Els “Ciutat de Palma” i les incoherències culturals (*)
Deixa un comentariA partir d’un manifest publicat el setembre de 2011, l’AELC, l’OCB i el Pen Club feren crides al boicot. A la mateixa hora del lliurament dels premis, organitzaren una exitosa lectura com a mostra de rebuig: Per uns Premis Ciutat de Palma de qualitat i en català.
Atesa l’evidència que el boicot no ha funcionat, he cregut oportú analitzar els possibles errors per esmenar la situació, fer les coses amb més rigor, racionalitzar la protesta, corregir les incoherències i evitar que es pugui dir allò de qui fa tres…
La darreria de 2011, l’AELC i l’OCB instaren els seus associats a plantar cara als Premis Ciutat de Palma. La crida va tenir prou ressò i va minvar significativament la participació d’anys anteriors. Era evident que el cop als premis minaria el seu prestigi i, per pura qüestió de nivell selectiu, afectaria la qualitat de les obres guanyadores. Dia 20 de gener de 2012, es va fer la cerimònia del lliurament oficial dels premis, amb una ridícula presència del món més ranci de la cultura. Uns joves valents, defensors de la llengua, quan desplegaven pacíficament una banderola de protesta, foren agredits i detinguts violentament per goril·les armats. Quan el guanyador del premi de novel·la en català, Josep Maria Quintana, pujà a recollir el guardó, va qüestionar la política lingüística de les institucions i anuncià que destinaria l’import del premi a l’Obra Cultural i a Acció Cultural de Menorca. El premi de poesia en català va ser per Jordi Julià i Garriga, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Simultàniament, a Can Alcover, estibat de públic, una tirallonga d’escriptors llegien textos en una acció de protesta.
Tot apuntava que l’endemà es blasmaria la conducta dels esquirols a la crida del boicot, però va passar tot el contrari. L’heroi de la nit, per a qui tot foren flors i violes, va ser l’escriptor Josep Maria Quintana, associat a l’AELC (2) i, atesa la donació de l’import del premi a l’OCB, possiblement soci també d’aquesta entitat. Resultava kafkià veure com dues de les entitats que havien instat a no participar, s’omplien la boca d’elogis a un dels afiliats que no els havia fet cas. Sota el titular Lloances al gest de Quintana (3), el Diari de Balears destacava els elogis de Jaume Mateu, President de l’OCB, Antònia Vicens, responsable del PEN Català, i Miquel Bezares, vicepresident de l’AELC. Tot plegat, quin missatge es va transmetre? Estava cantat que l’ambigüitat i la incoherència passarien factura. A les següents edicions es podrien comprovar els efectes.
Els premis de 2013
Novament, l’OCB, l’AELC i el Pen Club, convidaren a la protesta als seus associats i, en general, a tots els escriptors. Les coses varen anar, fa no fa, com l’any anterior. Al Teatre Principal es lliuraren els premis. El de poesia va ser per Josep Maria Llaurador, col·laborador del Diari de Balears. En el discurs va “convidar tothom a protegir i divulgar la nostra llengua i el nostre paisatge” i, als pocs dies, va anunciar que destinava l’import a l’Obra Cultural Balear (4). El premi de novel·la en català va ser per Marc Pallarés Piquer, professor de la Univesitat Jaume I. Novament el boicot no va funcionar. La pluja i el temps, de la pols, en fan llot. Tanmateix, a la mateixa hora del lliurament i com l’any anterior, a Can Alcover es repetia la lectura d’alguns escriptors sota la convocatòria: Per uns Premis Ciutat de Palma de qualitat i en català. En definitiva, el 2013 va fotocopiar tota la parafernàlia del 2012, amb unes entitats que insten a no participar i uns guanyadors que fan donació dels imports dels premis.
I demà, què?
