Tombant pel Mascançà

Com si fossin urpes, que no saps si lluiten per pujar o per no caure. En tot cas, sobreviure, com les canonades de ventilació que renoven l’aire que ens dóna vida.

El 22 del 365+1.

Ahir era alta. Avui a baixat, a tocar de terra. Freda i humida. Hivern.

Per cert, avui és sant Vicent i diu la dita que “treu la boira del torrent i posa el vent”. De moment, encara hi és.

Tres setmanes del 365+1.

Cadascú identifica, en seu paisatge local, allò que li diu quin temps fa.

Un cel gris plom, llis, dens de boira alta. I un petit fil de fum, que sembla blanc contra la grisor del cel. Un pel decantat, per un lleu moviment que no arriba a ser ni vent, però que saps que et colpejarà la cara, només sortir  al carrer. I, poc a poc, s’anirà introduint dins teu, fins que notaràs com la humitat de la boira et va gelant.

Ja n’hem fet 20 del 365+1.

Com una espluga artificial, potser a l’inrevés, ja que aquí, la pasta, o qualsevol altre material, no hi va entrar mai, un tallarrobes de bones dimensions ha trobat un cau, quan les pedres i troncs, que formaven el seu cau hivernal, han desaparegut.

El dinous dels 365+1.

Feia dies (setmanes, més aviat mesos) que no plovia un dia sencer (aproximadament).

Tolls, tot el terra moll (sota els cotxes, també) … i es veu que avui és sant Canut i, si plou avui, tres mesos en veure el terra eixut… ja en parlarem.

El 18 del 365+1.

Poca cosa a dir… tard, amb molt retard… hi dies que les coses es van enfosquin…

el 17 del 365+1.

Moltes vegades ens enredem tot sols. Donem tombs a les coses, quan el camí és recte i pla.

El setze, de 365+1.

Molts camins, ni te n’adones del que que surt a la fotografia… fins que, vista en la tranquil·litat casolana, té un punt afegit d’interès.

De fet, fotografiar punts lluminosos potents amb un fons enfosquit no és del més fàcil en fotografia. I, en aquests cas, assumint que no era allò que volies, té un punt curiós.

Allò de que sona la flauta… quan vol. I tu no saps perquè… en tot cas, quan una cosa surt millor del que et pensaves, sempre et deixa un bon regust…

I quinze de 365+1.

Arriben de cop, amb una sirollada espectacular, una mica abans de que la negror de les seves plomes ajuden a enfosquir la nit que va arribant.

Crec que no són estornells (tampoc soc gaire coneixedor de l’aviram local), però deuen ser de la família. També executen danses, potser no tant majestuoses com les que es veuen per les xarxes (tampoc són tants), i durant una estona llarga fan una coreografia de niuar i tornar a aixecar el vol.

Potser pels veïns que viuen sota els arbres on dormen, els ocells, tota aquesta visió gairebé bucòlica no en tingui res, de bucòlica. En tot cas és un d’aquells espectacles que encara ens dóna la natura i ens fa sentir afortunats de ser on som.

El 14 del 365+1.

O formes geomètriques, que, a vegades, no saps si pugen o baixen.

Endarrerit, el tretzè del 365+1.

Fa temps (molt, de fet) un professor ens va dir que al Pla d’Urgell no hi havia pintors de renom perquè era una comarca grisa, per culpa de la boira. Les paraules no són literals, però adduïa que la grisor, la manca de contrast en el colors no propiciava una visió pictòrica rellevant. I afegiria que l’enlluernament solar de l’estiu, que ho crema tot, tampoc hi ajuda.

Hi penso gairebé cada vegada que hi ha boira (val a dir que, cada any n’hi ha menys). També penso que fa poc més de cent anys, en aquesta plana hi havia tanta misèria i penalitats que, els nostres avantpassats, tenien altres prioritats que no pas pintar.De fet, la boira, tot i les molèsties i grisor que podia produir, era una font inestimable d’humitat en una terra eixorca per seca… ves que no l’acabem enyorant, tal com anem ara.

Una dotzena, ja, del 365+1.

Buscant el detall, la foto no mostra l’espai on es troba l’objecte (objectes, més ben dit) d’interès. Una clapa pelada de terra, a la vista de tothom, a tocar d’uns camins molt transitats.

I a primer cop d’ull pot semblar un munt d’olives arbequines seques o pinyols d’oliva (no faré l’acudit de tota la vida de dir que són conguitos, perquè ben mirat no s’hi assemblen – tot i que algú, bé que s’hi devia confondre).

Però no, són cagallons de conill. En una quantitat desmesurada. Com si en tota la zona, aquest fos un espai comú, gairebé un lloc de trobada impúdic, a la vista de tothom (al contrari del que fem els humans). Desconec la quantitat productiva per individu i sentada (asseguda seria la forma correcta, suposo), així que no se si hi han passat molts o pocs. en tot cas crida l’atenció.

És el segon dia que no ho publico el dia que toca, però la foto si que està feta el 12 i, una vegada més, el que compta é lafoto i la intenció

Així ja tenim els onze primers del 365+1.

Sempre m’ha encuriosit mirar a través de vidre glaçat, o el vidre treballat, que et distorsiona la imatge. És aquell endevinar que hi ha darrera el vidre, perfilar formes difuses… imaginar que és.

Avui també han anunciat gelades. Tot i les molèsties que puguin ocasionar, ja tarden. Ja se que no són les primeres de la temporada, però és que fan falta. A vegades oblidem que som a l’hivern i al Pla d’Urgell.

Ja hem passat a les desenes, el deu del 365+1.

Potser fa massa dies que l’esperàvem i ara ens s’ha fet curt. Una mica més de sis litres (amb els prop de deu de la nit de Reis). En tot cas val més això que res i els cereals d’hivern (i, en general, tothom) ho agrairan.

Avui és el primer retard del 365+1, però la foto és d’ahir i està pensada pel projecte. Així que, novena foto del 365+1.

Diuen que és un indicador d’humitat a l’atmosfera. També ho és de com de transitat i contaminat està el cel. Fins i tot hi ha qui s’apunta a conspiracions maquiavèl·liques.

Sigui com sigui, sempre m’han cridat aquestes creus, ics o línies entrecreuades que es formen al pas dels avions… cadascú es distreu com vol…

I no, avui no parlem de xarxes socials amb noms canviats.

I ja hem passat la primera setmana del projecte 365+1.