicana

• La Constitució obliga l’exèrcit a intervenir per defensar la unitat d’Espanya i estableix una situació pitjor que la del franquisme, perquè l’any 1969 la Guinea no hauria pogut proclamar la independència sense vessar una gota de sang

• Es fa una llei d’igualtat digna d’encomi, però ai las si ets gai i et fas guàrdia civil! A més, la llei d’igualtat no corregeix una Constitució que provocarà que Felip de Borbó faci que les seves germanes grans arribin a jaies-paies amb el sarcàstic títol d’infantes, el mateix d’aquella dona mostatxuda i malcarada que, a Felanitx, va insultar Sant Joan Pelós i li va dir mamarratxo. Si mirau les fotos, destriareu bé qui era, qui són avui, els mamarratxos

• Espanya un estat teòricament laic fomenta i exhibeix la participació activa dels alts càrrecs a les cerimònies religioses i permet que, a les escoles concertades i hospitals subvencionats, hi hagi signes de la religió catòlica mentre comença a prohibir l’ús personal d’altres signes d’adscripció a religions emergents que, amb aquest precedent, tendiran al conflicte per canviar el sentit del discrim

• Espanya no només tolera la tortura d’animals, sinó que, a una de les majors barbaritats públiques, l’anomena “fiesta nacional”

• Els mateixos sindicats espanyols CCOO i UGT que defensen el dret d’autodeterminació del Sahara ataquen Ibarretxe i l’acusen d’antidemocràtic simplement per voler fer una consulta al poble que l’ha fet lehendakari

• Som l’únic territori del món on els criminals de guerra i de postguerra s’han passejat a lloure, perquè són intocables. Aquí no es poden desemmascarar els botxins i es potencia l’oblit i la humiliació de les víctimes que continuen enterrades i desprotegides

• Ramon Socias, per justificar els abusos practicats contra catalanoparlants, amolla que els que tenen conflictes lingüístics són persones desafectes. Ni Franco i la seva confabulació maçònicajudeomarxista ho diria més clar!

• Els historiadors i periodistes accepten el terme “transició democràtica” per emmascarar allò que, en rigor, no és altra cosa que una restauració borbònica

• Espanya diu que parlar amb ETA, com els anglesos amb l’IRA, és un xantatge a la democràcia. Negociar amb pirates de Somàlia, una acció humanitària

• Els partits ultranacionalistes, el PSOE i el PP, abominen dels “nacionalismes”

• Durant l’actual legislatura s’ha tallat la visió de TV3, cosa que no s’havia fet amb cap dels governs anteriors ni les bombes de Kaime Martorell

• Una donació a l’antiga Diputació feta per Saridakis amb la condició que fos un museu públic i de franc pels mallorquins ens ha estat furtada profanant el llegat i la voluntat del titular

• El virrei d’Espanya tolera que les forces públiques que patrocinam a les seves ordres profanin els drets civils de qui hauria de protegir

• Les flagrant vulneracions dels Drets Humans, de la Constitució espanyola i de l’Estatut d’Autonomia, quant a l’ús d’una llengua oficial, no motiva la intervenció del fiscal general de l’estat

• Espanya profana l’obligació constitucional de defensar totes les llengües de l’Estat i, a diferència de Suïssa, Canadà i d’altres estats moderns, es dedica a impedir i censurar allò que protegeix la declaració universal dels drets humans. A les institucions de l’Estat no es pot utilitzar el català

• Espanya fa mans i mànigues, amb actuacions de rata de claveguera, per evitar que com altres nacions sense estat (Escòcia, Irlanda, Gal·les i Anglaterra tantes més) puguin disposar de seleccions esportives pròpies

• Espanya no ha volgut reivindicar l’himne de les Nacions Unides que el seu autor, Pau Casals, estrenà a Nova York l’any 1971, senzillament, perquè en aquell acte va proclamar I am a catalan!

• Arran de la dura sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg quan, l’octubre de 2004, condemnà la justícia espanyola a assumir totes les costes i a indemnitzar amb 8.000 € cada denunciant per no haver investigat les tortures fetes a dotzenes d’independentistes, no va rellevar el jutge Baltasar Garzón, responsable de les detencions abusives, per desatendre les denúncies. Ara, en canvi, el tenen suspès per intentar defensar unes altres víctimes.

• El Defensor del Poble, un ultrasionista que poques setmanes abans del 23-F acceptà fer part d’un “gobierno de salvación nacional”, presidit per Alfonso Armada, denuncia, fent costat al PP que l’ha designat pel càrrec, un estatut refrendat pel poble!

