Sempre tenim l’opció de triar el camí fet pels altres. Recte, perdurable, però que ens porten on vol el que la fet. O marcar el nostre, sabedors que així com apareix, aviat s’esborrarà. Però és nostre.
Es veu que fa uns 5.000 anys que es celebren aniversaris (sobretot de naixements). Si són de números rodons acostuma a esdevenir (sobretot a partir de certa edat) gairebé un acte social. Et retrobes amb velles amistats, en fas de noves i t’acabés asseient amb els de tota la vida…
Hi ha idees que les veus concebre, néixer i fer-se grans. I, pel que sigui, els hi agafes una especial simpatia. Com la Catigat Pla d’Urgell. Encara que faci temps que no agafi una bicicleta.
A les tres de la matinada, les persones insomnes ja han vist que no funcionava. El matí s’ha despertat aïllat del món, si més no en aquest racó on vivim.
Un incident tecnològic (provocat o no, ja es veurà) ens ha deixat penjats. Sense telèfon, sense internet…només el televisor mantenia oberta una finestra al món.
Molts desesperats, no recorden que es pot conversar, llegir publicacions de paper, veure que ens envolta, que encara existeixen monedes i bitllets…
Ara, sembla, tot torna a la normalitat. A la soledat.
Dels plaers que et dóna la vida, un dels que podem gaudir més temps és el que ens dóna menjar bé. Fins i tot en aquells moments dels que no en tenim record o quan els records ens deixen.
De fet, hauria de ser el més normal del món, però ja sabem que no sempre és així. I per això valorem que, si hem de menjar fora de casa, et donin, senzillament, bon menjar. I s’hi ha afegeix un bon tracte i un entorn agradable… oli en llum… com al Semproniana.
I la resta ja la sabeu… el que ha de ser bo per tots, és un desastre localitzat per uns quants. La natura fa, com sempre el que vol, i ja ens podem queixar que el temps està boig…
Amb el canvi d’hora, de mes i un temps primaveral (molts dies no saps que t’has de posar, per sortir) sembla que l’hivern s’ha acabat…
Sense posar-nos filosòfics, la gràcia de la vida és saber trobar el rumb que ens marqui el camí… tot i que a vegades està be perdre’s, una estona, per viaranys.
Si enguany no fos de traspàs i un fos més constant, aquest seria l’apunt 61. Ves per on.
Fa temps que vaig decidir ampliar els agraïments més enllà de l’àmbit humà. De fet, vit amb perspectiva, són més aviat comiats. En tot cas és una manera de donar-li les gràcies a quelcom que t’ha acompanyat, t’ha portat, t’ha donat ombra o confort. En aquest cas, qui ha fet bo allò de que “és com una segona casa” i no t’ha deixat mai penjat. Bé ,una vegada vaig tenir pana de pobre, però, això, ja es culpa meva.
En tot cas, per “lo Citroen”, que ens ha acompanyat prop de 30 anys, gràcies.
En un grup de joves (preuniversitaris i universitaris) algú va mostrar la seva estranyesa i, gairebé, indignació, de per quins set sous enguany s’havia decidit afegir, enguany, un dia al febrer. Literalment. I una altra persona de la mateixa colla es va afegir a la seva ignorància.
Abans de que els grans magatzems decideixin que ja és primavera, la natura va al seu aire i marca quan l’hivern afluixa i es barreja amb la bonança primaveral.
Després de tot, les coses tampoc són blanc o negre… o sí?
Fa temps que tinc clar que els meus dibuixos (amb els que passo bones estones fent-los) no traspassaran les tapes de les llibretes o carpetes on són desats. Per això gaudeixo amb el treball de bons professionals. I vol al casualitat que, per diferents camins, avui s’ajuntin el de Marçal Abella (Estacions de Lleida, ja publicat) i el de Carles Roman (Bad Swing, un projecte atramuntanat que busca suport… i també inclou un curtmetratge!).
A vegades la simetria que veus no la transmets a la imatge. O, a l’inrevés, la senzillesa de la forma es fa un garbuig dins teu. Coses d’esperar en una saleta.