Què passarà l’any vinent? I l’altre? I l’altre? Doncs, possiblement, el mateix. Un grup d’escriptors repetiran un recital en reivindicació d’uns premis de qualitat en català, però les convocatòries bilingües continuaran fent el seu camí, gràcies a uns altres escriptors que no són solidaris amb una crida a la no participació carregada d’incoherències i contradiccions. Vegem-ne algunes:
Parts i quarts?
* Els òrgans de decisió de l’AELC i del Pen Club català haurien d’actuar amb rigor i amb criteris uniformes. Un estudi realitzat pel Gabinet Tècnic de Cultura de la Generalitat de Catalunya, efectuat sobre les convocatòries de premis literaris de l’any 2001 (5) va oferir aquest resultat:
Només en català: 833 (67,28%)
Només en castellà: 50 (4,03%)
Només en aranès: 2 (0,16%)
En català i aranès: 7 (0,56%)
En català i castellà: 243 (19,62%)
En català i les altres llengües de l’Estat espanyol: 103 (8,31%)
Aquest resultat deixa clar que hi havia 306 premis (una tercera part dels convocats) als quals es podia optar en castellà. Són els Ciutat de Palma el problema o són una anècdota més del gran problema? Com era allò de la lluna i el dit? Com així els premis bilingües dels ajuntaments de Lloret, de Martorell i tants d’altres mereixen els ulls grossos de les entitats culturals que reclamen el català a Palma? Tenen cera del Corpus? Hi ha qualque raó objectiva?
* ¿Què hem de dir dels qui convoquen premis en territori de parla catalana en les dues llengües però amb un marcat discrim contra el català? Un exemple? El premi Ramon Llull és el fill pobre del Planeta i, per a major vexació, l’obra guanyadora s’edita simultàniament en català i en castellà. Interessa llegir la relació de guanyadors o finalistes? És evident que algú pot al·legar que les entitats privades poden fer el que vulguin. És cert, però jo volia referir-me a l’actitud dels escriptors catalans, perquè són ells els qui claudiquen i participen d’aquesta humiliació i subordinació lingüística. En tot cas, lluny de la privacitat i en el camp de les institucions públiques, hi ha molts d’altres exemples com és el premi Azorín que convoca, exclusivament en castellà, la Diputació de Castelló.
* Una altra consideració interessant és analitzar quants dels escriptors que participaren a la protesta de Can Alcover han guanyat certàmens literaris de convocatòries bilingües?
* La crida a la no participació trasllada la responsabilitat gairebé exclusiva a les espatlles dels escriptors. En canvi, no fa gens de pressió a qui caldria adreçar-se amb major èmfasi: les persones que accepten fer part dels jurats (6) d’aquests premis. Com així ningú no els qüestiona la funció? Qualque responsabilitat deuen tenir els catalanoparlants que volen fer part dels jurats dels premis en castellà, sobretot si són socis d’alguna de les entitats culturals que proposen la no participació. Igualment, són mals de justificar els qui accepten fer part dels jurats dels devaluats i desprestigiats premis en català. Com que em consta que hi va haver persones que es negaren a fer el paper col·laboracionista, és convenient fer públics els noms dels qui es varen avenir a estalonar els premis:
Jurats de l’any 2012:
Novel·la en català: Maria Teresa Pous, Llúcia Ramis i Valentí Puig.
Poesia en català: Antoni Xumet, Magdalena Gelabert i Carles Duarte i Montserrat
Novel·la en castellà: Cristina Fernández Cubas, José Carlos Llop i Daniel Capó.
Poesia en castellà: César Antonio Molina, Román Piña Valls i Olvido García Valdés.
