Gàlim

Un servidor va anar a escola allà pels anys 70 del segle passat. Això no calia matisar-ho, perquè d’aquest segle no pot ser, i del XIX tampoc perquè no m’arriba l’edat. Però mira, són maneres de dir. Anava a l’escola en aquella època, dic, i durant els cinc primers anys vaig tindre el mateix mestre, que era l’únic que teníem per a totes les assignatures. Era un home d’Albacete, que va arribar a l’Olleria després d’haver exercit la seua professió a Madrid. Don Jesús, li deien, i la seua dona també era mestra. ‘Don Jesús’ perquè llavors els mestres eren gent respectable, del grup de les ‘fuerzas vivas’ (encara que la cosa ja anava a la baixa), i els havíem de tractar de ‘don’. La dona ens va donar alguna classe, si algun dia ell pel que fóra no podia acudir.
Sóc conscient que açò que explicaré ara em durà alguna burla amistosa, però ho vull contar. I és que recorde molt clarament (no sé per quin motiu) una de les coses que ens explicà la dona de don Jesús un dia en escola: que en la bandera espanyola la franja groga és el doble d’ampla que cadascuna de les franges roges.
Seguim amb el tema. Era el temps del tardofranquisme, i l’escola seguia sent castellanitzadora (ho intentava, almenys). El mestre parlava només en castellà i ens feia parlar en castellà, però no podia impedir que pensàrem i parlàrem entre nosaltres de l’única manera que sabíem. A vore: enteníem perfectament el castellà, i podíem parlar-lo, però d’aquella manera. La ràdio i la televisió començava a acostumar les nostres oïdes a aquell idioma, però, sense saber-ho, per parlar-lo ens limitàvem a fer traduccions instantànies del que pensàvem. Tinc molt clara en la memòria una anècdota que es repetí durant anys. Si en alguna ocasió, pel que fóra, dubtàvem de si un dia havíem d’anar a escola preuntàvem: ‘Don Jesús, mañana hacen escuela?’. I ell responia, al final ja resignadament: ‘No. La escuela ya está hecha, pero sí que hay clase…’. Nosaltres volíem saber si feien escola, i ho traduïem a pèl, sense miraments.
No és que fórem fidels a una llengua que parlàvem naturalment, és que era la nostra manera de pensar i parlar, i no podíem fer una altra cosa. Dic que no érem fidels a la llengua perquè no hi havia voluntat. militància. Com n’havia d’haver si no teníem ni idea que allò que parlàvem era un idioma homologable als altres? Ben amagat que ens ho tenien. Però arrossegàvem una herència que defensàvem instintivament. Per això, moltes voltes quan el mestre en passar llista deia ‘Sutx’ a un company de cognom Such, aquest li replicava que no ‘que se dice ‘Suc”.
Ara, quan l’escola depén de la Generalitat Valenciana, quan molta gent (no tanta com voldríem) va o ha anat a l’escola en valencià, quan lligen llibres i saben escriure en valencià… ara ja tots diuen ‘Sutx’. Per què? Doncs, entenc jo, que perquè en llegir alguna cosa que no estiga identificada expressament com a valencià, lligen primer en castellà. Una paraula solta, desconeguda o no identificada amb una forma valenciana, directament es pronuncia en castellà. Fins i tot gent de lectura profitosa i militància lingüística cau en això, i diu ‘Sutx’.
Ho sabíem, que hi ha coses que no van bé. I ací en tenim una mostra.