• L’Església espanyola, la mateixa que declarà “cruzada nacional” l’aixecament militar, ha fet santificar com a màrtirs els clergues assassinats addictes als insurrectes, marginant els capellans bascos assassinats per Franco o, aquí a Mallorca, el capellà Jeroni Alomar, Poquet, afusellat per la falange per haver brindat assistència a uns fugitius de la matança

• La caverna acusa Joan Laporta de fer política a l’esport per haver dit que és català i independentista quan no han dit res mai de les declaracions de Núñez, Gaspart i Rossell manifestant-se espanyols i dependentistes

• Les autoritats esportives multen i intenten inhabilitar Pep Guardiola per dir mentider a un àrbitre quan no varen fer res a Bernd Shuster per criticar un àrbitre pel fet de ser català. SOS Racisme tampoc no va dir res!

• Espanya, des de la Meseta decideix sobre les nostres costes i fa tomar una casa quasi centenària a Cala Tuent mentre legisla i decreta, prevaricant a les totes, la protecció d’una piscina que barra el pas per la vorera de mar, només perquè pertany a un poderós que els té acoquinats amb guillotines de diari

• Espanya impedeix que els catalans puguin parlar la seva llengua al Congrés dels Diputats mentre que Sarkozí pot parlar-hi en francès o Busch en anglès

• Espanya no vol que el català vagi més enllà del territoris autonòmics, mentre amb els nostres doblers obri i subvenciona casals del Instituto Cervantes arrreu

• Entitats altre temps vindicatives i defensores del país, fan el joc i, afectades per la patologia del colonitzat, convoquen manifestacions contra la corrupció a la menuda quan mai no ho han fet contra l’espoliació fiscal més abusiva de tota Europa que constitueix el vertader gran robatori a tota la ciutadania d’aquesta terra

• Declaren Palma “ciutat refugi per a escriptors perseguits” i ho fan els mateixos que seleccionen pregoners i glosadors entre aduladors, totmhobec i amendic mentre exclouen veus incòmodes només preservades per associacions o gremis

• Espanya pateix d’eufòria roja. La gent crida enfervorida com el 36: a por ellos!”. Però la immundícia no és cosa del populacho. El divendres 25 de juny de 2010, Felip VI Esperaser va dir: Nuestra selección tiene el deber de actuar como se espera de ella y hoy ha de mostrar los dientes a Chile. Tots els cortesans s’aixecaren a aplaudir. El comitè antiviolència era de vacances!

Hi ha dotzenes i dotzenes de dèficits democràtics com aquests. En definitiva, li diuen democràcia i no ho és! I davant de tot això, què? Davant de tot això, tres coses: ironia, coratge i resistència!

La ironia, característica del nostre poble, és l’art de l’equilibri capaç de burlar-se de la injustícia sense que la justícia pugui burlar-se encara més de tu. (!). La gent de Son Espanyolet de qui us he parlat, m’explicava que travessaven la Riera pel pont dels Instituts, perquè era l’únic des d’on no es veia l’estaca de la ignomínia. Doncs la gent de Santa Catalina ironitzava i ironitza encara amb aquesta cançó:

Som de Santa Catalina,

noltros som de s’Arraval,

quan no tenim orinal

‘nam a pixar a sa Feixina!

El coratge és la poció màgica per continuar lluitant a favor de les llibertats, un objectiu que no té data de caducitat i no prescriu mai a diferència dels delictes. La resistència és la força que acompanya la nostra lluita i ens fa veure que no és una carrera de velocitat, sinó una marató. Per assolir una gran empresa no hem de pegar fues! Així, doncs, la nostra argúcia ha de ser aquesta: sota el paraigües de la ironia, coratge per a resistir i resistència per a cobrar coratge! Amb aquest consell, reclam als joves menyspreu per als venuts, però respecte per als vençuts!

Ara és quan vull respondre la pregunta que amara aquest discurs embafador: som una generació de fracassats?, d’amargats?, de gent frustrada? Jo no m’hi sent! Al contrari, em satisfà sentir-me al costat dels vençuts i molt lluny dels venuts, però, sobretot, em satisfà haver esbaldregat el motlle, perquè això m’ha fet tenir i mantenir ideals. Lluitar contra el que representa el motlle m’ha dotat de coratge i, durant les travessies del desert com la d’ara, m’ha fet fort en la resistència. En definitiva, aquesta lluita ha estat, és i ho serà fins que el cos aguanti, la meva raó de ser. Sentiu-vos-hi convocats que entre tots ho podem tot. Si acceptau la convidada, donareu més valor i més sentit a les vostres vides! Em satisfà dir que jo he fet la meva personal demolició del far que els neofranquistes mantenen molt més clavat i encimentat en el cervell que en els peus de la Riera a Palma. Tothom pot fer-ho. Amb ironia, coratge i resistència. Sí, jo vaig cremar la pell del drac! TOTHOM POT FER-HO!

 

(1) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/242599

 Presentació de Margalida Capellà:
(2) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/242602

PS.- En arxius adjunt, hi ha algunes crítiques a la novel·la.