Jurats de l’any 2013
Novel·la en Català: Emili Manzano Mulet, Sebastià Jovani i Javier Cánaves
Poesia en Català: Josep Lluís García Herrera, Elisenda Farré i Josep Lluís Aguiló
Novel·la en Castellà: Ignacio Vidal Folch, Berta Vias Mahou i José Vidal Valicourt
Poesia en Castellà: Menchu Gutiérrez, Clara Janés i Pedro Andreu
Una ràpida mirada a la nòmina delata que, amb ben poques excepcions, som davant de dues dotzenes de persones que escriuen, molt majoritàriament de tercera línia, i que es distingeixen per escriure en castellà (siguin bilingües o monolingües). Destaca un grup de nascuts a Palma l’any 1973 i un altre de pública i reconeguda bel·ligerància contra la llengua catalana.
Conclusions i reflexions
1. És innecessari que opini que totes la vigent convocatòria dels premis Ciutat de Palma, en la doble opció idiomàtica, representa una reculada i un acte de colonialisme cultural. Les terres de parla catalana no han de promoure la creació en llengua espanyola, perquè multiplica la discriminació. És necessari reivindicar que les institucions públiques parin esment a la protecció i promoció de la llengua catalana, tal com indica l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. És just i noble indignar-se i protestar per qui, amb criteris aparentment d’igualtat, allò que fan és perpetuar la submissió de la llengua catalana i afeblir-ne l’ús. Aquestes protestes, però, s’han d’adreçar contra els promotors de les polítiques etnocides, en primer lloc, i contra tots els col·laboracionistes, en segon.
2. És més que evident que les convocatòries d’AELC, OCB i Pen Club no han reeixit i el boicot als premis no ha tingut l’èxit desitjable. La prova més evident són els quatre guanyadors dels premis en català d’aquests dos darrers anys. Molt concretament, el menorquí Josep Maria Quintana i el mallorquí Josep Maria Llaurador. No ens referim a uns xitxarel·los, perquè ningú no posa en solfa la capacitat intel·lectual de cap dels dos. Cal, per tant, fer una autocrítica per mirar d’aclarir si s’ha enfocat correctament l’acció de protesta, si missatge del manifest era prou clar i si s’ha fet la crida adequada. Veig evident que, igual que hi ha persones que accepten fer de jurats, si no s’activen altres mecanismes i, sobretot, si no s’activen de manera més coherent i més directa, el fracàs de la protesta anorrearà la crida.
3. Em fa mal als ulls veure com les entitats compromeses amb la Cultura reivindiquen els premis literaris (ni que siguin dignes i en català). Els premis, i una prova és que no se’n fan de ferrers ni de metges, són la màxima expressió de l’anormalitat de l’ofici d’escriptor o d’artista plàstic. Convidar els llibres (o les pintures) a desfilar a una passarel·la com si fos un concurs de bellesa no sembla afavorir ni dignificar l’escriptura. Hem tornat enrere? Altre temps, fa vint-i-cinc anys, les entitats culturals, front a la competitivitat dels premis, proposaven reivindicar polítiques més racionals i participatives. Just al contrari dels objectius de fa un quart de segle, des de les institucions s’ha promogut premiar llibres d’autors de gran presència mediàtica televisiva, amb el notable descens del nivell de qualitat. Els criteris comercials solen fer un trist favor a la bona literatura.
4. Hi ha moltes altres coses a qüestionar que, ara per ara, es poden considerar serrells, però que reclamen reflexió. ¿Hem de permetre que el premi de novel·la en català porti el nom de Llorenç Villalonga, usuari de conveniència, però obstinat enemic de la llengua catalana, masclista, racista, feixista i atiador directe d’afusellaments? (7). Mallorca disposa de molts altres narradors de tanta o més qualitat literària (Salvador Galmés o Baltasar Porcel per només esmentar-ne dos) que, amb el seu nom, dignificarien molt més el premi de novel·la. També seria higiènic, en el lamentable cas de continuar amb la convocatòria en castellà, foragitar els noms de Camilo José Cela, confident franquista que abominà de Mallorca, i del ridícul Rubén Darío (per Mallorca varen fer més llarga estada Jorge Luis Borges o Miguel Ángel Asturias, per dir dos noms a la correguda).
Doble post scriptum
1. He esperat a escriure aquestes reflexions tres dies després de l’acte de protesta de Can Alcover per a no decebre ni fer malbé el noble entusiasme de bons amics escriptors, que participaren a la lectura, ni l’assistència de les persones compromeses en la noble i justa causa de defensar la llengua catalana. Ara, a un any vista d’una nova convocatòria dels premis, crec que és el moment de convidar a les entitats promotores de la protesta que afinin un poc més. D’entrada, que dotin la vindicació d’un caràcter universal a tot l’àmbit lingüístic i no restringit només a Palma; que apuntin més alt; que s’adrecin al col·lectiu d’escriptors i de crítics sense eufemismes; que no siguin ambigus ni condescendents amb les persones insolidàries que estalonen i legitimen la reculada del català; en definitiva i sobretot: que siguin coherents.
2. Sé que aquest article pot ampliar-me la meva ja nombrosa llista d’allò que jo dic “enemics d’amagatotis”. En sóc ben conscient. Anar a contra corrent, com faig sovint, no és fàcil. Resulta molt més senzill i còmode claudicar o, si més no, callar. Dissortadament, s’ha estès molt darrerament la cultura espanyola de matar al mensajero, ben lluny de la tradició socràtica dels catalans, practicants del debat com a mecanisme d’enriquiment. La cultura catalana és la de l’entesa i la del pacte. La crítica n’és un element fonamental, perquè els defectes assenyalats són una oportunitat de millora. He escrit que és molt més agraït el silenci que no ficar el dit a les nafres. No obstant, entenc que és un deure cívic assenyalar els errors si els volem superar. Denunciar les coses que avui no es fan bé si volem que demà es facin amb criteris racionals. Deia Gabriel Ferrater que els poetes no han de tenir contemplacions. Amb més motiu encara, els crítics no poden tenir manies. No fa res si són qualificats d’impertinents i d’insolents. No fa res, tampoc, si són condemnats a la foguera de les capelletes o, com és més habitual, fer com si no existissin. L’important és practicar la llibertat d’expressió i d’opinió. Indesinenter!
(*) La il·lustració reprodueix l’article que vaig escriure l’any 1983 i que es publicà a l’exemplar de gener de 1984 de Mallorca Socialista. Tot i que han passat 30 anys, crec d’interès la lectura.
(1) A l’article que il·lustra aquest comentari es relacionen els nou membres d’aquella Comissió (ep, sense cap retribució econòmica!) creada pel regidor de Cultura Joan Nadal: Ferran Cano, Camilo J. Cela Conde, Isidor Marí, Gori Mir, Aina Moll, Antoni Riera, Ceáreo Rodríguez-Aguilera, Magdalena Seguí i jo.
(2) Memòria 2011. AELC
(3) http://dbalears.cat/actualitat/cultura/lloances-al-gest-de-quintana.html
(4) http://dbalears.cat/actualitat/cultura/llaurado-dona-ciutat-palma-ocb.html
(5) www20.gencat.cat/…/publicacions_estudis.htm%20-%20estudipremis
(6) Quan l’any 1974 vaig guanyar el premi de novel·la curta Sa Pobla ja vaig deixar clar quina seria la meva conducta (vg. imatge afegida)
(7) Vg. Dia 11 de febrer de 1937 Llorenç Villalonga fa un article incendiari contra persones que romanien indefenses. Recorda que l’agost de 1936 “publiqué un artículo contra los catalanes en recuerdo de aquel manifiesto amoroso que, dos meses antes, dirigiera Companys a los imbéciles intelectuales de Mallorca” i conclou que només hi ha “españoles o antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos”. Cinc dies després, Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu són condemnats a mort. Malgrat que el fiscal només demava 20 anys de presó i una multa, aquell “hay que eliminarlos” va convertir l’ordre en sentència i aquesta en assassinat!